2

En Merthin tenia onze anys, un any més que el seu germà Ralph; però en Ralph era més alt i fort, cosa que empipava molt en Merthin.

Els seus pares sovint es barallaven per culpa d’això. El pare, sir Gerald, era soldat i no podia ocultar la decepció que sentia quan en Merthin era incapaç d’aixecar la llança, o es cansava molt abans d’acabar de tallar un arbre, o arribava a casa després de perdre una baralla. La mare, lady Maud, encara empitjorava les coses sobreprotegint en Merthin, en lloc de treure-hi importància, cosa que avergonyia el noi. Quan el pare demostrava com n’estava, d’orgullós, de la força d’en Ralph, la mare mirava de compensar-ho criticant la poca intel·ligència que tenia. En Ralph era una mica lent per entendre les coses, però no hi podia fer res, i si el pressionaven s’enfadava i es barallava amb altres nois.

El matí del dia de Tots Sants els pares estaven de mal humor. El pare no volia anar a Kingsbridge de cap manera. Però s’hi havia vist obligat. Devia diners al priorat i no podia pagar. La mare deia que li prendrien les terres: era el senyor de tres llogarrets a prop de Kingsbridge. El pare li recordava que era descendent directe del Thomas que va esdevenir comte de Shiring l’any que el rei Enric II va assassinar l’arquebisbe Becket. Aquest comte Thomas era el fill d’en Jack Builder, l’arquitecte de la catedral de Kingsbridge, i de lady Aliena de Shiring, una parella gairebé llegendària, la història de la qual era contada, en llargues nits d’hivern, juntament amb els relats heroics de Carlemany i Roland. Com a descendent d’aquests avantpassats, cap monjo no podia confiscar les terres a sir Gerald, bramava, i encara menys aquell malvat del prior Anthony. Quan començava a cridar, la Maud posava cara de resignació, girava cua i marxava, tot i que en Merthin un dia la va sentir murmurar «lady Aliena tenia un germà, en Richard, que només servia per lluitar».

El prior Anthony podia ser un malvat, però almenys havia estat prou home per reclamar els deutes pendents de sir Gerald. S’havia anat a queixar al comte de Shiring, que havia donat a en Gerald el senyoriu dels llogarrets, que resultava que també era cosí segon d’en Gerald. El comte Roland havia convocat en Gerald el dia de Tots Sants a Kingsbridge per trobar-se amb el prior i buscar una solució. Per això el pare estava de mal humor.

I per acabar-ho d’adobar, li havien robat els diners.

Va descobrir el robatori després de la missa de Tots Sants. En Merthin havia gaudit amb la representació dramàtica: la foscor, els sorolls estranys, aquella música que havia començat tan suaument i que havia anat pujant de volum fins que havia omplert tot el temple, mentre s’anaven encenent les espelmes una rere l’altra. També s’havia fixat, quan la llum ja permetia veure-hi, que algunes persones havien aprofitat la foscor per cometre pecats menors pels quals ara haurien de demanar perdó: havia vist dos monjos en un racó que es deixaven de besar de cop i un comerciant espavilat que enretirava ràpidament la mà del pit generós d’una dona somrient que semblava que era l’esposa d’algú altre. En Merthin encara estava molt excitat quan van tornar a l’hostatgeria.

Mentre esperaven que les monges servissin l’esmorzar, un ajudant de cuina va passar per la sala i va pujar escales amunt amb una safata on duia una gran gerra de cervesa lleugera i una plata de vedella rostida calenta.

La mare va dir en un to sec:

—El teu parent, el comte, ja ens podria convidar a esmorzar amb ell a la seva sala privada. Al capdavall, la teva àvia era germana del seu avi.

—Si no vols menjar farinetes, podem anar a la taverna —va respondre el pare.

En Merthin va parar les orelles. Li encantaven els esmorzars de taverna amb pa tou i mantega salada.

—No ens ho podem permetre —va replicar la mare.

—Sí que podem —va dir el pare, va buscar la bossa i va ser aleshores quan es va adonar que no hi era.

Primer va mirar a terra al seu voltant per si li havia caigut; després va veure el tall sec a la tira de pell i va bramar d’indignació. Tothom se’l va mirar excepte la mare, que va girar el cap, i en Merthin va sentir que murmurava:

—Eren tots els diners que teníem.

Els ulls del pare van espurnejar mirant acusadorament tots els altres hostes de l’hostatgeria. Va semblar com si la llarga cicatriu que li anava de la templa dreta a l’ull esquerre se li enfosquís d’ira. Es va fer un silenci tens: un cavaller enfurismat era perillós, fins i tot un que, era evident, estigués en hores baixes.

Aleshores la mare va declarar:

—T’han robat a la catedral, no hi ha dubte.

En Merthin va pensar que tenia raó. En la penombra, la gent havia estat robant altres coses, a més de petons.

—Quin sacrilegi! —va exclamar el pare.

—Suposo que deu haver estat quan has alçat aquella nena —va continuar la mare. Feia una mena de ganyota, com si s’hagués empassat una cosa amargant—. El lladre segurament t’ha arribat a la cintura des de darrere.

—L’hem de trobar! —va bramar el pare.

El monjo jove que es deia Godwyn va parlar en veu alta:

—Lamento molt que hagi passat una cosa així —va dir—. Ara mateix aniré a informar-ne a en John Constable, l’algutzir. Té manera de buscar un vilatà pobre que es faci ric de cop i volta.

A en Merthin allò li va semblar un pla molt poc prometedor. Hi havia milers de vilatans i encara més centenars de visitants. L’algutzir no podia controlar tothom.

Però el pare es va calmar lleugerament.

—Hem de penjar aquest brivall! —va exclamar amb una veu no tan alta.

—I, mentrestant, potser vós, lady Maud i els vostres fills ens faríeu l’honor de seure a la taula que estan parant davant de l’altar —els va proposar en Godwyn, molt calmat.

El pare va grunyir; en Merthin sabia que estava content que li reconeguessin un estatus més alt que a la massa d’hostes, que menjarien asseguts al terra on havien dormit.

El moment de potencial violència havia passat i en Merthin es va relaxar una mica; però quan tots quatre es van asseure, es demanava angoixat què seria de la seva família a partir de llavors. El pare era un soldat molt valent, tothom ho deia. Sir Gerald havia lluitat al costat del vell rei a Boroughbridge, on una espasa rebel de Lancashire li havia causat la cicatriu del front. Però no havia tingut sort. De la guerra, alguns cavallers tornaven a casa amb botí: joies saquejades, una carretada de teixit flamenc i seda italiana cara, o l’estimat pare d’una família noble pel qual es podia demanar un rescat de mil lliures. Sir Gerald no aconseguia mai gaire botí de guerra. Però malgrat això s’havia de comprar armes, armadura i un cavall de guerra car per poder complir el seu deure i servir el rei; i semblava que les rendes de les seves terres mai no eren suficients. Per això, en contra de la voluntat de la mare, havia començat a demanar préstecs.

Els ajudants de cuina van portar una olla fumejant. Van servir primer la família de sir Gerald. Les farinetes eren de civada i estaven condimentades amb romaní i sal. En Ralph, que no entenia res del problema de la família, va començar a parlar molt excitat de la missa de Tots Sants, però el silenci depriment amb què van ser rebuts els seus comentaris el va fer callar.

Quan es va haver menjat les farinetes, en Merthin es va dirigir a l’altar. Al darrere hi havia deixat penjats l’arc i les fletxes. La gent no gosaria robar res d’un altar. Potser superarien la por si l’objecte del furt fos prou temptador; però un arc artesanat no era un premi gens atractiu, i, és clar, encara era allà.

N’estava orgullós. Evidentment, era petit: per corbar un arc normal de dos metres calia tota la força d’un home adult. El d’en Merthin feia un metre i era prim, però tret d’això era igual a l’arc anglès estàndard que havia mort tants muntanyencs escocesos, rebels gal·lesos i cavallers francesos amb armadura.

El pare encara no havia fet cap comentari sobre l’arc i ara se’l mirava com si el veiés per primera vegada.

—D’on has tret la verga? —va preguntar-li—. Són molt cares.

—No pas aquesta: és massa curta. Un manufacturer d’arcs me la va donar.

El pare va assentir amb el cap.

—A part d’això és una verga perfecta —va comentar—. Està treta del nucli d’un teix, on la fusta llenyosa es troba amb el cor de l’arbre. Va assenyalar els dos colors diferents.

—Ja ho sé —va dir en Merthin amb entusiasme. No tenia gaires ocasions d’impressionar el seu pare—. La fusta llenyosa, més flexible, és millor per als extrems de l’arc, perquè torna fàcilment a la seva forma original; i la fusta dura del cor escau al dors, perquè fa força quan l’arc es tiba cap endins.

—Això mateix —va corroborar el pare. Li va tornar l’arc—. Però recorda que això no és una arma per a un noble. Els fills dels cavallers no es fan arcs. Dóna’l a algun nen camperol.

En Merthin estava abatut.

—Però si ni tan sols no l’he provat.

La mare hi va intervenir:

—Deixa’ls jugar —va dir—. Només són criatures.

—Tens raó —va dir el pare perdent interès—. Em pregunto si aquests monjos ens podrien portar una gerra de cervesa.

—Vinga, aneu —va dir la mare—. Merthin, vigila el teu germà.

El pare va grunyir:

—Es més fàcil que sigui a l’inrevés.

En Merthin estava ferit. El pare no tenia ni la més petita idea de què passava. En Merthin es podia cuidar d’ell mateix, però en Ralph, tot sol, s’embolicava en baralles. Tanmateix, en Merthin era prou llest per no discutir sobre aquest tema quan el pare estava de mal humor, i va sortir de l’hospital sense dir res. En Ralph anava darrere seu.

Era un dia fred de novembre i el cel estava enteranyinat amb uns núvols alts d’un gris pàl·lid. Van deixar enrere el tancat de la catedral i van baixar pel carrer principal passant per Fish Lane, Leather Yard i Cookshop Street. Al capdavall del turó van travessar el riu pel pont de fusta, van passar de llarg la vila vella i es van endinsar al barri anomenat Newtown. Aquí els carrers de cases de fusta estaven traçats entre pastures i jardins. En Merthin va portar el seu germà a un prat que es deia «el camp dels amants», on el guardià de la vila i els seus oficials havien instal·lat blancs per practicar el tir amb arc. Aquesta pràctica era obligatòria per a tots els homes després de missa, per ordre del rei.

No calia vetllar perquè es complís aquest deure: no es feia difícil anar a disparar unes quantes fletxes diumenge al matí, de manera que un centenar d’homes joves de la vila feien cua per esperar el seu torn. Les dones, els nens i els homes que es consideraven massa vells o massa dignes per ser arquers feien d’espectadors. Alguns homes tenien les seves pròpies armes. Per a aquells tan pobres que no es podien comprar un arc, en John Constable tenia uns arcs barats fets de fusta de freixe o d’avellaner.

Era com un dia de festa. En Dick Brewer venia gerres de cervesa lleugera d’un barril en un carro, i les quatre filles adolescents de la Betty Baxter anaven amunt i avall amb safates de panets d’espècies per vendre. Els vilatans més rics anaven tots mudats amb gorres de pell i sabates noves, i fins i tot les dones més pobres s’havien arreglat els cabells i s’havien adornat els vestits.

En Merthin era l’únic nen que portava un arc i immediatament va atraure l’atenció dels altres nens. Es van arremolinar al voltant seu i d’en Ralph: els nens feien preguntes, engelosits; les nenes miraven amb admiració o desdeny, segons el seu temperament.

Una de les nenes va preguntar:

—Com has après a fer-lo?

En Merthin la va reconèixer: havia estat al seu costat durant la missa a la catedral. Devia tenir un any menys que ell, va pensar, i portava un vestit i una capa de llana cara i espessa. En Merthin gairebé sempre trobava pesades les nenes de la seva edat: reien molt i es negaven a prendre’s les coses seriosament. Però aquesta se’ls mirava a ell i al seu arc amb una curiositat franca que li va agradar.

—M’ho vaig empescar tot sol —va explicar.

—Molt intel·ligent. Funciona?

—Encara no l’he provat. Com et dius?

—Caris, sóc de la família Wooler. I tu qui ets?

—Em dic Merthin. El meu pare és sir Gerald.

En Merthin es va treure la caputxa de la capa, va buscar-hi a dins i en va treure un rotlle de corda d’arc.

—Per què guardes la corda a la caputxa?

—Perquè no es mulli quan plou. És el que fan els arquers de debò.

Va lligar el cordill a les osques de cada extrem de la verga corbant lleugerament l’arc de manera que la tensió aguantés la corda a lloc.

—Dispararàs als blancs?

—Sí.

Un altre nen va dir:

—No et deixaran.

En Merthin se’l va mirar. Devia tenir uns dotze anys, era alt i prim, amb unes mans i uns peus molt grossos. En Merthin l’havia vist la nit abans a l’hospital del priorat amb la seva família: es deia Philemon. En Merthin l’havia vist voltant entre els monjos, fent preguntes i ajudant a servir el sopar.

—És clar que em deixaran —va replicar en Merthin—. Per què no m’haurien de deixar?

—Perquè ets massa jove.

—Quina bestiesa.

Fins i tot al moment de dir-ho, en Merthin sabia que no n’havia d’estar tan segur: els adults sovint feien bestieses d’aquella mena. Però els aires de superioritat que es donava en Philemon, fent veure que sabia més que ell, el van fer empipar, especialment després d’haver-se mostrat tan segur davant de la Caris.

Va deixar el grup de canalla i va anar fins a on una colla d’homes esperaven per tirar a un blanc. En va reconèixer un: un home excepcionalment alt i cepat que es deia Mark Webber. En Mark es va fixar en l’arc i va parlar a en Merthin amb veu lenta i amable:

—D’on l’has tret?

—L’he fet jo mateix —va declarar en Merthin, orgullós.

—Mira això, Elfric —va dir en Mark a l’home que tenia al costat—. És una feina molt ben feta.

L’Elfric era un home musculós amb una mirada pèrfida. Va donar un cop d’ull superficial a l’arc.

—És massa petit —va dir en to desaprovant—. Una fletxa d’aquest arc no penetraria mai l’armadura d’un cavaller francès.

—Potser no —va dir en Mark suaument—. Però suposo que el noi encara ha d’esperar un o dos anys abans d’anar a lluitar contra els francesos.

En John Constable va cridar:

—Tot a punt. Comencem. Mark Webber, ets el primer.

El gegant va fer una passa endavant i es va situar a la línia. Va agafar un arc molt ferm i el va provar corbant sense esforç la gruixuda fusta.

L’algutzir es va adonar de la presència d’en Merthin per primera vegada.

—No volem nens aquí —va anunciar.

—Per què no? —va protestar en Merthin.

—No importa per què, vinga, aparta’t.

En Merthin va sentir que uns quants nens reien entre dents.

—No hi ha cap raó per a aquesta prohibició! —va exclamar indignat.

—No he de donar explicacions a la canalla —va replicar en John—. Vinga, Mark, fes el teu tir.

En Merthin estava indignat. El llardós d’en Philemon l’havia deixat en ridícul davant de tothom. Es va allunyar dels blancs.

—Ja t’ho havia dit —el va burxar en Philemon.

—Oh, calla d’una vegada i esfuma’t.

—No em pots fer marxar —va dir en Philemon, que era mig pam més alt que en Merthin.

—Però jo sí —va intervenir en Ralph.

En Merthin va sospirar. En Ralph era lleial a mort, però no s’adonava que si era ell qui s’enfrontava a en Philemon, el resultat seria que en Merthin quedaria com un tou davant dels altres nens a més de com un ximple.

—De tota manera ja me n’anava —va dir en Philemon—. Vaig a ajudar el germà Godwyn.

I se’n va anar.

Els altres nens es van començar a escampar pels voltants buscant altres curiositats.

La Caris va adreçar-se a en Merthin:

—Podries anar a algun altre lloc a provar l’arc.

Era evident que tenia ganes de veure què passaria.

En Merthin va observar el seu voltant.

—Però on? —va preguntar. Si el pescaven disparant sense supervisió, li prendrien l’arc.

—Podríem anar al bosc.

En Merthin es va sorprendre. Els nens tenien prohibit anar al bosc. Al bosc s’amagaven els proscrits, els homes i les dones que vivien de robar. Els proscrits podrien prendre la roba als nens, els podrien convertir en esclaus i encara hi havia perills pitjors que els pares només insinuaven. Fins i tot si s’escapaven d’aquests perills, els nens temien que els pares els fuetegessin per haver infringit les normes.

Però semblava que la Caris no tenia gens de por i en Merthin es resistia a no ser tan valent com ella. A més, el rebuig malcarat de l’algutzir l’empenyia a rebel·lar-se.

—D’acord —va accedir—. Però ens hem d’assegurar que ningú no ens vegi.

La nena sabia com.

—Conec un camí.

Va començar a caminar cap al riu. En Merthin i en Ralph la van seguir. Un gos petit amb tres potes els acompanyava fent saltirons.

—Com es diu el teu gos? —En Merthin va demanar a la Caris.

—No és pas meu —va aclarir ella—. Però li he donat un tros de cansalada florida i ara no me’l puc treure del damunt.

Van caminar al llarg del banc fangós del riu, deixant enrere magatzems, molls i barcasses. En Merthin examinava dissimuladament aquella noia, que s’havia convertit en la líder sense esforçar-s’hi. Tenia una cara quadrada, amb un posat de determinació; no era ni guapa ni lletja i tenia una mirada trapella en uns ulls que eren de color verd amb clapes marrons. Duia els cabells castany clar pentinats en dues trenes, com estava de moda entre dones benestants. Portava roba cara, però calçava unes botes de pell molt pràctiques en lloc de les sabates brodades que preferien les dones nobles.

Es va apartar del riu i els va fer travessar un pati on s’apilava fusta, i de sobte es van trobar en un bosc ple de matolls. En Merthin va sentir una punxada d’angoixa. Ara que era al bosc, on potser un proscrit els espiava darrere un roure, es penedia d’haver-se fet el valent; però alhora s’hauria avergonyit de tornar a la vila immediatament.

Van caminar una estona buscant una clariana prou gran per provar-hi l’arc. De cop i volta la Caris va parlar en un to de conspiració:

—Veieu aquest arbust de grèvol tan gros?

—Sí.

—Així que hi passem pel costat, poseu-vos de quatre grapes i no feu cap soroll.

—Per què?

—Ara ho veureu.

Uns moments després, en Merthin, en Ralph i la Caris es van ajupir darrere l’arbust. El gos de tres potes es va asseure amb ells i va esguardar la Caris esperançat. En Ralph va començar a preguntar alguna cosa, però la Caris el va fer callar.

Al cap d’un minut va arribar una nena. La Caris va fer un bot i la va agafar. La nena va xisclar.

—Calla! —va exclamar la Caris—. No som lluny del camí principal i no volem que ens senti ningú. Per què ens segueixes?

—Tens el meu gos i no vol tornar amb mi —va somicar la menuda.

—Et conec, t’he vist a la catedral aquest matí —va dir-li la Caris amb una veu més dolça—. Vinga, no cal que ploris, no et farem mal. Com et dius?

—Gwenda.

—I el gos?

—Saltiró.

La Gwenda va agafar el gos, que li va llepar les llàgrimes.

—Bé, ja torna a estar amb tu. Millor que vinguis amb nosaltres, perquè no se’t torni a escapar. A més, potser no trobaries el camí de tornada a la vila tota sola.

Van avançar.

—Què té vuit braços i onze cames? —va preguntar en Merthin.

—Em rendeixo —va dir en Ralph a l’instant. Sempre feia el mateix.

—Ja ho sé —va dir la Caris amb un somriure—. Som nosaltres. Quatre nens i el gos —va riure—. Quina gràcia.

En Merthin estava satisfet. No tothom entenia les seves bromes; les nenes gairebé mai. Al cap d’un moment va sentir com la Gwenda l’explicava a en Ralph.

—Dos braços i dos braços i dos braços i dos braços fan vuit —deia—. Dues cames…

No van veure ningú; era fantàstic. El nombre limitat de persones que feien activitats legals al bosc, com llenyataires, carboners o fonedors de ferro, no treballaven en dies festius i hauria estat poc corrent veure una partida de cacera d’aristòcrates un diumenge. Si trobaven algú, el més probable era que fos un proscrit. Però la probabilitat era baixa. Era un bosc immens, que s’estenia quilòmetres i quilòmetres. En Merthin mai no havia anat prou lluny per veure on s’acabava.

Van arribar a una gran clariana i en Merthin va dir:

—Aquí anirà bé.

En un extrem, a uns quinze metres, hi havia una alzina amb un tronc molt gruixut. En Merthin es va posar en perpendicular al blanc, com havia vist que feien els grans. Va treure una fletxa i va posar-ne l’extrem oscat al cordill de l’arc. Les fletxes havien estat tan difícils de fer com l’arc. Estaven fetes de fusta de freixe i els havia afegit unes aletes de ploma d’oca. No li havia estat possible aconseguir ferro per a les puntes i per això simplement n’havia esmolat els extrems i després havia socarrimat la fusta per endurir-la. Va clavar la mirada a l’arbre i després va estirar la corda. Li va costar un gran esforç. Tot seguit va deixar anar la fletxa.

Va caure a terra molt abans d’arribar al blanc. El Saltiró, el gos, va trotar de tort per la clariana per anar a buscar-la.

En Merthin es va quedar abatut. Havia esperat que la fletxa fendís l’aire i que es clavés a l’arbre. Es va adonar que no havia tensat prou l’arc.

Va provar-ho amb l’arc a la mà dreta i la fletxa a l’esquerra. No era ni dretà ni esquerrà, era una barreja de totes dues coses. Amb la segona fletxa, va estirar la corda i va tensar l’arc tant com va poder, i va aconseguir corbar-lo més que abans. Aquesta vegada només li va faltar un pèl per arribar a l’arbre.

Per al tercer tir, va apuntar l’arc amunt esperant que la fletxa fendís l’aire fent un arc i es clavés directament al tronc. Però no va compensar bé el pes i la fletxa va anar a parar a les branques i després va caure a terra entre un munt de fullaraca.

En Merthin estava avergonyit. El tir amb arc era més difícil del que s’havia imaginat. Segur que el problema no era l’arc, va rumiar: el que ho espatllava tot era ell amb la seva poca traça.

De nou semblava que la Caris no s’adonava del seu malestar.

—Deixa-m’ho provar —va demanar-li.

—Les noies no poden tirar —va intervenir en Ralph, i va prendre l’arc de les mans a en Merthin. Es va situar en paral·lel al blanc, com havia fet en Merthin, però no va disparar de seguida, sinó que va tensar l’arc diverses vegades per agafar-hi el traç. Igual que en Merthin, el va trobar més dur del que s’havia esperat d’entrada, però al cap d’un moment ja va sentir que el dominava.

El Saltiró havia deixat caure les tres fletxes als peus de la Gwenda i ara la nena les recollia i les donava a en Ralph.

Va apuntar sense tensar l’arc, encarant la fletxa al tronc, mentre encara no havia fet força amb els braços. En Merthin es va adonar que ell hauria hagut de fer el mateix. Per què per a aquestes coses en Ralph hi tenia la mà trencada, un noi que no podia encertar ni una endevinalla? En Ralph va tensar l’arc, no sense esforç però amb un moviment harmoniós, i es va veure com aguantava la tensió a les cuixes. Va deixar anar la fletxa, que es va dirigir directament al tronc i es va clavar tres centímetres o més a l’escorça. En Ralph va riure gaudint del triomf.

El Saltiró va sortir corrent darrere la fletxa. Quan va arribar a l’arbre es va aturar, desconcertat.

En Ralph tornava a corbar l’arc. En Merthin es va adonar del que volia fer.

—No! —va exclamar, però ja havia fet tard.

En Ralph va disparar al gos. La fletxa se li va clavar al coll, just damunt del llom. El Saltiró va caure endavant i es va quedar a terra movent-se a batzegades.

La Gwenda va xisclar.

—Oh, no! —va cridar la Caris.

Les dues nenes van córrer cap al gos.

En Ralph somreia.

—Què us ha semblat? —va demanar, tot orgullós.

—Has tirat la fletxa al gos de la Gwenda! —va escridassar-lo en Merthin, empipat.

—No n’hi ha per a tant… Només tenia tres potes.

—La nena se l’estimava, imbècil. Mira-la com plora.

—Ara t’has posat gelós perquè no saps tirar.

Alguna cosa va distreure en Ralph. Amb un moviment segur va col·locar una altra fletxa, va tensar l’arma fent un arc i va disparar mentre la cosa encara es movia. En Merthin no va veure on disparava fins que la fletxa es va clavar en el blanc: una llebre grassa que va saltar enlaire amb la punta de la fletxa ben endins del cul.

En Merthin no va poder amagar l’admiració que li causava. Fins i tot amb molta pràctica, no tothom podia tocar una llebre que corria. En Ralph estava dotat per a allò. En Merthin estava gelós, tot i que mai no ho hauria admès. Anhelava ser un cavaller fort i valent, i lluitar al costat del rei com havia fet el seu pare, i per això es desanimava molt quan s’adonava que era un inútil per a coses com el tir amb arc.

En Ralph va agafar una pedra i va esclafar el crani de la llebre per posar fi a l’agonia de l’animal.

En Merthin es va agenollar al costat de les dues nenes i del Saltiró. El gos no respirava. La Caris va treure amb molta cura la fletxa del coll del gos i la va donar a en Merthin. No va sortir sang de la ferida: el Saltiró era mort.

Per uns moments ningú no va dir res. En el silenci van sentir un home que cridava.

En Merthin es va posar dempeus d’una revolada i sentia que el cor li bategava molt fort. Va sentir un altre crit, de la veu d’una altra persona. Eren més d’un. Tots dos semblaven enfadats i molt agressius. Estaven embolicats en una mena de baralla. El noi estava aterrit i tots els altres també. Es van quedar petrificats escoltant i van sentir més coses: el soroll d’un home que corria obrint-se pas per la vegetació, fent petar branques caigudes, aixafant plançons i trepitjant fullaraca.

Venia cap a on eren ells.

La Caris va reaccionar:

—L’arbust —va dir assenyalant un gran massís de vegetació verda, segurament la llar de la llebre que en Ralph havia mort, va pensar en Merthin. Un instant després, la noia estava de panxa a terra arrossegant-se cap a la garriga. La Gwenda la va seguir, amb el cos del Saltiró als braços. En Ralph va collir la llebre morta i se’ls va afegir. En Merthin era de genolls a terra quan va recordar que havien deixat el rastre d’una fletxa clavada al tronc de l’arbre. Va travessar rabent la clariana, la va treure estirant fort, va girar cua i es va anar a amagar a l’arbust.

Van sentir la respiració de l’home abans de veure’l. Panteixava molt fort agafant aire d’una manera tan desesperada que revelava que estava al límit de les seves forces. Els crits els proferien els homes que el perseguien, que es deien l’un a l’altre:

—Vinga… per aquí!

En Merthin va recordar que la Caris havia dit que no eren lluny del camí principal. Que potser l’home que fugia era un viatger a qui havien atacat uns lladres?

Aleshores va aparèixer de sobte a la clariana.

Era un cavaller de vint-i-pocs anys, amb una espasa i una llarga daga subjectes al cinturó. Anava ben vestit, amb una túnica de viatge de cuir i botes altes amb gira. Va tentinejar i va caure, va rodolar i tot seguit es va posar dret. Aleshores es va quedar dret recolzant l’esquena a l’alzina, fent esforços per respirar, i va desembeinar les armes.

En Merthin va mirar els seus companys de joc. La Caris estava blanca com la cera i es mossegava el llavi. La Gwenda s’abraçava al cadàver del seu gos com si això la fes sentir més segura. En Ralph també semblava espantat, però no prou atemorit per deixar de treure la fletxa del darrere de la llebre i entaforar-se l’animal mort dins la túnica.

Per un moment el cavaller va mirar l’arbust, i en Merthin va tenir la sensació horrible que devia haver-los clissat amagats entre els matolls. O potser s’havia fixat en les branques trencades i les fulles aixafades per on s’havien esmunyit entre el fullatge. De cua d’ull, en Merthin va veure que en Ralph col·locava la fletxa a l’arc.

Aleshores van arribar els perseguidors. Eren dos homes d’armes, molt alts i cepats, amb unes maneres brutals, i duien les espases desembeinades. Vestien túniques distintives de dos colors, el costat esquerre era groc, i el dret, verd. Un portava una sobrevesta de llana barata verda; l’altre, una capa negra molt bruta. Tots tres homes es van aturar per recuperar l’alè. En Merthin estava segur que tot d’una veuria com mataven el cavaller a cops d’espasa i va sentir l’impuls vergonyós d’esclatar en plors. Aleshores, de cop i volta, el cavaller va girar l’espasa i la va oferir per l’empunyadura, en un gest de rendició.

L’home d’armes més gran, el de la capa negra, va fer unes passes endavant i va allargar la mà esquerra. Amb molta cautela, va agafar l’espasa que se li oferia, la va donar al seu company i llavors va acceptar la daga del cavaller.

—No són les vostres armes el que vull, Thomas Langley —va dir.

—Vosaltres sabeu qui sóc, però jo no us conec —va respondre en Thomas. Si tenia por, es dominava molt—. Per les vostres túniques, dedueixo que sou homes de la reina.

L’home més gran va posar la punta de l’espasa al coll d’en Thomas i el va empènyer contra l’arbre.

—Teniu una carta.

—Són instruccions del comte adreçades al xèrif per una qüestió d’impostos. Us convido a llegir-la.

Allò era una broma. Era gairebé segur que els homes d’armes no sabien llegir. En Thomas tenia la sang freda, va pensar en Merthin, de burlar-se d’uns homes que estaven a punt de matar-lo.

El segon home d’armes va allargar la mà per sota l’espasa del primer i va agafar la cartera que estava subjecta al cinturó d’en Thomas. Impacient, li va tallar la corretja amb l’espasa. El va llançar a una banda i va obrir la cartera. En va treure una bossa més petita feta del que semblava llana tractada amb oli, i en va extreure un full de pergamí, enrotllat i segellat amb cera.

Podia ser que tota aquella baralla fos només per una carta?, rumiava en Merthin. Si era així, què hi deia, en el manuscrit? Segur que no eren unes instruccions rutinàries en matèria d’impostos. Hi devia haver escrit algun secret terrible.

—Si em mateu —va anunciar el cavaller—, l’assassinat tindrà un testimoni: que sigui que s’amaga en aquell arbust.

Tothom es va quedar de pedra durant un segon. L’home de la capa negra mantenia la punta de l’espasa al coll d’en Thomas i es resistia a la temptació de mirar per damunt de l’espatlla. El de verd dubtava, però finalment va mirar cap a l’arbust.

En aquell moment, la Gwenda va xisclar.

L’home de la sobrevesta verda va alçar l’espasa i va fer dues gambades en direcció a l’arbust. La Gwenda es va aixecar i va sortir disparada d’entre les fulles. L’home d’armes va saltar allargant el braç per agafar-la.

En Ralph es va posar dret de sobte, va alçar l’arc, el va tensar d’un sol moviment i va disparar una fletxa a l’home. Li va travessar l’ull i se li va clavar diversos centímetres dins del cap. El braç esquerre es va alçar, com si volgués agafar la fletxa i arrencar-la, però tot seguit es va aturar i va caure a terra com un sac de patates, donant un cop sec que va fer retrunyir el sòl sota els peus d’en Merthin.

En Ralph va sortir corrents de l’arbust i va seguir la Gwenda. De cua d’ull, en Merthin va entreveure la Caris, que els anava al darrere. Ell també volia fugir, però sentia els peus clavats a terra.

Es va sentir un crit de l’altra banda de la clariana i en Merthin va veure que en Thomas s’havia desempallegat de l’espasa que l’amenaçava i que, d’algun lloc amagat, havia tret un coltell petit amb una fulla de la mida de la mà d’un home. Però l’home d’armes de la capa negra estava alerta i va saltar fora del seu radi d’acció. Tot seguit, va alçar l’espasa i la va brandar damunt del cap del cavaller.

En Thomas va saltar a un costat però no va ser prou ràpid. El tall de la fulla li va recórrer l’avantbraç, tallant el justacòs de cuir i obrint-li la carn. Va bramar de dolor, però no va caure a terra. Amb un moviment ràpid, d’una agilitat extraordinària, va brandar la mà dreta en l’aire i va clavar el coltell al coll del seu oponent, va continuar movent la mà dibuixant un arc i va tibar el ganivet cap a un costat fins a seccionar bona part del coll.

D’aquell tall brutal rajava sang a dolls. En Thomas va fer una passa enrere i va esquivar el raig. L’home de negre va caure a terra, amb el cap penjant del cos per una tira de pell.

En Thomas va deixar caure el coltell de la mà dreta i es va estrènyer la ferida del braç esquerre. Es va asseure a terra; tot d’una semblava molt dèbil.

En Merthin estava sol amb el cavaller ferit, dos homes d’armes morts i el cadàver d’un gos amb tres potes. Sabia que havia de córrer darrere els seus amics, però la curiositat no l’hi deixava fer. Ara en Thomas semblava inofensiu, es va dir a si mateix.

El cavaller tenia bona vista.

—Ja pots sortir —va cridar—. En aquest estat no et puc fer mal.

Dubtós, en Merthin es va posar dempeus i va sortir de l’amagatall de dins l’arbust. Va travessar la clariana i es va aturar a unes quantes passes del cavaller assegut.

—Si descobreixen que has estat jugant al bosc, et fuetejaran —va advertir en Thomas.

En Merthin va assentir amb el cap.

—Jo et guardaré el secret, si tu em guardes el meu.

En Merthin va assentir amb el cap de nou. Accedint a aquell tracte, no feia cap concessió. Cap dels nens no badaria boca sobre el que havien vist. Si en parlaven, es ficarien en un embolic. Què passaria a en Ralph, que havia matat un home de la reina?

—Series tan amable d’ajudar-me a embenar-me la ferida? —li va demanar en Thomas.

Malgrat tot el que havia passat, parlava amb cortesia, va notar en Merthin. L’aplom del cavaller era admirable. En aquell moment, en Merthin va decidir que, quan fos gran, volia ser com ell.

Finalment, la gola nuada d’en Merthin va aconseguir pronunciar una paraula.

—Sí.

—Cull aquest cinturó trencat i lliga-me’l al voltant del braç, si us plau.

En Merthin va fer el que li demanava. La samarreta d’en Thomas estava amarada de sang i tenia el braç amb una ferida oberta terrible, corn si fos un tros de carn al tallant d’un carnisser. En Merthin se sentia una mica marejat, però va fer el cor fort i va passar el cinturó al voltant del braç d’en Thomas perquè li tanqués la ferida i li aturés l’hemorràgia. Va fer un nus i en Thomas es va servir de la mà dreta per estrènyer-lo.

Aleshores el cavaller es va posar dret.

Va mirar els homes morts.

—No els podem enterrar —va dir—. Em dessagnaria abans de poder acabar de cavar les tombes. —Donant un cop d’ull a en Merthin, va afegir—: Encara que m’hi ajudessis. —Va rumiar un moment—. D’altra banda, no vull que alguna parella que busqui un lloc per… estar sols, se’ls trobi aquí. Amaguem-los en aquest arbust on us amagàveu vosaltres. Vinga, el de l’abric verd primer.

Es van acostar al cadàver.

—Una cama cada un —va dirigir en Thomas.

Amb la mà dreta va agafar el turmell esquerre de l’home mort. En Merthin va agafar l’altre peu inert amb les dues mans i van estirar el cadàver. Entre tots dos el van arrossegar fins als arbustos i el van deixar al costat del Saltiró.

—Així està bé —va aprovar en Thomas. Estava pàl·lid de dolor. Aleshores es va ajupir i va arrencar la fletxa de l’ull de l’home—. És teva? —va preguntar alçant una cella.

En Merthin va agafar la fletxa i la va eixugar a terra per treure’n la sang i els trossos de cervell que hi havia enganxats a la punta.

De la mateixa manera van arrossegar el segon cos per la clariana, amb el cap gairebé desprès donant cops arreu, i el van deixar al costat del primer.

En Thomas va collir les espases dels dos homes i les va llançar a l’arbust al costat dels cossos. Després va recollir les seves armes.

—Ara —va dir en Thomas—, t’he de demanar un gran favor. —Va allargar-li el coltell—. Em pots cavar un sot petit?

—D’acord.

En Merthin va agafar el coltell.

—Aquí mateix, just davant de l’alzina.

—Com el voleu de gran?

En Thomas va agafar la cartera de cuir que havia dut penjada al cinturó.

—Prou gran per amagar això durant cinquanta anys.

—Per què? —va preguntar en Merthin armant-se de valor.

—Vés cavant i t’explicaré tot el que pugui.

En Merthin va dibuixar un quadrat a terra, va començar a estovar la terra amb el coltell i després la va extreure amb les mans.

En Thomas va agafar el manuscrit i el va posar a la bossa de llana, i després va ficar-la dins la cartera.

—Em van confiar aquesta carta perquè la lliurés al comte de Shiring —va explicar—. Però conté un secret tan perillós que em vaig adonar que matarien qui la portés, per assegurar-se que mai no en pogués parlar. Per això em calia desaparèixer. Vaig decidir que m’acolliria a sagrat en un monestir i em faria monjo. Ja en tinc prou, de guerres, i tinc molts pecats de què penedir-me. Així que em van donar per desaparegut, les persones que m’havien confiat la carta em van començar a buscar… i vaig tenir mala sort. Algú em va veure en una taverna a Bristol.

—Per què us perseguien els homes de la reina?

—La reina també voldria impedir que aquest secret s’escampés.

Quan el sot d’en Merthin feia uns cinquanta centímetres de fondària, en Thomas el va aturar.

—Amb això n’hi ha prou —va dir.

Tot seguit va deixar-hi caure la cartera.

En Merthin va tornar a tapar el sot amb terra i en Thomas va cobrir la terra acabada de remoure amb fulles i branquillons fins que el lloc on hi havia el sot no es podia distingir.

—Si mai t’assabentes que he mort —va continuar en Thomas—, voldria que desenterressis aquesta carta i la lliuressis a un sacerdot. Faràs això per mi?

—D’acord.

—Fins que això no succeeixi, no n’has de parlar amb ningú. Mentre sàpiguen que tinc la carta, però no sàpiguen on és, tindran por de fer-me res. Però si tu parles d’aquest secret, passaran dues coses. Primer em mataran a mi. I després et mataran a tu.

En Merthin estava horroritzat. Li semblava injust que hagués de córrer tant perill només perquè havia ajudat un home a cavar un sot.

—Em sap greu espantar-te d’aquesta manera —va afegir en Thomas—. Però, al capdavall, no és culpa meva del tot. La veritat és que jo no t’he demanat que vinguessis aquí.

—Teniu raó.

En Merthin ara desitjava amb tot el cor haver obeït les ordres de la seva mare i no haver-se endinsat al bosc.

—Jo tornaré al camí principal. Per què no tornes per on has vingut? Em jugo alguna cosa que els teus amics t’esperen en algun lloc no gaire lluny d’aquí.

En Merthin es va girar per marxar.

—Com et dius? —va cridar el cavaller quan ja era d’esquena.

—Merthin, fill de sir Gerald.

—De debò? —va preguntar en Thomas com si conegués el seu pare—. Bé, ni una paraula, ni tan sols a ell.

En Merthin va assentir amb el cap i va marxar.

Quan havia caminat cinquanta metres va vomitar. Aleshores es va sentir una mica millor.

Com en Thomas havia predit, els altres l’esperaven just a l’entrada del bosc, a prop del pati amb llenya. El van envoltar tocant-lo per assegurar-se que estigués bé, alleujats i alhora avergonyits, com si se sentissin culpables d’haver-lo deixat al bosc. Tots estaven commocionats, fins i tot en Ralph.

—Aquell home —va començar— a qui he disparat la fletxa, està molt ferit?

—És mort —va declarar en Merthin. Va ensenyar la fletxa tacada de sang a en Ralph.

—L’hi has tret de l’ull?

A en Merthin li hauria agradat dir que sí, però va optar per explicar-los la veritat.

—Ha estat el cavaller, qui l’hi ha tret.

—Què li ha passat, a l’altre home d’armes?

—El cavaller li ha tallat el coll. En acabat, hem amagat els cossos a l’arbust.

—I t’ha deixat marxar com si res?

—Sí.

En Merthin no va dir res de la carta enterrada.

—Hem de mantenir tot això en secret —va urgir la Caris—. Tindrem molts problemes si algú ho descobreix.

En Ralph va prometre:

—Mai no ho diré a ningú.

—Hauríem de fer un jurament —va proposar la Caris.

Van formar un petit cercle. La Caris va allargar el braç de manera que tenia la mà al centre del cercle. En Merthin va posar la mà damunt de la de la noia. Tenia la pell suau i càlida. En Ralph hi va afegir la seva i, finalment, la Gwenda va fer el mateix i tots quatre van jurar per la sang de Jesucrist.

En acabat van tornar cap a la vila.

El tir amb arc s’havia acabat i era hora de dinar. Mentre travessaven el pont, en Merthin es va girar cap a en Ralph.

—Quan sigui gran, tinc clar que vull ser com aquest cavaller: sempre cortès, amb la sang freda, i en la lluita, efectiu fins a la mort —va confessar al seu germà.

—Jo també —va dir en Ralph—. Fins a la mort.

A la vila vella, en Merthin va tenir una sensació irracional de sorpresa que la vida normal continués com si res: el plor de les criatures, l’olor de la carn que es rostia, l’espectacle dels homes bevent cervesa fora de les tavernes.

La Caris es va aturar davant d’una casa gran a Main Street, just davant de l’entrada del recinte del priorat. Va passar un braç per l’espatlla de la Gwenda.

—El gos de casa ha tingut cadells. Els vols veure? —li va preguntar, animada.

La Gwenda encara semblava espantada i a punt de plorar, però va fer que sí amb el cap, agraïda.

—Sí, si et plau.

Allò era molt intel·ligent, a més de ser amable, va pensar en Merthin. Els cadells serien un consol per a la nena, i una distracció, també. Quan tornés amb la família, parlaria dels cadells i seria menys probable que parlés de l’excursió al bosc.

Es van dir adéu i les nenes van entrar dins la casa. En Merthin es demanava quan tornaria a veure la Caris de nou.

Aleshores li van tornar a venir al cap tots els altres problemes. Com s’ho faria el seu pare per pagar els deutes? En Merthin i en Ralph van entrar al recinte de la catedral. En Ralph encara portava l’arc i la llebre morta. L’indret estava en silenci.

L’hostatgeria era buida, només hi havia uns quants malalts.

—El vostre pare és a la catedral, amb el comte de Shiring —els va avisar una monja.

Van entrar al temple immens. Els pares eren al vestíbul. La mare seia al peu d’un pilar, al racó que sobresortia allà on la columna rodona es recolzava sobre la base quadrada. En la llum freda que es filtrava per les finestres enlairades, se li veia la cara reposada i serena, gairebé com si fos tallada de la mateixa pedra grisa del pilar en què repenjava el cap. El pare era dret al seu costat, amb les amples espatlles abaixades en una actitud de resignació. Tenien el comte Roland al davant. Era més gran que el pare, però uns cabells negres i un posat decidit li donaven un aspecte més jove. El prior Anthony era al costat del comte.

Els dos nois es van quedar a la porta, però la mare els va cridar.

—Veniu aquí —va dir—. El comte Roland ens ha ajudat a arribar a un acord amb el prior Anthony que resol tots els nostres problemes.

El pare va grunyir, com si no estigués agraït pel que el comte havia fet.

—I el priorat es queda les meves terres —va explicar—. No podreu heretar res, fills meus.

—Viurem aquí, a Kingsbridge —va continuar la mare, animada—. Serem beneficiaris del priorat.

—Què vol dir beneficiari? —va preguntar en Merthin.

—Vol dir que els monjos ens proporcionaran una casa per viure i ens donaran dos àpats al dia durant la resta de les nostres vides. No és fantàstic?

En Merthin s’adonava que no creia realment que fos fantàstic sinó que feia veure que estava agraïda. El pare estava clarament avergonyit d’haver perdut les terres.

Tanmateix, no totes les desgràcies de la família s’acabaven aquí, va constatar en Merthin.

—I què serà dels meus fills? —va demanar el pare adreçant-se al comte.

El comte Roland es va girar per mirar-se’ls.

—El gran sembla que té molt futur —va comentar—. Noi, has mort aquesta llebre?

—Sí, senyor —va dir en Ralph, orgullós—. Li he disparat una fletxa.

—El xicot pot venir a casa meva a servir d’escuder d’aquí a un parell d’anys —va proposar el comte en un to sec—. Li ensenyarem a ser un cavaller.

El pare va semblar content.

En Merthin estava desconcertat. S’estaven prenent unes decisions molt importants massa de pressa. Estava enfadat perquè el seu germà petit obtingués aquells favors i que a ell ni tan sols l’haguessin anomenat.

—No és just —va exclamar—. Jo també vull ser cavaller!

—No! —va intervenir la mare.

—Però jo vaig fer l’arc!

El pare va sospirar exasperat i va semblar disgustat.

—Vas construir l’arc, tu, jovenet? —va preguntar el comte, amb una expressió de menyspreu—. Doncs així aniràs a fer d’aprenent amb un fuster.