46
El juliol del 1346, el rei Eduard III va reunir a Portsmouth la flota invasora més gran que Anglaterra havia vist mai, gairebé un miler de vaixells. Vents contraris van endarrerir l’armada, però finalment van llevar àncores l’11 de juliol amb destinació secreta.
La Caris i la Mair van arribar a Portsmouth dos dies després i van perdre l’oportunitat de veure el bisbe Richard que havia partit amb el rei. Van decidir seguir l’exèrcit a França.
Havia estat complicat aconseguir el permís per viatjar fins a Portsmouth. La mare Cecilia havia cridat les monges a capítol per debatre la proposta, i algunes havien manifestat el temor que la Caris correria un perill físic i moral. Però les monges sortien dels convents, no només per fer pelegrinatges, sinó per realitzar encàrrecs comercials a Londres, Canterbury i Roma. I les monges de Kingsbridge volien que els tornessin els diners robats.
Tanmateix, la Caris no estava segura que li concedissin el permís per creuar el canal de la Mànega. Per sort, no podia consultar-ho.
Ella i la Mair no haurien pogut seguir l’exèrcit de manera immediata, fins i tot encara que haguessin conegut la destinació del rei, perquè totes les naus en condicions de navegar atracades a la costa sud d’Anglaterra havien estat obligades a reclutar-se per a la invasió. Així, doncs, van esperar notícies amb impaciència al convent de monges que hi havia just als afores de Portsmouth.
La Caris va saber més endavant que el rei Eduard i el seu exèrcit havien desembarcat a l’àmplia platja de Saint Vaast-la-Hougue, a la costa nord de França, a prop de Barfleur. No obstant això, la flota no va tornar immediatament. Els vaixells van resseguir la costa en sentit est durant dues setmanes, seguint les passes de l’exèrcit invasor fins a Caen. Allà van omplir les bodegues de botins: joies, teixits rics, i peces d’or i plata que l’exèrcit del rei Eduard havia saquejat a la burgesia pròspera de Normandia. Després van tornar.
Un dels primers a tornar va ser el Grace, una caravel·la, un vaixell de càrrega molt ample de proa i popa arrodonides. El capità, un llop de mar de rostre colrat que es deia Rollo, no parava de lloar el rei. Li havien pagat una compensació minsa per posar-hi el vaixell i els homes, i s’havia endut un bon pessic del saqueig.
—L’exèrcit més gran que he vist mai —va comentar en Rollo, complagut. Creia que hi havia com a mínim quinze mil homes, dels quals prop de la meitat eren arquers, i, segurament, uns cinc mil cavalls—. Haureu de córrer si els voleu atrapar —va comentar—. Us duré fins a Caen, l’últim lloc per on sé que han passat, i allà els podeu seguir el rastre. Sigui en la direcció que sigui, us duran una setmana d’avantatge.
La Caris i la Mair van negociar un preu amb en Rollo i després van pujar a bord del Grace amb dos ponis fornits, el Blackie i l’Stamp. No podien córrer més que els cavalls de l’exèrcit, però la Caris va rumiar que l’exèrcit bé s’havia d’aturar per lliurar batalla de tant en tant i això els permetria arribar a trobar-los.
Quan van arribar a la riba francesa i van entrar a l’estuari de l’Orne, a primera hora d’un radiant matí d’agost, la Caris va olorar l’aire i hi va detectar la desagradable olor de la cendra vella. En estudiar el paisatge a banda i banda del riu, es va adonar que les terres de conreu eren tenyides de negre. Era com si haguessin cremat les collites dels camps.
—Una pràctica habitual —va comentar en Rollo—. Tot allò que l’exèrcit no es pot endur, ho destrueix; si no ho fessin, l’enemic se’n podria beneficiar.
Mentre s’acostaven al port de Caen van deixar enrere els bucs d’uns quants vaixells cremats, suposadament incendiats per la mateixa raó.
—Ningú no sap quins plans té el rei —els va explicar en Rollo—. Pot ser que vagi en direcció sud i avanci cap a París, o que giri cap al nord-est en direcció a Calais amb la idea de trobar allà els seus aliats flamencs. Però segur que podreu seguir-li les passes. Només cal que continueu fent camí per entremig dels camps cremats.
Abans de desembarcar, en Rollo els va donar un pernil.
—Gràcies, però tenim una mica de peix fumat i formatge sec als sarrons —li va explicar la Caris—. I duem diners, podem comprar el que ens faci falta.
—Els diners poden no fer-vos gaire servei —va respondre el capità—. No hi haurà gaire res per comprar. Un exèrcit és com una plaga de llagostes, deixa el país desolat. Agafeu el pernil.
—Sou molt amable. Déu us guardi.
—Pregueu per mi, si voleu, germana. He comès alguns pecats greus en la meva vida.
Caen era una ciutat d’uns quants milers de cases. Com Kingsbridge, les seves dues meitats, el casc antic i la part nova, estaven separades per un riu, l’Odon, i les unia el pont de Saint Peter. A la ribera del riu de prop del pont hi havia uns quants pescadors venent el que havien pescat. La Caris els va demanar el preu d’una angula. Li va costar entendre la resposta: els pescadors parlaven un dialecte del francès que no havia sentit mai. Quan, finalment, va poder esbrinar el que li deien, el preu la va deixar sense alè. Es va adonar que el menjar era tan escàs que era més valuós que les joies. Va donar gràcies per la generositat d’en Rollo.
Havien pres la decisió que dirien que eren monges irlandeses que viatjaven cap a Roma. Ara, però, mentre ella i la Mair s’allunyaven del riu a cavall, la Caris es preguntava amb neguit si els vilatans podrien detectar pel seu accent que era anglesa.
No es veien gaires vilatans. Portes esfondrades i porticons destrossats mostraven cases buides. Hi havia un silenci fantasmal; no hi havia venedors pregonant mercaderies, ni criatures barallant-se, ni se sentia el so de les campanes de les esglésies. L’única feina que es duia a terme eren enterraments. Feia més d’una setmana que la batalla s’havia lliurat, però petits grups d’homes de rostres ombrívols encara treien cadàvers de dins les cases i els carregaven en carros. Era com si l’exèrcit anglès s’hagués dedicat a massacrar homes, dones i criatures. Van passar per davant d’una església on havien cavat una immensa fossa al cementiri, i van veure com amuntegaven els cossos en una tomba col·lectiva, sense taüts ni mortalles, mentre un capellà entonava una ininterrompuda missa funeral. La fortor era insuportable.
Un home ben abillat va fer una reverència quan van passar davant seu i els va preguntar si necessitaven ajuda. El seu posat de propietari suggeria que era un ciutadà important, preocupat perquè cap mal no pogués assaltar els visitants religiosos. La Caris va rebutjar l’ajuda i es va adonar que el seu normand no era gaire diferent del dels nobles anglesos. Va pensar que les capes socials més baixes potser tenien els seus propis dialectes locals, mentre que la classe dominant parlava una llengua franca.
Les dues monges van enfilar la carretera que sortia de la ciutat, contentes de deixar enrere aquells carrers embruixats. El camp també era desert. La Caris sentia constantment el gust amarg de les cendres a la boca. Molts dels camps i horts de banda i banda de la carretera havien estat incendiats. Cada pocs quilòmetres passaven per entremig d’una pila de ruïnes socarrades que havien estat un poble. Els camperols o bé havien fugit abans que arribés l’exèrcit o bé havien mort en l’incendi, ja que no es veien gaires éssers vius: només ocells, de tant en tant un porc o una gallina que havien passat per alt els saquejadors de l’exèrcit, i, a vegades, un gos ensumant entre les escombraries amb desconcert, intentant captar l’olor del seu amo entre una pila de brases fredes.
La seva destinació immediata era el convent de monges que hi havia a mig dia a cavall de Caen. Sempre que poguessin farien nit en un recinte religiós, ja fos un convent, un monestir o un hospital, igual que havien fet en anar de Kingsbridge a Portsmouth. Sabien els noms i les ubicacions de cinquanta-una institucions d’aquesta mena entre Caen i París. Si aconseguien trobar-les i s’afanyaven a seguir les petjades arrasadores del rei Eduard, tindrien allotjament i menjar de franc, lluny dels lladres, i, tal com hi afegiria la mare Cecilia, de les temptacions carnals com ara la beguda forta i la companyia masculina.
La Cecilia tenia un nas molt fi, però no s’havia adonat que entre la Caris i la Mair es respirava una altra mena de temptació. Per aquesta raó, al començament la Caris havia rebutjat l’oferiment de la Mair d’acompanyar-la. Tenia la intenció d’anar ràpid i no volia complicar la missió iniciant una relació apassionada o negant-se a tenir-la. Per altra banda, necessitava que la seva acompanyant fos una persona valenta i amb recursos. Ara estava contenta de la tria que havia fet: de totes les monges, la Mair era l’única amb el valor d’anar perseguint l’exèrcit anglès en territori francès.
Havia previst tenir-hi una conversa franca abans de marxar, en què li diria que no havien de tenir cap mena de demostració d’afecte físic entre elles mentre fossin lluny del convent. Amb independència de qualsevol altra cosa, podrien tenir problemes molt greus si les veia algú. Però, per una o altra raó, mai no va encetar aquella conversa sincera. I eren allà, a França, amb aquell assumpte encara pendent de tractar, com un tercer viatger invisible cavalcant entre totes dues sobre un cavall silenciós.
Al migdia es van aturar al costat d’un rierol que discorria al marge d’un bosc on hi havia un prat sense cremar perquè hi poguessin pasturar els ponis. La Caris va tallar unes llesques del pernil que els havia donat en Rollo, i la Mair va treure del sarró una barra de pa dur de Portsmouth. Van beure aigua del rierol malgrat que tenia gust de cendra.
La Caris va controlar les ganes de continuar endavant i es va obligar a deixar que els cavalls descansessin durant les hores més caloroses del dia. Aleshores, mentre es preparaven per marxar, es va espantar en veure que algú l’observava. Es va quedar paralitzada, amb el pernil en una mà i el ganivet a l’altra.
—Què hi ha? —va demanar la Mair. Llavors va seguir la mirada de la Caris i ho va entendre.
A uns pocs metres de distància hi havia dos homes drets entre les ombres dels arbres que les observaven. Se’ls veia força joves, però no en podia estar segura, perquè tenien la cara bruta de sutge i la roba llardosa.
Un segon després, la Caris se’ls va adreçar en francès normand.
—Que Déu us beneeixi, fills meus.
No van contestar. La Caris va suposar que no sabien què havien de fer. Però, quines possibilitats estaven sospesant? Robatori? Violació? Tenien un posat amenaçador.
Estava espantada, però es va obligar a pensar amb calma. «Vulguin el que vulguin, deuen estar afamats», va calcular.
—Ràpid, dóna’m dos trossos de pa —va dir a la Mair.
La Mair va tallar dues llesques gruixudes de la barra grossa. La Caris va tallar els corresponents dos talls de pernil. Va posar el pernil damunt del pa i va indicar a la Mair:
—Dóna’n un a cada un.
La Mair semblava aterrida, però va creuar la superfície de gespa amb passa ferma i va oferir el menjar als homes.
Tots dos van arreplegar-lo d’una revolada i se’l van cruspir. La Caris va donar gràcies al cel d’haver-ho encertat.
Ràpidament, va deixar el pernil al sarró i el ganivet al cinturó, i va muntar al Blackie. La Mair va fer el mateix, va desar el pa al sarró i va muntar l’Stamp. La Caris se sentia més segura a cavall.
El més alt dels dos homes va acostar-se a elles, amb passes ràpides. La Caris va tenir la temptació d’esperonar el poni amb els talons i fugir, però no tenia temps; i, aleshores, l’home ja estava subjectant les regnes amb la mà.
—Gràcies —va dir amb el fort accent local.
—Doneu les gràcies a Déu, no a mi —va dir la Caris—. Ell m’ha enviat per ajudar-vos. Us està observant. Ho veu tot.
—Teniu més carn al sarró.
—Déu em dirà a qui l’he de donar.
Es va fer una pausa mentre l’home rumiava les seves paraules, després li va demanar:
—Doneu-me la vostra benedicció.
La Caris no tenia cap ganes d’estendre el braç dret per fer el gest tradicional de la benedicció ja que la mà dreta quedaria massa lluny del ganivet que duia al cinturó. Només era un ganivet de menjar de fulla petita de la mena que portaven tots els homes i dones, però era prou per poder ferir la mà que sostenia la regna del seu cavall perquè el deixés anar.
Aleshores va tenir un moment d’inspiració:
—Entesos —va dir—. Agenolleu-vos.
L’home va dubtar.
—Us heu d’agenollar per rebre la meva benedicció —va dir en to una mica autoritari.
A poc a poc, l’home es va agenollar, sense deixar caure el tros de pa que duia a la mà.
La Caris va desviar la mirada cap al seu company. Aleshores, el segon home va fer el mateix.
La Caris els va beneir tots dos, després va clavar una puntada de taló al Blackie i se’n va allunyar ràpidament trotant. Un moment després va mirar enrere. La Mair cavalcava a prop seu. Els dos homes afamats estaven drets mirant-les.
La Caris no va deixar de rumiar amb neguit sobre l’incident tota la tarda mentre cavalcaven. El sol resplendia alegrement, com en un dia bo a l’infern. En alguns llocs, el fum s’enlairava de manera discontínua des d’un tros de bosc o un graner ardent. Però, gradualment, es va adonar que el camp no estava completament desert. Va veure una dona embarassada collint mongetes en un camp que s’havia escapat de les torxes angleses; els rostres espantats de dos nens que ho fitaven tot des de darrere de les pedres ennegrides d’una casa pairal, i diversos grups petits d’homes, normalment rondant pels marges del bosc, movent-se amb la determinació alerta dels carronyaires. Els homes la preocupaven. Se’ls veia afamats i els homes afamats eren perillosos. Es preguntava si no hauria de deixar de preocupar-se tant per la velocitat i, en canvi, amoïnar-se per la seguretat.
Trobar el camí per arribar a les cases religioses on havien previst aturar-se també seria molt més difícil del que havia previst. No se li havia acudit que l’exèrcit anglès hauria deixat tanta devastació al seu pas. Havia suposat que trobarien camperols que els podrien donar indicacions. En temps de pau, ja hauria estat prou complicat obtenir aquesta informació de persones que mai no havien anat més enllà del mercat de la ciutat més propera. Ara, els seus interlocutors serien també evasius, estarien aterrits o es mostrarien amenaçadors.
Per la posició del sol sabia que anaven en direcció est, i tenint en compte les profundes roderes dels carros sobre el fang sec, va concloure que eren a la carretera principal. La destinació d’aquella nit era un poble que rebia el nom del convent de monges que tenia al centre, Hôpital-des-Soeurs. A mesura que l’ombra que es projectava davant seu s’anava allargant, anava mirant cada vegada amb més i més insistència buscant algú a qui poder demanar indicacions.
Les criatures fugien d’elles espantades. La Caris encara no estava prou desesperada per arriscar-se a acostar-se a un d’aquells homes d’aspecte famèlic. Esperava creuar-se amb alguna dona. No es veien dones joves enlloc i la Caris tenia l’ombrívola sospita del destí que devien haver trobat a mans dels anglesos vagabunds. De tant en tant veia, lluny en la distància, un grup de siluetes collint en un camp que s’havia lliurat de les flames; però era reticent a allunyar-se gaire de la carretera.
Al final van trobar una vella tota arrugada asseguda sota un pomer al costat d’un imponent casalot de pedra. Estava menjant pometes collides de l’arbre molt abans no haguessin madurat. Se la veia aterrida. La Caris va baixar del cavall per intimidar-la menys. La velleta va intentar ocultar aquell humil àpat entre els plecs del vestit, però no semblava tenir prou forces per poder fugir.
La Caris li va parlar amb educació.
—Bon vespre, bona dona. Us puc demanar si aquesta carretera ens menarà fins a Hôpital-des-Soeurs?
La dona va semblar tranquil·litzar-se i va respondre en un francès força entenedor. Assenyalant en la direcció que seguien, va contestar:
—Travesseu el bosc i a l’altra banda del turó.
La Caris es va fixar que no tenia dents. Havia de ser gairebé impossible menjar pomes verdes amb les genives, va pensar amb pena.
—A quina distància? —va demanar.
—El camí és llarg.
A la seva edat tots els camins eren llargs.
—Hi podrem ser quan arribi la nit?
—A cavall, sí.
—Gràcies, bona dona.
—Tenia una filla —va explicar la velleta—. I dos néts. De catorze i setze anys. Bons nois.
—Em sap greu.
—Els anglesos —va dir la velleta—. Que es cremin tots a l’infern.
Era evident que no li havia passat pel cap que la Caris i la Mair poguessin ser angleses. Això responia la pregunta de la Caris: els vilatans no sabien distingir la nacionalitat dels estrangers.
—Com es deien els nois?
—Gites i Jean.
—Pregaré per les ànimes d’en Gites i en Jean.
—Teniu pa?
La Caris va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi hagués ningú més rondant per allà preparat per saltar-los al damunt, però estaven soles. Va assentir a la Mair, que va treure el tros que els quedava de la barra de pa del sarró i el va allargar a la velleta.
La dona l’hi va arrabassar de les mans i es va posar a rosegar-lo amb les genives.
La Caris i la Mair van allunyar-se a cavall.
—Si continuem donant el menjar —va dir la Mair—, ens morirem de gana.
—Ja ho sé —va replicar la Caris—. Però com podíem dir que no?
—No podrem complir la nostra missió si ens morim.
—Però, al capdavall, som monges —va replicar amb aspror la Caris—. Hem d’ajudar els necessitats i deixar que Déu decideixi quan ens ha d’arribar l’hora de morir.
La Mair estava desconcertada.
—Mai abans no t’havia sentit parlar així.
—El meu pare odiava la gent que pregonava la moralitat. Solia dir que tots som bons quan ens va bé: això no compta. És quan un té moltes ganes de fer alguna cosa dolenta, quan estàs a punt de reunir una fortuna a partir d’un tracte deshonest, o besar els seductors llavis de la dona del teu veí o dir una mentida per estalviar-te un greu problema, que cal aplicar les normes. La integritat d’un home és com una espasa, deia: no s’ha de brandar fins al moment de posar-la a prova. No és que fos un entès en espases.
La Mair va restar en silenci una estona. Podria haver estat reflexionant sobre les paraules de la Caris, o, senzillament, podria haver deixat córrer la discussió: la Caris no n’estava segura.
Parlar de l’Edmund sempre feia que la Caris s’adonés de com el trobava a faltar. Després de la mort de la seva mare s’havia convertit en la pedra de toc de la seva vida. Sempre havia estat allà, ferm al seu costat, com si estigués sempre a punt per si necessitava compassió i comprensió, o un consell encertat, o només informació: sabia tantes coses del món! Ara, quan tombava el cap en aquella direcció, només hi havia un buit.
Van travessar un tram de bosc i després van enfilar un pendent, tal com els havia predit la velleta. En abaixar la mirada a una vall poc profunda, van albirar un altre poble cremat, com tots els altres, tret del grup d’edificis de pedra que semblava un petit convent.
—Això deu ser Hôpital-des-Soeurs —va anunciar la Caris—. Gràcies a Déu.
A mesura que s’acostaven a l’indret, es va adonar de com s’havia arribat a acostumar a la vida del convent. Mentre baixaven cavalcant el pujol va ser conscient que anhelava el ritual de rentar-se les mans, de menjar en silenci, d’anar a dormir al capvespre, fins i tot la tranquil·litat somnolenta de les matines a les tres de la matinada. Després del que havia vist aquell dia, la seguretat d’aquells murs de pedra grisa resultava seductora, i va esperonar el cansat Blackie perquè anés al trot.
No es veia ningú a l’indret, però tampoc no era un fet sorprenent: era una casa petita en un poble, i no es podia esperar l’animació d’un priorat important com el de Kingsbridge. Tanmateix, a aquella hora del dia s’hauria d’haver vist una columna de fum sortint de la llar de foc de la cuina atrafegada per preparar el sopar. En canvi, a mesura que s’hi acostaven, va veure altres indicis sinistres, i, lentament, la va envair una sensació de consternació. L’edifici més proper, que semblava una església, no tenia sostre. Les finestres eren forats buits, sense porticons ni vidres. Algunes parets de pedra estaven ennegrides, com per l’acció del fum.
El lloc estava en silenci: ni campanes, ni crits de mossos de quadra ni de cuiners. Mentre hi entrava, la Caris es va adonar amb desànim que estava desert. I hi havien calat foc, com a tots els altres edificis del poble. La major part dels murs de pedra encara s’aguantaven drets, però els sostres de fusta s’havien esfondrat, les portes i altres peces de fusta s’havien cremat, i els vidres de les finestres havien esclatat a causa de la calor.
La Mair va dir amb veu incrèdula:
—Han calat foc a un convent de monges?
La Caris estava igualment desconcertada. Havia servat el convenciment que els exèrcits invasors deixaven els edificis eclesiàstics intactes, sense excepció. La gent deia que era una regla d’or. Un comandant mai no dubtaria de fer matar un soldat que violés un lloc sagrat. Havia acceptat aquell principi sense qüestionar-lo.
—Ves, quina cavallerositat! —va exclamar.
Van desmuntar i van continuar avançant a peu rodejant amb molta cura bigues carbonitzades i runes ennegrides, fins a les dependències d’ús domèstic. En acostar-se a la porta de la cuina, la Mair va proferir un crit.
—Déu meu, què és allò?
La Caris en sabia la resposta.
—És una monja morta. —El cadàver que hi havia a terra estava despullat, però tenia els cabells rapats d’una monja. Per alguna raó, el cos havia sobreviscut al foc. Devia fer vora una setmana que la dona era morta. Els ocells ja se li havien menjat els ulls, i algunes parts del rostre havien estat rosegades per algun carronyaire.
A més, li havien tallat els pits amb un ganivet.
—Això ho han fet els anglesos? —va preguntar la Mair, horroritzada.
—En tot cas, no van ser els francesos.
—Els nostres soldats tenen entre ells estrangers que lluiten amb ells, oi que sí? Gal·lesos i alemanys. Potser han estat ells.
—Tots ells estan sota les ordres del nostre rei —va replicar la Caris amb desaprovació severa—. Ell els ha dut aquí. El que facin és responsabilitat seva.
Es van quedar mirant aquell espectacle espantós. Mentre observaven, va sortir un ratolí per la boca del cadàver. La Mair va xisclar i va girar-s’hi d’esquena.
La Caris la va abraçar.
—Tranquil·la —va calmar-la amb fermesa, alhora que fregava l’esquena de la Mair per consolar-la—. Au, anem —va dir un moment després—. Marxem lluny d’aquí.
Van tornar on havien deixat els cavalls. La Caris va resistir l’impuls d’enterrar la monja morta: si s’endarrerien, encara s’estarien allà en arribar el capvespre. Però, on podien anar? Havien previst fer nit allà.
—Tornarem amb la velleta del pomer —va anunciar—. La seva casa és l’única construcció intacta que hem vist des que hem deixat Caen. —Va mirar amb neguit el sol ponent—. Si esperonem els cavalls, hi podem arribar abans no sigui negra nit.
Van acuitar els esgotats ponis perquè avancessin i van desfer el camí seguint la carretera. Just davant d’elles el sol baixava amb excessiva rapidesa per sota l’horitzó. Les últimes llums s’esvaïen quan van arribar a la part posterior de la casa que hi havia al costat del pomer.
La velleta va estar contenta de veure-les, esperava que compartirien amb ella el menjar, cosa que van fer a les fosques. Es deia Jeanne. No tenia cap foc, però el temps era suau, i les tres dones es van embolicar l’una al costat de l’altra amb les mantes. Com que no s’acabaven de refiar de la seva amfitriona, la Caris i la Mair es van ajeure aferrant els sarrons on conservaven el menjar.
La Caris va continuar desperta una estona. Estava contenta d’estar en marxa després del llarg retard que havien acumulat a Portsmouth, i havien fet grans avenços en els darrers dos dies. Si aconseguia trobar el bisbe Richard, estava convençuda que aquest obligaria en Godwyn a retornar els diners a les monges. No era cap panacea de la integritat, però era un home de ment oberta, i, amb un estil personal i esllanguit, impartia justícia de manera justa. En Godwyn no havia aconseguit que les coses anessin a la seva manera, ni tan sols durant el judici per bruixeria. Estava segura que podria convèncer en Richard que li lliurés una carta que ordenés a en Godwyn la venda dels béns del priorat per tal de retornar els diners robats.
Però l’amoïnava la seva seguretat i la de la Mair. La suposició que els soldats deixaven les monges en pau havia estat del tot errònia: el que havien vist a Hôpital-des-Soeurs ho deixava ben clar. Ella i la Mair necessitaven una disfressa.
En despertar-se amb la llum de l’alba, va demanar a la Jeanne:
—Els vostres néts… Encara en conserveu la roba?
La velleta va obrir un bagul de fusta.
—Agafeu el que vulgueu —els va oferir—. No tinc ningú a qui donar-ho. —Va agafar una galleda i va sortir a buscar aigua.
La Caris va començar a remenar les peces de roba que hi havia al bagul. La Jeanne no els havia demanat cap pagament. Va imaginar que la roba tenia un valor monetari escàs, després de tantes morts.
—Què vols fer? —va preguntar la Mair.
—Les monges no estan segures —va observar la Caris—. Ens transformarem en patges al servei d’algun senyor menor, en Pierre, le sieur de Longchamp a la Bretanya. Pierre és un nom força comú i hi deu haver una pila de llocs amb el nom Longchamp. El nostre amo ha estat capturat pels anglesos, i la nostra senyora ens ha enviat a buscar-lo per negociar un rescat.
—Entesos —va convenir la Mair amb impaciència.
—En Gites i en Jean tenien catorze i setze anys, de manera que amb una mica de sort la seva roba ens anirà bé.
La Caris va treure una túnica, uns pantalons i una capa amb caputxa, tot plegat del color marró apagat de la llana sense tintar. La Mair va trobar una vestimenta semblant de color verd, de mànigues curtes i una samarreta per anar a sota. Les dones no solien portar calçotets, però els homes sí, i, per sort, la Jeanne havia rentat amb cura les peces de lli de la família difunta. La Caris i la Mair podien conservar les seves sabates: el calçat pràctic que utilitzaven les monges no era diferent del que usaven els homes.
—Ens ho posem? —va suggerir la Mair.
Es van treure els hàbits de monja. La Caris no havia vist mai la Mair despullada, i no va poder resistir la temptació de mirar-la d’esquitllentes. El cos nu de la seva companya la va deixar sense alè. La pell de la Mair semblava resplendir com una perla rosa. Tenia els pits generosos, amb uns infantils mugrons pàl·lids, i tenia un luxuriós matoll de pèl púbic. Tot d’una, la Caris va ser conscient que el seu cos no era tan bonic. Va enretirar la mirada i ràpidament es va començar a posar la roba que havia triat.
Es va passar la túnica pel cap. Era igual que un vestit de dona, tret que s’acabava a l’altura dels genolls en comptes dels turmells. Es va apujar els calçotets de lli i els pantalons, després es va tornar a posar les sabates i el cinturó.
—Com estic? —va preguntar la Mair.
La Caris la va observar. La Mair s’havia posat una gorra de xicot damunt els cabells curts rossos, i l’havia decantat una mica. Somreia d’orella a orella.
—Se’t veu molt feliç! —va respondre la Caris amb sorpresa.
—Sempre m’ha agradat la roba de noi. —La Mair es va posar a gallejar amunt i avall de la petita estança—. Així és com caminen —va explicar—. Sempre ocupant més espai del que necessiten. —Era una imitació tan fidel que la Caris va esclafir a riure.
Un pensament va irrompre en el cap de la Caris.
—Haurem de pixar dretes?
—Jo ho sé fer, però no amb calçotets… És poc polit.
La Caris va riure alegrement.
—No ens podem treure els calçotets, una ventada inesperada podria deixar al descobert els nostres… secrets.
La Mair va riure. Aleshores es va posar a guaitar la Caris d’una manera que li resultava estranya, encara que no del tot desconeguda, recorrent-la amunt i avall amb la vista, trobant els seus ulls i sostenint-li la mirada.
—Què fas? —va dir la Caris.
—Així és com els homes miren les dones, com si ens posseïssin. Però vés amb compte… si ho fas a un home, es torna agressiu.
—Això pot ser més difícil del que em pensava.
—Ets massa bonica —va observar la Mair—. Necessites embrutar-te la cara.
Va anar cap a la llar de foc i es va ennegrir la mà amb sutge. Aleshores el va escampar pel rostre de la Caris. El seu contacte era com una carícia.
«No tinc una cara bonica —va pensar la Caris—, mai ningú no m’havia valorat així, tret d’en Merthin, és clar…».
—Massa —va rondinar la Mair un moment després, i en va treure una mica amb l’altra mà—. Així està millor. —Va embrutar la mà de la Caris i li va demanar—: Ara fes-m’ho a mi.
La Caris va escampar una taca no gaire fosca sobre la mandíbula i el coll de la Mair donant-li l’aspecte d’una barba incipient. Sentia que vivia uns moments molt íntims mirant-li amb tanta intensitat el rostre i tocant-li la pell amb tanta suavitat. Va embrutar el front i les galtes de la Mair, que semblava un noi bonic, però no una dona.
Es van analitzar l’una a l’altra. Un somriure s’enjogassava a la corba vermella dels llavis de la Mair. La Caris va tenir un pressentiment, com si alguna cosa crucial estigués a punt de passar. Aleshores, una veu va dir:
—On són les monges?
Totes dues es van tombar amb posat culpable. La Jeanne era dreta al llindar amb una pesada galleda d’aigua a les mans, amb cara d’espant.
—Què els heu fet, a les monges? —va preguntar.
La Caris i la Mair van esclafir a riure, i aleshores la Jeanne les va reconèixer.
—Quin canvi! —va exclamar.
Van beure una mica d’aigua i la Caris va repartir la resta del peix fumat per esmorzar. Va pensar, mentre menjaven, que era un bon senyal que la Jeanne no les hagués reconegut. Si anaven amb compte, potser podrien sortir-se’n amb aquella disfressa.
Es van acomiadar de la Jeanne i van marxar a cavall. Mentre enfilaven el pendent que precedia Hôpital-des-Soeurs, el sol cobria amb una llum vermella el convent de monges i feia que les ruïnes tinguessin l’aspecte d’estar encara cremant. La Caris i la Mair van creuar el poble ràpidament al trot intentant no pensar en el cadàver mutilat de la monja que jeia allà, i van avançar cap a l’albada.