58

Centenars de persones van assistir al funeral d’en Mark Webber. Havia estat un dels ciutadans més prominents de la ciutat, però hi havia alguna cosa més. Teixidors pobres van venir dels pobles dels voltants, alguns havien caminat durant hores. Havia estat un home molt estimat, cosa poc habitual, va rumiar en Merthin. La combinació del seu cos gegantí amb el seu caràcter amable havien encisat tothom.

Era un dia humit, els caps descoberts de rics i pobres xops d’aigua formaven un cercle al voltant de la tomba. La pluja freda es barrejava amb les llàgrimes càlides dels rostres dels afligits. La Madge rodejava amb els braços les espatlles dels seus fills més petits, en Dennis i en Noah. Els flanquejaven el fill més gran, en John, i la filla, la Dora, que eren molt més alts que la seva mare, i semblava que poguessin ser els pares de les tres persones més baixetes que tenien entre ells.

En Merthin es va preguntar amb pesar si la Madge o algun dels seus fills seria el proper de morir.

Sis homes fornits van grunyir per l’esforç de baixar el taüt, més gran de l’habitual, dins la tomba. La Madge gemegava en va mentre els monjos cantaven l’últim himne. Aleshores, els enterramorts van començar a llançar la terra molla a dins el forat i la multitud es va començar a dispersar.

El germà Thomas es va acostar a en Merthin mentre es posava bé la caputxa per protegir-se de la pluja.

—El priorat no té diners per reconstruir la torre —va explicar-li—. En Godwyn ha encarregat a l’Elfric que enderroqui la torre vella i que faci un sostre al punt de la intersecció.

En Merthin va esborrar de la ment els pensaments apocalíptics sobre la plaga.

—Com pagarà en Godwyn a l’Elfric?

—Les monges hi posaran els diners.

—Em pensava que odiaven en Godwyn.

—Sor Elizabeth és la tresorera. En Godwyn es cuida prou de ser bo amb la seva família, que són arrendataris del priorat. La majoria de les altres monges l’odien, és cert… però necessiten una església.

En Merthin no havia abandonat l’esperança de reconstruir la torre fent-la més alta que l’anterior.

—Si aconseguís reunir els diners, em permetria el priorat aixecar una torre nova?

En Thomas va arronsar les espatlles.

—És difícil de dir.

Aquella tarda, l’Elfric va ser reelegit conseller de la comunitat parroquial. Un cop acabada la reunió, en Merthin va anar a trobar en Bill Watkin, el constructor més important de la ciutat després de l’Elfric.

—Un cop s’hagin reparat els fonaments de la torre, es podria aixecar fins i tot més alta —li va explicar.

—No veig per què no —va accedir en Bill—. Però quina finalitat tindria?

—Es podria veure des de Mudeford Crossing. Molts viatgers, pelegrins, mercaders i altres persones passen per alt la carretera que duu a Kingsbridge i van a Shiring. La ciutat perd molta clientela.

—En Godwyn dirà que no s’ho pot permetre.

—Imaginem el següent —va proposar en Merthin—: suposem que la torre nova es pogués finançar igual que el pont. Els mercaders de la ciutat podrien posar-hi els diners i fer que es refinancés amb les taxes del pont.

En Bill es va gratar el serrell d’aspecte sacerdotal de cabells grisos. Era una idea del tot nova.

—Però la torre no té res a veure amb el pont.

—Té alguna importància?

—Suposo que no.

—Les taxes del pont només són una manera de garantir que es retornarà el préstec.

En Bill va reflexionar sobre l’interès que podia tenir per a ell.

—Se m’encarregaria que fes alguna part de les obres?

—Seria un projecte molt gran… Tots els constructors de la ciutat en tindrien assignada una part.

Això podria ser molt pràctic.

—Entesos. Escolta, si projecto una torre més gran, em donaràs suport, aquí a la comunitat parroquial, en la propera reunió?

En Bill semblava dubtós.

—No és fàcil que els membres de la comunitat aprovin una extravagància.

—No crec que hagi de ser extravagant, n’hi ha prou que sigui més alta. Si posem un sostre en forma de cúpula damunt de la intersecció, la puc aixecar sense cintra.

—Una cúpula? Això és nou.

—A Itàlia vaig veure cúpules.

—Ja veig com es podrien estalviar diners.

—I la torre es pot coronar amb una esvelta espiral de fusta, cosa que estalviaria diners i quedaria fantàstica.

—Ja havies pensat en tot això, oi que sí?

—En realitat, no. Però hi he anat rumiant des que vaig tornar de Florència.

—Bé, a mi em semblà bé… bé per als negocis i bé per a la ciutat.

—I bé per a les nostres ànimes eternes.

—Faré tot el que pugui perquè ho aprovin.

—Gràcies.

En Merthin va rumiar el disseny de la torre mentre s’encarregava de tasques més mundanals, reparar el pont i construir les cases noves de Leper Island. El va ajudar a foragitar del cap les espantoses i obsessives visions de la Caris atacada per la plaga. Va pensar molt en la torre sud de Chartres. Era una obra mestra, encara que una mica passada de moda, atès que l’havien construït feia dos-cents anys.

El que li havia agradat a en Merthin d’aquella torre, ho va recordar amb claredat, era la transició de la torre quadrada a l’agulla octagonal de sobre. Al cim de la torre, posades damunt de cadascuna de les quatre cantonades, hi havia els pinacles que apuntaven en sentit diagonal cap a fora. Al mateix nivell, al punt central de cadascun dels costats del quadrat, hi havia llucanes de forma semblant als pinacles. Aquelles vuit estructures coincidien amb els vuit vessants descendents de la torre que s’aixecava darrere d’elles, de manera que l’ull amb prou feines es fixava en el canvi de forma del quadrat a l’octàgon.

No obstant això, Chartres tenia una robustesa innecessària per als estàndards del segle XIV. La torre d’en Merthin tindria columnes esveltes i grans finestrals, per alleujar el pes que reposava sobre els pilars de sota i reduir la tensió, fet que permetria que el vent circulés.

Va elaborar el seu propi plànol al taller que tenia a l’illa. Va gaudir molt planificant-ne tots els detalls, doblant i quadruplicant les finestres apuntades de l’antiga catedral per confeccionar les grans finestres de la nova torre, actualitzant els grups de columnes i els capitells.

Va dubtar pel que feia a l’alçària. No tenia manera de calcular l’altura que havia de tenir perquè es pogués veure des de Mudeford Crossing. Això només es podria aconseguir fent provatures. Quan hagués acabat la torre de pedra hauria d’aixecar una agulla provisional, després anar a Mudeford un dia clar i determinar si es podia veure o no. La catedral s’erigia sobre un terreny alçat, i a Mudeford la carretera dibuixava una protuberància abans de descendir cap al creuament del riu. L’instint li deia que si anava una mica més amunt de Chartres, uns cent vint metres, n’hi hauria prou.

La torre de la catedral de Salisbury feia cent vint-i-tres metres.

En Merthin va preveure que la seva en faria cent vint-i-quatre.

Mentre estava ajupit sobre els plànols dibuixant els pinacles del sostre, va aparèixer en Bill Watkin.

—Què et semblà això? —li va preguntar en Merthin—. Li cal una creu al cim, per apuntar el cel? O un àngel que ens vetlli?

—Res de tot això —va respondre en Bill—. No es construirà.

En Merthin es va aixecar, sostenint un regle amb la mà esquerra i una agulla de dibuix de ferro afilada a la dreta.

—Per què ho dius?

—M’ha vingut a veure el germà Philemon; he pensat que seria millor fer-t’ho saber de seguida.

—Què t’havia de dir aquell escurçó?

—Ha fet veure que venia amistosament. Em volia aconsellar pel meu propi bé. M’ha dit que no seria gens encertat per part meva donar suport a cap projecte d’una torre que dissenyessis tu.

—Per què no?

—Perquè disgustaria el prior Godwyn, que, igualment, tampoc no aprovaria mai el teu projecte.

En Merthin no podia estar gaire sorprès. Si en Mark Webber hagués estat nomenat conseller, la balança del poder a la ciutat hauria canviat i en Merthin hauria pogut rebre l’encàrrec de construir la nova torre. Però la mort d’en Mark implicava que tenia els astres en contra. Tot i així, s’havia aferrat a l’esperança i ara sentia un profund dolor producte d’un terrible desengany.

—Suposo que farà l’encàrrec a l’Elfric.

—Això era el que hi havia implícit.

—Que no n’aprendrà mai?

—Quan un home és orgullós, l’orgull pot més que el sentit comú.

—La comunitat parroquial posarà els diners per aixecar una torreta rodanxona dissenyada per l’Elfric?

—Segurament. Pot ser que no els entusiasmi la idea, però trobaran els diners. Estan orgullosos de la seva catedral, malgrat tot.

—La incompetència de l’Elfric gairebé els costa el pont! —va replicar en Merthin, indignat.

—Ja ho saben.

Va deixar que els seus sentiments ferits sortissin a la llum.

—Si jo no hagués diagnosticat el problema de la torre, s’hauria esfondrat i podria haver arrossegat la catedral sencera.

—Això també ho saben. Però no es pensen barallar amb el prior només perquè t’hagi tractat malament.

—És clar que no —va observar en Merthin, com si pensés que era del tot raonable; però no feia més que ocultar la seva rancúnia. Havia fet més per Kingsbridge que en Godwyn, i li feia mal que els habitants de la ciutat no haguessin lluitat més per ell. Però també sabia que la major part de la gent actuava, la majoria de les vegades, segons el seu propi interès.

—La gent és desagraïda —va comentar en Bill—. Em sap greu.

—Sí —va respondre en Merthin—. No et preocupis. Va guaitar en Bill i després va apartar la mirada; va llançar a terra les eines de dibuix i va marxar.

Durant l’ofici de laudes, la Caris es va sorprendre quan, en mirar al fons de la nau, va veure una dona al passadís nord, agenollada davant d’una pintura mural de Crist Ressuscitat. Tenia una espelma al costat i, a amb aquella tremolosa il·luminació, la Caris va distingir el cos rodonet i la barbeta prominent de la Madge Webber.

La Madge es va quedar allà durant tota la missa, sense parar atenció als salms, aparentment concentrada en les seves oracions. Potser estava demanant a Déu que perdonés els pecats d’en Mark i que li permetés descansar en pau i això que no era que en Mark hagués comés gaires pecats, si més no pel que sabia la Caris. El més probable era que la Madge estigués demanant a en Mark que li enviés bona sort des del món dels esperits. La Madge continuaria el negoci de la roba amb l’ajuda dels seus dos fills grans. Era el que se solia fer quan un comerciant moria i deixava una vídua i una empresa pròspera. Tot i així, sentia la necessitat que el seu difunt marit beneís els seus esforços.

Però aquella explicació no acabava de satisfer la Caris. Hi havia alguna cosa molt intensa en la postura de la Madge, alguna cosa en la seva immobilitat que transmetia una gran passió, com si estigués demanant al cel que li concedís algun favor terriblement important.

Quan es va acabar la missa i els monjos i les monges van començar a sortir en fila, la Caris va separar-se de la processó i es va dirigir cap al resplendor de l’espelma a través de la vasta penombra de la nau.

La Madge es va aixecar en sentir les seves petjades. En reconèixer el rostre de la Caris, va parlar-li amb un deix acusador:

—En Mark va morir de la pesta, oi que sí?

O sigui que era això.

—Em sembla que sí —va respondre la Caris.

—No m’ho vas dir.

—No n’estic segura, i no et volia espantar, ni a tu ni a tota la ciutat, a partir d’una suposició.

—He sabut que ha arribat a Bristol.

De manera que la població n’havia parlat.

—I a Londres —va afegir la Caris. Ho havia sabut a través d’un pelegrí.

—Què ens passarà a tots?

La pena va colpejar la Caris com un dolor al cor.

—No ho sé —va mentir.

—He sentit que s’encomana d’una persona a l’altra.

—Moltes malalties ho fan.

L’atac va sortir de la Madge i va adoptar un posat de súplica que va trencar el cor de la Caris. Gairebé amb un xiuxiueig va preguntar:

—Moriran els meus fills?

—L’esposa d’en Merthin la va agafar —li va explicar la Caris—. Ella va morir, igual que tota la seva família, però en Merthin es va recuperar i la Lolla no se’n va encomanar.

—Així, doncs, els meus fills estaran bé?

Això no era el que havia dit la Caris.

—Pot ser que sí. O pot ser que uns l’agafin i altres no.

Això no va satisfer la Madge. Com molts pacients, volia seguretat, no possibilitats.

—Què puc fer per protegir-los?

La Caris va observar la pintura de Crist.

—Estàs fent tot el que pots —va respondre. Va començar a perdre el control. En el moment que un gemec començava a pujar-li per la gola, va tombar-se per ocultar els seus sentiments i va sortir ràpidament de la catedral.

Va seure al claustre de les monges durant uns quants minuts per recuperar-se, després va anar a l’hospital, com sempre feia a aquella hora.

La Mair no hi era. Segurament l’havien cridat per atendre algun malalt a la ciutat. La Caris es va fer càrrec del centre, supervisant el servei dels esmorzars als hostes i pacients, comprovant que estigués tot ben net i visitant els malalts. La feina va alleujar l’angoixa que sentia per la Madge. Va llegir un salm a la vella Julie. Quan es van haver acabat totes les tasques, la Mair encara no havia tornat, de manera que la Caris la va anar a buscar.

La va trobar al dormitori, ajaguda de bocaterrosa al llit. El cor de la Caris es va accelerar.

—Mair! Estàs bé? —va preguntar.

La Mair es va girar sobre si mateixa. Estava pàl·lida i suava. Va estossegar, però no va dir res.

La Caris es va agenollar al seu costat i va posar-li una mà al front.

—Tens febre —va concloure ofegant el terror que li creixia a la panxa com una nàusea—. Quan ha començat?

—Ahir tenia tos —va respondre la Mair—. Però he dormit bé i aquest matí m’he llevat. Aleshores, quan he anat a esmorzar, de sobte he tingut la sensació que vomitaria. He anat a les latrines, després he vingut aquí a estirar-me. Em sembla que m’he adormit… Quina hora és?

—Estan a punt de tocar tèrcia. Però se’t disculparà. —Podria ser que només fos una malaltia comuna, es va dir la Caris a si mateixa. Va tocar el coll de la Mair i li va abaixar el coll de l’hàbit.

La Mair va oferir-li un somriure feble.

—Intentes mirar-me el pit?

—Sí.

—Aquestes monges són totes iguals.

No hi havia cap erupció cutània, pel que veia la Caris. Potser només era un refredat.

—Et fa mal alguna cosa?

—Tinc un punt terriblement sensible a l’aixella.

Això no era gaire indicatiu per a la Caris. Les inflamacions doloroses a les aixelles o els engonals eren una característica d’altres malalties, a més de la pesta.

—Et portarem a l’hospital —va decidir.

Quan la Mair va aixecar el cap, la Caris va fixar-se que hi havia gotetes de sang al coixí.

L’espant va ser com un cop de puny. En Mark Webber havia estossegat sang. I la Mair havia estat la primera persona d’atendre en Mark a l’inici de la malaltia quan havia anat a casa seva el dia abans que hi anés la Caris.

La Caris va ocultar el seu temor i va ajudar la Mair a aixecar-se. Se li van negar els ulls de llàgrimes, però es va controlar. La Mair va passar el braç al voltant de la cintura de la Caris i li va repenjar el cap a l’espatlla, com si li fes falta suport per caminar. La Caris va passar el braç al voltant de l’espatlla de la Mair. Juntes van baixar l’escala i van travessar el claustre fins a l’hospital.

La Caris va portar la Mair fins a un matalàs que hi havia a prop de l’altar. Va anar a buscar una copa d’aigua freda a la font del claustre. La Mair va beure amb deler. La Caris li va mullar la cara i el coll amb aigua de roses. Al cap d’una estona, va semblar que la Mair s’adormia.

La campana va tocar tèrcia. La Caris, normalment, estava excusada d’aquell servei, però aquell dia va sentir la necessitat de gaudir d’uns moments de tranquil·litat. Es va afegir a la fila de monges que entraven a l’església. Les pedres velles i grises semblaven fredes i dures. Va cantar la salmòdia d’esma, mentre se li desfermava una tempesta dins el cor.

La Mair tenia la pesta. No li havia vist cap erupció cutània, però tenia febre, estava assedegada i havia estossegat sang. Segurament es moriria.

La Caris se sentia terriblement culpable. La Mair l’estimava amb devoció. La Caris mai no havia estat capaç de correspondre al seu amor, no pas de la manera que la seva companya anhelava. Ara, la Mair es moria. A la Caris li agradaria haver pogut ser d’una altra manera. Hauria d’haver estat capaç de fer feliç la Mair. Hauria de poder-li salvar la vida. Va plorar mentre cantava el salm amb l’esperança que els qui poguessin adonar-se de les seves llàgrimes assumirien que la movia un èxtasi religiós.

Al final del servei, una novícia l’esperava molt nerviosa a l’entrada del creuer sud.

—A l’hospital hi ha una dona que demana parlar amb tu urgentment —li va dir la noia.

La Caris va trobar la Madge Webber, amb el rostre pàl·lid de terror.

A la Caris no li va fer falta demanar a la Madge què volia. Va recollir la seva bossa de les medecines i totes dues van marxar corrents. Van travessar el pati de la catedral enmig d’un glaçat vent de novembre i van anar a la casa dels Webber al carrer principal. A dalt, els fills de la Madge esperaven al menjador. Els dos fills més grans estaven asseguts a taula, amb cara d’espant; els dos nens estaven estirats a terra.

La Caris els va examinar ràpidament. Tots quatre tenien febre. La nena perdia sang pel nas. Els tres nois tossien.

Tots tenien una erupció de taques morades i negres a les espatlles i al coll.

La Madge va dir:

—És el mateix, oi? En Mark va morir d’això. Han agafat la pesta.

La Caris va assentir.

—Em sap greu.

—Espero morir jo també —va respondre la Madge—. Així estarem tots junts al cel.