2

Philip no tenia la més mínima idea de la raó per la qual el bisbe Waleran volia que es reunís amb ell a les ruïnes del castell del comte Bartholomew.

S’havia vist obligat a viatjar fins al poble de Shiring, passar-hi la nit i posar-se en camí aquell matí en direcció a Earlscastle. En aquells moments, mentre el seu cavall anava al trot curt cap al castell que sorgia davant seu de la boira matinal, va arribar a la conclusió que possiblement es tractava d’una qüestió de comoditat. Waleran anava de camí d’un lloc a l’altre, i aquell lloc estava a prop de Kingsbridge, de manera que constituïa un bon punt de trobada.

Philip hauria volgut saber més coses sobre els plans de Waleran. No veia el flamant nou bisbe d’ençà del dia que havia inspeccionat les ruïnes de la catedral. Waleran no sabia quants diners necessitava Philip per construir l’església i, al seu torn, aquest no sabia què pensava demanar Waleran al rei. A Waleran li agradava mantenir els seus plans en secret, i això posava Philip molt nerviós.

L’alegrava que Tom li hagués dit amb tota exactitud què costaria construir la nova catedral, encara que la informació hagués resultat descoratjadora. Un cop més se sentia satisfet de tenir a prop aquell mestre constructor. Era un home de qualitats sorprenents. Amb prou feines sabia llegir i escriure, però era capaç de dissenyar una catedral, dibuixar plànols i calcular el nombre d’homes, el temps que caldria per construir-la i quant costaria. Era un tipus tranquil, però d’un aplom formidable. Era molt alt, de rostre colrat i barba hirsuta, mirada penetrant i front descobert. En alguna ocasió, Philip se sentia intimidat per la presència de Tom i intentava dissimular-ho adoptant una actitud cordial, però Tom era molt seriós i no podia sospitar que l’altre el trobava imposant. La conversació sobre la seva dona li havia semblat commovedora i havia revelat una devoció que fins aleshores no havia manifestat. Tom era de les persones que conservaven la religiositat en el més profund del cor. Normalment aquestes eren les millors.

A mesura que Philip s’acostava a Earlscastle anava sentint-se cada cop més incòmode. Havia estat un castell puixant que defensava la comarca que el rodejava, donant feina i alimentant un gran nombre de persones. Ara estava en ruïnes i les cabanes que s’hi apilaven al voltant estaven desertes, com nius buits a les branques nues d’un arbre a l’hivern. I Philip n’era responsable, de tot allò. Havia revelat que la conspiració s’havia forjat allà i havia descarregat la ira de Déu en el comte Bartholomew Hamleigh, el seu castell i els seus habitants.

Va observar que ni els murs ni el cos de guàrdia havien sofert grans danys durant l’assalt. Això significava que els atacants probablement havien entrat abans que els de dins aconseguissin tancar les portes. Va conduir el seu cavall a través del pont de fusta i va entrar al primer dels dos recintes. Allà es feia més palesa la violència de la batalla. A banda de la capella de pedra, tot el que quedava dels edificis eren ruïnes ennegrides que sorgien del terra i un petit remolí de cendres, impulsades al llarg de la base del mur del castell.

No hi havia cap rastre del bisbe. Philip va cavalcar al voltant del recinte, va creuar el pont fins a l’altra banda i va entrar a la part superior. Hi havia una sòlida torre de l’homenatge de pedra, amb una escala de fusta d’aspecte poc segur que conduïa a l’entrada del segon pis. Philip es va quedar mirant aquella amenaçadora obra de pedra amb les seves estretes i llargues finestres. Tot i el seu aspecte segur, no havia aconseguit protegir el comte Bartholomew.

Des d’aquestes finestres podria donar una ullada als murs del castell per veure l’arribada del bisbe. Va fermar el cavall al passamà de l’escala i va pujar.

La porta es va obrir només tocar-la. Va entrar. El gran saló estava fosc i polsós i el joncs del terra, secs. Hi havia una xemeneia apagada i una escala de cargol. No va poder veure gran cosa a través de la finestra i va decidir pujar al pis superior.

Al final de l’escala de cargol es va trobar davant de dues portes. Va suposar que la més petita conduïa a la latrina i la gran al dormitori del comte. Es va decidir per la gran.

L’habitació no estava buida.

Philip es va aturar en sec, paralitzat per l’ensurt. Al centre de l’habitació, davant seu, hi havia una jove d’extraordinària bellesa. Per un instant va pensar que es tractava d’una visió i el cor li va fer un salt. Una formosa i abundant cabellera arrissada emmarcava un rostre encisador. Li va tornar la mirada amb uns enormes ulls foscos i Philip es va adonar que estava tan sobresaltada com ell. Es va tranquil·litzar; estava a punt de fer una altra passa dins de l’habitació quan el van engrapar per darrere i a la gola va sentir el tacte fred de la fulla d’un ganivet llarg.

—Qui dimonis ets, tu? —va preguntar una veu d’home.

La jove es va dirigir a ell.

—Digues el teu nom o Matthew et matarà —va dir amb actitud de princesa.

El seu capteniment revelava un origen noble, però ni tan sols als nobles els és permès d’amenaçar els monjos.

—Digues a Matthew que aparti les mans del prior de Kingsbridge o serà ell qui hi sortirà perdent —va replicar. Va sentir com el deixaven anar. En mirar de cua d’ull per damunt de l’espatlla, va veure un home prim més o menys de la seva edat. Probablement Matthew havia sortit de la latrina.

Philip es va girar de nou cap a la noia. Semblava que tenia uns disset anys. Tot i el seu capteniment altiu, anava vestida de qualsevol manera. Mentre Philip l’observava, es va obrir un cofre que hi havia darrere de la noia, al costat de la paret, d’on va sortir un adolescent d’aspecte tímid. A la mà esgrimia una espasa. Qui sap si estava a l’aguait o senzillament s’amagava. Philip no hauria sabut dir què hi feia exactament.

—I qui ets, tu? —va preguntar Philip.

—Sóc la filla del comte de Shiring i em dic Aliena.

«La filla!», es va dir Philip. No sabia que encara visqués allà. Va mirar el noi. Devia de tenir uns quinze anys i era clavat a la noia, tret del nas arromangat i els cabells curts. Philip el va mirar arrufant les celles.

—Sóc Richard, l’hereu del comtat —va anunciar el noi, amb la veu tremolosa d’un adolescent.

—I jo sóc Matthew, el majordom del castell —va dir l’home que es trobava darrere de Philip.

El prior va entendre que els tres s’havien quedat ocults allà des de la captura del comte Bartholomew. El majordom li cuidava els fills. Devien tenir grans quantitats de menjar o de diners amagats.

—Sé on és el teu pare, però, i la teva mare? —va preguntar Philip, adreçant-se a la jove.

—Va morir fa molts anys.

A Philip li va saber greu haver fet aquella pregunta. Aquells nens eren, virtualment, orfes, i en part ell n’era culpable.

—No teniu parents que puguin tenir cura de vosaltres?

—Sóc jo qui tinc cura del castell, mentre esperem que torni el meu pare —va dir la noia.

Philip es va adonar que Aliena vivia en un món d’il·lusió. Intentava actuar com si encara pertanyés a una família rica i poderosa. Amb el seu pare presoner i caigut en desgràcia, era una jove com qualsevol altra. El noi no heretaria res. El comte Bartholomew mai no tornaria a aquell castell, llevat que el rei decidís penjar-lo allà. Va sentir pena per la jove, però al mateix temps n’admirava la força de voluntat, que mantenia la fantasia possible i feia que la compartissin dues persones més. «Hauria estat una bona reina», va pensar.

De fora va arribar el so d’uns cascs de cavall. Uns quants cavalls travessaven el pont.

—Com és que heu vingut aquí? —va preguntar Aliena a Philip.

—M’han citat aquí —va respondre Philip. Es va girar i es va dirigir a la porta. Matthew li barrava el pas. Per un instant van restar immòbils, mirant-se de fit a fit. Philip es va preguntar si li impedirien marxar. El majordom es va enretirar.

Philip va sortir. Es va recollir l’hàbit i va baixar a corre-cuita. En arribar a baix de l’escala va sentir unes passes darrere seu. Matthew el va atrapar.

—No digueu a ningú que som aquí —li va demanar.

El prior es va adonar que Matthew comprenia la irrealitat de la situació dels nois.

—Quant de temps us hi estareu, aquí? —li va preguntar.

—Tant de temps com puguem —va contestar el majordom.

—I quan us vegeu obligats a marxar, què fareu?

—No ho sé.

Philip va assentir amb el cap.

—Guardaré el vostre secret —li va dir.

—Gràcies, pare.

Philip va creuar el polsós saló i va sortir. En mirar avall va veure Waleran i dos homes més que sofrenaven els cavalls al costat del seu. El bisbe duia una gruixuda capa de pell negra i un capell del mateix color i material. Va aixecar la vista i el prior es va trobar amb els seus ulls clars.

—Bisbe i senyor meu —va dir amb respecte. Va baixar els esglaons de fusta. Encara conservava a la ment la imatge de la jove virginal i gairebé va sacsejar el cap per desprendre-se’n.

Waleran va desmuntar. Philip va observar que portava els mateixos acompanyants de l’última vegada, el degà Baldwin i el mateix home d’armes. Els va saludar fent un moviment amb el cap i després, de genolls, va besar la mà de Waleran.

El bisbe va acceptar la reverència, però no s’hi va recrear. El que li agradava era el poder, no les seves cerimònies.

—Estàs sol, Philip? —va preguntar Waleran.

—Sí. El priorat és pobre i una escorta per a mi és una despesa innecessària. Quan era prior de St-John-in-the-Forest mai no vaig portar escorta, i encara sóc viu.

Waleran es va encongir d’espatlles.

—Vine amb mi —li va indicar—. Vull ensenyar-te una cosa. —Va creuar el pati en direcció a la torre més propera. Philip el va seguir, Waleran va entrar per una porta baixa, al peu de la torre, i va pujar per l’escala que hi havia a l’interior. Hi havia ratpenats arraïmats al sostre i Philip va acotar el cap per no fregar-los.

Van emergir al capdamunt de la torre i es van quedar drets entre els merlets, contemplant el paisatge que els envoltava.

—Aquest és un dels comtats més petits del país —va dir Waleran.

—De debò? —Philip va sentir calfreds. Bufava un vent fred i humit i la seva capa no era tan gruixuda com la de Waleran. Es va preguntar on volia anar a parar el bisbe.

—És una bona terra, però només en part. Gairebé tot són boscos i terrenys pedregosos.

En un dia clar haurien pogut veure una enorme extensió de boscos i terres de cultiu, però en aquell moment, tot i que ja s’havia aclarit part de l’espessa boira, amb prou feines es podien distingir el límit del bosc, al sud, i els camps plans al voltant del castell.

—Aquest comtat té una gran pedrera que produeix terra calcària de primera qualitat —va continuar Waleran—. Els seus boscos contenen, en abundància, una fusta excel·lent, i les seves granges generen considerables riqueses. Si aquest comtat fos nostre, Philip, podríem construir la nostra catedral.

—I si els porcs tinguessin ales podrien volar —va dir Philip.

—Home de poca fe!

Philip es va quedar mirant Waleran.

—Parleu seriosament?

—Molt seriosament.

Philip es mostrava escèptic, però malgrat tot va sentir una lleu flama d’esperança cremant dins seu. Si arribés a fer-se realitat!

—El rei necessita suport militar —va al·legar de totes maneres—. Atorgarà el comtat a qui li pugui facilitar cavallers per a la guerra.

—El rei deu la corona a l’Església, i la victòria sobre Bartholomew a tu i a mi. No són cavallers, el que necessita.

Philip va comprendre que Waleran parlava seriosament. Seria possible? Entregaria el rei el comtat de Shiring a l’Església per finançar la reconstrucció de la catedral de Kingsbridge? Malgrat els arguments de Waleran, amb prou feines resultava creïble. Però Philip no podia evitar pensar que seria magnífic comptar amb la pedra, la fusta i els diners necessaris per aixecar el temple i pagar el constructor. Va recordar llavors que Tom li havia dit que si comptava amb seixanta paletes podria acabar l’església en vuit o deu anys. Només de pensar-hi, la idea ja era enormement suggestiva.

—Però, què me’n dieu, de l’anterior comte? —va inquirir.

—Bartholomew ha confessat la seva traïció. En cap moment va negar la conjura, però durant un temps va mantenir que no era cap traïdor, basant-se en el fet que Stephen era un usurpador. Malgrat tot, el torturador del rei va posar fi a la seva resistència.

Philip es va estremir i va mirar de no pensar en el que devien haver fet a Bartholomew per aconseguir que es doblegués. Va apartar aquella idea del cap.

—El comtat de Shiring… —va murmurar. Era una petició increïblement ambiciosa, però la idea era emocionant. Es va sentir desbordant d’un optimisme irracional.

Waleran va elevar la vista al cel.

—Posem-nos en marxa —va dir—. El rei ens espera demà passat.

William Hamleigh observava els dos homes de Déu des del seu amagatall, darrere els merlets de la torre contigua. L’alt, el que semblava un corb a causa del nas afilat i la capa negra, era el nou bisbe de Kingsbridge. El més baixet i enèrgic, amb el cap pelat i uns ulls blaus brillants, era el prior Philip. William es va preguntar què hi devien fer, allà.

Havia vist arribar el monjo, que havia mirat al seu voltant com si esperés trobar-hi gent, i després havia entrat a la torre de l’homenatge. William no podia saber si havia vist les tres persones que hi vivien. Només havia estat a dins una estona i potser s’havien amagat en veure’l arribar. Tan bon punt es va presentar el bisbe, el prior Philip va sortir de la torre de l’homenatge i tots dos van pujar a la torre. En aquells moments el bisbe assenyalava, amb aires de propietari, tota la terra que rodejava el castell. William advertia, per l’actitud i els gestos, l’entusiasme del bisbe i l’escepticisme del prior. Estava convençut que planejaven alguna cosa.

Però ell no havia anat allà per espiar-los. Era Aliena, qui li interessava.

L’espiava cada cop més sovint. Aliena el tenia obsessionat, i no podia evitar somiar-hi despert. Somiava que ell s’abalança-va damunt de la noia, mentre ella estava lligada tota nua en un camp de blat, o s’estava arraulida com un cadell espantat en un racó del seu dormitori, o bé estava perduda al bosc, de nit. La seva obsessió havia arribat a tal extrem, que ara es veia obligat a veure-la en carn i ossos. Cada matí, a primera hora, cavalcava fins a Earlscastle. Deixava al seu escuder Walter la cura dels cavalls i, des del bosc on els deixava, travessava els camps a peu fins al castell. S’hi introduïa furtivament i buscava un amagatall des d’on observar la torre de l’homenatge i el recinte superior. De vegades havia d’esperar molta estona per veure-la. La seva paciència es posava durament a prova, però la idea de marxar sense haver-la vist, encara que només fos un instant, li resultava insuportable, de manera que sempre s’hi quedava. Més tard, quan Aliena apareixia a la fi, se li feia un nus a la gola, el cor li palpitava desbocat i sentia suors fredes als palmells de les mans. Amb freqüència la noia estava en companyia del seu germà o d’aquell majordom efeminat, però de vegades es trobava sola. Una tarda d’estiu, quan ja feia molta estona que l’esperava, Aliena es va acostar al pou i, després de treure’n aigua, es va despullar per rentar-se. El record d’aquella imatge el posava fora de si. Els pits turgents d’Aliena es movien de manera incitant quan aixecava els braços per ensabonar-se els cabells. Els mugrons se li posaven durs cada cop que entraven en contacte amb l’aigua freda. Entre les cames, es va veure una mata sorprenentment gran de pèl fosc i arrissat quan es va rentar el pubis, fregant-se vigorosament amb la mà ensabonada. En aquest punt, William no es va poder aguantar més i va ejacular.

D’ençà d’aquell dia, no havia tornat a succeir res de tan excitant; en ple hivern, rentar-se a fora no era bona idea. Però William podia delectar-se de mil altres maneres, encara que menys atractives. Quan estava sola solia cantar i fins i tot parlar amb si mateixa. William l’havia vist que es trenava els cabells, ballava o perseguia coloms per les muralles com una nena petita. Observant-la d’amagat, William tenia una sensació de poder sobre ella que li resultava absolutament meravellosa.

És clar que Aliena no sortiria mentre el bisbe i el monjo fossin allà. Afortunadament, no es van quedar gaire estona. Van abandonar els merlets amb pressa i, moments després, acompanyats de la seva escorta, sortien a cavall del castell. Potser hi havien anat només per contemplar el panorama des dels merlets? En aquest cas, es deurien haver sentit una mica decebuts.

El majordom havia anat a buscar llenya abans que arribessin els visitants. Cuinava a la torre de l’homenatge. Aviat tornaria a sortir a buscar aigua del pou. William suposava que menjaven farinetes de civada, ja que no disposaven de forn per coure pa. A última hora del dia el majordom abandonava el castell, de vegades enduent-se el noi amb ell. Llavors, veure aparèixer Aliena era una simple qüestió de temps.

Quan s’avorria amb l’espera, William solia imaginar-se la noia despullada. El record era gairebé tan meravellós com la realitat, però aquell dia se sentia inquiet. La visita del bisbe i del prior semblava haver buidat l’ambient. Fins a aquell dia el castell i els seus tres habitants havien tingut un aire encantat, però l’arribada d’aquells homes absolutament desproveïts de màgia, cavalcant a lloms de cavalls plens de fang, havia trencat l’encanteri. Era com veure’s pertorbat per un soroll enmig d’un bonic somni. Per més que ho intentava, no podia continuar adormit.

Durant una estona es va dedicar a fer conjectures sobre el motiu que havia portat els visitants allà, però no aconseguia desentrellar el misteri. No obstant això, estava segur que ordien alguna cosa. Hi havia una persona que probablement podria resoldre-ho: la seva mare. Va decidir deixar de moment Aliena i tornar a casa per informar del que havia vist.

Van arribar a Winchester en fer-se de nit el segon dia. Van entrar per la Porta del Rei, a la muralla meridional de la ciutat, i van anar directament al clos de la catedral. Allà es van separar. Waleran va fer cap a la residència del bisbe, un imponent palau adjacent al recinte de la catedral. Al seu torn, Philip va anar a presentar els seus respectes al prior i suplicar-li que li cedís una màrfega al dormitori dels monjos.

Després de tres dies de camí, Philip va trobar la calma i quietud del monestir tan refrescant com l’aigua de la font en un dia calorós. El prior de Winchester era un home grassonet i de tracte senzill, cara rosada i pèl blanc. Va convidar Philip a sopar a casa seva. Tot sopant, van parlar dels seus bisbes respectius. El prior de Winchester estava enlluernat pel bisbe Henry i hi estava completament subordinat. Philip va donar per fet que quan un bisbe era tan acabalat i poderós com aquell, no s’hi guanyava res discutint-hi; però, en el seu cas, no tenia cap intenció de sotmetre’s a Waleran fins a aquell punt.

Va dormir com un soc i a mitjanit es va aixecar per a matines.

Quan va entrar per primera vegada a la catedral de Winchester es va sentir intimidat.

El prior li havia dit que es tractava de l’església més gran del món, i en veure-la va pensar que, en efecte, ho havia de ser. Tenia una llargada de gairebé dos-cents metres. A dins, hi haurien cabut llogarrets sencers. Tenia dues grans torres, una damunt del creuer i l’altra a l’extrem occidental. La torre central s’havia esfondrat trenta anys abans damunt la tomba de William Rufus, un rei descregut que mai no hauria d’haver estat sepultat dins d’una església. Més tard, la torre va ser reconstruïda. Philip, que estava dret just sota la nova torre, podia sentir la immensa dignitat i fortalesa de tot l’edifici. La catedral que Tom havia dibuixat seria, en comparació, molt modesta, si és que algun dia arribava a construir-se. Es va adonar que anava massa amunt i es va posar nerviós. No era més que un noi d’un llogarret en un turó gal·lès que havia tingut la bona sort de convertir-se en monjo. I aquell mateix dia anava a parlar amb el rei. Que potser hi tenia cap dret?

Va tornar al llit com els altres monjos, però es va quedar despert, profundament preocupat. Temia dir o fer alguna cosa que pogués ofendre el rei Stephen o el bisbe Henry i posar-los en contra de Kingsbridge. La gent d’origen francès es mofava sovint de com els anglesos parlaven la seva llengua. Què podien pensar del seu accent gal·lès? Dins del món monàstic, Philip havia estat sempre ben considerat per la seva pietat, obediència i devoció al treball de Déu. Ara, a la capital d’un dels regnes més grans del món, totes aquestes coses no comptaven gens. Philip se sentia fora del seu ambient, com una mena d’impostor, un no ningú presumptuós, i estava convençut que això es podia veure amb un cop d’ull i que no trigarien a enviar-lo cap a casa, completament desacreditat.

Es va aixecar a punta de dia, va assistir a la prima i després va esmorzar al refectori. Els monjos bevien cervesa forta i menjaven pa blanc. Era un monestir adinerat. Després de l’esmorzar, quan els monjos es van dirigir al capítol, Philip es va encaminar al palau del bisbe, un bell edifici amb grans finestres rodejat d’un enorme jardí emmurallat.

Waleran estava segur d’aconseguir el suport del bisbe Henry per al seu projecte. Henry era tan poderós que només amb la seva ajuda podia fer-se possible tot l’afer. Henry de Blois no sols era el germà petit del rei, sinó també el clergue més ben relacionat d’Anglaterra i el més acabalat, perquè també era abat del ric monestir de Glastonbury. S’esperava que fos el pròxim abat de Canterbury. Kingsbridge no podia tenir un aliat més poderós. Philip va pensar que potser ho aconseguiria. «Potser el rei ens permetrà construir una catedral nova», es va dir. Quan pensava en aquesta possibilitat, se sentia enormement esperançat.

Un majordom de la casa li va dir que no era probable que el bisbe Henry fes acte de presència abans de mig matí. Philip estava massa inquiet per tornar al monestir. Impacient, es va dedicar a recórrer la ciutat, la més gran que havia vist mai. El palau del bisbe s’aixecava a l’extrem sud-est. Philip va caminar al llarg del mur oriental, a través dels terrenys d’un altre monestir, l’abadia de Santa Maria, i va desembocar en un barri que semblava dedicat a treballar la pell i la llana. Petits rierols travessaven en tots els sentits aquella zona. En acostar-s’hi, Philip va observar que en realitat es tractava de canals fets per la mà de l’home, amb els quals desviaven part del cabal del riu Itchen perquè fluís pels carrers i subministrés la gran quantitat d’aigua que es necessitava per a l’adobament dels cuirs i el rentatge del velló. Aquelles indústries s’instal·laven habitualment al costat d’un riu, i Philip va admirar l’audàcia d’homes capaços de portar l’aigua fins als seus tallers en lloc de fer-ho a l’inrevés.

A pesar de tota aquella indústria, la ciutat era més tranquil·la i menys concorreguda que les altres que Philip havia vist. Ciutats com Salisbury o Hereford semblaven atrapades pels seus murs com un home gras cenyit dins d’una túnica estreta. Les cases estaven massa juntes, els patis eren massa petits, la plaça del mercat, massa atapeïda de gent i els carrers eren massa estrets. La gent i els animals avançaven a empentes i rodolons per la manca d’espai, i feia la sensació que d’un moment a l’altre començarien els mastegots. Però Winchester era tan gran que semblava que hi havia d’haver lloc per a tothom. Mentre voltava per la ciutat, va anar comprenent a què es devia la sensació d’amplitud que experimentava: els carrers estaven traçats segons un model de graella quadrada. La majoria de carrers eren rectes i els encreuaments dibuixaven un angle recte. Mai no havia vist res igual. Aquella ciutat probablement havia estat construïda seguint un plànol molt rigorós.

Hi havia dotzenes d’esglésies, de totes les formes i mesures, algunes de fusta i altres de pedra, i totes oferien els seus serveis al barri que les envoltava. La ciutat devia ser molt rica per poder mantenir tants sacerdots.

Mentre caminava pel carrer Fleshmonger, es va sentir lleugerament marejat. Mai havia vist tanta vianda junta en un sol lloc. La sang fluïa des de totes les carnisseries fins a peu de carrer, i unes grosses rates s’esmunyien entre els peus de la gent que hi havia anat a comprar.

L’extrem sud del carrer Fleshmonger desembocava al centre del carrer principal, que es trobava enfront del vell palau reial. A Philip li van dir que els reis no havien tornat a utilitzar el palau des de la construcció, al castell, de la nova torre de l’homenatge, però els moneders reials seguien encunyant penics de plata als baixos de l’edifici, protegits per murs gruixuts i portes enreixades. Philip va estar-se una estona plantat al davant, observant les guspires provocades pels martells que descarregaven sobre els encunys, meravellat per la gran riquesa que es desplegava davant dels seus ulls. Tota una munió de curiosos contemplava les operacions. Sens dubte, es tractava d’una activitat pròpia dels visitants de la ciutat. Una jove que es trobava a prop seu li va fer un somriure, i Philip l’hi va tornar.

—Per un penic pots fer el que vulguis —va dir ella.

El prior es va preguntar què devia voler dir i va tornar a esbossar un somriure. Llavors la dona es va obrir la capa i va quedar horroritzat en comprovar que la noia anava completament nua.

—Per un penic de plata em pots fer tot el que desitgis —va repetir ella.

Philip va sentir un lleu impuls de desig, alguna cosa com ara l’espectre d’un record enterrat feia molt de temps. Llavors va comprendre que es tractava d’una prostituta. Va sentir com enrogia. Va girar cua immediatament i se’n va anar apressat.

—No tinguis por —li va cridar ella—. També m’agraden els caps rodonets.

La rialla mofeta de la dona el va perseguir una estona.

Es va sentir acalorat i molest. Va entrar en una embocadura del carrer major que anava a parar a la plaça del mercat, per damunt de les parades de la qual s’alçaven les torres de la catedral. Va caminar apressat entre la gentada sense fer cas dels oferiments dels venedors, fins que a la fi va trobar el camí de tornada al recinte.

Va sentir com una brisa fresca l’endreçada calma al voltant de l’església. Es va aturar al cementiri per ordenar els seus pensaments. Se sentia avergonyit i ofès. Com havia gosat aquella dona temptar un home vestit amb hàbits de monjo? Era evident que l’havia identificat com a visitant… Que potser alguns monjos que es trobaven fora de la casa monàstica n’eren clients? Va comprendre que, sens dubte, era així. Els monjos cometien els mateixos pecats que la gent corrent. El que passava és que s’havia escandalitzat pel desvergonyiment de la dona. La imatge d’aquell cos nu se li havia clavat a la memòria, i com el nucli encès de la flama d’una espelma, va parpellejar uns instants i es va esvanir darrere les parpelles tancades.

Va sospirar. Havia estat un matí ric en imatges vives: els rierols artificials, les rates a la porta de les carnisseries, els munts de penics de plata acabats d’encunyar i, per acabar-ho d’adobar, les parts íntimes d’una dona. Sabia que durant una estona aquelles imatges anirien i vindrien per pertorbar les seves meditacions.

Va entrar a la catedral. Se sentia massa impur per agenollar-se i resar, però, després de recórrer la nau i sortir per la porta sud, es va sentir, en certa manera, purificat. Va travessar el priorat i es va dirigir al palau del bisbe.

La planta baixa era una capella. Philip va pujar per l’escala que conduïa al vestíbul. Hi va entrar. A prop de la porta hi havia un petit grup de servents i joves clergues, drets o asseguts al costat d’un banc adossat a la paret. Al fons del saló, Waleran i el bisbe Henry estaven asseguts al voltant d’una taula. Un majordom va aturar Philip.

—Els bisbes estan esmorzant —el va informar, com donant a entendre que no els podia veure.

—M’hi reuniré a taula —va dir Philip.

—Més val que espereu —li va indicar el majordom.

Philip va pensar que el majordom l’havia confós amb un monjo qualsevol.

—Sóc el prior de Kingsbridge —va explicar.

El majordom es va fer a un costat, encongint-se d’espatlles.

Philip es va acostar a la taula. El bisbe Henry estava assegut al cap de taula, amb Waleran a la dreta. Henry era un home baix, d’espatlles amples i expressió determinada. Devia de tenir la mateixa edat que Waleran, és a dir, un o dos anys més que Philip; no més de trenta anys, en qualsevol cas. Tot i això, en contrast amb el cutis pàl·lid de Waleran i el cos ossut de Philip, Henry tenia el color encès i l’aspecte ben nodrit d’un excel·lent menjador. La seva mirada era viva i intel·ligent, i el seu rostre tenia una expressió ferma i decidida. Era el petit de quatre germans, i al llarg de la seva vida devia haver lluitat per tot. Philip es va sorprendre de veure que portava el cap tonsurat, senyal que en algun moment havia fet els vots monàstics i que encara es considerava monjo. No obstant això, no vestia amb teixits rústics. De fet, portava una magnífica túnica de seda púrpura. Al seu torn, Waleran lluïa una impecable camisa de fil blanca sota la seva habitual túnica negra, i Philip va comprendre que els dos homes anaven abillats per a una veritable audiència reial. Menjaven carn freda de vaca i bevien vi negre. Després d’aquella passejada, Philip estava afamat i l’àpat li feia venir salivera.

Waleran va aixecar la vista i en veure’l va mostrar al rostre una lleu irritació.

—Bon dia —va dir Philip.

—És el meu prior —va explicar Waleran a Henry.

A Philip no li va agradar gaire que el presentessin com el prior de Waleran.

—Philip de Gwynedd, prior de Kingsbridge, monsenyor.

Es disposava a besar la mà del bisbe, però Henry es va limitar a dir:

—Esplèndid —mentre s’enduia un altre tall de carn a la boca.

Philip es va quedar dret, en una situació incòmoda. Que no el convidarien a prendre lloc?

—Ens reunirem amb tu d’aquí a una estona, Philip.

Philip va comprendre que se’l treien del damunt. Va fer mitja volta amb la cua entre cames, incorporant-se novament al grup del costat de la porta. El majordom que havia mirat de retenir-lo somreia satisfet, com dient: «Ja t’havia avisat». Philip es va mantenir apartat dels altres. Es va avergonyir del seu hàbit marró tot ple de taques, un hàbit que havia portat dia i nit durant mig any. Els monjos benedictins es tenyien amb freqüència els hàbits de negre, però a Kingsbridge feia anys que havien renunciat a fer-ho per estalviar aigua i tint. Philip sempre havia cregut que la roba bonica era pura vanitat, del tot inapropiada per a un home de Déu, per elevada que fos la seva dignitat. Ara, però, en descobria la conveniència. Si hagués anat vestit amb sedes i pells, potser no l’haurien tractat de forma tan displicent.

«En fi», es va dir, «un monjo ha de ser humil i això deu ser bo per a la meva ànima».

Els dos bisbes es van aixecar de taula i es van dirigir a la porta. Un servent va presentar a Henry un mantell amb bonics brodats i flocadures de seda.

—Avui no hauràs de parlar gaire, Philip —va dir Henry tot posant-se el mantell.

—Deixa que siguem nosaltres qui parlem —va afegir Waleran.

—Deixa que sigui jo qui parli —va intervenir Henry, posant un lleugeríssim èmfasi en la paraula «jo»—. Si el rei et fa una o dues preguntes, contesta amb senzillesa i no intentis presentar els fets amb massa detalls. Comprendrà que necessites una nova església sense que hagis de recórrer a laments i somiqueigs.

Philip no necessitava que l’hi diguessin. La condescendència de Henry començava a ser desagradable. Malgrat tot, Philip va mirar de dissimular el seu ressentiment fent un gest d’aquiescència.

—Més val que ens posem en marxa —va dir Henry—. El meu germà és matiner i voldrà despatxar ràpid els assumptes del dia per sortir a caçar.

Van sortir. Un soldat amb una espasa al cinyell i un bàcul a la mà va precedir la marxa de Henry mentre avançaven pel carrer principal i pujaven turó amunt en direcció a la porta oest. La gent s’apartava al pas dels dos bisbes, però no davant de Philip, que va acabar la caminada molt ressagat. De tant en tant algú demanava la benedicció a Henry, que dibuixava el signe de la creu a l’aire sense prendre’s la molèstia d’alentir el pas. Poc abans d’arribar al cos de guàrdia es van desviar i van creuar un pont de fusta que travessava el fossat del castell. Tot i que li havien assegurat que no hauria de parlar gaire, Philip se sentia molt intranquil i fins i tot una mica esporuguit. Estava a punt de veure el rei!

El castell s’aixecava a la part sud-oest de la ciutat. Els seus murs occidental i meridional formaven part de les muralles, però n’estava separat per la part de darrere, on els murs no eren menys alts i forts que els de les defenses exteriors, com si el rei necessités protegir-se del món exterior tant com dels ciutadans.

Van entrar per una part rebaixada del mur i de seguida es van trobar davant l’enorme torre de l’homenatge que dominava aquella part del recinte. Era una formidable torre quadrada. En comptar les finestres, estretes com sagetes, Philip va calcular que devia tenir quatre pisos. Com sempre, la planta baixa estava ocupada per magatzems, mentre que una escala exterior conduïa a una entrada elevada. Un parell de sentinelles apostats al peu de l’escala es van inclinar al pas de Henry.

Van entrar al vestíbul. Hi havia uns quants seients rebaixats al mur de pedra, bancs de fusta i una xemeneia. En una cantonada, dos homes d’armes protegien l’escala que, adossada al mur, conduïa a les estances superiors. Un dels homes va trobar la mirada del bisbe Henry i amb un gest d’assentiment va pujar l’escala per anunciar-lo al rei.

A Philip, la inquietud li havia regirat l’estómac. Els minuts que s’acostaven podien decidir tot el seu futur. Li hauria agradat poder-se sentir més a gust amb els seus aliats i haver passat les primeres hores del matí resant perquè les coses sortissin bé en lloc de vagar pels carrers de Winchester, a més de portar un hàbit net.

Al saló hi havia una vintena o una trentena de persones, majoritàriament homes: cavallers, sacerdots i burgesos pròspers. Tot d’una, Philip es va sobresaltar. Al costat del foc es trobava Percy Hamleigh, parlant amb una dona i un noi. Què hi feia, allà? Les dues persones que l’acompanyaven eren la seva horrible esposa i el brètol del seu fill. Havien col·laborat amb Waleran, si es podia dir així, en la caiguda de Bartholomew. En un dia com aquell, la seva presència allà no podia ser fruit d’una coincidència; Philip es va preguntar si Waleran els esperava i, dirigint-se al seu bisbe, va preguntar:

—Heu vist…?

—Els he vist —va replicar Waleran en to tallant, sense amagar la seva contrarietat.

Philip va tenir la impressió que aquella presència allà, en aquells moments, era un mal presagi, tot i que no hauria sabut dir per què. Pare i fill eren molt semblants. Tots dos eren grans i corpulents, rossos i d’expressió taciturna. La dona semblava un d’aquells dimonis que torturaven els pecadors en les pintures que representaven l’infern. Es tocava constantment els grans de la cara amb una mà esquelètica i nerviosa. Estava dreta, mirant de reüll tots els qui l’envoltaven. Els seus ulls van topar amb els de Philip i es va afanyar a desviar la mirada.

El bisbe Henry anava d’una banda a l’altra, saludant els coneguts i beneint els que no n’eren, però semblava no haver perdut de vista l’escala, perquè tan aviat com va tornar a baixar el sentinella, Henry el va mirar i, davant el gest d’assentiment del guàrdia, va interrompre la conversació a mitja frase.

Waleran va enfilar l’escala darrere de Henry, i Philip va tancar la marxa amb el cor a la boca. El saló on van entrar era de la mateixa forma i grandària que el de sota, però en conjunt era molt diferent. De les parets penjaven tapissos, i el terra de fusta, ben fregat, estava cobert d’estores de pell de xai. A la xemeneia, hi cremava un gran foc i l’habitació brillava gràcies a dotzenes d’espelmes. Al costat de la porta hi havia una taula de roure on hi havia plomes, tinta i una pila de fulls de vitel·la. Un clergue hi estava assegut esperant que el rei dictés una carta.

La primera cosa que va observar Philip va ser que el monarca no portava corona. Vestia una túnica porpra i botes de pell, com si estigués a punt de pujar dalt d’un cavall. Als seus peus jeien dos grans gossos de caça, probablement els seus cortesans favorits. S’assemblava al seu germà, el bisbe Henry, però les seves faccions eren una mica més fines i tenia una cabellera abundant. Els ulls, però, li brillaven amb la mateixa astúcia que al seu germà. En el que Philip va suposar que devia ser el tron, es va reclinar en actitud distesa, les cames estirades i els colzes repenjats als braços del seient. A l’habitació, però, s’hi respirava tensió. El rei era l’únic que semblava trobar-s’hi realment a gust.

Al mateix temps que entraven els bisbes i Philip, es retirava un home alt vestit luxosament. Va saludar el bisbe Henry fent un moviment amb el cap i no va fer cas de Waleran. Philip va pensar que, molt probablement, es tractava d’un poderós baró.

El bisbe Henry es va acostar al rei i es va inclinar davant seu.

—Bon dia, Stephen —va dir.

—Encara no he vist el bastard de Ranulf —va dir el rei Stephen—. Si no apareix aviat, faré que li tallin els dits.

—Serà aquí qualsevol dia, t’ho prometo. Però li hauries de tallar els dits de totes maneres.

Philip no tenia ni idea de qui era aquell Ranulf ni per què el rei el volia veure, però va tenir la impressió que, encara que Stephen estava disgustat, no parlava seriosament respecte de la mutilació.

Abans que Philip insistís en el tema, Waleran va fer un pas endavant i es va inclinar.

—Et deus recordar de Waleran Bigod, el nou bisbe de Kingsbridge —va dir Henry.

—Sí, però, i l’altre? —va preguntar Stephen tot examinant Philip.

—És el meu prior —va respondre Waleran.

El bisbe no en va dir el nom, de manera que Philip es va afanyar a ampliar la informació.

—Philip de Gwynedd, prior de Kingsbridge.

La seva veu va sonar més forta del que hauria volgut. Es va inclinar.

—Acosta’t, pare prior —li va demanar—. Sembles atemorit. Què és el que t’amoïna?

Philip no sabia com respondre a aquella pregunta. L’amoïnaven tantes coses…

—Estic amoïnat perquè no tinc un hàbit net per posar-me —va respondre per sortir del pas.

Stephen va riure sense malícia.

—Doncs deixa d’amoïnar-te —li va dir. I mirant el seu germà, que anava tan ben vestit, va afegir—: M’agrada que un monjo tingui aspecte de monjo, no de rei.

Philip es va sentir una mica millor.

—M’he assabentat de l’incendi. Com van les reparacions? —va preguntar Stephen.

—El dia de l’incendi Déu ens va enviar un constructor. Va reparar el claustre amb gran rapidesa i per als oficis sagrats utilitzem la cripta. Amb la seva ajuda estem aclarint l’enclavament per a la reconstrucció, i a més ha dibuixat els plànols d’una catedral nova —va explicar Philip.

En sentir-ho, Waleran va arrufar les celles. No estava assabentat de l’assumpte dels plànols. Philip l’hi hauria dit si l’hi hagués preguntat, però ell no hi va pensar.

—La seva rapidesa és lloable —va dir el rei—. Quan començareu a construir?

—Tan aviat com trobi els diners per fer-ho.

En aquell punt va intervenir el bisbe Henry.

—Aquest és el motiu pel qual he portat amb mi el prior Philip i el bisbe Waleran. Ni el priorat ni la diòcesi disposen de recursos per finançar un projecte d’aquesta importància.

—Ni la corona, estimat germà —va dir Stephen.

Philip es va sentir descoratjat. No era un bon començament.

—Ho sé. Per això he buscat la manera de fer possible la reconstrucció de Kingsbridge sense que et costi res —va dir Henry.

Stephen es va mostrar escèptic.

—I te n’has sortit, a l’hora de concebre un projecte tan enginyós, per no dir màgic?

—Sí. I el meu suggeriment consisteix que donis les terres del comtat de Shiring a la diòcesi per tal que pugui finançar la reconstrucció de la catedral.

Philip va contenir la respiració.

El rei va semblar pensatiu.

Waleran va obrir la boca disposat a parlar, però Henry el va fer callar amb un gest.

—És una idea intel·ligent. M’agradaria fer-ho —va mussitar el rei.

A Philip el cor li va fer un salt.

—La llàstima és que acabo de prometre virtualment el comtat a Percy Hamleigh —va dir el rei.

Philip no va poder ofegar un lament. Li havia semblat que el rei estava a punt de donar-hi el vistiplau. La decepció va ser com una punyalada.

Henry i Waleran van quedar esbalaïts. Ningú no ho havia previst, allò.

Henry va ser el primer a parlar.

—Virtualment? —va preguntar.

El rei es va encongir d’espatlles.

—Sí, virtualment. Podria desfer el compromís, però seria molt enutjós. Al capdavall, va ser Percy qui va lliurar el traïdor de Bartholomew a la justícia.

—No sense ajuda, senyor —va intervenir ràpidament Waleran.

—Ja sé que hi heu tingut alguna cosa a veure…

—Sí. Vaig ser jo qui va informar Percy Hamleigh de la conspiració contra vós.

—Sí, i per cert, com ho vau saber?

Philip es va agitar, nerviós. Trepitjaven un terreny perillós. Ningú no havia de saber que la informació procedia, originalment, del seu germà Francis, perquè aquest continuava treballant per a Robert de Gloucester, a qui havien perdonat la seva intervenció en la conjura.

—La informació em va arribar a través d’una confessió al llit de mort —va dir Waleran.

Philip es va sentir alleujat. Waleran acabava de repetir la mentida que ell mateix li havia dit, però parlant com si aquella «confessió» li haguessin fet a ell. Philip no es va sentir molest per això, perquè ja estava prou content que, en aquell assumpte, l’atenció no se centrés en la seva persona.

—Tot i així, no vas ser tu sinó Percy qui va llançar l’atac contra el castell de Bartholomew, i qui es va jugar la vida per arrestar el traïdor.

—Pots recompensar Percy de qualsevol altra manera —va suggerir Henry.

—El que vol Percy és Shiring —va puntualitzar Stephen—. Coneix la zona, i la governarà de forma efectiva. Podria donar-li el comtat de Cambridge, però, el seguirien els homes dels pantans?

—Primer has de donar gràcies a Déu i després als homes. Va ser Déu qui et va fer rei —va replicar Henry.

—Però va ser Percy qui va arrestar Bartholomew.

Henry es va sentir ofès davant d’aquesta irreverència.

—Déu ho controla tot.

—No hi insisteixis —va dir Stephen, aixecant la mà dreta.

—Entesos —va respondre Henry en actitud submisa.

Allò va ser una clara demostració del poder reial. Per un moment, havien estat discutint gairebé com a iguals, però amb una breu frase Stephen n’havia tingut prou per posar les coses al seu lloc.

Philip es va sentir amargament decebut. Al principi, li va semblar que era una petició impossible, però a poc a poc havia començat a pensar que els seria concedida, i fins i tot havia imaginat com faria servir aquella riquesa. Ara, de manera brutal, tornava a la realitat.

—Monsenyor —va dir Waleran—. Us dono les gràcies per mostrar-vos disposat a reconsiderar el futur del comtat de Shiring, i esperaré la vostra decisió amb ànsia, tot resant per vós.

«Perfecte», va pensar Philip. Semblava que Waleran hagués acceptat la situació amb elegància. Però en realitat donava a entendre que la qüestió quedava pendent. El rei no havia dit això. Ben analitzada, la resposta havia estat negativa. Però no hi havia res ofensiu a insistir que Stephen encara podia inclinar la balança cap a un costat o cap a l’altre. «He de recordar això», va pensar Philip. «Quan estigui a punt de rebre una negativa, he d’aconseguir un ajornament».

Stephen va vacil·lar un instant, com si covés la lleu sospita que el manipulaven. Després va semblar que allunyava qualsevol dubte.

—Us agraeixo a tots tres que m’hàgiu vingut a veure —va dir.

Philip i Waleran van fer mitja volta i ja es disposaven a sortir, però Henry, tretze són tretze, insistia en la qüestió.

—Quan sabrem la vostra decisió?

Stephen es va tornar a sentir assetjat.

—Demà passat —va respondre.

Henry va fer una reverència i tots tres van sortir de l’habitació.

La incertesa era gairebé tan dolenta com una negativa. A Philip l’espera ja se li començava a fer insuportable. Va passar la tarda amb la meravellosa col·lecció de llibres del priorat de Winchester, però ni tan sols els llibres eren capaços d’evitar que continués fent cabòries sobre els plans del rei. Es desdiria de la promesa feta a Percy Hamleigh? Fins a quin punt era important, Percy? Es tractava d’un membre de la petita aristocràcia rural que aspirava a un comtat. Stephen no tenia cap motiu per témer que Percy s’ofengués, però, fins a quin punt volia ajudar Kingsbridge? Tothom sabia que els reis es feien devots amb els anys, i Stephen encara era jove.

Mentre Philip considerava les possibilitats d’acció del rei tot mirant-se, perquè no es podia dir que llegís, el De Consolatione Philosophiae de Boeci, un novici va arribar pràcticament de puntetes per una de les galeries del claustre i es va acostar a Philip amb timidesa.

—Al pati exterior hi ha algú que pregunta per vós, pare —li va xiuxiuejar a l’orella.

Era evident que no es tractava d’un monjo, ja que havien fet esperar a fora el visitant.

—Qui és? —va preguntar Philip.

—Una dona.

La primera i aterridora idea que va acudir al pensament de Philip és que es tractava de la prostituta que l’havia abordat davant de la casa de la moneda, però va recordar que aquell dia també s’havia trobat amb la mirada d’una altra dona.

—Quin aspecte té?

El noi va fer un gest de repulsió.

Philip va comprendre.

—Regan Hamleigh. —«Quina mala jugada deu estar concebem?», va pensar—. Ara vinc.

Va recórrer a poc a poc el claustre, tot rumiant, i va sortir al pati. Necessitaria tot el seu enginy per tractar amb aquella dona.

Regan estava dreta davant del locutori de l’intendent, embolcallada amb una capa gruixuda i amb el rostre ocult sota una caputxa. Va mirar Philip amb tanta malevolència que aquest va estar a punt de fer mitja volta i tornar per on havia vingut. Però després es va sentir avergonyit davant la idea de fugir d’una dona, i es va mantenir ferm.

—Què voleu de mi? —va preguntar.

—Monjo estúpid! —li va etzibar Regan—. Com podeu ser tan babau?

Philip va sentir que envermellia.

—Sóc el prior de Kingsbridge, i caldria que em tractéssiu de pare —li va dir, però es va adonar, fastiguejat, que sonava més arrogant que autoritari.

—Com vulgueu, «pare»… Com us podeu deixar ensarronar per aquell parell de bisbes cobdiciosos?

Philip va respirar a fons.

—Parleu sense embuts —va dir, obertament enfadat.

—Resulta difícil trobar paraules entenedores per a algú tan ruc com vós, però ho intentaré: Waleran utilitza la catedral incendiada com a pretext per apoderar-se de les terres del comtat de Shiring. He parlat amb prou claredat? Heu copsat la idea?

El to menyspreador de Regan continuava enfurismant Philip, que no va poder resistir la temptació de defensar-se.

—No hi ha res d’ocult, en tot això —va dir—. Els ingressos procedents de la terra estan destinats a reconstruir la catedral.

—I què us ho fa pensar?

—Dona…, aquesta era la idea —va protestar Philip, tot i que començava a sentir les punxades del dubte.

El to de Regan es va fer més maliciós.

—Les terres seran del priorat o…, més aviat de la diòcesi? —va preguntar.

Philip la va mirar fixament un instant i després va apartar la vista. El rostre d’aquella dona era massa repel·lent. Ell havia treballat amb la presumpció que les terres serien del priorat i es trobarien sota el seu control, i no del de la diòcesi, és a dir, sota el control de Waleran. Però en aquell moment va recordar que quan van ser rebuts pel rei, el bisbe Henry li havia demanat específicament que aquelles terres fossin lliurades a la diòcesi. Philip havia suposat llavors que es tractava d’un lapsus, però no recordava que després haguessin desfet el malentès.

Va observar Regan amb suspicàcia. Hauria estat impossible saber per endavant el que Henry diria al rei. Potser tenia raó respecte d’allò. Potser només intentaven crear dificultats. Si Philip i Waleran arribaven a enfrontar-se, ella tindria tots els trumfos.

—Waleran és el bisbe i ha de tenir una catedral —li va dir Philip.

—Ha de tenir una pila de coses —va aclarir Regan. Quan començava a raonar semblava menys malèvola i més humana, però encara així era insuportable de mirar una estona llarga—. Per a alguns bisbes, potser primer cal una bonica catedral. Però Waleran té altres necessitats. En qualsevol cas, mentre tingui diners es trobarà en posició de concedir el que li sembli, molt o poc, a vós i als vostres constructors.

Philip es va adonar que, ben mirat, Regan tenia raó. Si era Waleran qui cobrava les rendes, era natural que en retingués una part per a les seves despeses. Li tocaria a ell fixar aquella part. No hi hauria res que li impedís desviar els fons per a coses que no tinguessin res a veure amb la catedral, si així ho desitjava. I Philip mai no sabria d’un mes a l’altre si estaria en condicions de pagar els constructors.

No tenia cap dubte que seria preferible que fos el priorat el propietari de la terra, però Philip estava segur que Waleran s’oposaria a aquesta idea i que el bisbe Henry li donaria suport. L’única esperança era el mateix rei, el qual, veient dividits els homes de l’Església, potser resoldria el problema entregant el comtat a Percy Hamleigh.

Això, és clar, era el que Regan buscava.

Philip continuava negant amb el cap.

—Si Waleran està intentant enganyar-me, per què m’ha portat aquí? Hauria pogut venir tot sol i presentar la seva súplica.

Regan va fer un gest d’assentiment.

—Podria haver-ho fet, en efecte; però també el rei podria haver-se preguntat fins a quin punt Waleran ha estat sincer quan ha dit que només volia el comtat per construir una catedral. La vostra presència aquí ha fet que desaparegués qualsevol dubte en Stephen. —El seu to tornava a ser de menyspreu—. I a sobre us presenteu amb un aspecte tan lamentable, amb el vostre hàbit ple de llànties, que heu inspirat llàstima al rei… Waleran ha estat molt llest de fer-vos venir aquí.

Philip tenia l’horrible sensació que Regan tenia raó, però no estava disposat a admetre-ho.

—El que passa és que voleu el comtat per al vostre marit —va dir.

—Si pogués demostrar-vos que el que dic és cert, cavalcaríeu mig dia per veure’n la prova vós mateix?

Encara que l’última cosa que volia Philip era veure’s embolicat en les maniobres d’aquella dona, havia d’esbrinar si el seu al·legat era vertader.

—Sí, estic disposat a fer-ho —va admetre, a contracor.

—Demà?

—Sí.

—Estigueu a punt a trenc d’alba.

Va ser William Hamleigh, el fill de Percy i Regan, qui l’endemà al matí esperava Philip al pati exterior, mentre els monjos començaven a cantar la prima. Philip i William van sortir de Winchester per la porta oest, desviant-se tot seguit cap al nord a l’altura del carrer Athelynge. Philip va percebre aviat que el palau del bisbe Waleran estava en aquella direcció i es trobava a mig dia de viatge. De manera que allà era on anaven. Però, per què? Se sentia profundament recelós, i va decidir estar alerta per prevenir qualsevol jugada. Era molt possible que els Hamleigh miressin d’utilitzar-lo. Es va preguntar de quina manera ho podien fer. Qui sap si Waleran posseïa algun document que els Hamleigh volguessin examinar o fer-se seu, alguna escriptura o carta de privilegi… El jove William podia dir al personal del bisbe que els havien enviat a buscar el document en qüestió. Probablement el creurien precisament perquè anava acompanyat de Philip. No s’havia de descartar que William portés un roc a la faixa. Calia mantenir-se en guàrdia. Feia un matí gris i queia un plugim persistent. William va cavalcar a bon ritme durant els primers quilòmetres, però després va reduir el pas per deixar descansar els cavalls.

—De manera que em voleu prendre el comtat, monjo —va dir al cap d’una estona.

L’hostilitat del to emprat per William va desconcertar Philip. No havia fet res per merèixer aquella hostilitat, i es va sentir molest. Va respondre amb duresa.

—A tu? —va dir—. Tu no el tindràs, marrec. Aquest comtat potser el rebré jo, o el teu pare, o el bisbe Waleran, però ningú ha demanat al rei que te’l lliuri a tu. Suposo que feies broma.

—L’heretaré jo.

—Això ja ho veurem. —Philip va arribar a la conclusió que no valia la pena discutir amb William—. No et desitjo cap mal —va afegir en to conciliador—. L’únic que vull és construir una nova catedral.

—Llavors quedeu-vos amb el comtat d’algú altre —va replicar—. Per què la gent s’ha de ficar sempre amb nosaltres?

Philip va notar molt de ressentiment en el to del noi.

—Que la gent sempre es fica amb vosaltres? —va preguntar.

—Pensava que hauríeu après la lliçó del que li va passar a Bartholomew. Va insultar la nostra família i ja veieu com ha acabat.

—Creia que havia estat la seva filla, la responsable de l’insult.

—Aquella mala pècora és tan orgullosa i arrogant com el seu pare, però també patirà. Al final, tothom s’agenollarà davant nostre. Ja ho veureu.

«Aquests no són els sentiments propis d’un noi de vint anys», va pensar Philip. William s’assemblava més a una dona de mitjana edat, envejosa i amargada. No gaudia gens d’aquella conversació. La majoria de la gent dissimulava el seu odi aferrissat amb una certa elegància, però aquell noi era massa barroer.

—Més val deixar les venjances per al dia del Judici Final —va dir Philip.

—Per què no espereu vós el dia del Judici Final per construir la vostra església?

—Perquè aleshores serà massa tard per salvar les ànimes dels pecadors dels turments de l’infern.

—No comenceu amb aquestes històries! —va dir William amb una nota d’histèria a la veu—. Reserveu-les per als vostres sermons!

Philip es va sentir temptat de tornar-li una rèplica mordaç, però es va mossegar la llengua. Hi havia alguna cosa estranya en aquell noi. Philip tenia la sensació que William podia ser presa en qualsevol moment d’una fúria incontrolable. També és cert que no li tenia por: no temia els homes violents, potser perquè de petit havia estat testimoni del que eren capaços de fer i hi havia sobreviscut. Però tampoc no hi guanyava res, burxant William amb retrets, de manera que va parlar amb calma.

—El cel i l’infern és del que jo m’ocupo. La virtut i el pecat, el perdó i el càstig, el bé i el mal. Em temo que no puc guardar silenci respecte d’aquestes coses.

—Llavors parleu amb vós mateix —va dir William, que, esperonant el cavall perquè anés al trot, va allunyar-se de Philip.

Quan es trobava ja a quaranta o cinquanta metres de distància, va reduir la marxa. El prior es va preguntar si tornaria enrere per cavalcar al seu costat, però no ho va fer, i la resta del matí van avançar cadascú pel seu compte.

Philip se sentia inquiet i una mica deprimit. Havia perdut el control del seu destí. A Winchester havia deixat que Waleran Bigod portés la veu cantant i en aquells moments permetia que William Hamleigh l’induís a fer aquell viatge misteriós. «Tothom intenta manipular-me», es va dir. «Per què deixo que ho facin? És hora que sigui jo qui comenci a prendre la iniciativa». Però en aquell moment no hi havia res a fer, tret de donar mitja volta i tornar a Winchester, i això era un gest fútil, de manera que va seguir darrere de William, contemplant pensarós els quarts posteriors del cavall del noi mentre continuaven cavalcant.

Poc abans del migdia van arribar a la vall on s’aixecava el palau del bisbe. Philip recordava haver-hi acudit a començos d’any, terriblement agitat, portant un secret mortífer. Des d’aleshores havien canviat moltes coses, i de quina manera!

Per a sorpresa de Philip, William va deixar enrere el palau i va començar a enfilar un turó. El camí s’estretia fins a convertir-se en un petit corriol. Philip no recordava que aquell corriol conduís enlloc. Però a mesura que s’acostaven al cim del turó, es va adonar que hi havien estat fent obres de construcció. Una mica per sota del cim van topar amb una pila de terra recentment cavada. A Philip el va envair una terrible sospita.

Vorejant el túmul i deixant-lo enrere, van cavalcar fins a trobar un fossat sec, omplert de terra en una part per possibilitar el pas.

—Era això el que veníem a veure? —va preguntar Philip.

William es va limitar a fer un gest afirmatiu amb el cap.

La sospita de Philip havia quedat confirmada. Waleran s’estava construint un castell propi. A Philip el va envair una gran tristesa.

Va esperonar el cavall i va travessar el fossat que rodejava el cim del turó, amb William estalonant-lo. Al costat de la vora interior del fossat s’havia aixecat un mur gruixut de pedra fins a una altura d’uns dos o tres peus. Era evident que el mur encara no s’havia acabat, i si s’havia de jutjar per la seva gruixària, s’havia decidit que fos molt alt.

Waleran es construïa un castell, però allà no hi havia treballadors ni s’hi veien eines, pedres o fusta. S’havia treballat molt en molt poc temps. I de sobte els treballs s’havien interromput. Era evident que Waleran s’havia quedat sense fons.

—Suposo que sens dubte és el bisbe qui està construint aquest castell —va dir Philip a William.

—A qui havia de permetre Waleran Bigod construir un castell a prop del seu palau? —va contestar William.

El prior es va sentir dolgut i humiliat. La qüestió era d’una claredat meridiana. El bisbe Waleran volia el comtat de Shiring, amb la seva pedrera i la seva fusta, per construir-se un castell, no per aixecar una catedral. Philip no era més que un instrument, i l’incendi de la catedral de Kingsbridge una excusa agafada al vol. El paper de Philip consistia a revifar la devoció del rei perquè concedís el comtat a Waleran.

Philip es va veure tal com Waleran i Henry el devien veure: un pobre ingenu submís que somreia tot satisfet mentre era conduït a l’escorxador. L’havien jutjat a la perfecció. Havia confiat en ells, havia deixat que fessin la seva, i fins i tot havia encaixat somrient les seves desatencions perquè creia que l’estaven ajudant, quan en realitat l’estaven utilitzant.

Se sentia escandalitzat davant la falta d’escrúpols de Waleran. Recordava la seva mirada de tristesa mentre contemplava la catedral en ruïnes. Philip hi havia albirat per un instant una devoció profundament arrelada. Waleran, es va dir, devia pensar que al servei de l’Església els fins pietosos justificaven els mitjans deshonestos. Philip mai ho havia cregut. «Jo mai faria a Waleran el que ell intenta fer-me a mi», va pensar.

Mai s’havia considerat un babau. Es preguntava en què s’havia equivocat. I va pensar que s’havia deixat enlluernar pel bisbe Henry i la seva roba de seda, la magnificència de Winchester i la seva catedral, les muntanyes de plata a la casa de la moneda, les ingents quantitats de carn a les carnisseries i, sobretot, la idea d’entrevistar-se amb el rei. Havia oblidat que Déu pot veure a través dels vestits de seda el cor pecador, que l’única riquesa que val la pena és el tresor de la vida celestial i que fins i tot el rei ha d’agenollar-se a l’església. En deixar-se endur per la sensació que tots els altres eren més poderosos que ell, havia perdut de vista els seus propis valors, deixant en suspens les seves facultats crítiques i dipositant la seva confiança en els superiors. La seva recompensa havia estat l’engany.

Va donar una última ullada al castell en construcció batut per la pluja i després va fer girar en rodó el cavall i es va allunyar sentint-se ferit. William el va seguir.

—Què em dieu ara, monjo? —el va burxar William. Philip no va respondre.

Recordava que havia ajudat Waleran a obtenir el càrrec que ocupava. «Vols que et designi prior de Kingsbridge i jo vull que em facis bisbe», li havia dit.

És clar que Waleran no havia revelat que el bisbe ja havia mort, de manera que la promesa havia estat poc substancial. I semblava que Philip estava obligat a fer aquesta promesa per assegurar-se l’elecció com a prior. Però tot plegat eren excuses. La realitat era que hauria d’haver deixat l’elecció de prior i de bisbe en mans de Déu.

No havia pres aquesta pietosa decisió i rebia el càstig d’haver de competir amb el bisbe Waleran.

Quan pensava fins a quin punt l’havien desatès, manipulat i enganyat, s’enfurismava. Es va dir amb amargor que l’obediència era una virtut monàstica, però fora del claustre tenia els seus inconvenients; el món del poder i de la riquesa demanava que un home fos exigent, recelós i insistent.

—Aquests bisbes mentiders us han fet quedar com un beneit, no us sembla? —va dir William.

Philip va sofrenar el cavall. Tremolant d’ira, va apuntar William amb un dit acusador.

—Tanca la boca, minyó. Estàs parlant de bisbes sants de Déu. Si dius una paraula més, et prometo que cremaràs als inferns.

William es va quedar pàl·lid de terror.

Philip va esperonar el cavall. L’actitud burleta de William li va fer recordar que els Hamleigh tenien un altre motiu per endur-se’l a veure el castell de Waleran: volien provocar l’enfrontament entre Philip i Waleran per assegurar-se que el tan disputat comtat no anés a mans del prior ni del bisbe, sinó de Percy. Bé, Philip no estava disposat que ells també el manipulessin. S’havien acabat les manipulacions. En endavant seria ell qui practiqués el joc.

Tot això estava molt bé, però, què podia fer-hi? Si Philip s’enfrontava a Waleran, Percy seria el beneficiari de les terres, i si no feia res, seria Waleran qui se les endugués.

Què era el que el rei volia? Volia ajudar a construir la nova catedral. Era un gest realment regi que beneficiaria la seva ànima en l’altra vida. Però també necessitava recompensar la lleialtat de Percy. I encara que fos bastant estrany no semblava tenir gaire interès a satisfer els homes més poderosos, els dos bisbes. A Philip se li va acudir que potser la solució del dilema que resoldria el problema del rei seria satisfer-los tots dos, a ell i a Percy Hamleigh.

Bé, vet aquí una idea.

Una idea que el satisfeia. Una aliança entre ell i els Hamleigh era l’última cosa que algú podria imaginar, i potser per això qui sap si donaria resultat. Els bisbes n’estarien completament al marge, per la qual cosa els agafaria desprevinguts.

Provocaria un magnífic tripijoc.

Però, seria capaç de negociar cap tracte amb els cobdiciosos Hamleigh? Percy volia les riques terres de cultiu de Shiring, el títol de comte i el poder i prestigi d’un cos de cavallers sota el seu comandament. Philip també volia les riques terres de cultiu, però ni el títol de comte ni els cavallers. Estava més interessat en la pedrera i el bosc.

A la ment de Philip començava a prendre forma una mena de compromís. Va començar a pensar que encara no estava tot perdut.

Seria reconfortant guanyar ara, després de tot el que havia passat.

Amb creixent excitació va començar a considerar la forma d’abordar els Hamleigh. Estava decidit a no exercir el paper de suplicant. Havia de formular la seva proposició de manera que semblés irresistible.

Quan van arribar a Winchester, la capa de Philip estava amarada i el seu cavall nerviós, però el prior creia que al final havia trobat la resposta.

—Anem a veure la teva mare —va dir a William en passar per sota de l’arc de la porta oest.

William es va mostrar sorprès.

—Pensava que voldríeu anar a veure immediatament el bisbe Waleran.

Sens dubte això és el que Regan li havia dit que ell faria.

—No et molestis a dir-me el que penses —li va dir Philip en to tallant—. Porta’m en presència de la teva mare.

Se sentia disposat a un enfrontament amb Regan Hamleigh. S’havia mantingut passiu massa temps.

William va girar cap al sud i va conduir Philip fins a una casa del carrer Gold, entre el castell i la catedral. Era una gran casa amb murs de pedra fins a l’altura de la cintura d’un home i estructura de fusta a la part superior. A l’interior hi havia un vestíbul d’entrada on donaven uns quants apartaments. Probablement els Hamleigh s’allotjaven allà. Molts ciutadans de Winchester llogaven habitacions a persones que atenien els membres de la cort reial. Si Percy obtenia el títol de comte tindrien una casa a la ciutat.

William va fer entrar Philip a una habitació davantera on hi havia un gran llit i una xemeneia. Regan estava asseguda a la vora del foc i Percy dret, al costat. Regan va mirar Philip amb expressió de sorpresa, però es va dominar ràpidament.

—I doncs, monjo, tenia raó o no? —va preguntar.

—Us heu equivocat de mig a mig, dona nècia —va esclatar Philip.

Regan va emmudir, sobresaltada davant el to irritat del prior, que es va sentir satisfet en poder administrar-li una mica de la seva pròpia medecina. Va seguir parlant en el mateix to.

—Vas pensar que podries provocar un enfrontament entre Waleran i jo. Vas imaginar per un moment que jo podria descobrir el que planejaves? Ets una harpia retorçada, però no l’única persona del món capaç de pensar. —Per l’expressió que va fer, Philip va advertir que comprenia que el seu pla no havia donat resultat i que es preguntava què podia fer. Va continuar pressionant-la mentre la veia desconcertada—. Has fracassat, Regan. Ara tens dues opcions. Una, quedar-te a l’expectativa i esperar que succeeixi el millor, mantenint les vostres esperances en la decisió del rei. La vostra sort depèn del seu tarannà demà al matí.

Va fer una pausa.

—I l’altra opció? —va preguntar ella.

—L’altra és que tu i jo fem un tracte. Ens dividim el comtat sense deixar res a Waleran. Acudim en privat davant del rei i li diem que hem arribat a un acord. I obtenim la benedicció reial abans que els bisbes puguin formular cap objecció. —Philip es va asseure en un banc simulant indiferència—. És la vostra millor oportunitat. En realitat, no teniu elecció. —Va clavar la mirada al foc, ja que no volia que Regan s’adonés de la tensió que sentia. Va pensar que aquella idea havia de semblar-los atractiva. Era la certesa d’obtenir alguna cosa contra la possibilitat de no aconseguir res. Però es tractava de persones molt cobdicioses… Potser preferirien arriscar-ho tot…

Percy va ser el primer a parlar.

—Dividir el comtat? Com?

Philip va observar amb alleujament que a la fi es mostraven interessats.

—Proposaré una divisió tan generosa que estaríeu bojos si la rebutgéssiu —va dir. Es va girar cap a Regan—. Us estic oferint la part millor.

El van mirar esperant que continués parlant, però ell va romandre en silenci.

—Què voleu dir amb la part millor?

—Què és més valuós? La terra cultivable o el bosc?

—Certament, la terra cultivable.

—Aleshores és el que tindreu, i jo el bosc.

Regan va mig aclucar els ulls.

—Així tindreu fusta per a la vostra catedral.

—Efectivament.

—I què passa amb les pastures?

—Què us estimeu més? Les pastures per al bestiar boví o per a les ovelles?

—Per al bestiar boví.

—Aleshores jo em quedaré amb les granges del turó i les seves ovelles. Què preferiríeu, els ingressos dels mercats o la pedrera?

—Els ingressos dels mercats —va respondre.

—Suposem que preferim la pedrera —va intervenir Regan. Philip va entendre que la dona s’havia adonat dels seus propòsits. Volia la pedra de la pedrera per a la seva catedral.

Ell sabia que Regan no la volia. Els mercats donaven més diners amb menys esforç.

—Tot i així, no la voleu, oi? —va dir amb fermesa.

—No. Ens quedarem amb els mercats —va contestar Regan, sacsejant el cap.

Percy va intentar aparentar que li estaven aixecant la camisa.

—Necessito el bosc per caçar —va dir—. Un comte ha de sortir de cacera de tant en tant.

—Hi podreu caçar —va replicar Philip—. Jo només vull la fusta.

—És raonable —va dir Regan.

La seva conformitat havia estat tan ràpida que a Philip el va assaltar la inquietud. Hauria deixat de costat una cosa tan important sense adonar-se’n? Potser el que passava era que Regan se sentia impacient per prescindir dels detalls d’estar per casa? Abans que pogués donar curs a les seves cabòries, va continuar parlant.

—Suposem que en revisar les escriptures i cartes de privilegi de la vella tresoreria del comte Bartholomew trobem que hi ha algunes terres que nosaltres creiem que haurien de ser nostres i vós penseu que us corresponen.

El fet que es detingués a discutir detalls com aquests va animar Philip a pensar que acceptaria la seva proposició.

—En aquest cas, haurem de posar-nos d’acord sobre un àrbitre. Què us sembla el bisbe Henry? —va proposar amb fredor Philip, mirant de dissimular la seva excitació.

—Un sacerdot? —va dir ella amb el seu menyspreu habitual—. Es mostraria objectiu? No. Què me’n dieu del xèrif Wiltshire?

Philip va pensar que no seria més objectiu que el bisbe, però no se li acudia res capaç de satisfer totes dues parts, de manera que va fer la seva última observació.

—D’acord…, a condició que si entrem en disputa sobre la seva decisió tinguem el dret d’apel·lar al rei.

Seria una salvaguarda suficient.

—D’acord —va accedir Regan. Després, mirant de reüll el seu marit, va afegir—: Si és del grat del meu marit.

—Sí, sí —va dir Percy.

Philip sabia que tenia el triomf a l’abast de la mà.

—Si estem d’acord sobre la proposta en el seu conjunt, llavors… —va començar a dir, respirant a fons.

—Espereu un moment —el va interrompre Regan—. No hi estem d’acord.

—Però si us he donat tot el que volíeu!

—Encara podem obtenir tot el comtat, no una part.

—I també és possible que no obtingueu res en absolut.

Regan va vacil·lar.

—Com us proposeu portar-ho endavant, si segellem l’acord?

Philip hi havia pensat. Va mirar Percy.

—Podríeu veure el rei aquesta nit?

—Si tinc un bon motiu…, sí —va respondre Percy, tot i que semblava inquiet.

—Vés a veure’l i digues-li que hem arribat a un acord. Demana-li que ho anunciï com la seva decisió demà al matí. Assegura-li que tant tu com jo estem satisfets amb aquest acord.

—I què em dieu si pregunta si els bisbes també s’hi mostren d’acord?

—Digues-li que no hi ha hagut temps de consultar-los res. Recorda-li que és el prior, no el bisbe, qui ha de construir la catedral. Dóna-li a entendre que si jo quedo satisfet, els bisbes també hi han d’estar.

—Però, què passarà si els bisbes presenten queixes en anunciar-se el tracte?

—Com podrien fer-ho? —va dir Philip—. La seva pretensió és que sol·liciten el comtat amb l’única finalitat de finançar la catedral. No és concebible que Waleran protesti al·legant que d’aquesta manera ja no podria desviar fons per a altres finalitats.

Regan va deixar anar una riallada. Li agradava l’astúcia d’aquell monjo.

—És un bon pla —va dir.

—Hi ha una condició —va advertir Philip, mirant-la de cara—. El rei ha d’anunciar que la meva part està destinada al priorat. Si no ens deixa aquesta especificació ben clara, li demanaré que ho faci. Si diu qualsevol altra cosa, la diòcesi, el sagristà, l’arquebisbe, qualsevol altra cosa…, refusaré el tracte. No vull que hi hagi cap dubte sobre això.

—Ho entenc —va dir Regan, una mica malhumorada.

La seva irritació va fer sospitar Philip que potser havia pensat a presentar al rei una versió lleugerament diferent de l’acord. Estava satisfet d’haver deixat ben clar aquest punt.

Es va aixecar per posar-se en marxa, però volia segellar aquell pacte d’alguna forma.

—Aleshores estem d’acord —va dir amb una lleugeríssima inflexió interrogativa a la veu—. Tenim un pacte solemne.

Els va mirar a tots dos.

—Tenim un pacte —va repetir Percy mentre Regan assentia lleugerament.

A Philip el cor li va començar a bategar més de pressa.

—Bé —va dir en to tallant—. Us veuré demà al matí al castell.

Va mantenir el rostre impàvid mentre abandonava l’habitació, però en sortir al carrer, a les fosques, es va permetre palesar la seva satisfacció amb un gran somriure triomfal.

Després de sopar, Philip es va sumir en un son inquiet i turbulent. Es va aixecar a mitjanit per a les matines, i després es va quedar despert al seu jaç preguntant-se què passaria l’endemà.

Segons el seu parer, el rei Stephen hauria de sancionar la proposta, ja que resolia el seu problema. Li proporcionava un comte i una catedral. Del que no estava tan segur era que Waleran acceptés la seva derrota, malgrat el que havia assegurat a Regan Hamleigh. Era possible que trobés una excusa per oposar-se a l’arranjament. Podia protestar dient que aquell tracte no aportaria prou diners per a la catedral impressionant que ell volia, prestigiosa i ricament decorada, i així persuadir el rei que tornés a reflexionar.

Poc abans que es fes de dia, a Philip se li va acudir un nou perill: que potser Regan el trairia. Podia fer un tracte amb Waleran. I si hagués ofert al bisbe el mateix tracte? Waleran podria disposar de la pedra i de la fusta que necessitava per al seu castell. Aquesta possibilitat li va produir una gran inquietud. Li hauria agradat haver pogut anar en persona a veure el rei, però probablement no l’hauria rebut i, a més, Waleran hauria pogut assabentar-se’n i mostrar-se suspicaç. No, no estava en condicions de prendre cap precaució per protegir-se contra el risc de la traïció. Ara tot el que podia fer era resar.

I així ho va fer fins a punta de dia.

Va esmorzar amb els monjos. Va descobrir que el pa blanc no omplia l’estómac com el pa morè, però de tota manera no tenia gaire gana aquell matí. Va anar d’hora al castell tot i saber que el rei no rebia ningú a aquella hora. Va entrar al vestíbul i es va asseure a esperar en un dels bancs tallats a la pedra.

El saló s’anava omplint lentament de sol·licitants i cortesans. Alguns anaven luxosament vestits amb túniques grogues, blaves i rosades i capes amb luxoses orles de pell. Philip va recordar que el famós Llibre Domesday es guardava en alguna part del castell. Probablement es trobava al saló de dalt, on el rei havia rebut Philip i els dos bisbes. Ell no l’havia vist, però estava massa nerviós per adonar-se de res. El tresor reial també es trobava allà, i no obstant això, calia suposar que el guardaven al pis més alt, en una volta, al dormitori del rei. Un cop més, Philip es va sentir en certa manera enlluernat per tot el que el rodejava, però va decidir no deixar-se intimidar gaire temps més. Tota aquella gent amb vestits elegants, tots aquells cavallers, lords, mercaders i bisbes no eren res més que homes. La majoria amb prou feines sabia escriure el seu nom. A més, es trobaven allà per obtenir alguna cosa per a ells mentre que ell, Philip, era allà en nom de Déu. La seva missió i el seu descolorit hàbit marró el situaven per damunt de tots els altres, no per sota.

Aquell pensament li va infondre valor.

Quan va aparèixer un sacerdot al capdamunt de l’escala que conduïa al pis superior, va notar una certa tensió. Tothom esperava que allò signifiqués que el rei es disposava a rebre. El sacerdot va intercanviar unes paraules en veu baixa amb un dels guàrdies armats. Després va pujar de nou per les escales. El guàrdia va cridar un cavaller, que va deixar la seva espasa als guàrdies i va pujar pels esglaons.

Philip va pensar en la vida tan estranya que devien menar els clergues del rei. És clar que aquest havia de comptar amb ells, no sols per dir missa, sinó també per dur a terme tota la lectura i escriptura requerides per al govern del regne. No hi havia ningú que pogués fer-ho tret dels clergues. Els pocs laics que havien après a llegir i escriure no podien fer-ho amb prou rapidesa. No obstant això, no hi havia gaire santedat en la vida dels clergues del rei. El mateix germà de Philip, Francis, havia escollit aquesta vida i treballava per a Robert de Gloucester. «Si el torno a veure algun cop», es va dir Philip, «li he de preguntar com és la seva vida».

Poc després que el primer sol·licitant pugés per l’escala, van aparèixer els Hamleigh.

Philip va resistir l’impuls d’acostar-s’hi immediatament. No volia que la gent sospités que estaven en connivència. Encara no. Els va mirar amb atenció, estudiant-ne les expressions i intentant llegir-los els pensaments. Va arribar a la conclusió que William semblava esperançat, Percy ansiós i Regan tensa com la corda d’un arc. Al cap d’uns instants, Philip es va posar dret i va creuar el saló amb l’aire més indiferent que li va ser possible adoptar. Els va saludar amb cortesia.

—L’has vist? —va preguntar a Percy.

—Sí.

—I què?

—Ha dit que ho pensaria durant la nit.

—Però, per què? —va inquirir Philip. Estava decebut i contrariat—. Què ha de pensar?

—Pregunteu-ho a ell —va replicar Percy, encongint-se d’espatlles.

Philip estava exasperat.

—I doncs, quina actitud tenia? Semblava complagut o què?

—Em sembla que li ha agradat la idea d’alliberar-se del seu dilema, però se sent suspicaç pel fet que tot sembla massa fàcil.

Era una suposició sensata, però tot i així a Philip el contrariava que el rei Stephen no hagués agafat aquella oportunitat al vol.

—Serà millor que no continuem parlant —va dir al cap d’uns instants—. No ens interessa que els bisbes pensin que conspirem contra ells. Almenys fins que el rei anunciï la seva decisió. —Va saludar amb cortesia fent una inclinació amb el cap i es va allunyar.

Va tornar al seu seient de pedra. Va intentar passar el temps pensant què faria si el seu pla donava resultat. Podria començar aviat la seva nova catedral? Dependria sobretot de la rapidesa amb què pogués treure alguns diners de les seves noves propietats. Hi deuria haver un bon nombre d’ovelles. Tindria llana per vendre a l’estiu. Podrien llogar algunes de les granges del turó, i quasi tots els lloguers es pagaven immediatament després de la collita. A la tardor potser hi hauria prou diners per contractar un llenyataire i un mestre pedrer i començar a emmagatzemar fusta i pedra. Al mateix temps, els treballadors podrien començar a excavar per construir els fonaments sota la vigilància de Tom. L’any següent estarien en condicions de començar a treballar amb la pedra.

Era un bell somni.

Els cortesans pujaven i baixaven per les escales amb una rapidesa alarmant. Aquell dia el rei Stephen treballava de pressa. A Philip el va començar a preocupar la possibilitat que el rei donés per acabada la seva feina i se n’anés a caçar abans que arribessin els bisbes.

Al final van arribar. Philip es va posar dret lentament mentre ells entraven. Waleran semblava tens, però Henry només avorrit. Per a aquest era una qüestió de poca importància. Havia de prestar el seu suport a un col·lega, fins i tot si el resultat no l’afectava gens ni mica. Per a Waleran, en canvi, aquell assumpte era crucial per al seu pla de construir un castell, i aquest castell era tan sols un esglaó en el progressiu ascens de Waleran en l’escala del poder.

Philip no estava segur de com els havia de tractar. Havien intentat parar-li una trampa i li hauria agradat retreure’ls-ho amargament, dir-los que havia descobert la seva traïció, però amb això només hauria aconseguit fer-los sospitar que s’ordia alguna cosa, i Philip volia que no sospitessin res perquè el compromís rebés l’aprovació del rei abans que aconseguissin recuperar-se de la sorpresa. De manera que va ocultar els seus sentiments i va saludar amb cortesia. No hauria d’haver-se preocupat, ja que els bisbes no es van adonar de la seva presència.

No va passar gaire temps abans que els guàrdies els convoquessin. Henry i Waleran van pujar per l’escala obrint la marxa, seguits de Philip. Els Hamleigh la tancaven. Philip estava amb l’ai al cor.

El rei Stephen es trobava dret davant del foc que cremava a la xemeneia. En aquella ocasió tenia un aire més enèrgic i seriós. Era un bon presagi, ja que es mostraria impacient amb qualsevol objecció de pa sucat amb oli per part dels bisbes. El bisbe Henry es va acostar al seu germà i es va aturar al seu costat, mentre els altres es quedaven en filera al centre de l’habitació. Philip va sentir un dolor a les mans i llavors es va adonar que s’estava clavant les ungles als palmells. Va obrir els punys.

El rei va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del seu germà, de manera que ningú pogués sentir-lo. Henry va arrufar les celles i va dir alguna cosa igualment inaudible. Van parlar durant uns moments i després Stephen va aixecar una mà fent callar el seu germà. Va mirar a Philip.

Philip va recordar que el rei li havia parlat amb amabilitat l’últim cop que havia estat allà, fent broma amb el seu nerviosisme i dient que li agradava que un monjo vestís com el que era.

No obstant això, en aquella ocasió no hi va haver conversació intranscendent. El rei va tossir i va començar a parlar.

—A partir d’avui, el meu lleial súbdit Percy Hamleigh haurà el títol de comte de Shiring.

Philip va veure de reüll que Waleran feia un pas endavant disposat a protestar, però el bisbe Henry el va detenir amb un gest ràpid i sever.

—De les possessions de l’antic comte —va prosseguir el rei—, Percy rebrà el castell, tota la terra arrendada als cavallers, a més de totes les altres terres de cultiu i totes les terres de pastura.

Philip amb prou feines podia contenir l’excitació. Semblava que el rei havia acceptat el tracte. Va llançar una altra mirada furtiva a Waleran, el rostre del qual era la viva imatge de la frustració.

Percy es va agenollar davant del rei i va allargar les mans juntes en actitud d’oració. El rei va posar les mans sobre les de Percy.

—Et faig a tu, Percy, comte de Shiring, perquè posseeixis i gaudeixis de les terres i rendes abans esmentades.

—Juro per tot el que hi ha de sagrat ser el vostre vassall lleial i lluitar per vós contra qualsevol altre.

Stephen va deixar anar les mans de Percy, i un cop aquest es va haver posat dret, es va girar cap als altres.

—Totes les altres terres cultivables pertanyents a l’anterior comte, les lliuro —i va fer una pausa mirant alternativament Philip i Waleran— al priorat de Kingsbridge per a la construcció de la nova catedral. —Philip va contenir un crit d’alegria… Havia guanyat! No va poder evitar somriure, eufòric, al rei. Va mirar Waleran. Aquest es mostrava commocionat fins al moll de l’os. No pretenia de cap manera mostrar-se equànime. Tenia la boca oberta, els ulls desorbitats i mirava el rei amb franca incredulitat. Després va girar la mirada cap a Philip; sabia que havia fracassat i que aquest era el beneficiari del seu fracàs, però el que no aconseguia era ni tan sols imaginar com havia succeït—. El priorat de Kingsbridge gaudirà també del dret a treure pedra de la pedrera del comte i fusta del seu bosc, sense cap limitació, per a la construcció de la nova catedral —va afegir el rei.

A Philip se li va quedar la gola seca. Aquest no era el tracte! Havia estat acordat que tant la pedrera com el bosc pertanyerien al priorat i que Percy només tindria dret a caçar-hi. En definitiva, Regan havia alterat les condicions del tracte. Segons les noves estipulacions, Percy tindria la propietat, i el priorat només el dret de treure la pedra i la fusta. Philip només disposava d’uns instants per decidir si havia de refusar tot el tracte.

—En cas de desacord entre totes dues parts —va prosseguir el rei— el xèrif de Shiring decidirà, però les parts tenen el dret d’apel·lar davant meu en última instància.

«Regan s’ha comportat de forma odiosa», va pensar Philip, «però, quina diferència hi ha? El tracte continua proporcionant-me tot el que volia». I llavors el rei va afegir:

—Crec que aquest acord ja ha estat aprovat per les dues parts aquí presents.

Ja no hi havia temps.

—Sí, monsenyor —va dir Percy.

Waleran va obrir la boca per negar que hagués aprovat el compromís, però Philip se li va avançar.

—Sí, monsenyor —va dir.

El bisbe Henry i el bisbe Waleran es van girar al mateix temps cap a Philip. L’expressió dels seus rostres revelava l’astorament més absolut en comprendre que Philip, el prior que ni tan sols acudia amb un hàbit net a la cort, havia negociat un tracte amb el rei a l’esquena d’ells. Al cap d’un instant l’expressió de Henry es va relaxar, com algú que hagués sucumbit al tauler d’escacs davant un nen de ment àgil. Però la mirada de Waleran es va fer malèvola. Philip podia llegir en la seva ment. S’adonava que havia comès un error colossal en subestimar el seu oponent, i se sentia humiliat. Pel que fa a Philip, aquell moment el compensava per tot. La traïció, la humiliació, les desatencions. Va aixecar la mandíbula, arriscant-se a cometre pecat d’orgull, i va dirigir a Waleran una mirada amb la qual li deia: «T’hi hauràs d’escarrassar més, la propera vegada que miris d’enganyar Philip de Gwynedd».

—Informarem de la meva decisió l’anterior comte, Bartholomew —va dir el rei.

Philip va suposar que Bartholomew es trobaria en una masmorra del castell. Va recordar aquells nens que vivien amb el seu majordom al castell en ruïnes i es va sentir en certa manera culpable, mentre es preguntava què els passaria.

El rei va donar permís a tots perquè es retiressin, tret del bisbe Henry. Philip va creuar l’habitació com si flotés. Va arribar a l’escala al mateix temps que Waleran i es va aturar perquè aquest passés primer. Waleran li va dirigir una mirada carregada de fúria. Quan va parlar, la seva veu era com la bilis, i malgrat la joia que sentia Philip, les seves paraules el van deixar glaçat. Aquella màscara d’odi va obrir la boca i va dir entre dents:

—Juro per tot el que hi ha de sagrat que mai construiràs la teva catedral.

Després, es va posar a l’espatlla les vestidures negres i va baixar l’escala.

Philip va comprendre que s’havia creat un enemic per sempre.