1

La profecia de Philip va espatllar el triomf a William, que en lloc de sentir-se’n satisfet, es va quedar aterrit davant la possibilitat d’acabar a l’infern pel que havia fet.

Mentre durava l’atac, amb l’excitació del moment, va ser prou valent per etzibar a Philip, en to de mofa: «L’infern el tens aquí, monjo!». Però un cop tot allò va haver passat i els seus homes van abandonar la ciutat en flames, quan el batec del cor se’ls va compassar i els cavalls van alentir el pas, quan va haver-hi temps per estudiar amb detall l’assalt i pensar en les persones que havien ferit, cremat i mort, llavors va ser quan va recordar la cara aïrada de Philip, com assenyalava amb el dit les entranyes de la terra i com proferia aquelles paraules carregades de malastrugança: «Aniràs a l’infern per aquesta».

Quan es va fer fosc, ja estava abatut del tot. Els seus homes d’armes volien parlar de l’atac, que, per a la seva satisfacció, havia estat una veritable carnisseria, però aviat es van encomanar de l’estat d’ànim de William i es van sumir en un silenci apesarat. Aquella nit la van passar a les terres d’un dels arrendataris més importants de William. Durant el sopar, els homes, de mal humor, van beure fins a perdre els sentits. L’arrendatari, que coneixia bé l’estat d’ànim dels homes després d’una batalla, havia portat unes quantes meuques de Shiring, però les pobres dones van fer mal negoci. William es va quedar despert durant tota la nit, espantat per si moria mentre dormia i se n’anava de dret a l’infern.

L’endemà, en lloc de tornar a Earlscastle, se’n va anar a veure el bisbe Waleran. Quan va arribar al palau, ell no hi era, però el degà Baldwin li va dir que esperava que arribaria aquell mateix dia a la tarda. William va esperar a la capella, contemplant la creu que hi havia sobre l’altar i tremolant malgrat la calor de l’estiu.

Quan per fi va arribar Waleran, William estava disposat a besar-li els peus.

El bisbe va entrar corrents a la capella, embolcallat amb la seva vestimenta negra.

—Què hi fas, aquí? —li va preguntar, amb fredor.

William es va posar dret intentat dissimular el seu profund terror sota una aparença de seguretat en ell mateix.

—Acabo de calar foc a la ciutat de Kingsbridge i…

—Ja ho sé —el va interrompre Waleran—. Durant tot el dia no he sentit a parlar d’altra cosa. Com se t’ha acudit? Que t’has tornat boig?

Aquella reacció va agafar William per sorpresa. No havia parlat prèviament de la incursió amb el bisbe perquè estava del tot segur que l’aprovaria. Waleran detestava tot el que tenia a veure amb Kingsbridge, en especial el prior Philip. William s’imaginava que el veuria satisfet, fins i tot pletòric.

—Acabo d’anorrear el vostre pitjor enemic. Ara necessito confessar els meus pecats —va dir.

—No em sorprèn —va replicar Waleran—. Es diu que hi ha més d’un centenar de morts cremats pel foc. —Es va estremir—. Una manera horrible de morir.

—Estic preparat per confessar-me —va mormolar William.

Waleran va fer que no amb el cap.

—No sé si et puc absoldre.

William va fer un crit de desesperació.

—Per què no?

—Ja saps que el bisbe Henry de Winchester i jo som una altra vegada partidaris del rei Stephen. No crec que el rei aprovi que jo doni l’absolució a un partidari de l’emperadriu Maud.

—Mal llamp, Waleran! Vau ser vós que em va convèncer que em canviés de bàndol.

Waleran va arronsar les espatlles.

—Torna a fer-ho.

William va copsar que aquest era l’objectiu del bisbe. Volia que es posés al servei d’Stephen i que li jurés lleialtat. L’horror que Waleran demostrava per l’incendi de Kingsbridge era fingit. Allò va fer que William tingués un gran alleujament perquè significava que, a l’hora de la veritat, Waleran no es negaria a donar-li l’absolució. Però, volia ell realment canviar de bàndol? Es va quedar callat una estona perquè s’ho volia rumiar amb calma.

—Al llarg de tot l’estiu, Stephen ha obtingut una victòria rere l’altra —va continuar Waleran—. Maud està suplicant al seu marit que vingui de Normandia per ajudar-la, però ell ho ha refusat. Tenim tots els trumfos a la mà.

De sobte, William tenia a la vista un panorama espantós. L’Església es negava a perdonar-li els crims que havia comès, el xèrif l’acusava d’assassinat i el rei Stephen, victoriós, donava suport al xèrif i a l’Església. I a ell, William, el jutjarien i el penjarien.

—Fes com jo i segueix l’exemple del bisbe Henry… Ell sap molt bé de quin cantó bufa el vent —li va aconsellar Waleran—. Si tot surt bé, Winchester es convertirà en una arxidiòcesi i Henry en serà l’arquebisbe, en pla d’igualtat amb l’arquebisbe de Canterbury. I quan Henry es mori…, qui sap! Jo podria ser-ne el successor. I després…, bé ja hi ha cardenals anglesos, així que potser un dia hi arribarà a haver un Papa anglès…

William va fitar Waleran, aclaparat per l’expressió d’ambició que, sense cap mena de disfressa, aflorava a la cara de Waleran, normalment impenetrable. Waleran al tron de Roma? Tot era possible. Però ara calia parar atenció a les conseqüències immediates de les aspiracions del bisbe. William va entendre que ell era un peó més en el joc de Waleran, el qual havia augmentat el seu prestigi als ulls del bisbe Henry gràcies a haver fet canviar de bàndol William i els cavallers de Shiring al llarg de la guerra civil. Aquest era el preu que William havia de pagar perquè l’Església fes la vista grossa als seus crims.

—Voleu dir…? —Se li va esquerdar la veu, es va escurar el coll i ho va tornar a provar—. Voleu dir que escoltareu la meva confessió si juro lleialtat a Stephen i em torno a passar al seu bàndol?

A Waleran li va desaparèixer el guspireig de la mirada i va tornar a fer un posat impassible.

—Això és el que vull dir exactament —va contestar.

William no tenia cap altra sortida, però la veritat era que tampoc no veia motius per rebutjar aquella proposta. S’havia posat de part de Maud quan semblava que sortiria victoriosa del conflicte i estava disposat a tornar-ho a fer ara que Stephen tenia les de guanyar. De fet, s’hauria sotmès al que fos per tal de foragitar el pànic que li produïa l’infern.

—Llavors, tots d’acord —va dir William sense pensar-s’ho més—. Ara, confesseu-me, de pressa.

—Molt bé —va respondre Waleran—. Preguem.

Mentre es confessava, William es va anar alleugerint del pes de la culpabilitat, i de mica en mica va començar a alegrar-se del seu triomf. En sortir de la capella, els seus homes van comprovar que estava més animat, i de seguida el van victorejar. William els va anunciar que tornarien a lluitar al costat del rei Stephen, d’acord amb la voluntat de Déu que s’havia expressat per boca del bisbe Waleran. Els homes ho van veure com un motiu de celebració. Waleran els va fer portar vi.

—Ara Stephen m’hauria de confirmar com a comte de Shiring —va dir William mentre esperaven el menjar.

—Ho hauria de fer —va convenir Waleran—. Però això no vol dir que ho faci.

—Però si m’he posat de part seva!

—Richard de Kingsbridge no l’ha abandonat mai.

William va esbossar un somriure.

—Crec que he posat fi a l’amenaça que suposava Richard —va dir.

—Ah sí? Com?

—Richard mai no ha tingut terres. L’única manera que tenia de mantenir els seus cavallers era gràcies als diners de la seva germana.

—No és el sistema habitual, però fins ara ha donat resultat.

—Sí, el que passa és que la seva germana s’ha quedat sense ni cinc. Ahir li vaig calar foc al magatzem. Ara és a la misèria. I Richard també, és clar.

Waleran va fer un gest d’assentiment.

—En aquest cas, és només una qüestió de temps. Richard acabarà quedant arraconat —va dir—. I llavors, es podrà afirmar que el comtat és teu.

El menjar estava servit. Els homes d’armes de William es van asseure. William es va posar de cap de taula, al costat de Waleran i els ardiaques. Ja tranquil·litzat, William va tenir enveja dels seus homes, que es divertien amb les bugaderes de palau. Els ardiaques, per contra, eren una companyia molt avorrida.

El degà Baldwin va oferir a William una safata de pèsols.

—Com evitaríeu que algú més fes el que el prior Philip ha provat de fer i establís una fira del velló, Lord William? —li va preguntar.

William va quedar sorprès per aquella pregunta.

—Ningú no gosaria!

—Segurament un altre monjo no ho faria, però un comte sí.

—Necessitaria una llicència.

—En podria obtenir una si ha lluitat al costat d’Stephen.

—En aquest comtat, no.

—Baldwin té raó, William —va intervenir el bisbe Waleran—. Al teu comtat hi ha ciutats frontereres que podrien organitzar fires del velló: Wilton, Devizes, Wells, Marlborough, Wallingford…

—He cremat Kingsbridge i puc cremar qualsevol altre lloc —va declarar William empipat. Va beure un glop de vi. L’enfurismava que menyspreessin la seva victòria.

Waleran va agafar un panet i el va partir. No se’l va arribar a menjar.

—Kingsbridge és un blanc fàcil —va dir—. La ciutat no té muralles ni castell, ni tan sols una església gran on la gent es pugui refugiar. Està governada per un monjo que no disposa de cavallers ni d’homes d’armes. Kingsbridge és una ciutat indefensa. En canvi, la majoria de les ciutats no ho estan.

—I un cop la guerra civil hagi acabat —va subratllar el degà Baldwin—, ni tan sols podreu incendiar una ciutat com Kingsbridge i quedar impune. Això és violar la llei del rei. I cap rei no ho deixaria passar en temps de pau.

William va comprendre a què es referia, i encara el va fer enrabiar més.

—Llavors, potser tot el que he fet ha estat inútil —va dir. Va deixar el ganivet sobre la taula. Se li havien passat les ganes de menjar.

—És clar que si Aliena està arruïnada, això deixa una mena de vacant —va comentar Waleran. William no ho acabava d’entendre.

—Què voleu dir? —va preguntar.

—Enguany ella ha comprat gairebé tota la llana del comtat. Què passarà l’any que ve?

—No ho sé.

—A part del prior Philip, tots els productors de llana en moltes milles al voltant són arrendataris del comte o del bisbe. Tu ets el comte, a tots els efectes, tret del títol, i jo sóc el bisbe. Si obliguéssim tots els arrendataris que ens venguessin el velló a nosaltres, controlaríem les dues terceres parts del comerç de llana que hi ha al comtat. I la podríem vendre a la fira del velló de Shiring. No hi hauria prou volum de negoci per justificar una altra fira, encara que algú obtingués una altra llicència.

William es va adonar a l’acte que era una idea brillant.

—I nosaltres faríem tants diners com va fer Aliena —va apuntar.

—Exactament. —Waleran va fer una mossegada a la carn i la va mastegar amb una expressió meditativa—. Així que has reduït Kingsbridge a cendres, has arruïnat el teu pitjor enemic i t’has procurat una font d’ingressos. En un sol dia has dut a terme una tasca molt fructífera.

William va beure un glop de vi i va sentir-se molt reconfortat. Va mirar cap a l’altre extrem de la taula i la mirada se li va il·luminar en descobrir una noia de cabells foscos, amb la figura opulenta, que somreia a dos dels seus homes. Potser en podria gaudir aquella nit. Sabia el que passaria. Quan l’acorralés en un racó, la tiraria a terra, li aixecaria la faldilla i recordaria la mirada d’Aliena i l’expressió de desesperació que tenia a la cara en veure cremar tota la seva llana. I només llavors seria capaç de fer-ho. Va somriure pensant en aquella perspectiva i es va servir un altre tall de cuixa de cérvol.

L’incendi de Kingsbridge havia commogut el prior Philip fins al més profund del seu cor. Aquella incursió de William, tan inesperada, l’atac brutal, les escenes horroroses que van tenir lloc per culpa del pànic, la matança esfereïdora i l’absoluta impotència que ell va sentir, l’havien deixat completament desmoralitzat.

El pitjor de tot havia estat la mort de Tom, un home en el millor moment de la seva vida i un mestre, en tots els aspectes, del seu ofici. Philip esperava que dirigiria la construcció de la catedral fins que estigués acabada. Era el seu millor amic fora de la comunitat de monjos. Sempre parlaven, almenys un cop al dia, aplegant esforços per trobar solucions a la quantitat inacabable de problemes amb els quals s’havien d’encarar per tirar endavant aquell vast projecte. El tarannà de Tom era una combinació poc freqüent de saviesa i d’humilitat, i per això treballar amb ell era un autèntic plaer. Semblava impossible que se n’hagués anat.

Philip tenia la impressió que ja no entenia res, que li mancava la capacitat i que ja no era apte ni per encarregar-se d’una vaqueria. I molt menys d’una ciutat de la grandària de Kingsbridge. Sempre havia cregut que si actuava amb honradesa, feia el millor que podia i confiava en Déu, tot acabaria bé. L’incendi de Kingsbridge semblava haver-li demostrat que estava equivocat. Havia perdut tota la motivació i seia a casa seva tot el dia, contemplant com una espelma s’anava consumint a l’altar que hi tenia, i donant voltes a unes idees incoherents, sense fer res.

Va ser Jack qui, malgrat la seva joventut, es va ocupar de tot el que s’havia de fer. Va fer portar els morts a la cripta, va allotjar els ferits al dormitori dels monjos i va donar menjar als supervivents al prat que s’estenia a l’altra banda del riu. El temps era càlid i tothom va dormir a l’aire lliure. L’endemà de la matança, Jack va posar-se al davant dels ciutadans desorientats i els va fer netejar el recinte del priorat de cendres i runa, mentre Cuthbert i Milius encarregaven subministraments d’aliments a les granges properes. El segon dia, van enterrar els morts en les cent noranta-tres tombes que havien cavat al costat nord del recinte del priorat.

Philip es limitava a donar per bo tot el que Jack li proposava. Jack li va fer saber que la majoria de ciutadans que havien sobreviscut a l’incendi, de fet, havien perdut poques coses de valor, com a molt uns quants estris domèstics sense importància. Les collites encara seguien als camps, el bestiar pasturava i els estalvis, que gairebé tothom tenia amagats a casa, sota la llar de foc o en un lloc segur, s’havien salvat de l’incendi que havia arrasat la ciutat. Els grans perjudicats havien estat els comerciants, que havien vist cremar la seva mercaderia. Alguns, com Aliena, havien quedat a la ruïna; altres, que tenien part de la seva riquesa en plata, amagada, podrien tornar a començar. Jack va proposar que comencessin a reconstruir la ciutat de seguida.

D’acord amb una proposta de Jack, Philip va concedir un permís extraordinari perquè es tallessin arbres dels boscos del priorat sense restriccions per tal de construir les cases, però només per l’espai d’una setmana. Com a resultat d’això, Kingsbridge es va quedar deserta durant set dies mentre les famílies escollien i tallaven els arbres que utilitzarien per aixecar les seves cases. Al llarg d’aquella setmana, Jack va demanar a Philip que dibuixés el pla de la ciutat nova. Aquella idea va despertar la imaginació del prior, i el va fer sortir de la depressió.

Va treballar de valent en el projecte quatre dies seguits. Al voltant dels murs del priorat hi hauria cases grans per als artesans i comerciants adinerats. Va recordar el model en graella dels carrers de Winchester i va fer el projecte de la Kingsbridge nova sobre la mateixa base. Els carrers serien rectes, prou amples perquè hi poguessin passar dos carretons alhora, i anirien a parar al riu. Els carrers transversals serien, però, més estrets. Va establir la mesura de la parcel·la per edificar en vint-i-quatre peus d’ample, que suposava una gran amplària de façana per a una casa urbana. La llargària de la parcel·la seria de cent vint peus. Així, les cases podrien tenir un pati al darrere amb una comuna, un hort i un estable o una cort de porcs. El pont havia quedat destruït pel foc, així que n’haurien de construir un de nou més ben situat, al final del nou carrer major. Com a Lincoln, aquest carrer travessaria la ciutat, en línia recta des del pont, turó amunt fins al barri més allunyat, passant per la catedral. Un altre dels carrers amples aniria des de la porta del priorat fins a un moll nou situat a la riba, riu avall i al tombant de la corba del corrent. D’aquesta manera, els carregaments de mercaderia podrien arribar al priorat sense haver de passar pel carrer major, on es concentraria tota l’activitat comercial. Hi hauria un districte de cases petites, completament nou, a tocar del segon moll, on viurien els pobres. Així, s’instal·larien lluny del priorat, riu avall, i no embrutarien l’aigua destinada al monestir amb els seus costums poc higiènics.

La planificació d’aquella reconstrucció va donar nova empenta a Philip. Tanmateix, cada vegada que aixecava els ulls dels dibuixos, se sentia envaït per la ira i el dolor per la pèrdua de vides humanes. Va començar a pensar si William Hamleigh no era l’encarnació mateixa del dimoni. Havia fet més mal del que semblava humanament possible. Philip notava a la cara de la gent la mateixa barreja d’aflicció i esperança, quan els veia tornar del bosc carregats de fusta. Jack i els monjos havien marcat sobre el terreny el pla de la nova ciutat, amb estaques i cordes, i mentre la gent anava escollint les seves parcel·les, de tant en tant se sentia que algú deia amb pessimisme: «Però de què servirà! Si potser ens hi tornaran a calar foc l’any que ve». Si hi hagués hagut alguna esperança de justícia, alguna possibilitat que els culpables fossin castigats, la gent no s’hauria sentit tan desconsolada. Però tot i que Philip havia escrit al rei Stephen, a l’emperadriu Maud, al bisbe Henry, a l’arquebisbe de Canterbury i al Papa, sabia que en temps de guerra seria molt difícil que un home tan poderós i important com William fos conduït davant dels tribunals.

Les parcel·les del projecte destinades als edificis més grans van ser molt sol·licitades, tot i ser més cares, així que el prior va modificar el pla inicial i en va posar més a la venda. En canvi, ningú no volia construir al barri pobre, però, malgrat tot, Philip en va conservar el traçat per a un ús futur. Deu dies després de l’incendi, van començar a aixecar les cases noves de fusta i gairebé totes van quedar acabades al cap d’una setmana. Un cop la gent va tenir casa, van tornar a treballar a la catedral. Quan els paletes i manobres van cobrar, van tenir diners per gastar-se i les botigues van tornar a obrir, i els petits proveïdors van tornar a portar ous i cebes a la ciutat. Les bugaderes i les dones de la neteja van anar a treballar de nou a les cases dels botiguers i els artesans, de manera que, dia a dia, la vida quotidiana de Kingsbridge va anar recuperant la normalitat.

Però com que el nombre de morts havia estat tan elevat, semblava una ciutat fantasma. Cada família havia perdut, pel cap baix, un membre: un fill, una mare, un marit o una germana. La gent no portava braçals negres, però les cares manifestaven el dolor igual que els arbres nus proclamen que és hivern. Un dels qui va acusar el cop amb més força va ser Jonathan, que ja tenia sis anys. Corria pel recinte del priorat com una ànima en pena, i Philip va comprendre que trobava a faltar Tom, el qual havia passat més temps amb el nen del que tothom es pensava. Un cop el prior se’n va adonar, va procurar dedicar una hora diària a Jonathan, durant la qual li explicava contes, escoltava divertit com el nen xerrava i jugaven plegats.

Philip va escriure als abats de tots el monestirs benedictins importants de França i Anglaterra per preguntar si li podien recomanar un mestre constructor que substituís Tom. En circumstàncies normals, un abat en la situació de Philip hauria recorregut al seu bisbe per resoldre la qüestió, perquè els bisbes sovint feien llargs viatges i era fàcil que coneguessin bons constructors. Però Philip sabia que el bisbe Waleran no l’ajudaria. El fet que estiguessin enfrontats de manera permanent convertia la feina del prior en una tasca més solitària del que hauria d’haver estat.

Mentre Philip esperava resposta dels abats, els artesans van començar a tractar Alfred com si fos el mestre. Alfred era fill de Tom, a més de mestre d’obra, i ja feia temps que treballava a la catedral amb la seva pròpia colla. Per desgràcia no tenia la intel·ligència del seu pare, però sabia llegir i escriure, i també imposar la seva autoritat, i per això va anar ocupant de mica en mica el buit que Tom havia deixat.

Feia la impressió que la construcció plantejava molts més problemes i interrogants dels que hi havia quan hi era Tom, i Alfred sempre tenia alguna reclamació a fer quan no hi era Jack. Els paletes ho trobaven lògic, ja que, a Kingsbridge, a ningú no se li escapava que els dos germans es detestaven. El resultat era, però, que Philip havia de tornar-se a posar al davant i solucionar de nou problemes inacabables.

Tanmateix, a mesura que passaven les setmanes, Alfred va adquirir més confiança, fins que un dia va anar a trobar Philip.

—No us estimaríeu més que la catedral tingués volta en lloc de sostre? —li va preguntar.

L’esbós de Tom preveia que es construís un sostre de fusta sobre la nau central i voltes de pedra a les naus laterals.

—Sí, sí que m’agradaria —va contestar Philip—, però ens vam decidir pel sostre de fusta per estalviar diners.

—La pega és que un sostre de fusta pot cremar-se, mentre que la pedra resisteix el foc —va comentar Alfred.

Philip se’l va quedar mirant i va pensar si no l’havia infravalorat. El prior no esperava que Alfred proposés modificar el projecte del seu pare. Era una cosa que feia més aviat per Jack. No obstant això, la idea d’una catedral resistent al foc li era molt atractiva, sobretot després que tota la ciutat s’hagués consumit per les flames.

—L’únic edifici que l’incendi no va arrasar és la nova parròquia —va al·legar Alfred.

I l’església parroquial que Alfred havia construït tenia volta de pedra, va pensar Philip. Però llavors se li va acudir un possible inconvenient.

—Els murs que tenim ara seran capaços de suportar el pes d’una volta de pedra?

—Hauríem de reforçar els contraforts, que sobresortirien una mica més, i ja està.

Philip va comprendre que ja havia pensat en tot.

—I què me’n dius, del cost?

—A la llarga serà més car, és clar. I tardaríem tres o quatre anys més a acabar-la. Però això no influirà en el pressupost anual.

A Philip la idea cada vegada li agradava més.

—Però, hauríem d’esperar un any més abans de poder celebrar els oficis divins al presbiteri?

—No. Tant si el sostre és de pedra o de fusta, no hi podrem començar a treballar fins a la primavera vinent, perquè el trifori s’ha de prendre bé abans de suportar cap pes. El sostre de fusta podria quedar enllestit uns quants mesos abans que el de pedra, però el presbiteri no quedaria cobert fins a finals de l’any següent.

Philip va rumiar, sospesant els pros i els contres. Havia de contraposar l’avantatge d’un sostre a prova de foc a l’inconvenient d’allargar la construcció quatre anys més amb les despeses que en resultarien. Però el cost extra de moment semblava llunyà, mentre que la garantia de seguretat era immediata.

—Crec que discutiré la qüestió amb els germans al capítol —va dir—. Però jo la trobo una idea molt bona.

Alfred es va retirar després de donar-li les gràcies. I quan va haver sortit, Philip es va quedar mirant el llindar de la porta, rumiant si realment calia que busqués un nou mestre constructor.

Kingsbridge va donar mostra de coratge el primer d’agost, festivitat de Sant Pere Encadenat. Al matí, a totes les llars de la ciutat, es va preparar un pa. S’acabava de fer la collita i la farina era abundant i barata. Els qui no tenien forn propi el van portar al del veí, als grans forns del priorat o bé als dels dos forners de la ciutat, Peggy Baxter i Jack-at-the-Noven. Cap als volts del migdia, a l’ambient flotava l’olor de pa acabat de sortir del forn, i a tothom se li va obrir la gana.

Els pans van quedar exposats damunt de les taules instal·lades al prat de l’altre costat del riu, i tota la població va desfilar-hi per admirar-los. No n’hi havia dos d’iguals. N’hi havia que tenien fruites o herbes aromàtiques. Hi havia pa de pruna, pa de raïm, pa de gingebre, pa de sucre, pa d’all, pa de ceba i molts més. Uns altres eren verds pel julivert, o grocs pel rovell d’ou, vermells pel sàndal o bé porpres per l’heliotropi. Els havien donat totes les formes possibles: triangles, cons, boles, estrelles, ovals, piràmides, flautes, rodes i fins i tot hi havia pans en forma de vuit. I se’n veien encara de més ambiciosos: pans en forma de conill, d’ós, de mico i de drac. Es podien trobar fins i tot cases i castells de pa. Però tothom va coincidir a qualificar el pa que havia fet Ellen, amb l’ajuda de Martha, el més espectacular. Representava la catedral de Kingsbridge amb l’aspecte que tindria un cop acabada, i s’havia guiat per un esbós del seu difunt marit Tom.

El dolor que patia Ellen era terrible de veure. Nit rere nit vagarejava com una ànima turmentada i ningú no havia estat capaç de consolar-la. Fins i tot en aquell moment, dos mesos després de la tragèdia, encara estava demacrada i feia ulleres. Però ella i Martha es van ajudar l’una a l’altra per fer la catedral de pa, i això els havia donat una mena de consol.

Aliena va passar molt de temps contemplant el pa d’Ellen. Desitjava fer alguna cosa que li donés ànims. Estava deprimida. En començar el concurs, va anar d’una taula a l’altra indiferent a tot i no va menjar ni una engruna. Ni tan sols s’havia volgut construir una casa, fins que el prior Philip la va forçar a espavilar-se, i Alfred li va portar la fusta amb l’ajuda d’alguns dels seus homes. Seguia menjant al monestir, i això quan es recordava de fer-ho. S’havia quedat sense energies. Si feia una cosa per a ella mateixa, com un banc de cuina amb la fusta que havia sobrat, o acabava les parets de casa seva tapant les esquerdes amb fang del riu, i fins i tot preparava una trampa per caçar aus, recordava amb quina duresa havia treballat per establir el seu negoci, i amb quina rapidesa tot s’havia convertit en fum, la qual cosa li feia perdre tot l’entusiasme. I, així, continuava en aquell estat, dia rere dia, llevant-se tard, anant al monestir a menjar quan tenia gana, o bé anant a asseure’s al marge del riu, i dormint sobre la palla al terra de la casa nova quan es feia fosc.

Malgrat la manca d’interès, es va adonar que aquella celebració de la festivitat de Sant Pere Encadenat era un muntatge. La ciutat havia estat reconstruïda i la gent seguia complint les seves obligacions com abans, però la matança que havia tingut lloc a Kingsbridge hi projectava una llarga ombra, i darrere l’aparença de benestar, Aliena hi va percebre un corrent subterrani de basarda. La majoria d’habitants de la ciutat sabia fingir millor que ella que tot anava bé, però en realitat tothom sentia, com ella, que allò no podia durar i que qualsevol cosa que construïssin tornaria a ser destruïda.

Mentre contemplava amb la mirada buida tots aquells pans, va arribar el seu germà, Richard. Havia vingut travessant el pont des de la ciutat deserta, portant el cavall per la brida. Havia estat fora lluitant a la guerra al costat del rei Stephen des d’abans de la destrucció i no podia creure el que veia.

—Què diantre ha passat aquí? —li va preguntar a la seva germana—. No he trobat casa nostra… Això és una altra ciutat!

—El dia de la fira del velló, William Hamleigh es va presentar amb un escamot d’homes armats i va calar foc a la ciutat —li va explicar ella.

Richard va empal·lidir.

—William —va proferir entre dents—. Aquest dimoni!

—Però tenim una casa nova —va continuar Aliena sense vivacitat—. Els homes d’Alfred me la van fer. És molt més petita i està allà baix, al costat del moll nou.

—I a tu, què t’ha passat? —li va preguntar Richard, mirant-la—. Estàs gairebé calba i no tens celles.

—Va ser el foc…

—No et deu haver tornat a…?

Aliena ho va negar amb el cap.

—Aquesta vegada, no.

La noia va donar a Richard un tros de pa perquè el tastés. Ell el va agafar, però no se’l va menjar. Semblava desorientat.

—Però m’alegro que estiguis bé —li va dir Aliena.

Richard va fer que sí amb el cap.

—Stephen va de camí cap a Oxford, on Maud s’ha refugiat. Podria ser que la guerra s’acabés aviat. Però necessito una espasa nova… He vingut a buscar diners. —Va menjar una mica de pa. Ja tornava a tenir color a la cara—. Caram, això és boníssim! Em podràs preparar una mica de carn, després?

Tot d’una Aliena va témer el seu germà. Sabia que ell s’enfurismaria, i no se sentia amb forces per enfrontar-s’hi.

—No en tinc, de carn.

—Doncs vés-ne a comprar.

—No t’enfadis, Richard —li va demanar Aliena i va començar a tremolar.

—No estic enfadat —va dir ell, irritat—. Es pot saber què et passa?

—Tota la meva llana es va cremar amb l’incendi —va respondre Aliena, i el va mirar esporuguida, tement la seva reacció.

Richard va arrufar les celles, es va empassar el pa i en acabat va llençar la crosta.

—Tota?

—Tota.

—Però encara et deuen quedar diners.

—No em queda res.

—Com és? Si sempre has tingut un cofre ple de penics a sota el terra de…

—No el mes de maig. M’ho vaig gastar tot en llana, fins al darrer penic. Fins i tot vaig demanar un préstec de quaranta lliures al pobre Malachi, i ara no el puc tornar. No cal dir que no estic en condicions de pagar-te una espasa nova. Ni tan sols puc comprar-te un tall de carn per sopar. Estem sense ni un penic.

—Aleshores, com m’ho faré per tirar endavant? —va cridar ell furiós.

El cavall es va bellugar, inquiet.

—No ho sé! —va contestar Aliena—. I no cridis, que espantes el cavall. —Es va posar a plorar.

—Tot és culpa de William Hamleigh —va dir Richard, serrant les dents—. Un dia d’aquests el degollaré com si fos un porc. Ho juro per tots els sants.

Va aparèixer Alfred, amb un tros de pa de prunes a la mà.

—Tasta aquest —li va dir a Richard.

—No tinc gana —va contestar, sec, el noi.

—Què passa? —va preguntar Alfred, mirant Aliena.

Va ser Richard qui va contestar:

—M’acaba de dir que no en tenim ni cinc.

—Tothom ha perdut alguna cosa, però Aliena s’ha quedat sense res —va confirmar Alfred.

—Imagino que entens el que això significa per a mi —va dir Richard dirigint-se a Alfred, però mirant Aliena amb una expressió acusadora—. Estic acabat. Si no puc comprar cavalls i armes noves, ni pagar els meus homes, no podré seguir lluitant al costat del rei Stephen. Estaré acabat com a cavaller i mai no seré comte de Shiring.

—Aliena es podria casar amb un home ric —va suggerir Alfred.

Richard va riure, sorneguer.

—Però si els ha rebutjat tots.

—Pot ser que algú la torni a festejar.

—Sí. —Richard va esbossar un somriure cruel—. Podríem enviar cartes a tots els pretendents que Aliena ha rebutjat i els diríem que ara està arruïnada i que estaria disposada a considerar…

—Vinga, prou —el va interrompre Alfred, posant-li una mà damunt el braç. Aleshores, dirigint-se a Aliena, va preguntar—: Te’n recordes, del que vam parlar ara fa un any, al primer dinar de la comunitat parroquial?

A Aliena li va caure l’ànima als peus. No es podia creure que Alfred tornés a treure el tema de nou. No li quedaven forces per tornar-ne a parlar.

—Sí que me’n recordo —va contestar—. I espero que tu també recordis la meva resposta.

—Jo encara t’estimo —va declarar Alfred.

Richard va semblar sobresaltat.

—I encara vull casar-me amb tu —va afegir—. Vols ser la meva esposa, Aliena?

—No! —va contestar ella. Li hauria agradat afegir-hi alguna cosa perquè aquella negativa resultés irreversible, però estava massa cansada. El seus ulls van anar de Richard a Alfred i de nou al seu germà, i, de sobte, li va ser impossible aguantar més. Va fer mitja volta i se’n va anar corrents pel prat cap a la ciutat.

Estava molt empipada i ressentida amb Alfred per haver repetit la proposició de matrimoni davant de Richard. S’hauria estimat més que el seu germà no en sabés res. Ja havien passat tres mesos des de l’incendi, per què Alfred havia tardat tant a treure el tema? Era com si hagués estat esperant que arribés Richard per fer la jugada en el moment precís.

Va caminar pels carrers nous, que estaven deserts. Tothom tastava els pans, al prat de l’altra riba del riu. La casa d’Aliena es trobava al nou barri humil, al costat del moll. Els lloguers eren baixos, però així i tot no tenia ni idea de com pagaria el seu.

Richard la va atrapar muntant a cavall, i en arribar on era ella, va desmuntar i va començar a caminar al seu costat.

—Tota la ciutat fa olor de fusta nova —va comentar el xicot—. I tot està tan net!

Aliena ja s’hi havia acostumat, però Richard veia el nou aspecte de la ciutat per primera vegada. La netedat era forçada. El foc havia convertit en fum la fusta humida i pútrida dels vells edificis, les teulades de barda, la quisca que s’havia anat acumulant al llarg dels anys als fogons, els estables rancis i els femers pestilents. Ara l’aire estava impregnat d’una olor de nou: fusta nova, barda nova, lones noves que cobrien el terra i fins i tot roba de llit nova a les llars dels més adinerats. El foc semblava haver abonat la terra, fins al punt que creixien flors als llocs més insòlits. Algú havia observat que d’ençà de l’incendi no hi havia tants malalts, la qual cosa semblava confirmar les teories d’alguns filòsofs que sostenien que les malalties es propagaven transportades pels vapors fètids.

Richard li parlava però ella estava a la lluna.

—Què dius? —li va preguntar.

—He dit que no sabia que Alfred t’hagués fet una petició de matrimoni l’any passat.

—Tenia coses més importants en què pensar. Va ser més o menys quan van fer presoner Robert de Gloucester.

—Alfred ha estat molt amable fent-te la casa.

—Sí, tens raó. És aquesta.

Aliena va observar el seu germà mentre ell mirava la casa. El va notar decaigut. A Aliena li va saber greu. Havia perdut el castell en què havia nascut i fins i tot la casa que tenien a Kingsbridge abans de l’incendi era poca cosa per a ell. D’ara endavant s’hauria d’acostumar a aquelles llars on vivien els jornalers i les vídues.

Aliena va agafar la brida del seu cavall.

—Dóna’m. Hi ha lloc per al cavall darrere el pati.

Va fer travessar a l’animal l’única habitació que tenia la casa, i el va treure per la porta del darrere. Unes tanques matusseres separaven els patis. Aliena va lligar el cavall a una estaca i el va començar a desensellar. A terra creixien herbotes i matolls, fruit d’unes llavors arribades de no se sabia on. Gairebé tothom havia cavat al pati una comuna, havien plantat un hort i havien fet un galliner o una cort de porcs, però Aliena no hi havia fet res.

Richard recorria la casa, però no hi havia gaire cosa a veure, i al cap d’un moment van tornar a sortir tots dos al pati.

—La casa té poca cosa. No hi ha ni mobles, ni olles, ni bols…

—No tinc diners —es va limitar a dir Aliena, apàtica.

—Ni tan sols has fet res al jardí —va desaprovar Richard, mirant al voltant seu.

—Tampoc no tinc forces —va contestar ella, empipada, i donant-li la sella, va entrar a casa.

Es va asseure a terra amb l’esquena repenjada a la paret. Hi feia fresca. Sentia com Richard s’ocupava del cavall al pati. Al cap d’uns moments de seure allà va aparèixer una rata, traient el morro entre la palla. En l’incendi devien haver mort milers de rates i ratolins, però ara ja tornaven a aparèixer. Va buscar alguna cosa per matar-la, però no tenia res a mà. L’animal se’n va anar.

«Què faré?», va pensar Aliena. «No puc viure així la resta de la meva vida». Però la sola idea d’haver de començar un negoci nou l’esgotava. En una altra època havia aconseguit salvar-se i salvar el seu germà de la misèria, però aquell esforç havia acabat amb les seves forces i se sentia incapaç de tornar-hi. Hauria de trobar un estil de vida més passiu, dirigit per una altra persona, i així poder viure sense prendre decisions o iniciatives. Va pensar en Kate, la prostituta de Winchester, la que li havia fet un petó a la boca, li havia acariciat un pit i li havia dit que si treballava per a ella mai no li faltarien els diners. «No», va pensar Aliena, «això mai de la vida».

Richard va entrar amb la sella.

—Si no pots tenir cura de tu mateixa, val més que busquis algú que es faci càrrec de tu —va dir.

—Sempre he comptat amb tu.

—Però jo no et puc cuidar! —va protestar Richard.

—Per què no? —Per un instant la va posseir la còlera—. Jo m’he ocupat de tu al llarg de sis anys!

—Jo he estat lluitant a la guerra… Tu només t’has dedicat a vendre llana.

«I a apunyalar un proscrit», va pensar Aliena, «i a tirar a terra un capellà estafador, i a donar-te menjar, vestir-te i protegir-te quan tu no feies res més que mossegar-te els nusos dels dits i quedat-te esporuguit». Però quan se li va apagar la guspira de còlera, es va limitar a dir:

—Ho deia de broma, és clar.

Richard va ofegar un comentari perquè no estava segur si s’havia d’ofendre per aquella observació. Després, només va bellugar el cap i va dir amb irritació:

—Sigui com sigui, no havies d’haver rebutjat Alfred tan de pressa.

—Calla d’una vegada, per l’amor de Déu —va replicar Aliena.

—Què té de dolent?

—Alfred no té res de dolent. És que no ho entens? Qui no està bé sóc jo.

Richard va deixar la sella a terra i va assenyalar la seva germana amb un dit acusador.

—Tens raó, i jo sé per què. Ets una egoista i només penses en tu mateixa.

Allò era tan terriblement injust que Aliena va ser incapaç d’enfadar-se. Les llàgrimes li van negar els ulls.

—Com em pots dir això? —va preguntar, desconsolada.

—Tot aniria bé només que et casessis amb Alfred. Però t’hi segueixes negant.

—Que jo em casés amb Alfred no t’ajudaria en res.

—És clar que sí.

—Ja m’explicaràs com.

—Alfred m’ha dit que si fos el meu cunyat m’ajudaria. Hauria de retallar algunes despeses, ja que no es podria permetre de mantenir tots els meus homes d’armes, però m’ha promès que em donaria prou diners per a un cavall de guerra, armes noves i el meu propi escuder.

—Quan? —va preguntar Aliena, bocabadada—. Quan t’ho ha dit, això?

—Ara mateix. A la festa del pa.

Aliena ho va trobar humiliant, però Richard va tenir prou seny per fer veure que se n’avergonyia. Tots dos havien estat negociant sobre ella com si fossin un parell de tractants de cavalls. Aliena es va posar dreta i, sense dir ni una paraula, va sortir de casa.

Es va dirigir al recinte del priorat, i va entrar-hi des de la banda sud, saltant el rec del costat del molí d’aigua, que aquell dia, com que era festiu, estava aturat. No hauria agafat aquell camí si hagués estat funcionant, perquè el repicar dels martells sobre la tela sempre li provocava mal de cap.

Tal com esperava, el priorat estava desert. Era l’hora en què els monjos estudiaven o descansaven, i aquell dia tothom era al prat. Es va encaminar cap al cementiri. Es va aturar davant de les tombes, agençades amb pulcritud. Les senzilles creus de fusta i els rams de flors fresques li van revelar la veritat. La ciutat encara no havia superat els efectes d’aquella matança. Va buscar la làpida de Tom, que estava adornada amb un àngel de marbre que Jack havia tallat.

«Ara fa set anys», va pensar, «el meu pare em va arranjar un matrimoni molt raonable. William no era ni vell ni lleig ni tampoc pobre. Una altra noia, en el meu lloc, l’hauria acceptat amb un sospir de satisfacció, però jo el vaig rebutjar, i així vaig ocasionar tots els desastres que van venir a continuació: l’atac al nostre castell, l’empresonament del meu pare, la misèria que vam patir Richard i jo… Fins i tot l’incendi de Kingsbridge i la mort de Tom són resultat de la meva obstinació».

Segons com, la mort de Tom semblava la pitjor desgràcia de totes, potser perquè molta gent l’estimava i perquè era el segon pare de Jack.

«I ara estic declinant una altra petició molt favorable», va dir-se. «Quin dret tinc a sentir-me tan especial? Els meus capricis ja han causat prou problemes. Hauria d’acceptar Alfred i estar agraïda de no haver de treballar per aquella meuca de Kate».

Va deixar la tomba enrere i es va dirigir cap a l’obra en construcció. Es va parar on hi hauria el creuer i va mirar el presbiteri. Ja estava gairebé acabat: només li faltava el sostre. Els paletes es preparaven per construir els dos transseptes. De fet, ja estaven dibuixats a terra, amb estaques i cordill, i els homes ja n’havien començat a cavar els fonaments. Davant seu, per efecte de la posta de sol, els murs altíssims projectaven llargues ombres. Era un dia càlid, però a la catedral hi feia fred. Aliena va contemplar molta estona les fileres d’arcs. El ritme regular de l’arcada —pilar, arc, pilar— li produïa molta satisfacció.

Si Alfred de debò estigués disposat a finançar Richard, Aliena encara podria tenir l’oportunitat de complir el jurament que havia fet al seu pare i tenir cura de Richard fins que fos comte.

En el fons del seu cor sabia que tenia l’obligació de casar-se amb Alfred. El que passava era que no podia acceptar-lo.

Va caminar al llarg de la nau lateral de la banda sud, i passava una mà pel mur, per sentir la superfície rugosa de les pedres. Amb els dits, palpava les estries que hi havia deixat el cisell dentat dels picapedrers. Allí, a les naus laterals, sota les finestres, el mur estava decorat amb arcs cecs, l’objectiu dels quals era realçar la sensació d’harmonia que Aliena experimentava quan mirava l’edifici. A la catedral de Tom, tot semblava estar calculat per tenir un efecte en concret. Se li va acudir que potser la seva vida era com la catedral, on tot estava prèviament previst en un immens plànol, i ella es comportava com un constructor dement, obsedida a posar un salt d’aigua al presbiteri.

Al cantó sud-est del temple, una porta baixa conduïa cap a una escala de cargol força estreta. Impulsivament, Aliena hi va començar a pujar. Quan la porta va desaparèixer de la vista i encara no veia l’acabament de l’escala, va tenir una sensació estranya, perquè li semblava que aquell tram no s’acabaria mai. I aleshores va veure la llum. Hi havia una finestra petita, gairebé una espitllera a la paret de la torreta, destinada sens dubte a il·luminar l’escala. A la fi va desembocar a la galeria espaiosa que hi havia sobre la nau lateral. No hi havia finestres a l’exterior, però per la part de dins donava a la catedral, que encara no estava coberta. Es va asseure a la base d’una de les columnes de l’arcada interior i va recolzar la cara al fust. La fredor de la pedra li va acaronar la galta. Es va demanar si el pilar l’hauria esculpit Jack. Se li va acudir pensar que si queia daltabaix, es podia matar, tot i que, de fet, no era prou amunt. Potser només es trencaria les cames i es quedaria allà, immòbil, patint molt, fins que arribessin els monjos i la trobessin.

Va decidir pujar fins al trifori. Va tornar a l’escala de la torreta i va seguir pujant. El tram que venia era més curt, però també el va trobar aterridor, i quan va arribar al final, el cor li bategava de manera descompassada. Va entrar al passatge del trifori, que era poc més que un túnel estret. Va caminar de costat pel passatge fins a arribar al rebaix interior d’una finestra del trifori. Es va aferrar al pilar que dividia la finestra en dos. En mirar cap avall, la distància de setanta-cinc peus que la separava de terra la va fer tremolar de pànic.

Va sentir passes a l’escala de la torre. Es va fixar que panteixava com si hagués estat corrent. No es veia ningú. Que potser l’hauria seguit algú amb la intenció d’agafar-la per sorpresa? Les passes seguien avançant pel passatge del trifori. Aliena va deixar el pilar i es va quedar dreta, tremolant de por. Al llindar, hi va aparèixer una silueta. Era Jack.

—Què hi fas, aquí? —li va preguntar el noi, sorprès.

—Estava…, estava mirant com anava la teva catedral —va contestar ella.

Jack va assenyalar el capitell que hi havia sobre el cap d’Aliena.

—Això ho he fet jo.

Aliena va mirar enlaire. A la pedra hi havia esculpida la figura d’un home, a l’esquena del qual descansava el pes de l’arc. Tenia el cos convulsionat i una expressió de dolor. Aliena la va mirar atentament. Mai no havia vist res semblant.

—Així és com em sento —va dir ella, sense adonar-se’n.

Quan es va girar, Jack estava al seu costat, aguantant-la pel braç suaument, però amb fermesa.

—Ja ho sé —va respondre.

Aliena va mirar cap avall. La idea de tirar-se d’aquella altura la va fer emmalaltir de por. Es va deixar conduir al llarg del passatge del trifori.

Van baixar les escales de la torreta. Un cop a baix, Aliena se sentia sense forces.

—Estava llegint al claustre i he aixecat la vista. He vist que eres al trifori —li va explicar Jack.

Aliena va contemplar aquella cara jove, que reflectia tanta tendresa i preocupació a la vegada. Aleshores va recordar el motiu que l’havia fet córrer a la catedral per allunyar-se de tot i buscar la solitud. Anhelava besar-lo, i a la mirada d’ell hi va veure el mateix anhel. Totes les fibres del seu ésser l’impulsaven a llançar-se-li als braços, però ara ella sabia molt bé el que havia de fer. Volia dir: «T’estimo amb la força d’una tempesta, d’un lleó, et desitjo amb una fúria irreprimible», però en comptes d’això va dir:

—Em sembla que em casaré amb Alfred.

Jack la va mirar sense poder-s’ho creure. Va canviar d’expressió i tot d’una va exterioritzar una tristesa remota que no corresponia a la seva edat. A Aliena li va semblar que es posaria a plorar. Però no ho va fer. En lloc d’això, la fúria li va aflorar als ulls. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però va canviar d’idea, va dubtar i a la fi va mormolar en un to tan glacial com el vent del nord:

—Hauria valgut més que t’haguessis tirat daltabaix del trifori —va fer mitja volta i va entrar de nou al monestir.

«L’he perdut per sempre», va pensar Aliena. I li va semblar que estava a punt de trencar-se-li el cor.