45

La Caris va passar moltes hores pensant en la germana Mair.

El petó l’havia agafat per sorpresa, però encara l’havia sorprès més la seva reacció en rebre’l. L’havia trobat excitant. Fins ara, no s’havia sentit atreta per la Mair ni per cap altra dona. De fet, només hi havia una persona que li hagués fet anhelar mai ser tocada, besada i penetrada, i era en Merthin. Al convent havia après a viure sense contacte físic. L’única mà que la tocava sexualment era la seva, en la foscor del dormitori, quan recordava els dies del festeig, i enfonsava la cara al coixí per evitar que les altres monges la sentissin gemegar.

No sentia per la Mair el mateix desig feliç que li havia inspirat en Merthin. Però en Merthin era a milers de quilòmetres i set anys en el passat. I la Mair li agradava. Tenia alguna cosa a veure amb el seu rostre angelical, amb els ulls blaus, alguna cosa en resposta a la seva amabilitat a l’hospital i l’escola.

La Mair sempre parlava amb dolçor a la Caris i, quan no les veia ningú, li tocava el braç, o l’espatlla, i li donava un cop la galta. La Caris no la refusava, però evitava correspondre-li. No era que pensés que seria un pecat. Estava segura que Déu era massa llest per crear una norma contra les dones que, sense fer cap mal, es donaven plaer a si mateixes o entre elles. Però tenia por de decebre la Mair. L’instint li deia que els sentiments de la Mair eren intensos i clars, mentre que els seus no eren determinats. «Està enamorada de mi —pensava la Caris—, però jo no ho estic d’ella. Si la torno a besar, podria tenir l’esperança que siguem ànimes bessones per a tota la vida, i, això, no l’hi puc prometre».

De manera que no va fer res, fins a la setmana de la fira del velló.

La fira de Kingsbridge s’havia recuperat de la caiguda del 1338. El comerç de la llana crua encara patia les conseqüències de la intervenció del rei, i els italians només hi anaven cada dos anys, però la nova activitat del teixit i la tintura ho compensaven. La ciutat encara no era tan pròspera com podria haver-ho estat, ja que la prohibició que havia aixecat el prior Godwyn contra els molins particulars havia fet que l’activitat es traslladés de la ciutat als pobles veïns. Amb tot, la majoria de la roba es venia al mercat, i fins i tot la tela era coneguda com l’escarlata de Kingsbridge. El pont d’en Merthin havia estat acabat per l’Elfric, i una riuada de gent fluïa sobre el seu doble arc amb els cavalls de càrrega i els carros.

Així, doncs, la nit del dissabte anterior a l’obertura oficial de la fira, l’hospital era ple a vessar de visitants.

Un d’ells estava malalt.

Es deia Maldwyn Cook i es dedicava a l’elaboració de pastes salades amb farina i trossos de carn o peix, les coïa ràpidament amb mantega sobre el foc i les venia en grups de sis per un quart de penic. Poc després d’arribar, el va escometre un sobtat i rabiós dolor d’estómac, seguit de vòmits i diarrees. La Caris no podia fer res més per ell que donar-li un llit a prop de la porta.

Feia temps que volia dotar l’hospital de les seves pròpies latrines, per tal de poder-ne supervisar la netedat. Però només era una de les millores que esperava aconseguir. Necessitava una farmàcia nova, al costat de l’hospital, una sala espaiosa i ben il·luminada on pogués preparar remeis i prendre notes. I estava intentant trobar la manera de donar més intimitat als pacients. En aquells moments, tots els presents a la sala podien veure com una dona donava a llum, com un home patia un atac o com vomitava un nen. Les persones afligides pel dolor haurien de disposar d’habitacions petites per a elles, pensava, com les capelles laterals d’una gran església. Però no sabia ben bé com fer-ho: l’hospital no era prou gran. Ho havia parlat diverses vegades amb en Jeremiah Builder, que havia estat en Jimmie, l’aprenent d’en Merthin, feia molts anys, però no li havia sabut donar una solució satisfactòria.

L’endemà al matí hi havia tres persones més que presentaven els símptomes d’en Maldwyn Cook.

La Caris va servir l’esmorzar als visitants i els va convidar a marxar al mercat. Només es permetia que s’hi quedessin els malalts. El terra de l’hospital era més brut del que era habitual i el va fer escombrar i fregar. Després va anar a la missa de la catedral.

El bisbe Richard no hi era. Era amb el rei preparant-se per envair França un altre cop; sempre havia considerat el seu bisbat com una manera de mantenir la vida aristocràtica que duia. En la seva absència, la diòcesi quedava en mans de l’ardiaca Lloyd, que recaptava els delmes i arrendaments del bisbe, batejava nens i feia misses amb una eficiència tenaç, però del tot insulsa, habilitat que en aquell moment il·lustrava amb un tediós sermó sobre per què Déu era més important que els diners, una estranya nota per obrir la que era una de les fires comercials més importants d’Anglaterra.

Tanmateix, tothom estava molt animat, com solia passar el primer dia. La fira del velló era el punt més àlgid de l’any per a la gent del poble i els camperols dels pobles dels voltants. La gent hi guanyava diners i els perdia fent apostes a les tavernes. Les fornides noies de la vila es deixaven seduir pels hàbils nois de ciutat. Camperols pròspers pagaven a les prostitutes del poble per serveis que no gosaven demanar a les seves esposes. Normalment hi havia algun assassinat; sovint uns quants.

La Caris va albirar la silueta rabassuda i ricament abillada d’en Buonaventura Caroli entre la congregació i el cor li va tremolar. Devia portar notícies d’en Merthin. Va seguir la missa distreta, murmurant els salms. A l’hora de sortir va aconseguir cridar l’atenció d’en Buonaventura. Ell li va somriure. Va intentar indicar-li, inclinant el cap, que volia parlar amb ell més tard. No estava segura que l’home hagués entès el missatge.

Tot i així, va anar a l’hospital, que era l’únic lloc del priorat on una monja podia parlar amb un home de fora, i en Buonaventura hi va anar no gaire estona després. Duia un costós abric blau i sabates acabades en punxa.

—L’última vegada que us vaig veure —va dir—, el bisbe Richard tot just us acabava de consagrar monja.

—Ara sóc encarregada dels hostes —va explicar.

—Enhorabona! No hauria esperat mai que us avinguéssiu tan bé amb la vida conventual. —En Buonaventura la coneixia des que era una nena.

—Ni jo. —Va riure ella.

—Sembla que el priorat va bé.

—Què us fa dir això?

—He vist que en Godwyn s’està fent construir un palau nou.

—Sí.

—Deu estar prosperant.

—Suposo que sí. I què me’n dieu, de vós? Van bé els negocis?

—Tenim alguns problemes. La guerra entre França i Anglaterra ha interromput el transport, i els impostos del vostre rei Eduard fan que la llana anglesa sigui més cara que la d’aquí. Però també és de millor qualitat.

Sempre es queixaven dels impostos. La Caris va treure el tema que de debò li interessava:

—Alguna nova d’en Merthin?

—Doncs, el cert és que sí —va anunciar en Buonaventura, i, malgrat que el seu capteniment era tan urbà com sempre, hi va detectar un cert dubte—. En Merthin s’ha casat.

La Caris va notar com si li haguessin clavat un cop de puny. Mai no ho hauria esperat, ni tan sols no li havia passat pel cap. Com podia fer això, en Merthin? Estava… estaven…

No hi havia cap raó que li impedís casar-se, per descomptat. L’havia rebutjat més d’un cop, i, l’últim cop li havia donat una negativa inapel·lable en ingressar al convent. L’única cosa que calia apreciar era que hagués esperat tant. No tenia dret a sentir-se ferida.

Va fer un somriure forçat.

—Magnífic! —va exclamar—. Si us plau, feu-li arribar la meva enhorabona. Qui és l’afortunada?

En Buonaventura va fer veure que no s’adonava del seu dolor.

—Es diu Silvia —va respondre amb la mateixa despreocupació que si estigués comentant una tafaneria inofensiva—. És la filla petita d’un dels ciutadans més importants de la ciutat, l’Alessandro Christi, un comerciant d’espècies orientals propietari de diversos vaixells.

—Quants anys té?

—L’Alessandro? —Va somriure—. Deu tenir prop de la meva edat…

—No em prengueu el pèl! —Agraïa a en Buonaventura que tragués importància a l’assumpte—. Quants anys té la Silvia?

—Vint-i-tres.

—Sis anys menys que jo.

—És una noia molt bonica…

La Caris va intuir que callava alguna objecció.

—Però…?

Va acotar el cap a un costat amb gest de disculpa.

—Té fama de tenir la llengua molt esmolada. Per descomptat, la gent explica tota mena d’històries… però potser aquesta és la raó per la qual no s’ha casat fins ara… A Florència, les noies se solen casar abans dels divuit.

—Estic segura que sí —va observar la Caris—. Les úniques noies de Kingsbridge que van agradar a en Merthin vam ser jo i l’Elizabeth Clerk, i totes dues som unes bruixes.

En Buonaventura va riure:

—No n’hi ha per a tant.

—Quan es van casar?

—Fa dos anys. No gaire després que ens veiéssim l’últim cop.

La Caris es va adonar que en Merthin havia restat solter fins que ella s’havia fet monja. Devia haver sabut, a través d’en Buonaventura, que havia fet l’últim pas. Se l’imaginava esperant i covant esperances durant més de quatre anys en un país estranger; i la fràgil pantalla de bon humor va començar a esquerdar-se.

En Buonaventura va continuar:

—Tenen una filla, una nena petita que es diu Lolla.

Això ja era massa. Tot el dolor que la Caris havia sentit feia set anys, el dolor que creia que havia desaparegut per sempre més, va irrompre com una allau. Es va adonar que en realitat no l’havia perdut aleshores, l’any 1339. Havia restat lleial al seu record durant anys. Però ara l’havia perdut, finalment, eternament.

Va tremolar com presa d’un atac i va ser conscient que no podria aguantar a fora gaire estona.

—Ha estat un gran plaer tornar-vos a veure i saber com van les coses, però he de tornar a la feina —va dir, tremolosa.

El rostre de l’home va expressar preocupació.

—Espero no haver-vos disgustat gaire. He pensat que us estimaríeu més saber-ho.

—No sigueu amable amb mi… no ho suporto. —Va fer mitja volta i es va allunyar ràpidament.

Va acotar el cap per ocultar el rostre mentre anava de l’hospital al claustre. Buscant algun lloc on estar sola, va pujar l’escala del dormitori corrents. No hi havia ningú allà durant el dia. Mentre recorria l’estança va començar a gemegar. A l’extrem més allunyat hi havia la cambra de la mare Cecilia. Ningú no hi tenia l’entrada permesa si no hi havia estat convidada prèviament, però la Caris hi va entrar igualment i va tancar la porta de cop darrere seu. Va desplomar-se sobre el llit de la Cecilia, sense preocupar-li que li hagués caigut la toca de monja. Va enfonsar la cara al matalàs de palla i va plorar.

Al cap d’una estona va notar una mà damunt del cap que li acaronava els cabells curts. No havia sentit que ningú entres a la cambra. Li era igual qui fos. Però, tanmateix, lentament, a poc a poc es va calmar. Els somics van anar perdent intensitat, les llàgrimes van eixugar-se i l’allau d’emocions va començar a morir. Va tombar-se i va aixecar els ulls a la seva consoladora. Era la Mair.

—En Merthin s’ha casat… Té una nena petita —va tornar a plorar.

La Mair es va ajeure al llit i va bressar el cap de la Caris entre els seus braços. La Caris va enfonsar la cara entre els pits acollidors de la Mair deixant que l’hàbit de llana li eixugués les llàgrimes.

—Tranquil·la, tranquil·la —va dir la Mair.

Passada una estona, la Caris es va calmar. Estava massa esgotada per sentir més dolor. Va pensar en en Merthin agafant en braços una criatura italiana de cabells foscos, i va imaginar-se que devia ser molt feliç. Estava contenta que fos feliç, i va caure, exhausta, en un son profund.

La malaltia que s’havia iniciat amb en Maldwyn Cook es va escampar com un foc d’estiu entre la multitud de la fira del velló. Dilluns va passar de l’hospital a les tavernes; després, dimarts, dels visitants a la gent del poble. La Caris va prendre nota de les seves característiques a la llibreta: començava amb dolors d’estómac, procedia ràpidament a episodis de vòmits i diarrees, i durava entre vint-i-quatre i quaranta-vuit hores. Els adults no n’eren els més mal parats, però sí que matava la gent gran i els nens petits.

Dimecres, va esclatar entre les monges i les nenes de l’escola. La Mair i la Tilly van contraure-la. La Caris va buscar en Buonaventura a la fonda Bell i li va preguntar amb preocupació si els doctors italians tenien algun tractament per a aquella mena de malaltia.

—No hi ha remei —va respondre—. Cap que funcioni per al cas, tot i que els metges gairebé sempre recepten alguna cosa per treure encara més diners de la gent. Però hi ha metges àrabs que creuen que se’n pot endarrerir el contagi.

—Oh, de debò? —va interessar-se la Caris. Els comerciants deien que els metges musulmans estaven per damunt dels seus homòlegs cristians, malgrat que els metges sacerdots negaven amb èmfasi aquesta afirmació—. Com?

—Creuen que la malaltia s’encomana quan una persona malalta et mira. La vista funciona mitjançant uns rajos que surten dels ulls i toquen les coses que veiem, com quan estirem un dit per veure si alguna cosa és calenta, seca o dura. Però aquests rajos també poden projectar la malaltia. Així, doncs, es pot evitar la seva propagació si no s’està mai a la mateixa estança que l’afectat.

La Caris no creia que les malalties s’encomanessin a través de la mirada. Si fos veritat, aleshores, després d’una missa important a la catedral, tots els presents a la congregació haurien contret la malaltia que pogués tenir el bisbe. Cada vegada que el rei emmalaltís, infectaria els centenars de persones que anaven a veure’l. I, sens dubte, algú hi hauria parat esment.

Tanmateix, la idea que no s’havia de compartir habitació amb una persona malalta sí que li semblava convincent. Allà, a l’hospital, la malaltia d’en Maldwyn semblava encomanar-se d’un afectat a tots els que l’envoltaven: l’esposa del malalt i la família van ser els primers d’agafar-la, i després la gent dels llits del voltant.

També s’havia fixat que determinades classes d’afeccions, com mals de panxa, congestions, refredats i varicel·les de tota mena, es revifaven durant les fires i els mercats; per tant, era evident que passaven d’una persona a l’altra per alguna via.

Dimecres a la nit, a l’hora de sopar, la meitat dels allotjats a l’hospital tenien la malaltia; dijous al matí l’havien contret tots. Uns quants serfs del priorat també van caure, de manera que a la Caris li faltava gent per netejar.

En presenciar el caos de l’esmorzar, la mare Cecilia va suggerir de tancar l’hospital.

La Caris estava disposada a sospesar qualsevol cosa. Sentia que es desmaiava davant la incapacitat de lluitar contra aquella dolència, i la desolava la brutícia de l’hospital.

—Però, on dormirà la gent? —va preguntar.

—Envia’ls a les tavernes.

—A les tavernes tenen el mateix problema. Els podríem encabir a la catedral.

La Cecilia va fer que no amb el cap.

—En Godwyn no consentirà que hi hagi camperols ficant el nas a la nau mentre hi hagi serveis al cor.

—Dormin on dormin, cal que separem els malalts dels sans. És la manera de retardar el contagi de la malaltia, segons explica en Buonaventura.

—És lògic.

Una nova idea va sorgir al cap de la Caris, una cosa que, de cop i volta, semblava molt evident, malgrat que mai no se li havia acudit.

—Potser no ens hauríem de limitar a millorar l’hospital —va proposar—. Potser n’hauríem de fer construir un de nou, només per als malalts, i conservar el vell per als pelegrins i altres visitants sans.

La Cecilia es va posar a rumiar.

—Sortiria car.

—Tenim cent cinquanta lliures. —La imaginació de la Caris es va posar en marxa—. Podria tenir incorporada una farmàcia nova. Podríem tenir habitacions individuals per a les persones que pateixen malalties cròniques.

—Informa’t del que costaria. Parla-ho amb l’Elfric.

La Caris odiava l’Elfric. Sentia aversió per ell fins i tot abans que presentés proves en contra seu. No volia que fos ell qui aixequés l’hospital nou.

—L’Elfric està enfeinat construint el palau nou d’en Godwyn —va observar—. M’estimaria més consultar-ho amb en Jeremiah.

—És clar. Només faltaria.

La Caris va sentir una onada d’afecte envers la Cecilia. Malgrat que era una sergent, dura en qüestions de disciplina, deixava espai a les ajudants perquè prenguessin les seves pròpies decisions. Sempre havia comprès les passions en conflicte que impulsaven la Caris. En comptes d’intentar ofegar-les, la Cecilia trobava la manera d’aprofitar-les. Havia donat a la Caris una tasca que li agradava, i li havia deixat vies de sortida a la seva rebel·lia. «Sóc aquí —va pensar la Caris—, absolutament incapaç de fer front a la crisi que es desplega davant meu i la meva superiora em diu, amb tota la calma, que tiri endavant un nou projecte a llarg termini».

—Gràcies, mare Cecilia —va agrair.

Aquell mateix dia, més tard, estava passejant pels terrenys del priorat acompanyada d’en Jeremiah explicant-li les seves propostes. Continuava sent supersticiós com sempre, a la recerca de les obres de sants i dimonis en els incidents més trivials del dia a dia. Tanmateix, era un constructor imaginatiu, obert a noves idees: havia après d’en Merthin. Ben aviat van estar d’acord en la millor ubicació per a l’hospital nou, immediatament al sud de l’edifici de la cuina. Estaria a banda de la resta d’edificis, de manera que els malalts estarien menys en contacte amb els sans, però tampoc no caldria traginar el menjar grans distàncies, i, igualment, l’edifici nou podria tenir un accés convenient des del claustre de les monges. Amb la farmàcia, les latrines noves i un pis superior amb habitacions particulars, en Jeremiah calculava que costaria unes cent lliures, és a dir, gran part del llegat.

La Caris va parlar del lloc amb la mare Cecilia. Eren terrenys que no pertanyien ni als monjos ni a les monges, i van anar a veure en Godwyn per parlar-ne.

El van trobar en el punt del seu propi projecte constructor, el palau nou. Havien aixecat les parets exteriors i la teulada. La Caris feia setmanes que no havia passat per allà i es va sorprendre en veure’n les dimensions; seria tan gran com el seu hospital nou. Ara entenia per què en Buonaventura l’havia qualificat d’impressionant: el saló dels banquets era més gran que el refectori de les monges. L’indret bullia de treballadors, com si en Godwyn tingués pressa per acabar-lo. Els paletes estaven col·locant un terra de rajoles de colors que formaven una mostra geomètrica, hi havia uns quants fusters fent les portes i un mestre vidrier havia instal·lat un forn per fer les finestres. En Godwyn estava gastant una pila de diners.

En aquell moment ell i en Philemon mostraven el nou edifici a l’ardiaca Lloyd, el segon del bisbe. En Godwyn va interrompre la conversa en veure que les monges se’ls acostaven.

—No voldríem interrompre-us… —va dir la Cecilia—, però, quan hagueu acabat, us faria res venir a trobar-me davant de l’hospital? Us vull ensenyar una cosa.

—I tant, de seguida hi vaig —va dir en Godwyn.

La Caris i la Cecilia van desfer les seves passes a través del mercat de davant de la catedral. Divendres era el dia de les ofertes a la fira del velló, quan els comerciants venien els estocs que els havien quedat a preus rebaixats per tal de no haver de carregar les mercaderies de tornada a casa. La Caris va veure en Mark Webber, ara de cara rodona i ventre rodó, abillat amb un abric confeccionat amb la seva pròpia roba de color escarlata. Els seus quatre fills l’ajudaven a la parada. La Caris sentia una especial predilecció per la Dora, ara ja de quinze anys, que tenia la seguretat bulliciosa de la seva mare en un cos més prim.

—Es veu que prospereu —va dir la Caris a en Mark amb un somriure.

—La riquesa hauria de ser vostra —va respondre—. Vós vau inventar el tint. Jo només vaig fer el que em vau dir. Tinc la sensació com si gairebé us hagués estafat.

—És una recompensa justa per la vostra feina —va contestar.

No li feia res que en Mark i la Madge haguessin fet tanta sort amb el seu invent. Malgrat que sempre li havia agradat el repte de fer negocis, mai no havia sentit cobdícia pels diners, potser perquè sempre els havia tingut per segurs, en haver crescut a la casa benestant del seu pare. Fos quin fos el motiu, no va sentir cap pessic de penediment pel fet que els Webber estiguessin gaudint d’una fortuna que podria haver estat seva. La vida senzilla del priorat semblava que li anava bé. I li agradava veure que els fills dels Webber estiguessin sans i ben vestits. Recordava quan tots sis s’havien de fer lloc per dormir en una mateixa habitació ocupada gairebé del tot per un teler.

Ella i la Cecilia van anar a l’extrem sud dels terrenys del priorat. La terra que envoltava els estables semblava un corral. Hi havia diverses construccions petites: un colomar, un galliner i un cobert per a les eines. Les gallines picotejaven entre la brutícia i els porcs furgaven entre les escombraries de la cuina. La Caris tenia moltes ganes d’endreçar tot allò.

En Godwyn i en Philemon es van reunir amb elles ben aviat, amb en Lloyd al darrere. La Cecilia els va assenyalar el tros de terra del costat de la cuina i els va explicar:

—Faré aixecar un hospital nou i vull construir-lo allà. Què us sembla?

—Un hospital nou? —va repetir en Godwyn—. Per què?

La Caris va pensar que se’l veia neguitós, cosa que la va desconcertar. La Cecilia va respondre:

—Volem un hospital per als malalts i una casa d’hostes independent per als visitants sans.

—Ves quina idea més extraordinària!

—Ha estat arran de la passa d’estómac que va començar amb en Maldwyn Cook. Es tracta d’un exemple particularment virulent, però quan hi ha mercats solen brotar malalties i part dels motius pels quals s’escampen amb tanta rapidesa podria ser que tenim les persones malaltes i les sanes menjant i dormint juntes, i fent servir les mateixes latrines.

—Ahà! —va exclamar en Godwyn, ofès—. O sigui que ara les monges són els metges, pel que sembla.

La Caris va arrufar el front. Aquella mena d’ironia no era pròpia d’en Godwyn. Solia recórrer al seu encant per als seus fins, especialment amb persones poderoses com ara la Cecilia. Aquell atac de ressentiment amagava alguna altra cosa.

—I és clar que no —va replicar la Cecilia—. Tots sabem que algunes dolències s’encomanen d’un afectat a un altre… Això és evident.

—Els metges musulmans creuen que la malaltia s’encomana en mirar la persona malalta —va intervenir la Caris.

—Ah, sí? Que interessant! —En Godwyn va dir aquelles paraules amb un sarcasme notable—. Aquells de nosaltres que ens hem passat set anys estudiant medicina a la universitat estem sempre oberts que monges joves que tot just acaben de deixar el noviciat ens donin lliçons de medicina.

La Caris no es va intimidar. No tenia cap mena d’intenció de mostrar respecte per un hipòcrita mentider que havia intentat condemnar-la a mort.

—Si no creieu en la transmissió de les malalties, per què no demostreu la vostra sinceritat venint a l’hospital aquesta nit i dormint juntament amb un centenar de persones afectades de nàusees i diarrees?

La Cecilia va recriminar-la:

—Sor Caris! Ja n’hi ha prou. —Es va adreçar a en Godwyn—: Perdoneu-la, pare prior. No era la meva intenció que us embranquéssiu en una discussió sobre malalties amb una simple monja. Només volia assegurar-me que no teníeu res a dir sobre la ubicació que he triat.

—Igualment, tampoc no podreu construir-lo ara —va objectar en Godwyn—. L’Elfric està massa enfeinat amb el palau.

—No volem l’Elfric. Hem parlat amb en Jeremiah —va aclarir la Caris.

La Cecilia es va tombar cap a ella.

—Caris, calmeu-vos! Recordeu quin és el vostre lloc. No torneu a interrompre la meva conversa amb el senyor prior.

La Caris es va adonar que no estava ajudant la Cecilia, i, en contra dels seus sentiments, va acotar el cap i va dir:

—Us prego que em disculpeu, mare priora.

—La qüestió no és quan construïm, sinó on —va dir la Cecilia a en Godwyn.

—Temo que no aprovo el projecte —va respondre amb rigidesa.

—On us estimaríeu més que s’aixequés el nou edifici?

—No em sembla que ens faci cap falta un hospital nou.

—Perdoneu-me, però sóc jo la responsable del convent de monges —va replicar amb aspror la Cecilia—. No em podeu dir com he de gastar els nostres diners. Tanmateix, normalment parlem entre nosaltres abans d’aixecar noves construccions, encara que cal dir que vau oblidar aquesta petita cortesia quan vau planificar el vostre palau. —Va mirar en Lloyd—. Estic segura que l’ardiaca estarà d’acord amb mi en aquest assumpte.

—Cal que hi hagi acord —va contestar en Lloyd evasivament.

La Caris va arrufar el front, desconcertada. Què li importava a en Godwyn? Estava aixecant el seu palau a la banda nord de la catedral. Per a ell no tenia cap repercussió que les monges construïssin un edifici nou allà, a la banda sud, un lloc per on amb prou feines passava cap monjo. Què era el que l’amoïnava?

—Us dic que no aprovo la ubicació ni la construcció, i aquí s’ha acabat el tema! —va sentenciar en Godwyn.

De cop i volta, la Caris va veure, en un rampell d’inspiració, el motiu de la conducta d’en Godwyn. Es va indignar tant que ho va deixar anar:

—Ens heu robat els diners!

La Cecilia va renyar-la:

—Caris! Us he dit que…

—Ens ha robat el llegat de la dona de Thornbury! —va cridar la Caris fent-se sentir per damunt de la Cecilia, empesa per la fúria—. D’allà és d’on ha tret els diners per al seu palau, és clar. I ara intenta impedir que encarreguem la construcció perquè sap que anirem a la cambra del tresor i descobrirem que els nostres diners s’han esfumat! —Estava tan enfurismada que tenia la sensació que esclataria.

—No sigueu ridícula —va etzibar en Godwyn.

Va ser una resposta tan poc sentida que la Caris sabia que havia ficat el dit en alguna ferida. Confirmar-ho la va enrabiar encara més.

—Demostreu-ho! —va cridar. Va esforçar-se per parlar amb més calma—. Ara mateix anirem a la cambra del tresor per verificar el contingut dels cofres. No us hi oposareu, oi que no, pare prior?

En Philemon va interrompre-la:

—Seria una manera de procedir totalment indigna i no veig per quin motiu el prior s’hi hauria de sotmetre.

La Caris el va ignorar.

—Hi hauria d’haver cent cinquanta lliures en monedes d’or a la reserva de les monges.

—És totalment impensable que jo hagi fet una cosa com aquesta —va replicar en Godwyn.

—Bé, doncs, és clar que les monges, independentment, hauran de revisar els cofres —va advertir la Caris—, ara que s’ha pronunciat l’acusació. —Va mirar la Cecilia, que va assentir-hi donant la seva conformitat—. Així, doncs, si el prior s’estima més no ser-hi present, sens dubte l’ardiaca es complaurà d’assistir-hi com a testimoni.

En Lloyd feia cara d’haver preferit quedar al marge d’aquella disputa, però se li feia difícil rebutjar el paper d’àrbitre.

—Si puc fer servei a les dues parts, és clar… —va murmurar.

El pensament de la Caris prenia velocitat.

—Com vau obrir el cofre? —va demanar—. En Christopher Blacksmith va forjar el pany i és massa honest per haver-vos donat un duplicat de la clau per ajudar-vos a robar el que era nostre. Deveu haver trencat el bagul per obrir-lo, i després l’heu tornat a arreglar d’alguna manera. Què vau fer, treure la frontissa? —Va veure com en Godwyn mirava involuntàriament el sotsprior—. Ah! —va fer la Caris en to triomfant—, de manera que en Philemon va treure la frontissa. Però va ser el prior qui va agafar els diners i els va donar a l’Elfric.

La Cecilia va interrompre-la:

—Prou especulacions. Tanquem aquesta qüestió. Anirem tots junts a la cambra del tresor i obrirem el bagul, i d’aquesta manera s’acabarà la discussió.

—No ha estat un robatori —va deixar anar en Godwyn.

Tothom se’l va quedar mirant. Es va fer un silenci commocionant.

—Ho admeteu! —va exclamar la Cecilia.

—No ha estat un robatori —va repetir en Godwyn—. Els diners s’estan fent servir en benefici del priorat i la glòria de Déu.

—Tant se val això. No eren els vostres diners! —va replicar la Caris.

—Són els diners de Déu —va dir amb obstinació en Godwyn.

—Foren una donació al convent de monges —va observar la Cecilia—. Això ja ho sabíeu. Vau veure el testament.

—Jo no sé res de cap testament.

—I tant que ho sabeu. Us el vaig lliurar jo mateixa perquè en féssiu una còpia… —La veu de la Cecilia es va anar apagant.

—Jo no en sé res, de cap testament —va insistir en Godwyn.

—L’ha destruït —va saltar la Caris—. Va dir que en faria una còpia i que deixaria l’original al cofre, al tresor… però l’ha destruït.

La Cecilia mirava en Godwyn amb la boca oberta.

—M’ho hauria d’haver imaginat —va dir—. Després del que vau intentar fer a la Caris… mai no hauria d’haver tornat a confiar en vós. Però em pensava que la vostra ànima, tanmateix, ja estava salvada. Em vaig equivocar del tot.

—Bé, va ser un encert que féssim una còpia del testament abans de lliurar-vos-el —va comentar la Caris. S’ho acabava d’inventar empesa per la desesperació.

—Òbviament és una falsificació —va replicar en Godwyn.

—En primer lloc, si els diners haguessin estat vostres —va dir la Caris—, no hauríeu tingut cap necessitat de forçar el cofre per tenir-los. Anem a donar-hi un cop d’ull. D’aquesta manera l’assumpte quedarà resolt en un o altre sentit.

—El fet que s’hagi manipulat la frontissa no vol dir res —va observar en Philemon.

—O sigui que tenia raó jo! —va exclamar la Caris—. I què en sabeu vós, de la frontissa? Sor Beth no ha obert el cofre des de l’auditoria i, aleshores, el bagul estava bé. El deveu haver tret de la cripta vós mateix, si sabeu que ha estat manipulat.

En Philemon semblava desconcertat i no va tenir resposta.

La Cecilia es va dirigir a en Lloyd:

—Ardiaca, vós sou el representant del bisbe. Em sembla que és el vostre deure ordenar al prior que torni els diners a les monges.

En Lloyd semblava preocupat. Va preguntar a en Godwyn:

—Us queda alguna cosa dels diners?

—Quan s’enxampa un lladre no se li demana si es pot permetre renunciar als guanys obtinguts de manera fraudulenta! —va saltar la Caris, enfurismada.

—Ja se n’han gastat més de la meitat en el palau —va contestar en Godwyn.

—Cal aturar-ne immediatament la construcció —va instar la Caris—. Cal acomiadar avui mateix els homes, enderrocar l’edifici i vendre els materials. Heu de tornar fins a l’últim penic. El que no pugueu pagar en efectiu, un cop s’hagi esfondrat l’edifici, ho haureu de pagar amb terrenys o béns.

—M’hi nego —va replicar en Godwyn.

La Cecilia es va tornar a dirigir a en Lloyd:

—Ardiaca, us ho prego, compliu el vostre deure. No podeu permetre que un dels subordinats del bisbe robi a un altre, tant se val que tots dos facin l’obra de Déu.

—No puc judicar una disputa com aquesta pel meu compte —va observar en Lloyd—. És massa greu.

La Caris va emmudir de ràbia i consternació en veure la feblesa d’en Lloyd.

—Però ho heu de fer! —va protestar la Cecilia.

Se’l veia atrapat, però va brandar el cap amb tossuderia.

—Acusacions de robatori, destrucció d’un testament, un càrrec de falsificació… Això cal que ho resolgui el bisbe en persona!

—Però si el bisbe Richard és de camí a França —va objectar la Cecilia—, i ningú no sap quan tornarà. Mentrestant, en Godwyn es gastarà els diners robats!

—Temo molt que no hi puc fer res —va disculpar-se en Lloyd—. Heu d’apel·lar a en Richard.

—Molt bé, doncs —va saltar la Caris. Alguna cosa en el seu to de veu va fer que tots la miressin—. En aquest cas només podem fer una cosa. Anirem a buscar el bisbe.