53

La primavera del 1348, en Merthin es va despertar amb la sensació d’haver viscut un malson que no podia recordar del tot. Estava espantat i feble. En obrir els ulls va veure una habitació il·luminada per vetes d’una llum solar resplendent que procedien d’uns porticons entreoberts. Va veure un sostre alt, parets blanques, rajoles vermelles. L’aire era suau. La realitat va anar emergint lentament. Era a la seva habitació, a casa seva, a Florència. Havia estat malalt.

La malaltia va ser el primer que li va venir al cap. Havia començat amb una erupció cutània, unes taques entre morat i negre al pit, després als braços i després per tot el cos. Poc després li va sortir un bony dolorós a l’aixella. Va tenir febres, suava al llit enredant els llençols mentre es recargolava. Havia vomitat i estossegat sang. Havia cregut que es moriria. El pitjor de tot va ser una set espantosa, insaciable, que li havia fet venir ganes de llançar-se al riu Arno amb la boca oberta.

No era l’únic afectat. Milers d’italians havien caigut víctimes d’aquella plaga, desenes de milers. La meitat dels obrers de les seves construccions havien desaparegut, com la majoria dels servents de casa seva. Gairebé tothom que l’havia contret havia mort als cinc dies. En deien la moria grande, la gran mort.

Però ell era viu.

Tenia la sensació insistent que, durant la malaltia, havia pres una decisió important, però no la recordava. Es va concentrar un moment. Com més s’hi esforçava, més elusiu es feia el record, fins que es va esvair.

Seia al llit. Sentia els membres afeblits i el cap li va ballar un moment. Duia una camisa de dormir neta de lli i es preguntava qui l’hi havia posat. Després d’una pausa, es va aixecar.

Tenia una casa de quatre plantes amb pati. L’havia dissenyat i aixecat ell mateix, amb la façana llisa en comptes dels tradicionals pisos sortints i característiques arquitectòniques com ara arcs de finestres rodons i columnes clàssiques. Els veïns l’anomenaven el palagetto, un palau petit. Havia estat feia set anys. Diversos mercaders pròspers de Florència li havien demanat que els construís palagetti, i d’aquella manera havia començat la seva carrera allà.

Florència era una república, sense príncep ni duc governant, dominada per una elit de famílies de mercaders que es passaven el dia barallant-se. La ciutat estava habitada per milers de teixidors, però els qui amassaven fortunes eren els comerciants. Gastaven els diners construint grans cases, cosa que convertia la ciutat en el lloc perfecte perquè un arquitecte jove pogués prosperar.

Va anar fins a la porta de l’habitació per cridar la seva esposa:

—Silvia! On ets? —Li va sortir de parlar en el dialecte de la Toscana de manera natural, després de nou anys.

Aleshores ho va recordar. La Silvia també havia estat malalta. Igual que la seva filleta de tres anys. Es deia Laura, però havien adoptat la seva pronúncia infantil i li deien Lolla. El cor se li va encongir per una por espantosa. Era viva, la Silvia? I la Lolla?

De sobte, es va adonar que la casa estava en silenci, igual que la ciutat. L’angle de la llum solar que s’escolava a l’habitació li indicava que era mig matí. S’haurien d’haver sentit els crits dels venedors ambulants, el repic de les ferradures dels cavalls i la remor dels carros de fusta, el brunzir de fons de milers de converses, però no se sentia res.

Va pujar l’escala. La feblesa que l’afectava va fer que l’esforç el deixés sense alè. Va obrir la porta de l’habitació de la nena. Semblava buida. Una suor derivada del pànic el va amarar. Allà hi havia el llitet de la Lolla, una petita calaixera per a la seva roba, una caixa plena de joguines, una taula petita amb dues cadiretes. Aleshores va sentir un soroll. Allà, al racó hi havia la Lolla, asseguda a terra amb un vestit net, jugant amb un cavallet de fusta de potes articulades. En Merthin va emetre un crit escanyat d’alleujament. En sentir-lo, ella va aixecar els ulls.

—Papa —va dir en un to de veu flegmàtic.

En Merthin la va agafar per abraçar-la.

—Ets viva —va dir en anglès.

A l’habitació del costat es va sentir un soroll i va entrar la Maria, una dona de cabells grisos d’uns cinquanta anys; era l’assistenta de la Lolla.

—Senyor! —va exclamar—. Us heu aixecat… Us trobeu millor?

—On és la senyora? —va demanar.

La Maria va acotar el cap.

—Em sap greu, senyor —va lamentar-se—. La senyora ha mort.

—La mama no hi és —va dir la Lolla.

En Merthin va sentir aquell xoc com un cop de puny. Atordit, va oferir la Lolla a la Maria. Avançant amb lentitud i cura, va fer mitja volta i va sortir de l’habitació, després va baixar l’escala fins al piano nobile que hi havia a la planta principal. Va mirar la gran taula, les cadires buides, les catifes de terra i els quadres de les parets. Semblava la casa d’algú altre.

Es va quedar dret davant un quadre de la Verge Maria amb la seva mare. Els pintors italians eren millors que els anglesos i qualssevol altres, i aquell artista havia donat a santa Anna el rostre de la Silvia. Era una bellesa altiva, amb una pell color oliva impecable i trets nobles, però el pintor havia distingit la passió sexual ardent en aquells ulls marrons distants.

Es feia difícil assumir que la Silvia ja no hi fos. Va pensar en el seu cos esvelt, i va recordar com s’havia meravellat una vegada i una altra davant d’aquells pits perfectes. Aquell cos, amb el qual havia estat tan íntimament en contacte, ara reposava a terra, en alguna banda. En imaginar-s’ho, se li van negar els ulls de llàgrimes i va sanglotar de dolor.

On era la seva tomba?, es preguntava sumit en el patiment. Va recordar que s’havia deixat de celebrar funerals a Florència: la gent tenia molta por de sortir de casa. Es limitaven a arrossegar els cossos fora dels edificis i deixar-los als carrers. Els lladres, pidolaires i borratxos de la ciutat havien trobat una professió nova: els anomenaven portadors de cossos, o becchini, i cobraven quantitats exorbitants per endur-se els cadàvers i llençar-los en fosses comunes. En Merthin potser no sabria mai on reposava la Silvia.

Havien estat casats quatre anys. En mirar el seu retrat, abillat amb el convencional vestit vermell de santa Anna, en Merthin va patir un atac de dolorosa sinceritat, i es va preguntar si de debò l’havia estimada. N’estava molt, però no era una passió que el tornés boig. Tenia una ànima independent i la llengua esmolada, i ell era l’únic home de tot Florència amb prou nervi per guanyar-se-la, malgrat la fortuna del seu pare. A canvi, ella li havia professat una devoció incondicional. Però ell havia tingut molta cura de mesurar la qualitat del seu amor. «En què penses?», solia preguntar-li, i ell sentia un pessic de culpabilitat, perquè havia estat recordant Kingsbridge. Ben aviat va canviar la pregunta per: «En qui penses?». Mai no va pronunciar el nom de la Caris, però la Silvia deia: «Deu ser una dona, es pot veure per la cara que fas». Finalment, va començar a parlar de la «teva noia anglesa». Deia: «Estàs pensant en la teva noia anglesa», i sempre l’encertava. Però semblava acceptar-ho. En Merthin li era fidel. I adorava la Lolla.

Passada una estona, la Maria li va portar una mica de sopa i pa.

—Quin dia és? —va preguntar-li.

—Dimarts.

—Quants dies he estat al llit?

—Dues setmanes. Estàveu molt malalt.

Es preguntava per què havia sobreviscut. Hi havia persones que mai no queien víctimes de la malaltia, com si gaudissin d’una protecció natural; però els qui la contreien morien gairebé tots. Tanmateix, l’escassa minoria dels supervivents eren doblement afortunats, ja que no hi havia ningú que contragués aquella afecció per segona vegada.

Després de menjar, es va sentir més fort. Es va adonar que havia de refer la seva vida. Sospitava que ja havia pres aquella decisió en un altre moment, quan estava malalt, però novament el turmentava l’ombra d’un record que se li esmunyia entre els dits.

La primera cosa que havia de fer era esbrinar quanta gent de la família quedava.

Va portar els plats a la cuina, on hi havia la Maria donant de menjar a la Lolla pa sucat amb llet de cabra.

—I els pares de la Silvia? Són vius? —va preguntar.

—No ho sé —va respondre—. No n’he sabut res. Només surto per comprar menjar.

—Serà millor que ho esbrini.

Es va anar a vestir i va baixar. La planta baixa de la casa era un taller i el pati del darrere es feia servir de magatzem per a la fusta i la pedra. No hi havia ningú treballant, ni a dins ni a fora.

Va sortir de casa. Els edificis que l’envoltaven eren principalment de pedra, alguns molt grans: a Kingsbridge no hi havia cases que es poguessin comparar amb aquelles. L’home més ric de Kingsbridge, l’Edmund Wooler, havia tingut una casa de fusta. Allà a Florència, només els pobres vivien en cases com aquella.

Els carrers eren deserts. Mai no els havia vist així, ni tan sols en plena nit. Causaven una sensació esgarrifosa. Es preguntava quanta gent havia mort: un terç de la població? La meitat? Encara rondaven pels carrerons i racons ombrívols les seves ànimes observant amb enveja els afortunats supervivents?

La casa dels Christi era al carrer de sota. El sogre d’en Merthin, l’Alessandro Christi, havia estat el seu primer i millor amic a Florència. Company d’escola d’en Buonaventura Caroli, l’Alessandro havia donat el seu primer encàrrec a en Merthin, un simple edifici per a emmagatzematge. Òbviament, era l’avi de la Lolla.

La porta del palagetto de l’Alessandro era tancada amb clau. Era un fet gens habitual. En Merthin va picar a la porta i va esperar. Finalment, va venir a obrir l’Elizabetta, una dona petita i rodoneta que s’encarregava de rentar la roba de l’Alessandro. Se’l va quedar mirant sorpresa.

—Sou viu! —va exclamar.

—Hola, Betta —la va saludar—. Estic content de veure que tu també ets viva.

Va tombar-se i va cridar cap a l’interior de la casa:

—És el lord anglès!

Els havia dit que no era cap lord, però els servents no el creien. Va entrar.

—Alessandro? —va demanar.

La Betta va fer que no amb el cap i es va posar a plorar.

—I la senyora?

—Tots dos són morts.

L’escala comunicava el vestíbul d’entrada amb la primera planta. En Merthin va pujar lentament, sorprès per la feblesa que encara sentia. A la sala principal va seure per recuperar l’alè. L’Alessandro era un home ric, i la sala era una exhibició de catifes i quadres, tapissos i ornaments enjoiats i llibres.

—Qui més queda aquí? —va demanar a l’Elizabetta.

—Només la Lena i els seus fills.

La Lena era una esclava asiàtica, poc habitual però en cap cas única en les pròsperes llars florentines. Tenia dos fills petits de l’Alessandro, un nen i una nena, i ell els havia donat el mateix tracte que a la seva descendència legítima; de fet, la Silvia havia comentat amb certa acidesa que els adorava molt més del que mai no ho havia fet amb ella i el seu germà. Els sofisticats florentins consideraven la situació més excèntrica que no pas escandalosa.

—I el signor Gianni? —va demanar en Merthin.

En Gianni era el germà de la Silvia.

—Mort. I la seva esposa. El nen és aquí amb mi.

—Déu del cel.

La Betta va preguntar amb veu vacil·lant:

—I la vostra família, lord?

—La meva esposa és morta.

—Em sap greu.

—Però la Lolla és viva.

—Gràcies a Déu!

—Se’n cuida la Maria.

—La Maria és una bona dona. Voleu alguna cosa per beure?

En Merthin va fer que sí amb el cap i la dona va marxar.

Els fills de la Lena van anar a veure’l i se’l van quedar mirant: un nen d’ulls foscos de set anys que s’assemblava a l’Alessandro, i una preciositat de quatre anys amb els ulls asiàtics de la seva mare. Aleshores va venir la Lena, una dona bonica que encara no tenia els trenta, amb la pell daurada i els pòmuls alts. Li va portar una copa de plata amb vi negre de la Toscana i una safata amb ametlles i olives.

—Vindreu a viure aquí, senyor? —va preguntar.

En Merthin es va quedar parat.

—No ho crec… Per què?

—Ara la casa és vostra. —Va moure la mà assenyalant la riquesa de la família Christi—. Tot és vostre.

En Merthin es va adonar que tenia raó. Era l’únic parent supervivent i adult de l’Alessandro Christi. Això el convertia en el seu hereu i en tutor dels tres nens, a banda de la Lolla.

—Tot —va repetir la Lena mirant-lo de fit a fit.

En Merthin va sentir aquella sincera mirada i es va adonar que se li estava oferint.

Va sospesar la perspectiva. La casa era bonica. Era la llar dels fills de la Lena, i un lloc conegut per a la Lolla, fins i tot també per al fillet d’en Gianni: tots els nens serien feliços allà. Havia heretat prou diners per viure la resta de la seva vida. La Lena era una dona intel·ligent i experimentada, i no li va costar gaire imaginar els plaers que trobaria en la intimitat amb ella.

Ella li va llegir el pensament. Li va agafar una mà i l’hi va estrènyer contra el pit. Els seus pits eren suaus i càlids a través del vestit de llana prima.

Però no era el que ell volia. Va acostar-se la mà de la Lena i l’hi va besar.

—M’encarregaré de tu i els teus fills —va dir—. No t’amoïnis.

—Gràcies, lord —va respondre. Però se la veia decebuda i, en els seus ulls, alguna cosa va dir a en Merthin que l’oferta no havia estat només una qüestió pràctica. Veritablement havia esperat que seria alguna cosa més per a ella que no només el seu nou propietari. Però aquest era part del problema. No podia concebre mantenir relacions sexuals amb algú que fos propietat d’ell. La idea se li feia desagradable fins al punt de la repugnància.

Va xarrupar una mica de vi i es va trobar millor. Si no l’atreia una vida fàcil de luxes i gratificacions sexuals, què volia? La seva família gairebé havia desaparegut: només en quedava la Lolla. Però ell encara tenia feina. A la ciutat hi havia tres indrets on s’estaven construint projectes seus. No pensava abandonar la feina que tant li agradava. No havia sobreviscut a la gran mort per convertir-se en un gandul. Va recordar la seva gran ambició de joventut; aixecar l’edifici més alt d’Anglaterra. Tornaria a començar allà on ho havia deixat. Es recuperaria de la mort de la Silvia abocant-se en els projectes de construcció.

Es va aixecar per marxar. La Lena el va abraçar.

—Gràcies. Gràcies per dir que us ocupareu dels meus fills.

Ell li va donar uns copets a l’esquena.

—Són els néts de l’Alessandro —va respondre. A Florència, els fills dels esclaus no eren considerats esclaus—. Quan creixin seran rics. —Va enretirar els braços de la noia amb cura i va baixar l’escala.

Totes les cases eren tancades amb pany i clau i els porticons fermats. En alguns llindars va veure formes amortallades que va suposar que eren morts. Hi havia poca gent al carrer, però la majoria eren pobres. Aquella desolació era inquietant. Florència era la ciutat més gran del món cristià, una metròpoli comercial sorollosa que produïa milers de metres de roba de llana d’excel·lent qualitat, un mercat on es pagaven quantitats ingents de diners sense cap altra garantia que una carta d’Anvers o la promesa verbal del príncep. Creuar aquells carrer silenciosos i buits era com veure un cavall malferit que ha caigut i no es pot aixecar: una força temible, de sobte, es quedava en no-res. No va veure ningú del seu cercle de coneguts. Els seus amics, suposava, eren a casa, almenys els que encara eren vius.

Primer va anar fins a una plaça que hi havia a prop, a l’antiga ciutat romana, on estava construint una font per al municipi. Havia dissenyat un complicat sistema per reciclar gairebé tota l’aigua durant els llargs estius de sequera florentins.

Però en arribar a la plaça va veure que no hi havia ningú treballant. Les canonades subterrànies havien estat connectades i soterrades abans de caure malalt, i s’havia col·locat la primera filera d’obra del pedestal esglaonat que envoltava l’estany. Tanmateix, l’aspecte polsós i descurat de les pedres li deia que feia dies que no hi treballaven. Encara més greu, una petita piràmide de morter que hi havia sobre una planxa de fusta s’havia endurit i desprenia un núvol de pols cada vegada que hi donava un cop. Fins i tot quedaven algunes eines per terra. Era un miracle que no les haguessin robat.

La font seria sensacional. Al taller d’en Merthin, el millor escultor de la ciutat s’encarregava d’escolpir-ne la peça central o ho havia fet fins aquell moment. En Merthin estava contrariat pel fet que s’hagués aturat la feina. No podia ser que s’haguessin mort tots els obrers? Potser esperaven a veure si en Merthin es recuperava.

Aquell era el més petit dels tres projectes, encara que li donaria prestigi. Va marxar de la plaça en direcció nord per inspeccionar-ne un altre. Però mentre caminava anava rumiant. Encara no havia vist ningú prou conegut per demanar-li una perspectiva més àmplia. Què n’havia quedat, del govern de la ciutat? Estava remetent la plaga o, contràriament, empitjorava? I la resta d’Itàlia?

«Anem a pams», va pensar.

Estava aixecant una casa per a en Giulielmo Caroli, el germà gran d’en Buonaventura. Havia de ser un palazzo de debò, una casa alta de dues façanes dissenyada al voltant d’una gran escalinata més ampla que alguns dels carrers de la ciutat. El mur de la planta baixa ja estava aixecat. La façana estava inclinada al nivell del carrer, i aquell lleu sortint feia que qui s’ho mirava tingués la sensació d’estar davant d’una fortificació, però, per damunt d’ells hi havia uns elegants arcs en punxa que albergaven finestres de dues llums amb trifoli. Aquell disseny transmetia la idea que la gent que hi havia a l’interior era poderosa i refinada, que és el que volia la família Caroli.

Havien aixecat la bastida per a la segona planta, però no hi treballava ningú. Hi hauria d’haver hagut cinc paletes posant pedres. L’única persona que era al seu lloc era un home gran que feia de vigilant i que vivia a la part del darrere en una cabana de fusta. En Merthin el va trobar rostint un pollastre al foc. El molt brètol havia agafat unes costoses lloses de marbre per fer-se el foc.

—On és tothom? —va preguntar en Merthin amb aspror.

El vigilant es va posar dret d’un bot.

—El signor Caroli és mort i el seu fill Agostino no podia pagar els homes i els que encara eren vius han marxat.

Això era un veritable cop. La família Caroli era una de les més riques de Florència. Si tenien la sensació que ja no podien pagar la construcció, la crisi havia de ser molt greu.

—Així, doncs, l’Agostino és viu?

—Sí, senyor, l’he vist aquest matí.

En Merthin coneixia el jove Agostino. No era tan intel·ligent com el seu pare o el seu oncle Buonaventura, i ho compensava sent extremament caut i conservador. No reprendria la construcció fins que estigués segur que les finances s’haguessin recuperat dels efectes de la plaga. No obstant això, en Merthin estava segur que el tercer i més gran projecte continuaria. Estava construint una església per a un orde de frares que comptaven amb el favor dels mercaders de la ciutat. L’obra estava situat al sud del riu, de manera que en Merthin va travessar el pont.

Feia només dos anys que havien acabat el pont. De fet, en Merthin hi havia fet alguna intervenció, sota les ordres del dissenyador en cap, el pintor Taddeo Gaddi. El pont havia de suportar l’embat de riuades ràpides quan es fonien les neus de l’hivern, i en Merthin l’havia ajudat a dissenyar-ne els pilars. Ara, quan el va travessar, es va desanimar en veure que les botiguetes dels orfebres que hi havia al pont eren totes tancades; un altre mal auguri.

L’església de Sant’Anna dei Frari era el seu projecte més ambiciós fins aquell moment. Era una gran església, semblant a una catedral, ja que els frares eren rics, tot i que no tenia res a veure amb la catedral de Kingsbridge. Itàlia tenia catedrals gòtiques, i la de Milà n’era una de les més grans, però als italians d’idees modernes no els agradava l’arquitectura francesa ni anglesa: consideraven que les grans finestres i els contraforts volats eren un fetitxe estranger. L’obsessió per la llum, que era molt lògica al nord-oest d’Europa, semblava perversa a l’assolellada Itàlia, on la gent buscava l’ombra i la frescor. Els italians s’identificaven amb l’arquitectura clàssica de la Roma antiga, envoltats com estaven de les seves ruïnes. Els agradaven les testeres i els arcs rodons, i rebutjaven les escultures ornamentals exteriors a favor de motius decoratius de pedra i marbre de diferents colors.

Però en Merthin sorprendria fins i tot els florentins amb aquella església. La planta es componia d’una sèrie de quadrats, cadascun d’ells amb una cúpula per sostre: cinc en fila, i dues a cada banda del creuer. Quan s’estava a Anglaterra havia sentit a parlar de les cúpules, però mai no n’havia vist cap fins que va anar a Siena. A Florència no n’hi havia cap. El trifori seria una filera de finestres rodones o ulls. En comptes de pilars estrets estirant-se delerosos cap al cel, aquesta església tindria cercles, complets, amb l’aire d’autosuficiència terrenal que caracteritzava els comerciants de Florència.

Es va decebre, però no sorprendre, en veure que no hi havia cap obrer a la bastida, ni treballadors movent les grans pedres, ni dones preparant el morter amb pales gegants. Aquest lloc estava igual de silenciós que els altres dos. Tanmateix, en aquest cas estava segur que podria reprendre el projecte. Un orde religiós tenia vida pròpia, independent de la de les persones. Va fer la volta a la construcció i va entrar al convent.

L’indret estava en silenci. És clar que els monestirs havien de ser llocs silenciosos, però aquell silenci tenia alguna qualitat que l’inquietava. Va anar del vestíbul a la sala d’espera. Normalment hi havia algun germà de guàrdia allà que estudiava les escriptures quan no havia d’atendre visitants, però, avui, la sala era buida. Amb una aprensió ombrívola, en Merthin va creuar una altra porta i es va trobar al claustre. El pati era desert.

—Hola! —va cridar—. Hi ha algú?

La seva veu va ressonar entre els arcs de pedra.

Va buscar per l’edifici. Els frares no hi eren. A la cuina va trobar tres homes asseguts davant d’una taula menjant pernil i bevent vi. Duien els vestits cars dels mercaders, però tenien els cabells embullats, barbes llargues i les mans brutes: eren pobres vestits amb la roba dels morts. Quan va entrar el van mirar amb posat culpable però desafiant.

—On són els germans? —els va preguntar.

—Tots morts —va respondre un d’ells.

—Tots?

—Fins a l’últim. Es van cuidar dels malalts i van agafar la malaltia.

En Merthin es va adonar que estava borratxo. Tot i així semblava que deia la veritat. Aquells tres individus estaven massa tranquils asseguts al monestir, engolint el menjar dels frares i bevent el seu vi. Era evident que sabien que no hi havia ningú que s’hi pogués oposar.

En Merthin va tornar al lloc on es construïa la nova església. Els murs del cor i els creuers ja estaven aixecats i es podien veure els ulls del trifori. Va seure enmig del creuer, entre piles de pedres, amb els ulls posats en la seva obra. Durant quant de temps quedaria aturat el projecte? Si tots els frares eren morts, qui es quedaria els diners? Pel que ell sabia, no formaven part de cap orde major. El bisbe podria reclamar l’herència, o el Papa. Allà es formaria un enrenou legal i podrien passar anys abans no es resolgués.

Aquell matí havia pres la determinació d’abocar-se a la feina com si fos una manera de guarir la ferida causada per la mort de la Silvia. Ara era clar que no tenia feina, si més no per al present. Des que va començar a restaurar la teulada de l’església de Saint Mark a Kingsbridge, feia deu anys, sempre havia tingut, com a mínim, un projecte en marxa. Sense res a fer, estava perdut. Se sentia molt nerviós.

S’havia despertat per descobrir que tota la seva vida estava en ruïnes. El fet que, inesperadament, fos molt ric tan sols servia per aguditzar la sensació de malson. La Lolla era l’única part de la seva vida que li quedava.

Ni tan sols no sabia on havia d’anar. Tornaria a casa, finalment, però no es podia passar el dia jugant amb la seva filleta de tres anys i parlant amb la Maria. I es va quedar on era, assegut sobre un disc de pedra treballada que havia de ser una columna, mirant el que havia de ser la nau.

Mentre el sol descendia traçant la corba de la tarda, va començar a recordar la malaltia. Havia estat convençut que moriria. En sobrevivien tan pocs que no havia esperat ser dels afortunats. En els moments de més lucidesa, havia repassat la seva vida com si ja hagués passat. Havia arribat a comprendre alguna cosa molt important, ho sabia, però des que s’havia recuperat havia estat incapaç de recordar què era. Ara, en la tranquil·litat de l’església inacabada, va recordar que havia arribat a la conclusió que havia comès un error enorme a la vida. Quin era? S’havia barallat amb l’Elfric, havia fet l’amor amb la Griselda, havia rebutjat l’Elizabeth Clerk… Totes aquelles decisions li havien dut problemes, però cap d’elles no era l’error de tota una vida.

Ajagut al llit, suant, tossint, turmentat per la set, gairebé havia volgut morir; però no de veritat. Alguna cosa l’havia mantingut viu i ara va recordar-ho.

Volia tornar a veure la Caris.

Aquella era la seva raó de viure. En el seu deliri havia vist el seu rostre i havia plorat pel dolor de saber que podia morir allà, a milers de quilòmetres d’ella. L’error de la seva vida havia estat deixar-la.

Mentre, finalment, recuperava aquell record evasiu i es va adonar de l’encegadora veritat de la revelació, l’omplia una estranya felicitat.

No tenia cap mena de sentit, va rumiar. Havia ingressat al convent. Havia rebutjat tornar-lo a veure i s’havia explicat. Però la seva ànima no era racional i li deia que havia de ser on era ella.

Es preguntava què devia fer ara, mentre ell seia enmig d’una església a mig construir en una ciutat gairebé destruïda per una plaga. L’última cosa que n’havia sabut era que el bisbe l’havia consagrat. La decisió era irrevocable, o això deien: la Caris mai no havia acceptat que les paraules dels altres fossin la regla. Per altra banda, un cop havia pres una decisió, normalment, era impossible fer-la canviar de parer. Sens dubte, estava molt compromesa amb la seva nova vida.

Tant era. La volia tornar a veure. No fer-ho seria el segon error més gran de la seva existència.

I ara era lliure. Els seus lligams amb Florència s’havien trencat. La seva esposa era morta i tots els parents per matrimoni, tret de tres criatures. L’única família que hi tenia era una filla, la Lolla, i se l’enduria amb ell. Era tan petita que tenia la sensació que amb prou feines s’adonaria que havien marxat.

Era un pas molt important, es va dir. Primer hauria d’aprovar el testament de l’Alessandro i deixar les coses arreglades per als nens; l’Agostino Caroli l’ajudaria. Després hauria de canviar la fortuna per or i disposar que la transferissin a Anglaterra. La família Caroli se’n podria encarregar, també, si és que la seva xarxa internacional encara continuava intacta. El més temible, però, eren els més de mil cinc-cents quilòmetres que hauria de recórrer des de Florència per tot Europa fins a Kingsbridge. I tot plegat sense tenir la més petita idea de si la Caris el rebria quan hi arribés.

Evidentment, era una decisió que s’havia de pensar molt i bé.

Es va decidir en poca estona.

Tornava a casa.