76

Al mateix temps que en Ralph era instituït comte de Shiring, un jove que es deia David Caerleon es convertia en el nou comte de Monmouth. Només tenia disset anys i era parent llunyà del difunt comte, però tots els seus hereus del títol més propers havien estat aniquilats per la pesta.

Uns quants dies abans de Nadal d’aquell any, el bisbe Henri va oficiar una cerimònia a la catedral de Kingsbridge per beneir els dos nous comtes. En acabat, en David i en Ralph eren els hostes d’honor d’un convit que en Merthin oferia a la sala de la corporació municipal. Els comerciants també celebraven que el rei havia concedit el títol de ciutat a Kingsbridge.

En Ralph considerava que en David havia tingut una sort extraordinària. El xicot mai no havia estat fora del regne, ni havia estat a la guerra, i amb tot, ja era comte a l’edat de disset anys. Ell, en canvi, havia travessat tot Normandia amb l’exèrcit del rei Eduard, havia arriscat la vida batalla rere batalla, havia perdut tres dits i havia comès incomptables pecats al servei del rei; malgrat això, havia hagut d’esperar a ser comte fins als trenta-dos anys.

Tanmateix, finalment ho havia aconseguit, i aquell dia seia a taula al costat del bisbe Henri, vestit amb una capa brocada finíssima, teixida amb fils d’or i plata. Les persones que el coneixien l’assenyalaven als estranys, els comerciants opulents li obrien pas i acotaven el cap respectuosament quan passava, i la mà de la serventa va tremolar, nerviosa, mentre li servia vi a la copa. El seu pare, sir Gerald, a qui una malaltia obligava a fer llit, però que s’aferrava amb tenacitat a la vida, havia dit: «Sóc descendent d’un comte i pare d’un comte. Estic satisfet». Tot era molt gratificant.

En Ralph tenia ganes de parlar amb en David del problema dels jornalers. Temporalment no els afectava tant, perquè la collita s’havia acabat i ja s’havia dut a terme, la llaurada de tardor: en aquesta època de l’any els dies eren curts i el temps era fred, i no hi havia gaire feina per fer al camp. Malauradament, així que comencés la llaurada de primavera i la terra estigués a punt per sembrar, el problema tornaria a sorgir: els jornalers començarien de nou a fer enrenou demanant jornals més alts, i si no els obtenien, s’escaparien de manera il·legal per anar a treballar per a senyors més generosos.

L’única manera d’aturar allò era que la noblesa mantingués una actitud ferma, resistís les demandes de pagues més altes, i es negués a contractar fugitius. Això era el que en Ralph volia comentar a en David.

Tanmateix, el nou comte de Monmouth no va mostrar cap inclinació a parlar amb en Ralph. Estava més interessat en la fillastra d’en Ralph, l’Odila, que era una mica més jove que ell. En Ralph va suposar que ja es coneixien d’abans: la Philippa i el seu primer marit, en William, sovint havien estat hostes al castell de Monmouth quan en David era escuder de l’anterior comte. Fos com fos, ara eren amics. En David parlava animadament i l’Odila escoltava embadalida cada paraula mostrant acord amb les seves opinions, aguantant la respiració davant de les seves històries i rient-li les bromes.

En Ralph sempre havia envejat els homes que sabien fascinar les dones. El seu germà tenia aquesta habilitat, i gràcies a això, atreia les dones més belles, malgrat ser un home baix, prim i pèl-roig.

De tota manera, a en Ralph li sabia greu per en Merthin. D’ençà del dia que el comte Roland havia fet escuder a en Ralph i havia obligat en Merthin a ser aprenent de fuster, el seu germà havia quedat condemnat. Tot i que era el primogènit, era en Ralph qui estava destinat a convertir-se en comte. En Merthin, ara assegut a la taula a l’altre costat del comte David, s’havia de consolar sent un simple conseller municipal… i a tenir encant.

En Ralph ni tan sols podia fascinar la seva pròpia esposa. La Philippa amb prou feines li dirigia la paraula. Tenia més coses a dir al seu estimat gos.

Es va demanar com era possible que un home desitgés una cosa amb tota l’ànima, com ell havia desitjat la Philippa, i quedés tan descontent quan l’aconseguís? Havia somiat en ella d’ençà que era escuder amb dinou anys. Ara, després de tres mesos de matrimoni, anhelava amb tot el seu cor poder-se’n deslliurar.

Amb tot, era molt difícil queixar-se. La Philippa feia tot el que una esposa estava obligada a fer. Portava el castell amb eficiència, com ho havia estat fent d’ençà que el seu primer espòs havia esdevingut comte després de la batalla de Crécy. Feia les comandes, pagava les factures, feia cosir la roba, es cuidava que encenguessin el foc, i el menjar i el vi arribaven a la taula quan tocava. I es prestava a les demandes sexuals d’en Ralph. Aquest podia fer tot el que volgués: estripar-li la roba, ficar-li els dits a dins amb delit, penetrar-la dreta o per darrere… Mai no protestava.

Però no responia a les seves carícies. Els llavis de la Philippa mai no es movien amb els d’ell, la seva llengua mai no li lliscava a la boca ni tampoc li acaronava la pell. Ella tenia a mà un flascó d’oli d’ametlla, i es lubricava el cos, indiferent, amb oli sempre que ell volia tenir relacions sexuals. Jeia quieta com una morta mentre en Ralph gemegava damunt seu. En el moment que ell s’apartava, ella sortia corrents a rentar-se.

L’única cosa bona d’aquell matrimoni era que l’Odila sentia molt afecte envers el petit Gerry. El bebè li va fer sorgir el seu instint maternal naixent. La noia li parlava, li cantava cançons i el bressolava fins que s’adormia. Li donava la mena de relació maternal afectuosa que mai no tindria d’una mainadera pagada.

De tota manera en Ralph estava ressentit. El cos voluptuós de la Philippa, que havia cobejat durant tants anys, ara se li revoltava. No l’havia tocada des de feia setmanes, i segurament no la tornaria a tocar mai més. Li esguardava els pits voluptuosos i els malucs corbats, i anhelava les extremitats primes i la pell adolescent de la Tilly. La Tilly, a qui havia apunyalat amb un ganivet llarg i afilat, que li va travessar les costelles i se li va clavar al cor bategant. Aquell era un pecat que no gosava confessar. El turmentava pensar quant temps hauria de pagar per aquest pecat patint al purgatori?

El bisbe i els altres clergues s’allotjaven al palau del prior, i el seguici dels Monmouth ocupava les cambres d’hostes del priorat, per això en Ralph, la Philippa i els seus servents s’estatjaven a l’hostal. En Ralph havia escollit la fonda Bell, la taverna renovada del seu germà. Era l’única casa de tres pisos de Kingsbridge, amb una gran sala oberta a la planta baixa, dormitoris d’homes i de dones al primer pis, i un segon pis amb sis habitacions individuals per als hostes. Quan el convit es va acabar, en Ralph i els seus homes es van traslladar a la taverna, on es van acomodar davant del foc, van demanar més vi i es van posar a jugar a daus. La Philippa es va quedar a l’edifici de la corporació parlant amb la Caris, fent d’espelma a l’Odila i el comte David.

En Ralph i els seus companys atreien una colla d’admiradors joves d’ambdós sexes com els que sempre s’aplegaven a l’entorn de nobles que gastaven diners sense miraments. En Ralph va anar oblidant de mica en mica els seus problemes enmig de l’eufòria de la beguda i l’excitació de les apostes.

Es va fixar en una noia rossa que contemplava amb una expressió de desig com ell perdia alegrement un munt de penics de plata als daus. La va invitar a seure al seu costat al banc, i la jove li va dir que es deia Ella. En moments d’emoció la noia li estrenyia la cuixa, com si es deixés portar per la tensió del moment, tot i que segurament sabia molt bé el que es feia; les dones normalment ho sabien.

De mica en mica, en Ralph va anar perdent interès en el joc i va posar atenció en la noia. Els seus homes continuaven apostant mentre ell feia coneixença amb l’Ella. Era tot el contrari de la Philippa: alegre, sexi i estava totalment fascinada per ell. El tocava a ell i es tocava ella mateixa. S’enretirava els cabells de la cara, li donava copets al braç, es posava la mà al coll, i després li empenyia l’espatlla, tota juganera. Semblava molt interessada a escoltar les seves aventures a França.

Tot d’una en Merthin va entrar a la taverna i es va asseure al costat del seu germà, cosa que va importunar en Ralph en gran manera. En Merthin no portava la fonda Bell ell mateix sinó que l’havia llogat a la filla petita de la Betty Baxter, però igualment tenia interès que la llogatera hi fes un bon negoci, i va demanar a en Ralph si tot satisfeia les seves expectatives. En Ralph li va presentar la seva companya i en Merthin va dir:

—Sí, ja la conec, l’Ella —va afirmar en un to menyspreador molt descortès.

Aquell dia era només la tercera o quarta vegada que els germans havien coincidit d’ençà de la mort de la Tilly. Les vegades anteriors, com la boda d’en Ralph amb la Philippa, gairebé no havien tingut temps per parlar. De tota manera, per com el seu germà se’l mirava, en Ralph sabia que en Merthin sospitava que ell era l’assassí de la Tilly. El pensament no formulat pesava damunt d’ells com una llosa; mai no en parlaven, però era impossible fer com si no passés res. Si algun dia ho mencionessin, en Ralph sabia que seria l’última vegada que parlarien.

Per això aquella nit, com si tinguessin un acord tàcit, tots dos van intercanviar unes quantes frases per quedar bé, i aleshores en Merthin va marxar dient que tenia coses per fer. En Ralph es demanava quina feina havia de fer un dia de desembre al vespre. En realitat desconeixia què feia el seu germà tot el dia. No caçava, no presidia cap tribunal ni servia el rei. Era possible passar tot el dia, cada dia, dibuixant plànols i supervisant paletes? Una vida com aquella l’hauria fet parar boig a ell. I estava bocabadat amb la quantitat de diners que en Merthin guanyava amb les seves empreses. En Ralph mateix havia anat curt de diners, fins i tot quan era senyor de Tench. A en Merthin mai no n’hi faltaven.

En Ralph va tornar a posar atenció en l’Ella.

—El meu germà és una mica brusc —va dir excusant-se.

—Això és perquè no ha estat amb cap dona des de fa mig any. —La noia feia rialletes—. Solia tirar-se la priora, però ella el va haver de fer fora quan en Philemon va tornar a Kingsbridge.

En Ralph va fingir sorpresa.

—Però se suposa que les monges no tenen relacions sexuals.

—La mare Caris és una dona fantàstica… però va calenta, es veu clarament per la manera com camina.

En Ralph es va excitar amb aquella conversa tan franca amb una dona.

—És molt perjudicial per a un home —va dir entrant en el joc—, passar tant de temps sense una dona.

—Jo també ho crec.

—Això fa que… tot s’aixequi.

Ella va inclinar el cap i va alçar les celles. En Ralph va mirar-se la falda. La noia li va seguir la mirada.

—Oh, valga’m Déu! —va exclamar—. Això sembla molt incòmode.

Li va posar la mà sobre el penis erecte.

Just en aquell moment va aparèixer la Philippa.

En Ralph es va quedar petrificat. Se sentia culpable i estava esporuguit, i, alhora, enfadat amb ell mateix per preocupar-se de si la Philippa havia vist el que passava.

—Me’n vaig a dalt… Vaja! —va dir la Philippa.

L’Ella no va deixar anar la seva presa. De fet, va prémer suaument el penis d’en Ralph mentre mirava la Philippa descaradament i somreia victoriosa.

La Philippa va envermellir de cop i va fer cara de vergonya i de fàstic.

En Ralph va obrir la boca per parlar, però no sabia què dir. No volia disculpar-se a la manaire de la seva esposa, perquè pensava que era ella mateixa que s’havia buscat aquella humiliació.

Però també es va sentir com un ximple, assegut allà amb una prostituta de taverna que li tocava el penis, mentre la seva dona, la comtessa, era dreta davant seu sentint-se incòmoda per la situació.

L’escena va durar només un moment. En Ralph va deixar anar un so escanyat, l’Ella va fer una rialleta, i la Philippa va exclamar «oh!», en un to d’exasperació i de fàstic. Aleshores la Philippa es va girar en rodó i va començar a caminar, amb el cap exageradament alt. Es va acostar a l’ampla escala, va pujar amunt amb uns moviments gràcils com els d’un cérvol en un turó, i va desaparèixer sense mirar enrere.

En Ralph es va sentir enfadat i avergonyit alhora, però va decidir que no havia de sentir-se d’aquella manera. Tanmateix, el seu interès en la noia va disminuir de manera visible, i li va enretirar la mà.

—Pren una mica més de vi —va dir l’Ella servint-l’hi de la gerra de damunt la taula, però en Ralph sentia que començava a tenir mal de cap, i va enretirar el got de fusta. L’Ella li va posar una mà ferma al braç i li va dir amb una veu greu i càlida—: No em deixeu amb la mel a la boca, ara que estic tota… vull dir, excitada. —En Ralph se la va treure de sobre d’una estrebada i es va posar dret. La noia va endurir l’expressió i va demanar—: Bé, almenys doneu-me alguna cosa per compensar-me.

En Ralph va buscar dins el sarró i en va treure un grapat de penics de plata. Sense mirar l’Ella, va deixar caure els diners a la taula, sense importar-li gens si era massa o massa poc.

La noia va recollir les monedes ben de pressa.

En Ralph la va deixar allà i va pujar l’escala.

La Philippa era al llit, asseguda amb l’esquena a la capçalera. S’havia tret les sabates, però, a part d’això, estava completament vestida. Va clavar una mirada acusadora a en Ralph quan va entrar a la cambra.

—No tens dret a estar enfadada amb mi! —va advertir en Ralph.

—No estic enfadada —va negar la Philippa—. Ets tu qui estàs enfurismat.

Sempre tergiversava les paraules d’una manera que resultava que ella tenia raó i en Ralph, no.

Abans que ell pogués rumiar una resposta, hi va afegir:

—No t’agradaria que marxés de casa?

En Ralph la va mirar de fit a fit, atònit. Era l’última cosa que s’hauria esperat.

—On aniries?

—Aquí —va respondre la Philippa—. No em faré monja, però de tota manera podria viure al convent. Em podria emportar uns quants servents: una donzella, un escrivent i el meu confessor. Ja he parlat amb la mare Caris, i ella hi està d’acord.

—La meva primera esposa també ho va fer. Què pensarà la gent?

—Moltes dones nobles es retiren als convents, a vegades temporalment, a vegades de manera permanent, en algun moment de la vida. La gent pensarà que m’has rebutjat perquè estic més enllà de l’edat en què una dona pot concebre… cosa que segurament és certa. Sigui com sigui, t’importa gaire el que digui la gent?

Li va passar un moment pel cap la idea que li sabria greu que en Gerry es quedés sense la companyia de l’Odila. Però la perspectiva d’alliberar-se de la presència arrogant i desaprovadora de la Philippa era irresistible.

—Molt bé, qui t’ho impedeix? La Tilly mai no va demanar-me’n permís.

—Primer vull veure l’Odila casada.

—Amb qui?

La Philippa se’l va mirar com si fos estúpid.

—Oh! —va exclamar en Ralph—. Amb el comte David, suposo.

—Ell n’està enamorat, i crec que fan molt bona parella.

—En David és menor d’edat… Haurà de demanar permís al rei.

—Per això te’n parlo. Aniràs amb ell a veure el rei i parlaràs a favor d’aquest matrimoni? Si fas això per mi, et juro que mai més no et demanaré res. Et deixaré en pau.

La Philippa no li demanava que fes cap sacrifici. Una aliança amb la casa Monmouth només suposava avantatges per a en Ralph.

—I te n’aniràs d’Earlscastle, i viuràs al convent?

—Sí, tan bon punt l’Odila estigui casada.

En Ralph es va adonar que era la fi d’un somni, però d’un somni que s’havia convertit en una realitat amarga i insuportable. El millor que podia fer era reconèixer el fracàs i començar des de zero.

—D’acord —va accedir sentint pena barrejada amb alliberament—. És un bon tracte.