57

El retorn d’en Merthin va afectar tota la ciutat. La Caris observava els canvis amb sorpresa i admiració. Va començar amb la seva victòria davant de l’Elfric a la comunitat parroquial. La gent es va adonar que podrien haver perdut el pont a causa de la incompetència de l’Elfric i això els va fer despertar de l’apatia. Però tothom sabia que l’Elfric era un instrument d’en Godwyn, per això el priorat era l’objectiu final del seu ressentiment.

I l’actitud del poble envers el priorat estava canviant. Es respirava un aire de desafiament. La Caris se sentia optimista. En Mark Webber tenia moltes possibilitats de guanyar l’elecció el primer dia de novembre i esdevenir el conseller. Si això passava, el prior Godwyn ja no aconseguiria que tot es fes a la seva manera, i, potser, la ciutat podria començar a créixer: mercats els dissabtes, molins nous i tribunals independents en els quals poguessin confiar els comerciants.

No obstant això, la Caris es passava la major part del temps pensant en la seva situació. La tornada d’en Merthin havia estat com un terratrèmol que li havia sacsejat els fonaments. La seva primera reacció havia estat de terror davant la perspectiva d’abandonar tota la tasca que havia desenvolupat durant els darrers nou anys; la seva posició en la jerarquia del convent; la maternal Cecilia i l’afectuosa Mair i la malaltissa vella Julie; i, el més important de tot, el seu hospital, ara molt més net, eficient i acollidor que abans.

Però a mesura que els dies s’escurçaven i refredaven, i en Merthin va reparar el pont i va començar a posar els fonaments del carrer de nous edificis que volia crear a Leper Island, la determinació de la Caris de ser monja es va afeblir. Les restriccions monàstiques que havia deixat de percebre van tornar a ser paleses. La devoció de la Mair, que havia estat una agradable distracció romàntica, ara es va tornar irritant. Va començar a pensar en quina vida podria tenir si fos l’esposa d’en Merthin.

Va pensar molt en la Lolla, i en la filleta que podria haver tingut amb en Merthin. La Lolla tenia els ulls i els cabells foscos, suposadament igual que la seva mare italiana. La filla de la Caris podria haver tingut els ulls verds de la família Wooler. La idea d’abandonar-ho tot per tenir cura de la filla d’una altra dona l’horroritzava la Caris, però així que va conèixer la nena aquell sentiment es va suavitzar.

No podia parlar amb ningú del priorat sobre allò, és clar. La mare Cecilia li diria que havia de respectar els vots; la Mair li pregaria que es quedés al convent. Així, doncs, es torturava sola a les nits.

La discussió amb en Merthin sobre en Wulfric li va fer perdre esperances. Després que marxés del seu costat, se n’havia anat a la farmàcia a plorar. Per què eren tan complicades, les coses? Només volia fer les coses bé.

Mentre en Merthin va ser a Tench, es va sincerar amb la Madge Webber.

Dos dies després que en Merthin hagués marxat, la Madge va anar a l’hospital poc després de la sortida del sol, quan la Caris i la Mair feien la ronda.

—Estic preocupada per en Mark —va dir.

La Mair va explicar a la Caris:

—El vaig anar a veure ahir. Havia anat a Melcombe i va tornar amb febre i mal d’estómac. No t’ho vaig dir perquè no em va semblar important.

—Ara, quan estossega, escup sang —va explicar la Madge.

—L’aniré a veure —va assegurar la Caris. Els Webber eren amics de tota la vida: s’estimava més atendre en Mark ella mateixa. Va agafar una bossa on havia posat uns quants medicaments essencials i va marxar amb la Madge a la casa que tenien a Main Street.

Les dependències domèstiques eren a la primera planta, damunt de la botiga. Els tres fills d’en Mark rondaven ansiosament pel menjador. La Madge va acompanyar la Caris fins a l’habitació on jeia el malalt, que feia molta pudor. La Caris estava habituada a les olors de les sales dels malalts, una barreja de suor, vòmits i excrements humans. En Mark jeia sobre un matalàs de palla suant. La seva enorme panxa s’enlairava com el ventre d’una dona prenyada. La filla, la Dora, s’estava al costat del llit.

La Caris es va agenollar al costat d’en Mark.

—Com et trobes? —li va preguntar.

—Malament —va respondre en Mark amb veu rogallosa—. Puc beure alguna cosa?

La Dora va allargar a la Caris una copa de vi i ella la va sostenir davant els llavis d’en Mark. Se li feia estrany veure un home tan gran, tan indefens. En Mark sempre havia semblat invulnerable. Era força inquietant, com si de sobte un llamp tombés un roure que s’ha estat allà dret tota la vida.

Li va tocar el front. Estava bullint: no era estrany que tingués set.

—Doneu-li tanta beguda com vulgui —va indicar—. La cervesa suau és millor que el vi.

No va comentar res a la Madge del desconcert i la preocupació que li provocava la malaltia d’en Mark. La febre i el mal de panxa eren habituals, però el fet que escopís sang quan estossegava era un indici de perill.

Va treure un flascó d’aigua de roses de la seva bossa, va mullar una punta d’un drap de llana i li va rentar la cara i el coll. Aquell gest el va alleujar immediatament. L’aigua el refrescaria una mica, i el perfum emmascarava la pudor de l’habitació.

—Us en donaré una mica de la meva farmàcia —va dir a la Madge—. Els metges ho recomanen en casos de cervell inflamat. Una febre és un episodi de calor i suor, i les roses són fresques i seques, segons diuen els monjos. Sigui pel que sigui, l’alleujarà una mica.

—Gràcies.

Però la Caris no coneixia cap remei efectiu per als esputs sanguinolents. Els monjos metges diagnosticarien un excés de sang i recomanarien una sagnia, però ho recomanaven per a gairebé qualsevol cosa, i la Caris no hi creia.

Mentre rentava el coll d’en Mark, es va fixar en un símptoma que la Madge no havia esmentat. Tenia una erupció de taques morades i negres al coll i al pit.

Era una malaltia que mai abans no havia vist, i estava del tot perplexa, però no ho va esmentar a la Madge.

—Vine amb mi, i et donaré l’aigua de roses.

El sol resplendia al cel mentre anaven de la casa a l’hospital.

—Has estat molt bona amb la meva família —va agrair la Madge—. Érem la gent més pobra de la ciutat fins que vas engegar el negoci de la roba escarlata.

—Van ser la vostra energia i els vostres telers els que ho van fer funcionar.

La Madge va assentir. Sabia el que havia fet.

—Tant se val, sense tu no hauria passat.

Empesa per un impuls, la Caris va decidir portar la Madge a través del claustre de les monges fins a la seva farmàcia per tal que poguessin parlar en privat. Normalment, els laics no hi tenien permès l’accés, però es feien excepcions, i la Caris ara tenia prou autoritat per decidir quan es podien trencar les regles.

Es van quedar a soles en aquella estreta habitacioneta. La Caris va omplir una ampolla de fang amb aigua de roses i va demanar sis penics a la Madge. Aleshores va dir:

—M’estic rumiant de renunciar als vots.

La Madge va assentir sense semblar gaire sorpresa.

—Tothom es pregunta què faràs.

La Caris estava desconcertada de saber que la gent del poble li hagués endevinat els pensaments.

—Com ho saben?

—No cal ser cap llumenera. Vas ingressar al convent només per evitar la sentència de mort per bruixeria. Després de tota la feina que has fet aquí, hauries de poder obtenir el perdó. Tu i en Merthin us estimàveu i sempre vau fer bona parella. Ara ha tornat. Com a mínim, et deus estar plantejant casar-te amb ell.

—És que no tinc la més mínima idea de com podria ser la meva vida estant casada amb algú.

La Madge va arronsar les espatlles.

—Una mica com la meva, potser. En Mark i jo portem el negoci de la roba plegats. També m’he d’encarregar de la casa, cosa que esperen tots els marits, però no és tan difícil, especialment si tens diners per pagar servents. I els nens sempre seran més cosa teva que d’ell. Però jo me’n surto, i tu també te’n sortiries.

—No sembla gaire emocionant.

Ella va somriure.

—Entenc que ja en saps la part bona: ser estimada i adorada; saber que tens al costat una persona que sempre estarà amb tu; ficar-te al llit cada nit amb algú fort i tendre que té ganes de fer-te l’amor… Això, per a mi, és la felicitat.

Les paraules simples de la Madge van dibuixar una imatge molt vívida, i la Caris, de sobte, va sentir una ànsia que se li feia gairebé insuportable. Tenia la sensació que amb prou feines seria capaç d’esperar a abandonar la vida freda, dura i sense afectes del priorat, on el pecat més gran era tocar un altre ésser viu. Si en Merthin hagués entrat a l’estança en aquell moment, li hauria arrencat la roba i l’hauria posseït a terra.

Es va fixar que la Madge la mirava amb un petit somriure als llavis perquè li llegia el pensament, i va envermellir.

—No passa res —va dir la Madge—. Ho entenc. —Va deixar sis penics de plata sobre la taula i va agafar l’ampolla—. Serà millor que torni a casa a cuidar el meu home.

La Caris va recuperar la circumspecció.

—Mira que estigui còmode, i vine’m a buscar de seguida si li notes algun canvi.

—Gràcies, germana —va respondre la Madge—. No sé pas què faríem sense tu.

En Merthin estava capficat durant el trajecte de tornada a Kingsbridge. Fins i tot l’animada xerrera sense sentit de la Lolla no aconseguia arrencar-lo d’aquell estat. En Ralph havia après moltes coses, però, en el fons, no havia canviat. Encara era un home cruel. Desatenia la seva infantil esposa, amb prou feines suportava els seus pares i era venjatiu fins al punt de la mania. Li agradava ser un senyor, però se sentia ben poc abocat als pagesos que tenia sota el seu poder. Per a ell, tot el que l’envoltava era allà per complaure’l.

Tanmateix, en Merthin se sentia optimista en relació amb Kingsbridge. Tot apuntava que en Mark esdevindria conseller el dia de Tots Sants, i això podia ser el detonant d’una època molt pròspera.

En Merthin va tornar l’últim dia d’octubre, la vigília de Tots Sants. Aquell any queia en divendres, de manera que no es veia la gran afluència de gent que arribaven allà quan la nit dels esperits malvats queia en dissabte, com havia passat l’any que en Merthin complia els onze anys i havia conegut la Caris, que en tenia deu. Igualment, la gent estava inquieta i tothom tenia previst ser al llit quan arribés la nit.

Al carrer principal va ensopegar el fill gran d’en Mark Webber, en John.

—El meu pare és a l’hospital —va explicar-li el noi—. Té febre.

—No és un bon moment perquè es posi malalt —va observar en Merthin.

—És un dia de mals auguris.

—No ho deia per la data. Ha d’estar present a la reunió de la comunitat parroquial demà al matí. No es pot elegir un conseller que no hi sigui present.

—No crec que demà pugui anar a cap reunió.

En Merthin estava amoïnat. Va portar els cavalls a la fonda Bell i va deixar la Lolla en mans de la Bessie.

En arribar als terrenys del priorat, va trobar-se en Godwyn i la seva mare. Va suposar que havien sopat junts i que ara en Godwyn l’acompanyava fins a la porta. Estaven molt capficats conversant, i en Merthin es va imaginar que estaven amoïnats per la perspectiva que l’Elfric, el seu arribista, pogués perdre el càrrec de conseller. Van tallar la conversa en sec quan el van veure. La Petranilla va dir amb veu afectada:

—Em sap greu saber que en Mark no es troba bé.

Esforçant-se per ser educat, en Merthin va respondre:

—Només és una febrada.

—Resarem perquè es recuperi aviat.

—Gràcies.

En Merthin va entrar a l’hospital. Va trobar la Madge angoixada.

—Quan estossega treu sang —va explicar—. I és impossible calmar-li la set.

Va sostenir una copa de cervesa davant els llavis d’en Mark.

En Mark tenia una erupció de taques morades a la cara i als braços. Suava i li sagnava el nas.

—No estem gaire bé avui, eh, Mark? —li va dir en Merthin.

En Mark no semblava que l’hagués vist, però va dir amb veu rogallosa:

—Tinc molta set.

La Madge li va tornar a oferir la copa.

—Begui el que begui, sempre està assedegat —va dir la Madge. Parlava amb un deix de por a la veu que en Merthin no li havia sentit mai abans.

En Merthin estava del tot esgarrifat. En Mark anava sovint a Melcombe, i allà havia parlat amb els mariners que s’havien salvat de la plaga de Bordeus.

La reunió de l’endemà a la comunitat parroquial era l’últim dels problemes que tenia en Mark ara mateix. I també en Merthin.

El primer impuls que va tenir va ser anunciar a tothom que estaven en perill mortal. Però va tancar la boca. Ningú no escoltava mai un home empès pel pànic, i a més, encara no n’estava segur. Hi havia una petita possibilitat que la malaltia d’en Mark no fos el que ell temia. Quan n’estigués segur podria anar a trobar la Caris i parlar amb ella, amb calma i de manera coherent. Però havia de ser aviat.

La Caris estava rentant la cara a en Mark amb un líquid d’olor dolça. Tenia un gest impertèrrit al rostre que en Merthin va reconèixer: estava ocultant els seus sentiments. Era evident que tenia alguna idea de la gravetat de la malaltia del seu amic.

En Mark aferrava alguna cosa que semblava un tros de pergamí. En Merthin es va imaginar que hi devia haver alguna oració escrita, o un vers de la Bíblia, o potser un encanteri. Devia ser una idea de la Madge, ja que la Caris no creia que l’escriptura fos cap remei.

El prior Godwyn va entrar a l’hospital amb en Philemon darrere seu, com sempre.

—Allunyeu-vos del llit! —va dir en Philemon immediatament—. Com podrà guarir-se mai aquest home si no pot veure l’altar?

En Merthin i les dues dones es van fer enrere i en Godwyn es va ajupir sobre el pacient. Va tocar el front i el coll d’en Mark, i tot seguit li va prendre el pols.

—Ensenyeu-me l’orina —va demanar.

Els monjos metges posaven una gran confiança en l’anàlisi de l’orina del pacient. L’hospital tenia unes ampolles de vidre especials, anomenades orinals, per a aquesta fi. La Caris en va allargar una a en Godwyn. No calia ser un expert per veure que a l’orina d’en Mark hi havia sang.

En Godwyn l’hi va tornar.

—Aquest home pateix un sobreescalfament de la sang —va diagnosticar—. Cal fer-li sagnies, després li doneu pomes amargues i tripes.

En Merthin sabia, per l’experiència de la plaga a Florència, que en Godwyn parlava per parlar, però no va dir res. No li quedava gaire espai al cap per a dubtes sobre el que afectava en Mark. L’erupció cutània, la sang, la set: aquella era l’afecció que ell mateix havia patit a Florència, la que havia matat la Silvia i tota la seva família. Era la moria grande.

La pesta havia arribat a Kingsbridge.

A mesura que es feia fosc, la vigília de Tots Sants, la respiració d’en Mark Webber es va anar fent més fatigosa. La Caris observava com s’anava afeblint. Sentia la impotència enfurismada que la posseïa quan no era capaç d’ajudar un pacient. En Mark va arribar a un estat d’inconsciència agitada, suava i panteixava malgrat que tenia els ulls tancats i no mostrava cap signe de consciència. Seguint la discreta indicació d’en Merthin, la Caris va tocar les aixelles d’en Mark i hi va trobar unes grans protuberàncies com grans de raïm. No li va preguntar què volien dir: l’hi preguntaria més tard. Les monges resaven i entonaven himnes mentre la Madge i els seus quatre fills envoltaven el malalt, terriblement angoixats.

Finalment, en Mark va tenir convulsions i li va sortir un raig de sang per la boca com una riuada inesperada. Després es va desplomar cap enrere al llit, tot quiet, i va deixar de respirar.

La Dora, la seva filla, es va posar a gemegar en veu alta. Els tres fills semblaven desconcertats i s’esforçaven per ofegar unes llàgrimes impròpies d’homes. La Madge plorava amargament:

—Era el millor home del món —va dir la Caris—. Per què se l’ha hagut d’emportar Déu?

La Caris havia de lluitar contra el seu propi dolor. La pèrdua que sentia ella no tenia res a veure amb la de la família. No sabia per què Déu sovint s’enduia les millors persones i deixava les més malvades vives perquè continuessin fent mal. El concepte d’una deïtat benvolent observant tothom es tornava del tot inconcebible en moments com aquell. Els sacerdots deien que la malaltia era un càstig pels pecats. En Mark i la Madge s’estimaven, cuidaven els fills i treballaven molt: per què se’ls havia de castigar?

No hi havia respostes per a les preguntes religioses, però la Caris havia de fer algunes inquisicions pràctiques urgents. Estava molt amoïnada per la malaltia d’en Mark i havia endevinat que en Merthin en sabia alguna cosa. Es va empassar les llàgrimes.

Primer va enviar la Madge i els seus fills a casa a descansar, i va demanar a les monges que preparessin el cos per enterrar-lo. Aleshores va adreçar-se a en Merthin.

—Vull parlar amb tu.

—I jo amb tu —va respondre.

Es va adonar que estava espantat. Era estrany. Els seus temors es van acusar més.

—Vine a l’església —va dir—. Allà podrem parlar en privat.

Un vent hivernal escombrava l’esplanada de la catedral. Era una nit clara i podien veure-hi amb la llum dels estels. Al cancell, els monjos es preparaven per a la missa de primera hora del matí de Tots Sants. La Caris i en Merthin es van quedar al racó nord-oest de la nau lluny dels monjos, per tal que no els poguessin sentir. La Caris tremolava i es va estrènyer l’hàbit al voltant del cos.

—Saps què és el que ha matat en Mark?

En Merthin va respirar fondo, tremolós.

—És la pesta —va respondre—. La moria grande.

Ella va assentir. Això era el que tant havia temut. Però, igualment, el va reptar.

—Com ho saps?

—En Mark va anar a Melcombe i va parlar amb els mariners de Bordeus, ciutat on s’amuntegaven els cadàvers pels carrers.

Ella va assentir.

—N’acaba de tornar. —Però no es volia creure en Merthin—. Tant se val, però pots estar segur que es tracta de la pesta?

—Els símptomes són els mateixos: febre, taques negres i morades, sang, bonys a les aixelles, i, el principal, la set. Mare de Déu, si me’n recordo. Vaig ser un dels pocs que se’n va recuperar. Gairebé tothom mor al cap de cinc dies, sovint menys.

Se sentia com si hagués arribat el dia del Judici Final. Havia sentit les esgarrifoses històries d’Itàlia i el sud de França: famílies senceres eliminades, cadàvers sense enterrar podrint-se en palaus deserts, criatures òrfenes caminant pels carrers plorant, bestiar que moria descuidat en pobles fantasma. Passaria tot això a Kingsbridge?

—Què feien els metges italians?

—Resaven, entonaven himnes, treien sang, receptaven les seves panacees predilectes i cobraven una fortuna. Res del que van provar no va servir de res.

Estaven drets molt a prop l’un de l’altre parlant en veu baixa. Ella podia distingir-li el rostre a la llum tènue de les llunyanes espelmes dels monjos. Ell la mirava amb una intensitat estranya. Estava profundament commogut, ho podia veure, però no li semblava que fos dolor per la mort d’en Mark el que el capficava. Estava concentrat en ella.

—Com són els metges italians en comparació amb els metges anglesos? —li va preguntar.

—Després dels musulmans, els metges italians se suposa que són els més savis del món. Fins i tot obren els cossos dels morts per aprendre més coses de les malalties. Però mai no van arribar a guarir cap afectat per aquesta plaga.

La Caris es negava a acceptar una desesperació tan gran.

—No pot ser que estiguem condemnats sense remei. Segur que hi podem fer alguna cosa.

—No. No es pot guarir, però hi ha gent que creu que es pot evitar.

—Com? —va demanar amb ànsia.

—Sembla que s’encomana d’una persona a l’altra.

Ella va assentir.

—Moltes malalties actuen així.

—Normalment, quan un membre d’una família la contreu, tots acaben agafant-la. La proximitat és un element determinant.

—A Florència, les monges ens aconsellaven quedar-nos a casa tant com fos possible i evitar les aglomeracions socials, els mercats i les reunions de gremis i consells.

—I les misses?

—No, això no ho van esmentar, encara que molta gent també es va quedar casa i no va anar a l’església.

Això encaixava amb el que la Caris havia pensat durant anys. Les seves esperances van revifar: potser els seus mètodes podrien aturar la plaga.

—Què va passar amb les monges i els metges, que eren els qui havien de veure els malalts i tocar-los?

—Els sacerdots no volien sentir confessions murmurades, per tal de no haver-s’hi d’acostar gaire. Les monges es tapaven la boca i el nas amb màscares de lli, per no respirar el mateix aire. Algunes es rentaven les mans amb vinagre cada vegada que tocaven un pacient. Els metges sacerdots deien que tot allò no servia per a res, però, igualment, la majoria van marxar de la ciutat.

—I totes aquelles precaucions van ser útils?

—Es fa difícil de dir. Res de tot això no es va fer fins que la plaga va ser un fet. I no va ser sistemàtic, cadascú provava una cosa diferent.

—Tant se val, cal que fem l’esforç.

Ell va assentir. Després d’un breu silenci va dir:

—Tanmateix, hi ha una precaució segura.

—Quina?

—Fugir.

La Caris es va adonar que era això el que havia esperat dir-li.

Va continuar:

—La dita diu: «Marxa aviat, vés-te’n lluny i queda-t’hi una temporada». Les persones que ho van fer van evitar la malaltia.

—No podem marxar.

—Per què no?

—No siguis ximple. A Kingsbridge hi ha sis o set mil persones: no poden marxar totes de la ciutat. On anirien?

—No parlo d’ells… només de tu. Escolta, pot ser que en Mark no t’hagi encomanat la plaga. La Madge i els nens és gairebé segur que sí, però tu has estat menys temps al costat d’ell. Si encara estàs bé, podríem fugir. Podríem marxar avui, tu, jo i la Lolla.

La Caris estava horroritzada per la via de contagi que ell entenia que ja s’havia encetat. Ja estava condemnada?

—I… i on aniríem?

—A Gal·les o a Irlanda. Hem de trobar un poble remot on no vegin forasters més que un cop a l’any.

—Tu has passat la malaltia. Em vas dir que no s’agafa dues vegades.

—Mai. I hi ha persones que no la contrauen. La Lolla en deu ser una. Si no l’hi va contagiar la seva mare, no és probable que l’hi encomani ningú altre.

—I per què vols anar a Gal·les?

Es va quedar en silenci mirant-la amb la mateixa intensitat, i es va adonar que la por que havia percebut dins seu era per ella. L’aterria pensar que es pogués morir. Se li van negar els ulls de llàgrimes. Recordava les paraules de la Madge: «Saber que hi ha una persona al món que sempre estarà al teu costat». En Merthin intentava tenir cura d’ella, amb independència del que fes. Va pensar en la pobra Madge, desfeta pel dolor de perdre qui sempre havia estat al seu costat. Com es podia ella, la Caris, plantejar la idea de rebutjar en Merthin?

Però ho va fer.

—No puc marxar de Kingsbridge —va dir—. De tots els moments del món, ara no. Confien en mi per tenir cura dels malalts. Quan la plaga ens colpegi, em buscaran a mi perquè els ajudi. Si fugís… Bé, no sé com explicar-ho.

—Em sembla que ho entenc —va respondre en Merthin—. Series com un soldat que marxa corrents tan bon punt es dispara la primera fletxa. Et sentiries covarda.

—Sí… i una mentidera, després de tots aquets anys sent monja i dient que vivia per servir els altres.

—Sabia que et sentiries així —va observar en Merthin—. Però ho havia de provar. —La tristor de la seva veu gairebé li va trencar el cor quan va dir—: I, m’imagino que això vol dir que no renunciaràs als teus vots en un futur previsible.

—No. Vénen a demanar ajuda a l’hospital. He de ser aquí al priorat per complir la meva funció. He de ser monja.

—Entesos, doncs.

—No et desanimis gaire.

Amb un pesar irònic va dir:

—I per què no m’hauria de desanimar?

—M’has dit que va matar la meitat de la població de Florència, oi?

—Més o menys.

—Això vol dir que, com a mínim, la meitat de la gent no la va contraure.

—Com la Lolla. Ningú no sap per què. Potser és que tenen una resistència especial. O potser la malaltia afecta aleatòriament, com les fletxes que es disparen sobre les files enemigues, matant-ne uns i evitant els altres.

—Sigui com sigui, hi ha moltes possibilitats que no em posi malalta.

—Una de cada dues.

—Com quan es llença una moneda.

—Cara o creu —va dir ell—. Vida o mort.