80

El setembre del 1350 va ser fred i plujós, però tanmateix es respirava un ambient d’eufòria. Mentre les garbes humides de blat s’apilaven als camps del voltant, a Kingsbridge només una persona va morir de la pesta: la Marge Taylor, una sastressa de seixanta anys. Ningú no va agafar la malaltia a l’octubre, ni al novembre ni al desembre. Semblava que s’havia esfumat, va pensar en Merthin, agraït, almenys de moment.

L’emigració ancestral de persones inquietes i emprenedores del camp a la ciutat s’havia invertit durant la pesta, però ara tornava a començar. La gent arribava a Kingsbridge, s’instal·lava a les cases buides, les arreglava i pagava un lloguer al priorat. Algunes persones van posar negocis nous, com ara fleques, cerveseries o manufactures d’espelmes per substituir les que havien desaparegut quan els propietaris i els seus hereus havien mort. En Merthin, com a conseller municipal, havia facilitat el procés d’obrir una botiga o de tenir una parada al mercat escurçant els llargs tràmits per obtenir els permisos que havia imposat el priorat. El mercat setmanal va guanyar importància i volum.

En Merthin va arrendar una per una totes les botigues, cases i tavernes que havia construït a Leper Island a nous emprenedors o a comerciants existents que buscaven un local més ben situat. El camí que travessava l’illa, entre els dos ponts, havia esdevingut una extensió del carrer principal, i, en conseqüència, un lloc immillorable per muntar-hi un negoci. Exactament com en Merthin havia previst feia dotze anys, quan la gent s’havia pensat que era boig per voler aquell terreny erm i rocallós com a pagament per la seva feina al pont.

L’hivern va irrompre i de nou el fum de milers de xemeneies planava sobre la ciutat com un núvol marró, però la gent continuava treballant i comprant, menjant i bevent, jugant a daus a les tavernes i anant a missa el diumenge. La seu de la nova corporació municipal va oferir el primer banquet de Nadal d’ençà que la corporació parroquial s’havia convertit en una corporació municipal.

En Merthin hi va convidar el prior i la priora. Ja no tenien poder per dictar ordres als comerciants, però encara es trobaven entre les persones més importants de la ciutat. En Philemon hi va anar, però la Caris va declinar la invitació, ja que últimament s’havia reclòs fins a un punt preocupant.

En Merthin es va asseure al costat de la Madge Webber. Ara era la dona de negocis més rica i la persona que donava feina a més treballadors de Kingsbridge, potser de tot el regne. Era viceconsellera, i segurament hauria de ser consellera, però no era corrent que una dona ocupés aquest càrrec.

Entre les moltes empreses d’en Merthin, hi havia un taller en què fabricava els telers de pedal que havien millorat la qualitat de la tela escarlata que es teixia a Kingsbridge. La Madge li comprava la meitat de la producció, però hi havia comerciants emprenedors que venien fins i tot des de Londres per fer-li comandes. Els telers eren peces de maquinària complexes que s’havien de construir amb molta cura i muntar amb molta precisió, per això en Merthin va haver de llogar els millors fusters. Però el preu del producte final era de més del doble que el del cost, i amb tot la gent feia cua per pagar-li aquells diners.

Diverses persones li havien insinuat que s’hauria de casar amb la Madge, però la idea no els temptava ni a ell ni a ella. La Madge mai no havia trobat un home que pogués comparar a en Mark, que tenia el físic d’un gegant però el cor d’un sant. Sempre havia estat força rodona, però en aquells dies estava grassa. Ara ja passava dels quaranta i s’estava convertint en una d’aquelles dones que semblaven barrils, amb la mateixa amplària de les espatlles al cul. Els seus plaers principals eren menjar i beure bé, va pensar en Merthin, mentre l’observava com endrapava pernil amb gingebre i salsa de pomes i clau d’espècie. Això i fer diners.

Al final del dinar van servir un vi dolç de la regió. La Madge en va fer un glop llarg, va deixar anar un rot i es va acostar a en Merthin al banc.

—Hem de fer alguna cosa amb l’hospital —li va dir.

—Per què? —No tenia notícia que hi hagués cap problema a l’hospital—. Ara que la pesta s’ha acabat, diria que la gent no té gaire necessitat d’un hospital.

—És clar que sí —va replicar ella secament—. Encara hi haurà febres, i mal de panxa i tumors. Dones que es volen quedar embarassades i no poden, o que tenen complicacions durant el part. Nens que es cremen o que cauen d’un arbre. Homes que cauen del cavall o que reben una ganivetada d’un enemic i altres a qui la dona empipada els trenca el cap…

—Sí, me’n faig una idea… —va dir en Merthin, divertit amb la seva xerrameca—. Quin problema hi ha, doncs?

—Ningú no vol anar més a l’hospital. No els agrada el germà Sime i, el que és més greu, no es fien dels seus coneixements. Quan aquí tots plantàvem cara a la pesta, ell era a Oxford llegint llibres antics, i encara prescriu remeis com sagnies i extraccions, en els quals ja no creu ningú. Volen veure la Caris… però ella no apareix mai.

—Què fa doncs la gent que no es troba bé, si no va a l’hospital?

—Van a veure en Matthew Barber, o en Silas Pothecary, o una tal Marla Wisdom, que sap tractar problemes de dones.

—I doncs, què et preocupa?

—Que la gent ha començat a parlar malament del priorat. Si els monjos i les monges no els ajuden, diuen, per què han de pagar la construcció de la torre?

—Oh! —La torre era un projecte enorme. Cap persona sola el podria finançar. L’única manera de pagar-la era amb una combinació de fons del monestir, el convent i la ciutat. Si la ciutat es feia enrere, el projecte quedava amenaçat—. Sí, ja ho entenc —va dir en Merthin, tot preocupat—. Aquest és el problema.

Havia estat un bon any per a la majoria de la gent, va pensar la Caris mentre era a la missa del dia de Nadal. La gent s’estava adaptant a la devastació que havia causat la pesta a una velocitat sorprenent. A més de provocar un sofriment terrible i gairebé de posar fi a la vida civilitzada, l’epidèmia havia proporcionat l’oportunitat de començar de nou. Gairebé havia mort la meitat de la població, segons els seus càlculs; però això havia tingut l’efecte que els camperols que havien quedat ara treballaven la terra més fèrtil, i per això cada home produïa més. Malgrat l’ordenança dels jornalers i els esforços dels nobles com el comte Ralph per fer-la complir, la Caris s’alegrava de veure com la gent continuava anant a treballar on el jornal era més alt, que era on la terra era més rendible. Es produïa molt gra i els ramats de vaques i ovelles creixien de nou. El convent estava en un punt àlgid, i el monestir, gràcies al fet que la Caris havia reorganitzat els assumptes dels monjos després que en Godwyn fugís, ara era més pròsper ho del que havia estat en els últims cent anys. La riquesa creava riquesa, i els bons temps al camp portaven més comerç a les ciutats, i gràcies a això els artesans i els botiguers de Kingsbridge començaven a tornar a albirar la seva opulència prèvia.

Mentre les monges abandonaven la catedral en acabar la missa, el prior Philemon li va anar a parlar.

—He de parlar amb vós, mare priora. Vindríeu a casa meva?

En un altre temps ella hauria accedit amablement a aquesta petició sense vacil·lar, però aquells dies havien quedat enrere.

—No —va dir—. No hi vindré.

En Philemon es va enrojolar immediatament.

—No podeu negar-vos a parlar amb mi!

—No m’hi he negat. Em nego a anar al vostre palau. Refuso que em convoqueu com a un subordinat. De què voleu parlar?

—De l’hospital. Hi ha hagut queixes.

—Parleu-ne amb el germà Sime… Ell és qui se’n cuida, com sabeu.

—No hi ha manera de raonar amb vós? —va preguntar, exasperat—. Si en Sime pogués resoldre el problema parlaria amb ell i no amb vós.

Ara eren al claustre dels monjos. La Caris es va asseure al mur baix que envoltava el pati central. La pedra era freda.

—Podem parlar aquí. Què em voleu dir?

En Philemon estava molest, però va accedir-hi. Es va quedar dret davant d’ella, i ara era ell qui semblava un subordinat.

—Els ciutadans estan descontents de l’hospital.

—No em sorprèn gens.

—En Merthin se’n va queixar al dinar de Nadal de la corporació. La gent no ve aquí, però va a visitar xarlatans com en Silas Pothecary.

—No és més xarlatà que el germà Sime.

En Philemon es va adonar que uns quants novicis eren allà a prop escoltant la discussió.

—Vinga, marxeu, tots vosaltres —els va ordenar—. Aneu a classe.

Van afanyar-se a marxar.

—Els ciutadans creuen que vós heu de ser a l’hospital —va dir en Philemon a la Caris.

—I jo també ho penso. Però no seguiré els mètodes d’en Sime. En el millor dels casos, les seves cures no fan efecte. La majoria de les vegades fan empitjorar els pacients. Per això la gent ja no ve a l’hospital quan estan malalts.

—L’hospital nou té tan pocs pacients que el fem servir d’hostatgeria. No us preocupa, això?

Aquell comentari li va tocar la fibra sensible. La Caris es va empassar la saliva i va apartar la mirada.

—Em trenca el cor —va confessar, calmada.

—Doncs, torneu-hi. Rumieu un acord amb en Sime. Abans ja havíeu treballat amb metges monjos, quan vau entrar al priorat. El germà Joseph era el metge en cap, aleshores. Tenia la mateixa formació que en Sime.

—Teniu raó. En aquella època ens feia l’efecte que els monjos a vegades feien més mal que bé, però podíem treballar plegats. Moltes vegades no els cridàvem, i fèiem simplement el que ens semblava millor. Quan ateníem els malalts, no sempre seguíem les seves instruccions al peu de la lletra.

—No podeu creure que sempre s’equivocaven.

—No. A vegades curaven els malalts. Recordo que una vegada vaig veure en Joseph com obria el crani a un home i li drenava un fluid acumulat que li causava uns mals de cap insuportables… Va ser realment impressionant.

—Doncs ara podríeu fer el mateix.

—Ara ja no és possible. En Sime va posar fi a tot això, o no? Va portar els seus llibres i instruments mèdics a la farmàcia, i va agafar la direcció de l’hospital. I estic segura que ho va fer amb el vostre suport. De fet, segurament va ser idea vostra. —Per l’expressió d’en Philemon veia que tenia raó—. Vós i ell us vau confabular per fer-me fora. Us en vau sortir… i ara n’esteu patint les conseqüències.

—Podríem tornar al sistema vell. Faré marxar en Sime.

La Caris va fer que no amb el cap.

—Hi ha hagut altres canvis. He après moltes coses amb la pesta. Estic més segura que mai que el sistema dels metges pot ser mortal. No mataré la gent només per arribar a un acord amb vós.

—No us adoneu de quantes coses estan en joc.

Tenia un lleuger aire de suficiència.

Doncs, vet aquí que hi havia alguna cosa més. S’havia estat preguntant per què en Philemon havia tret el tema. No era propi d’ell d’amoïnar-se per l’hospital: mai no li havia importat gaire la tasca de guarir els malalts. Només s’interessava per allò que li podia suposar un millor càrrec i per defensar el seu amor propi.

—Molt bé —va dir—. Poseu totes les cartes damunt la taula.

—Els ciutadans estan parlant de deixar de pagar els fons per a la torre nova. Per què han de pagar de més per la catedral, diuen, si, a canvi, no els donem el que volen? I ara la ciutat és un municipi, i jo, com a prior, no puc fer que compleixin el compromís de pagament.

—I si no paguen…?

—El vostre estimat Merthin haurà d’abandonar el projecte de la seva vida —va concloure en Philemon, triomfal.

La Caris va veure el que en Philemon creia que era la seva jugada mestra. I, efectivament, hi havia hagut una època en què aquella complicació l’hauria deixat desmuntada. Però ara ja no.

—En Merthin ja no és el meu «estimat» —li va dir—. Vos vau posar fi a això, també.

Una expressió de pànic va travessar la cara d’en Philemon.

—Però el bisbe té totes les il·lusions posades en aquesta torre… No podeu posar en risc aquest projecte!

La Caris es va aixecar.

—Com que no puc? —el va desafiar—. Per què no? —Va fer mitja volta i es va dirigir cap al convent.

En Philemon es va quedar de pedra. Va cridar-li a l’esquena:

—Com podeu ser tan despietada?

La Caris va estar a punt de no fer-li cas, però llavors va canviar d’opinió i va decidir donar-li una explicació. Va tornar enrere.

—Mireu, tot el que estimava m’ha estat arravatat —va dir en un to prosaic—. I quan ho has perdut tot… —La seva seguretat es va començar a fer miques, se li va trencar la veu, però va obligar-se a continuar—. Quan ho has perdut tot, ja no tens res a perdre.

Les primeres neus van caure al gener. Van formar una capa gruixuda a la teulada de la catedral, van emblanquinar les talles delicades de les agulles i van emmascarar les cares dels àngels i els sants esculpits damunt la portalada de ponent. Les obres dels fonaments de la torre nova havien estat cobertes amb palla per aïllar el morter recent del glaç de l’hivern, i ara la neu cobria la palla.

Al priorat hi havia poques llars de foc. A la cuina hi havia foc, és clar, i per això la feina a la cuina sempre era ben rebuda pels novicis. Però a la catedral no hi havia cap foc, i allà els monjos i les monges hi passaven set o vuit hores al dia. Quan les esglésies cremaven, normalment era perquè algun monjo desesperat portava un braser de carbó al temple, i una guspira saltava del foc al sostre de fusta. Quan no eren a l’església o treballant, se suposava que els monjos i les monges havien de caminar i llegir al claustre, que era a l’exterior. L’única concessió que es feia al seu confort era una sala petita que hi havia al costat del claustre on s’encenia un foc en els mesos més freds. Durant períodes curts els monjos i les monges podien anar-hi per arrecerar-se del fred i no estar tanta estona al claustre.

Com era habitual, la Caris no seguia les regles i tradicions i permetia a les monges de portar mitges de llana a l’hivern. No creia que Déu necessités unes serventes amb penellons.

El bisbe Henri estava tan amoïnat amb l’hospital, o, millor dit, amb l’amenaça de no acabar la torre, que va fer el viatge de Shiring a Kingsbridge en plena nevada. Va arribar en una carreta, un carro de fusta amb una coberta de lona encerada i seients encoixinats. L’acompanyaven el canonge Claude i l’ardiaca Lloyd. Es van aturar al palau del prior just per eixugar-se la roba i beure una copa de vi per refer-se del viatge abans de convocar una reunió d’emergència amb en Philemon, en Sime, la Caris, l’Oonagh, en Merthin i la Madge.

La Caris sabia que seria una pèrdua de temps, però hi va anar de tota manera. Li era més fàcil anar-hi que dir que no, cosa que hauria significat seure al convent i respondre a les interminables súpliques, ordres i amenaces per la seva negativa.

Mirava els flocs de neu que queien darrere les finestres envidriades mentre el bisbe resumia monòtonament una disputa en la qual no tenia interès.

—Hem arribat a aquesta situació de crisi per culpa de l’actitud deslleial i desobedient de la mare Caris —va acusar en Henri.

Allò la va esperonar a respondre.

—Vaig treballar deu anys a l’hospital —es va defensar—. La meva feina, com la de la mare Cecilia abans de mi, va ser el que va donar bona fama a la ciutat —va assenyalar amb mala educació el bisbe—. Vós ho vau canviar. No culpeu altres persones. Us vau asseure en aquesta butaca i vau anunciar que el germà Sime s’encarregaria de l’hospital a partir d’aquell moment. Ara heu d’acceptar la responsabilitat per les conseqüències de la vostra nècia decisió.

—M’heu d’obeir! —va exclamar, amb la veu grinyolant de frustració—. Sou monja i heu fet vot d’obediència.

El carrisqueig va pertorbar el gat, l’Arquebisbe, que es va aixecar i va sortir de la sala.

—En sóc conscient —va admetre la Caris—. Això em deixa en una situació impossible —va parlar sense pensar, però quan va pronunciar les paraules es va adonar que no eren desassenyades. De fet, eren el fruit de mesos de malestar—. No puc continuar servint Déu d’aquesta manera —va continuar, amb la veu calmada, però el cor bategant-li amb força—. Per això he decidit renunciar als meus vots i abandonar el convent.

En Henri fins i tot es va posar dret.

—No ho fareu! —va cridar—. No us alliberaré dels vostres vots sagrats.

—Espero que Déu ho farà, si no —va contestar dissimulant amb prou feines el seu menyspreu.

Allò el va enfurismar encara més.

—La idea que els individus poden tractar amb Déu és una heretgia malèvola. Hi ha hagut massa opinions sense fonament com aquesta d’ençà que va començar la pesta.

—No creieu que això potser va passar perquè, quan la gent s’acostava a l’Església durant l’epidèmia de pesta, moltes vegades van trobar que els sacerdots i els monjos… —va mirar en Philemon— havien fugit com covards?

En Henri va alçar una mà per ofegar la resposta indignada d’en Philemon.

—Potser som fal·libles, però, de tota manera, és només a través de l’Església i els seus sacerdots que els homes i les dones es poden dirigir a Déu.

—Això és el que penseu vós, és clar —va replicar la Caris—, però no vol dir que sigui veritat.

—Sou un dimoni!

El canonge Claude hi va intervenir.

—Tenint en compte tot el que s’ha dit, senyor bisbe, una disputa pública entre vós i la mare Caris seria desastrosa. —Va dirigir a la Caris un somriure amistós. D’ençà del dia que ella els havia enxampat a ell i al bisbe besant-se i no havia dit res, el canonge estava molt ben disposat envers ella—. La seva actitud present de no voler cooperar ha de ser sospesada amb els llargs anys de servei dedicat, i a vegades heroic. I la gent l’estima molt.

—Però, què passarà si l’alliberem dels vots? Com resoldrem el problema? —va dir en Henri, capficat.

En aquell moment, en Merthin va parlar per primera vegada.

—Tinc una proposta —va dir.

Tothom se’l va mirar.

—Imaginem que la ciutat construeix un altre hospital. Jo faré donació d’un ampli terreny a Leper Island. Deixarem que hi treballi un convent de monges separat del priorat, un grup nou. Obeiran l’autoritat espiritual del bisbe de Shiring, és clar, però no tindran res a veure amb el prior de Kingsbridge o cap dels metges del monestir. Suposem que el nou hospital té un patró seglar, que seria un ciutadà eminent, escollit per la corporació, i que nomenaria la priora.

Tots es van quedat callats una llarga estona assimilant aquesta proposta radical. La Caris es va quedar bocabadada. Un hospital nou… a Leper Island… pagat pels ciutadans… amb un nou orde de monges… sense relació amb el priorat.

Va mirar al voltant. Era clar que en Philemon i en Sime detestaven la idea. En Henri, en Claude i en Lloyd semblaven divertits.

Al final el bisbe va parlar.

—El patró serà molt poderós… representarà els ciutadans, pagarà les despeses i nomenarà la priora. Qui faci aquest paper controlarà l’hospital.

—Sí —va convenir en Merthin.

—Si autoritzo la construcció d’un nou hospital, la gent de la ciutat tornarà a pagar la torre?

La Madge Webber va parlar per primera vegada.

—Si es nomena el patró convenient, sí.

—I qui seria? —va preguntar en Henri.

La Caris es va adonar que tots la miraven a ella.

Unes hores més tard, la Caris i en Merthin es van abrigar amb capes molt gruixudes, es van calçar botes i van caminar per damunt la neu en direcció a l’illa, on en Merthin li va ensenyar el lloc que tenia pensat. Era a ponent, no gaire lluny de casa seva, i tenia vistes al riu.

A ella encara li rodava el cap per aquell canvi sobtat a la seva vida. Quedaria lliure dels vots. Tornaria a ser una ciutadana normal i corrent, després de gairebé dotze anys. Podia considerar la idea de deixar el priorat sense angoixa. Les persones que havia estimat eren totes mortes: la mare Cecilia, Julie la Vella, la Mair i la Tilly. Li queien bé la germana Joan i la germana Oonagh, però no era el mateix.

I encara estaria al capdavant d’un hospital. Tenint el dret de nomenar i destituir la priora de la nova institució, podria portar l’hospital segons les noves idees que havien sorgit amb la pesta. El bisbe havia estat d’acord amb tot.

—Crec que hauríem de repetir la distribució del claustre —va apuntar en Merthin—. Semblava funcionar molt bé durant el poc temps que et vas encarregar de l’altre hospital.

La Caris va mirar fixament l’extensió de neu verge i es va meravellar de la seva capacitat per imaginar parets i habitacions on ella només veia blancor.

—L’arc d’entrada era gairebé un rebedor —va comentar—. Allà era on s’esperava la gent i on les monges feien la primera visita al pacient abans de decidir què calia fer.

—T’agradaria que fos més gran?

—Crec que hauria de ser una sala de recepció de debò.

—Molt bé.

La Caris s’estava divertint.

—Tot això és molt difícil de creure. Tot s’ha acabat just com jo volia.

Ell va assentir amb el cap.

—Així ho vaig planificar.

—De debò?

—Em vaig preguntar què t’agradaria, i després vaig rumiar com aconseguir-ho.

La Caris el va mirar de fit a fit. Ho havia dit de manera casual, com si simplement expliqués el procés de raonament que l’havia portat a les seves conclusions. Semblava que no s’adonava de quina importància tenia per a ella que ell pensés en els seus desitjos i com fer-los realitat.

—La Philippa ja ha tingut la criatura? —va preguntar la Caris.

—Sí, fa una setmana.

—Què ha tingut?

—Un nen.

—Felicitats. L’has vist?

—No. Pel que fa a la resta del món, només sóc el seu oncle. Però en Ralph m’ha escrit una carta.

—Ja li han posat nom?

—Es diu Roland, com el vell comte.

La Caris va canviar de tema.

—L’aigua del riu no és gaire pura tan avall. Un hospital necessita aigua clara.

—Posarem una canonada per portar aigua de més amunt.

La nevada afluixava i finalment es va aturar, i van tenir una vista clara de l’illa.

La Caris li va adreçar un somriure.

—Tens resposta per a tot.

En Merthin va fer que no amb el cap.

—Aquestes són les qüestions fàcils: aigua clara, habitacions airejades, una recepció.

—I quines són les difícils?

Ell va girar la cara per mirar-la. Tenia flocs de neu a la barba.

—Preguntes com: encara m’estimes?

Es van mirar l’un a l’altre una llarga estona.

La Caris era feliç.