16

En Wulfric i la Gwenda van sortir de Kingsbridge dilluns al matí molt d’hora per fer a peu el llarg camí de tornada al poble de Wigleigh.

La Caris i en Merthin els van acomiadar i els van veure travessar el riu en el nou transbordador. En Merthin estava content de veure que funcionava tan bé. Els engranatges de fusta es gastarien ben aviat, ho sabia. Uns engranatges de ferro serien molt millor, però…

La Caris tenia altres coses al cap.

—La Gwenda està molt enamorada —va sospirar.

—Doncs no té cap opció amb en Wulfric —va replicar en Merthin.

—Mai no se sap. Es una noia molt tossuda. Mira com es va escapar d’en Sim Chapman.

—Però en Wulfric està promès amb l’Annet, que és molt més bonica.

—La bellesa no ho és tot en una relació.

—Cosa per la qual dono les gràcies a Déu cada dia.

La noia va riure.

—M’encanta la teva cara divertida.

—En Wulfric es va barallar amb el meu germà per culpa de l’Annet. La deu estimar.

—La Gwenda té una poció amorosa.

En Merthin li va dirigir una mirada de desaprovació.

—Doncs així creus que està bé que una Noia manipuli un home perquè es casi amb ella encara que ell estimi algú altre?

Es va quedar callada uns moments. La pell fina del coll se li va tornar rosa.

—Mai no m’ho havia mirat d’aquesta manera —va admetre—. Creus que realment és una manipulació?

—Una cosa d’aquest estil.

—Però ella no l’està pressionant… Només vol que ell l’estimi.

—Hauria de mirar d’aconseguir-ho sense una poció.

—Ara em sento avergonyida per haver-la ajudat.

—Massa tard.

En Wulfric i la Gwenda baixaven del transbordador a l’altra riba. Es van girar per fer adéu amb la mà i després es van encaminar a la carretera travessant els barris nous, amb el Bot, el gos, enganxat als talons.

En Merthin i la Caris van tornar al carrer principal.

—Encara no has parlat amb la Griselda —va comentar la Caris.

—Vull anar-hi ara. No sé si en tinc ganes o em fa por fer-ho.

—No tens res a témer. Va ser ella qui va mentir.

—Tens raó. —Es va tocar la cara. El blau gairebé s’havia curat—. Només espero que el seu pare no es torni a posar violent.

—Vols que vingui amb tu?

A en Merthin li hauria agradat que l’acompanyés, però va fer que no amb el cap.

—Jo em vaig ficar en aquest embolic i ho he d’arreglar tot sol.

Es van aturar a la porta de la casa de l’Elfric.

—Bona sort —li va desitjar la Caris.

—Gràcies. —En Merthin li va fer un breu petó als llavis, va resistir la temptació de besar-la de nou, i va entrar a la casa.

L’Elfric seia a taula i menjava pa i formatge. Tenia un got de cervesa al davant. Darrere seu, en Merthin va veure l’Alice i la criada a la cuina. La Griselda no es veia enlloc.

L’Elfric va preguntar:

—On eres?

En Merthin va decidir que si no tenia res a témer, millor que actués sense por. No va contestar la pregunta de l’Elfric.

—On és la Griselda?

—Encara és al llit.

En Merthin va cridar escales amunt:

—Griselda! Vull parlar amb tu.

—No hi ha temps per parlar —va dir l’Elfric—. Hem de treballar.

Una altra vegada, en Merthin no va fer cas del que li deia.

—Griselda! Val més que et llevis ara mateix.

—Ep! —L’Elfric va exclamar—. Qui et penses que ets per donar ordres?

—Voleu que em casi amb ella, oi que sí?

—I doncs?

—Doncs que millor que es vagi acostumant a fer el que el seu marit li mana. —Va tornar a cridar molt fort—: Baixa aquí ara mateix, o hauràs de sentir el que t’he de dir per boca d’algú altre.

La noia va aparèixer al capdamunt de l’escala.

—Ja vinc, ja vinc! —va dir en un to irritat—. Què és tot aquest enrenou?

En Merthin va esperar que ella hagués baixat i després va dir:

—He descobert qui és el pare de la criatura.

Els ulls de la noia van traslluir la por.

—No siguis ximple, ets tu.

—No, és en Thurstan.

—Mai no vaig jeure amb en Thurstan! —Va mirar el seu pare—. És veritat.

—La meva filla no diu mentides —va dir l’Elfric.

L’Alice va sortir de la cuina.

—És veritat —va intervenir.

—Vaig jeure amb la Griselda el diumenge de la fira del velló: ara fa quinze dies —va admetre en Merthin—. La Griselda està embarassada de tres mesos.

—No és cert!

En Merthin va mirar durament l’Alice.

—Ho sabies, oi? —L’Alice va apartar la vista. En Merthin va continuar—: I malgrat tot has mentit, fins i tot a la Caris, la teva germana.

—No saps de quants mesos està —va replicar l’Elfric.

—Mireu-la —va dir en Merthin—. Ja té la panxa inflada. No gaire, però es veu.

—I què en saps tu, d’aquestes coses? Només ets un noi.

—Sí, tots vosaltres us fiàveu de la meva ignorància, oi? I gairebé us ha funcionat.

L’Elfric va moure el dit.

—Vas jeure amb la Griselda, i ara t’hi casaràs.

—Oh, no, no m’hi casaré. No m’estima. Em va seduir per aconseguir un pare per al seu fill, després que en Thurstan fugís. Sé que vaig fer mal fet, però no em castigaré la resta de la vida casant-me amb ella.

L’Elfric es va posar dempeus.

—Sí que t’hi casaràs.

—No.

—Es la teva obligació.

—No.

L’Elfric va envermellir.

—Et casaràs amb ella!

En Merthin va dir:

—Quanta estona voleu que segueixi dient que no?

L’Elfric es va adonar que parlava de debò.

—En aquest cas, estàs acomiadat —va acabar—. Surt de casa meva i no hi tornis mai més.

En Merthin s’ho havia esperat i es va sentir alleujat. Volia dir que la discussió s’havia acabat.

—D’acord.

Va intentar fer una passa davant de l’Elfric, però a quest li va barrar el pas.

—On et creus que vas?

A la cuina, a recollir les meves coses.

—Les teves eines, vols dir.

—Sí.

—No són teves. Les vaig pagar jo.

—Un aprenent sempre es queda les eines al final de… —En Merthin es va interrompre.

—No has acabat el teu període d’aprenent, i per tant no et pots quedar les eines.

En Merthin no s’ho esperava.

—He fet sis anys i mig!

—Doncs n’has de fer set.

Sense eines, en Merthin no es podria guanyar la vida.

—Això és injust. Em queixaré al gremi de fusters.

—Doncs ho estic esperant —va respondre l’Elfric emprant un to de suficiència—. Serà interessant escoltar com defenses que un aprenent que acomiaden per jeure amb la filla del mestre ha de tenir com a premi un joc d’eines gratuït. Tots els fusters del gremi tenen aprenents, i la majoria tenen filles. Et faran fora d’una puntada de peu al cul.

En Merthin va veure que tenia raó.

L’Alice hi va ficar cullerada:

—Vet-ho aquí, ara tens un problema molt greu.

—Sí —va dir en Merthin—. Però passi el que passi, no serà tan dolent com la vida amb la Griselda i la seva família.

Aquell matí, més tard, en Merthin va anar a l’església de Saint Mark per al funeral d’en Howell Tyler. Va assistir-hi amb l’esperança que algú li donés feina.

En Howell no havia mort en l’esfondrament del pont sinó que havia caigut de la teulada de Saint Mark. Mirant el sostre de fusta, perquè aquella església no tenia volta de pedra, en Merthin va veure un forat amb la forma d’un home a la fusta pintada, un trist testament que revelava el motiu de la mort d’en Howell. Tot allà dalt estava podrit, van comentar amb coneixement de causa els constructors al funeral; però ho van dir després de l’accident, i la seva sagacitat es demostrava massa tard per salvar la vida d’en Howell. Ara era evident que la teulada era massa feble per poder ser reparada, i que calia desmuntar-la completament i reconstruir-la de nou. Allò significava tancar l’església.

Saint Mark era una parròquia pobra. Tenia una dotació vergonyosa, una sola granja a quinze quilòmetres on treballava el germà del capellà i que amb prou feines donava de menjar a la família. El capellà, el pare Joffroi, havia d’obtenir ingressos dels vuit-cents o nou-cents vilatans de la seva parròquia al barri més pobre al nord de la vila. Els parroquians que no estaven realment en la misèria, ho feien veure, i per això els delmes que pagaven pujaven només a una quantitat modesta. Es guanyava la vida batejant-los, casant-los i enterrant-los, cobrant molt menys que els monjos de la catedral. Els seus parroquians es casaven aviat, tenien moltes criatures i morien joves, i per això tenia molta feina, i al final se’n sortia prou bé. Però si tancava l’església es quedaria sense ingressos i no podria pagar els constructors.

Per això s’havien aturat les obres a la teulada.

Tots els constructors de la vila van anar al funeral, inclòs l’Elfric. En Merthin va intentar mantenir un aire de dignitat quan era a l’església, però se li feia difícil: la majoria dels presents sabien que havia estat acomiadat. L’havien tractat de manera injusta, però, malauradament, no era innocent del tot.

En Howell tenia una esposa jove que era amiga de la Caris, i ara la noia entrava amb la vídua i la família. En Merthin es va situar al costat de la Caris i li va explicar què havia passat amb l’Elfric.

El pare Joffroi va celebrar el funeral vestit amb una sotana vella. En Merthin rumiava sobre tot allò de la teulada. Li semblava que hi havia d’haver una manera de desmuntar-la sense tancar l’església. El sistema habitual, quan les reparacions havien estat ajornades massa temps i el fustam estava totalment podrit per aguantar el pes dels treballadors, era construir una bastida al voltant de l’església i fer caure tota la fusta dins la nau. Aleshores l’edifici quedava a la intempèrie fins que la nova teulada estava acabada i les teules posades. Però hauria de ser possible construir un braç carregador giratori, que recolzés en la gruixuda paret de l’església, i que aixequés les bigues una per una, en lloc de fer-les caure avall, les fes passar per damunt de la paret i les deixés al cementiri. Amb aquell sistema, el sostre de fusta podria quedar intacte i ser reemplaçat després d’haver reconstruït la teulada.

Al cementiri, va mirar els homes un per un, demanant-se quin d’ells li donaria feina. Va decidir dirigir-se a en Bill Watkin, el segon constructor de la vila, que no admirava l’Elfric. En Bill era calb amb una franja de cabells negres, una versió natural de la tonsura dels monjos. Construïa la majoria de les cases a Kingsbridge. Igual que l’Elfric, donava feina a un pedrer i un fuster, a un grapat de treballadors i a un parell d’aprenents.

En Howell no es guanyava bé la vida, i van baixar el seu cos a la tomba embolcallat amb una mortalla, sense taüt.

Quan el pare Joffroi va haver marxat, en Merthin es va adreçar a en Bill Watkin.

—Bon dia, mestre Watkin —va saludar formalment.

La resposta d’en Bill no va ser encoratjadora.

—I doncs, jove?

—L’Elfric i jo hem tingut unes diferències.

—Ja ho sé —va dir en Bill—. I també sé per quin motiu.

—Heu sentit la part de la història de l’Elfric.

—He sentit tot el que em calia sentir.

En Merthin es va adonar que l’Elfric havia estat parlant amb la gent abans i durant el funeral. Estava segur que havia suprimit del seu relat el fet que la Griselda havia intentat convertir-lo a ell en el pare de la criatura d’en Thurstan. Però va tenir la sensació que no arreglaria les coses donant excuses. Era millor admetre la seva falta.

—M’adono que vaig fer mal fet, i em sap greu, però encara sóc un bon fuster.

En Bill va assentir per mostrar el seu acord.

—El nou transbordador n’és testimoni.

En Merthin es va animar:

—Em donaríeu feina?

—De què?

—De fuster. Heu dit que sóc bo.

—Però, on tens les eines?

—L’Elfric no me les ha volgut donar.

—I ha fet bé, perquè no has acabat el temps d’aprenentatge.

—Doncs agafeu-me d’aprenent per sis mesos.

—I regalar-te un joc nou d’eines per res al final? No em puc permetre aquesta mena de generositat.

Les eines eren cares perquè el ferro i l’acer valien molts diners.

—Treballaré com a assalariat i estalviaré per comprar-me les eines.

Hi trigaria molt, però la seva situació era desesperada.

—No.

—Per què no?

—Perquè jo també tinc una filla.

Allò era indignant.

—No sóc una amenaça per a les noies verges, sabeu?

—Ets un exemple per als aprenents. Si en surts ben parat, d’aquesta; què impedirà als altres de provar sort?

—És molt injust!

En Bill va arronsar les espatlles.

—Potser tu ho veus així. Però demana-ho a qualsevol altre mestre fuster de la vila. Crec que descobriràs que pensen com jo.

—I què faré, doncs?

—No ho sé. Ho hauries d’haver pensat abans de tirar-te la noia.

—No us importa perdre un bon fuster?

En Bill va tornar a arronsar les espatlles.

—Més feina per a tots els altres.

En Merthin va girar cua i va marxar. Aquell era el problema dels gremis, va pensar amargament: excloure la gent, per bones o males raons, era en el seu propi interès. La manca de fusters feia apujar els salaris. No tenien cap incentiu per actuar amb justícia.

La vídua d’en Howell va marxar, acompanyada de la seva mare. La Caris, lliure del seu deure d’acompanyar la família de dol, va acostar-se a en Merthin.

—Per què et veig tan atribolat? —li va demanar—. Gairebé no coneixies en Howell.

—Potser me n’hauré d’anar de Kingsbridge —va anunciar-li.

La noia va empal·lidir.

—Per quins set sous ho hauries de fer?

Li va explicar tot el que havia discutit amb en Bill Watkin.

—Doncs, vet-ho aquí, ningú a Kingsbridge no em contractarà i no puc treballar pel meu compte perquè no tinc eines. Podria viure amb els meus pares, però no els puc treure el menjar de la boca. Vol dir que he de buscar feina en algun lloc on ningú no conegui la Griselda. Amb el temps, potser podré estalviar prou diners per comprar-me un martell i una escarpa i aleshores anar a una altra vila i intentar que m’admetin al gremi de fusters.

Mentre explicava tot allò a la Caris, va començar a ser conscient de la desgràcia que patia. Va fixar-se en aquells trets familiars de la noia com si fos la primera vegada. Estava fascinat amb aquells ulls verds brillants, el nas ben dibuixat i la mandíbula ampla. La boca, se’n va adonar, desentonava amb la resta de la cara: era massa ampla, i els llavis massa molsuts. Trencava la regularitat de la seva fisonomia d’una manera molt sensual. Era una boca feta per al sexe, i la idea que potser es veuria obligat a marxar i mai no podria tornar-la a besar el va omplir de desesperació.

La Caris estava furiosa.

—Això és una injustícia! No hi tenen dret.

—Això és el que penso jo. Però sembla que no hi tinc res a fer. Simplement ho he d’acceptar.

—Espera un segon. Deixa’m rumiar. Pots viure a casa dels teus pares i sopar a casa meva.

—No vull dependre de ningú, com el meu pare.

—Ni ho hauràs de fer. Pots comprar les eines d’en Howell Tyler. La seva vídua m’acaba de dir que en demana una lliura.

—No tinc res.

—Demana un préstec al meu pare. Sempre li has caigut bé i estic segura que te’l concedirà.

—Però va contra les normes donar feina a un fuster que no és al gremi.

—Les normes es poden saltar. Hi deu haver algú a la vila prou desesperat per desafiar el gremi.

En Merthin es va adonar que havia deixat que els vells el desmoralitzessin, i estava agraït a la Caris per negar-se a acceptar la derrota. La noia tenia raó, és clar: s’havia de quedar a Kingsbridge i lluitar contra aquella mesura injusta. I coneixia una persona que necessitava desesperadament el seu talent.

—El pare Joffroi —va dir.

—Està desesperat? Per què?

En Merthin li va explicar tot allò de la teulada.

—Doncs anem a parlar amb ell —va proposar la Caris.

El capellà vivia en una caseta al costat de l’església. El van trobar fent-se un sopar a base de peix salat guisat amb verdures. En Joffroi tenia més de trenta anys i la constitució d’un soldat, molt alt i cepat. Era una mica brusc, però tenia fama de defensar els pobres.

—Us puc reparar la teulada sense haver de tancar l’església —es va oferir en Merthin.

En Joffroi va semblar circumspecte.

—Ets la resposta a moltes pregàries si n’ets capaç.

—Construiré una grua que traurà les bigues i les dipositarà al cementiri.

—L’Elfric t’ha acomiadat.

El sacerdot va dirigir una mirada incòmoda en direcció a la Caris.

—Ja sé què va passar, pare —va assegurar la noia.

—M’ha acomiadat perquè no em casaré amb la seva filla —va explicar en Merthin—. Però la criatura que porta al ventre no és meva.

En Joffroi va assentir amb el cap.

—Algunes persones diuen que t’ha tractat malament. I m’ho crec. A mi tampoc no m’entusiasmen, els gremis: les decisions que prenen poques vegades són generoses. Tanmateix, no has acabat el teu període d’aprenentatge.

—Algun membre del gremi de fusters pot reparar la teulada sense haver de tancar l’església?

—He sentit dir que no tens eines.

—Deixeu que jo resolgui aquest problema.

En Joffroi semblava que s’ho rumiava.

—Quant vols que et pagui?

En Merthin se la va jugar:

—Quatre penics al dia, més el cost dels materials.

—Això és el salari d’un fuster qualificat.

—Si no pogués fer la feina d’un fuster qualificat, no m’hauríeu de contractar.

—Ets agosarat.

—Només parlo de com treballo.

—L’arrogància no és el pitjor pecat. I puc pagar quatre penics al dia si no he de tancar l’església. Quant tardaràs a construir la grua?

—Com a molt dues setmanes.

—No et pagaré res fins que estigui segur que funcionarà.

En Merthin va respirar fondo. Estaria sense ni un penic però ja s’apanyaria com fos. Podia viure a casa dels pares i menjar a la taula de l’Edmund Wooler. Ja se’n sortiria.

—Pagueu els materials i guardeu el meu salari fins que hagi extret la primera biga i l’hagi deixada a terra sense problema.

En Joffroi dubtava.

—Me l’estic jugant… però no tinc alternativa. —Va allargar-li la mà. Van fer una encaixada.