4

El germà Godwyn tenia gana. Acabava de sopar, s’havia menjat un estofat de peix salat amb naps i no havia quedat satisfet. Els monjos gairebé sempre menjaven peix i cervesa lleugera, fins i tot quan no era dia de dejuni.

No pas tots els monjos, per descomptat: el prior Anthony tenia un menú especial. Avui soparia especialment bé, atès que la priora, la mare Cecilia, era la seva invitada. Ella estava avesada a menjar bé. Les monges, que pel que semblava eren més riques que els monjos, mataven un porc o un xai cada quatre dies i se’l servien acompanyat de vi de la Gascunya.

La tasca d’en Godwyn era supervisar el sopar, una feina dura de fer amb l’estómac retrunyint-li. Va parlar amb el cuiner del monestir i va donar un cop d’ull a l’oca que hi havia al forn i a l’olla de salsa de poma que bullia al foc. Va demanar al cellerer una gerra de sidra de la bóta i va agafar una barra de pa de sègol del forn, pa sec, perquè els diumenges no hi havia fornada. Va agafar els plats i les copes d’argent de la calaixera tancada amb clau i va parar la taula de la sala de la casa del prior.

El prior i la priora sopaven junts una vegada al mes. El monestir i el convent eren institucions separades, cada una amb les seves pròpies instal·lacions i fonts de finançament. El prior i la priora passaven comptes amb el bisbe de Kingsbridge de manera independent. Tanmateix, compartien la gran catedral i uns quants edificis més, entre els quals hi havia l’hospital, on els monjos treballaven de metges i les monges, d’infermeres. Així doncs, sempre hi havia qüestions per tractar: misses a la catedral, hostes i pacients de l’hospital i la política de la vila. L’Anthony sovint intentava que la Cecilia pagués despeses que, estrictament parlant, s’haurien de dividir equitativament —els vidres de les finestres de la sala capitular, llits per a l’hospital, la pintura de l’interior de la catedral— i normalment ella hi accedia.

Avui, tanmateix, la conversa semblava que se centraria en política. El dia abans, l’Anthony havia tornat d’una estada de dues setmanes a Gloucester, on havia assistit a l’enterrament del rei Eduard II, el qual havia perdut el tron al gener i la vida al setembre. La mare Cecilia voldria sentir les xafarderies mentre feia veure que estava per damunt de tot.

A en Godwyn li voltava una altra cosa pel cap. Volia parlar amb l’Anthony del seu futur. Havia estat esperant amb neguit el moment oportú des que el prior havia tornat. Havia assajat unes paraules, però encara no havia trobat el moment de pronunciar-les. Esperava tenir l’oportunitat aquella mateixa tarda.

L’Anthony va entrar a la sala quan en Godwyn posava formatge i un bol de peres al bufet. El prior era una versió més vella del mateix Godwyn. Ambdós eren alts, amb faccions regulars i cabells castanys clars, i com tota la família, tenien els ulls verdosos amb clapes daurades. L’Anthony es va acostar al foc: l’estança era freda i el vell edifici deixava passar corrents d’aire gèlids. En Godwyn li va servir una copa de sidra.

—Pare prior, avui és el meu aniversari —se li va adreçar mentre l’Anthony bevia—. Faig vint-i-un anys.

—Tens raó —va contestar l’Anthony—. Recordo molt bé el dia que vas néixer. Jo tenia catorze anys. La meva germana, la Petranilla, cridava com un senglar amb una fletxa a les entranyes mentre et portava al món. —Va alçar la copa en un brindis mirant afectuosament en Godwyn—. I ara ets un home.

El noi va decidir que aquell era el moment.

—Ja fa deu anys que sóc al priorat —va començar.

—Tant de temps?

—Sí, com a alumne de l’escola, com a novici i, ara, monjo.

—Verge santa!

—Espero haver-vos honrat, a la meva mare i a vós.

—Tots dos estem ben orgullosos de tu.

—Gràcies. —En Godwyn va empassar-se la saliva—. I ara m’agradaria anar a Oxford.

Feia temps que la ciutat d’Oxford era un centre que aplegava els mestres de teologia, medicina i lleis. Sacerdots i monjos hi anaven a estudiar i a debatre amb professors i altres estudiants. Al llarg del segle anterior els mestres havien estat incorporats a una companyia, o universitat, que tenia llicència reial per administrar exàmens i atorgar llicenciatures. El priorat de Kingsbridge mantenia en aquesta ciutat una filial, anomenada Kingsbridge College, on vuit monjos podien combinar les seves vides de pregària i sacrifici amb l’estudi.

—Oxford! —va exclamar l’Anthony, i una expressió d’angoixa i disgust li va recórrer la cara—. Per què?

—Per estudiar. Es el que els monjos han de fer.

—Jo no hi vaig anar mai, a Oxford, i ara sóc prior.

Era veritat, però per culpa d’això, l’Anthony de vegades es trobava en desavantatge envers els seus col·legues de més edat. El sagristà, el tresorer i altres oficials monàstics i monjos, els anomenats obedientiarius, eren llicenciats per la universitat, com també ho eren tots els metges. Tenien la ment ràpida i eren hàbils en el debat, i en comparació d’ells, l’Anthony de vegades semblava poc àgil en la parla, especialment a l’hora del capítol, la reunió diària de tots els monjos. En Godwyn anhelava adquirir la lògica aguda i la seguretat que observava en els homes d’Oxford. No volia ser com el seu oncle. Però això no ho podia dir.

—Vull aprendre —va declarar.

—Per què aprendre heretgies? —va mofar-se l’Anthony—. Els estudiants d’Oxford qüestionen els ensenyaments de l’Església!

—Per tal d’entendre’ls millor.

—Estèril i perillós.

En Godwyn es va preguntar per què l’Anthony feia tants escarafalls. Abans, el prior no semblava haver-se preocupat mai per la qüestió de l’heretgia, i en Godwyn no estava gens interessat a posar en dubte doctrines acceptades. Va arrufar les celles.

—Em pensava que vós i la mare teníeu ambicions pel que feia a mi —va començar a dir—. No voleu que vagi endavant, aconsegueixi un càrrec i un dia potser acabi sent prior?

—A la llarga, sí. Però no et cal marxar de Kingsbridge per arribar-hi.

«Vós no voleu que avanci massa ràpid, no fos cas que us passés al davant; i no voleu que marxi de la ciutat, no fos cas que perdéssiu el control sobre mi», va pensar en Godwyn en un rampell d’intuïció. Va desitjar haver previst aquesta resistència envers els seus plans.

—No vull pas estudiar teologia —va anunciar.

—Doncs què?

Medicina. Es una part molt important de la nostra feina aquí. L’Anthony va prémer els llavis. En Godwyn havia vist la mateixa expressió de desaprovació a la cara de la seva mare.

—El monestir no es pot permetre pagar-te els estudis —va informar-lo—. Saps que un sol llibre costa com a mínim catorze xílings?

Això, a en Godwyn, el va agafar de sorpresa. Sabia que els estudiants podien llogar llibres; però aquesta no era la qüestió principal.

—I què me’n dieu, doncs, dels estudiants que ara són allà? —va preguntar—. Qui els paga els estudis?

—A dos, les seves famílies respectives, i un altre rep el suport de les monges. El priorat paga els altres tres, però no ens podem permetre més despeses. De fet, al col·legi hi ha dues places vacants per falta de fons.

En Godwyn sabia que el priorat passava per dificultats financeres. D’altra banda, tenia vastos recursos: milers d’hectàrees de terra; molins, vivers de peixos i boscos, i els enormes ingressos del mercat de Kingsbridge. No es podia creure que l’oncle li negués els diners per anar a Oxford. Se sentia traït. L’Anthony era el seu mentor i també un familiar. Sempre l’havia afavorit amb relació a altres monjos joves. Ara, però, mirava de retenir-lo.

—Els metges aporten diners al priorat —va argumentar—. Si no formeu els joves, a la llarga, quan els vells es vagin morint, el priorat s’empobrirà.

—Déu proveirà.

Aquest tòpic enutjós era una resposta típica de l’Anthony. Durant uns quants anys els ingressos del priorat provinents de la fira del velló havien anat de baixa. Els vilatans havien urgit l’Anthony a invertir en unes instal·lacions més bones per als comerciants llaners —tendes, cabines, latrines, fins i tot un edifici per a la llotja de la llana—, però ell sempre s’hi havia negat, adduint que tenia pocs recursos. I quan el seu germà, l’Edmund, li va dir que la fira s’acabaria, va dir:

—Déu proveirà.

—Bé, llavors potser em proveirà dels diners per anar a Oxford —li va etzibar en Godwyn.

—Potser sí.

En Godwyn se sentia decebut i, sobretot, molt dolgut. Tenia la necessitat d’anar-se’n d’aquella vila i respirar aires diferents. Al Kingsbridge College estaria subjecte a la mateixa disciplina monàstica, ho sabia prou bé, però, malgrat això, la perspectiva d’estar lluny de l’oncle i la mare resultava molt atractiva.

No volia donar per acabada la discussió, encara.

—La mare quedarà molt decebuda si no hi vaig.

L’Anthony semblava que estava incòmode. No volia provocar la ira de la seva autoritària germana.

—Llavors, deixem-la que pregui perquè aconsegueixis els diners.

—Podria buscar-los en algun altre lloc —va dir, improvisant, en Godwyn.

—I doncs?

Va cercar una resposta i va trobar la inspiració:

—Podria fer el que vós feu i demanar-los a la mare Cecilia.

Era possible. Encara que la priora Cecilia el posava nerviós i podia resultar tan intimidant com la Petranilla, era més susceptible al seu encant jovenívol. Potser es deixaria convèncer per la idea de subvencionar l’educació d’un monjo jove.

Aquell suggeriment va agafar l’Anthony per sorpresa. En Godwyn veia com maldava per trobar un argument en contra. Però ell havia posat els diners com a argument principal, i ara li resultava difícil canviar la línia d’argumentació.

Mentre l’Anthony dubtava, va entrar la Cecilia.

Portava una capa de llana fina, l’única indulgència que es permetia: odiava passar fred. Després de saludar el prior, es va girar cap a en Godwyn.

—La teva tieta Rose està greument malalta —el va informar. La seva veu era musical i precisa—. Pot ser que no arribi a passar aquesta nit.

—Que Déu sia amb ella. —En Godwyn va sentir una punxada de pena. En una família on tots i cada un tenien fusta de dirigents, la Rose era l’única subordinada. Els seus pètals semblaven els més fràgils pel fet d’estar envoltats d’esbarzers—. No ens ve de nou —va afegir. La Rose havia estat malalta durant un any—. Però les meves cosines, l’Alice i la Caris, deuen estar tristes.

—Afortunadament, tenen la teva mare per consolar-les.

—Teniu raó.

Saber consolar no era pas el fort de la Petranilla, va pensar en Godwyn, que era més bona per obligar-te que anessis amb el cap ben dret i no deixar que et desviessis del camí recte, però no va contradir la priora. En comptes d’això, li va servir una copa de sidra.

—Que teniu fred, aquí dins, reverenda mare?

—M’estic glaçant.

—Atiaré el foc, doncs.

L’Anthony va parlar amb mala intenció:

—El meu nebot Godwyn us tracta tan atentament perquè vol que li pagueu l’estada a Oxford.

En Godwyn, traient foc pels ulls, li va clavar una mirada furiosa. Ell volia planejar unes frases acurades i escollir el millor moment per dir-les. Ara l’Anthony li havia esguerrat la proposta de la manera més poca-solta.

—No crec que ens puguem permetre finançar dos estudiants —va respondre la Cecilia.

Ara va ser l’Anthony qui va quedar sorprès.

—Hi ha algú més que us hagi demanat diners per anar a Oxford?

—Potser no ho hauria de dir —va replicar la Cecilia—. No voldria causar problemes a ningú.

—No té importància —va dir l’Anthony de mal humor; després, es va refer i va afegir—: Sempre estem agraïts de la vostra generositat.

En Godwyn va posar més llenya al foc i llavors va marxar. La casa del prior era a la part nord de la catedral. El claustre i tots els altres edificis del priorat eren al sud de l’església. Tremolant, en Godwyn va caminar per l’esplanada de la catedral fins a la cuina del monestir.

Havia previst que l’Anthony faria objeccions menors a Oxford, dient que hauria d’esperar a ser més gran o fins que els estudiants que hi eren llavors es llicenciessin, atès que el seu oncle era un home que per naturalesa portava la contrària. Però ell era el seu protegit i havia confiat que al final li donaria suport. L’oposició radical de l’Anthony l’havia corprès.

Es va preguntar qui més havia sol·licitat el finançament de la priora. Dels vint-i-sis monjos, n’hi havia sis d’una edat semblant a la seva: podia ser qualsevol d’ells. A la cuina, el sotscellerer, en Theodoric, ajudava el cuiner. Podia ser que fos ell el rival en la qüestió dels diners de la Cecilia? En Godwyn va observar com en Theodoric posava l’oca a la safata amb un bol de salsa de poma. Aquell noi tenia prou matèria grisa per estudiar. Podia ser un competidor.

En Godwyn va portar el sopar a la casa del prior tot preocupat. Si la Cecilia decidia ajudar en Theodoric, ell no sabria què fer. No tenia cap pla d’emergència.

Algun dia volia arribar a ser prior de Kingsbridge. Estava segur que podria desenvolupar la tasca millor que l’Anthony. I si era un bon prior, podria anar més enllà: bisbe, arquebisbe, oficial reial o fins i tot conseller reial. Només tenia una idea vaga del que faria amb tot aquest poder, però sentia fermament que estava cridat a ocupar una posició elevada a la vida. Tanmateix, només hi havia dues vies per assolir la prominència. Una era pertànyer a un llinatge aristocràtic; l’altra, l’educació. En Godwyn venia d’una família de comerciants de llana: la seva única sortida era la universitat. I per tal d’anar-hi, necessitava els diners de la Cecilia.

Va posar el sopar a la taula.

—Però com va morir, el rei? —va demanar la priora.

—Va tenir una caiguda —va respondre l’Anthony.

En Godwyn trinxava l’oca.

—Us serveixo un bocí de pit, reverenda mare?

—Sí, si et plau. Va caure? —va preguntar amb escepticisme—. Parleu com si el rei fos un vell tremolós. Si només tenia quaranta-tres anys!

—Això és el que van explicar els carcellers.

Després d’haver estat desposseït del tron, l’antic rei havia estat empresonat al castell de Berkeley, a dos dies a cavall de Kingsbridge.

—Ah, sí, els carcellers —va exclamar la Cecilia—, els homes d’en Mortimer.

La priora tenia mala opinió d’en Roger Mortimer, el comte de March. No només perquè havia liderat la revolta contra Eduard II, sinó també perquè havia seduït l’esposa del rei, la reina Isabel.

Van començar a menjar. En Godwyn es preguntava si quedarien sobres.

L’Anthony va parlar a la Cecilia:

—Sembla com si sospitéssiu alguna cosa sinistra.

—De cap manera, però hi ha persones que sí que sospiten. S’han dit coses…

—Que ha estat assassinat? Ja ho sé. Però jo vaig veure el cos, nu. No hi havia senyals de violència.

En Godwyn sabia que no havia d’interrompre, però no se’n va poder estar:

—Els rumors diuen que quan el rei va morir els seus crits se sentien per tot el poble de Berkeley.

L’Anthony li va clavar una mirada de censura.

—Quan un rei mor sempre hi ha rumors.

—Aquest rei no només ha mort —va indicar la Cecilia—. Ha estat el primer deposat pel Parlament, una cosa que encara no havia passat mai.

—Hi havia raons de pes —va insistir l’Anthony abaixant la veu—. Hi havia pecats d’impuresa.

Es mostrava enigmàtic, però en Godwyn sabia el que volia dir. Eduard havia tingut «favorits», homes joves pels quals semblava sentir un afecte no natural. Al primer, en Peter Gaveston, li havia donat tant de poder i privilegis, que va provocar gelosies i ressentiment entre els barons, i al final havia estat executat per traïció. Però després n’hi havia hagut d’altres. No era estrany, deia la gent, que la reina s’hagués buscat un amant.

—No m’ho puc pas creure, això —va comentar la Cecilia, que era una monàrquica apassionada—. Pot ser veritat que els proscrits que ronden els boscos es lliurin a aquesta mena de pràctiques infames, però un home amb sang reial no pot caure tan baix. Queda més oca?

—Sí —va contestar en Godwyn ocultant la seva decepció. Va tallar l’última part de l’au i la va servir a la priora.

—Almenys ara no hi ha oposició al nou rei —va opinar l’Anthony.

El fill d’Eduard II i la reina Isabel havia estat coronat com a Eduard III.

—Té catorze anys i ha estat posat al tron per en Mortimer —va observar la Cecilia—. Qui governarà realment?

—Els nobles estan satisfets de tenir estabilitat.

—Especialment els que són vells companys d’en Mortimer.

—Com el comte Roland de Shiring, voleu dir?

—Se’l veia molt exaltat, avui.

—No deveu estar suggerint pas…

—Que va tenir alguna cosa a veure amb la «caiguda» del rei? Per descomptat que no. —La priora va menjar-se l’últim bocí de carn—. Parlar d’una cosa com aquesta seria perillós, fins i tot entre amics.

—Efectivament.

Van trucar a la porta i va entrar en Saul Whitehead. Era de la mateixa edat que en Godwyn. Podia ser ell, el seu rival? Era intel·ligent i competent, i tenia el gran avantatge de ser parent llunyà del comte de Shiring; però en Godwyn dubtava de si tenia l’ambició d’anar a Oxford. Era devot i tímid, la mena d’home en qui la humilitat no era una virtut perquè s’esdevenia de manera natural. Però tot era possible.

—Ha vingut a l’hospital un cavaller amb una ferida d’espasa —va començar en Saul.

—Interessant —va intervenir l’Anthony—, però no prou important per interrompre el sopar del prior i la priora.

A en Saul se’l veia espantat.

—Perdoneu, pare prior —va quequejar—. Però és que hi ha discrepàncies sobre el tractament que ha de rebre.

L’Anthony féu un sospir.

—Bé, ja no queda oca —va dir, i es va posar dret.

La Cecilia el va voler acompanyar, i en Godwyn i en Saul els van seguir. Van entrar a la catedral pel transsepte nord, van travessar la nau central, van sortir pel transsepte sud i van passar pel claustre fins a arribar a l’hospital. El cavaller ferit jeia al llit més proper a l’altar, tal com corresponia al seu rang.

L’Anthony va emetre un gruny involuntari de sorpresa. Per uns moments no va poder ocultar la perplexitat i la por. Però aviat va recuperar el posat calmat i va fer una cara inexpressiva.

Tanmateix, a la Cecilia no se li’n va escapar cap detall.

—Coneixeu aquest home? —va preguntar a l’Anthony.

—Em sembla que sí. És sir Thomas Langley, un dels homes del comte de Monmouth.

Era un home ben plantat d’uns vint anys, camallarg i ample d’espatlles. Jeia nu fins a la cintura, mostrant un tors musculat i creuat per cicatrius de lluites anteriors. Estava pàl·lid i exhaust.

—L’han atacat al camí principal —va explicar en Saul—. Ha aconseguit rebatre els seus assaltants, però després s’ha hagut d’arrossegar més de dos quilòmetres fins a la vila. Ha perdut molta sang.

L’avantbraç esquerre del cavaller estava obert del colze al canell, un tall net, fet sens dubte per una espasa ben afilada.

El metge principal del monestir, el germà Joseph, s’estava al costat del pacient. En Joseph tenia trenta anys i escaig, era un home petit amb un nas gros i mala dentadura.

—Cal deixar la ferida oberta i l’hem de tractar amb un ungüent per tal de propiciar l’aparició del pus —va explicar—. D’aquesta manera, els humors malignes seran expel·lits i la ferida es curarà de dins a fora.

L’Anthony va assentir.

—Així doncs, on és la discrepància?

—En Matthew Barber té un altre parer.

En Matthew era un barber cirurgià de la vila. S’havia mantingut respectuosament en un segon terme, però ara es va fer endavant portant la maleta de cuir que contenia els seus ganivets cars i afilats. Era un home petit, prim, amb uns ulls blaus brillants i una expressió solemne.

L’Anthony no coneixia en Matthew, però va preguntar a en Joseph:

—Què hi fa aquí?

—El cavaller el coneix i l’ha fet cridar.

L’Anthony va dirigir-se a en Thomas:

—Si el que voleu és ser tractat per un carnisser, per què heu vingut a l’hospital del priorat?

L’ombra d’un somriure va passar per la cara esblaimada del cavaller, però semblava massa cansat per contestar.

En Matthew va parlar amb una seguretat sorprenent, com si no l’afectés la sornegueria de l’Anthony.

—He vist moltes ferides com aquesta al camp de batalla, pare prior —va començar—, el millor tractament és el més simple: rentar la ferida amb vi escalfat, després suturar-la i embenar-la.

No era tan respectuós com semblava.

La mare Cecilia va interrompre:

—Estic pensant si els nostres dos joves monjos tenen opinió sobre la qüestió —els va preguntar.

L’Anthony semblava impacient, però en Godwyn es va adonar de quina en portava de cap la monja. Era un examen. Potser en Saul era el seu rival a l’hora d’aconseguir els diners de la priora. La resposta era fàcil; per tant, en Godwyn va parlar primer:

—El germà Joseph ha estudiat els mestres antics —va començar—. Deu saber-ne més. No crec que en Matthew ni tan sols sàpiga llegir.

—Sí que en sé, germà Godwyn —va protestar en Matthew—. I tinc un llibre.

L’Anthony va riure. La idea d’un barber amb un llibre era una ximpleria, com la d’un cavall amb barret.

—Quin llibre?

—El Canon d’Avicenna, el gran metge islàmic. Traduït de l’àrab al llatí. L’he llegit tot, detingudament.

—I la vostra cura, la proposa Avicenna?

—No, però…

—I doncs?

En Matthew va persistir:

—Però he après més de cures viatjant amb els exèrcits i tractant ferits que no pas llegint el llibre.

La mare Cecilia va preguntar:

—Saul, quin és el teu punt de vista?

En Godwyn esperava que en Saul donés la mateixa resposta, de manera que la competició quedés empatada. Però, malgrat que se’l veia nerviós i tímid, en Saul va contradir en Godwyn.

—Potser el barber té raó —va dir. En Godwyn se’n va alegrar. En Saul advocava per la posició equivocada—. El tractament proposat pel germà Joseph pot ser el més adequat per a lesions provocades per aixafaments o martellades, de la mena de les que es produeixen en les feines de construcció, on la pell i la carn al voltant del tall estan danyades i tancar la ferida prematurament pot deixar els humors malignes dins el cos. Aquest és un tall net, i com més aviat es tanqui, més aviat es curarà.

—Bajanades —va exclamar el prior Anthony—. Des de quan un barber de poble té raó i un monjo amb estudis s’equivoca?

En Godwyn va sufocar un somriure de triomf.

En aquell moment es va obrir la porta i un home jove amb hàbits de monjo va entrar a grans gambades. En Godwyn el reconegué, era en Richard de Shiring, el més jove dels dos fills del comte Roland. La salutació amb el cap que va adreçar al prior i a la priora va ser tan lleu que gairebé ratllava la mala educació. Va anar directament al costat del llit i va parlar al cavaller.

—Què diantre ha passat? —li va preguntar.

En Thomas va aixecar una mà molt feble i va indicar a en Richard que se li apropés. El jove monjo es va inclinar sobre el pacient. En Thomas va xiuxiuejar-li una cosa a cau d’orella. El pare Richard se’n va separar, sorprès.

—De cap manera! —va cridar.

En Thomas va tornar-li a indicar que s’apropés i el procés es va repetir: un altre xiuxiueig a cau d’orella, una altra reacció d’indignació. Llavors, en Richard va preguntar:

—Però, per què?

En Thomas no va respondre.

En Richard va parlar:

—M’esteu demanant una cosa que no és a les nostres mans de donar-vos.

En Thomas va assentir amb fermesa, com dient: «Sí que ho podeu aconseguir».

—No ens deixeu cap altra sortida.

En Thomas va moure dèbilment el cap de banda a banda. En Richard es va girar cap al prior Anthony.

—Sir Thomas desitja fer-se monjo aquí al priorat.

La sorpresa va provocar uns moments de silenci. La Cecilia va ser la primera a reaccionar.

—Però si és un home que professa la violència!

—Va, vinga, no és pas res de l’altre món —hi va intervenir en Richard, impacient—. Un soldat a vegades decideix abandonar la vida de guerra i buscar el perdó pels seus pecats.

—A la vellesa, potser —va replicar la Cecilia—. Aquest home encara no ha complert els vint-i-cinc. Fuig d’algun perill. —Va fitar en Richard amb intensitat—. Qui l’amenaça?

—Reprimiu la vostra curiositat —li va contestar, descortès, en Richard—. Vol fer-se monjo, no pas monja; per tant, no teniu necessitat d’inquirir més. —Era una manera ben estranya de dirigir-se a una priora, però els fills de comte eren indiferents a aquestes faltes de mala educació. Es va girar cap a l’Anthony—. L’heu d’admetre.

—El priorat és massa pobre per acollir més monjos; llevat que algú fes un donatiu per sufragar els costos… —va començar l’Anthony.

—Això ja ho arreglarem.

—Hauria de cobrir les necessitats…

—Ja ho arreglarem!

—Molt bé.

La Cecilia no les tenia totes.

—Sabeu més coses d’aquest home de les que em dieu? —va preguntar a l’Anthony.

—No veig cap raó per rebutjar-lo.

—Què us fa pensar que la seva voluntat de penitència és genuïna?

Tothom va mirar en Thomas. Tenia els ulls tancats.

—Haurà de demostrar la seva sinceritat durant el noviciat, com qualsevol altre.

Ella havia quedat clarament descontenta, però per una vegada l’Anthony no li demanava diners, per tant no hi podia fer res.

—Serà millor que ens esmercem a curar aquesta ferida —va dir per acabar la discussió.

—Ha rebutjat el tractament del pare Joseph. És per això que hem hagut d’anar a buscar el pare prior —va explicar en Saul.

L’Anthony es va inclinar sobre el ferit.

—Heu de seguir el tractament prescrit pel pare Joseph. Ell en sap més —va dir amb una veu ben forta, com si parlés a un sord. En Thomas semblava inconscient—. Ja no fa més objeccions —va decidir l’Anthony dirigint-se a en Joseph.

—Podria perdre el braç! —va protestar en Matthew Barber.

—Millor que te’n vagis —li va dir l’Anthony. En Matthew va marxar enfadat. El prior va demanar a en Richard—: Per què no veniu a fer una copa de sidra?

—Mercès.

—Queda’t aquí i ajuda la mare priora —va dir l’Anthony a en Godwyn mentre marxaven—. Vine a veure’m abans de vespres a informar-me de com evoluciona el cavaller.

El prior Anthony no acostumava a preocupar-se per la millora dels pacients. Era ben clar que, en aquest, hi tenia un interès especial.

En Godwyn observava com el germà Joseph aplicava l’ungüent al braç del cavaller, que ara jeia inconscient. Pensava que, havent donat la resposta correcta a la pregunta, amb tota probabilitat s’havia assegurat el suport financer de la Cecilia, però esperava amb ganes una confirmació explícita.

—Espero que considerareu favorablement la meva petició —li va dir, quan el germà Joseph va haver acabat.

La Cecilia rentava el front d’en Thomas amb aigua de roses. El va mirar als ulls.

—Val més que ho sàpigues de seguida: he decidit donar els diners a en Saul.

En Godwyn va quedar aclaparat.

—Però si he donat la resposta correcta!

—N’estàs segur?

—No em direu que vós estàveu d’acord amb la cura del barber, oi que no?

Ella va aixecar les celles.

—No accepto ser interrogada per tu, germà Godwyn.

—Perdoneu —va dir ell a l’instant—. És que no ho entenc.

—Ja ho sé.

Si ella s’havia de fer l’enigmàtica, no tenia sentit continuar-hi parlant. En Godwyn va girar cua tremolant de frustració i decepció. La priora donaria els diners a en Saul! Era perquè era parent del comte? En Godwyn pensava que no: ella tenia una mentalitat prou independent. Havia estat l’ostentosa pietat d’en Saul que havia decantat la balança, va decidir. Però en Saul mai no seria líder de res. Quins diners tan malbaratats! En Godwyn no s’imaginava com li donaria la notícia a la seva mare. Es posaria furiosa, però a qui culparia? A l’Anthony? A ell mateix? Una sensació familiar de terror es va apoderar d’ell en imaginar-se la ira de la seva mare.

Mentre pensava en ella, la va albirar que entrava a l’hospital per la porta de l’extrem més allunyat, una dona alta amb el bust prominent. Ella el va veure i es va quedar a la porta esperant-lo. Ell caminava lentament, pensant què li diria.

—La tieta Rose s’està morint —el va informar la Petranilla quan era a tocar.

—Que Déu beneeixi la seva ànima. M’ho ha dit la mare Cecilia.

—Se’t veu aclaparat. Però si ja ho sabies, que estava greu.

—No és per la tieta Rose. Tinc més males notícies —es va empassar la saliva—. No podré anar a Oxford. L’oncle Anthony no ho pagarà i la mare Cecilia també m’ha dit que no.

La mare no va esclatar immediatament, cosa que a en Godwyn el va alleujar. Tanmateix, la boca se li va tensar i va formar una línia severa.

—Però, per què?

—No té diners per a dos i hi envia en Saul.

—En Saul Whitehead? No arribarà mai enlloc.

—Doncs mira, almenys arribarà a metge.

Ella el va fulminar amb la mirada i ell es va encongir.

—Em sembla que això ho has portat malament —va començar la Petranilla—. Ho hauries d’haver tractat amb mi des de bon començament.

En Godwyn ja havia temut que ella atacaria per aquí.

—Com pots dir-me que ho he portat malament? —va protestar.

—M’hauries hagut de deixar parlar amb l’Anthony, primer. L’hauria estovat.

—Hauria dit que no igualment.

—I abans d’encarar-te a la Cecilia, hauries hagut d’esbrinar si algú més l’hi havia demanat. D’aquesta manera hauries pogut soscavar la moral d’en Saul abans de parlar amb ella.

—Com?

—Bé deu tenir algun punt feble. Hauries pogut esbrinar-lo i assegurar-te que ella se n’assabentés. Llavors, en el moment en què ella comencés a estar desil·lusionada, tu hauries pogut anar-la a veure.

Tot allò ara semblava el més lògic.

—No he pensat mai a fer-ho així —va confessar abaixant el cap.

—Has de planificar-les, aquestes coses —va afegir la Petranilla reprimint la ràbia—; de la mateixa manera que els comtes planifiquen les batalles.

—Ara me n’adono —va admetre, sense mirar-la—. Mai més no cometré el mateix error.

—Això espero.

En Godwyn la va tornar a mirar.

—I ara què faré?

—No em rendeixo pas. —Se li va dibuixar a la cara una expressió de determinació molt coneguda—. Posaré jo els diners —va anunciar.

En Godwyn va sentir una onada d’esperança però no veia pas com la mare s’ho podria fer per complir aquella promesa.

—D’on els trauràs? —va preguntar.

—Em vendré la casa i aniré a viure amb el meu germà Edmund.

—Ja et voldrà, ell?

L’Edmund era un home generós, però a vegades xocava amb la seva germana.

—Crec que sí. Aviat serà vidu i necessitarà algú que li porti la casa. No és que la Rose hagi estat gaire complidora en aquest aspecte.

En Godwyn va negar amb el cap.

—Així i tot, necessitaràs diners.

—Per què? L’Edmund em donarà pensió completa i jo només m’hauré de pagar les quatre cosetes que pugui necessitar. Com a contrapartida, dirigiré els servents i li educaré les filles. I tu tindràs els diners que vaig heretar del teu pare.

Parlava amb fermesa, però en Godwyn s’adonava de l’amargor que mostrava el gest de la seva boca. Sabia el sacrifici que això representaria per a ella. Estava cofoia de la seva independència. Era una de les dones preeminents de la ciutat, la filla d’un home ric i la germana del comerciant de llana més important, i valorava aquest estatus. Li agradava convidar els homes i les dones més poderosos de Kingsbridge a sopar i a beure el millor vi. Ara proposava anar-se’n a viure a cal seu germà i viure-hi com una parenta pobra, treballant-hi com una mena de serventa i sent depenent d’ell per a tot. Seria una humiliació terrible.

—És un sacrifici massa gran —va opinar en Godwyn—. No pots fer-ho.

La cara d’ella es va endurir, i va fer un petit moviment d’espatlles, com si es preparés per suportar el pes d’una càrrega feixuga.

—Oi tant que sí —va respondre.