2

El dia de Nadal, el rei estava fora de si.

William Hamleigh estava aterrit. Només havia conegut una persona amb un geni com el del rei Henry, i aquella persona era la seva mare. Henry era gairebé tan esfereïdor com ella. Sempre l’intimidava amb aquelles espatlles amples, el pit poderós i el cap enorme, però quan s’encoleritzava, se li injectaven els ulls de sang, se li congestionava la cara pigada i la seva habitual inquietud es transformava en el furiós anar amunt i avall d’un ós captiu.

Es trobaven a Bur-le-Roi, un pavelló de caça de Henry que estava situat en una finca a prop de la costa de Normandia. El monarca s’hauria d’haver sentit feliç, ja que res no li agradava més al món que caçar i aquell era un dels seus llocs favorits, però estava rabiós, i el motiu era l’arquebisbe Thomas de Canterbury.

—Thomas, Thomas, Thomas! És tot el que sento dels vostres refotuts prelats. Thomas això, Thomas allò, que si Thomas us ha insultat, que si Thomas és injust amb vós! N’estic fart, de Thomas!

William observava de manera furtiva les cares dels comtes, els bisbes i altres dignataris asseguts a la taula al gran saló. Molts semblaven nerviosos. Només un es veia satisfet: Waleran Bigod.

Waleran havia predit que Henry tornaria a barallar-se aviat amb Thomas. Argumentava que l’arquebisbe havia guanyat amb massa autoritat, que el pla del Papa obligava el rei a consentir en excés i que sorgirien noves disputes quan l’arquebisbe intentés beneficiar-se de les promeses reials. Però Waleran no s’havia limitat a seure i esperar què passaria, sinó que havia treballat amb afany perquè la seva predicció es fes realitat. Amb l’ajuda de William, presentava contínues queixes davant Henry sobre el que Thomas feia des que havia tornat a Anglaterra. L’arquebisbe de Canterbury cavalcava per tot el país amb un exèrcit de cavallers, visitant els seus partidaris, tramant tota mena de confabulacions i castigant els clergues que havien ajudat el rei durant el seu exili. Waleran manipulava tots aquells informes abans de passar-los al rei. Però en tot el que deia hi havia alguna cosa de veritat. No obstant això, anava tirant llenya al foc, i la foguera no parava de créixer. Tots els que havien abandonat Thomas durant els sis anys que havia durat la disputa i que en aquells moments vivien amb el temor de la venjança, estaven més que disposats a difamar-lo davant el sobirà.

De manera que Waleran estava d’allò més satisfet quan Henry es va enrabiar. I no deixava de ser comprensible, ja que era un dels més perjudicats amb la tornada de l’arquebisbe, perquè aquest s’havia negat a confirmar el seu nomenament com a bisbe de Lincoln, i, d’altra banda, havia presentat el seu propi candidat per al bisbat de Kingsbridge: el prior Philip. De manera que si Thomas se sortia amb la seva, Waleran perdria Kingsbridge i no obtindria Lincoln, cosa que significaria la seva ruïna.

També es ressentiria la posició de William. Amb Aliena complint les funcions del seu germà el comte, Waleran anul·lat, Philip confirmat com a bisbe i sens dubte Jonathan com a prior de Kingsbridge, William quedaria aïllat, sense un sol aliat al comtat. Aquest era el motiu pel qual s’havia unit a Waleran a la cort reial per col·laborar en la tasca de soscavar l’acord, ja feble, entre el rei Henry i l’arquebisbe Thomas.

Ningú no havia menjat gaire cosa dels suculents cignes, oques, paons i ànecs presentats a taula. William, que sempre menjava i bevia fins a afartar-se, només feia mossegadetes al pa i petits xarrups de posset, una beguda feta amb cervesa, llet, ous i nou moscada que li tranquil·litzava l’estómac biliós.

La ira de Henry havia esclatat per la notícia que Thomas havia enviat una delegació a Tours, on es trobava el papa Alexandre, queixant-se que Henry no havia complert la seva part del tractat de pau.

—No hi haurà pau fins que executeu Thomas —va dir Enjuger de Bohum, un dels vells consellers del rei. William va quedar atònit.

—És veritat! —va rugir Henry.

William estava convençut que Henry havia considerat aquella observació com una reflexió pessimista i no com un suggeriment seriós. Malgrat tot, tenia la sensació que Enjuger no ho havia dit a la lleugera.

—Quan vaig ser a Roma de tornada de Jerusalem, vaig sentir parlar d’un Papa que havia estat executat per una insofrible insolència. Maleït sia, però no en recordo el nom —va dir William Malvoisin com de passada.

—Sembla que no es pot fer res més amb Thomas. Mentre continuï vivint, fomentarà la sedició a dins i a fora del país —va manifestar l’arquebisbe de York.

William no va poder evitar pensar que aquells tres homes s’havien posat d’acord. Va mirar Waleran, que en aquell mateix instant va prendre la paraula.

—Certament, és inútil apel·lar al bon sentit de Thomas.

—Calleu tots plegats! —va vociferar el rei—. Ja he sentit prou bajanades! No feu sinó lamentar-vos! Quan moureu el cul i fareu alguna cosa? —Es va empassar un glop de cervesa—. Aquesta cervesa té gust de pixats! —va cridar, furiós. Va apartar la cadira i tots es van afanyar a posar-se drets. Es va aixecar i, amb pas aïrat, va sortir de l’habitació.

Es va produir un silenci molt tibant.

—El missatge no pot ser més clar —va dir a la fi Waleran—. Hem de fer alguna cosa respecte a Thomas, com més aviat millor.

—Crec que hem d’enviar una delegació a Thomas per cridar-lo a l’ordre —va suggerir William Mandeville, el comte d’Essex.

—I què penseu fer si refusa l’oferiment? —va preguntar Waleran.

—L’hauríem d’arrestar en nom del rei.

Uns quants homes van començar a parlar alhora. Els reunits es van dividir en grups més petits. Els qui rodejaven el comte d’Essex van començar a preparar la delegació que aniria a Canterbury. William va mirar Waleran, que conversava amb dos o tres cavallers joves i li va fer un senyal perquè s’acostés.

—La delegació de William Mandeville no servirà de res. Thomas els pot manipular amb una mà lligada a l’esquena.

—Alguns de nosaltres pensem que ha arribat el moment de prendre mesures més dràstiques —va plantejar Reginald Fitzurse mirant William amb fredor.

—Què voleu dir? —li va preguntar aquest.

—Ja heu sentit el que ha dit Enjuger.

—Execució —va etzibar Richard le Bret, un noi de divuit anys.

William es va quedar de pedra en sentir aquella paraula. La cosa era seriosa, doncs. Va mirar Waleran.

—Demanareu la benedicció del rei?

Va ser Reginald qui va contestar.

—Impossible. No pot donar el vistiplau a una cosa com aquesta per endavant. —Va esbossar un somriure diabòlic—. Però després sí que pot recompensar els seus lleials servidors.

—Bé, William. Esteu amb nosaltres? —li va preguntar el jove Richard.

—No n’estic segur —va replicar William. Estava excitat i espantat alhora—. M’ho he de rumiar.

—No hi ha gaire temps per rumiar. Hem d’arribar a Canterbury abans que William Mandeville, si no els seus homes ens destorbaran.

—Haurien d’anar acompanyats d’un home més experimentat, que planegi l’operació i els dirigeixi —va fer saber Waleran a William.

William estava molt predisposat a acceptar-ho, ja que aquell desenllaç no tan sols resoldria tots els seus problemes, sinó que probablement el rei li concediria un comtat pel seu servei.

—Però matar un arquebisbe ha de ser un pecat terrible! —va exclamar.

—No us hi amoïneu —li va assegurar Waleran—. Jo us donaré l’absolució.

La monstruositat del que estaven a punt de fer planava sobre la consciència de William, com un núvol de tempesta sobre els camps segats, mentre el grup d’assassins cavalcava a través d’Anglaterra. No podia pensar en res més. Li era impossible menjar o dormir. Es comportava de manera estranya i parlava distret. Quan el vaixell va arribar a Dover se’n volia desdir.

Van arribar al castell de Saltwood, a Kent, tres dies després de Nadal, un dilluns a la nit. El castell pertanyia a l’arquebisbe de Canterbury, però durant l’exili l’havia ocupat Ranulf de Broc, que s’havia negat a tornar-lo. De fet, una de les queixes que havia presentat Thomas al Papa era que el rei Henry no li havia tornat aquell castell.

Ranulf va fer canviar d’idea William.

En absència de l’arquebisbe, Ranulf havia assolat Kent, aprofitant la manca d’autoritat, tal com havia fet William en altres temps. I estava disposat a qualsevol cosa per continuar fent el que volgués. Es va mostrar entusiasta amb el pla i va expressar la seva satisfacció davant l’oportunitat de prendre-hi part. Va començar a discutir els detalls de seguida amb evident fruïció. El seu enfocament realista va aclarir la boira de temor supersticiós que enterbolia la visió de William, que va començar a rumiar que seria fantàstic convertir-se novament en comte i que ningú no li digués què havia de fer.

Es van passar gairebé tota la nit planificant l’operació al detall. Amb la punta d’un ganivet, Ranulf va dibuixar sobre la taula un plànol del recinte de la catedral i del palau de l’arquebisbe. Els edificis monàstics es trobaven al costat nord de l’església, costum que havia caigut en desús, ja que ara solien trobar-se a la part sud, com a Kingsbridge. El palau de l’arquebisbe estava unit a la banda nord-oest del temple. S’hi entrava des del pati de la cuina. Mentre elaboraven el pla, Ranulf va enviar genets a les seves guarnicions de Dover, Rochester i Bletchingley, ordenant als seus cavallers que s’afegissin al matí al grup que anava cap a Canterbury. Ja era gairebé l’alba quan els conspiradors se’n van anar a dormir un parell d’hores.

Després del llarg viatge, a William li feien un mal terrible les cames. Confiava que fos l’última operació militar que hagués de fer. Aviat en faria cinquanta-cinc, si no n’havia perdut el compte, i s’estava fent massa vell per a aquelles coses.

Tot i el seu cansament i l’encoratjadora influència de Ranulf, continuava sense poder dormir. La idea de matar un arquebisbe era massa aterridora, malgrat que ja havia estat absolt per endavant del seu pecat. Tenia por dels malsons que segurament el torturarien si arribava a adormir-se.

Havien concebut un bon pla d’atac. Però sortiria malament, és clar. Sempre hi havia alguna cosa que fallava. L’important era ser prou flexible per poder fer front als imprevistos, Però, fos com fos, no seria gaire difícil per a un grup d’homes de guerra professionals dominar un grapat de monjos efeminats.

La llum difusa d’un gris matí d’hivern va penetrar a l’habitació a través de les finestres estretes. Al cap d’una estona, William es va llevar. Va intentar dir les seves oracions, però li va ser impossible.

Els altres també es van llevar d’hora. Van esmorzar plegats al saló. A més de William i Ranulf, allà hi havia Reginald Fitzurse, a qui William havia designat cap del grup d’atac; Richard le Bret, el jovenet del grup; William Tracy, el de més edat; i Hugh Morville, el de més alt rang.

Es van posar les armadures i van emprendre el camí a cavall de les muntures de Ranulf. Feia un fred glacial i el cel estava fosc, cobert de núvols grisos i baixos, com si estigués a punt de nevar. Van continuar pel vell camí anomenat Stone Street. Al llarg del camí, se’ls van anar unint altres cavallers.

El punt de reunió era l’abadia de Sant Agustí, als afores de la ciutat. Ranulf havia assegurat a William que l’abat era un antic enemic de Thomas. De tota manera, William havia decidit que li diria que eren allí per detenir Thomas, no per matar-lo. Havien de mantenir-ho en secret fins a l’últim moment. Ningú no havia de conèixer el veritable objectiu de l’operació llevat del mateix William, Ranulf i els quatre cavallers vinguts de França.

Van arribar a l’abadia a les dotze del migdia. Allà els estaven esperant els homes convocats per Ranulf. L’abat els va oferir un dinar. El vi era molt bo, i en van beure fins a sadollar-se’n. Ranulf va explicar als homes d’armes que rodejarien el recinte de la catedral de Canterbury i que impedirien que ningú en sortís.

William tremolava, tot i que encara era a la vora del foc de la casa d’hostes. L’operació no tenia grans complicacions, però si fracassava, el càstig seria la mort, sense cap mena de dubte. El rei trobaria una manera de justificar l’assassinat de Thomas. Però mai no donaria suport a un intent d’assassinat. Hauria de negar que en tingués coneixement i penjar els homes que l’haguessin perpetrat. William havia penjat molta gent en la seva qualitat de xèrif de Shiring, però la idea del seu propi cos penjant de l’extrem d’una corda el feia estremir.

Va desviar els seus pensaments al comtat, que seria la recompensa que rebria per l’èxit. Seria agradable ser comte de nou i tornar a ser respectat, considerat i obeït sense cap excusa. Potser Richard, el germà d’Aliena, moriria a Terra Santa i el rei Henry donaria a William altre cop les seves antigues propietats. Aquella idea li va proporcionar més escalfor que el foc.

En deixar l’abadia, formaven ja un petit exèrcit. No obstant això, no van trobar cap dificultat per entrar a Canterbury. Ranulf havia controlat aquella part del país durant sis anys i la seva autoritat no havia disminuït. Gaudia de més preponderància que Thomas, cosa que sens dubte havia induït aquest a presentar la seva queixa amarga al Papa. Tan aviat com van ser dins del recinte de la catedral, els homes d’armes es van situar als punts clau i van controlar totes les sortides.

Havia començat l’operació. Fins a aquell instant es podia, teòricament, suspendre-la sense cap conseqüència. Però a partir d’aquell moment la sort estava llançada, va pensar William amb un calfred de temor.

William va deixar Ranulf a càrrec del setge, es va endur un grup de cavallers i homes a una casa situada davant de l’entrada principal del recinte catedralici, i després va franquejar la porta amb la resta dels homes. Reginald Fitzurse i els altres tres conspiradors van cavalcar fins al pati de la cuina com si fossin visitants oficials i no intrusos armats. Però William va córrer cap al cos de guàrdia i va acorralar l’esgarrifat sentinella a punta d’espasa.

L’atac havia començat i ja no es podien fer enrere.

Amb el cor bategant amb fúria, William va ordenar a un dels homes d’armes que lligués de mans el sentinella. Llavors va aplegar la resta dels seus homes al cos de guàrdia i va tancar la porta. Ningú no podria entrar ni sortir. Havia pres un monestir amb les armes.

Va anar darrere els altres quatre conspiradors fins al pati de la cuina. A la part nord hi havia els estables, però els quatre van fermar els cavalls en una morera que hi havia al mig del pati. Es van treure els cinyells i els cascs, ja que havien d’aparentar, almenys una estona, que es tractava d’una visita pacífica.

William va arribar on eren i va deixar caure les seves armes a sota l’arbre. Reginald el va mirar inquisitivament.

—Tot va bé —li va assegurar William—. El lloc està aïllat.

Van creuar el pati en direcció al palau. Van entrar al vestíbul. William va deixar de guàrdia un cavaller del comtat. Els altres van penetrar al gran saló.

Els servidors de palau seien a punt de sopar, cosa que significava que ja havien servit Thomas així com els sacerdots i monjos que eren amb ell. Un dels criats es va aixecar.

—Som homes del rei —va anunciar Reginald.

Al saló es va fer el silenci.

—Benvinguts —va dir el que s’havia alçat—. Sóc William Fitzneal, el majordom del saló. Passeu, si us plau. Voleu sopar alguna cosa?

Es mostrava molt cordial, va observar William, tenint en compte que el seu senyor estava en desavinença amb el rei. Segurament seria fàcil subornar-lo.

—Res de sopar. Gràcies —va respondre Reginald.

—Una copa de vi per refer-vos del viatge?

—Tenim un missatge del rei per al teu senyor —va dir, impacient, Reginald—. Anuncieu-nos de seguida, si us plau.

—Molt bé —va contestar el majordom, fent una reverència. Com que no anaven armats no tenia motiu per sospitar. Va deixar la taula i es va encaminar cap a l’altra banda del saló.

William i els cavallers el van seguir. Les mirades dels criats silenciosos no s’apartaven d’ells. William tremolava, com li passava sovint abans de les batalles, i anhelava que comencés la lluita, ja que llavors s’asserenava.

Van pujar per una escala fins al pis de dalt.

Van anar a parar a una espaiosa sala de recepció amb bancs adossats; al mig d’una paret, hi havia un gran setial. Als bancs es trobaven asseguts uns quants sacerdots i monjos amb vestits negres, però el setial estava buit.

El majordom va recórrer l’habitació fins a arribar a una porta oberta.

—Missatgers del rei, monsenyor —va dir amb una veu forta.

No es va poder sentir la resposta, però l’arquebisbe devia haver donat el seu permís, perquè el majordom els va fer el gest que entressin.

Els monjos i sacerdots van mirar amb expressió d’astorament els cavallers que creuaven l’estança i entraven a la cambra de l’arquebisbe.

Thomas Becket estava assegut a la vora del llit. Només hi havia una altra persona a l’habitació, un monjo que l’escoltava atentament, dret a prop seu. William es va sobresaltar en reconèixer el prior Philip de Kingsbridge. Què hi feia, allà? Ensabonar Thomas i buscar favors, sens dubte. Philip havia estat escollit bisbe de Kingsbridge, però encara no l’havien confirmat. «Ara ja no ho serà mai», va pensar William amb una satisfacció brutal.

Philip també es va sobresaltar en veure William. Però Thomas continuava parlant sense fer cas dels cavallers. Allò era fer ostentació d’una descortesia calculada, va pensar William. Els cavallers van prendre lloc als tamborets baixos i als bancs que rodejaven el llit. William hauria preferit que no ho fessin, ja que així semblava que la visita era social, i va tenir la impressió que, d’alguna manera, havien perdut ímpetu. Potser aquell era el propòsit de Thomas.

L’arquebisbe, a la fi, els va mirar. No es va aixecar per saludar-los. Els coneixia tots llevat de William, i els seus ulls es van aturar en Hugh Morville, el de més alta graduació.

—Ah, Hugh! —va dir.

William havia encarregat aquella part de l’operació a Reginald, de manera que va ser ell i no Hugh qui va parlar.

—Ens envia el rei des de Normandia. Voleu sentir el seu missatge en públic o en privat?

Thomas va mirar irritat Reginald i després Hugh, com si el molestés tractar amb un membre de la delegació d’inferior rang.

—Vés-te’n, Philip —va dir, i va deixar escapar un sospir.

Philip es va aixecar i va passar pel costat dels cavallers amb gest de preocupació.

—Però no tanquis la porta —el va advertir Thomas.

—Us requereixo en nom del rei perquè ens acompanyeu a Winchester a respondre d’acusacions formulades contra vós —va exposar Reginald tan bon punt Philip va ser fora.

William va tenir la satisfacció de veure empal·lidir Thomas.

—De manera que així van les coses —va comentar l’arquebisbe amb calma, i va alçar els ulls cap al majordom que esperava al costat de la porta—. Fes entrar tothom —li va dir—. Vull que sentin això.

Van començar a desfilar monjos i sacerdots, Philip entre ells. Alguns van seure i uns altres es van quedar drets recolzats a la paret. William no tenia cap objecció a fer, al contrari, com més gent hi hagués present millor, ja que l’objectiu d’aquella trobada era deixar establert davant de testimonis que Thomas s’havia negat a obeir una ordre reial.

Un cop tots es van haver instal·lat, Thomas va mirar Reginald.

—Repetiu-ho —li va dir.

—Us requereixo en nom del rei perquè ens acompanyeu a Winchester a respondre de les acusacions contra vós —va repetir Reginald.

—De quines acusacions es tracta? —va preguntar l’arquebisbe amb tranquil·litat.

—De traïció!

Thomas va sacsejar el cap.

—Henry no em jutjarà —va assegurar amb calma—. Déu sap molt bé que no he comès cap delicte.

—Heu excomunicat servidors del rei.

—No vaig ser jo sinó el Papa.

—Heu suspès altres bisbes.

—He ofert restablir-los en condicions clements. Ho han rebutjat. La meva oferta continua en peu.

—Heu amenaçat la successió al tron, i heu menyspreat la coronació del fill del rei.

—No he fet res d’això. L’arquebisbe de York no té dret a coronar ningú, i el Papa l’ha desaprovat pel seu atreviment. Però ningú no ha apuntat que la coronació no sigui vàlida.

—Una cosa condueix a l’altra, condemnat foll —va exclamar Reginald, exasperat.

—Ja n’he tingut prou! —va clamar Thomas.

—I nosaltres ja us hem aguantat prou, Thomas Becket —va cridar Reginald—. Per Déu i tots els sants que n’estem farts, de vós, de la vostra arrogància, de les vostres injúries i de la vostra traïció.

Thomas es va posar dret.

—Els castells de l’arquebisbe estan ocupats pels homes del rei —va clamar—. Les rendes de l’arquebisbe les ha cobrat el rei. S’ha ordenat a l’arquebisbe que no abandoni la ciutat de Canterbury. I em dieu que vosaltres ja m’heu aguantat prou?

—Monsenyor, serà millor que discutim aquest assumpte en privat —va aconsellar un dels sacerdots a Thomas en un intent d’apaivagar els ànims.

—Amb quina finalitat? —va replicar, tallant, Thomas—. Exigeixen una cosa que no he de fer i no faré.

Els crits havien atret tothom al palau i davant la porta de la cambra hi havia un gran nombre de persones que escoltaven astorades. La discussió s’havia allargat prou. Ningú podia negar que Thomas s’havia resistit a obeir una ordre reial. William va fer un senyal a Reginald. Va ser un gest discret, però no va passar inadvertit al prior Philip, que va arrufar sorprès les celles, comprenent llavors que el cap del grup era William i no Reginald.

—Thomas Becket, heu deixat d’estar sota la pau i protecció del rei —va dir Reginald en to oficial. Va mirar els espectadors i va ordenar—: Desallotgeu l’habitació. —Ningú no es va moure—. A vosaltres, monjos, us ordeno en nom del rei que vigileu l’arquebisbe i impediu que s’escapi —va afegir.

Ningú no ho faria, és clar, i això era precisament el que William esperava. Volia que Thomas intentés escapar, perquè així tindrien una excusa per matar-lo.

Reginald es va girar cap a William Fitzneal, el majordom, que, tècnicament, era el guardaespatlles de l’arquebisbe.

—Quedes detingut —li va dir. El va agafar pel braç i el va fer sortir de l’habitació. El majordom no va oposar resistència. William i els altres cavallers els van seguir.

Van baixar per les escales i van creuar el saló. Richard, el cavaller del comtat, seguia de guàrdia a la portalada. William es va preguntar què podia fer amb el majordom.

—Estàs amb nosaltres? —li va preguntar.

L’home semblava aterrit.

—Ho estic si esteu amb el rei.

William va considerar que, partidari d’una banda o d’una altra, estava massa espantat per suposar cap perill.

—No el perdis de vista —va indicar a Richard—. Ningú no pot abandonar l’edifici. Mantingues tancada la porta de la portalada.

Llavors tots els homes de William van travessar corrents el pati fins a la morera. Van començar a posar-se a corre-cuita els cascs i les espases. «Ho farem», va pensar William, mort de por. «Oh, Déu meu!, tornarem allí i matarem l’arquebisbe de Canterbury». Feia molt de temps que William no es posava un casc, i la vora de la cota de malla que li protegia el coll i les espatlles li creava dificultats. Va maleir els seus dits poc hàbils. Va albirar un noi que el mirava amb la boca oberta.

—Ep, tu! Com et dius? —el va cridar.

El noi va girar el cap en direcció a la cuina, sense saber si respondre a William o sortir corrents.

—Robert, senyor —va contestar al cap d’un instant—. Em diuen Robert Pipe.

—Vine aquí, Robert Pipe, i ajuda’m amb això.

El noi va tornar a titubejar.

A William se li va acabar la paciència.

—Vine aquí ara mateix o et juro per la sang de Crist que et tallaré les mans amb aquesta espasa.

El noi va avançar a contracor. William li va ensenyar com subjectar la cota de malla mentre ell es col·locava el casc. Al final ho va aconseguir i Robert Pipe va sortir corrents com un esperitat. «Ja té alguna cosa per explicar als néts», va pensar William.

El casc tenia bavera i visera, de manera que, en pujar la bavera i baixar la visera, la cara quedava oculta i ja ningú no els podia reconèixer. William va deixar la seva visera oberta encara un moment. Cadascun d’ells esgrimia una espasa en una mà i una destral a l’altra.

—Preparats? —va preguntar William.

Tots van assentir.

A partir d’aquell moment ja no parlarien. No calien més ordres, ni tampoc prendre noves decisions. Tot el que calia fer era tornar allí i matar Thomas.

William es va ficar els dits a la boca i va emetre un xiulet agut.

A continuació es va abaixar la visera.

Del cos de guàrdia va sortir corrents un home d’armes que va obrir la porta principal de bat a bat.

Els cavallers que vigilaven a la casa que hi havia davant de la catedral van creuar el carrer i es van dispersar pel pati, cridant, tal com William els havia dit:

—Homes del rei! Homes del rei!

William va tornar corrents al palau.

El cavaller Richard i el majordom William Fitzneal li van obrir la porta de la portalada.

Mentre entrava, dos servents de l’arquebisbe van aprofitar la circumstància que Richard i William Fitzneal estaven distrets i van tancar de cop la porta que donava al saló.

William va descarregar tot el seu pes contra la porta. Però era massa tard. L’havien falcat amb una barra. Va renegar. El primer contratemps, tan aviat! Els cavallers van començar a clavar cops de destral contra la porta, però sense resultat. Estava feta per resistir atacs com aquell. William va començar a sentir que perdia el control. Lluitant contra el pànic que començava a apoderar-se d’ell, va sortir corrents de la portalada mirant al voltant buscant una altra porta. Reginald el va seguir.

Per aquell costat de l’edifici no hi havia res. Es van precipitar cap al costat oest del palau, passada la cuina. Es van trobar a l’hort del costat sud. William va deixar anar un grunyit de satisfacció. Allà, al mur sud del palau, hi havia una escala que conduïa al pis superior. Semblava una entrada privada a les habitacions de l’arquebisbe. Se li va esvanir la sensació de pànic que el dominava.

William i Reginald van anar ràpidament cap a l’escala. Estava trencada en alguns llocs. A prop hi havia unes eines i una escala portàtil, com si l’haguessin estat reparant. Reginald va repenjar l’escala portàtil al lateral de l’altra i es va enfilar, saltant-se els esglaons trencats. Va arribar a dalt. Hi havia una porta que donava a un petit balcó tancat. William va veure que intentava obrir-la. Estava tancada. Al costat hi havia una finestra amb un porticó. Reginald la va fer saltar amb un cop de destral. Va ficar la mà, va furgar i, finalment, va obrir la porta i va entrar.

William va començar a pujar per l’escala.

Philip s’havia espantat en veure William Hamleigh, però els sacerdots i els monjos del seguici de Thomas no van semblar donar-hi cap importància. Després, en sentir els cops contra la porta del saló, van tenir por i uns quants van proposar anar a refugiar-se a l’església.

Thomas va mostrar un cert menyspreu.

—Refugiar-nos? —va dir—. De què? D’aquells cavallers? Un arquebisbe no pot fugir de quatre exaltats.

Philip va pensar que tenia raó, fins a un cert punt. La condició d’arquebisbe perdia el seu significat si el cap de l’Església s’acovardia davant d’una colla d’homes armats. L’home de Déu, segur de saber que els seus pecats li seran perdonats, considera la mort com un trasllat feliç a un lloc millor i no tem les espases. Però ni tan sols un arquebisbe es podia mostrar tan indiferent per la seva seguretat fins al punt de convidar a l’atac. A més, Philip coneixia per experiència la brutalitat i depravació de William Hamleigh. De manera que quan van sentir que trencaven la finestra va decidir prendre el comandament.

Va mirar per les finestres i va comprovar que el palau estava rodejat de cavallers. Allò el va atemorir encara més. Era, sense cap mena de dubte, un atac planejat amb cura, i els qui el perpetraven estaven disposats a vessar sang. Va tancar a corre-cuita la porta del dormitori i la va assegurar amb la barra. Els altres l’observaven, satisfets que algú decidit es fes càrrec de la situació. L’arquebisbe Thomas seguia mostrant menyspreu, però no va mirar d’aturar Philip.

Philip es va mantenir dret al costat de la porta. Va sentir que algú creuava el balcó i entrava a la sala d’audiències. Es va preguntar quanta estona podria resistir la porta del dormitori. No obstant això, l’home no la va esbotzar, sinó que va travessar la sala i va començar a baixar per l’escala. Philip va suposar que devia anar a obrir la porta del saló des de dins per tal de deixar entrar la resta dels cavallers.

Allò donava a Thomas uns moments de respir.

En un racó del dormitori hi havia una altra porta, mig amagada pel llit.

—On condueix? —va preguntar Philip en un to urgent, assenyalant-la.

—Al claustre —va respondre algú—. Però està tancada amb una barra.

Philip va creuar l’habitació i va mirar d’obrir la porta. En efecte, estava barrada.

—Teniu una clau? —va preguntar a Thomas, i després va afegir—: Monsenyor.

Thomas va negar amb el cap.

—Que jo recordi, aquest passatge mai no ha estat utilitzat —va dir amb una calma exasperant.

La porta no semblava gaire resistent, però Philip ja tenia seixanta-dos anys i la força física mai no havia estat la seva qualitat més destacada. Va retrocedir i va clavar-hi una puntada de peu. La porta va sonar com si s’estellés. Philip, serrant les dents, va colpejar-la amb més força, i va aconseguir obrir-la.

Philip va esguardar Thomas. Thomas, pel que semblava, continuava posant traves a fugir. Potser encara no havia arribat a entendre, com ho havia fet Philip, que el nombre de cavallers i la naturalesa ben organitzada de l’operació revelaven la sinistra i ferma intenció de fer-li mal. Però Philip sabia de manera instintiva que seria inútil espantar Thomas per aconseguir que fugís.

—És l’hora de vespres —va dir, canviant de tàctica sobre la marxa—. No hauríem de canviar la disciplina de l’oració per culpa d’una colla de salvatges.

Thomas va somriure en veure que el seu mateix argument era utilitzat en contra seva.

—Molt bé —va respondre mentre es posava dret.

Philip va obrir la marxa, alleujat per haver aconseguit que l’arquebisbe es posés en moviment i també temorós que no ho fes amb prou rapidesa. El passatge davallava per un llarg tram d’escala. No hi havia més llum que la que arribava del dormitori. Al final, hi havia una altra porta, a la qual Philip va aplicar el mateix tractament que a l’anterior. Però aquesta era més forta i no va cedir.

—Ajuda! Obriu la porta, de pressa! —va començar a cridar mentre colpejava contra la fulla.

Va percebre la nota de pànic en la seva pròpia veu i es va obligar a conservar la calma, malgrat que el cor li bategava amb força i tenia la certesa que els cavallers de William els devien estar estalonant de prop.

Els altres es van unir a ell. Va continuar picant a la porta i cridant.

—Dignitat, Philip, si us plau —va sentir que deia Thomas. Però no li va fer cas.

El que ell volia era protegir la dignitat de l’arquebisbe. I la seva no tenia la més mínima importància.

Abans que Thomas tingués temps de tornar a protestar, va sentir un soroll: algú enretirava la barra i feia girar una clau al pany. La porta es va obrir. Philip va respirar d’alleujament. Al davant tenia dos cellerers sobresaltats.

—No sabia que aquesta porta conduís a algun lloc —li va dir un.

Philip els va apartar amb impaciència. Havien anat a parar al rebost del cellerer. Va anar esquivant barrils i sacs per arribar a la porta, a través de la qual va sortir a l’aire lliure.

Començava a fosquejar. Estava al porxo sud del claustre. Amb una gran satisfacció, va veure la porta que conduïa al transsepte nord de la catedral de Canterbury.

Ja estaven gairebé salvats.

Havia d’aconseguir que Thomas entrés a la catedral abans que William i el seu escamot els atrapessin. La resta del grup va sortir del rebost.

—A la catedral. De pressa —els va apressar Philip.

—No, Philip —va interposar-se Thomas—. No amb tantes presses. Entrarem a la meva catedral amb dignitat.

Philip hauria volgut cridar de contrarietat.

—Com vós digueu, monsenyor —es va limitar a dir.

Se sentia el soroll funest de les fortes passes que baixaven les escales del passadís que duia al rebost. Els cavallers havien penetrat al dormitori i hi havien descobert la porta. Sabia que la millor protecció del bisbe era la seva dignitat, però no hi havia res de dolent en fugir dels esculls.

—On és la meva creu d’arquebisbe? —va preguntar Thomas—. No puc entrar al temple sense la creu.

Philip va sacsejar el cap, desesperat.

—Jo l’he portat. És aquí —va dir un dels sacerdots.

—Porta-la davant meu com sempre, si et plau —va demanar Thomas.

El sacerdot la va alçar i es va dirigir amb una pressa continguda cap a la porta de la catedral. Thomas el va seguir.

El seguici de l’arquebisbe el va precedir, com exigia el protocol. Philip va entrar l’últim i va mantenir la porta oberta per a Thomas. Just en el moment que ell entrava, dos cavallers van sortir del rebost del cellerer i van arrencar a córrer pel porxo sud.

Philip va tancar la porta del transsepte. Hi havia un travesser que s’introduïa en un orifici del mur per barrar la porta. La va agafar i va deixar la porta tancada i barrada, va fer mitja volta, respirant alleujat, i s’hi va repenjar.

Thomas recorria el transsepte cap als esglaons que conduïen al deambulatori del presbiteri, però quan va sentir el cop de barra es va aturar de sobte i es va girar.

—No, Philip —va dir.

A Philip li va caure l’ànima als peus.

—Monsenyor…

—Això és la casa de Déu i no un castell. Treu aquesta barra.

Els cavallers intentaven obrir la porta per la força.

—Em temo que ens volen matar —va dir Philip.

—Si ha de ser així, ho aconseguiran, amb barra o sense. Saps quantes portes més hi ha a la catedral? Obre-la.

Van sentir un seguit de cops terribles, fruit de les destralades que els cavallers clavaven a la fulla de la porta.

—Us podríeu amagar —va suggerir Philip, aclaparat—. Hi ha molts llocs… L’entrada de la cripta és aquí mateix… S’està fent de nit.

—Amagar-me, Philip? A la meva pròpia església? Ho faries, tu?

Philip va mirar Thomas de fit a fit.

—No, no ho faria —va dir a la fi.

—Obre la porta.

Philip va treure la barra, molt atribolat.

Els cavallers van irrompre a la catedral. Eren cinc. Portaven la cara tapada pels cascs i brandaven espases i destrals. Semblaven emissaris arribats de l’infern.

Philip sabia que no havia de tenir por, però aquelles armes afilades el feien tremolar de paüra.

—On és Thomas Becket, traïdor al rei i al regne? —va cridar un cavaller.

—On és el traïdor? On és l’arquebisbe? —va vociferar la resta.

Ja s’havia fet fosc del tot i la catedral estava en la penombra, il·luminada tan sols per la resplendor de les espelmes. Tots els monjos anaven vestits de negre i els cascs impedien als cavallers veure-hi bé. Tot d’una, Philip va sentir renéixer l’esperança: potser en la foscor no distingirien Thomas. Però aquest de seguida es va posar al descobert.

—Aquí em teniu. No sóc un traïdor al rei sinó un sacerdot de Déu. Què voleu? —va dir, baixant els graons cap als cavallers.

Mentre l’arquebisbe s’encarava amb els cinc homes amb les espases desembeinades, Philip va intuir de sobte, sense cap mena de dubte, que Thomas moriria aquell dia, allà mateix.

Els monjos i els sacerdots presents devien tenir el mateix mal presagi, perquè tot d’una gairebé tots van fugir. Els uns van desaparèixer entre les ombres del presbiteri, d’altres es van dispersar per la nau entre els fidels que esperaven que se celebrés l’ofici i un d’ells va obrir una porteta i va pujar corrents una escala de cargol. Philip estava molt abatut.

—Hauríeu de resar i no de córrer —els va amonestar.

En aquell moment se li va acudir que potser també el matarien a ell si no s’escapava, però se li feia impossible apartar-se del costat de l’arquebisbe.

—Abjureu de la vostra traïció —va exigir a Thomas un dels cavallers.

Philip va reconèixer la veu de Reginald Fitzurse.

—No tinc res a abjurar! —va replicar Thomas—. No he comès cap traïció.

Estava completament serè, però tenia la cara lívida. Philip va comprendre que Thomas, igual que tota la resta, sabia que estava a punt de morir.

—Fugiu, sou home mort! —va cridar Reginald.

Thomas es va quedar immòbil. Els cavallers no gosaven matar-lo a sang freda.

Potser Thomas ho havia endevinat, perquè continuava parat davant d’ells i els desafiava perquè l’ataquessin. Es van quedar així molta estona, tots immòbils formant un quadre sinistre: els cavallers negant-se a fer el primer moviment i el sacerdot massa orgullós per fugir.

La fatalitat va voler que fos el bisbe qui trenqués l’encanteri.

—Estic preparat per morir, però no tocareu cap dels meus homes, ja siguin sacerdots, monjos o seglars.

Reginald va fer el primer moviment. Va brandar l’espasa davant de Thomas i anava acostant-li la punta a la cara, per agafar coratge i tocar el sacerdot amb la fulla. De sobte, amb un gir ràpid del canell, Reginald va fer caure la birreta a Thomas.

Philip va tornar a recuperar l’esperança. No s’atrevien a fer-ho, tenien por de tocar-lo.

Però s’equivocava. La decisió dels cavallers es va refermar amb el gest absurd de tirar per terra la birreta de l’arquebisbe, com si en fer-ho haguessin esperat que la mà de Déu es vengés, i, el fet que el càstig no hagués arribat, els hagués donat valor per tirar endavant el seu pla diabòlic.

—Emporteu-vos-el d’aquí —va dir Reginald.

Els altres cavallers es van acostar a Becket, brandant les espases desembeinades.

Un d’ells el va agafar per la cintura i el va intentar aixecar.

Philip estava desesperat. Al final l’havien tocat. Aquells salvatges no s’aturaven davant un home de Déu. Philip va tenir una sensació d’angúnia provocada per la maldat profunda d’aquells miserables, com si estigués mirant un pou sense fons. En la pregonesa dels seus cors, devien saber que anirien a l’infern. Tanmateix, ho van fer.

Thomas va perdre l’equilibri, va agitar els braços i es va debatre. Els altres cavallers van unir forces per provar d’aixecar-lo i treure’l del temple. Els únics homes de Thomas que es van quedar allà van ser Philip i un sacerdot que es deia Edward Grim. Tots dos van córrer a ajudar-lo. Edward el va agafar pel mantell i no el deixava anar. Un cavaller es va girar i va donar un cop de puny al cap a Philip, que va caure a terra, atordit.

Quan es va refer, els cavallers havien deixat anar Thomas, que estava dret amb el cap inclinat i les mans juntes en actitud de pregària. Un dels cavallers va alçar l’espasa.

Philip, encara a terra, va llançar un crit llarg i desesperat:

—Noooo!

Edward Grim va aixecar el braç per parar el cop.

—M’encomano a Tu… —va mormolar Thomas.

L’espasa va baixar.

Va tocar a Thomas i a Edward al mateix temps. Philip va escoltar el seu propi crit. L’espasa va partir per la meitat el crani de l’arquebisbe i va tallar el braç a Edward. Mentre la sang brollava del braç del sacerdot, Thomas va caure de genolls.

Philip mirava horroritzat la ferida espantosa al cap de l’arquebisbe, que va anar caient a poc a poc, amb les mans al davant. S’hi va repenjar un moment i es va desplomar.

Un altre cavaller va clavar la fulla de l’espasa al cos que jeia al terra de pedra. Philip va deixar anar un crit de dolor involuntari. El segon cop va tocar el mateix lloc que el primer i va fer desprendre la part de dalt del crani de Thomas. El cop tenia tanta força que l’espasa es va trencar en dos trossos contra el paviment. El cavaller va llençar la meitat amb l’empunyadura.

Un tercer cavaller va cometre una barbaritat que es quedaria gravada a sang i foc en la memòria de Philip per la resta de la seva vida. Va introduir la punta de l’espasa al cap obert de l’arquebisbe i va escampar la massa encefàlica per terra.

Philip va sentir que les cames li flaquejaven i va caure de genolls a terra, aclaparat d’horror.

—Aquest ja no s’aixecarà! Fotem el camp! —va dir l’home.

Tots els cavallers van fer mitja volta i van arrencar a córrer.

Philip els va veure travessar la nau, brandant les espases per apartar els fidels.

Quan els assassins van haver marxat, per un moment es va fer un silenci sepulcral. El cadàver de l’arquebisbe jeia a terra, de bocaterrosa, amb la part de dalt del crani despresa de la resta del cap, com si fos la tapadora d’una olla. Philip va amagar la cara entre les mans. Allò era la fi de qualsevol esperança. Els bàrbars havien guanyat. Tenia una sensació de vertigen i d’ingravidesa com si s’estigués ofegant en un llac profund de desesperació. Ja no tenia enlloc on agafar-se, i tot el que li havia semblat segur a la vida ara trontollava.

Havia dedicat tota la seva existència a lluitar contra el poder arbitrari d’homes malvats, i ara, a la recta final, havia estat vençut. Recordava la segona vegada que William Hamleigh havia anat a calar foc a Kingsbridge i els ciutadans havien aixecat una muralla en un sol dia. Quina victòria! La fortalesa pacífica de centenars de persones normals i corrents havia derrotat la monstruosa crueltat del comte William. També li va venir a la memòria l’intent de Waleran Bigod de construir la catedral a Shiring per poder-la controlar en benefici propi. Philip havia mobilitzat tot el comtat. Més d’un miler de persones havien anat a Kingsbridge aquell diumenge de Pentecosta de feia trenta-dos anys, i la força de la seva convicció havia espatllat els plans de Waleran. Però ara ja no hi havia esperança. Tots els habitants de Canterbury plegats, ni tan sols la població sencera d’Anglaterra, no podrien tornar la vida a l’arquebisbe Thomas.

Agenollat sobre les lloses del transsepte nord de la catedral de Canterbury, va tornar a veure els homes que havien entrat inesperadament a casa seva i assassinat els seus pares davant dels seus propis ulls, cinquanta-sis anys enrere. L’emoció que vivia en aquell moment, la d’aquell nen, no era ni la por, ni tan sols el dolor. Era la còlera. Davant de la incapacitat d’aturar aquells homes enormes amb la cara congestionada i els ulls injectats de sang, havia concebut la il·lusió enlluernadora d’immobilitzar-los les espases i aturar-los els cavalls de guerra, obligant-los a sotmetre’s a una autoritat més elevada. Poc després, mentre els seus pares jeien morts a terra, havia arribat l’abat Peter per ensenyar-li el camí. Desarmat i indefens, havia aturat a l’acte aquell vessament de sang, només fent servir l’autoritat de l’Església i la força de la bondat. Aquella escena havia inspirat Philip al llarg de tota la seva vida.

Fins a aquell moment havia cregut que ell, i les persones com ell, guanyaven la batalla. Durant el més de mig segle que ell havia viscut, els seus havien obtingut unes victòries exemplars, però en aquell moment, a la tardor de la seva vida, els enemics li demostraven que res no havia canviat. Els triomfs del bàndol de Philip havien estat provisionals; i el progrés, il·lusori. Havien vençut unes quantes batalles, però no hi havia esperances de guanyar la guerra. Uns homes semblants als que havien mort els seus pares acabaven d’assassinar un arquebisbe a la seva pròpia catedral, per demostrar d’una vegada que no hi havia cap autoritat capaç de fer front a la tirania d’un home armat amb una espasa.

Mai no havia imaginat que arribessin a assassinar l’arquebisbe Thomas, i encara menys a la catedral. Però tampoc no havia pensat que algú pogués matar el seu pare, i, en canvi, la mateixa mena d’homes, assedegats de sang, amb espasa i casc, li havien fet veure totes dues vegades la veritat esfereïdora. Ara, als seixanta-dos anys, mentre contemplava el cadàver de Thomas Becket, se sentia posseït per la mateixa fúria infantil, irracional i aclaparadora del nen de sis anys a qui han matat el pare.

Es va posar dret. Al temple es feia patent l’emoció mentre la gent s’anava amuntegant al voltant del cos de l’arquebisbe. Sacerdots, monjos i fidels s’hi acostaven cada vegada més, a poc a poc, atordits i envaïts per l’horror. Philip es va adonar que darrere totes aquelles expressions d’esglai, hi bategava una fúria semblant a la seva. Hi havia qui mormolava pregàries. Se sentia algun gemec. Una dona es va inclinar i va tocar aquell cos sense vida, com si allò li hagués de donar sort. Altres persones van fer el mateix. Llavors Philip es va fixar que la primera dona recollia d’amagat una mica de sang en un flascó minúscul, com si Thomas fos un màrtir.

Els clergues van començar a recobrar el seny. Osbert, el camarlenc de l’arquebisbe, amb el rostre solcat per les llàgrimes, va treure una navalla, va tallar una tira de la camisa que duia i es va inclinar sobre el cos. Intentava reconstruir el crani de Thomas, fent un esforç commovedor per tornar la dignitat al cos terriblement mutilat de l’arquebisbe. Al moment de fer-ho, un gemec sord va sorgir de la gentada.

Van aparèixer una quants monjos amb una llitera. Van aixecar amb molta cura el cadàver de Thomas i l’hi van posar al damunt. Moltes mans es van allargar per ajudar-los. Philip va veure que la cara agraciada de l’arquebisbe tenia una expressió de pau, i que l’únic senyal de violència que hi quedava era un fil prim de sang que li queia des de la templa dreta i, nas avall, li baixava fins a la galta esquerra.

Mentre aixecaven la llitera, Philip va recollir la part de dalt de l’espasa amb la qual havien assassinat Thomas. Encara pensava en la dona que acabava de guardar la sang de l’arquebisbe en un flascó com si Thomas fos un sant. Hi havia una cosa molt significativa i elevada en aquell acte, però Philip encara no sabia ben bé què era.

La gent va anar darrere el cadàver empesa per una força invisible. Philip es va incorporar a la gentada mogut pel mateix impuls insòlit que dominava tothom. Els monjos van conduir el cos al llarg del presbiteri i el van dipositar a terra davant de l’altar major. Els fidels, molts dels quals pregaven en veu alta, observaven un sacerdot que embenava amb pulcritud el cap de Thomas amb un llenç net i en acabat li posava una birreta.

Un monjo va esquinçar de dalt a baix el mantell negre de l’arquebisbe, que estava tacat de sang, i l’hi va treure. Semblava que no sabia què fer amb aquella peça i es va girar per llençar-la a un costat. Un fidel es va afanyar a fer un pas endavant i el va agafar com si es tractés d’un objecte preciós.

La idea que havia estat rondant sense concretar-se pel cap de Philip va adquirir forma amb una guspira d’inspiració. Els ciutadans tenien Thomas per màrtir, i desitjaven recollir la seva sang i la roba, com si tinguessin els poders sobrenaturals de les relíquies dels sants. Philip havia cregut que l’assassinat era una derrota política per a l’Església, però la gent no ho entenia així. Aquella multitud veia la mort d’un màrtir i encara que fos un fracàs polític, aquell martiri aportaria inspiració i saba nova a l’Església.

Philip va tornar a pensar en els centenars de persones que s’havien presentat a Kingsbridge per construir la catedral i en els homes, dones i nens que havien treballat junts per aixecar les muralles de la ciutat. Si en aquells moments es pogués mobilitzar aquella mateixa força, anava rumiant i cada vegada se sentia més exaltat, podria llançar un crit d’injúria que se sentiria per tot el món.

En mirar els homes i dones aplegats al voltant del cadàver de Thomas, i en observar l’expressió de dolor i afront als rostres, Philip va comprendre que estaven esperant un guia.

Era possible?

Es va adonar que aquella situació no li era del tot desconeguda. Un cos mutilat, una multitud d’espectadors i uns soldats a poca distància. On ho havia vist abans? Tenia la impressió que el que passaria a continuació seria que un petit grup de seguidors de l’home mort s’agruparia contra el poder i l’autoritat d’un imperi poderós.

És clar. Així havia començat la Cristiandat.

I, una vegada ho va tenir clar, va saber el que havia de fer. Es va situar davant de l’altar i es va dirigir a la multitud. Encara portava a la mà l’espasa trencada. Per uns moments va dubtar. «Ho puc fer?», es va demanar. «Puc començar, ara i aquí, un moviment que faci trontollar el tron d’Anglaterra?». I va veure, en una o dues expressions, a més del dolor i la fúria, un bri d’esperança.

Va alçar l’espasa.

—Aquesta espasa ha matat un sant —va declarar. Un murmuri d’assentiment va acollir les seves paraules—. Aquesta nit hem estat testimonis de la mort d’un màrtir —va afegir.

Els sacerdots i els monjos semblaven sorpresos. Igual que Philip, no havien copsat de seguida el significat real de l’assassinat, però els ciutadans sí, i ara expressaven la seva aprovació davant d’aquells mots.

—Cada un de vosaltres ha de sortir d’aquí i ha de proclamar arreu el que ha vist.

Unes quantes persones van fer que sí amb el cap molt convençudes. L’escoltaven, però Philip no en tenia prou. Volia inspirar aquells fidels. Predicar mai no havia estat el seu fort. No era un d’aquests homes capaços de tenir tothom pendent de les seves paraules. Era un home pràctic, que tocava de peus a terra, però que en aquell mateix moment havia de parlar com un profeta.

—Molt aviat tots els homes, dones i nens de Canterbury sabran que els homes del rei han assassinat l’arquebisbe Thomas a la catedral. Però això només és el començament. Perquè tot seguit la notícia s’escamparà per tot Anglaterra i, llavors, per tota la Cristiandat.

Es va adonar que estava perdent el fil. En les cares de la gent veia que no aconseguiria mantenir l’interès.

—Però què hem de fer? —va preguntar un home a crits.

Philip va copsar que volien passar a l’acció. No es podia invocar una croada i llavors enviar la gent a dormir.

Una croada, va pensar. Era una idea.

—Demà duré aquesta espasa a Rochester. Demà passat, a Londres. Voleu acompanyar-me?

Gairebé tots els presents van continuar impassibles, però una persona, des del fons de la nau, va cridar:

—Sí!

Aleshores, d’altres també van expressar el seu acord. Philip va aixecar la veu.

—Explicarem la nostra història a tots els pobles i ciutats d’Anglaterra. Ensenyarem a la gent l’espasa que va matar sant Thomas Becket. Els deixarem que mirin les seves vestidures tacades de sang. —Va intentar contenir la ira—. El nostre clam s’estendrà per tota la Cristiandat i arribarà fins a Roma. Farem que tot el món civilitzat s’enfronti als bàrbars que han comès aquest crim terrible i blasfem.

Aquesta vegada gairebé tothom va expressar el seu acord amb Philip. Esperaven alguna cosa que els permetés encarrilar les emocions i Philip els ho estava donant.

—Aquest crim —va afegir mentre alçava la veu—, ningú no l’oblidarà mai més, mai més!

Va esclatar un bramul d’aprovació.

Tot d’una, Philip va saber per on havia de tirar.

—Comencem la nostra croada ara mateix! —va proposar.

—Sí!

—Portarem aquesta espasa per tots els carrers de Canterbury!

—Sí!

—I explicarem a tots els ciutadans que estiguin a dintre de les muralles tot el que hem presenciat aquesta nit!

—Sí!

—Porteu espelmes i seguiu-me!

Amb l’espasa enlaire, va caminar fins al centre de la catedral. La gent el va seguir.

Empès per una força interior incommensurable, va travessar el presbiteri i el creuer. Alguns monjos i sacerdots caminaven al seu costat. No li va caldre mirar enrere perquè sentia el soroll de les passes dels centenars de persones que el seguien. Va sortir per la porta principal.

Allí va sentir, un moment, una certa inquietud. A l’altra banda de l’hort, entre les ombres, va albirar els homes d’armes de William que saquejaven el palau de l’arquebisbe. Si els seus seguidors s’hi enfrontaven, la croada es podia convertir en una escaramussa abans de començar. De sobte, es va espantar i es va afanyar a fer mitja volta i a conduir la multitud cap al carrer per una altra porta.

Un dels monjos va entonar un himne. Darrere els porticons de les finestres es veien llums i focs encesos, i a mesura que la gent hi passava per davant, els ciutadans obrien portes i finestres per saber què estava passant. Algunes persones feien preguntes, d’altres s’unien a la processó.

En girar una cantonada, Philip va veure William Hamleigh.

Estava dret davant d’un estable. Pel que es veia, acabava de treure’s la cota de malla i es disposava a muntar el seu cavall i a sortir de la ciutat. Hi havia una colla d’homes amb ell. Tots semblaven desconcertats, perquè sens dubte havien sentit els càntics i es preguntaven què devia passar.

A mesura que la multitud s’hi acostava, William estava cada vegada més desorientat. Aleshores va veure l’espasa trencada a les mans de Philip i se li va il·luminar la ment. Per fi, el pànic li va fer vociferar:

—Atureu-vos! Us ordeno que us disperseu!

Ningú no li va fer cas. Els homes que estaven amb William semblaven neguitosos. Tot i les armes, se sentien vulnerables davant de més de cent persones enfervoritzades.

—En nom del rei us ordeno que us atureu! —va insistir William, dirigint-se directament a Philip.

El prior va passar pel seu costat molt de pressa, empès per la gentada.

—Massa tard, William! —li va cridar per sobre l’espatlla—. Massa tard!