22

En Godwyn preparava la catedral de Kingsbridge per a les grans noces. El temple havia de lluir amb un aspecte immillorable. A més del comte de Monmouth i del comte de Shiring, hi acudirien diversos barons i centenars de cavallers. S’haurien de reparar lloses trencades, tapar esquerdes, refer les motllures deteriorades, pintar les columnes, blanquejar les parets i deixar-ho tot ben net i fregat.

—I vull que les obres del corredor sud del presbiteri estiguin acabades —va advertir en Godwyn a l’Elfric mentre caminaven per l’església.

—No sé si serà possible…

—Ho ha de ser. No podem tenir bastides al presbiteri durant un casament d’aquesta importància. —Va veure en Philemon que li feia senyals amb urgència des de la porta del transsepte sud—. Perdona’m.

—No tinc prou homes! —va cridar l’Elfric darrere seu.

—No hauries de ser tan ràpid a acomiadar-los —li va contestar en Godwyn per sobre l’espatlla.

En Philemon estava esverat.

—Fra Murdo demana de veure el comte —va informar-lo.

—Molt bé!

La nit abans la Petranilla havia parlat amb el frare i aquell matí en Godwyn havia ordenat a en Philemon que vigilés a prop de l’hospital i estigués a l’aguait de l’arribada d’en Murdo. Ell estava ocupat amb una altra visita.

Va anar ben de pressa cap a l’hospital, amb en Philemon al darrere. Es va tranquil·litzar quan va veure que en Murdo encara s’esperava a la gran sala de la planta baixa. Aquell frare gras havia millorat d’aspecte: duia la cara i les mans netes, el serrell al voltant de la tonsura estava pentinat i s’havia netejat les taques més grosses de l’hàbit. No semblava un prior però almenys gairebé semblava un monjo.

En Godwyn va fer veure que no el veia i va anar escales amunt. Fent guàrdia fora de la cambra del comte hi va veure el germà d’en Merthin, en Ralph, que era un dels escuders del comte. En Ralph era ben plantat malgrat que tenia el nas trencat, una ferida recent. Els escuders sempre tenien ossos trencats.

—Hola, Ralph —va saludar-lo en Godwyn amicalment—. Què t’ha passat al nas?

—Em vaig barallar amb un camperol malparit.

—Segur que el vas deixar ben arreglat. Ja ha pujat el frare?

—Sí. Li han dit que s’esperés.

—Qui hi ha amb el comte?

—Lady Philippa i l’escrivent, el pare Jerome.

—Pregunta si em rebrien.

—Lady Philippa diu que el comte no ha de veure ningú.

En Godwyn va fer a en Ralph un somriure d’home a home.

—Només és una dona.

En Ralph li va tornar el somriure, després va obrir la porta i va treure el cap a dins.

—El germà Godwyn, el sagristà? —va preguntar.

Hi va haver una pausa, llavors lady Philippa va sortir i va tancar la porta darrere seu.

—Ja t’he dit que no s’admeten visites —li va etzibar, enfadada—. El comte Roland no pot reposar com li convindria.

—Ho sé, senyora, però el germà Godwyn no molestaria el comte si no fos necessari —va contestar en Ralph.

Hi havia alguna cosa en el to d’en Ralph que va fer que en Godwyn el mirés. Tot i que les paraules que havia pronunciat eren mundanes, a la cara tenia una expressió d’adoració. Llavors en Godwyn es va adonar que voluptuosa era la Philippa. Duia un vestit vermell fosc entallat i la llana fina se li cenyia als pits i als malucs. Semblava una estàtua que representés la temptació, va pensar en Godwyn, i, una altra vegada, va desitjar trobar la manera de prohibir la presència de dones al priorat. Ja era prou greu que un escuder s’enamorés d’una dona casada, però que ho fes un monjo seria una catàstrofe.

—Sento haver de molestar el comte —es va excusar en Godwyn—. Però hi ha un frare que està a baix esperant veure’l.

—Ja ho sé, en Murdo. I tan urgent és el seu afer?

—No, gens ni mica, però primer hauria de posar el comte en antecedents.

—Així, doncs, sabeu què li dirà el frare?

—Em penso que sí.

—Bé, crec que serà millor que tots dos veieu el comte plegats.

—Però… —va replicar en Godwyn fent veure que reprimia una protesta.

La Philippa va mirar en Ralph.

—Fes pujar el frare, si us plau.

En Ralph va fer pujar en Murdo, i la Philippa els va fer passar a ell i a en Godwyn a dins la cambra. El comte Roland era al llit, vestit com abans, però ara estava assegut, amb el cap embenat recolzat en coixins de plomes.

—Què és això? —va preguntar amb el seu mal humor habitual—. Una reunió del capítol? Què voleu, monjos?

Ara en Godwyn li veia la cara directament per primera vegada des de l’esfondrament del pont. El va deixar de pedra veure que tota la part dreta del rostre estava paralitzada: la parpella, caiguda, la galta gairebé no es movia i la boca li penjava. El que ho feia tan sorprenent era que la banda esquerra estava animada. Quan en Roland parlava, la part esquerra del front se li arrufava, l’ull esquerre s’obria del tot i irradiava autoritat; parlava amb vehemència amb la banda esquerra de la boca. El metge que en Godwyn duia dins estava fascinat. Sabia que les ferides al cap podien tenir efectes imprevisibles, però mai no havia sentit a parlar d’aquesta manifestació en particular.

—No em mireu així, encantats —va escridassar-los el comte, impacient—. Sembleu dues vaques mirant per sobre un clos. Exposeu el vostre afer.

En Godwyn es va concentrar. Els pròxims minuts havia d’anar amb peus de plom. Sabia que en Roland rebutjaria la idea d’en Murdo de ser proposat per a prior. Alhora, volia que al cap d’en Roland hi entrés la idea que en Murdo podia ser una possible alternativa a en Saul Whitehead. Per tant, la tasca d’en Godwyn era reforçar la sol·licitud d’en Murdo. I això ho faria, paradoxalment, posant objeccions a en Murdo, i, per tant, mostrant a en Roland que en Murdo no tenia cap fidelitat envers els monjos, atès que en Roland volia un prior que el servís només a ell. Però, d’altra banda, en Godwyn no hauria de protestar massa intensament, perquè no volia que el comte s’adonés de la inutilitat d’en Murdo com a candidat. Era un camí ben tortuós de recórrer.

En Murdo va parlar primer, amb la seva sonora veu de predicador.

—Senyor, he vingut per demanar-vos que considereu la meva proposta per ocupar la posició de prior de Kingsbridge. Crec que…

—No tan fort, per l’amor de Déu —va protestar en Roland.

En Murdo va abaixar la veu.

—Senyor, crec que jo…

—Per què vols ser prior? —va preguntar en Roland tornant-lo a interrompre—. Em pensava que un frare era un monjo sense església, per definició.

Aquest punt de vista ja no era vigent. Els frares, originalment, eren mendicants que no tenien possessions, però en aquells dies alguns ordes de frares eren tan rics com els de monjos tradicionals. En Roland ho sabia i només volia ser provocatiu.

En Murdo va donar la resposta habitual:

—Crec que Déu accepta totes dues formes de sacrifici.

—Així doncs, ara vols canviar de camisa.

—He acabat creient que el talent que el Senyor em va donar seria més útil en un priorat, i, per tant, sí, vull ser acollit a l’orde de Sant Benet.

—I per què jo t’hauria de prendre en consideració?

—També sóc un sacerdot ordenat.

—No en manquen, d’aquests.

—I tinc seguidors a Kingsbridge i a la rodalia, de manera que, si m’és permesa la immodèstia, dec ser l’home de Déu més influent de la comarca.

El pare Jerome va parlar per primera vegada. Era jove, segur d’ell mateix i amb una expressió intel·ligent. En Godwyn tenia la sensació que era ambiciós.

—És veritat —hi va intervenir—. El frare és extraordinàriament popular.

Entre els monjos no ho era, de popular, per descomptat, però ni en Roland ni en Jerome ho sabien, ni en Godwyn pensava informar-los-en.

I en Murdo tampoc. Va fer una inclinació de cap emfàtica:

—T’ho agraeixo de tot cor, pare Jerome.

—És popular entre la multitud ignorant —va contraatacar en Godwyn.

—Tal com ho era el Salvador —va replicar en Murdo.

—Els monjos han de fer una vida de pobresa i abnegació —va continuar en Godwyn.

—L’hàbit del frare sembla prou pobre —va intervenir en Roland—. I pel que fa a l’abnegació, em sembla que els monjos de Kingsbridge mengen millor que molts camperols.

—Fra Murdo a vegades està embriac per les tavernes! —va protestar en Godwyn.

—La regla de sant Benet permet beure vi als monjos —va dir en Murdo per defensar-se.

—Només si estan malalts o treballant al camp.

—Jo hi predico, als camps.

En Murdo era un contrincant formidable en una discussió, va observar en Godwyn. Sort que aquella discussió, en realitat, no la volia guanyar. Es va girar cap a en Roland.

—Tot el que puc dir és que com a sagristà del priorat, aconsello fermament a sa senyoria de no proposar en Murdo com a prior de Kingsbridge.

—Anotat —va concloure en Roland fredament.

La Philippa va dirigir una mirada de lleugera sorpresa a en Godwyn i ell es va adonar que s’havia rendit una mica massa fàcilment. Però en Roland no se n’havia adonat: no s’estava per subtilitats.

En Murdo no havia acabat.

—El prior de Kingsbridge ha de servir Déu, és clar; però, en tot allò que és temporal ha de ser guiat pel rei i pels seus comtes i barons.

No es podia ser més clar, va pensar en Godwyn. En Murdo hauria pogut dir: «Jo seré el vostre home». Era una declaració escandalosa. Els monjos s’horroritzarien. Allò eliminaria qualsevol suport que hi hagués pogut haver entre els monjos a la candidatura d’en Murdo.

En Godwyn no va fer cap comentari, però en Roland el va mirar inquisitiu.

—Tens res a dir sobre això, sagristà?

—Estic segur que el frare no ha volgut dir que el priorat de Kingsbridge hauria d’estar subjecte al comte de Shiring en totes les qüestions, temporals o d’altra mena, oi que no, Murdo?

—He dit el que he dit —va replicar en Murdo amb la seva veu de predicador.

—Ja n’hi ha prou —va concloure en Roland, que ara s’havia avorrit d’aquell joc—. Esteu perdent el temps, l’un i l’altre. Proposaré en Saul Whitehead. Podeu retirar-vos.

Saint John-in-the-Forest era una versió en miniatura del priorat de Kingsbridge. L’església era petita, com també ho eren el claustre de pedra i el dormitori, i la resta de les edificacions eren simples estructures de fusta. Hi havia vuit monjos i cap monja. A més de fer una vida d’oració i meditació, conreaven la majoria del que menjaven i feien un formatge de cabra que era famós arreu del sud-est d’Anglaterra.

En Godwyn i en Philemon havien cavalcat durant dos dies i ja vesprejava quan el camí va sortir del bosc i van veure una àmplia extensió de terra amb l’església al mig. De seguida, en Godwyn es va adonar que les seves temences eren fundades, que les notícies que arribaven sobre la bona feina que en Saul Whitehead estava fent com a prior d’aquella petita cel·la encara es quedaven curtes. Tot tenia un aspecte d’ordre i netedat: els closos cuidats, les rases rectes, els arbres plantats a l’hort a intervals regulars, els camps on madurava el gra nets de males herbes. Estava segur que els oficis es feien a les hores correctes i es portaven a terme reverentment. Va albergar l’esperança que la predisposició evident d’en Saul pel lideratge no l’hagués fet tornar ambiciós.

Mentre anaven pel camí que travessava els camps, en Philemon va preguntar:

—Com és que el comte té tantes ganes de fer prior de Kingsbridge el seu cosí?

—Per la mateixa raó per la qual va fer bisbe de Kingsbridge el seu fill petit —va contestar en Godwyn—. Els bisbes i els priors són poderosos. El comte vol estar segur que qualsevol home influent d’aquesta comarca sigui un aliat, no un enemic.

—I per quins motius es podrien barallar?

En Godwyn va reaccionar satisfet en veure que el jove Philemon començava a estar intrigat pel joc d’escacs de la política.

—Terres, impostos, drets, privilegis… per exemple, el prior potser vol construir un pont nou a Kingsbridge per augmentar la importància i el volum de negocis a la fira del velló, i el comte potser està en contra d’aquesta estratègia, sobre la base que això faria perdre força a la seva fira de Shiring.

—Però no sé veure com el prior podria lluitar contra el comte. Un prior no té soldats…

—Un clergue pot influir en la gent del poble. Si predica un sermó contra el comte o invoca els sants perquè portin desgràcia al noble, la gent començarà a creure que el comte està maleït. Llavors, rebutjarien el seu poder, no se’n refiarien i pensarien que tots els seus projectes estan condemnats al fracàs. Pot ser molt dur per a un noble oposar-se a un clergue determinat. Fixa’t el que va passar al rei Enric II després de l’assassinat d’en Thomas Becket.

Van entrar al corral i van desmuntar. Els cavalls de seguida es van posar a beure a l’abeurador. Hi havia un monjo amb l’hàbit arromangat traient fems d’una cort de porcs de darrere els estables. De ben segur que era un dels més joves si feia una tasca com aquella. En Godwyn el va cridar.

—Ep, tu, nano! Vine aquí i ajuda’ns amb els cavalls.

—De seguida! —va contestar el monjo. Va acabar de netejar l’estable amb unes quantes passades més de rasclet, després va deixar l’estri recolzat a la paret i va caminar vers els nouvinguts. En Godwyn estava a punt de dir-li que s’afanyés quan va reconèixer el serrell ros d’en Saul.

En Godwyn no hi estava d’acord. Un prior no hauria de netejar les corts dels porcs. La humilitat ostentosa era, al capdavall, ostentació. De tota manera, en aquest cas, la docilitat d’en Saul podia convenir als propòsits d’en Godwyn.

Va somriure amicalment a en Saul.

—Hola, germà. No volia pas ordenar al prior que em desensellés el cavall.

—Per què no? —va respondre en Saul—. Algú ho ha de fer i vosaltres heu cavalcat tot el dia. —En Saul va portar els cavalls cap a dins de l’estable—. Els germans són als camps —els va dir cridant des de dins—. Però tornaran aviat per a les vespres. —Va tornar a sortir—. Anem a la cuina.

Mai no havien estat amics. En Godwyn no podia evitar sentir-se desacreditat davant la pietat d’en Saul. En Saul mai no era esquerp, però ho feia tot amb una determinació callada, era el seu estil personal. En Godwyn havia de vigilar de no perdre els estreps. Ja se sentia prou nerviós.

En Godwyn i en Philemon van seguir en Saul pel pati i van entrar a un edifici d’una planta amb el sostre alt. Encara que estava fet de fusta, tenia una llar de foc i una xemeneia de pedra. Van agrair poder seure en un banc tosc, en una simple taula de fusta. En Saul els va servir dues generoses copes de cervesa d’un barril gros.

Es va asseure a l’altra banda d’on eren ells. En Philemon bevia assedegat, però en Godwyn només feia glopets petits. En Saul no els va oferir menjar i en Godwyn va suposar que no els en donaria fins després de les vespres. De tota manera estava massa tens per menjar res.

Aquest era un altre moment delicat, va reflexionar angoixat. Havia hagut de protestar contra la proposta de la candidatura d’en Murdo d’una manera que no dissuadís en Roland. Ara havia d’invitar en Saul a presentar-se d’una manera que ell no pogués acceptar. Sabia el que anava a dir, però ho havia de formular bé. Si feia un pas en fals, en Saul sospitaria i llavors podia passar qualsevol cosa.

En Saul li va estalviar més cabòries.

—Què et porta fins aquí, germà? —va preguntar.

—El comte Roland ja hi torna a tocar.

—Gràcies a Déu.

—Això vol dir que podem celebrar l’elecció de prior.

—Molt bé. No hauríem d’estar gaire temps sense prior.

—Però qui hauria de ser?

En Saul va eludir la pregunta.

—S’han proposat noms?

—El germà Thomas, els sotssagristà.

—Seria un bon administrador. Algú més?

—Formalment, no —va respondre en Godwyn dient una mitja veritat.

—I què hi ha d’en Carlus? Quan vaig anar a Kingsbridge pel funeral del prior Anthony, el sotsprior era el candidat amb més possibilitats.

—No se sent capacitat per al càrrec.

—Per culpa de la ceguesa?

—Potser sí. —En Saul no sabia res de la caiguda d’en Carlus durant la cerimònia per la festivitat de Sant Adolf. En Godwyn va decidir no explicar-l’hi—. Sigui com vulgui, ho ha rumiat, ha pregat i ha pres aquesta decisió.

—I el comte no ha fet cap proposta?

—S’ho està rumiant. —En Godwyn va vacil·lar—. És per això que som aquí. El comte està pensant a… proposar-te a tu. —Això no era realment una mentida, va dir-se en Godwyn, tan sols un canvi d’accent en la fermesa de la decisió del comte.

—És un honor.

En Godwyn el va escrutar.

—Però no una sorpresa inesperada, potser?

En Saul es va enrojolar.

—Perdona’m. El gran Philip tenia el càrrec aquí i després va ser prior a Kingsbridge, i d’altres han seguit el mateix camí. Això no vol dir que jo valgui com ells valien, és clar. Però confesso que la idea m’ha passat pel cap.

—No és res de què t’hagis d’avergonyir. Com et sentiries si es proposés la teva candidatura?

—Com em sentiria? —En Saul semblava desconcertat—. Per què preguntar-me això? Si el comte ho desitja, em proposarà, i si els germans em volen, votaran per mi, i jo em consideraré cridat per Déu. El que jo en pensi no és rellevant.

Aquesta no era pas la resposta que volia en Godwyn. Necessitava que en Saul prengués la seva pròpia decisió. Parlar de la voluntat de Déu era contraproduent.

—No és pas tan simple —va objectar—. No has d’acceptar necessàriament que es proposi la teva candidatura. És per això que el comte m’ha enviat aquí.

—No fa gens pel comte Roland això de preguntar com ha de manar.

En Godwyn va estar a punt de fer una ganyota. «No t’oblidis mai que el Saul és molt perspicaç», es va recordar a si mateix. Va fer-se enrere ràpidament.

—No, efectivament. De tota manera, si penses refusar, ell ho hauria de saber com més aviat millor per tal de poder proposar una altra candidatura.

Això probablement era veritat, tot i que en Roland no ho havia dit.

—No me n’havia adonat, que això es feia d’aquesta manera.

«És que no es fa d’aquesta manera», va pensar en Godwyn, però va dir:

—L’última vegada que va passar, quan el prior Anthony va ser elegit, tu i jo érem novicis, i per tant no vam saber com va anar.

—És cert.

—Creus que estàs capacitat per ocupar el càrrec de prior de Kingsbridge?

—La veritat és que no.

—Oh. —En Godwyn va fingir decepció, tot i que havia estat confiant en la humilitat d’en Saul perquè donés aquesta resposta.

—De tota manera…

—Què?

—Amb l’ajuda de Déu, qui sap el que es podria aconseguir.

—I tant. —En Godwyn va amagar el seu malestar. La resposta humil havia estat una formalitat. La veritat era que en Saul pensava que podria ocupar aquell càrrec—. Per descomptat, hi hauries de pensar i pregar aquesta nit.

—Ben segur que no pensaré en cap altra cosa. —Van sentir veus llunyanes—. Són els germans que tornen de la feina.

—Podem tornar a parlar-ne al matí —va proposar en Godwyn—. Si decideixes acceptar la candidatura, hauries de venir a Kingsbridge amb nosaltres.

—Molt bé.

En Godwyn va témer que podria molt ben ser que en Saul ho acceptés, però encara podia disparar una altra fletxa enverinada.

—Hi ha quelcom més que hauries de tenir en compte a les teves pregàries —va advertir—. Un noble mai no fa un regal desinteressat.

En Saul va fer cara de preocupació.

—Què vols dir?

—Els comtes i els barons dispensen títols, terra, càrrecs, monopolis… però totes aquestes coses sempre tenen un preu.

—I en aquest cas?

—Si ets elegit, en Roland esperarà que el recompensis. Ets el seu cosí, vulguis que no, i li deuràs el càrrec. Seràs la seva veu al capítol per assegurar-se que l’activitat del priorat no interfereix en els seus interessos.

—I, d’això, en farà una condició explícita del nomenament?

—Explícita? No. Però quan vinguis amb mi a Kingsbridge, ell et farà preguntes i les preguntes estaran pensades per esbrinar quines són les teves intencions. Si tu insisteixes a ser un prior independent, que no mostra cap deferència envers el seu cosí i patrocinador, proposarà algú altre.

—No hi havia pensat, en això.

—No cal dir que et pots limitar a donar-li les respostes que espera sentir i canviar de parer després de l’elecció.

—Però això seria deshonest.

—Segurament algunes persones ho veurien així.

—Déu ho veuria així.

—Doncs per tot això és pel que has de pregar aquesta nit.

Un grup de monjos joves va entrar a la cuina, anaven plens de fang dels camps i parlaven alt; en Saul es va aixecar per servir-los cervesa, però la preocupació no se li havia esborrat de la cara. Encara hi era quan van entrar a la petita església, amb la seva pintura mural del dia del Judici Final sobre l’altar, per a les vespres. Encara hi era quan finalment es va servir el sopar i la fam d’en Godwyn va ser assaciada pel deliciós formatge que feien els monjos…

Aquella nit en Godwyn la va passar en blanc, malgrat el cansament de dos dies muntant a cavall. Havia posat en Saul davant d’un dilema ètic. Molts monjos haurien desitjat amagar la seva posició real en parlar amb en Roland i haurien dit al comte paraules que prometessin un grau de subordinació molt més gran del que realment pensaven acatar. Però no pas en Saul, que es guiava per imperatius morals. Trobaria un desllorigador al dilema i acceptaria presentar la candidatura? En Godwyn no veia com ho podia arribar a fer.

En Saul duia encara la mirada de neguit quan els monjos es van llevar, a punta de dia, per a la litúrgia de les laudes.

Després de l’esmorzar va comunicar a en Godwyn que no podia acceptar la proposta de la seva candidatura.

En Godwyn no aconseguia acostumar-se a la cara del comte Roland. Era una cosa estranyíssima. Ara el comte portava un barret que li cobria l’embenatge; però, en donar-li una aparença més normal, el barret li emfasitzava la paràlisi de la banda dreta de la cara. A més, en Roland semblava que estava de més mal humor del que era habitual, i en Godwyn va suposar que encara patia intenses migranyes.

—On és el meu cosí Saul? —va preguntar de seguida que en Godwyn va entrar a la cambra.

—A Saint John. Li vaig donar el vostre missatge…

—Missatge? Era una ordre!

—No us exciteu, senyor, ja sabeu que això us fa sentir malalt —va dir suaument lady Philippa, dreta vora el llit.

—El germà Saul simplement ha dit que no pot acceptar la candidatura —va informar en Godwyn.

—I per què dimonis no pot?

—Va rumiar-ho i va pregar…

—És clar que va pregar, és això el que fan els monjos. Quina raó va donar per desafiar-me?

—No se sent capaç d’assumir un repte tan gran.

—Ximpleries. Quin repte? No se li està demanant de dirigir un miler de cavallers en batalla, tan sols de ser responsable que un grapat de monjos cantin els himnes a les hores convingudes del dia.

Això eren bestieses; per tant, en Godwyn va inclinar el cap i no va dir res.

El to del comte va canviar sobtadament.

—Ara m’adono de qui ets tu. Ets el fill de la Petranilla, oi?

—Sí, senyor.

«La Petranilla a qui vós vau donar carbasses», va pensar en Godwyn.

—Era ben astuta, i m’hi jugo el que sigui que tu també ho ets. Com puc saber que no vas parlar a en Saul de manera que no acceptés? Tu vols que el prior sigui en Thomas Langley, oi que sí?

«El meu pla és molt més enrevessat que això; si n’ets, de ximple», va pensar en Godwyn.

—El que sí que va fer en Saul va ser preguntar-me el que vós voldríeu a canvi de nomenar-lo —va dir el sagristà.

—Ah, ara sí que anem al gra. I tu què li vas dir?

—Que vós esperaríeu d’ell que escoltés a qui és el seu cosí, el seu patrocinador i el seu comte.

—I ell és massa tossut per acceptar-ho, suposo. Correcte. Tot queda clar. Proposaré la candidatura d’aquest frare gras. Ara, fora de la meva vista.

En Godwyn va haver d’amagar l’alegria que sentia mentre sortia de la cambra fent reverències. El penúltim pas del seu pla havia funcionat perfectament. El comte Roland no tenia la més mínima sospita de com havia estat empès a proposar el candidat més inútil que en Godwyn es podia imaginar.

Ara, només faltava el darrer pas.

Va sortir de l’hospital i va entrar al claustre. Era l’hora d’estudi abans de l’ofici de la sexta i molts dels monjos s’estaven drets o asseguts llegint, escoltant lectures o meditant. En Godwyn va veure en Theodoric, el seu jove aliat, i el va cridar amb un moviment de cap.

En veu baixa, li va comunicar:

—El comte Roland ha proposat fra Murdo com a prior.

En Theodoric va exclamar amb veu alta:

—Què?

—Xxxt!

—És impossible!

—I tant que ho és.

—No el votarà ningú.

—És per això que estic satisfet.

La cara d’en Theodoric es va il·luminar en caure-hi.

—Ah… d’acord. Llavors això ens convé molt, és clar.

En Godwyn es va preguntar per què sempre havia d’explicar aquestes coses, fins i tot a homes intel·ligents. Ningú no hi veia sota la superfície, llevat d’ell i la seva mare.

—Vés i digues-ho a tothom, sense fer gaires escarafalls. No cal que et vegin enfurismat. Ja s’enfadaran prou ells sols sense que els hi animin.

—I he de dir que això és bo per a en Thomas?

—De cap manera.

—D’acord —va convenir en Theodoric—. Ja ho entenc.

Era evident que no, però en Godwyn pensava que se’n podia fiar perquè seguís les seves instruccions.

En Godwyn el va deixar i va anar a buscar en Philemon. El va trobar escombrant el refectori.

—Saps on és en Murdo? —li va preguntar.

—Segurament a la cuina.

—Busca’l i digue-li que es trobi amb tu a la casa del prior quan tots els monjos siguin a l’església per a la sexta. No vull que ningú et vegi allà amb ell.

—Entesos. Què li dic?

—Abans que res li dius: «Germà Murdo, ningú no ha de saber mai que us he dit això». Queda clar?

—Ningú no ha de saber mai que us he dit això. D’acord.

—Després li mostres la cèdula que vam trobar. Ja recordes on és, al dormitori, al costat del reclinatori, hi ha una arca amb una cartera de cuir de color vermellós a dins.

—I ja està?

—Assenyala que la terra que en Thomas va aportar al priorat pertanyia originalment a la reina Isabel, i que aquest fet ha estat mantingut en secret durant deu anys.

En Philemon estava desconcertat.

—Però no sabem el que en Thomas vol amagar.

—No. Però sempre hi ha alguna raó per a un secret.

—No creus que en Murdo intentarà fer servir aquesta informació contra en Thomas?

—Per descomptat.

—Què farà en Murdo?

—No ho sé, però, faci el que faci segur que serà dolent per a en Thomas.

En Philemon va arrufar el front.

—Em pensava que havíem d’ajudar en Thomas.

En Godwyn va somriure.

—Això és el que es pensa tothom.

La campana va tocar anunciant la sexta.

En Philemon se’n va anar a buscar en Murdo, i en Godwyn es va unir a la resta dels monjos a la catedral. A l’uníson amb els altres va recitar: «Oh, Déu, digna’t a venir a ajudar-me». Aquell dia va pregar amb una determinació extraordinària. Malgrat la confiança que havia mostrat davant d’en Philemon, sabia que se l’estava jugant. Ho havia apostat tot a la carta del secret d’en Thomas, però no sabia el que la carta mostraria en el moment de descobrir-la.

Tanmateix, era clar que havia tingut èxit a l’hora d’esvalotar els monjos. No paraven de bellugar-se i de parlar, i en Carlus va haver d’imposar silenci dues vegades durant els salms. En general, els monjos detestaven els frares pel fet que prenien una actitud de superioritat moral pel que feia a les possessions terrenals, mentre que, a la vegada, vivien a expenses d’aquells que condemnaven. I detestaven en Murdo en particular perquè era ostentós, golafre i embriac. Abans que a ell, votarien qualsevol altre.

Mentre sortien de l’església després de l’ofici, en Simeon va parlar a en Godwyn:

—No pot ser que ens posin el frare.

—Hi estic d’acord.

—En Carlus i jo no proposarem cap altre candidat. Si els monjos estan dividits, el comte podrà presentar el seu candidat com un compromís necessari. Hem d’oblidar les nostres diferències i unir-nos entorn d’en Thomas. Si tenim un front unit, al comte li serà difícil posar-se en contra nostre.

En Godwyn es va aturar i va mirar en Simeon de fit a fit.

—Gràcies, germà —va dir-li fent esforços per semblar humil i amagar l’exaltació que sentia.

—Ho fem pel bé del priorat.

—Ho sé. Però aprecio la teva generositat d’esperit.

En Simeon va assentir i va marxar.

En Godwyn estava a un pas de la victòria.

Els monjos van entrar al refectori per sopar. En Murdo se’ls va afegir. Se saltava els oficis, però no pas els àpats. Tots els monestirs tenien una regla general segons la qual qualsevol monjo o frare era benvingut a taula, encara que poques persones explotaven tant aquesta pràctica com en Murdo. En Godwyn li va estudiar la cara. El frare estava excitat, com si tingués novetats que es delia per comunicar. Tanmateix, es va contenir mentre se servia el sopar i es va quedar callat al llarg de l’àpat escoltant el novici que llegia.

El passatge escollit era la història de Susanna i els Vells, del Llibre de Daniel. En Godwyn no ho aprovava: la història tenia massa connotacions sexuals per ser llegida en veu alta en una comunitat cèlibe. Però, aquell dia, fins i tot el relat de l’intent de dos ancians lascius per copular amb una dona servint-se d’un xantatge no reeixia a cridar l’atenció dels monjos. Van continuar xiuxiuejant entre ells mirant en Murdo d’esquitllentes.

Quan l’àpat es va acabar i el profeta Daniel havia salvat Susanna de ser executada interrogant els ancians per separat i demostrant que explicaven històries contradictòries, els monjos es van preparar per marxar. En aquell moment, en Murdo va interpel·lar en Thomas:

—Quan vas venir aquí, germà Thomas, tenies una ferida d’espasa, tinc entès.

Va parlar prou fort perquè tothom ho sentís, i els altres monjos es van parar a escoltar.

En Thomas el va esguardar fredament.

—Sí.

—La ferida que finalment et va causar la pèrdua del braç esquerre. Estava pensant: vas rebre aquesta ferida estant al servei de la reina Isabel?

En Thomas va empal·lidir.

—He estat monjo de Kingsbridge durant deu anys. La meva vida anterior ha quedat oblidada.

En Murdo va continuar impertèrrit.

—Ho pregunto per raó de la finca de terra que vas aportar quan vas entrar al priorat. Un poblet molt productiu a Norfolk. Dues-centes hectàrees. Prop de Lynn… on viu la reina.

En Godwyn el va interrompre fingint indignació.

—Què sap un foraster de les nostres propietats?

—Oh, he llegit la cèdula —va respondre en Murdo—. Aquestes coses no són cap secret.

En Godwyn va donar un cop d’ull a en Carlus i a en Simeon, asseguts un al costat de l’altre. Ambdós homes estaven sobresaltats. Com a sotsprior i tresorer, ja n’estaven al corrent. Devien estar mirant de saber com en Murdo havia pogut tenir accés a la cèdula. En Simeon va obrir la boca per parlar, però en Murdo es va avançar:

—O almenys no haurien de ser un secret.

En Simeon va tornar a tancar la boca. Si demanava saber com en Murdo se n’havia assabentat, hauria d’encarar-se a preguntes sobre per què ho havia mantingut en secret.

—I la granja de Lynn va ser donada al priorat per… —va continuar en Murdo, i va fer una pausa per afegir un efecte dramàtic—: la reina Isabel —va acabar.

En Godwyn va mirar al seu voltant. Tots els monjos estaven consternats, tots menys en Carlus i en Simeon, que tenien una expressió rígida.

Fra Murdo es va recolzar a la taula.

—T’ho tornaré a preguntar —va insistir agressivament—. Et van ferir estant al servei de la reina Isabel?

—Tothom sap el que vaig fer abans de ser monjo —va contestar en Thomas—. Vaig ser cavaller, vaig lluitar en batalles, vaig matar homes. Ho he confessat i he rebut l’absolució.

—Un monjo ha de posar el seu passat darrere seu, però ser prior de Kingsbridge suposa una càrrega més pesant. A un prior se li ha de poder preguntar qui va matar, per què i, sobretot, quina recompensa en va rebre.

En Thomas va mirar-se en Murdo sense parlar-li. En Godwyn va mirar de llegir la cara d’en Thomas. Estava rígida en una expressió d’emoció forta… però què? No hi havia signes de culpa, ni tan sols d’avergonyiment: fos quin fos el secret, en Thomas no sentia que hagués fet res vergonyós. Tampoc no s’hi veia ràbia. El to sorneguer d’en Murdo podria haver provocat molts homes i tornar-los violents, però en Thomas no semblava que estigués a punt d’entaular una discussió violenta. No, el que en Thomas semblava que sentia era una cosa diferent, més freda que la vergonya, més callada que la ràbia. Finalment, en Godwyn es va adonar que era por. En Thomas tenia por. D’en Murdo? Difícilment. No, tenia por d’alguna cosa que podia esdevenir-se per culpa d’en Murdo, alguna conseqüència del fet que el frare hagués esbombat el secret.

En Murdo no li donava treva:

—Si no contestes la pregunta aquí, en aquesta estança, haurà de ser formulada en un altre lloc.

En Godwyn va calcular que, arribats a aquest punt, en Thomas es rendiria. Però no en tenia la certesa absoluta. En Thomas era un os dur de rosegar. Durant deu anys havia estat callat, pacient i sofert. Quan en Godwyn se li va apropar per tal que es presentés per a prior, devia haver decidit que el passat estava totalment enterrat. Ara es devia adonar que estava errat. Però, com reaccionaria a aquesta constatació? S’adonaria del seu error i es faria enrere? O serraria les dents i aniria fins al final? En Godwyn va mossegar-se els llavis i va esperar.

Finalment, en Thomas va parlar.

—Penso que tens raó pel que fa a formular la pregunta en algun altre lloc —va començar—, o com a mínim, penso que faràs tot el que estigui a les teves mans, sense importar-te si és insolidari amb els germans o perillós, per fer que el teu nomenament com a prior esdevingui una realitat.

—No sé si estàs insinuant…

—No cal que diguis res més! —va exclamar en Thomas aixecant-se sobtadament. En Murdo va recular. L’alçada i el físic soldadesc d’en Thomas, sumats a la pujada del seu to de veu, van aconseguir l’estrany resultat de fer callar el frare.

—Mai no he contestat preguntes sobre el meu passat —va continuar en Thomas. La seva veu tornava a ser tranquil·la, i tots i cadascun dels monjos que eren a l’estança s’estaven quiets i callats, molt interessats a sentir-lo—. I no ho faré mai. —Va assenyalar en Murdo—. Però aquest… frare menyspreable… fa que m’adoni que, si jo esdevingués el vostre prior, aquestes preguntes no pararien mai. Un monjo es pot guardar el passat per a si mateix, però per a un prior és diferent, ara ho veig. Un prior pot tenir enemics, i qualsevol secret és un punt feble. I llavors, és clar, per culpa de la vulnerabilitat del capdavanter, tota la institució està amenaçada. El meu seny hauria d’haver tingut clar el que la malícia de fra Murdo ha posat en relleu: el fet que un home que no vol contestar preguntes del seu passat no pot ser prior. Per tant…

—No! —va cridar el jove Theodoric.

—Per tant, retiro la meva candidatura per a la pròxima elecció.

En Godwyn va fer un llarg sospir de satisfacció. Havia assolit el seu objectiu.

En Thomas es va asseure. En Murdo tenia un aspecte confiat i tothom volia parlar a la vegada.

En Carlus va donar un cop de puny a la taula, i lentament tots van anar callant.

—Fra Murdo —va dir—, atès que no tens vot en aquesta elecció, t’he de demanar que ara te’n vagis.

En Murdo se’n va anar lentament, amb un aire triomfant. Quan ja havia sortit del refectori, en Carlus es va lamentar:

—Això és un desastre… En Murdo és l’únic candidat.

—No podem permetre que en Thomas renunciï —va exclamar en Theodoric.

—Però ho ha fet!

—Hi ha d’haver un altre candidat —va dir en Simeon.

—Sí —va afegir en Carlus—. Proposo en Simeon.

—No! —va cridar en Theodoric.

—Deixeu-me parlar —va començar en Simeon—. Hem d’escollir aquell d’entre nosaltres que pugui unir la comunitat contra en Murdo de la manera més efectiva. Aquest no sóc pas jo. Sé que no tinc prou suport entre els més joves. Penso que tots sabem qui sumaria més vots de totes les faccions.

Es va girar i va mirar en Godwyn.

—Sí! —va cridar en Theodoric—. En Godwyn!

Els monjos joves van cridar amb entusiasme, els més vells van adoptar un posat resignat. En Godwyn va negar amb el cap, com si no volgués ni respondre’ls. Van començar a picar les taules i a corejar el seu nom:

—God-wyn! God-wyn!

Finalment, es va aixecar. Tenia el cor ple de joia, però mantenia la cara seriosa. Va alçar les mans per demanar silenci. Llavors, quan es va fer el silenci a l’estança, va dir amb una veu suau, modesta:

—Obeiré la voluntat dels meus germans.

La sala va esclatar amb víctors i aplaudiments.