30

—El juny del 1338 va ser sec i assolellat, però la fira del velló va ser un desastre… per a Kingsbridge en general i per a l’Edmund Wooler en particular. A mitja setmana, la Caris es va assabentar que el seu pare estava arruïnat.

La gent de la vila ja s’esperava que tindrien dificultats i havien fet tot el que havien pogut per preparar-se. Havien encarregat a en Merthin la construcció de tres bots per travessar el riu, que servissin de complement al transbordador d’en Merthin i a la barca de l’Ian. En podria haver construït més, però no hi havia prou lloc per deixar-los a la riba. Els terrenys del priorat es van obrir el dia abans i el transbordador va treballar tota la nit a la llum d’una torxa. Van convèncer en Godwyn que permetés als comerciants travessar el riu fins a la riba contrària a la vila per fer negocis a la cua, amb l’esperança que la cervesa d’en Dick Brewer i els pastissets de la Betty Baxter calmarien la gent que s’esperava.

Però no n’hi va haver prou.

La fira va tenir menys assistents que altres vegades, però les cues van ser pitjors que mai. Els bots eren insuficients i, a més, tots dos marges del riu eren tan pantanosos que els carros es quedaven atrapats al fang constantment i havien de ser remolcats per grups de bous. Per acabar-ho d’adobar, era difícil conduir els bots i hi va haver un parell de col·lisions que van fer caure passatgers a l’aigua, tot i que per sort ningú no es va ofegar.

Alguns comerciants van preveure aquests problemes i no es van acostar a Kingsbridge; d’altres van tornar cap a casa quan van veure la llargada de la cua; d’aquells que estaven disposats a esperar mig dia sencer per entrar a la vila i ho van fer, alguns van marxar l’endemà o al cap de dos dies perquè hi feien molt poc negoci. Arribat el dimecres, el transbordador ja treia més gent de la vila que no pas n’entrava.

Aquell matí, la Caris i l’Edmund van fer una volta amb en Guillaume de Londres per inspeccionar les obres del pont. En Guillaume no era tan bon client com en Buonaventura Caroli, però era el millor que tenien aquell any i el tractaven amb molts miraments. Era un home alt i fornit, i duia una capa d’un color vermell intens d’una tela italiana prou cara.

Van agafar el transbordador d’en Merthin, que tenia una coberta elevada i un estri d’hissar incorporat per transportar materials de construcció. El jove ajudant d’en Merthin, en Jimmie, els va portar fins al riu.

Els pilars d’enmig del riu, que en Merthin havia construït a corre-cuita el mes de desembre, encara tenien la protecció dels atalls. Havia explicat a l’Edmund i la Caris que els deixaria allà fins que el pont estigués gairebé acabat, per protegir la maçoneria dels danys accidentals que poguessin provocar els seus propis treballadors. Quan els enderroqués, deia que els substituiria per una pila de pedres grosses soltes, una escullera, que evitaria que els corrents debilitessin els pilars.

Les columnes gegantines de pedra havien crescut, com els arbres, estenent els seus arcs lateralment cap a uns pilars més petits construïts sobre la part menys profunda del llit del riu, prop de la riba. Alhora, d’aquests pilars, també en sortien arcs: d’una banda cap als pilars centrals i de l’altra cap als estreps construïts a la riba. Una dotzena de picapedrers o més treballaven sobre l’elaborada bastida, que penjava de la maçoneria com els nius dels gavians que pengen dels penya-segats.

Van arribar a Leper Island i hi van trobar en Merthin amb el germà Thomas supervisant la feina dels picapedrers que treballaven en l’estrep del pont des del qual l’obra s’estendria cap al braç nord del riu. El priorat encara posseïa i controlava el pont, malgrat que la terra la tenia arrendada al gremi parroquial, i la construcció la finançaven amb préstecs alguns vilatans. En Thomas hi anava sovint i el prior Godwyn mostrava un gran interès en les obres, sobretot en l’aparença final del pont, perquè creia que esdevindria una mena de monument dedicat a la seva persona.

En Merthin va alçar els ulls, d’un to marró daurat, cap als visitants, i el cor de la Caris es va accelerar. Últimament no el veia gairebé mai i quan hi parlava sempre era per qüestions de feina. Tot i això, encara se sentia estranya quan era amb ell. S’havia d’esforçar a respirar amb normalitat, a mirar-lo amb una indiferència fingida i a alentir la parla perquè sonés moderada.

No havien arribat a fer mai les paus. Ella no li havia parlat de l’avortament, o sigui que ell no sabia si l’embaràs s’havia acabat de manera espontània o no. Cap dels dos no s’hi havia referit en cap moment. Des de llavors, en Merthin havia anat a parlar amb ella dues vegades, amb un aire solemne, i li havia suplicat que comencessin de nou la relació. Tots dos cops, la Caris li havia contestat que mai no estimaria cap altre home, però que tampoc no pensava dedicar la vida a ser esposa i mare. «A què la dedicaràs, doncs?», li havia demanat ell, i ella s’havia limitat a respondre que no ho sabia.

En Merthin ja no tenia una aparença tan múrria com abans. Portava els cabells i la barba ben tallats, ja que s’havia convertit en un client habitual d’en Matthew Barber, i vestia una túnica vermellosa com la dels picapedrers. Per sobre, però, duia una capa groga amb ornaments de pell, símbol del seu estatus de mestre, i un barret amb una ploma, que el feia semblar una mica més alt.

L’Elfric, amb qui continuava l’enemistat, s’oposava que en Merthin es vestís com un mestre perquè deia que no era membre de cap gremi. La resposta d’en Merthin era que tenia l’estatus de mestre i que la solució del problema era que l’admetessin en un gremi. I allà s’acabava la discussió, sense resoldre’s.

En Merthin encara tenia vint-i-un anys i en Guillaume va dir quan se’l va mirar:

—És jove!

La Caris va replicar, per defensar-lo:

—És el millor constructor de la vila des que tenia disset anys.

En Merthin va parlar una mica més amb en Thomas i després se’ls va acostar.

—Cal que els estreps d’un pont pesin molt, que tinguin fonaments molt profunds —va explicar per justificar l’enorme baluard de pedra que construïa.

—I això per què, jove? —va voler saber en Guillaume.

En Merthin estava acostumat que el tractessin amb condescendència i s’ho va prendre a la lleugera. Amb un petit somriure, va contestar:

—Deixeu-me que us ho ensenyi. Separeu els peus tant com pugueu, així. —En Merthin l’hi va ensenyar, i en Guillaume, després de dubtar un moment, el va imitar—. Teniu la impressió que els peus lliscaran encara més cap als costats, oi?

—Sí.

—Doncs els extrems d’un pont tendeixen a obrir-se, com els vostres peus. Això posa tensió sobre el pont, igual que la tensió que vós sentiu ara als engonals. —En Merthin va tornar a ajuntar els peus i va trepitjar amb força la sabata de pell tova d’en Guillaume—. Ara no podeu moure el peu i la tensió als engonals ha minvat, oi?

—Sí.

—L’estrep té el mateix efecte que el meu peu: reforça el vostre peu i fa minvar la tensió.

—Molt interessant —va dir en Guillaume pensativament, ajuntant les cames, i la Caris es va adonar que l’home havia decidit no subestimar en Merthin.

—Permeteu-me que us ensenyi els encontorns —va proposar en Merthin.

Els darrers sis mesos l’illa havia canviat completament. No quedava cap rastre de l’antiga colònia de leprosos. En aquells moments, bona part del terreny rocós l’ocupaven provisions de reserva: piles de pedra ben fetes, barrils de calç, munts de llenya i rotlles de corda. L’illa encara estava infestada de conills: la gent no se’ls menjava per l’antiga superstició que eren l’encarnació de les ànimes dels leprosos morts… i actualment es disputaven el terreny amb els constructors. També hi havia una ferreteria, on un ferrer arreglava eines velles i en forjava de noves; l’allotjament de diversos picapedrers i la nova casa d’en Merthin, petita però ben proporcionada i construïda amb molta cura. Els fusters, els tallistes de pedra i els qui preparaven el morter treballaven perquè els homes que feinejaven a la bastida tinguessin tot el material necessari.

—Sembla que hi hagi més gent treballant avui que els altres dies —va mormolar la Caris a l’orella d’en Merthin.

Ell va somriure d’orella a orella.

—He col·locat en posicions ben visibles tantes persones com he pogut —va contestar en veu baixa—. Vull que els visitants s’adonin de la velocitat amb què construïm el nou pont. Vull que creguin que la fira de l’any vinent tornarà a ser com les d’abans.

A l’extrem oest de l’illa, lluny dels ponts bessons, hi havia terrenys d’emmagatzematge, en unes terres que en Merthin havia arrendat a mercaders de Kingsbridge. Tot i que els arrendataris pagaven menys que si visquessin al terreny delimitat per les muralles de la vila, en Merthin guanyava força diners en relació amb la quantitat simbòlica que pagava cada any per l’arrendament.

En Merthin es veia sovint amb l’Elizabeth Clerk. La Caris pensava que era una bruixa però, a part d’ella, era l’única dona de la vila prou intel·ligent per estimular-lo. Tenia una petita capsa de llibres que havia heretat del seu pare, el bisbe, i en Merthin es passava alguns vespres a casa seva llegint. Si hi havia res més entre ells o no, la Caris no ho sabia.

Quan van acabar la passejada, l’Edmund va tornar amb en Guillaume a l’altra banda del riu i la Caris es va quedar amb en Merthin per parlar una estona.

—És un bon client? —va preguntar el noi mentre veien com s’allunyava el transbordador.

—Només li hem venut dos sacs de llana barata per menys del que vam pagar nosaltres.

Un sac de llana rentada i assecada pesava tres-cents seixanta-quatre lliures. Aquell any, la llana barata es venia a trenta-sis xílings el sac i la de bona qualitat aproximadament al doble.

—Per què?

—Quan els preus cauen, val més tenir diners comptants que llana.

—Segur que ja vau preveure que la fira no aniria gaire bé.

—Però no ens pensàvem que aniria tan malament.

—Em sorprèn. Abans el teu pare sempre tenia una capacitat sobrenatural per preveure les tendències.

La Caris va dubtar.

—És per la combinació d’una demanda escassa i la manca d’un pont.

Per ser francs, ella també se’n sorprenia. Havia vist el seu pare comprant la mateixa quantitat de velló que altres anys, malgrat les males previsions, i s’havia preguntat per què no era més prudent i reduïa les compres.

—Suposo que mirareu de vendre els excedents a la fira de Shiring… —va dir en Merthin.

—Això és el que el comte Roland vol que faci tothom. El problema és que no en som clients habituals. Els locals es quedaran amb les millors transaccions. És el que passa a Kingsbridge: el meu pare i dues o tres persones més fan grans tractes amb els millors compradors i deixen que els petits i la gent de fora furguin entre les romanalles. Estic segura que els mercaders de Shiring fan el mateix. Potser hi vendrem alguns sacs, però no hi ha cap possibilitat real de col·locar-los tots.

—I què fareu?

—És per això que he vingut a parlar amb tu. Segurament haurem d’aturar les obres del pont.

Ell se la va mirar de fit a fit.

—No —va dir tranquil·lament.

—Em sap molt de greu però el meu pare no té prou diners. Els ha invertit tots en un velló que no pot vendre.

En Merthin feia cara d’haver rebut una bufetada. Al cap d’un moment, va dir:

—Hem de trobar una altra manera!

La Caris va sentir una gran compassió per en Merthin, però no se li acudia què li podia dir per donar-li esperances.

—El meu pare es va comprometre a donar setanta lliures per al pont i ja n’ha pagat la meitat. La resta, temo que se n’ha anat en els sacs de llana del seu magatzem.

—Però no pot estar del tot escurat.

—Doncs gairebé. I altres vilatans que van prometre que donarien diners per al pont estan igual.

—Puc alentir el ritme de construcció —va suggerir en Merthin desesperadament—. Puc acomiadar alguns artesans i anar tirant amb els materials que ja tenim.

—Però llavors no tindries el pont a punt per a la fira de l’any vinent i encara tindríem un problema més gros.

—És millor que rendir-nos del tot.

—Sí —va concedir ella—, però encara no facis res. Quan s’acabi la fira del velló ja hi tornarem a pensar. Només volia que coneguessis la situació.

En Merthin continuava pàl·lid.

—T’ho agraeixo.

El transbordador havia tornat i en Jimmie esperava la Caris per tornar-la a l’altra riba. Quan hi va pujar, la Caris va preguntar distretament:

—I com està l’Elizabeth Clerk?

En Merthin va fer com si la pregunta el sorprengués.

—Està bé, em sembla —va dir.

—Últimament la veus força…

—No especialment. Sempre hem estat amics.

—Sí, és clar —va dir la Caris, tot i que de fet no era veritat. En Merthin havia ignorat completament l’Elizabeth durant la major part de l’any anterior, quan ell i la Caris passaven tant temps junts. Ara bé, hauria estat poc decorós contradir-lo, de manera que la Caris no va dir res més.

Li va fer adéu amb la mà i en Jimmie va empènyer el transbordador cap a l’aigua. En Merthin intentava fer la impressió que la seva relació amb l’Elizabeth no era romàntica. Potser era cert. O potser li feia vergonya reconèixer davant la Caris que estava enamorat d’una altra dona. La Caris no sabia quin era el cas, però d’una cosa sí que estava segura: per part de l’Elizabeth hi havia amor. La Caris ho veia per la manera com ella se’l mirava. L’Elizabeth podia ser una donzella de gel, però pel que feia a en Merthin era tota passió.

El transbordador va arribar a l’altra banda. La Caris en va sortir i va enfilar amunt el turó cap al centre de la vila.

En Merthin s’havia quedat commogut per la notícia. La Caris tenia ganes de plorar quan recordava la seva cara de consternació. Era la mateixa que havia fet quan ella s’havia negat a fer reviure l’amor que hi havia hagut entre tots dos.

La Caris encara no sabia a què dedicaria la seva vida. Sempre havia pensat que, independentment del que fes, viuria en una casa confortable pagada amb els beneficis d’un negoci rendible. Però ara trontollava fins i tot aquesta possibilitat. La noia barrinava alguna manera de solucionar aquest embolic. El seu pare estava estranyament serè, com si encara no hagués copsat la magnitud de les pèrdues, però la Caris sabia que s’hi havia de fer alguna cosa.

Pujant pel carrer principal va passar pel costat de la filla de l’Elfric, la Griselda, que duia la seva criatura de sis mesos. Era un nen i li havia posat Merthin, com a retret al Merthin original per a tota la vida, per no haver-se casat amb ella. La Griselda encara fingia una innocència ofesa. Ara tothom acceptava que en Merthin no era el pare de la criatura, tot i que alguns vilatans encara pensaven que s’hauria d’haver casat amb la Griselda per haver-se ficat al llit amb ella.

Quan la Caris va arribar a casa, el seu pare en sortia. Se’l va quedar mirant tota perplexa. L’home només duia la roba interior: una samarreta llarga, unes calces i unes mitges.

—On tens la roba? —va preguntar la Caris.

Ell es va mirar i va fer un gest de disgust.

—M’estic tornant distret —va dir, i va entrar un altre cop a la casa per vestir-se.

Es devia haver tret l’abric per anar a la comuna i després es devia haver oblidat de tornar-se’l a posar, va pensar la Caris. Era cosa de l’edat i prou? Només tenia quaranta-vuit anys, però allò semblava conseqüència d’alguna cosa més que la mala memòria. La Caris estava desconcertada.

El seu pare va reaparèixer vestit amb normalitat, van travessar plegats el carrer principal i van entrar al recinte del priorat.

—Has parlat amb en Merthin dels diners? —va preguntar l’Edmund.

—Sí. Per a ell ha estat un cop molt dur.

—Què ha dit?

—Que si alenteix el ritme de construcció podria abaixar els costos.

—Però llavors no tindrem el pont a punt per a l’any vinent.

—Però diu que val més això que abandonar el pont a mig construir.

Van arribar a la parada d’en Perkin Wigleigh, que venia gallines ponedores. La coqueta de la seva filla, l’Annet, sostenia una safata amb ous subjectada amb una tira al voltant del coll. Darrere el taulell, la Caris va veure la seva amiga Gwenda, que ara treballava per a en Perkin. Embarassada de vuit mesos, amb els pits grossos i la panxa prominent, la Gwenda s’estava dreta amb una mà repenjada als ronyons, reproduint la clàssica postura de la futura mare amb dolors lumbars.

La Caris va calcular que, si no s’hagués pres el beuratge de la Mattie, ara també estaria embarassada de vuit mesos. Després de l’avortament, els pits li havien degotat llet i no havia pogut evitar de pensar que era un retret del seu cos pel que havia fet. Sentia les punxades del penediment, però cada cop que hi pensava d’una manera lògica s’adonava que si s’hi tornés a trobar tornaria a fer el mateix.

La Gwenda va veure la Caris i va somriure. Contra tot pronòstic, la noia havia aconseguit el que volia: en Wulfric com a marit. Ell també hi era, fort com un cavall i el doble de ben plantat que abans, alçant piles de capses de fusta per ficar-les a dins d’un carro. La Caris estava molt contenta per ella.

—Com et trobes?

—M’he passat tot el matí amb mal d’esquena.

—Ara no et deu faltar gaire.

—Un parell de setmanes, em sembla.

—Qui és, reina? —va preguntar l’Edmund a la seva filla, amb aire distret.

—No recordes la Gwenda? —va fer la Caris—. Fa deu anys que la tenim com a hoste a casa almenys un cop l’any!

L’Edmund va somriure.

—No t’havia reconegut, Gwenda… Deu ser per l’embaràs. Se’t veu molt bé.

La Caris i el seu pare van continuar el camí. En Wulfric no havia rebut l’herència i la Caris ho sabia. La Gwenda no se n’havia sortit. La Caris no estava segura de què havia passat exactament, però li semblava que en Ralph havia fet alguna mena de promesa i després se n’havia desdit. En qualsevol cas, ara la Gwenda odiava en Ralph amb una intensitat que gairebé feia por.

A prop d’allà hi havia una filera de parades on els mercaders tèxtils locals venien burell marró, un teixit de trama no gaire atapeïda que, llevat dels rics, tothom comprava per a la roba que es feia a casa. Semblava que les vendes els anaven bé, no com als mercaders de la llana. La llana sense tractar era per al negoci a l’engròs i l’absència d’alguns clients de pes podia arruïnar el mercat. La roba, en canvi, es venia al detall. Tothom en necessitava i tothom en comprava. Una mica menys, potser, quan les coses anaven mal dades, però continuaven necessitant roba.

Una vaga idea va començar a prendre forma en la ment de la Caris. Quan els mercaders no podien vendre la llana, a vegades la feien teixir i intentaven vendre-la com a tela. Tot i això, suposava molta feina i no se’n treia gaire profit, del burell marró. Tothom comprava el més barat i els venedors havien de mantenir els preus baixos.

La Caris es va mirar les parades de roba amb uns altres ulls.

—Em pregunto com se’n poden treure més diners —va dir.

El burell costava dotze penics el metre. La tela enfeltrada, la que s’havia atapeït matxucant-la en aigua, costava el doble i encara més si era d’un color que no fos l’apagat marró natural. A la parada d’en Peter Dyer venien roba verda, groga i rosa a dos xílings el metre, uns vint-i-quatre penics, tot i que els colors no eren gaire vius.

La Caris es va girar cap al seu pare per explicar-li la idea que començava a ballar-li pel cap. Abans de posar-se a parlar, però, va passar una cosa que la va distreure.

Ara que tornava a ser a la fira del velló, en Ralph recordava amb disgust la fira de l’any anterior i es va tocar el nas, deforme. Com havia passat, tot allò? Tot havia començat prenent el pèl innocentment a aquella camperola, l’Annet; llavors havia alliçonat el seu amant rústec i, d’alguna manera, la cosa havia acabat amb la humiliació d’en Ralph.

En acostar-se a la parada d’en Perkin, es va consolar pensant en tot el que havia passat des de llavors: havia salvat la vida del comte Roland després de l’esfondrament del pont; havia complagut el comte amb el seu comportament decidit a la presa i, finalment, l’havien fet lord, encara que només ho fos del petit poble de Wigleigh. També havia mort un home, en Ben Wheeler. Era un carreter i, per tant, no suposava cap honor per a en Ralph, però en qualsevol cas s’havia demostrat a si mateix que podia fer-ho.

Fins i tot havia fet les paus amb el seu germà. S’hi havien vist obligats per la mare, que els havia convidat a sopar a tots dos la nit de Nadal i havia insistit que deixessin d’estar barallats. El pare havia dit que era una desgràcia que servissin mestres que eren rivals, però que cadascú tenia el deure de donar el millor de si mateix, igual que els soldats que estan en bàndols contraris en una guerra civil. En Ralph se n’alegrava i li semblava que en Merthin també.

A més, s’havia venjat d’en Wulfric prou bé negant-li l’herència i, alhora, fent que perdés la seva xicota. La vistosa Annet s’havia casat amb en Billy Howard i en Wulfric s’havia d’acontentar amb la Gwenda, lletja però apassionada.

Era una llàstima no veure en Wulfric més abatut. Semblava que caminava per la vila amb el cap ben alt, orgullós, com si aquell lloc fos seu i no d’en Ralph.

Tots els veïns n’estaven, d’ell, i la seva dona li tenia adoració. Tot i que en Ralph l’havia vençut en molts aspectes, d’alguna manera en Wulfric en sortia com un heroi. Potser era pel fet de tenir una dona tan vigorosa.

Li hauria agradat explicar a en Wulfric la visita de la Gwenda a la fonda Bell. «Vaig jeure amb la teva dona —li hauria agradat dir-li—. I li va agradar». Això li esborraria l’expressió orgullosa de la cara. Ara bé, llavors el noi sabria que en Ralph havia fet una promesa que, vergonyosament, havia trencat…, cosa que faria que en Wulfric es tornés a sentir superior a ell. En Ralph tremolava de pensar en el desdeny que inspiraria a en Wulfric i altres persones si mai descobrissin aquella traïció. El seu germà, en Merthin, el menysprearia. No, la rebolcada amb la Gwenda hauria de romandre en secret.

Tots eren a la parada. En Perkin va ser el primer de veure que en Ralph se’ls acostava i va saludar el seu senyor tan servilment com sempre.

—Bon dia, lord Ralph —va dir inclinant-se cap a ell; i la seva dona, la Peggy, li va fer una reverència.

La Gwenda també hi era prement-se la part baixa de l’esquena com si li fes mal. Llavors en Ralph va veure l’Annet amb la safata d’ous i va recordar quan li havia tocat el pit, petit, rodó i ferm com els ous de la safata. La noia es va adonar que la mirava i va abaixar els ulls púdicament. En Ralph li volia tornar a tocar el pit. «Per què no? —va pensar—. Sóc el seu senyor». Llavors va veure en Wulfric, al fons de la parada. El noi havia carregat caixes en un carro, però ara s’estava quiet observant en Ralph. Feia una cara estudiadament inexpressiva, però se’l mirava amb fermesa i amb el cap ben dret. No es podia dir que fos una mirada insolent, però per a en Ralph no hi havia dubte que transmetia una amenaça. No l’hauria transmesa més clarament si en Wulfric li hagués dit: «Si la toques, et mataré».

«Potser ho hauria de fer —va pensar en Ralph—. Deixar que m’ataqués. El travessaria amb l’espasa. Hi tindria tot el dret: seria un senyor que es defensa d’un camperol embogit per la ràbia». Aguantant la mirada d’en Wulfric, en Ralph va alçar la mà per acariciar el pit de l’Annet… i llavors la Gwenda va fer un xiscle d’angoixa i dolor, i tots els ulls es van girar cap a ella.