1

Després d’haver-se’n anat Ellen, els diumenges transcorrien molt tranquils a la casa d’hostes. Alfred jugava a pilota amb els nois del poble al prat de l’altra banda del riu. Martha, que trobava a faltar Jack, s’inventava jocs, recollia herbes, feia sopes i vestia nines. Tom treballava en el projecte de la seva catedral.

En un parell d’ocasions havia insinuat a Philip que pensés quina mena d’església volia construir, però Philip no se n’havia adonat o havia preferit passar per alt la insinuació. Tenia massa coses al cap. Tom, en canvi, no pensava pràcticament en res més, sobretot els diumenges.

Li agradava seure al costat de la porta de la casa d’hostes i contemplar, a l’altra banda del terreny de gespa, la catedral en ruïnes. De vegades feia dibuixos sobre una planxa de pissarra, però la major part del treball li bullia al cap. Sabia que per a la majoria de gent era difícil visualitzar objectes sòlids i espais complexos, però per a ell sempre havia estat molt fàcil.

I un diumenge, dos mesos després d’haver marxat Ellen, es va sentir a punt per començar a dibuixar.

Va preparar una estoreta de joncs teixits i branquetes flexibles d’uns tres peus per dos, i després uns laterals de fusta perquè l’estoreta tingués les vores aixecades com una safata. A continuació va cremar una mica de guix com si fos calç, ho va barrejar amb una petita quantitat de morter i va omplir la safata amb la barreja. Quan va començar a endurir-se, es va posar a traçar línies amb una agulla. Per a les línies rectes va utilitzar el regle, el cartabó per als angles rectes i els compassos per a les corbes.

Faria tres dibuixos. Una secció per explicar com estava construïda l’església, una elevació per il·lustrar-ne les boniques proporcions i un pla del terra per assenyalar-hi l’emplaçament. Va començar per la secció.

Era molt senzilla. Va dibuixar una arcada alta, amb la part superior plana. Aquesta era la nau vista des del fons. Tindria un sostre de fusta pla com el de la vella església. Tom hauria preferit construir una volta de pedra, però sabia que Philip no s’ho podria permetre.

Sobre la nau va dibuixar una teulada en pendent. L’amplada de la construcció estava determinada per la de la teulada, que al seu torn estava limitada per la manera com es podria disposar. Resultava difícil trobar bigues de més de trenta-cinc peus i, a més, eren extraordinàriament costoses. La fusta bona era tan valuosa, que amb freqüència el propietari d’un bon arbre el tallava i el venia fins i tot abans que assolís aquesta altura. La nau de la catedral de Tom tindria uns trenta-dos d’amplada o el doble de la longitud del seu pole^[2] de ferro.

La nau que havia dibuixat era increïblement alta, però una catedral havia d’enlluernar per la seva mida, la seva gran alçària havia d’obligar a aixecar la vista. Si la gent anava a les catedrals era, en part, perquè eren els edificis més grans del món. Un home que mai no posés els peus en una catedral podia passar per la vida sense haver vist una construcció més gran que la cabana on vivia.

Per desgràcia, l’edifici dibuixat per Tom s’esfondraria. El pes del plom i la fusta de la teulada resultaria excessiu per als murs, que acabarien ensorrant-se. Caldria apuntalar-los.

Amb aquest objectiu, Tom va dibuixar dues arcades amb la part superior corbada, a mitja altura de la nau, una a cada costat. Eren les naus laterals. Tindrien teulades en pendent de pedra. Com que les naus laterals eren més baixes i estretes, no seria tan gran la despesa de voltes en pedra. Cadascuna de les naus laterals tindria un sostre penjant inclinat.

Les naus laterals, unides a la central per unes voltes de pedra, ajudaven a apuntalar el conjunt de la construcció, però no assolien l’altura suficient. Tom construiria, a intervals, suports extra en l’espai de la teulada de les voltes, damunt del sostre de volta i sota la teulada penjant. En va dibuixar un, d’arc de pedra, que s’elevava des de la part superior del mur de la nau lateral i seguia fins al mur de la nau central. En el punt en què el suport descansava sobre el mur de la nau lateral, Tom la va reforçar amb un contrafort massís que sobresortia del lateral de l’església. Hi va posar una torreta damunt per afegir-hi pes i donar-li un aspecte més atractiu.

No es podia construir una església d’una altura tan sorprenent sense elements que consolidessin les naus laterals, suports i reforços, però potser era difícil d’explicar-ho a un monjo, per la qual cosa Tom va dibuixar el plànol per fer-lo més aclaridor.

Va dibuixar també els fonaments, aprofundint a terra per sota dels murs. Els profans en la matèria es meravellaven de la profunditat que podien assolir els fonaments.

Era un dibuix senzill, massa senzill per resultar de gaire utilitat per als constructors, però n’hi hauria prou per ensenyar-ho al prior. Tom volia que comprengués el que li estava proposant, que imaginés l’edifici i que s’hi sentís atret. És molt difícil imaginar una església gran i sòlida quan només et mostren uns quants gargots sobre guix. Philip necessitaria tota l’ajuda que Tom pogués prestar-li.

Els murs que havia dibuixat semblaven sòlids examinats des de l’extrem, però no ho serien. Llavors Tom va començar a dibuixar la vista lateral del mur de la nau, tal com podria veure’s des de l’interior de l’església. Era un mur perforat a tres nivells. La meitat del fons amb prou feines era un mur; es tractava senzillament d’una filera de columnes amb els capitells units per arcs circulars. Seria l’arcada, a través dels buits de la qual es podien veure les finestres amb la part superior arrodonida de les naus laterals. Les finestres havien de coincidir exactament amb els buits, de tal manera que la llum exterior penetrés sense obstacles fins a la nau central. Les columnes coincidirien amb els contraforts dels murs exteriors.

Sobre cada arc de l’arcada hi havia una filera de tres arcs petits que formaven la galeria de la tribuna, a través dels quals no arribava gens de llum, perquè darrere es trobava la teulada penjant del costat de la nau lateral.

Damunt la galeria hi havia el trifori, anomenat així perquè s’hi havien obert finestres que il·luminaven la meitat superior de la nau.

Quan s’havia aixecat la vella catedral de Kingsbridge, els paletes havien confiat la seva fortalesa a la construcció de murs gruixuts, obrint amb timidesa finestretes que amb prou feines deixaven entrar la llum. Els constructors moderns estaven convençuts que, perquè un edifici fos prou sòlid, era suficient que els seus murs fossin rectes i aplomats.

Tom va dibuixar els tres nivells del mur de la nau —arcada, galeria i trifori— exactament en proporcions 3:1:2. L’arcada era la meitat d’alta que el mur i la galeria una tercera part de la resta. En una església la proporció ho era tot. Conferia una sensació de grandesa a tota la construcció. En observar el dibuix ja acabat, Tom es va dir que era perfecte… Ara bé: Philip seria del mateix parer? Tom podia veure les fileres d’arcs que se succeïen al llarg de l’església, amb les seves motlures i talles il·luminades pel sol de la tarda. Philip hi veuria el mateix?

Va començar un tercer dibuix. Es tractava del plànol de la planta baixa de l’església. Va imaginar dotze arcs a l’arcada. Per tant, l’església quedava dividida en dotze seccions, anomenades intercolumnis. La nau tindria una longitud de sis intercolumnis; el presbiteri, de quatre. Entre tots dos, ocupant l’espai dels intercolumnis setè i vuitè, hi hauria el creuer, a cada costat del qual destacarien els transseptes, i sobre el qual s’alçaria la torre.

Totes les catedrals i gairebé totes les esglésies tenien forma de creu. És clar que la creu era l’únic i el més important símbol de la Cristiandat, però també hi havia una raó pràctica. Els transseptes aportaven espai utilitzable per a altres capelles i dependències, com ara la sagristia.

Quan va haver dibuixat un plànol senzill de la planta baixa, va tornar sobre el dibuix central, que mostrava l’interior de l’església vist des de l’extrem occidental. Va dibuixar aleshores la torre que s’aixecaria per damunt i darrere de la nau. Hauria de tenir un cop i mig l’altura de la nau o fins i tot el doble. La més baixa donaria a l’edifici un perfil atractiu per la seva regularitat, amb les naus laterals, la nau central i la torre aixecant-se per grades iguals, 1:2:3. La torre més alta seria més impressionant, perquè la nau seria el doble de les naus laterals i la torre el doble de la nau central, essent aleshores les proporcions de 1:2:4. Tom havia escollit aquesta última, ja que seria l’única catedral que construiria en tota la seva vida, i volia que semblés que intentava arribar al cel. Esperava que el prior pensés com ell.

És clar que, si Philip acceptava el projecte, Tom hauria de dibuixar-ho tot de nou, amb més cura i a una escala exacta. Hauria de fer molts més dibuixos, centenars de dibuixos. Plints, columnes, capitells, mènsules, marcs de porta, torretes, escales, gàrgoles i altres incomptables detalls. Dibuixaria durant anys. Però el que tenia davant era l’essència de l’edifici, i era senzill, econòmic, bell i perfectament proporcionat.

Se sentia impacient per ensenyar-ho a algú.

Havia pensat deixar que el morter s’endurís i després buscar el moment adequat per portar-ho al prior, però ara que ja estava fet volia que aquest ho veiés com més aviat millor.

Pensaria Philip que era un presumptuós? El prior no li havia demanat que li presentés uns plànols. Tal vegada tenia pensat un altre mestre constructor, algú de qui sabés que havia treballat en altres monestirs i era eficient en el seu ofici. Potser consideraria absurdes les aspiracions de Tom. Però, d’altra banda, si Tom no li ensenyava alguna cosa, Philip podia arribar a la conclusió que era incapaç de dibuixar, i potser contractaria algú sense ni tan sols tenir-lo en compte. I ell no estava disposat a córrer el risc. Preferia sens dubte que el consideressin presumptuós.

Encara hi havia llum. Els monjos devien estar estudiant al claustre, i Philip a la casa del prior, llegint la Bíblia. Tom va decidir anar a trucar a la seva porta.

Va sortir de la casa sostenint la taula amb molt de compte.

Mentre deixava enrere les ruïnes, la idea de construir una nova catedral li va semblar, de sobte, descoratjadora. Totes aquelles pedres, tota aquella fusta, tots aquells teginats, tots aquells anys… Hauria de controlar-ho tot, assegurar-se que hi hagués un subministrament constant de materials, comprovar la qualitat de la fusta i de la pedra, contractar i acomiadar homes, comprovar-ne infatigablement la feina en l’aplomat i l’anivellament, fer plantilles per als emmotllaments, dissenyar i fabricar màquines per elevar materials… Es preguntava si seria capaç de fer tot allò.

Però després va pensar que seria emocionant crear alguna cosa a partir de no res. Veure un dia, en el futur, una església nova allà on no hi havia res més que deixalles i dir: «Això ho he fet jo».

Una altra idea li rondava pel cap, oculta, colgada en un obscur racó, i amb prou feines gosava admetre-la. Agnes havia mort sense l’assistència d’un sacerdot i estava enterrada en terra sense consagrar. Li hauria agradat tornar a la seva tomba i fer que un sacerdot hi resés una pregària al davant i potser posar-hi una petita làpida. Però temia que si d’alguna forma cridava l’atenció cap al lloc on estava sepultada, sortiria a relluir tota la història de l’abandonament del nounat. Deixar que una criatura morís encara es considerava un assassinat. A mesura que transcorrien les setmanes cada cop se sentia més preocupat per l’ànima d’Agnes, i es preguntava si es devia trobar en bon lloc o no. Temia acudir a un sacerdot per esbrinar-ho, perquè no volia donar detalls. Però es va consolar amb la idea que si construïa una catedral, amb tota seguretat Déu l’afavoriria, i es preguntava si podria demanar-li que fos Agnes qui rebés els beneficis d’aquest favor en lloc d’ell. Si aconseguia dedicar a Agnes la seva feina a la catedral, estava segur que l’ànima d’ella estaria estàlvia i ell podria descansar tranquil.

Va arribar a la casa del prior. Era un edifici petit, de pedra, a un sol nivell. La porta estava oberta, encara que el dia era fred. Va vacil·lar un instant. «Estigues tranquil, mostra’t competent, segur de tu mateix i expert», es va dir, «un mestre en cadascun dels aspectes de la construcció moderna, precisament l’home digne de tota confiança». Es va aturar davant la casa. Només tenia una habitació. En un extrem hi havia un gran llit amb luxosos domassos, a l’altre un altar petit amb un crucifix i un canelobre. El prior Philip es trobava dret al costat de la finestra, llegint amb cara de preocupació en un full de vitel·la. Va alçar la vista i, amb un somriure, va preguntar:

—Què em portes, Tom?

—Uns plànols, pare —va respondre ell—. Per a una nova catedral. Us els puc mostrar?

Philip va semblar sorprès i intrigat.

—És clar.

En un racó hi havia un gran faristol. Tom el va traslladar cap a la llum de sota la finestra, i hi va col·locar el morter emmarcat. Philip va mirar el dibuix mentre Tom li observava el rostre. Es va adonar, per la seva expressió desconcertada, que el prior mai no havia vist un dibuix alçat, un plànol de planta baixa o una secció d’un edifici.

Tom es va disposar a explicar-li de què es tractava tot allò. Va assenyalar l’alçat.

—Aquest us mostra un intercolumni de la nau central —va dir—. Imagineu que us trobeu dret al centre de la nau mirant cap a un mur. Aquí hi ha les columnes de l’arcada. Es troben unides per arcs. A través seu podeu veure les finestres de la nau lateral. Damunt de l’arcada hi ha la galeria de la tribuna, i damunt les finestres del trifori.

Philip començava a entendre-ho. Copsava amb rapidesa el que li deien. Després va mirar el plànol de la planta baixa i Tom va observar que allò també el deixava perplex.

—Quan recorreguem l’emplaçament i marquem el lloc en què s’aixecaran els murs i on quedaran els pilars enclavats al terra, així com les posicions de les portes i els contraforts —va prosseguir Tom—, tindrem un plànol com aquest i ens dirà on hem de col·locar les estaques i les cordes.

El rostre de Philip es va tornar a il·luminar.

Tom es va dir que no estava malament que a Philip li costés interpretar els dibuixos, ja que això li oferia a ell l’ocasió de mostrar-se segur de si mateix i experimentat. Finalment, Philip va dirigir la mirada cap a la secció.

—Aquí hi ha la nau central amb una teulada de fusta —va explicar Tom—. Al darrere hi ha la torre. Aquí, les naus laterals, a cada costat de la central. A les vores exteriors de les naus laterals hi ha els contraforts.

—Sembla esplèndida —va dir Philip.

Tom va advertir que el que més havia impressionat Philip era el dibuix de la secció, que revelava l’interior del temple com si l’extrem occidental hagués estat obert igual que una porta.

Philip va mirar novament el plànol de la planta baixa.

—Només hi ha sis intercolumnis a la nau? —va preguntar.

—Sí. I quatre al presbiteri.

—No és massa petita?

—Us en podeu permetre una de més gran?

—En realitat, no me’n puc permetre cap —va respondre Philip—. Suposo que no deus tenir ni idea de quant deu costar tot això…

—Ho sé amb tota exactitud —va dir Tom. Va veure que la sorpresa es reflectia a la cara de Philip, que no havia imaginat que el constructor pogués fer càlculs. No obstant això, havia passat moltes hores calculant el cost del seu projecte fins a l’últim penic. Tanmateix, va donar a Philip una xifra en nombres rodons. No costaria més de tres mil lliures.

Philip va començar a riure.

—M’he passat les últimes setmanes ocupant-me dels ingressos anuals del priorat. —Va agitar el full de vitel·la que llegia amb tant d’interès abans d’entrar Tom—. Aquí tens la resposta. Tres-centes lliures anuals. I gastem fins a l’últim penic.

Allò no va sorprendre Tom. Era evident que en el passat el priorat havia estat administrat de forma desastrosa. Tenia fe que Philip redreçaria l’economia.

—Trobareu els diners, pare —li va dir—. Amb l’ajuda de Déu —va afegir amb devoció.

Philip va tornar la seva atenció cap als dibuixos, encara que no semblava estar-ne gaire convençut.

—Quant de temps caldrà, per construir això?

—Depèn del nombre de persones que tingueu pensat llogar-hi —va respondre Tom—. Si contracteu trenta paletes, amb prou aprenents, fusters i ferrers perquè els subministrin material, uns quinze anys. Un any per als fonaments, quatre per al presbiteri, uns altres quatre per al transsepte i sis anys per a la nau central.

Philip va tornar a semblar impressionat.

—Desitjaria que els meus funcionaris monàstics tinguessin la teva habilitat per preveure i calcular —va dir. Va estudiar els dibuixos, pensatiu—. De manera que necessito trobar dues-centes lliures l’any… No sona tan difícil quan ho presentes d’aquesta manera. —Va semblar que reflexionava. Tom estava emocionat. Philip començava a considerar que el projecte era factible—. Suposem que pogués disposar de més diners… S’acceleraria la construcció?

—Fins a un cert punt —va respondre Tom amb cautela. No volia que Philip s’excedís en el seu optimisme, perquè després d’això vindria la decepció—. Podeu utilitzar seixanta paletes i construir l’església d’un sol cop, en lloc de treballar d’est a oest. Per a això caldrien entre vuit i deu anys. Un nombre més gran de seixanta per a una construcció d’aquesta grandària, i començarien a fer-se nosa els uns als altres, i la feina seria més lenta. —Philip va assentir amb el cap. Va semblar que ho entenia amb dificultat—. Tot i així —va dir Tom—, fins i tot amb només trenta paletes el costat oriental estaria acabat en cinc anys, i podríeu utilitzar-lo per als oficis sagrats i instal·lar un nou sepulcre per a les despulles de sant Adolf.

—De debò? —Philip ara es va mostrar realment impressionat—. Havia pensat que passarien dècades abans de poder tenir una nova església. —Va dirigir a Tom una mirada perspicaç—. Has construït mai una catedral?

—No, però he dissenyat i construït esglésies més petites. A més, vaig treballar a la catedral d’Exeter uns quants anys i vaig acabar com a mestre constructor suplent.

—La vols construir tu, aquesta catedral, oi?

Tom va vacil·lar. Més valia mostrar-se franc amb Philip; no era una persona que suportés les evasives.

—Sí, pare. Voldria que em designéssiu mestre constructor —va dir amb tota la calma que li va ser possible.

—Per quina raó?

Tom no s’esperava aquella pregunta. De motius, en tenia tants… «Perquè he vist que es fan molt malament i jo la puc fer bé», es va dir. «Perquè no hi ha res tan satisfactori per a un mestre artesà com exercir la seva habilitat, llevat potser de fer l’amor a una dona bonica. Perquè una cosa com aquesta dóna sentit a la vida d’un home…». Quina resposta volia, Philip? Sens dubte al prior li agradaria que li donés la resposta pròpia d’un home, però ell va decidir, amb audàcia, dir la veritat.

—Perquè serà bella.

Philip el va mirar d’una manera estranya. Tom no sabia del cert si s’havia enfadat.

—Perquè serà bella —va repetir el prior. Tom va començar a pensar que aquella era una raó absurda, i va decidir dir alguna altra cosa, però no se li va acudir res més. Aleshores es va adonar que Philip no es mostrava gens escèptic, sinó que estava commogut. Les seves paraules li havien arribat al cor. Philip va fer un gest d’assentiment, com si ho acceptés després de reflexionar una mica—. Sí. I què pot ser millor que fer alguna cosa bella per a Déu? —va afegir.

Tom es va quedar en silenci. El prior encara no havia dit: «Sí, seràs mestre constructor». Tom esperava.

Va semblar que Philip arribava a una decisió.

—D’aquí a tres dies aniré a Winchester amb el bisbe Waleran a veure el rei —va dir—. No conec exactament els plans del bisbe, però estic segur que demanarem al rei Stephen que ens ajudi a pagar una nova catedral per a Kingsbridge.

—Esperem que us concedeixi el vostre desig —va dir Tom.

—Ens deu un favor —va adduir Philip amb un somriure enigmàtic—. Ens ha d’ajudar.

—I si ho fa? —va preguntar Tom.

—Crec que Déu t’ha enviat a mi amb un propòsit, Tom —va respondre Philip—. Si el rei Stephen ens dóna els diners, podràs construir la catedral.

Aquest cop va ser Tom qui es va sentir commogut. No sabia què dir. Li havien concedit el desig de tota la seva vida…, però amb una condició. Tot depenia que el prior obtingués l’ajuda del rei. Va fer un gest d’aquiescència acceptant la promesa i el risc.

—Gràcies, pare —va mussitar.

La campana tocava a vespres. Tom va agafar la seva pissarra.

—Que ho necessiteu? —li va preguntar Philip.

El constructor va comprendre que si la deixava allà seria un recordatori constant per a Philip.

—No, no ho necessito —va respondre—. Ho tinc tot dins del cap.

—Aleshores m’agradaria quedar-m’ho jo.

Tom va assentir mentre es dirigia cap a la porta.

Se li va acudir que si no preguntava en aquell moment la qüestió referent a Agnes, probablement no ho faria mai. Es va tombar.

—Pare?

—Digues.

—La meva primera dona… Es deia Agnes… Va morir sense la presència d’un sacerdot i està enterrada en terra no consagrada. No és que hagués pecat…, van ser les circumstàncies. Em preguntava… De vegades un home construeix una capella o funda un monestir amb l’esperança que, al més enllà, Déu recordi la seva devoció. Creieu que el meu dibuix podria servir per protegir l’ànima d’Agnes?

Philip va semblar pensatiu.

—A Abraham se li va demanar que sacrifiqués el seu únic fill. Déu ja no demana sacrificis de sang, ja que el sacrifici suprem ha estat fet, però la lliçó que es desprèn de la història d’Abraham és que el Senyor demana el millor que tenim per oferir, el que considerem més valuós. Aquest dibuix és el millor que pots oferir a Déu?

—Llevat dels meus fills, sí.

—Aleshores pots estar tranquil, Tom. Déu ho acceptarà.