34

El cérvol era una femella jove d’un o dos anys, de pell fina i potes llustroses i musculades. Era en un extrem de la clariana empenyent amb el coll els branquillons d’un matoll per arribar a un tros de gespa cobert de brolla. En Ralph Fitzgerald i l’Alan Fernhill muntaven a cavall i no feien gens de soroll perquè els animals trepitjaven una catifa de fulles tardorenques humides. Els seus gossos, a més, havien estat ensinistrats per romandre en silenci. Per això, i potser perquè estava concentrat a estirar-se per arribar al farratge, el cérvol no va sentir com s’acostaven fins que va ser massa tard.

En Ralph el va veure primer i va apuntar a l’animal des de l’altra banda de la clariana. L’Alan duia el seu arc llarg a la mà esquerra, amb les brides del cavall. Gràcies a la velocitat que atorguen els anys de pràctica, va acoblar una fletxa a la corda en un tancar i obrir d’ulls i va disparar.

Els gossos van ser més lents. No va ser fins que van sentir la tibantor de la corda de l’arc i el xiulet de la fletxa en travessar l’aire que van reaccionar. L’Espiga, la gossa, es va quedar clavada allà on era, amb el cap alçat i les orelles erectes; i el Llamp, el seu cadell, que ja era més gros que la mare, va fer un lladruc suau de sorpresa.

La fletxa feia una metre de llargada i duia plomes de cigne. La punta feia cinc centímetres i era de ferro massís, amb un forat on s’encaixava perfectament el pal. Era una fletxa de caça amb punta esmolada; una fletxa de guerra hauria tingut quadrada la base de la punta per tal de perforar l’armadura sense desviar-se.

El tir de l’Alan va ser bo però no perfecte. Va tocar el cérvol a la part baixa del coll. La bèstia va fer un bot amb totes quatre potes, segurament perplexa per aquell dolor agut, sobtat i angoixant. Va treure el cap del matoll. Per un moment en Ralph va pensar que cauria mort a terra, però al cap d’un instant va marxar fent un salt. Encara duia la fletxa clavada al coll, però de la ferida no en brollava gaire sang. Li devia haver tocat algun múscul, no una de les artèries principals.

Els gossos van saltar cap endavant com si també els haguessin disparat des d’un arc i els dos cavalls van seguir el cérvol sense pressa. En Ralph portava el Griff, el seu caçador favorit, i sentia una alenada d’emoció, que era bàsicament la raó per la qual vivia. Era un formigueig dels nervis, una constricció del coll, un impuls irresistible de cridar tan alt com pogués. Era una emoció tan semblant a l’excitació sexual que amb prou feines n’hauria pogut desentrellar la diferència.

Els homes com en Ralph vivien per lluitar. El rei i els seus barons els feien senyors i cavallers, i els donaven pobles i terres perquè hi governessin, i tot per una raó: per tal que es poguessin procurar cavalls, escuders, armes i armadura sempre que el rei necessités un exèrcit. Ara bé, no hi havia guerres cada any. A vegades passaven dos o tres anys en què l’única anècdota eren incursions repressores de poca importància a les fronteres de la rebel Gal·les o la bàrbara Escòcia. Els cavallers necessitaven fer alguna cosa durant aquest temps mort. S’havien de mantenir en forma i no podien perdre l’habilitat en el maneig del cavall ni, potser el més important, el deler de vessar sang. Els soldats havien de matar i ho feien millor si en sentien l’anhel.

La caça era la resposta. Tots els homes nobles, des del rei fins als lords de poca categoria com ara en Ralph, caçaven sempre que en tenien l’oportunitat, sovint diverses vegades a la setmana. En gaudien i així s’asseguraven d’estar preparats per a una batalla quan els cridessin. En Ralph caçava amb el comte Roland en les seves freqüents visites a Earlscastle i sovint s’afegia als homes de lord William quan anaven a caçar a Casterham. Quan era al seu poble, Wigleigh, sortia pels boscos dels encontorns amb l’Alan, el seu escuder. Normalment mataven algun porc senglar; els porcs salvatges no tenien gaire carn, però caçar-los era emocionant perquè s’hi resistien força bé. En Ralph també perseguia guineus i, molt de tant en tant, algun llop. El cérvol, però, era el millor: era àgil i et proporcionava un centenar de lliures de bona carn que t’enduies cap a casa.

En Ralph s’emocionava de sentir-se sobre el Griff, de notar el pes i la força del cavall, el vigor dels seus músculs i el tamborineig del seu caminar. El cérvol va desaparèixer entre la vegetació, però l’Espiga sabia on era i els cavalls seguien els gossos. En Ralph duia una llança a punt a la mà dreta; era una llarga asta de freixe amb la punta endurida pel foc. Quan el Griff es va desviar del camí bruscament i va saltar, en Ralph va acotar el cap per passar per sota unes branques i va balancejar el cos amb el del cavall, amb les botes ben encaixades als estreps mantenint-se en perfecte equilibri a la sella sobre l’animal per la pressió que hi feia amb els genolls.

Entre el sotabosc, els cavalls no eren tan àgils com els cérvols i se’n van anar allunyant; els gossos, però, sí que n’eren, i en Ralph va sentir uns lladrucs frenètics a mesura que s’hi acostaven. Llavors hi va haver un període de calma i al cap d’uns moments en Ralph en va saber la raó: el cérvol havia sortit de la vegetació i s’havia ficat en un camí, amb la qual cosa deixava els gossos enrere. En aquest terreny, però, els cavalls tenien avantatge, de manera que van avançar els gossos de seguida i van començar a escurçar distàncies amb el cérvol.

En Ralph es va adonar que la bèstia perdia forces. Li va veure sang a l’anca i va deduir que un dels gossos l’havia mossegat. S’escarrassava a fugir i els seus passos es tornaven irregulars. Era un velocista, acostumat a les curses sobtades i ràpides, i no podia mantenir gaire estona la velocitat inicial.

A mesura que s’acostava a la presa, en Ralph sentia la sang bategant-li a les venes. Va agafar la llança amb més fermesa. Calia molta força per clavar una punta de fusta al cos dur d’un animal gros: la pell era corretjosa, els músculs, densos, i els ossos, durs. El coll era l’objectiu més tou, si aconseguies esquivar les vèrtebres i tocar la vena jugular. Calia triar el moment exacte i llavors llançar-t’hi ràpidament amb totes les teves forces.

Veient-se els cavalls gairebé a sobre, el cérvol va virar desesperadament cap als matolls. Això li va donar uns segons de descans. En arribar al sotabosc per on l’animal havia saltat sense pausa, els cavalls van alentir el pas. Els gossos, però, van recuperar la distància perduda i en Ralph es va adonar que el cérvol no arribaria gaire més lluny.

Normalment els gossos infligien diverses ferides al cérvol, cosa que n’alentia el pas fins que els cavalls l’atrapaven i el caçador podia clavar-li el cop de gràcia. Aquesta vegada, però, la seqüència de fets va ser una altra a causa d’un accident.

Quan els gossos i els cavalls eren a tocar del cérvol, la bèstia els va esquivar apartant-se a un costat. El Llamp, el gos més jove, la va seguir amb més entusiasme que seny i va fer un viratge brusc davant del Griff. El cavall galopava massa ràpid per aturar-se o esquivar el gos i li va clavar un cop amb la força d’una del les potes del davant. El gos era un mastí, pesava trenta o trenta-cinc quilos i l’impacte va fer que el cavall trontollés.

El Griff va llançar en Ralph, que, durant la caiguda, va deixar anar la llança. En aquells moments, la por més gran que tenia era que el cavall li caigués a sobre. Un moment abans de tocar terra, però, va veure que el Griff havia recuperat l’equilibri.

En Ralph va caure sobre un matoll espinós. Es va esgarrinxar la cara i les mans, però les branques li havien amortit la caiguda. En qualsevol cas, estava enrabiat.

L’Alan va estirar les brides del seu cavall. L’Espiga va perseguir el cérvol, però va tornar al cap d’un moment; evidentment, l’animal havia fugit. Entre renecs, en Ralph es va esforçar a posar-se dret. L’Alan va atrapar el Griff, que era sol, i va subjectar tots dos cavalls.

El Llamp s’estava tot quiet sobre unes fulles mortes i treia gotes de sang per la boca. Havia rebut un cop al cap de la ferradura del Griff. L’Espiga s’hi va acostar, el va ensumar, el va empènyer suaument amb el musell i li va llepar la sang de la cara; després va mirar cap a una altra banda, desconcertada. L’Alan va empentar el gos amb la punta de la bota. No hi va haver cap reacció. El Llamp no respirava.

—És mort —va dir.

—Aquest maleït gos estúpid es mereixia morir —va respondre en Ralph.

Van caminar pel bosc amb els cavalls buscant un lloc on descansar. Al cap d’una estona, en Ralph va sentir la remor d’un corrent d’aigua. Van seguir-ne el so i van arribar a un rierol de corrent ràpid. En Ralph va reconèixer aquell tram: eren molt a prop dels camps de Wigleigh.

—Refresquem-nos una mica —va suggerir.

L’Alan va lligar els cavalls i va treure de l’alforja una gerra amb tapa, dues copes de fusta i un sac de lona amb menjar.

L’Espiga es va acostar al rierol i va beure l’aigua freda, assedegada. En Ralph va seure a la riba i va repenjar l’esquena a un arbre. L’Alan se li va asseure al costat i li va oferir una copa de cervesa i un tros de formatge. En Ralph va prendre la beguda i va refusar el menjar.

L’Alan es va adonar que el seu senyor estava de mal humor i no va dir res mentre en Ralph bevia la cervesa. Tampoc no va obrir la boca quan li va reomplir la copa. En silenci, tots dos van sentir veus de dona. L’Alan va mirar en Ralph amb una cella alçada. L’Espiga va grunyir. En Ralph es va posar dret, va fer callar la gossa i va caminar silenciosament cap a les veus. L’Alan va anar darrere seu.

Seguint el corrent del riu, uns quants metres més avall, en Ralph es va aturar i va donar un cop d’ull entre la vegetació. Un petit grup de pobletanes feien la bugada a la riba, en un punt en què l’aigua corria ràpid per sobre d’un aflorament de roques. Era un dia humit del mes d’octubre, fresc però no fred, i duien les mànigues arromangades i el faldar del vestit alçat fins a les cuixes perquè no se’ls mullés.

En Ralph les va observar d’una en una. Hi havia la Gwenda, d’avantbraços i panxells musculosos, que duia el seu fill de quatre mesos subjectat a l’esquena. Va identificar la Peg, la dona d’en Perkin, que fregava amb una pedra les calces del seu marit. També hi era la criada d’en Ralph, la Vira, una dona d’uns trenta anys, de faccions dures, que havia mirat en Ralph tan fredament quan ell li havia picat el cul que no havia gosat tornar-la a tocar. La veu que havia sentit era la de la vídua Huberts, molt xerraire, sens dubte perquè vivia sola. La vídua era dreta enmig del corrent i cridava les altres, mantenint converses de tafaneries a distància.

I hi havia l’Annet.

Era en una roca i rentava alguna peça de vestir petita. S’ajupia per mullar-la al rierol i tot seguit s’incorporava per fregar-la. Tenia unes cames blanques i llargues, que desapareixien encantadorament sota el vestit arrugat. Cada cop que s’inclinava cap endavant, se li obria l’escot i revelava el fruit pàl·lid dels seus pits petits, que penjaven com la temptació en un arbre. Tenia humides les puntes dels cabells rossos, i la seva cara bonica mostrava una expressió petulant, com si trobés que ella no havia nascut per a aquella mena de feina.

En Ralph va suposar que feia una estona que hi eren; de fet, la seva presència li hauria passat desapercebuda si la vídua Huberts no hagués alçat la veu per cridar. En Ralph es va ajupir i es va agenollar rere un matoll les branques sense fulles del qual li permetien observar les dones. L’Alan es va agotzonar al seu costat.

A en Ralph li agradava espiar-les. Quan era adolescent ho feia sovint. Elles es rascaven, s’estiraven a terra amb les cames obertes i parlaven de coses que no esmentarien mai si sabessin que un home les escoltava. De fet, actuaven com els homes.

Es va alegrar la vista observant aquelles dones del poble, que no sabien que ell era allà, i es va esforçar a sentir què deien. Va mirar el cos de la Gwenda, menut i fort, i la va recordar nua, agenollada al llit. En Ralph va rememorar les sensacions de quan l’havia agafada pels malucs i se l’havia acostada, i va recordar el canvi d’actitud de la noia. Primer es mostrava freda i passiva, i s’esforçava a amagar el ressentiment i el desgrat que sentia pel que feia. Després, a poc a poc, en Ralph n’havia percebut el canvi. La pell del coll de la noia s’enrojolava i el pit li traïa l’excitació de la respiració. La Gwenda acotava el cap i tancava els ulls, en un gest que semblava una barreja de culpabilitat i plaer. Aquells records el feien respirar més ràpid i, tot i l’aire fresc del mes d’octubre, el front se li va cobrir d’una fina pel·lícula de suor. Es preguntava si tindria cap més oportunitat de jeure amb ella.

Al cap de massa poca estona, les dones es van preparar per marxar. Plegaven la roba humida i la ficaven en cistelles, o bé la plegaven en un farcell i se l’enduien sobre el cap, marxant pel camí que recorria el rierol. Llavors va començar una discussió entre l’Annet i la seva mare. La noia només havia rentat la meitat de la bugada que havia portat. Pensava endur-se l’altra meitat bruta cap a casa i semblava que la Peg creia que s’havia de quedar a acabar la feina. Finalment, la Peg va marxar, encesa d’ira, i l’Annet es va quedar amb cara d’empipada.

En Ralph amb prou feines es podia creure la sort que havia tingut.

—Ens divertirem una estona amb ella —va dir en veu baixa a l’Alan—. Esmuny-te en direcció al poble i talla-li la retirada.

L’Alan va desaparèixer.

En Ralph va veure que l’Annet ficava a l’aigua, sense enfonsar-la gaire, la roba bruta que li quedava; després va seure a la riba i es va quedar contemplant el rierol amb cara emmurriada. Quan en Ralph va creure que les altres dones devien ser prou lluny perquè no els sentissin, i que l’Alan ja devia ser al seu lloc, es va posar dret i va caminar cap a ella.

L’Annet el va sentir mentre avançava pel sotabosc i va alçar el cap, sobresaltada. A ell li va agradar veure com li canviava l’expressió de la cara: de sorpresa i curiositat va passar a reflectir la por d’adonar-se que era sola amb ell al bosc. Es va posar dreta d’un bot, però en Ralph ja era a prop i li va engrapar el braç suaument però amb força.

—Hola, Annet —va dir—. Què fas aquí… tota sola?

Ella va mirar per sobre l’espatlla d’en Ralph. Ell va suposar que desitjava veure’l acompanyat de més persones perquè el frenessin, i es va adonar de l’expressió de consternació de la noia en veure-hi només l’Espiga.

—Me’n vaig a casa —va dir ella—. La meva mare acaba de marxar.

—No tinguis pressa —va manar ell—. Estàs tan atractiva, així, amb els cabells humits i els genolls nus…

Ella va intentar abaixar-se el faldar del vestit. Amb la mà que li quedava lliure, en Ralph li va agafar el mentó i la va obligar a mirar-lo.

—Què et sembla si em fas un somriure? —va preguntar—. No facis aquesta cara de preocupació. No et faria cap mal… Sóc el teu senyor.

Ella va intentar somriure.

—És que estic una mica nerviosa —va dir—. M’heu espantat. —Va aconseguir mostrar una mica la seva coqueteria habitual—. Potser em podríeu acompanyar cap a casa —va dir amb un somriure beneitó—. Al bosc, una noia necessita protecció.

—Oh, ja et protegiré. Et cuidaré molt millor que aquell badoc d’en Wulfric o que el teu marit.

En Ralph va deixar d’agafar-li el mentó i li va engrapar el pit. Era tal com el recordava, petit i ferm. Va deixar anar el braç de la noia per poder fer servir totes dues mans, una a cada pit.

Però tan bon punt la va deixar anar, l’Annet va fugir. Ell va riure de veure-la córrer cap al camí que duia cap als arbres. Al cap d’un moment va sentir que feia un crit d’espant. En Ralph es va quedar allà on era i l’Alan li va tornar la noia amb el braç doblegat rere l’esquena, de manera que li sobresortia el pit, temptador.

En Ralph es va treure la daga, esmolada, la fulla de la qual feia uns trenta centímetres.

—Treu-te el vestit —va ordenar-li.

L’Alan la va deixar anar, però la noia no va obeir l’ordre immediatament.

—Si us plau, senyor —va dir ella—. Jo sempre us he mostrat el meu respecte…

—Treu-te el vestit o et faré un tall a la galta i t’hi deixaré una cicatriu per a tota la vida.

Era una amenaça ben triada per a una dona vanitosa. L’Annet va començar a plorar en passar-se el senzill faldar de llana marró per sobre el cap. Al principi es va quedar amb la roba arrugada contra el cos cobrint la seva nuesa, però l’Alan l’hi va engrapar de les mans i la va llançar a un costat.

En Ralph va observar el cos nu de la noia. Ella s’estava dreta amb els ulls abaixats i la cara plena de llàgrimes. Tenia els malucs estrets i, entre ells, una prominent mata de pèl ros fosc.

—En Wulfric no t’ha vist mai així, oi? —va demanar en Ralph.

Ella va moure el cap per indicar que no, sense alçar els ulls.

Ell li va ficar la mà entre les cames.

—I et va tocar mai aquí?

—Si us plau, senyor, sóc una dona casada… —va recordar ella.

—Doncs millor… Ja has perdut la virginitat i no cal que ens amoïnem per res. Estira’t.

Ella va retrocedir per allunyar-se d’en Ralph i va topar amb l’Alan, que la va fer ensopegar amb destresa i la va fer caure d’esquena a terra. En Ralph la va agafar pels turmells perquè no es pogués posar dreta, però ella es revoltava desesperadament.

—Aguanta-la a terra —va demanar en Ralph a l’Alan.

L’Alan li va immobilitzar el cap a terra i va posar els genolls sobre els braços de la noia i les mans sobre les espatlles.

En Ralph es va treure el penis i se’l va fregar per endurir-lo. Després es va agenollar entre les cuixes de l’Annet.

La noia va començar a cridar, però no la va sentir ningú.