14

—La catedral de Kingsbridge s’havia convertit en un lloc esfereïdor. Els ferits gemegaven de dolor i cridaven clamant l’ajut de Déu, dels sants o de les seves mares. Cada cinc minuts, una persona que buscava un ésser estimat el trobava mort i plorava aclaparada per l’aflicció sobtada. Els vius i els morts estaven cargolats de manera grotesca per culpa dels ossos trencats, plens de sang, i amb la roba bruta i estripada. El terra de pedra del temple estava relliscós d’aigua, sang i fang del riu.

Enmig d’aquell desastre, al voltant de la figura de la mare Cecilia s’havia format una petita illa de calma i eficiència. Com un ocell petit i àgil, anava d’un cos ajagut al següent. Darrere seu hi corria un petit estol de monges encaputxades, entre les quals hi havia l’ajudant de sempre, sor Juliana, que ara anomenaven respectuosament Julie la Vella. A mesura que examinava cada pacient, donava ordres: què calia fer amb els ungüents, les benes i les herbes medicinals, i com calia rentar els malalts. Davant dels casos més greus demanava la presència de la Mattie Wise, en Matthew Barber o el germà Joseph. Sempre parlava amb calma però de manera molt clara, i donava instruccions simples i efectives. Els pacients es tranquil·litzaven i els seus parents recuperaven la confiança i l’esperança.

Tot allò recordava a la Caris, d’una manera terriblement vívida, el dia que la seva mare es va morir. Aleshores havia experimentat el terror i la confusió, tot i que només al seu cor. També aquell dia la mare Cecilia havia sabut què fer. La mare s’havia mort malgrat l’ajuda de la Cecilia, igual que molts dels ferits d’aquell dia es moririen, però hi havia hagut una disciplina i la sensació que s’havia fet tot el que havia estat possible.

Algunes persones recorrien a la Verge i als sants quan hi havia un malalt, però allò a la Caris només li donava inseguretat i espant, perquè no hi havia manera de saber si aquests els ajudarien, ni tan sols si havien sentit les pregàries. La mare Cecilia no era tan poderosa com els sants, com ja sabia la Caris amb deu anys; però la seva personalitat ferma i pràctica li havia donat esperança i resignació alhora, en una combinació que li havia portat pau d’esperit.

Ara la Caris formava part de les col·laboradores de la Cecilia, sense haver-s’ho proposat i ni tan sols haver-hi pensat. Obeïa les ordres de la persona més capaç de donar-les, igual que la gent havia seguit les seves instruccions al marge del riu immediatament després de l’esfondrament del pont, quan ningú més no sabia què fer. Aquella habilitat d’anar per feina sense contemplacions s’encomanava, i les persones del voltant de la Cecilia adquirien una mica de la seva competència freda. La Caris es va trobar amb un bol de vinagre a les mans, al costat d’una bella novícia que es deia Mair que hi sucava un drap i rentava la cara de la Susanna Chepstow, l’esposa del comerciant de fusta.

Després d’allò va ser un no parar fins ben entrada la nit. Gràcies al llarg vespre d’estiu, tots els cossos que suraven van poder ser retirats del riu abans del capvespre, tot i que potser ningú no sabria mai quants ofegats s’havien enfonsat o havien baixat corrent avall. No hi havia rastre de Nell la Boja, que devia haver-se enfonsat amb el carro on estava lligada. Injustament, fra Murdo havia sobreviscut, se n’havia sortit només amb un turmell torçat, i tot seguit havia caminat mig coix cap a la fonda Bell per refer-se amb pernil calent i cervesa.

Tanmateix, el tractament dels ferits va continuar, de nit, a la llum de les espelmes. Algunes monges es van quedar esgotades i van haver de deixar-ho. Unes altres es van quedar desbordades per la magnitud de la tragèdia i es van enfonsar, i com que no entenien el que els deien i no n’encertaven ni una, les van haver d’acomiadar. Només la Caris i un grup petit van continuar fins que no hi va haver res més a fer. Devia tocar la mitjanit quan es va fer el darrer nus en la darrera bena, i la Caris, exhaurida, va travessar l’esplanada per anar a casa del seu pare.

El pare i la Petranilla seien plegats al menjador, agafats de les mans, aclaparats de dolor per la mort del seu germà, l’Anthony. L’Edmund tenia els ulls amarats de llàgrimes i la Petranilla plorava inconsolable. La Caris va fer un petó a cadascun, però no se li acudia res per dir. Si s’hagués assegut, s’hauria adormit a l’instant a la cadira, per això va pujar l’escala. Es va ficar al llit al costat de la Gwenda, que es quedava a dormir amb ella, com sempre. La Gwenda dormia com una soca i no es va bellugar.

La Caris va aclucar els ulls, amb el cos baldat i el cor trencat de pena.

El seu pare plorava una persona entre moltes, però a ella totes li pesaven. Va pensar en els seus amics, veïns i coneguts que jeien morts a la pedra freda del terra de la catedral, i va imaginar la tristesa dels seus pares, els seus fills, i els seus germans i germanes, i una onada de dolor la va aclaparar. Va somicar amb el cap enfonsat al coixí. Sense dir res, la Gwenda li va passar un braç pel damunt i la va abraçar. Al cap d’uns moments l’esgotament es va apoderar de la noia i es va adormir.

Es va llevar a punta de dia. Va deixar la Gwenda encara adormida i va tornar a la catedral per continuar treballant. Les monges van enviar la majoria dels malalts a casa. Els que encara necessitaven vigilància, com ara el comte Roland, que no havia sortit de l’estat d’inconsciència, van ser traslladats a l’hospital. Van arrenglerar els cossos morts en diverses fileres al presbiteri lateral, a l’est del temple, esperant els enterraments.

El temps va volar i no hi va haver ni un moment per descansar. Més tard, diumenge a la tarda, la mare Cecilia va recomanar a la Caris que descansés una estona. La noia va mirar al voltant i es va adonar que la feina estava gairebé enllestida. En aquell moment va ser quan va començar a pensar en el futur.

Fins llavors havia tingut la sensació inconscient que la vida normal s’havia acabat i que vivia en un nou món d’horror i de tragèdia. Ara s’adonava que allò, com tot, passaria. Enterrarien els morts, els ferits es curarien, i la vila tornaria a ser la mateixa d’abans. I va recordar que, just abans que el pont s’esfondrés, hi havia hagut una altra tragèdia, igualment violenta i devastadora.

Va trobar en Merthin al riu, amb l’Elfric i en Thomas Langley organitzant la neteja amb l’ajuda d’una cinquantena de voluntaris. La disputa d’en Merthin amb l’Elfric havia passat a segon terme davant de la situació d’emergència. La major part de la fusta desmuntada havia estat recuperada i s’apilava al banc del riu. Però bona part de l’estructura de fusta encara estava clavada en una peça, i una gran placa de taulons flotava a la superfície i es bellugava lleugerament amb el moviment de l’aigua, amb la tranquil·litat innocent d’una gran bèstia després d’haver matat i menjat.

Els homes intentaven desmuntar les restes del pont esfondrat en plaques manejables. Era una feina perillosa, amb el risc constant que el pont s’acabés d’enfonsar i ferís els voluntaris. Van lligar una corda al voltant de la part central del pont, ara parcialment submergida, mentre un equip d’homes eren al banc estirant la corda. En una barca al mig del corrent hi havia en Merthin amb el gegantí Mark Webber i un remer. Quan els homes del banc van deixar d’estirar, van conduir la barca a prop del pont caigut, i en Mark, sota la direcció d’en Merthin, va tallar les bigues amb una destral enorme. Aleshores la barca es va allunyar a una distància segura, l’Elfric va donar una ordre i l’equip de la corda va tornar a estirar.

Mentre la Caris s’ho mirava, bona part del pont es va desprendre. Tothom va cridar i aplaudir, i els tres homes van arrossegar l’estructura de fusta fins al marge.

Les dones d’alguns voluntaris van arribar amb pans rodons i gerres de cervesa. En Thomas Langley va ordenar que es fes un descans. Mentre els homes reposaven, la Caris va cridar en Merthin a part.

—No et pots casar amb la Griselda —va deixar anar sense més preàmbuls.

Aquell comentari sobtat no el va sorprendre.

—No sé què fer —va admetre—. No paro de donar-hi voltes.

—Anem a fer un volt?

—D’acord.

Van deixar la gent al marge del riu i van enfilar carrer principal amunt. Després de l’enrenou de la fira del velló, la vila estava silenciosa com un cementiri. Tothom era dins de casa seva cuidant els malalts o plorant els morts.

—No hi deu haver gaires famílies a Kingsbridge que no tinguin cap mort ni cap ferit —va comentar la Caris—. Devia haver-hi unes mil persones al pont, entre les que volien sortir de la vila i les que volien escridassar Nell la Boja. A la catedral, hi jeuen més de cent morts, i hem atès uns quatre-cents ferits.

—I uns cinc-cents afortunats —va afegir-hi en Merthin.

—Podríem haver estat damunt del pont, o a prop. Tu i jo ara podríem jeure al terra del presbiteri lateral, immòbils i freds. Però hem rebut un regal: la resta de les nostres vides. I no podem malbaratar aquest regal per culpa d’una equivocació.

—No és una equivocació —va tallar-la en Merthin—. És un bebè, una persona amb ànima.

—Tu també ets una persona amb una ànima: una persona excepcional. Fixa’t en què acabes de fer. Hi ha tres persones que s’encarreguen de tot aquí baix al riu. Una és el constructor més pròsper de la vila. L’altra és el sotssagristà del priorat. I el tercer és… un simple aprenent, que encara no ha complert els vint-i-un anys. Malgrat això, els vilatans t’obeeixen sense protestar de la mateixa manera que obeeixen l’Elfric i en Thomas.

—Això no vol dir que em pugui desentendre de les meves responsabilitats.

Van arribar al recinte del priorat. L’esplanada de davant la catedral tenia la gespa molt malmesa per culpa de la fira, i hi havia clapes enfangades i grans bassals. A les tres gran finestres de ponent de la catedral, la Caris hi va veure el reflex d’un sol mig tapat per uns núvols trencats, una imatge dividida, com un tríptic. La campana va tocar cridant a vespres.

La Caris li va preguntar:

—Pensa quantes vegades has parlat d’anar a veure els edificis de París i Florència. Vols renunciar-hi?

—Crec que sí. Un home no pot abandonar la seva esposa i el seu fill.

—Doncs així ja penses en ella com la teva esposa.

Se li va plantar al davant.

—Mai no pensaré en ella com la meva esposa —va dir el noi amb amargor—. Ja saps qui estimo.

Per una vegada ella no va poder pensar en una resposta intel·ligent. Va obrir la boca per parlar, però es va quedar muda. Tenia un nus a la gola. Es va aguantar les llàgrimes i va mirar a terra per amagar les emocions.

Ell la va agafar pels braços i la va portar cap a ell.

—Ho saps, oi?

Ella es va forçar a mirar-lo als ulls.

—Com vols que ho sàpiga? —La visió se li va fer borrosa.

Ell li va besar la boca. Era una nova mena de besada, diferent de tot el que havia experimentat abans. Els llavis d’en Merthin es movien delicadament però insistentment contra els d’ella, com si tingués la intenció de recordar aquest moment, i ella es va adonar, amb pànic, que ell pensava que aquest seria el seu últim petó.

La Caris no es va bellugar, amb ganes que allò durés per sempre, però ell es va enretirar massa aviat.

—T’estimo a tu —va declarar—. Però em casaré amb la Griselda.

La vida i la mort van continuar. Naixien criatures i els vells es morien. El diumenge següent, l’Emma Butcher va agredir l’Edward, el seu marit adúlter, amb el ganivet més llarg que tenia, en un atac de gelosia. Dilluns, va desaparèixer un dels pollastres de la Bess Hampton i va aparèixer en una olla que bullia a la cuina de la Glynnie Thompson, fet pel qual en John Constable va treure la roba a la Glynnie i la va fuetejar. Dimarts, en Howell Tyler treballava a la teulada de l’església de Saint Mark quan una biga podrida va cedir, i ell va travessar el sostre, va caure a terra i va morir a l’instant.

Dimecres, tot el fustam del pont estava desmuntat, excepte els calcinals de dues de les pilastres principals, i la fusta era apilada al banc del riu. Es va obrir la circulació pel riu, i les barcasses i els rais van poder sortir de Kingsbridge en direcció a Melcombe amb la llana i els altres productes de la firà del velló amb destinació a Flandes i Itàlia.

Quan la Caris i l’Edmund van anar a veure com anaven les feines al riu, en Merthin estava construint un rai per transportar la gent d’una banda a l’altra aprofitant la fusta del pont enderrocat.

—És millor que una barca —va explicar—. El bestiar hi pot pujar i baixar fàcilment, i els carros també.

L’Edmund va assentir, abatut.

—Ens hi haurem de conformar per al mercat setmanal. Amb una mica de sort, tindrem un pont nou per a la propera fira del velló.

—No ho crec —va dir en Merthin.

—Però si em vas dir que es trigava un any a construir un pont nou!

—Un de fusta, sí. Però si fem un altre pont de fusta, també caurà.

—Per què?

—Deixeu que us ho ensenyi. —En Merthin els va conduir fins a una pila de taulons. Va assenyalar un munt de puntals de fusta—. Aquests puntals eren els pilars: segurament són els vint-i-quatre roures més famosos del país, que van ser donats al priorat pel rei. Fixeu-vos en els extrems.

La Caris va observar que els enormes puntals originalment havien estat tallats per tenir forma de punta, però que la forma s’havia deteriorat per culpa de l’aigua.

En Merthin va explicar:

—Un pont de fusta no té fonaments. Els puntals es claven al llit del riu i ja està. Amb això no n’hi ha prou.

—Però si aquest pont s’ha alçat aquí durant centenars d’anys! —va exclamar l’Edmund, indignat. Sempre sonava enfadat quan discutia.

En Merthin hi estava acostumat i no va parar atenció al seu to de veu.

—I ara s’ha esfondrat —va dir pacientment—. Alguna cosa ha canviat. Els pilars de fusta que havien estat ferms fa temps ara han deixat de ser-ho.

—I què hi podem fer? El riu és el riu.

—Bé, per començar vau construir un magatzem i un desembarcador, i vau protegir-los amb un mur. Molts altres comerciants han fet el mateix. La vella platja de fang on de petits jugàvem a la riba sud gairebé ha desaparegut. I ara el riu no es pot eixamplar cap als camps. Com a conseqüència d’això, l’aigua baixa més de pressa que abans, especialment després de les fortes pluges que hem tingut aquest any.

—Doncs, així, haurà de ser un pont de pedra?

—Sí.

L’Edmund va aixecar la vista i va veure l’Elfric allà al costat, que escoltava.

—En Merthin diu que es triguen tres anys per construir un pont de pedra.

L’Elfric va assentir amb el cap.

—Tres temporades.

La major part de la construcció es feia en els mesos més càlids, la Caris ja ho sabia. En Merthin li havia explicat que les parets de pedra no es podien construir quan hi havia risc que el morter es gelés abans de prendre.

L’Elfric va continuar:

—Una temporada per als fonaments, una altra per als arcs i la tercera per al pas superior. Després de cada fase, el morter s’ha de deixar reposar de tres a quatre mesos per endurir-se i poder passar a la fase següent.

—Tres anys sense pont —es va lamentar l’Edmund, abatut.

—Quatre anys, si no es comença ara mateix.

—Val més que preparem un pressupost per al priorat.

—Ja he començat però és una feina llarga. M’hi estaré encara dos o tres dies més.

—Fes-ho tan de pressa com puguis.

L’Edmund i la Caris van marxar i van enfilar carrer principal amunt. L’Edmund caminava amb els seus passos enèrgics de gairell. Mai no s’hauria repenjat al braç de ningú, malgrat la seva cama esguerrada. Per mantenir l’equilibri, balancejava els braços com si estigués corrent. Els vilatans sabien que li havien de deixar molt espai, especialment quan tenia pressa.

—Tres anys! —va exclamar mentre caminaven—. Això farà molt mal a la fira del velló. No sé quan podrem tornar al ritme de vida normal. Tres anys!

Quan van arribar a casa, hi van trobar la germana de la Caris, l’Alice. Portava els cabells lligats al barret en un nou estil molt elaborat, copiat de lady Philippa. Seia a la taula amb la tieta Petranilla. La Caris va saber a l’instant, per les cares que feien, que havien estat parlant d’ella.

La Petranilla va anar a la cuina i en va tornar amb cervesa, pa i mantega fresca. Va omplir un got per a l’Edmund.

La Petranilla havia plorat el diumenge, però des de llavors no havia mostrat signes de dol per la mort del seu germà Anthony. En canvi, sorprenentment, l’Edmund, que mai no s’havia entès bé amb l’Anthony, semblava més afectat: durant el dia, en moments inesperats, li venien llàgrimes als ulls, tot i que també desapareixien ben de pressa.

Ara tenia moltes notícies del pont. L’Alice tendia a qüestionar els criteris d’en Merthin, però l’Edmund la va contradir amb impaciència.

—El noi és un geni —va declarar—. Sap més que molts mestres d’obra, i encara és un aprenent.

La Caris va comentar amb amargor:

—Doncs encara és més vergonyós que hagi de passar la resta de la seva vida amb la Griselda.

L’Alice va saltar per defensar la seva fillastra.

—La Griselda és una noia com cal.

—No ho és pas —va replicar la Caris—. No l’estima. El va seduir perquè el seu xicot va desaparèixer del mapa, vet-ho aquí.

—Això és el que t’ha explicat en Merthin? —L’Alice va riure amb sarcasme—. Si un home no ho vol fer, no ho fa, creu-me.

L’Edmund va grunyir.

—És molt fàcil temptar els homes —va comentar.

—Oh, doncs et poses de part de la Caris, pare? —va retreure-li l’Alice—. No me n’hauria de sorprendre, sempre ho fas.

—No és una qüestió de prendre partit —va replicar l’Edmund—. Un home, d’entrada, potser no vol fer una cosa, i potser se’n penedeix després, però per uns breus instants els seus desitjos poden canviar, especialment quan una dona utilitza els seus ardits.

—Ardits? Per què suposes que ella se li va llançar als braços?

—No ho he dit pas, això. Però entenc que la cosa va començar que ella plorava i ell la va consolar.

La Caris mateix l’hi havia explicat.

L’Alice va deixar anar un so de disgust.

—Sempre has tingut debilitat per aquest aprenent rebel.

La Caris va menjar una mica de pa amb mantega, però no tenia gana.

—Suposo que tindran mitja dotzena de criatures grasses —va dir—, i que en Merthin heretarà el negoci de l’Elfric, i esdevindrà un home de negocis més, que construirà les cases dels comerciants i adularà els clergues per aconseguir contractes, igual que el seu sogre.

La Petranilla hi va intervenir:

—I tindrà molta sort de poder-ho fer! Serà un dels homes prominents de la vila.

—Es mereix un destí millor.

—Ah sí, de debò? —va fer la Petranilla en un to de sorpresa burleta—. Es el fill d’un cavaller que va caure en desgràcia i no té ni un xíling per comprar sabates a la seva esposa! A què creus que està destinat, doncs?

A la Caris la va ferir aquell sarcasme. Era veritat que els pares d’en Merthin eren uns pobres beneficiaris del priorat, i que en depenien per menjar i beure. Era evident que per al noi el fet d’heretar un negoci pròsper significaria un salt en l’estatus social. Amb tot, ella tenia la sensació que encara es mereixia alguna cosa millor. No sabria dir exactament quin futur li prediria. Només sabia que era diferent de totes les altres persones de la vila, i no suportava la idea de pensar que esdevindria com tothom.

Divendres, la Caris va portar la Gwenda a consultar la Mattie Wise.

La Gwenda encara era a la vila perquè en Wulfric també hi era, esperant l’enterrament dels membres de la seva família. L’Elaine, la criada de l’Edmund, havia eixugat el vestit de la Gwenda davant del foc, i la Caris li havia embenat els peus i li havia regalat un parell de sabates.

La Caris tenia la sensació que la Gwenda no deia tota la veritat pel que feia a la seva aventura al bosc. Havia explicat que en Sim se l’havia emportat amb els proscrits, i que s’havia escapat, que ell l’havia empaitat, i que havia mort en l’esfondrament de pont. A en John Constable la història li va semblar bé: els proscrits estaven fora de la llei, i, per tant, no podien llegar les seves propietats. La Gwenda era lliure… però la Caris estava segura que al bosc havia passat alguna altra cosa, una cosa de la qual la Gwenda no podia parlar. La Caris no va pressionar la seva amiga. Valia més que algunes coses no sortissin a la llum.

L’ocupació primordial de la vila aquella setmana van ser els funerals. Que el nombre de morts fos tan elevat no canviava els rituals d’enterrament. Calia rentar els cossos, cosir les mortalles per als pobres, i construir els taüts per als rics, cavar les tombes i pagar els sacerdots. No tots els monjos estaven ordenats com a sacerdots, només uns quants, que treballaven per torns, tot el dia, cada dia, celebrant les exèquies al cementiri situat al nord de la catedral. Hi havia mitja dotzena de petites esglésies parroquials a Kingsbridge i els seus sacerdots tampoc no paraven.

La Gwenda ajudava en Wulfric en els preparatius duent a terme les tasques que tradicionalment feien les dones: rentar els cossos i fer les mortalles, a més de mirar de consolar el noi. Ell estava molt atordit. Es va ocupar de tots els detalls de l’enterrament, però es passava hores amb la mirada perduda i una ganyota d’estranyesa, com si volgués treure l’entrellat d’un problema irresoluble.

Divendres es van acabar els funerals, però el prior en funcions, en Carlus, havia anunciat un ofici especial diumenge per a les ànimes de tots els morts, i per això en Wulfric es quedaria fins dilluns. La Gwenda va explicar a la Caris que el noi semblava que estava agraït per la companyia d’una persona del seu poble, però només s’animava quan parlava de l’Annet. La Caris es va oferir a comprar-li una altra poció amorosa.

Van trobar la Mattie Wise a la cuina preparant medecines. La caseta feia olor d’herbes medicinals, oli i vi.

—Vaig acabar tot el que tenia dissabte i diumenge —va explicar—. He de tornar-me a proveir.

—Deus haver guanyat uns quants diners, almenys —va comentar la Gwenda.

—Sí, si els puc cobrar.

La Caris estava perplexa.

—La gent no et paga?

—Alguns no. Sempre procuro cobrar per endavant, mentre encara tenen dolor. Però si llavors no tenen els diners, és difícil negar-se a administrar el tractament. La majoria paguen després, però no tots. La Caris estava indignada per aquesta situació.

—Quines excuses et donen?

—Tota mena d’excuses. Que no ho poden pagar, que la poció no els va anar bé, que s’ho van prendre en contra de la seva voluntat, qualsevol cosa. Però no et preocupis. Hi ha prou persones honrades per les quals val la pena continuar. Quina una en portes de cap?

—La Gwenda va perdre la seva poció amorosa a l’accident.

—Això té fàcil solució. Per què no n’hi prepares una altra?

Mentre la Caris preparava la mescla, va demanar a la Mattie:

—Quants embarassos acaben en avortament?

La Gwenda sabia per què ho preguntava. La Caris li havia explicat tota la història del dilema que tenia en Merthin. Les dues noies havien passat la major part del temps parlant o bé de la indiferència d’en Wulfric o dels principis d’en Merthin. La Caris havia estat temptada de comprar-se una poció amorosa per a ella i fer-la servir amb en Merthin, però alguna cosa la va retenir.

La Mattie li va dirigir una mirada de complicitat, però va respondre sense immutar-se.

—No se sap. Moltes vegades una dona té una falta un mes, però torna a menstruar el mes següent. Estava embarassada i ha perdut la criatura o hi ha un altre motiu? És impossible saber-ho del cert.

—Oh!

—Cap de vosaltres dues ho està, si és això el que us preocupa.

La Gwenda va preguntar de seguida:

—Com ho saps?

—Només mirant-vos. Una dona canvia gairebé immediatament. No només la panxa i els pits, sinó també la pell, els moviments i l’humor. Veig aquestes coses millor que la majoria de la gent, per això em diuen que sóc sàvia. Així, qui està embarassada?

—La Griselda, la filla de l’Elfric.

—Oh, sí, ja m’hi he fixat. Almenys està de tres mesos.

La Caris estava perplexa.

—De quant temps dius?

—Tres mesos, o si no n’hi falta poc. Mireu-la. Mai no ha estat una noia prima, però ara s’ha engreixat. Per què esteu tan parades? Suposo que la criatura és d’en Merthin, oi que sí?

La Mattie sempre endevinava aquestes coses.

La Gwenda es va adreçar a la Caris:

—Em pensava que havies dit que havia passat fa poc.

—En Merthin no em va dir exactament quan, però vaig tenir la impressió que no feia gaire, i que només havia passat una vegada. Ara sembla que tenia relacions amb ella des de feia mesos!

La Mattie va arrugar el front.

—I per què hauria de mentir?

—Per no quedar tan malament? —va apuntar la Gwenda.

—Doncs pitjor no podia quedar.

—Els homes són peculiars, pensen de manera diferent.

—L’hi preguntaré —va dir la Caris—. Ara mateix.

Va deixar el flascó i la cullera de mesurar.

—I què hi ha de la meva poció amorosa? —va demanar la Gwenda.

—Te l’acabaré de fer jo —va proposar la Mattie—. La Caris té massa pressa.

—Gràcies —va dir la Caris, i va marxar.

Es va dirigir al marge del riu, però per una vegada en Merthin no hi era. Tampoc no el va trobar a casa de l’Elfric. Va deduir que devia ser a l’estudi del mestre d’obres.

A la banda de ponent de la catedral, molt ben encaixat en una de les torres, hi havia un estudi per al mestre d’obres. La Caris hi va accedir pujant una escala de cargol molt estreta en un contrafort de la torre. Era una habitació espaiosa, ben il·luminada gràcies a unes finestres altes de llanceta. Al llarg d’una paret hi havia acastellades les plantilles de fusta de formes boniques que havien utilitzat els talladors de fusta originals, molt ben guardades, que ara es feien servir en cas de reparacions.

A terra hi havia la placa de dibuix. Les rajoles eren cobertes amb una capa de guix, i el primer mestre d’obres, en Jack Builder, hi havia traçat els seus plànols amb guix amb instruments de dibuix de ferro. Les traces fetes amb aquest sistema primer eren blanques, però amb el temps desapareixien, i es podien traçar dibuixos nous damunt dels vells. Quan hi havia tants plànols que es feia impossible saber quins eren els nous i quins els vells, es posava una nova capa de guix al damunt de tot, i el procés començava de nou.

El pergamí, la pell fina en què els monjos copiaven els llibres de la Bíblia, era massa car per fer els dibuixos dels constructors. En l’època de la Caris havia aparegut un nou material d’escriptura, el paper, però l’havien introduït els àrabs, i els monjos el rebutjaven perquè era una invenció pagana. A més a més, calia importar-lo d’Itàlia i no era més barat que el pergamí. I la placa de dibuix tenia un altre avantatge: un fuster podia posar una fullola al damunt del dibuix i tallar una plantilla seguint exactament les línies traçades pel mestre d’obres.

En Merthin estava agenollat a terra tallant una fullola d’alzina seguint un dibuix, però no era una plantilla. Estava fent una roda dentada amb setze dents. A terra, allà mateix, n’hi havia una altra, de més petita, i en Merthin va deixar de tallar un moment per posar-les totes dues juntes i veure si encaixaven. La Caris havia vist rodes dentades d’aquelles, o engranatges, als molins d’aigua, on connectaven la paleta amb la pedra del molí.

El noi devia haver sentit les seves passes a l’escala, però estava massa absort en la feina per alçar la vista. Ella el va mirar un segon, mentre al cor li lluitava la ràbia amb l’amor. Tenia un posat de concentració total que ella coneixia molt bé: el cos prim inclinat damunt la feina, les mans fortes i els dits traçuts ajustant la fusta, la cara immòbil i la mirada fixa. Tenia la gràcia d’un cérvol jove acotant el cap per beure aigua d’un rierol. Aquest era l’aspecte que tenia un home, va pensar, quan feia allò que havia nascut per fer. Es trobava en un estat de felicitat, encara més pregon. Estava acomplint el seu destí.

—Per què m’has mentit? —li va etzibar.

El cisell se li va escapar de les mans. Va deixar anar un crit de dolor i es va mirar el dit.

—Déu meu! —va exclamar, i es va posar el dit a la boca.

—Ho sento —es va disculpar la Caris—. T’has fet mal?

—No gaire. Quan t’he dit una mentida?

—Em vas donar entenent que la Griselda et va seduir una vegada. La veritat és que heu estat embolicats des de fa mesos.

—No, això no és veritat.

Es va llepar el dit que sagnava.

—Està embarassada de tres mesos.

—No pot ser, això va passar fa dues setmanes.

—Doncs és així, es pot saber per la seva figura.

—Ah sí?

—M’ho ha dit la Mattie Wise. Per què m’has mentit?

La va mirar directament als ulls.

—No t’he dit mai cap mentida —va repetir—. Va passar el diumenge de la setmana de la fira del velló. Aquella va ser la primera i l’última vegada.

—Aleshores com podia estar tan segura que estava embarassada, després de només dues setmanes?

—No ho sé. Quant temps ha de passar per saber-ho del cert, doncs?

—No ho saps?

—Mai no ho he preguntat. Sigui com vulgui, fa tres mesos la Griselda encara estava amb…

—Oh, Déu meu! —va exclamar la Caris. Se li va encendre una guspira d’esperança al pit—. Encara estava amb el seu xicot, en Thrustan. —La guspira es va convertir en una flama—. Deu ser d’en Thrustan, la criatura, i no teva. No n’ets el pare!

—És possible? —En Merthin semblava que no gosava creure-s’ho.

—És clar! Ho explica tot. Si s’hagués enamorat de tu de sobte, t’aniria al darrere a cada oportunitat que tingués, però dius que ara amb prou feines et parla.

—Em pensava que això era perquè em resisteixo a casar-m’hi.

—Mai no li has agradat. Només necessitava un pare per a la criatura. En Thrustan va desaparèixer, segurament quan li va dir que estava embarassada, i tu eres allà mateix, a casa seva, i prou babau per caure a la trampa. Oh, gràcies a Déu!

—Gràcies a la Mattie Wise —va puntualitzar en Merthin.

La Caris va mirar-li la mà esquerra, preocupada. Del dit li rajava força sang.

—Oh, t’has fet mal per culpa meva! —va cridar. Li va agafar la mà i va examinar el tall. Era petit, però profund—. Ho sento —es va disculpar la Caris.

—No és pas greu.

—Sí que ho és —va dir ella, sense saber si parlava del tall o d’alguna altra cosa. Li va besar la mà i va sentir la sang calenta als llavis. Va posar-se el dit a la boca i va xuclar la sang de la ferida. Era un gest tan íntim que el sentia com un acte sexual, i la noia va tancar els ulls, propera a l’èxtasi. Va empassar-se la sang gaudint del gust i es va estremir de plaer.

Una setmana després que el pont s’hagués esfondrat, en Merthin ja havia construït un altre transbordador per anar d’una riba a l’altra.

Estava acabat la matinada de dissabte, just a temps per al mercat setmanal de Kingsbridge. Hi havia treballat a la llum d’una torxa tota la nit de divendres, i la Caris va suposar que no havia tingut temps de parlar amb la Griselda i dir-li que sabia que la criatura era d’en Thurstan. La Caris i el seu pare van baixar al marge del riu a veure la nova sensació, i en aquell moment van arribar els primers venedors: dones dels pobles dels voltants amb cistells curulls d’ous, pagesos amb carretades de mantega i formatge i pastors amb ramats de xais.

La Caris va admirar l’obra d’en Merthin. El rai era prou gran per transportar un cavall i un carro sense haver de desenganxar el cavall, i tenia una barana de fusta molt ferma que evitava que les ovelles caiguessin per la borda. Dues noves plataformes de fusta al nivell de l’aigua en ambdós bancs facilitaven que els carros hi pugessin i en baixessin. Els passatgers pagaven un penic, que cobrava un monjo, atès que el transbordador, com el pont, pertanyia al priorat.

El sistema que en Merthin havia ideat per fer anar el transbordador d’una riba a l’altra era d’allò més enginyós. Havia fet passar una llarga corda de l’extrem del rai a l’altra banda del riu, al voltant d’un puntal, de nou a l’altra banda del riu, al voltant d’un tambor, i de nou fins al rai on quedava lligada a l’altre extrem. El tambor estava connectat mitjançant un engranatge a una roda que feia girar un bou caminant. La Caris havia vist en Merthin tallant els engranatges el dia anterior. Un alçaprem feia canviar l’engranatge de manera que el tambor girava en una direcció o en l’altra segons si el rai anava o tornava, i no calia treure el bou del seu recorregut i fer-lo girar.

—És molt simple —va explicar en Merthin mentre ella es quedava meravellada; i ho era, quan s’hi va fixar.

L’alçaprem simplement aixecava una gran roda dentada, la treia de la cadena i la reemplaçava per dues rodes més petites, cosa que feia que canviés la direcció en la qual girava el tambor. Tanmateix, ningú a Kingsbridge no havia vist mai res semblant.

Al llarg del matí, mitja vila va passar per admirar el sorprenent nou invent d’en Merthin. La Caris estava entusiasmada. L’Elfric s’estava allà explicant com funcionava el mecanisme a tothom qui l’hi preguntava, adjudicant-se el mèrit de la feina d’en Merthin.

La Caris es demanava com podia tenir tanta barra. S’havia carregat la porta d’en Merthin. Un acte de violència que hauria escandalitzat tota la vila si no hagués estat minimitzat per la tragèdia de l’esfondrament del pont. Havia colpejat en Merthin amb un bastó, i el noi encara tenia el blau a la cara. I s’havia conxorxat amb la seva filla per obligar en Merthin a casar-se amb la Griselda i criar el fill d’un altre home. En Merthin havia continuat treballant amb ell, amb la convicció que la situació d’emergència era més important que la disputa. Però la Caris no sabia com l’Elfric podia continuar amb el cap tan alt.

El transbordador era fantàstic però insuficient.

L’Edmund ho va assenyalar. A l’altra riba, els venedors i els carros feien una cua que s’estenia per tot el barri de la vila nova fins que es perdia de vista.

—Aniria més ràpid amb dos bous —va explicar en Merthin.

—Dues vegades més ràpid?

—No, no tant. Podria construir un altre transbordador.

—Ja en tenim un altre —va dir l’Edmund assenyalant amb el dit. Tenia raó. En Ian Boatman transportava els passatgers que anaven a peu amb una barca de rems. No podia pujar carros, es negava a transportar bestiar i carregava per dos penics. Normalment tenia problemes per guanyar-se la vida: transportava un monjo fins a Leper Island dues vegades al dia i no trobava més clients. Però aquell dia ell també tenia cua.

En Merthin va admetre:

—D’acord, teniu raó. Al capdavall, un transbordador no és un pont.

—Això és una catàstrofe —va continuar l’Edmund—. No en teníem prou amb les males notícies d’en Buonaventura. Però això… això pot ser el cop de gràcia per a la vila.

—Doncs heu de construir un pont nou.

—Això no és cosa meva. És assumpte del priorat. El prior ha mort i no sabem quan trigaran a elegir-ne un de nou. Hem de pressionar el prior en funcions perquè prengui una decisió. Aniré a veure en Carlus ara mateix. Acompanya’m, Caris.

Van pujar pel carrer i van entrar al priorat. La majoria dels visitants havien d’entrar per l’hospital, i dir a un servent que volien parlar amb un monjo; però l’Edmund era un personatge massa important i massa orgullós per demanar audiència d’aquella manera. El prior era el senyor de Kingsbridge, però l’Edmund era el conseller del gremi, el dirigent dels comerciants que havien convertit la vila en el que era, i tractava el prior com un soci en el govern de la vila. A més, durant els darrers tretze anys el prior havia estat el seu germà petit. Per això va anar directament a la casa del prior situada al cantó nord de la catedral.

Era una casa de fusta com la de l’Edmund, amb una sala i un despatx a la planta baixa i dos dormitoris al primer pis. No hi havia cuina, perquè els àpats del prior es preparaven a la cuina del monestir. Molts bisbes i priors vivien en palaus, i el bisbe de Kingsbridge tenia una casa senyorial a Shiring, però el prior de Kingsbridge vivia modestament. Tanmateix, les cadires eren còmodes, a les parets penjaven tapissos amb escenes bíbliques i hi havia una gran llar de foc que feia molt caliu a l’hivern.

La Caris i l’Edmund van arribar a mig matí, l’hora en què se suposava que els monjos joves treballaven, i els grans llegien. L’Edmund i la Caris van trobar Carlus el Cec a la sala de la casa del prior conversant seriosament amb en Simeon, el tresorer.

—Hem de parlar del pont nou —va dir l’Edmund immediatament.

—Molt bé, Edmund —va respondre en Carlus reconeixent-li la veu. La Caris va notar que la rebuda no havia estat càlida, i es va demanar si havien arribat en un mal moment.

L’Edmund era tan sensible com ella a l’ambient, però sempre anava de dret al gra. Va agafar una cadira i va etzibar:

—Quan creieu que fareu l’elecció del nou prior?

—També et pots asseure, Caris —va convidar en Carlus. La noia no entenia com el monjo podia percebre la seva presència—. No hi ha cap data fixada per a l’elecció —va continuar—. El comte Roland té dret a proposar un candidat però encara no ha recuperat la consciència.

—No podem esperar —el va tallar l’Edmund. La Caris va pensar que estava sent massa sec, però el seu pare era d’aquesta manera, i ella no va dir res—. Hem de començar a construir el nou pont de seguida —va continuar el pare—. La fusta no aguanta, l’hem de fer de pedra. Trigarem tres anys… quatre, si badem.

—Un pont de pedra?

—És imprescindible. He estat parlant amb l’Elfric i en Merthin. Un altre pont de fusta cauria com el pont vell.

—Però costarà una fortuna!

—Unes dues-centes lliures, depenent de la grandària i la forma que hi donem. Aquests són els càlculs de l’Elfric.

El germà Simeon hi va intervenir:

—Un pont de fusta costaria cinquanta lliures, i el prior Anthony s’hi va negar tot just la setmana passada per culpa del preu.

—I mireu-ne els resultats! Un centenar de morts, molts més ferits, bestiar i carros perduts, el prior, a l’altre món, i el comte, a les portes de la mort.

En Carlus va comentar severament:

—Espero que no vulgueu dir que doneu la culpa de tot al difunt prior Anthony.

—No podem fer veure que la seva decisió va funcionar.

—Déu ens ha castigat pels nostres pecats.

L’Edmund va sospirar. La Caris se sentia frustrada. Sempre que s’equivocaven, els monjos recorrien a Déu.

—Per a nosaltres els homes és difícil endevinar les intencions de Déu. Però una cosa sí que sé del cert: sense pont, aquesta vila morirà. Ja ens estem quedant en segon terme respecte a Shiring. Si no construïm un pont nou de pedra tan de pressa com puguem, Kingsbridge aviat es convertirà en un poblet —va afegir l’Edmund.

—Potser això és el que Déu ens reserva.

L’Edmund va començar a deixar veure la seva exasperació.

—És possible que Déu estigui tan disgustat amb vosaltres, els monjos? Perquè, creieu-me, si moren la fira del velló i el mercat de Kingsbridge, aquí no hi haurà cap priorat amb vint-i-cinc monjos i quaranta monges i cinquanta treballadors, ni un hospital, ni un cor, ni una escola. I potser tampoc una catedral. El bisbe de Kingsbridge sempre ha viscut a Shiring. Què passarà si els comerciants pròspers d’allà s’ofereixen a construir-li una nova catedral esplèndida a la seva vila, amb els beneficis de seu mercat creixent? Voleu que Kingsbridge no tingui mercat, ni vila, ni catedral, ni priorat. És això el que voleu?

En Carlus semblava consternat. Era evident que no se li havia acudit que les conseqüències a llarg termini de l’esfondrament del pont poguessin afectar directament l’estatus del priorat.

Però el germà Simeon va dir, inflexible:

—Si el priorat no es pot permetre construir un pont de fusta, no cal ni parlar d’un de pedra.

—Però l’heu de construir de totes maneres!

—Que potser els paletes treballaran de franc?

—És clar que no. Han d’alimentar les seves famílies. Però ja hem explicat com els vilatans poden recaptar els diners i deixar-los al priorat contra la garantia dels pontatges.

—I amb això ens privem dels nostres ingressos provinents del pont! —va exclamar en Simeon, indignat . Voleu tornar-nos a proposar aquesta estafa, oi?

—En aquests moments tampoc no cobreu cap pontatge —va apuntar la Caris.

—Però, en canvi, cobrem les tarifes del transbordador.

—Heu aconseguit diners per pagar l’Elfric pel transbordador.

—Molt menys car que un pont, i, amb tot, ens hem quedat amb les arques buides.

—Les tarifes del transport mai no s’apujaran gaire; el transbordador és massa lent.

—Potser hi haurà un dia, en el futur, en què el priorat podrà pagar un pont nou. Déu ens enviarà els mitjans, si així ho vol. I aleshores encara tindrem el dret al pontatge.

—Déu ja ens ha enviat els mitjans —va replicar l’Edmund—. Ha inspirat la meva filla a somiar una nova manera de recaptar diners que mai no s’ha utilitzat.

—Si us plau, deixeu-nos a nosaltres decidir el que Déu ha fet —va comentar en Carlus, melindrós.

—Molt bé. —L’Edmund es va posar dret i la Caris va fer el mateix—. Em sap molt greu que adopteu aquesta actitud. És catastròfic per a Kingsbridge i per a tothom que hi viu, inclosos els monjos.

—M’he de deixar guiar per Déu, no per vós.

L’Edmund i la Caris van girar-se per marxar.

—Una darrera cosa, si m’ho permeteu —va dir en Carlus.

L’Edmund es va girar al llindar de la porta.

—És clar.

—No puc permetre que els seglars entrin a l’edifici del priorat sense permís. La pròxima vegada que em vulgueu visitar, si us plau, aneu a l’hospital, i envieu un novici o un servent a buscar-me de la manera establerta.

—Sóc el conseller del gremi parroquial! —L’Edmund va protestar—. Sempre he tingut accés directe al prior.

—Sens dubte el fet que el prior Anthony fos el vostre germà el feia reticent a imposar les normes establertes. Però aquests dies s’han acabat.

La Caris mirava la cara del seu pare. Veia com es reprimia la fúria.

—Molt bé —va dir en un to sec.

—Que Déu us beneeixi.

L’Edmund va sortir i la Caris el va seguir.

Van travessar plegats l’esplanada enfangada passant per davant d’un petit grapat de parades del mercat. La Caris sentia el pes de les obligacions del seu pare. La majoria de la gent només es preocupava per alimentar la seva família. L’Edmund s’amoïnava per tota la vila. Se’l va mirar i va veure que feia una ganyota d’angoixa. A diferència d’en Carlus, l’Edmund no alçaria els braços al cel i diria que calia acceptar la voluntat de Déu. S’estava trencant el cap per trobar una solució al problema. Va sentir una onada de compassió envers ell, que s’esforçava per fer el que calia sense l’ajuda del poderós priorat. El seu pare mai no es queixava de les responsabilitats, simplement les acceptava. Tot allò li feia venir ganes de plorar.

Van deixar el recinte del priorat i van travessar el carrer principal. Quan van arribar a la porta de casa seva, la Caris va demanar:

—I ara què farem?

—Doncs és evident, oi? —va contestar el pare—. Ens hem d’assegurar que en Carlus no sigui elegit prior.