2

El segon dia de viatge, pels volts del migdia, el prior Philip es trobava a pocs metres del palau del bisbe. A mesura que s’hi acostava, sentia un estrany formigueig a l’estómac. S’havia empescat una història per explicar com s’havia assabentat de la rebel·lió imminent. Però el bisbe potser no es creuria la seva història; i, si la creia, n’hi podia demanar proves. Encara pitjor —i una possibilitat com aquella no se li havia acudit fins després de separar-se de Francis—, era possible, tot i que poc probable, que el bisbe fos un dels conspiradors que donés suport a la rebel·lió. Podia estar conxorxat amb el comte Shiring. No era estrany trobar bisbes que posessin els interessos propis per damunt dels de l’Església.

El bisbe podia torturar Philip per aconseguir que revelés la seva font d’informació. És clar que no tenia dret a fer-ho, però tampoc no en tenia a conjurar contra el rei. Philip recordava els instruments de tortura que apareixien a les pintures de l’infern. Aquestes pintures s’inspiraven en el que passava a les masmorres dels barons i dels bisbes. Philip no creia que tingués prou força per morir martiritzat.

Quan va distingir un grup de gent que caminava davant d’ell, el seu primer impuls va ser frenar el cavall per no avançar-los, perquè molts caminants no tenien escrúpols a robar un monjo. Va veure que dues d’aquelles persones eren nens i una altra una dona. Un grup familiar en principi no suposava cap perill. Va fer anar el cavall al trot per atrapar-los.

A mesura que s’hi acostava, els anava distingint més clarament. La colla estava formada per un home alt, una dona baixa, un adolescent gairebé tan alt com l’home i dos nens. La seva pobresa era evident. No portaven cap farcell amb les seves pertinences i vestien parracs. L’home era molt ossut i estava demacrat, com si estigués a punt de morir d’una malaltia incurable, o simplement de fam. Va mirar Philip amb cautela i va atraure els nens cap a ell amb un gest i un murmuri. Al principi, Philip va pensar que devia tenir uns cinquanta anys, però en veure’l de prop es va adonar que en tenia poc més de trenta i que tenia el rostre molt arrugat per les penes.

—Hola, monjo —va dir la dona.

Philip la va mirar inquisitivament. No era freqüent que una dona parlés abans que el seu marit i, a més, tot i que la interpel·lació de «monjo» no fos del tot descortesa, hauria estat més respectuós dir «germà» o «pare». La dona devia ser uns deu anys més jove que l’home i tenia els ulls enfonsats, d’un color daurat clar molt poc corrent, que li donaven un aspecte impressionant. A Philip li va provocar una sensació de perill.

—Bon dia, pare —va dir l’home, com si es volgués excusar per la sequedat de la seva dona.

—Que Déu et beneeixi —va dir Philip, frenant el pas de l’euga—. Qui ets?

—Em dic Tom. Sóc mestre constructor i busco feina.

—I suposo que no en trobes.

—Això mateix.

Philip va assentir. Era una història corrent. Els artesans constructors anaven amunt i avall buscant feina i de vegades no en trobaven, o bé per mala sort, o bé perquè no hi havia gaires persones que fessin obres. Aquells homes s’acollien sovint a l’hospitalitat dels monestirs. Si havien estat treballant fins feia poc, deixaven donatius generosos en marxar, però, si feia temps que recorrien els camins, ja no tenien res per oferir. Donar la mateixa càlida benvinguda a tothom constituïa una prova de caritat monàstica.

Aquest constructor, saltava a la vista, era dels que no tenien diners, tot i que la seva dona semblava anar ben equipada.

—Bé —va dir Philip—, porto menjar a les alforges i és hora de dinar. La caritat és una obligació sagrada, o sigui que si la teva família vol dinar amb mi, obtindré una recompensa al cel i també companyia mentre dino.

—Sou molt generós amb nosaltres —va dir Tom. Va mirar la dona que es va encongir lleugerament d’espatlles i llavors amb prou feines va fer que sí amb el cap. Gairebé immediatament, l’home va dir—: Acceptem la vostra caritat i us ho agraïm.

—Agraïu-ho a Déu, no a mi —va dir Philip de manera automàtica.

—Agraïm-ho als camperols que han pagat els delmes que us donen el menjar —va dir la dona.

«Una llenguallarga», va pensar Philip. Però no va dir res.

Es van aturar en una clariana on l’euga de Philip podia pasturar l’herba seca de l’hivern. Dintre seu, Philip estava content de tenir aquella excusa per retardar l’arribada a palau i la temuda entrevista amb el bisbe. El paleta havia dit que ell també es dirigia cap al palau del bisbe, amb l’esperança que allà els calgués fer reparacions o fins i tot una ampliació. Mentre parlaven, Philip observava la família dissimuladament. La dona semblava massa jove per ser la mare del noi gran. Aquest semblava un vedell: fort, pocatraça i amb una expressió no gaire intel·ligent. L’altre noi era petit i estrany, pèl-roig, la pell blanca com la neu i els ulls sortits de color verd brillant. Tenia una manera peculiar de fixar-se en les coses, una expressió absent que a Philip li recordava el pobre Johnny Eightpence, tot i que la mirada del noi era adulta i espavilada. Philip es va adonar que era tan pertorbador com la seva mare. El tercer fill era una nena d’uns sis anys que plorava de manera intermitent i a la qual el seu pare observava amb una preocupació afectuosa, donant-li un copet de tant en tant per tal de confortar-la, però sense dir-li res. Era evident que li tenia un gran afecte. Una vegada també va tocar la seva dona i Philip es va adonar de la mirada ardent de desig que es creuava entre ells.

La dona va enviar els nois a buscar fulles amples per fer-les servir de plates. Philip va obrir les alforges.

—On és el vostre monestir, pare? —li va preguntar Tom.

—Al bosc, a un dia de viatge d’aquí. Cap a l’oest. —La dona va dreçar la mirada ràpidament i Tom va alçar les celles—. El coneixeu? —va preguntar Philip.

Per alguna raó, Tom semblava estar violent.

—Hi devem haver passat a prop de camí des de Salisbury —va dir finalment.

—Sí, és clar. Possiblement. Però està a molta distància del camí, així que no l’hauríeu pogut veure tret que sabéssiu on era i hi haguéssiu anat expressament.

—Ja ho entenc —va dir Tom, però semblava que tenia el cap en un altre lloc.

A Philip se li va acudir una altra idea.

—Digueu-me una cosa: us heu topat amb alguna dona pel camí? Una dona, segurament molt jove, sola i embarassada.

—No —va respondre Tom. El seu to va ser d’indiferència, però Philip va tenir la sensació que allò li interessava moltíssim—. Per què ho pregunteu?

Philip va somriure.

—Perquè ahir a primera hora van trobar un nen acabat de néixer al bosc i el van portar al nostre monestir. És un noi i no crec que tingui ni un dia. Deuria néixer la nit anterior. La mare devia rondar pels voltants al mateix temps que vosaltres.

—No hem vist ningú —va repetir Tom—. Què n’heu fet, del nadó?

—Li hem donat llet de cabra. Sembla que li ha anat bé.

Tots dos van mirar Philip fixament. Philip va pensar que era una història capaç de commoure qualsevol persona.

—I esteu buscant la mare? —va preguntar Tom al cap d’un moment.

—No, no. T’ho he preguntat pel que pogués ser. Si trobéssim la mare, sens dubte que li tornaríem el fill. Però també és clar que ella no el vol i que s’assegurarà que no la trobin.

—I què passarà amb el nen?

—El criarem al monestir. Serà un fill de Déu. Així és com el meu germà i jo vam ser criats. Ens van arrabassar els pares quan érem molt joves, i des de llavors l’abat es va convertir en el nostre pare i els monjos en la nostra família. Menjàvem, estàvem calents i anàvem a escola.

—I us vau fer monjos tots dos —va dir la dona. En el seu to hi havia un deix d’ironia, com si hagués demostrat que en definitiva la caritat del monestir havia estat interessada.

Philip va estar content de poder-la contradir.

—No, el meu germà va abandonar l’orde.

Els nens van tornar. No havien trobat fulles amples perquè a l’hivern no era cosa fàcil, de manera que haurien de menjar sense plats. Philip els va donar tot el pa i el formatge. Van atacar el menjar com animals famolencs.

—Aquest formatge el fem al monestir —va dir Philip—. A molta gent els agrada així, tendre, però encara és més bo quan el deixem madurar.

Tenien massa gana perquè allò els importés. Es van acabar el pa i el formatge en un obrir i tancar d’ulls. Philip tenia tres peres. Va remenar per les alforges i les va treure. Les va allargar a Tom. Aquest en va donar una a cada nen.

Philip es va aixecar.

—Resaré perquè trobis feina.

—Pare, si hi penseu, parleu-li de mi, al bisbe. Coneixeu la nostra situació i us haureu adonat que som gent honrada —va dir Tom.

—Ho faré.

Tom va subjectar el cavall mentre Philip hi muntava.

—Sou una bona persona, pare —li va dir, i Philip va observar sorprès que Tom tenia els ulls plens de llàgrimes.

—Que Déu us protegeixi —va dir Philip.

Tom va seguir subjectant l’euga un instant.

—El nadó de qui parlàveu…, el que vau trobar al bosc —parlava en veu baixa, com si no volgués que els nens el sentissin—, ja l’heu batejat?

—Sí, es diu Jonathan, que vol dir regal de Déu.

—Jonathan. M’agrada. —Tom va deixar anar el cavall.

Per un moment, Philip el va mirar amb curiositat. Llavors va esperonar l’euga i es va allunyar al trot.

El bisbe de Kingsbridge no vivia a Kingsbridge. El seu palau s’alçava al cim d’un turó orientat cap al sud, en una vall exuberant, a un dia sencer de viatge de la freda catedral de pedra i dels seus monjos tristos. Ho preferia així, perquè una assistència massa regular a l’església hauria interferit en les seves altres obligacions, com cobrar rendes, administrar justícia i maniobrar a la cort reial. I, als monjos, també els anava com l’anell al dit, atès que, com més lluny fos el bisbe, menys es ficaria amb el que feien.

La tarda que Philip va arribar, feia un fred que anunciava neu. A la vall del bisbe bufava un vent glacial i uns núvols grisos i baixos embolcallaven la casa senyorial del turó. No era un castell, però estava tan ben defensat com si ho fos. Havien obert una clariana d’uns dos-cents peus al voltant de la casa, envoltada per una tanca de fusta molt ferma de l’alçada d’un home, amb un rec d’aigua de pluja a l’exterior. El guardià, al costat de la porta, tenia una actitud descuidada, però l’espasa que portava feia respecte.

El palau era una bella casa de pedra construïda en forma d’E. La planta baixa tenia uns murs gruixuts amb diverses portes sòlides i pesades, però sense cap finestra. Una de les portes estava oberta i Philip va poder veure barrils i sacs en la penombra de l’interior. Les altres portes estaven tancades amb cadenes. Philip es va preguntar què hi devia haver al darrere. Quan el bisbe feia presoners, devia ser allà on els tancaven.

La part curta de la E estava formada per una escala exterior que conduïa a la part habitable de dalt. La sala principal corresponia a la part llarga de la E, i les dues habitacions que formaven la part superior i inferior de la E eren la capella i un dormitori. Philip s’ho va imaginar així. Hi havia finestres petites amb unes contrafinestres que, com uns ulls brillants, contemplaven el món amb desconfiança.

Dins del recinte hi havia una cuina, un forn de pedra, estables i un graner de fusta. «Tots els edificis es troben en bon estat», va pensar Philip, «i això no afavoreix Tom».

A l’estable hi havia bons cavalls, inclosos un parell de corsers, i una colla d’homes d’armes que hi vagarejaven per matar el temps. Potser el bisbe tenia visites.

Philip va deixar el cavall a un mosso d’estable i va pujar les escales amb una sensació d’abatiment. En tot aquell edifici es respirava un lamentable ambient militar. On eren les cues de suplicants amb greuges, les cues de mares que portaven a beneir els seus infants? Entrava en un món que no li era familiar, i ho feia portant un secret perillós. «És possible que passi molt de temps abans no pugui sortir d’aquí», va pensar esporuguit. Hauria desitjat que Francis no hagués acudit a ell.

Va acabar de pujar l’escala. Es va dir que aquells pensaments eren indignes. «Se’m presenta l’oportunitat de servir Déu i l’Església, i vet aquí que només em preocupo de la meva seguretat. Hi ha homes que s’enfronten diàriament amb deu mil perills, ja sigui al camp de batalla, al mar, a les peregrinacions insegures, o a les creuades. També els monjos han de tenir petits temors i tremolar una mica de tant en tant».

Va respirar a fons i va entrar.

L’entrada estava en la penombra i plena de fum. Philip va tancar la porta molt de pressa per evitar que entrés l’aire glaçat de l’exterior i va clavar la vista en la foscor. A l’altre extrem de l’habitació hi cremava un gran foc que, juntament amb unes finestres petites, proporcionava tota la llum que hi havia. Al voltant de la llar de foc hi havia un grup d’homes, alguns amb indumentària eclesiàstica i els altres amb les riques vestimentes de la petita noblesa. Celebraven una reunió i parlaven en veu baixa i un posat seriós. Els seients estaven distribuïts a l’atzar, però tots miraven un sacerdot assegut al centre del grup, com una aranya al mig d’una teranyina. Era un home prim i, per la manera com separava les llargues cames i recolzava els llargs braços a la butaca, feia la impressió que estava a punt de saltar. Tenia els cabells estirats, negres com l’atzabeja, la cara pàl·lida i el nas afilat. Tot allò, més la vestimenta negra, li donava un aspecte elegant i alhora sinistre.

No era el bisbe.

Un majordom es va aixecar de la seva cadira al costat de la porta.

—Bon dia, pare. Qui voleu veure? —va preguntar a Philip. Un perdiguer que jeia a la vora del foc va aixecar el cap i va fer un gruny.

L’home de negre se’n va adonar i, en veure Philip, va alçar una mà per interrompre la conversa.

—Què passa? —va preguntar amb sequedat.

—Bon dia —va dir Philip amb cortesia—. He vingut a veure el bisbe.

—Doncs no hi és —va dir el sacerdot, donant la conversa per acabada.

Philip es va quedar de pedra. Havia temut l’entrevista i el perill que comportava i ara se sentia decebut. Què podia fer amb el seu secret terrible?

—Quan creieu que tornarà? —va preguntar al sacerdot.

—No ho sabem. Per què el voleu veure?

El sacerdot parlava bruscament, i Philip es va trobar incòmode.

—Afers de Déu —li va dir, tallant-lo—. Qui sou, vós?

El sacerdot va alçar les celles com si estigués sorprès que el desafiessin i tots els altres homes es van quedar quiets, com esperant una explosió, però després d’una pausa va respondre amb força tranquil·litat.

—Sóc el seu ardiaca. Em dic Waleran Bigod.

«Quin bon nom per a un sacerdot», va pensar Philip.

—Jo em dic Philip. Sóc el prior del monestir de St-John-in-the-Forest, que és una cel·la del priorat de Kingsbridge.

—He sentit parlar de vós —va dir Waleran—. Sou Philip de Gwynedd.

Philip va quedar parat. No es podia imaginar que tot un ardiaca conegués el nom d’algú tan insignificant com ell. Però la menció del seu rang, per modest que fos, havia estat prou per canviar l’actitud de Waleran. La irritació li havia desaparegut de la mirada.

—Acosteu-vos al foc —li va dir—. Per què no preneu un glop de vi calent per reconfortar-vos la sang?

Va fer un gest a una persona que seia en un banc al costat del mur i un servent tot descurat es va afanyar a complir l’ordre.

Philip es va acostar al foc. Waleran va dir alguna cosa en veu baixa i els altres homes es van posar drets per marxar. Philip es va asseure, escalfant-se les mans mentre Waleran acompanyava els visitants a la porta. Philip es preguntava de què devien haver estat parlant i per què l’ardiaca no havia posat fi a la reunió amb una pregària.

El criat esparracat li va allargar una copa de fusta. Va beure un glop de vi calent especiat, mentre rumiava el proper pas que faria. Si el bisbe no estava disponible, a qui havia de dirigir-se? Pensava parlar amb el comte Bartholomew per suplicar-li que, senzillament, posés fi a la seva rebel·lió. Però la idea era ridícula. El comte es limitaria a ficar-lo en una garjola tancada amb pany i forrellat. Només quedava el xèrif, que en teoria era el representant del rei al comtat. Però ningú no podia saber cap a quin costat s’inclinaria, quan encara hi havia dubtes sobre qui era el rei. «Tot i això», va pensar Philip, «al final hauré de córrer aquest risc». Desitjava retornar a la vida senzilla del monestir, on l’enemic més perillós era Peter de Wareham.

Un cop van haver marxat els convidats de Waleran i la porta va quedar tancada per aïllar-los del soroll dels cavalls al pati, Waleran va tornar a la vora del foc i va arrossegar-hi una gran butaca.

Philip estava preocupat pel seu problema i en realitat no volia parlar amb l’ardiaca, però es va sentir obligat a mostrar-se cortès.

—Espero no haver interromput la vostra reunió —va dir.

Waleran va fer un gest com per restar-li importància.

—Estava a punt d’acabar —va dir—. Aquestes coses s’allarguen més del que cal. Estàvem discutint la renovació dels arrendaments de les terres diocesanes… La mena de coses que es poden solucionar en un moment, si la gent fos més decidida. —Va brandar una mà ossuda com per arraconar arrendaments diocesans, beneficiaris i altres qüestions—. En fi, m’han parlat de les excel·lències de la vostra tasca en aquella petita cel·la del bosc.

—Em sorprèn que n’estigueu assabentat —va replicar Philip.

—El bisbe és abat ex officio de Kingsbridge, i per això s’hi interessa.

«O potser té un ardiaca ben informat», va pensar Philip.

—Bé, Déu ens ha beneït —va dir.

—Així és.

Parlaven en francès normand, la llengua que havien utilitzat Waleran i els seus convidats, la llengua del govern. Però hi havia alguna cosa estranya en l’accent de Waleran, i al cap d’uns moments Philip es va adonar que tenia les inflexions d’algú educat en anglès. Això volia dir que no era un aristòcrata normand, sinó un nadiu que havia aconseguit guanyar-se una posició amb el seu propi esforç, com el mateix Philip.

Un instant després va veure confirmada la seva teoria, quan Waleran va començar a parlar en anglès:

—Desitjo que Déu concedeixi unes benediccions semblants al priorat de Kingsbridge.

Així doncs, no era tan sols Philip qui estava inquiet per la situació a Kingsbridge. Probablement, Waleran sabia millor que ell el que hi passava.

—Com es troba, el prior James?

—Malalt —va contestar Waleran, lacònic.

Philip va pensar amb tristesa que llavors era segur que no podria fer res pel que feia a la insurrecció del comte Bartholomew. Hauria d’anar a Shiring i provar sort amb el xèrif.

Se li va acudir que Waleran era el tipus d’home que devia conèixer totes les persones importants del comtat.

—Què me’n dieu, del xèrif de Shiring? —li va preguntar.

Waleran va encongir les espatlles.

—Poc pietós, arrogant, cobdiciós i corrupte. Així són tots els xèrifs. Per què ho pregunteu?

—Si no puc parlar amb el bisbe, segurament hauré d’anar a veure el xèrif.

—Heu de saber que gaudeixo de tota la confiança del bisbe —va dir Waleran, esbossant un somriure—. Si us puc servir en alguna cosa… —va fer un gest ampli, com un home que es vol mostrar generós tot i saber que pot ser rebutjat.

Philip, que s’havia tranquil·litzat en part de pensar que el moment crític havia quedat ajornat un o dos dies, estava de nou molt torbat. Podia confiar en l’ardiaca Waleran? Va pensar que la indiferència d’aquest era estudiada. L’ardiaca es mostrava segur, però en realitat devia tenir curiositat per saber què era allò tan important. No obstant això, allò no era un motiu suficient per desconfiar-ne. Semblava una persona de seny. Devia ser prou poderós per fer alguna cosa respecte a la conxorxa? Si no ho feia ell mateix, potser podria localitzar el bisbe. De cop i volta, a Philip li va semblar que la idea de confiar en Waleran presentava un avantatge important, perquè mentre el bisbe podia insistir a conèixer la font real de la informació, l’ardiaca no tenia autoritat per fer-ho i s’hauria d’acontentar amb la història que li expliqués, tant si s’ho creia com si no.

Waleran va tornar a esbossar un somriure.

—Si rumieu tant, hauré de pensar que desconfieu de mi.

Philip es va adonar que comprenia Waleran. Era un home en certa manera semblant a ell. Jove, ben educat, d’humil naixença i intel·ligent. Potser una mica massa mundà pel seu gust, però era excusable en un sacerdot que es veia obligat a passar tant temps amb dames i cavallers i no tenia el benefici de la vida protegida d’un monjo. Philip va pensar que en el fons del seu cor Waleran era un home devot. Faria el que fos millor per a l’Església.

Philip va dubtar en el moment de prendre la decisió. Fins llavors només ell i Francis coneixien el secret. Un cop l’hagués revelat a una tercera persona, les conseqüències serien imprevisibles. Va respirar profundament.

—Fa tres dies va arribar al meu monestir del bosc un home ferit —va començar, demanant perdó mentalment per dir una mentida—. Era un home armat que muntava un bonic corser molt ràpid. Havia caigut a dues o tres milles i tenia el braç trencat i les costelles aixafades. Li vam curar el braç, però no vam poder fer res amb les costelles i, a més, quan tossia vomitava sang, la qual cosa era un senyal evident que tenia ferides internes. —Mentre parlava, Philip observava atentament la cara de Waleran. Fins en aquell moment només deixava veure una atenció cortesa—. Li vaig aconsellar que confessés els seus pecats perquè estava en perill de mort. Em va revelar un secret. —Va dubtar.

No estava segur de fins a quin punt Waleran estava al corrent de la situació política.

—Suposo que sabeu que Stephen de Blois ha reclamat el tron d’Anglaterra amb la benedicció de l’Església.

Waleran, que sabia més que Philip, va dir:

—I va ser coronat a Westminster, tres dies abans de Nadal.

—Ja? —Francis no ho sabia, va pensar Philip.

—Quin era el secret? —va preguntar l’ardiaca amb un punt d’impaciència.

Philip va fer el pas decisiu.

—Abans de morir, el genet em va dir que el seu senyor Bartholomew, comte de Shiring, havia conspirat amb Robert de Gloucester per alçar les armes contra Stephen —va estudiar el rostre de Waleran, contenint la respiració.

Waleran va empal·lidir, es va inclinar cap endavant i va preguntar impacient:

—Creieu que deia la veritat?

—Un moribund sempre diu la veritat al seu confessor.

—Potser repetia un rumor que circulava per casa del comte.

Philip no havia esperat que Waleran es mostrés escèptic. Va improvisar ràpidament.

—No, no —va dir—. Es tractava d’un missatger enviat pel comte Bartholomew per tal de reunir les seves forces a Hampshire.

L’ardiaca va estudiar l’expressió de Philip.

—Portava algun missatge escrit?

—No.

—Algun segell o mostra de l’autoritat del comte?

—Res. —Philip començava a suar—. Em va fer la impressió que la gent que anava a veure sabia que era el representant autoritzat del comte.

—Com es deia?

—Francis —va respondre Philip, i tot seguit va sentir desigs de mossegar-se la llengua.

—Només això?

—No em va dir quin era el seu altre nom —va contestar Philip amb la sensació que la seva història s’estava quedant al descobert amb l’interrogatori de Waleran.

—Les armes i l’armadura que duia segurament el podien identificar.

—No duia armadura —va dir Philip amb desesperació—. Vam enterrar les armes amb el seu cos. Els monjos no fem servir espases. Les podríem desenterrar, però us puc assegurar que no tenien res d’especial, no crec que us donessin cap pista. —Havia d’apartar Waleran d’aquella línia de preguntes—. Què creieu que podem fer?

Waleran va arrufar les celles.

—És difícil saber què fer sense tenir proves. Els conspiradors simplement poden negar l’acusació, i en aquest cas es condemna l’acusador. —No ho va dir específicament, però Philip va deduir què era el que estava pensant. L’ardiaca va afegir—: Ho heu dit a algú? —Philip va fer que no amb el cap—. On anireu quan marxeu d’aquí? —va preguntar Waleran.

—A Kingsbridge. Havia d’inventar una raó per sortir de la cel·la, així que vaig dir que anava a visitar el priorat, i ara ho he de fer perquè sigui veritat.

—No parleu de tot això amb ningú, a Kingsbridge.

—No ho faré —va respondre Philip. No havia pensat fer-ho, però ara es preguntava per què Waleran hi insistia tant. Potser era per interès propi. Si estava disposat a acceptar el risc de posar la conspiració al descobert, es volia assegurar que el mèrit li fos reconegut. Era ambiciós. Molt millor per al propòsit de Philip.

—Deixeu aquest assumpte a les meves mans —va dir Waleran, mostrant-se brusc una altra vegada. I el contrast amb l’actitud d’abans va fer entendre a Philip que l’ardiaca es podia posar i treure l’amabilitat com si fos una capa—. Ara aneu al priorat de Kingsbridge —va afegir—, i oblideu el xèrif. Espero que ho feu així.

—Sí. —Philip va comprendre que tot aniria bé, almenys per un temps, i es va sentir alliberat d’un gran pes. No el tancarien en una garjola ni el torturarien per tal que confessés, i tampoc no l’acusarien de sedició. A més, havia descarregat aquella responsabilitat en una altra persona, algú a qui semblava que li plaïa.

Es va posar dret i es va dirigir a la finestra més propera. Era mitja tarda i encara hi havia molta llum. Sentia una gran necessitat d’allunyar-se d’allà per deixar-hi el seu secret.

—Si me’n vaig ara, podré fer entre deu i dotze milles abans no es faci fosc —va dir.

Waleran no va insistir perquè es quedés.

—El camí us conduirà a la vila de Bassingbourn. Allà trobareu un llit per dormir. Si partiu demà al matí d’hora, arribareu a Kingsbridge al migdia.

—Sí. —Philip es va apartar de la finestra i va mirar Waleran, que contemplava el foc arrufant les celles, fent cabòries. Evidentment, no li faria saber què rumiava i a Philip li hauria agradat conèixer què maquinava aquell cap tan intel·ligent—. Sortiré immediatament —va anunciar.

Waleran va deixar les seves cabòries i es va tornar a mostrar extremament amable. Va somriure i es va posar dret.

—Molt bé —va dir. Va acompanyar Philip fins a la porta i després va baixar les escales amb ell fins a arribar al pati.

Un mosso d’estable es va acostar amb el cavall del monjo i el va ensellar. Waleran es podia haver acomiadat en aquell moment i tornar a la llar de foc, però es va esperar. Philip va suposar que es volia assegurar que agafava el camí de Kingsbridge i no el de Shiring.

Quan Philip va muntar l’euga estava més tranquil que quan havia arribat. Estava a punt d’anar-se’n quan va veure Tom Builder seguit de la seva família.

—Aquest home és un paleta que vaig conèixer pel camí —va dir Philip a Waleran—. Sembla honrat, però passa una mala època. Si us cal fer algunes reparacions, sens dubte que no us decebrà.

Waleran no va contestar. Tenia la mirada fixa en la família. Tot el seu aplom i seguretat havien desaparegut. Va quedar bocabadat, com si hagués tingut un sobresalt.

—Què passa? —li va preguntar Philip.

—Aquesta dona! —va exclamar l’ardiaca.

Philip la va mirar.

—És bonica de debò —va dir, adonant-se’n per primer cop—, però ens han ensenyat que un sacerdot s’ha de mantenir cast. Aparteu la mirada, ardiaca.

Waleran no l’escoltava.

—Em pensava que era morta —va mormolar. De sobte va semblar que recordava la presència de Philip. Va apartar la mirada de la dona i es va fixar en ell, sobreposant-se—. Presenteu els meus respectes al prior de Kingsbridge —va afegir.

Llavors va donar un cop a la gropa de l’euga de Philip, que va franquejar la porta al trot. Quan Philip va haver agafat les regnes i dominat l’animal, ja era massa lluny per dir adéu.