19

La Gwenda es va llevar quan encara era fosc.

Dormia a la palla del terra de la casa de la vídua Huberts. D’alguna manera la seva ment adormida sabia l’hora que era i la va despertar just abans de l’alba. La vídua, que jeia al seu costat, no es va bellugar quan la Gwenda va sortir de sota la manta i es va llevar. Orientant-se a les palpentes, va obrir la porta del darrere i va sortir al pati. El Bot la seguia, estirant-se i movent el cos.

Es va quedar quieta un moment. Corria un airet fresc, com sempre a Wigleigh. No era negra nit, i distingia algunes formes borroses: el corral dels ànecs, l’excusat, la perera. No veia la casa del veí, que era on vivia en Wulfric, però va sentir un llarg udol del seu gos, que estava lligat fora del petit tancat de les ovelles, i va murmurar-li unes paraules en veu baixa perquè li reconegués la veu i es calmés.

Era una hora tranquil·la, però aquells dies tenia massa moments tranquils al llarg del dia. Tota la vida havia viscut en una casa plena de criatures, i en qualsevol moment almenys n’hi havia una que demanava menjar, plorava perquè s’havia donat un cop, cridava protestant o xisclava per una rebequeria infantil. Mai no s’hauria imaginat que ho trobaria a faltar. Però això era el que li passava ara que vivia amb la vídua, que sovint parlava amistosament, però també passava llargues estones en silenci. A vegades la Gwenda enyorava sentir els plors d’una criatura real que pogués agafar a coll i consolar.

Va trobar la vella galleda de fusta i es va rentar les mans i la cara, i va tornar a dins. A les fosques, va topar amb la taula, va obrir la caixa del pa i es va tallar una llesca ben gruixuda d’un pa que tenia una setmana. Després va sortir de la casa i es va posar a menjar-se-la mentre caminava.

El poble estava en silenci: era la primera de llevar-se. Els camperols treballaven de sol a sol, i en aquella època de l’any el dia era llarg i fatigós; per això aprofitaven tots els moments de descans. Només la Gwenda era de peus a terra una hora abans de l’alba, i també allargava el dia una hora després de la posta de sol.

El dia va despuntar quan ja havia deixat enrere les cases i travessava els camps. Wigleigh tenia tres camps grans: Hundredacre, Brookfield i Longfield. A cadascun es conreaven diferents cultius en un cicle de tres anys. Els cereals més valuosos, el blat i el sègol, es plantaven el primer any; el segon any s’hi conreaven cultius menors, com ara civada, ordi, pèsols i mongetes, i el tercer any es deixava en guaret. Aquest any, a Hundredacre hi havia blat i sègol; a Brookfield, els cultius secundaris, i Longfield estava en guaret. Cada camp estava dividit en parcel·les d’aproximadament mitja hectàrea, i les terres de cada serf consistien en un nombre de parcel·les escampades pels tres camps.

La Gwenda es va dirigir a Hundredacre i va començar a desbrossar una de les franges d’en Wulfric netejant les males herbes que persistien a créixer entre els brots de blat: paradella, calèndula i fonoll. La feia feliç treballar aquella terra d’en Wulfric, ajudant-lo, tant si ell se n’assabentava com si no. Cada vegada que s’ajupia, li estalviava esforços; cada vegada que treia una mala herba, li millorava la collita. Era com fer-li un regal. Mentre treballava pensava en ell, imaginant-se la seva cara quan reia, sentint-li la veu, la veu greu d’un home però amb l’entusiasme d’un noi. Tocava els brots verds de blat i s’imaginava que li acaronava els cabells.

Va desbrossar fins que va sortir el sol i després es va traslladar a les terres de la reserva del senyor, és a dir, les terres que explotava directament el senyor, amb els seus jornalers, i va treballar per un jornal. Tot i que sir Stephen era mort, calia fer la collita, i el seu successor passaria comptes amb l’algutzir de què s’havia fet amb els guanys. Al capvespre, havent-se guanyat el pa de cada dia, la Gwenda tornaria a una altra part de les propietats d’en Wulfric i hi treballaria fins que es fes fosc del tot o fins ben entrada la nit, si hi havia lluna.

No va dir res a en Wulfric. Però, en un poble de dues-centes persones, poques coses es mantenien en secret durant gaire temps. La vídua Huberts li havia preguntat, amb una curiositat afable, què esperava aconseguir.

—Al cap i a la fi es casarà amb la noia d’en Perkin, i tu no hi pots fer res.

—Només vull que se’n surti —havia contestat la Gwenda—. S’ho mereix. És un bon jan amb molt bon cor i té ganes de treballar fins a caure rendit. Vull que sigui feliç, fins i tot si es casa amb aquella bandarra.

Aquell dia els jornalers del senyor eren a Brookfield collint els primers pèsols i mongetes, i en Wulfric era a tocar, cavant una rasa de desguàs: la terra estava embassada després de les fortes pluges de principis de juny. La Gwenda el va observar com treballava, vestit només amb una calça curta i les botes, i les amples espatlles doblegant-se amb la pala. Es movia incansablement, com la roda d’un molí. Només la suor que li lluïa a la pell traïa l’esforç que duia a terme. Al migdia, l’Annet s’hi va acostar, molt bonica amb una cinta verda als cabells, per portar-li una gerra de cervesa i una mica de pa i formatge embolicats en un tros de sac.

En Nate Reeve va tocar una campana; tothom va parar de treballar i es va retirar a descansar cap a la franja amb arbres al nord del camp. En Nate va donar sidra, pa i cebes als jornalers de la reserva del senyor: l’àpat formava part dels tractes. La Gwenda va seure amb l’esquena recolzada en un bedoll i observava en Wulfric i l’Annet amb la fascinació d’un condemnat a mort mirant com el fuster construeix la forca.

Primer, l’Annet flirtejava amb el seu promès com sempre, tombant el cap, parpellejant i donant un copet a en Wulfric com a càstig per alguna cosa que havia dit. Després es va posar seriosa i li va parlar amb insistència mentre ell semblava que clamava innocència. Tots dos van mirar la Gwenda i la noia va suposar que parlaven d’ella. Es va imaginar que l’Annet havia descobert que ella treballava a les parcel·les d’en Wulfric al matí i al vespre. Finalment, l’Annet se’n va anar tota tibada i en Wulfric va acabar de dinar sol i pensarós.

Havent menjat, tothom descansava la resta de l’hora de dinar. Els més grans jeien a terra i feien una becaina mentre els joves feien petar la xerrada. En Wulfric va anar fins on seia la Gwenda i se li va ajupir al costat.

—Has estat desbrossant les meves parcel·les —li va dir.

En Gwenda no tenia intenció de disculpar-se.

—Suposo que l’Annet s’ha queixat.

—No vol que treballis per a mi.

—Doncs què li agradaria que fes, que tornés a plantar les males herbes?

El noi va fer una llambregada al voltant seu i va abaixar la veu, perquè no volia que ningú el sentís, tot i que tothom suposava de què estaven parlant ell i la Gwenda.

—Sé que tens bones intencions, i t’estic agraït, però m’estàs causant problemes.

Ella gaudia de la seva proximitat. En Wulfric feia olor de terra i suor.

—Necessites ajuda —va recordar-li—. I l’Annet no et dóna cap cop de mà.

—Si us plau, no la critiquis. Més ben dit, no parlis d’ella per a res.

—D’acord, però no podràs fer la collita tot sol.

En Wulfric va sospirar.

—Només que sortís el sol…

Va mirar el cel, d’esma, un reflex típic de camperol. Tot el cel era tapat amb un núvol espès. La collita de gra patia per culpa d’aquell temps fred i humit.

—Deixa que treballi per a tu —va insistir la Gwenda—. Digues a l’Annet que em necessites. Se suposa que l’home és qui mana a la seva dona, i no al contrari.

—M’ho rumiaré —va dir en Wulfric.

Però l’endemà va contractar un jornaler. Era un home que feia camí que va aparèixer a última hora de la tarda. La gent del poble es va aplegar al seu voltant a la llum del capvespre per escoltar la seva història. Es deia Gram i venia de Salisbury. Va dir que la seva dona i els seus fills havien mort en l’incendi de casa seva. Era de camí a Kingsbridge, on esperava trobar feina, potser al priorat. El seu germà era monjo.

—Segurament el dec conèixer. El meu germà Philemon treballa al priorat des de fa anys. Com es diu el teu germà? —va preguntar la Gwenda.

—John. —Hi havia dos monjos a Kingsbridge que es deien John, però abans que la Gwenda pogués preguntar quin era el germà d’en Gram, aquest va continuar—: Quan vaig posar-me en camí, tenia uns quants diners per comprar menjar per al viatge. Però els proscrits m’ho van robar tot i ara no tinc ni un penic.

Aquell home va suscitar molta simpatia. En Wulfric el va invitar a dormir a casa seva. L’endemà, un dissabte, va començar a treballar per a ell, acceptant allotjament i menjar i una part de la collita com a remuneració.

En Gram va treballar de valent tot el dissabte. En Wulfric estava llaurant les parcel·les en guaret per matar els cards. Era una feina per a dos homes: en Gram conduïa el cavall fuetejant-lo quan s’aturava, mentre en Wulfric guiava l’arada. Diumenge van descansar.

Diumenge a l’església, la Gwenda va esclatar en plors quan va veure la Cath, la Joanie i l’Eric. No s’havia adonat de com de desesperadament els enyorava. Va agafar l’Eric a coll tota la missa. En acabat, la mare li va parlar amb paraules molt dures:

—Aquest Wulfric et trencarà el cor. Desbrossar-li les parcel·les no farà que t’estimi. Només té ulls per a la bleda de l’Annet.

—Ja ho sé —va respondre la Gwenda—. Però el vull ajudar de totes maneres.

—Hauries de marxar del poble. Aquí no hi ha res que et convingui.

Sabia que la seva mare tenia raó.

—Ja ho faré. Me n’aniré l’endemà del casament d’en Wulfric i l’Annet.

—Si et quedes, vigila el teu pare —va advertir-li la mare abaixant la veu—. Encara no ha renunciat a aconseguir dotze xílings més.

—Què vols dir? —va preguntar la Gwenda.

La mare només va fer que no amb el cap.

—Ara no em pot vendre —va replicar la Gwenda—. Ja no visc a casa seva. Ni em manté ni m’allotja. Treballo pel senyor de Wigleigh. Ja no estic a la disposició del pare.

—Només et dic que vagis amb molt de compte —va repetir la mare, i no va dir res més.

Fora de l’església, el foraster, en Gram, va parlar amb la Gwenda fent-li preguntes sobre la seva vida, i li va proposar de fer una «passejada» plegats després de dinar. Ella es va imaginar què volia dir amb una «passejada» i li va dir directament que no, però més tard el va veure amb la Joanna, la filla rossa d’en David Johns, que només tenia quinze anys i era prou tanoca per deixar-se ensarronar per un home de pas.

Dilluns, la Gwenda desbrossava el blat d’en Wulfric a Hundredacre en la mitja penombra de trenc d’alba quan el noi va córrer camp a través cap a ella. Tenia la cara vermella de fúria.

La Gwenda havia continuat desafiant-lo treballant a les seves terres cada matí i cada vespre, i ara semblava que l’havia tret de polleguera. Què faria, li pegaria? Tenint en compte la manera com ella l’havia provocat, segurament ell es podia posar violent amb ella impunement: la gent diria que s’ho havia buscat, i ara que havia marxat de casa dels seus pares, ningú no li faria costat. Estava espantada. Havia presenciat com en Wulfric havia trencat el nas d’en Ralph Fitzgerald.

Aleshores es va dir a ella mateixa que no calia esverar-se. Tot i que en Wulfric havia pres part en moltes baralles, no sabia que mai hagués fet mal a una dona o a un nen. Tanmateix, la seva fúria la feia tremolar.

Però no era res d’allò. Així que va estar a prou distància perquè el sentís va cridar:

—Has vist en Gram?

—No, per què?

Es va acostar i es va aturar, sense alè.

—Quan fa que ets aquí?

—M’he llevat abans de trenc d’alba.

En Wulfric es va quedar amb les espatlles caigudes.

—Doncs si ha passat per aquí abans, ja és impossible atrapar-lo.

—Què ha passat?

—Ha desaparegut… amb el meu cavall.

Allò explicava la ira d’en Wulfric. Un cavall era una possessió molt valuosa: només els arrendataris rics com el seu pare es podien permetre de tenir-ne un. A la Gwenda li va venir a la memòria que ràpid havia canviat de tema quan ella li havia dit que potser coneixia el seu germà. No tenia cap germà al priorat, evidentment, ni la seva família havia mort en un incendi. Era un mentider que s’havia guanyat la confiança de la gent del poble amb la intenció de robar.

—Que ximples vam ser d’escoltar totes aquelles històries —va dir.

—I jo més que ningú, que me’l vaig endur a casa —va admetre en Wulfric amargament—. S’ha quedat prou temps perquè els animals es familiaritzessin amb ell, el cavall volgués marxar amb ell i el gos no bordés quan se n’ha anat.

A la Gwenda li va fer mal el cor per en Wulfric, que perdia el cavall quan més el necessitava.

—No crec que hagi passat per aquí —va raonar—. No pot haver marxat abans que jo, perquè era negra nit. I si m’hagués seguit, me n’hauria adonat. —Només hi havia un camí d’entrada i sortida al poble, i s’acabava a la casa senyorial. Però hi havia nombrosos senders a través dels camps—. Deu haver agafat el sender entre Broolzfield i Longfield: és el camí més ràpid per arribar al bosc.

—El cavall no pot córrer gaire al bosc. Potser encara el puc atrapar.

En Wulfric va girar cua i va córrer per on havia vingut.

—Bona sort! —va cridar la Gwenda darrere seu, i el noi va fer un gest amb la mà sense girar el cap.

Però no va tenir bona sort.

A última hora de la tarda, la Gwenda traginava un sac de pèsols de Broolzfield al graner del senyor i, en passar per Longfield, va tornar a veure en Wulfric. Cavava els seus camps en guaret amb una pala. Era evident que no havia atrapat en Gram ni havia recuperat el cavall.

La Gwenda va deixar el sac a terra i va travessar el camp per parlar amb ell.

—No pots fer això tot sol —va advertir-li—. Tens dotze hectàrees en guaret, i n’has llaurat, quantes, quatre? Cap home pot cavar més de vuit hectàrees sol.

En Wulfric no la va mirar. Va continuar cavant amb la cara molt seriosa.

—No puc llaurar —va admetre—. No tinc cavall.

—Posa’t l’arnès —va suggerir la Gwenda—. Ets fort i no cal llaurar fondo: només cal matar els cards.

—No tinc ningú que guiï l’arada.

—Estàs equivocat.

Ell la va mirar de fit a fit.

—Ho faré jo —va afirmar.

En Wulfric va fer que no amb el cap.

—Vas perdre la família, i ara t’has quedat sense cavall. No te’n pots sortir tot sol. No tens cap altra opció. Has de deixar que t’ajudi —va afirmar la Gwenda.

En Wulfric va mirar enllà, a l’altra banda dels camps, al poble, i la Gwenda sabia que pensava en l’Annet.

—Seré aquí a primera hora del matí —va anunciar la noia.

Ell se la va mirar. No podia amagar les emocions. Estava dividit entre l’amor per la terra i el desig de plaure l’Annet.

—Et picaré a la porta —va afegir la Gwenda—. Llaurarem la resta plegats.

Es va girar i va començar a caminar. Aleshores es va aturar i va mirar enrere.

En Wulfric no va dir que sí.

Però tampoc no va dir que no.

Van llaurar durant dos dies, després van segar el fenc i en acabat van collir les verdures de primavera.

Ara que la Gwenda ja no guanyava diners per pagar a la vídua Huberts pel llit i la pensió, necessitava dormir en algun altre lloc, i es va instal·lar a l’estable d’en Wulfric. Li va explicar el perquè i ell no hi va posar objeccions.

L’endemà al migdia, l’Annet va deixar de portar el dinar a en Wulfric, per això la Gwenda havia de preparar menjar per a tots dos del rebost del xicot: pa, una gerra de cervesa, ous durs o cansalada freda i cebollins o remolatxa. De nou, en Wulfric va acceptar el canvi sense fer-hi comentaris.

La Gwenda encara tenia la poció amorosa. El petit flascó de ceràmica guardat en una funda de cuir li penjava d’un cordill lligat al coll. Li quedava amagat entre els pits i no es veia. El podia haver abocat a la cervesa qualsevol dia a l’hora de dinar, però no hauria pogut aprofitar-se dels seus efectes enmig dels camps a ple sol.

Cada dia al vespre en Wulfric anava a casa d’en Perkin i sopava amb l’Annet i la seva família, i, per tant, la Gwenda seia sola a la cuina de casa del noi. Quan tornava sovint tenia un posat sorrut, però no parlava a la Gwenda de les seves cabòries; per això la Gwenda va suposar que devia haver aturat d’alguna manera les objeccions de l’Annet. Se n’anava a dormir sense menjar ni beure res més, i no deixava cap oportunitat a la Gwenda de fer servir la poció.

El dissabte després que en Gram fugís, la Gwenda es va fer un sopar de verdures bullides amb cansalada salada. El rebost d’en Wulfric era ple de menjar per a quatre adults; per això, no calia patir. Als vespres fresquejava, tot i que ara ja era juliol, i després de sopar la noia posava un tronc al foc de la cuina i seia mirant com s’encenia, pensava en la vida simple i previsible que havia viscut fins feia unes quantes setmanes, i reflexionava sobre com aquella vida s’havia esfondrat igual que el pont de Kingsbridge.

Tot d’una, la porta es va obrir i ella va pensar que era en Wulfric, que tornava a casa. La Gwenda sempre es retirava a l’estable quan ell arribava, però li agradava intercanviar unes quantes paraules amistoses amb en Wulfric abans d’anar-se’n a dormir. Va alçar la vista amb avidesa, esperant veure aquell rostre tan bonic, però va tenir un ensurt molt desagradable.

No era en Wulfric, sinó el seu pare.

L’acompanyava un foraster amb mala pinta.

Es va posar dreta d’un salt, molt espantada.

—Què vols?

El Bot va bordar amb hostilitat, però es va apartar d’en Joby amb por.

—Vinga, nena meva, no cal espantar-se, sóc el teu pare —va dir en Joby.

Va recordar, consternada, l’advertiment vague que la mare li havia fet a l’església.

—Qui és aquest? —va preguntar ella assenyalant el foraster.

—És en Jonah d’Abingdon, un venedor de cuirs.

En Jonah potser havia estat venedor en el seu dia, va pensar la Gwenda, alarmada, i potser també venia d’Abingdon, però tenia les botes gastades i la roba molt bruta, i els cabells esbullats i la barba desgrenyada confirmaven que no havia visitat un barber en una vila des de feia anys.

Mostrant més coratge del que en realitat tenia, la Gwenda va amenaçar:

—Aparta’t de mi.

—Ja et vaig dir que era esquerpa —va recordar en Joby a en Jonah—. Però és bona noia i molt forta.

En Jonah va parlar per primera vegada:

—No t’amoïnis. —Es va llepar els llavis mentre observava la Gwenda, que en aquell moment hauria volgut portar alguna cosa més que un vestit de llana lleuger—. Vaig ensinistrar més d’una poltra en la meva època —hi va afegir.

A la Gwenda no li quedava cap dubte que el seu pare estava portant a terme la seva amenaça i la volia tornar a vendre. Havia pensat que marxant de casa seva estaria segura. Que la gent del poble no permetria el segrest d’una jornalera que treballava per al senyor. Però ara era fosc, i, si aquell home se l’emportava, ella ja seria molt lluny abans que algú s’adonés del que havia passat.

No hi havia ningú per ajudar-la.

Tanmateix, no es rendiria sense lluitar.

Va mirar al voltant desesperadament buscant una arma. El tronc que havia posat al foc feia uns moments ja estava encès per un extrem, i era força llarg; això volia dir que l’altre extrem sortia un bon tros de la llar de foc. Es va inclinar molt ràpid i el va agafar d’una revolada.

—Vinga, no cal fer coses d’aquestes —va dir en Joby—. No faries mal al teu pare estimat, oi que no? —Se li va acostar una mica més.

La Gwenda va tenir un atac de ràbia. Com s’atrevia a parlar d’ell mateix com del seu pare estimat quan el que volia fer era vendre-la? De sobte, va tenir ganes de fer-li mal. Va saltar cap a ell, xisclant de ràbia i li va brandar el tronc encès davant la cara.

En Joby va fer un salt enrere, però ella el va seguir, cega de fúria. El Bot bordava frenèticament. L’home va alçar els braços per protegir-se mirant de fer caure el tronc de les mans a la seva filla, però la noia era molt forta. No va aconseguir aturar-la i la Gwenda va colpejar-li la cara amb el tronc encès. En Joby va xisclar de dolor en sentir que la galta se li socarrimava. La barba bruta se li va encendre i es va sentir una olor nauseabunda de carn cremada.

Aleshores la Gwenda va sentir com algú l’agafava per darrere. Els braços d’en Jonah l’encerclaven i li immobilitzaven els seus. La noia va deixar caure el tronc cremant. La palla de terra es va encendre immediatament i les flames es van enlairar. El Bot, aterrit pel foc, va sortir de la casa corrent. La Gwenda va forcejar intentant alliberar-se dels braços d’en Jonah movent-se de banda a banda, però l’home era sorprenentment fort. Fins i tot la va aixecar de terra.

Al llindar de la porta va aparèixer una figura alta. La Gwenda només va veure una silueta, que va desaparèixer de nou. I de cop i volta, va trobar-se a terra. Durant uns segons es va quedar estabornida. Quan va tornar en si, en Jonah estava agenollat damunt seu, i li lligava les mans amb una corda.

La figura alta va tornar a aparèixer i la Gwenda va reconèixer-hi en Wulfric. Aquesta vegada portava una gran galleda de fusta. Ràpidament, va abocar la galleda a la palla encesa i va apagar les flames. Després va brandar la galleda i va donar un bon cop al cap a en Jonah, que encara era agenollat damunt la noia.

En Jonah va deixar de fer força sobre la Gwenda. La noia va poder separar els canells i va sentir com la corda deixava d’estrènyer. En Wulfric va tornar a brandar la galleda i va colpejar en Jonah per segona vegada, fins i tot més fort que la primera. Els ulls de l’home es van aclucar i va caure a terra.

En Joby va apagar-se les flames de la barba donant-se cops amb la màniga com podia i després va caure de genolls a terra gemegant de dolor.

En Wulfric va aixecar en Jonah, inconscient, estirant-li la part de davant de la túnica.

—Qui dimonis és aquest?

—Es diu Jonah. El meu pare volia vendre’m a ell.

En Wulfric va alçar l’home pel cinturó, el va arrossegar fins a la porta i el va fer fora d’una puntada de peu.

En Joby gemegava.

—Ajudeu-me, se m’ha cremat la cara.

—Ajudar-te? —va preguntar en Wulfric, indignat—. Has calat foc a casa meva i has atacat la meva jornalera, i ara vols que t’ajudi? Fora d’aquí!

En Joby es va aixecar de terra queixant-se llastimosament i va tentinejar fins a la porta. La Gwenda va buscar en el seu cor, però no hi va trobar compassió. La mica d’amor que li podia quedar envers el seu pare havia desaparegut del tot aquella nit. Quan ell travessava la porta, la Gwenda va desitjar que mai més no li tornés a dirigir la paraula.

En Perkin va trucar a la porta del darrere, amb una torxa a les mans.

—Què passa? —va preguntar—. M’ha semblat sentir crits.

La Gwenda va veure l’Annet enganxada darrere el seu pare.

—En Joby ha vingut a casa meva amb un altre rufià. Volien emportar-se la Gwenda —va informar-los en Wulfric.

En Perkin va grunyir.

—Sembla que te n’has sortit tot sol.

—Sense problemes.

En Wulfric es va adonar que encara duia la galleda a les mans i la va deixar a terra.

—T’has fet mal? —va preguntar l’Annet.

—Gens ni mica.

—Et cal alguna cosa?

—Només vull anar a dormir.

En Perkin i l’Annet van captar la indirecta i se’n van anar. Ningú més al poble no havia sentit el rebombori. En Wulfric va tancar les portes. Va mirar la Gwenda a la llum del foc.

—Com te trobes?

—Estic tremolant com una fulla.

La noia es va asseure al banc i va posar els colzes a la taula de la cuina. En Wulfric va anar a l’armari. Va treure’n un petit barril, el va posar damunt la taula i va agafar dos gots del prestatge.

—Beu una mica de vi per tranquil·litzar-te.

La Gwenda de sobte es va posar alerta. Era l’oportunitat que esperava? Va intentar no perdre els nervis. Havia d’actuar amb rapidesa.

En Wulfric va omplir els dos gots i després va desar el barrilet a l’armari.

La Gwenda només tenia un parell de segons. Mentre ell estava girat d’esquena, va posar-se la mà a la sina i va agafar l’estoig que li penjava del coll amb una tira de pell. Va treure’n el flascó i amb una mà tremolosa el va obrir i el va abocar dins del got d’en Wulfric.

Quan ell es va girar la noia tornava a posar l’estoig al seu lloc. Es va donar uns copets com si s’hagués estat estirant la roba. En Wulfric, com qualsevol home, no va notar res d’estrany i es va asseure a taula davant seu.

La Gwenda va agafar el got i el va alçar en un brindis.

—M’has salvat —va dir—. Gràcies.

—Et tremola la mà —va observar el noi—. Has tingut un bon ensurt.

Tots dos van beure.

La Gwenda es demanava quanta estona trigaria a fer efecte la poció.

—I tu m’has salvat a mi, ajudant-me al camp. Gràcies —va replicar en Wulfric.

Van tornar a beure.

—No sé què és pitjor —va reflexionar la Gwenda—. Si tenir un pare com el meu, o ser com tu i no tenir pare.

—A mi em sap greu per tu —va respondre en Wulfric amb tacte—. Almenys jo tinc bons records dels meus pares. —Va buidar el seu got—. Normalment no bec vi. No m’agrada aquesta sensació que et roda el cap… però avui em sento fantàstic.

La Gwenda el va mirar atentament. La Mattie Wise havia dit que es posaria amorós. La noia esperava veure els senyals. Efectivament, aviat va començar a mirar-la com si la veiés per primera vegada. Al cap d’un moment va dir:

—Saps que tens una cara molt bonica? Hi veig molta tendresa.

Ara se suposava que ella havia d’utilitzar la seva astúcia femenina per seduir-lo. Però es va adonar, amb una sensació de pànic, que no tenia cap mena d’experiència. Les noies com l’Annet hi tenien la mà trencada. Tanmateix, quan pensava en les coses que l’Annet feia, com somriure amb posat melindrós, tocar-se els cabells i parpellejar, no sabia ni per on començar. S’hauria sentit com una ximpleta.

—Ets amable —va dir la Gwenda, per guanyar temps—. Però a la cara et llegeixo més coses.

—Ah, sí?

—Fortalesa. La mena de fortalesa que no ve de tenir bons músculs, sinó de la determinació.

—Avui em sento fort. —Va somriure—. Em vas dir que no hi havia cap home que pogués cavar vuit hectàrees, però, ara mateix, em sento com si ho pogués fer.

La Gwenda va posar-li una mà damunt la seva.

—Gaudeix del descans —va dir—. Ja hi ha prou temps per cavar.

En Wulfric va mirar aquella mà petita sobre la seva, molt més grossa.

—Tenim un color de pell diferent —va observar, com si descobrís un fet extraordinari—. Mira, la teva és marró, la meva és rosada.

—Pell diferent, cabells diferents, ulls diferents. Em demano com serien els nostres fills.

En Wulfric va somriure en pensar-ho. Aleshores la seva cara va canviar quan es va adonar que hi havia alguna cosa que no rutllava en el que ella havia dit. De sobte, es va posar seriós. El canvi hauria estat còmic si ella no hagués estat tan susceptible davant els sentiments del noi envers ella. En Wulfric va declarar solemnement:

—Nosaltres no tindrem fills. —I va enretirar la mà.

—No pensem en això —va respondre la Gwenda, desesperada.

—No desitges a vegades… —va començar en Wulfric.

—Què?

—No desitges a vegades que el món pogués ser diferent del que és?

La Gwenda es va posar dreta, va donar la volta a la taula i es va asseure molt a prop d’ell.

—No desitgis —va dir—. Estem sols i és de nit. Pots fer el que vulguis. —El va mirar de fit a fit—. El que vulguis.

Ell li va tornar la mirada. La Gwenda va llegir-li el desig a la cara i es va adonar amb una sensació de triomf que finalment ho havia aconseguit. Li havia calgut recórrer a la poció per despertar-lo, però era inequívocament genuí. En aquell moment no volia res més en el món que fer-li l’amor.

Amb tot, ell no feia cap moviment.

Ella li va agafar la mà. No s’hi va resistir quan la noia se la va acostar als llavis. Va acaronar els dits llargs i aspres, i després va posar-se el palmell als llavis. L’hi va besar i l’hi va llepar amb la punta de la llengua. Aleshores va posar-li l’altra mà damunt d’un pit.

La mà d’ell se li va estrènyer damunt la sina fent-l’hi sentir molt petita. A en Wulfric se li va entreobrir la boca i la Gwenda es va adonar que se li havia accelerat la respiració. La noia va tombar el cap enrere posant-se a punt perquè la besés, però en Wulfric no va fer res.

La Gwenda es va posar dreta i amb un moviment ràpid es va treure el vestit pel cap i el va llançar a terra. Es va quedar despullada davant seu a la llum del foc. Ell l’esguardava fent uns ulls com unes taronges i amb la boca oberta, com si estigués presenciant un miracle.

Ella li va tornar a agafar la mà. Aquesta vegada, l’hi va posar a la part suau de l’entrecuix. Li va fer cobrir el triangle de pèl púbic. La Gwenda estava tan humida que el dit d’ell li va relliscar endins, i la noia va fer un gemec de plaer involuntari.

Però no feia res per voluntat pròpia i la Gwenda va comprendre que estava paralitzat per la indecisió. La desitjava, però no es podia treure l’Annet del cap. La Gwenda el podia fer anar com un titella tota la nit, potser fins i tot fer l’amor amb el seu cos inert, però allò no canviaria res. Necessitava que ell prengués la iniciativa.

Es va inclinar cap endavant, amb la mà d’ell encara a l’entrecuix.

—Besa’m —va dir-li. Va acostar-li la cara—. Si et plau. —Era a tocar de la boca del noi. No es volia apropar més: havia de ser ell qui fes el moviment.

De cop i volta, en Wulfric es va bellugar.

Va enretirar la mà, es va girar d’esquena i es va posar dret.

—Això no està bé —va declarar.

I la Gwenda sabia que havia perdut. Li van venir llàgrimes als ulls. Va recollir el vestit de terra i se’l va posar al davant per tapar-se el cos nu.

—Ho sento —va dir en Wulfric—. No hauria d’haver fet res d’això. T’he donat falses esperances. He estat cruel.

«No, no és veritat —va pensar la Gwenda—. Jo he estat cruel. Jo t’he enganyat. Però ets massa fort. Ets massa lleial, massa fidel. Ets massa bo per a mi».

Però no va dir res.

En Wulfric va mantenir la mirada apartada de la d’ella.

—Te n’has d’anar a l’estable —va dir—. Vés a dormir. Demà serà un altre dia. Potser tot anirà bé.

La Gwenda va sortir corrents per la porta del darrere sense preocupar-se per vestir-se. Hi havia lluna, però ningú que pogués veure-la, i tampoc no li importava. Al cap d’uns segons va ser a l’estable.

A un extrem de l’edifici de pedra hi havia un altell per guardar-hi la palla neta. Allà era on es feia el llit cada nit. Va pujar l’escala i es va llançar a terra sentint-se massa desgraciada per notar les punxades que la palla li feia a la pell nua. Va plorar de vergonya i decepció.

Quan, finalment, es va calmar, es va posar dreta, es va vestir i es va embolcallar amb una manta a les espatlles. Mentre ho feia li va semblar sentir unes passes a fora. Va mirar per un forat de l’aspra paret de fang i canyes.

La lluna era gairebé plena i hi veia. En Wulfric era a fora. Caminava cap a la porta de l’estable. A la Gwenda li va fer un salt el cor.

Potser encara hi havia esperances. Però el noi dubtava a la porta i, finalment, va marxar. Va tornar cap a la casa, va girar cua a la porta de la cuina, va tornar a l’estable i va tornar a girar cua.

Ella l’observava com caminava amunt i avall, amb el cor bategant-li molt fort, però no es va bellugar. Havia fet tot el que estava a les seves mans per animar-lo. Era ell qui havia de fer aquell pas.

En Wulfric es va aturar a la porta de la cuina. Li veia la silueta sota la claror de la lluna, una línia platejada des del front fins a les botes. Va veure clarament com es ficava la mà a les calces. Sabia què faria: havia vist el seu germà gran fer el mateix. Va sentir com en Wulfric gemegava mentre es fregava ell mateix amb un moviment que imitava el coit. El va observar, tan bell a la llum de la lluna, malaguanyant el seu desig, i va sentir que se li trencava el cor.