3

Philip va arribar a les envistes de Kingsbridge l’endemà pels volts del migdia, tal com havia previst l’ardiaca Waleran. Va sortir d’un turó frondós i va contemplar un paisatge de camps erms i gelats, amb alguns esquelets despullats d’arbres ací i allà. No es veia cap ànima vivent, ja que en la cruesa de l’hivern ningú no treballava la terra. A un parell de metres de distància, la catedral de Kingsbridge, un edifici immens i aclofat, s’alçava dalt d’un promontori com una tomba dalt d’un túmul funerari.

Philip va seguir el camí fins a un coster i Kingsbridge va desaparèixer de la seva vista. L’euga tranquil·la que muntava es va obrir pas amb compte al llarg dels corriols glaçats. Anava pensant en l’ardiaca Waleran, que tenia tant d’aplom i seguretat en si mateix que el feia sentir ingenu i inexpert, encara que la diferència d’edat entre tots dos no fos gaire. Waleran havia controlat la situació sense esforç. S’havia desfet dels seus convidats amb amabilitat, havia escoltat la història de Philip atentament, havia descobert immediatament el problema crucial de la falta de proves i havia entès ràpidament que aquella línia de preguntes no el portaria enlloc i, per acabar, havia despatxat Philip expeditivament i ara ell s’adonava que no tenia cap garantia que Waleran fes alguna cosa respecte a l’assumpte en qüestió.

Philip va somriure amb tristesa en comprendre que l’havia manipulat. Waleran ni tan sols havia dit que transmetria al bisbe la informació que li havia comunicat, però confiava que la gran ambició que havia endevinat en l’ardiaca garantiria que la informació seria utilitzada d’una manera o altra. Fins i tot pensava que potser Waleran sentiria que tenia algun deute amb ell.

I com que Waleran li havia causat una impressió tan profunda, encara estava més intrigat per l’únic senyal de feblesa que l’ardiaca havia mostrat: la seva reacció en veure la dona de Tom Builder. A Philip ella li havia semblat misteriosament perillosa. Semblava que Waleran l’havia trobat desitjable, la qual cosa podia significar el mateix, és clar. Però hi havia alguna cosa més. Waleran ja la devia conèixer d’abans, perquè havia dit que es pensava que era morta. Sonava com si hagués pecat amb ella en un passat llunyà. El que era clar és que, tal com havia fet marxar Philip, perquè no s’assabentés de res més, l’ardiaca se sentia culpable per alguna cosa.

Però ni tan sols aquest secret culpable no el va fer menysvalorar l’ardiaca. Waleran era un sacerdot i no un monjo. La castedat sempre havia estat una part essencial de l’estil de vida monacal, però mai no havia estat imposada als sacerdots. Els bisbes tenien amants i els capellans de parròquia tenien majordones. Igual que la prohibició contra els mals pensaments, el celibat dels clergues era una llei massa dura d’obeir. Si Déu no podia perdonar els sacerdots lascius, al cel hi devia haver ben pocs capellans.

Quan va arribar a dalt del turó, Kingsbridge va reaparèixer als ulls de Philip. L’enorme catedral, amb els arcs de mig punt i les petites finestres estretes, dominava el paisatge, tal com la vida del monestir dominava la vila. La banda oest de la catedral, la que Philip veia de cara, tenia dues torres bessones força rabassudes, una de les quals s’havia esfondrat a causa d’una tempesta quatre anys enrere. Encara no l’havien reconstruïda i la façana, amb el seu aspecte, expressava un retret. Aquella vista sempre provocava la ira de Philip, perquè la pila de runa a l’entrada era un recordatori vergonyós del fracàs de la rectitud monàstica al priorat. Els edificis del monestir, de la mateixa pedra calcària clara, s’agrupaven al voltant de la catedral, com ho fan els conspiradors al voltant del tron. A l’exterior del mur baix que envoltava el priorat, hi havia un grapat de cabanes disperses, fetes de troncs i argila amb teulades de palla, habitades pels camperols que llauraven els camps dels voltants i pels servents que treballaven al monestir a les ordres dels monjos. Un riu estret i impacient travessava rabent la part sud-oest de la vila, i proveïa el monestir d’aigua fresca.

Philip sentia que s’encenia d’ira en travessar el vell pont de fusta sobre el riu. El priorat de Kingsbridge era una vergonya per a l’Església de Déu i per al moviment monàstic, però Philip no hi podia fer res, i la barreja d’ira i d’impotència li va regirar l’estómac.

El pont pertanyia al priorat, que cobrava pontatge per utilitzar-lo. Mentre el fustam cruixia sota el pes de Philip i el de l’euga, un monjo vell va sortir d’un cobert de la riba de l’altra banda i es va acostar per aixecar la branca de salze que servia de barrera. Va reconèixer Philip i el va saludar amb la mà. Ell es va adonar que caminava coix.

—Què tens al peu, germà Paul? —li va preguntar.

—Només és un penelló. Se n’anirà sol a la primavera.

Philip li va mirar els peus i va veure que només duia unes sandàlies. Paul era un gat vell i ja li havia passat l’edat d’estar-se tot el dia a l’aire lliure amb aquell temps.

—Hauries de tenir un foc —va comentar Philip.

—Seria un do de Déu, però el germà Remigius diu que el foc costaria més diners dels que dóna el pontatge.

—Quant cobrem?

—Un penic per cavall i un quart de penic per persona.

—Hi ha gaire gent que faci servir el pont?

—Sí, sí. Molta.

—Llavors, com és que no ens arriben els diners per a un foc?

—Bé, els monjos no paguen, és clar, ni els criats del priorat, ni tampoc els vilatans. Això vol dir que només queda algun cavaller de pas o algun calderer cada un o dos dies. I els festius, quan la gent ve de tot arreu per sentir missa a la catedral, recollim una pila de quarts de penic.

—Sóc del parer que hauríem de vetllar el pont només en dies festius i que amb els guanys t’encenguessin un foc —va dir Philip.

Paul semblava preocupat.

—No diguis res a Remigius, si et plau. S’enfadaria molt si cregués que m’he estat queixant.

—No t’amoïnis —li va dir Philip.

Va esperonar l’euga de manera que Paul no li veiés l’expressió de la cara. Aquella mena de ximpleries el treien de polleguera. Paul havia dedicat la seva vida al servei de Déu i del monestir, i ara, en els seus anys de vellesa, es veia obligat a patir dolor i fred per un o dos quarts de penic al dia. No tan sols era una cosa cruel, sinó ineficient, perquè un home vell i pacient com Paul podia dedicar-se a una tasca productiva com ara criar gallines, i el benefici del monestir seria més elevat que uns quants quarts de penic. Però el prior de Kingsbridge era massa vell i letàrgic per copsar-ho, i semblava que a Remigius, el sotsprior, li passava el mateix. Philip pensava amb amargor que era un pecat greu malgastar amb la negligència els béns humans i materials que havien estat consagrats a Déu amb una devoció tan amorosa.

Es va posar de mal humor mentre conduïa l’euga a través dels espais lliures entre les cabanes i la porta del priorat. Aquest era un recinte tancat amb la catedral al mig. Els edificis s’havien construït de manera que tot el que hi havia al nord i a l’oest de la catedral fos públic, mundà, secular i pràctic, mentre que les parts del sud i l’est fossin privades, espirituals i sagrades.

Per tant, l’entrada del recinte estava a la cantonada nord-est del rectangle. La porta era oberta i el monjo jove que hi havia a la garita del porter el va saludar amb la mà quan Philip hi va passar dalt del poni. Un cop dins, va veure un estable al mur oest, una construcció sòlida de fusta, més ben feta que moltes de les cases de l’altre costat del mur. A dins, dos mossos d’estable esperaven asseguts en bales de palla. No eren monjos, sinó criats del priorat. Es van incorporar de mala gana, com si els molestés l’arribada d’un viatger que els donaria feina. Una pudor acre va envair l’olfacte de Philip, que es va adonar que ningú no havia netejat els estables des de feia tres o quatre setmanes. Aquell dia no estava disposat a passar per alt la negligència dels mossos d’estable.

—Abans de posar el poni a l’estable, netegeu una quadra i poseu-hi palla fresca. Després continueu amb els altres estables. Si hi ha humitat, els cavalls agafen mal de peülles. No teniu tanta feina per no poder netejar l’estable —va dir en donar-los les regnes. Els mossos van fer mala cara, així que va afegir—: Feu el que us mano, o faré que us treguin un dia de paga per ganduleria. —Estava a punt d’anar-se’n quan va recordar una cosa—. A la meva alforja hi ha un formatge. Porteu-lo a la cuina i doneu-lo al germà Milius.

Es va allunyar sense esperar cap resposta. El priorat disposava de seixanta empleats, que tenien cura de quaranta-cinc monjos, una proporció de criats vergonyosament excessiva, segons el parer de Philip. La gent que no tenia prou feina, de seguida es tornava tan mandrosa que es desentenia de les poques obligacions assignades, com era evident que havia passat amb els mossos d’estable. Era una altra prova de la negligència del prior James.

Philip va caminar resseguint el mur oest del priorat i va deixar enrere la casa d’hostes, encuriosit per saber si hi havia cap visitant. Però l’única habitació immensa de l’edifici estava freda i deserta i al llindar hi havia una pila de fulles seques que el vent hi havia arrossegat al llarg de l’hivern. Es va tombar cap a l’esquerra i va començar a travessar la gran extensió d’herba escassa que separava la casa d’hostes (que algun cop havia allotjat persones impietoses i fins i tot alguna dona) de la catedral. Es va acostar a la part oriental del temple, l’entrada pública. Les pedres esberlades de la torre esfondrada eren al mateix lloc on havien caigut, en una pila que feia dues vegades l’alçada d’un home.

Com la majoria dels temples, la catedral de Kingsbridge s’havia construït en forma de creu. L’extrem occidental formava una nau que constituïa el pal llarg de la creu. La creu mateixa consistia en dos transseptes orientats al nord i al sud, a cada banda de l’altar. Més enllà, l’extrem est de la catedral formava el que s’anomena el presbiteri i estava principalment reservat als monjos. A l’extrem més llunyà hi havia la tomba de sant Adolf, de tant en tant encara objecte de pelegrinatge per algú.

Philip va entrar a la nau i va recórrer amb la mirada l’avinguda d’arcs de mig punt i de sòlides columnes, però aquella visió encara el va deprimir més. L’edifici era humit i llòbrec i estava més deteriorat que l’última vegada que l’havia vist. Les finestres dels passadissos baixos de cada costat de la nau semblaven túnels estrets en aquells murs tan gruixuts. A dalt, les finestres més grans del trifori il·luminaven el sostre de fusta pintada, posant de relleu el mal estat de l’edifici, ja que els apòstols, els sants i els profetes estaven descolorits i gairebé es confonien amb el fons. Una lleugera olor de vestidures putrefactes impregnava l’atmosfera, malgrat que l’aire fred entrava per les finestres sense vidres. Des de l’altra banda de la catedral arribava el so de la missa major, amb les frases llatines salmodiades i les respostes cantades. Philip va caminar nau endins. El terra mai no havia estat pavimentat, de manera que als racons, poc trepitjats pels camperols i les sandàlies dels monjos, hi creixia molsa. De les espirals tallades i les estries de les columnes massisses, així com dels galons esculpits que decoraven els arcs, en altre temps policroms, ara només en quedaven unes restes de fulla d’or i unes quantes taques. El morter que unia les pedres s’estava desprenent i queia formant petites piles al costat dels murs. Philip va sentir que li tornava a pujar aquella ira tan coneguda. Aquell edifici havia estat construït perquè la gent se sentís enlluernada per la majestat de Déu Totpoderós només entrar-hi. Però com que els camperols eren gent senzilla que jutjava per les aparences, quan hi entraven devien pensar que Déu era una divinitat descuidada i indiferent que no apreciaria la devoció ni tindria en compte els pecats que cometessin. Al cap i a la fi eren ells qui mantenien la catedral amb la suor del seu treball, i era indignant que se’ls recompensés amb aquell mausoleu ruïnós.

Philip es va agenollar davant de l’altar i hi va romandre uns instants, conscient que aquella indignació justa no era l’estat d’esperit escaient per part d’un devot. Quan es va haver calmat una mica, es va aixecar i va continuar caminant.

El braç oriental de la catedral, el presbiteri, estava dividit en dos. Prop del creuer hi havia el cor, amb uns bancs de fusta que els monjos ocupaven durant els serveis religiosos. Més enllà hi havia la capella on hi havia la tomba del sant. Philip es va situar darrere l’altar amb la intenció d’ocupar un lloc en el cor, però de sobte va veure un taüt i això el va fer aturar en sec.

Es va quedar molt parat. Ningú no li havia dit que un monjo havia mort. És clar que només havia parlat amb tres persones: Paul, que ja era vell i no tenia el cap gaire clar, i els dos mossos d’estable, als quals no havia donat cap oportunitat d’explicar-se. Es va acostar al taüt per veure qui era el mort i quan va mirar a dins el cor se li va parar un moment.

Era el prior James.

Philip se’l va quedar mirant fixament, bocabadat. Ara, tot havia canviat. Hi hauria un nou prior, una nova esperança. La gaubança no era el sentiment que havia de despertar la mort d’un germà venerable, per moltes faltes que hagués comès. Philip es va forçar a posar cara de dol i a sintonitzar l’esperit amb l’aflicció regnant. En vida, el prior havia tingut els cabells blancs, la cara estreta i era geperut. En aquells moments l’expressió d’aclaparament perpetu havia desaparegut i en lloc de semblar preocupat i desconsolat feia la impressió que estava en pau. Quan es va agenollar davant del fèretre per mormolar una oració, Philip es va preguntar si no l’havia turmentat un pes feixuc al cor els darrers anys de la seva vida, un pecat inconfessat, com el record d’una dona o un dany causat a un home innocent. Fos com fos, ja no en podria parlar fins al dia del Judici Final.

Malgrat la seva determinació, Philip no va poder evitar de pensar en el futur. El prior James, indecís, nerviós i feble de caràcter, havia dirigit el monestir sense fermesa. Ara hi hauria un successor que imposaria disciplina als criats ganduls, faria reparar la catedral en ruïnes i faria rendir la gran riquesa de la propietat, amb la qual cosa enfortiria el priorat d’una vegada per sempre. Philip estava massa excitat per quedar-se quiet. Es va aixecar, va caminar decidit cap al cor i es va asseure en un lloc buit als bancs posteriors.

L’ofici el celebrava el sagristà, Andrew de York, un home geniüt, de cara rogenca, que sempre semblava que estava a punt de tenir una apoplexia. Era un dels membres més antics del capítol. Sota la seva responsabilitat, hi havia tot el que era sagrat: els serveis religiosos, els llibres, les relíquies sagrades, els vestits i els ornaments, així com gairebé tot l’inventari de l’edifici de la catedral. A les seves ordres hi tenia un cantor que s’encarregava de la música i un tresorer que es cuidava dels canelobres i els calzes sagrats, tots d’or o plata i encastats de pedres precioses. Per damunt del sagristà no hi havia cap càrrec, llevat del prior i el sotsprior, Remigius, que era un gran company d’Andrew.

Andrew llegia l’ofici diví amb el seu habitual to d’ira continguda. Philip tenia el cap tan ple de coses que va trigar una estona a adonar-se que el servei no se celebrava amb prou correcció. Un grup de joves feia soroll, parlaven i reien. Es va adonar que es burlaven del mestre de novicis, un ancià que s’havia adormit al seu seient. Els joves monjos, que gairebé tots havien estat novicis que havien assistit a les seves lliçons fins feia poc i a qui probablement encara els coïen els cops de la seva vara, li llançaven boletes de quisca a la cara. Cada vegada que una boleta feia blanc, el monjo es movia, però no s’arribava a despertar. Andrew semblava no adonar-se de res. Philip va mirar al voltant per veure on era l’admonitor, el monjo encarregat de la disciplina. Estava a l’altre extrem del cor, xerrant amb un altre monjo, sense parar atenció ni a l’ofici ni al comportament dels joves.

Philip va seguir observant una estona. Ni estant de bon humor tenia paciència per a coses com aquelles. Un dels monjos, un jove ben plantat, d’uns vint-i-un anys, amb un somriure maliciós, era el que semblava portar la veu cantant. Philip el va veure com posava la punta d’un ganivet a la part de dalt d’una espelma encesa per deixar caure tot seguit la cera fosa a la calba del vell mestre de novicis. Quan aquest va sentir la cera ardent, es va despertar amb un esgarip i els joves van esclafir a riure.

Philip va sospirar i es va aixecar del seient. Es va acostar per darrere al jove, el va agafar de l’orella, el va treure del cor amb rapidesa i el va conduir al transsepte sud. Andrew va aixecar la vista del missal i va arrufar les celles quan els va veure. No havia vist res del que havia passat.

Quan van arribar a un lloc on els monjos ja no els podien sentir, Philip es va aturar i va deixar anar el noi.

—Com et dius? —li va preguntar.

—William Beauvis.

—I què t’ha agafat, mentre oïes missa? William semblava emmurriat.

—Estava cansat de la missa.

Philip no tenia contemplacions amb els monjos que es queixaven de tot.

—Cansat? —va dir alçant la veu lleugerament—. Què has fet, avui?

William va dir, plantant-li cara:

—Matines i laudes a la nit, prima abans d’esmorzar, terça, sexta i ara la missa major.

—Has menjat?

—He esmorzat.

—I esperes sopar al vespre.

—Sí.

—La majoria dels nois de la teva edat treballen als camps de sol a sol fins a esllomar-se per tal de poder esmorzar i sopar, i encara una part del pa que els pertoca te la donen a tu! Saps per què ho fan?

—Sí —va contestar William, mirant a terra.

—Per què?

—Ho fan perquè volen que els monjos cantin els oficis divins per ells.

—Molt bé. Els camperols et donen pa, carn i un dormitori de pedra amb un bon foc a l’hivern…, i tu estàs tan cansat que no pots seure i estar quiet durant la missa major que se celebra per ells.

—Em sap greu, germà.

Philip es va quedar mirant William un moment. La seva falta no era greu. Els veritables culpables eren els seus superiors, que negligien la disciplina i permetien conductes com aquella a l’església.

—Si els oficis divins et cansen, per què et vas fer monjo?

—Sóc el cinquè fill del meu pare.

Philip va fer que sí amb el cap.

—I, és clar, va donar algunes terres al priorat amb la condició que t’admetéssim.

—Sí…, una granja.

Era una història corrent. L’home que tenia molts fills en donava un a Déu, i per tal d’assegurar-se que aquest no rebutgés l’obsequi, al mateix temps feia donació de les terres que calien per tal que el monestir el mantingués. D’aquesta manera, molts homes que no tenien vocació es convertien en monjos desobedients.

—Si et traslladéssim, posem per cas, a una granja, o a la meva cel·la de St-John-in-the-Forest, on treballem a l’aire lliure i no tenim temps per resar, creus que això t’ajudaria a participar en els oficis divins amb la devoció que cal?

A William se li va il·luminar la cara.

—Sí, germà. Em penso que sí.

—Ja m’ho pensava. Veuré què hi puc fer, però no et facis il·lusions. Potser hauràs d’esperar que tinguem un prior nou i que jo demani el trasllat.

—Sigui com vulgui, moltes gràcies.

La missa s’havia acabat i els monjos abandonaven la catedral en processó. Philip es va posar un dit als llavis per donar la conversa per acabada. Mentre els monjos desfilaven pel transsepte sud, Philip i William es van posar a la filera i van entrar al claustre, el quadrat porticat adjacent a la nau per la banda sud. Allí la filera es va desfer. Philip es va dirigir cap a la cuina, però el sagristà li va barrar el pas i se li va encarar amb els braços als malucs i una actitud agressiva.

—Germà Philip —se li va adreçar.

—Germà Andrew —li va contestar Philip, que es preguntava quina mosca li havia picat.

—Què preteníeu en interferir en la celebració de la missa?

Philip es va quedar estupefacte.

—Que jo he interferit en la celebració de la missa? —va repetir, en un to d’incredulitat—. El noi s’estava portant malament, i…

—Sóc perfectament capaç d’ocupar-me dels monjos que es comporten indegudament en els oficis que jo celebro —va replicar Andrew alçant la veu.

Els monjos, que havien començat a dispersar-se, es van quedar pels voltants a escoltar la discussió.

Philip no podia entendre aquell enrenou. De vegades, els monjos grans havien de renyar els germans joves i els novicis durant els oficis, i no hi havia cap regla que establís que l’únic que ho podia fer fos el sagristà.

—Però si no heu vist què passava… —va argumentar Philip.

—O potser ho he vist, i he decidit ocupar-me’n més tard.

Philip estava segur que no havia vist res.

—Què heu vist, doncs? —va preguntar amb to de repte.

—No goseu interrogar-me! —va cridar Andrew, encès de ràbia—. Encara que sigueu el prior d’una petita cel·la al bosc, jo he estat sagristà aquí durant més de dotze anys, i seguiré celebrant els oficis a la catedral com a mi em sembli convenient, sense l’ajuda de forasters a qui doblo en edat!

Philip va començar a pensar que potser no havia actuat correctament, i que això havia fet enfurismar Andrew. Però era més important pensar en el fet que una baralla al claustre no era un espectacle gens edificant per als altres monjos, i que calia posar-hi fi. Philip es va empassar l’orgull, va serrar les dents i va inclinar el cap en actitud submisa.

—Admeto que teniu raó, i us demano humils excuses —va dir.

Andrew estava preparat per tenir una discussió a crits i no el va satisfer aquesta retirada tan presta del seu adversari.

—Doncs que no torni a passar! —va exclamar secament.

Philip no va contestar. Andrew s’havia proposat dir l’última paraula, així que qualsevol altra observació per part seva només hauria servit perquè el sagristà repliqués. Es va quedar allí, dret, amb la mirada fixa a terra mentre es mossegava la llengua i Andrew l’observava amb expressió de disgust. Finalment el sagristà va fer mitja volta i se’n va anar amb el cap ben alt.

Els altres monjos es van quedar mirant Philip, que estava molt molest perquè Andrew l’havia humiliat, però ho havia d’acceptar, perquè un monjo orgullós és un mal monjo. Sense dir res, va abandonar el claustre.

Les habitacions on feien vida els monjos eren al sud de la plaça del claustre, el dormitori al sud-est i el refectori al sud-oest. Philip es va dirigir a l’oest, va travessar el refectori i va tornar a sortir a la part pública del recinte del priorat, davant dels estables i la casa d’hostes. Allí, a la part sud-oriental del recinte, hi havia el pati de la cuina, rodejat pel refectori, la cuina, el forn i el cobert on es fabricava la cervesa. Al bell mig del pati, un carro carregat de naps esperava que algú els descarregués. Philip va pujar els esglaons que conduïen a la cuina i hi va entrar.

L’atmosfera estava tan carregada que es va haver d’aturar. Hi feia molta calor, l’olor de peix era molt forta, i l’estrèpit de cassoles i d’ordres a crits era insuportable. Tres cuiners, atabalats per la calor i les presses, preparaven el sopar amb l’ajuda de sis o set marmitons joves. Hi havia dues llars de foc enormes, situades a banda i banda de l’habitació, i, a totes dues, hi cremava un gran foc on es rostien més de vint peixos en un ast que feia giravoltar un noi amarat de suor. A Philip se li va fer la boca aigua. En unes olles molt grosses de ferro que penjaven sobre les flames, hi bullien pastanagues senceres. Dos xicots, drets davant del tallant, treien, d’unes llarguíssimes barres de pa, llesques gruixudes sobre les quals se serviria el menjar. Un monjo supervisava aquell enrenou aparent: el germà Milius, el cuiner, un home de l’edat de Philip. Seia en un tamboret alt i observava l’activitat frenètica del voltant amb un somriure impertorbable, com si tot estigués en ordre i perfectament organitzat…, i probablement hi estava, segons el que copsava amb la seva mirada experta. Va somriure a Philip i va dir:

—Gràcies pel formatge.

—El formatge, sí… —Philip no se’n recordava, amb tot el que havia passat d’ençà de la seva arribada—. És fet només amb llet munyida al matí. Ja notaràs que té un gust lleugerament diferent.

—Se’m fa la boca aigua. Sembles desanimat. Hi ha alguna cosa que no rutlli?

—No, res. M’he discutit amb Andrew. —Philip va fer un gest d’indiferència, com volent donar la cosa per acabada—. Puc agafar una pedra calenta del foc?

—És clar.

Als focs de les cuines sempre hi havia unes quantes pedres a punt que servien per escalfar una mica d’aigua o una sopa.

—El germà Paul del pont té un penelló i en Remigius no li deixa tenir foc —va explicar-li Philip, mentre agafava unes tenalles amb el mànec llarg i enretirava una pedra calenta de la llar.

Milius va obrir un armari i en va treure un tros de cuir vell que havia estat un davantal.

—Té, embolica-la amb això.

—Gràcies. —Philip va posar la pedra damunt el cuir i la va embolicar.

—Afanya’t —va dir Milius—. El sopar està a punt.

Philip va sortir volant de la cuina. Va travessar el pati i es va dirigir a la porta. A mà esquerra, ben bé a tocar del mur oest, hi havia el molí. Molts anys enrere s’havia obert un canal des del riu, al nord del priorat, que portava aigua al rec del molí. Després de fer girar la roda del molí, l’aigua corria per un canal subterrani cap a la cerveseria, la cuina, la font del claustre, on els monjos es rentaven les mans abans de menjar, i finalment a la latrina del costat del dormitori, i acabava baixant en direcció sud i tornava a desembocar al riu. Un dels primers priors havia estat un home que havia sabut planificar les coses amb intel·ligència.

Philip va observar que davant de l’estable hi havia una pila de palla bruta. Els mossos netejaven l’estable tal com els havia ordenat. Va sortir per la porta i va travessar la vila per anar al pont.

Mentre passava entre les cabanes, es va preguntar si havia estat presumptuós per part seva renyar el jove William Beauvis. Després de meditar-ho, va concloure que no. De fet, hauria fet mal fet de passar per alt un enrenou com aquell durant la celebració de l’ofici.

Quan va arribar al pont va entrar al petit cobert de Paul.

—Escalfa’t el peu amb això —li va dir, donant-li la pedra calenta embolicada amb el cuir—. Quan es refredi una mica treu el cuir i posa el peu directament damunt la pedra. Et durarà fins que es faci fosc.

El germà Paul es va mostrar patèticament agraït. Es va treure la sandàlia i immediatament va posar el peu sobre el farcell.

—Ja no em fa tant de mal —va dir.

—Si aquesta nit escalfes la pedra al foc de la cuina, demà al matí tornarà a estar calenta —li va recomanar Philip.

—I al germà Milius no li fa res? —va preguntar Paul, nerviós.

—Ja et dic jo que no.

—Ets molt bo, germà Philip.

—No té cap importància. —Philip se’n va anar abans que l’agraïment de Paul resultés enutjós. Al capdavall, només li havia donat una pedra calenta.

Va tornar al priorat. Es va dirigir al claustre i es va rentar les mans a la pica que hi havia a la banda sud. En acabat va entrar al refectori. Un dels monjos llegia en veu alta davant d’un faristol. La regla deia que el sopar havia de transcórrer en silenci, tret de la lectura, però els quaranta i escaig monjos menjant feien una remor constant de fons i també se sentia, a pesar del que deia la regla, un rumor de comentaris en veu baixa. Philip es va asseure en un lloc buit d’una de les llargues taules. El monjo que tenia al costat menjava amb molta gana.

—Avui hi ha peix fresc —va mormolar. Philip va fer que sí amb el cap. Ho havia vist a la cuina—. Hem sentit dir que, a la vostra cel·la del bosc, de peix fresc, n’hi ha cada dia —va dir el monjo, amb enveja. Philip va fer que no amb el cap.

—Mengem aviram un dia sí un dia no —li va xiuxiuejar.

El monjo encara va semblar més envejós.

—Aquí tenim peix salat sis dies per setmana.

Un servent va col·locar davant de Philip una llesca de pa ben gruixuda i, a sobre, hi va posar un peix aromatitzat amb les herbes del germà Milius. A Philip se li va fer la boca aigua. Estava a punt de clavar-hi el ganivet quan de l’altre cap de la taula es va aixecar un monjo que el va assenyalar. Era l’admonitor, el responsable de la disciplina. «I ara què passa?», es va preguntar Philip.

L’admonitor va trencar la regla de silenci, ja que hi tenia dret.

—Germà Philip!

Els monjos van parar de menjar i es va fer un silenci absolut. Philip va deixar estar el ganivet i va mirar l’admonitor amb expectació.

—La regla estableix que no hi ha sopar per als que arriben tard —va declarar l’admonitor.

Philip va fer un sospir. Semblava que aquell dia no n’encertava ni una. Va apartar el ganivet, va donar la llesca de pa i el peix al servent i va inclinar el cap per escoltar la lectura.

Durant el descans posterior al sopar, Philip va anar al rebost de sota la cuina per parlar amb Cuthbert Whitehead (Capblanc), el cellerer. El rebost era una cova gran i fosca amb uns pilars gruixuts i curts i unes finestres minúscules. L’aire era sec i carregat de les olors de les coses emmagatzemades: llúpol, mel, pomes, herbes aromàtiques, formatge i vinagre. El germà Cuthbert hi passava quasi tot el dia perquè la seva feina no li deixava temps lliure per anar als oficis, cosa que esqueia a les seves inclinacions. Era un home intel·ligent i pràctic amb escassa tendència a la vida espiritual. El cellerer era l’equivalent del sagristà en el terreny material: Cuthbert havia d’ocupar-se de totes les necessitats materials dels monjos, això és, recollir els productes de les granges del priorat i anar al mercat a comprar el que els monjos i els criats no podien produir. La feina li exigia ser calculador i reflexiu. Cuthbert no ho feia sol: Milius el cuiner era responsable de preparar els menjars i hi havia un cambrer que s’ocupava de la indumentària dels monjos. Aquests darrers treballaven a les ordres de Cuthbert i encara tenia tres col·laboradors més, que en teoria controlava ell, però que tenien una certa autonomia: el cap d’hostes, l’infermer —que es cuidava dels monjos vells i malalts en un edifici a part— i l’almoiner. Tot i tenir aquestes persones a les seves ordres, la tasca que havia de dur a terme Cuthbert era formidable, i se’n sortia fent càlculs mentals perquè deia que era una vergonya malgastar pergamí i tinta. Philip sospitava que Cuthbert mai no havia après del tot a llegir i escriure. Els cabells de Cuthbert eren blancs des de la seva joventut, i per això li deien Whitehead, però ara ja passava dels seixanta i només li quedava una tofa de pèls blancs a les orelles i al nas que el compensaven de la seva calvície. Com que Philip també havia estat cellerer al primer monestir on havia servit, comprenia molt bé els problemes de Cuthbert i l’entenia quan rondinava. Per aquesta raó, al cellerer, li queia bé Philip. En aquell moment, com que Cuthbert sabia que el prior de la cel·la s’havia quedat sense sopar, va agafar mitja dotzena de peres d’un barril i les hi va donar. Estaven una mica arrugades, però eren bones i Philip se les va menjar agraït mentre Cuthbert remugava a propòsit de la mala administració del monestir.

—No arribo a entendre com pot ser que el priorat estigui endeutat —va dir Philip amb la boca plena de pera.

—No hi hauria d’estar —va opinar Cuthbert—. Posseeix més terres i cobra delmes de més parròquies que mai.

—Llavors, com és que no som rics?

—Ja coneixes el sistema que tenim aquí. En gran part, les propietats del monestir estan dividides entre els diferents càrrecs. El sagristà té les seves terres, jo tinc les meves i hi ha dotacions més petites per al cap d’hostes, per a l’infermer i l’almoiner. La resta pertany al prior. Cadascun fa servir els ingressos de la seva part de les terres per complir amb les seves obligacions.

—I què té de dolent, això?

—Bé, ens hauríem d’ocupar d’aquestes propietats. Per exemple, suposem que tinguéssim terres i les arrendéssim per una quantitat en metàl·lic. No ens hauríem d’acontentar a donar-les al millor postor i cobrar els diners, sinó que tenim l’obligació de trobar un bon arrendatari i vigilar-lo per assegurar-nos que treballa bé la terra. Si no és així, les pastures poden quedar negades i el sòl exhaurit fins al punt que l’arrendatari es vegi obligat a tornar-nos les terres perquè li ha estat impossible pagar-nos l’arrendament. O bé considerem una granja dirigida pels monjos i on treballin els nostres empleats. Si quan hi anem és només per recollir els productes que ens dóna, els monjos es tornen mandrosos i corruptes, els empleats roben la collita i la granja produeix menys cada any. També hauríem de tenir cura de les esglésies. No ens hauríem de limitar a cobrar els delmes. Hem de tenir-hi bons sacerdots que sàpiguen llatí i que portin una vida devota. Altrament, la gent cau en la impietat, i es casa, té fills i es mor sense la benedicció de l’Església i no paga els delmes que els toca pagar.

—Els alts càrrecs haurien d’administrar les terres amb molt de compte —va dir Philip mentre es menjava l’última pera.

—És el que haurien de fer, però tenen altres coses al cap. En qualsevol cas, què en sap, de la terra, un mestre de novicis? Per què un infermer hauria de ser un administrador de terres competent? És clar que un prior enèrgic fins a cert punt els forçaria a ser prudents amb els seus recursos. Però hem tingut un prior feble durant tretze anys i ara no tenim diners per arreglar la catedral, mengem peix salat sis dies per setmana i ningú no s’allotja a la casa d’hostes.

Philip va fer un glop de vi enmig d’un gran silenci. Trobava difícil pensar fredament en com es malgastaven els béns de Déu.

Hauria volgut tenir el responsable ben agafat i sacsejar-lo fins que recuperés el seny. Però en aquell cas la persona responsable jeia en un taüt, rere l’altar. Almenys, aquest fet deixava les portes obertes a l’esperança.

—Aviat tindrem un nou prior —va dir Philip—, que haurà de redreçar les coses.

—Creus que Remigius serà capaç de redreçar les coses? —Cuthbert li va dirigir una mirada d’incredulitat.

—Remigius no serà pas el nou prior, oi que no? —va preguntar Philip, tement la resposta de Cuthbert.

—És molt probable que sí.

—Però si és de la mateixa pasta que el prior James! —va exclamar Philip, consternat—. No veig per què els germans l’haurien de votar.

—Mira, els forasters els inspiren poca confiança i no votaran ningú que no coneguin. Això vol dir que haurà de ser algú de nosaltres. I Remigius és el sotsprior, el monjo més antic de la comunitat.

—Però no hi ha cap regla que digui que és obligatori escollir el monjo més antic, podria ser qualsevol altre dels alts càrrecs. Podries ser tu mateix.

Cuthbert va fer que no amb el cap.

—Ja m’ho han demanat i ho he refusat.

—Per què?

—M’estic fent vell, Philip. De la feina que faig no me’n sortiria si no fos perquè hi estic tan acostumat que ja treballo d’esma. Qualsevol altra responsabilitat em resultaria massa pesada. De debò, no em queden prou forces per fer-me càrrec d’un monestir en una situació precària i reformar-lo de cap a peus. Al capdavall, no seria pas millor que Remigius.

Philip encara no s’ho podia creure.

—N’hi ha d’altres… El sagristà, l’admonitor, el mestre de novicis…

—El mestre de novicis és vell i encara està més cansat que jo. El cap d’hostes és golafre i un trompa. I el sagristà i l’almoiner s’han compromès a votar Remigius. Per què? No sé per què, però m’ho puc imaginar. Diria que Remigius ha promès al sagristà el càrrec de sotsprior i a l’admonitor el de sagristà, per recompensar-los pel seu suport.

Philip es va deixar caure pesadament enrere sobre els sacs de farina on seia.

—M’estàs dient que Remigius ja té l’elecció assegurada?

Cuthbert no va contestar immediatament. Es va aixecar i va anar a l’altra banda del rebost, on va posar en una filera un cossi de fusta ple d’anguiles vives, una galleda d’aigua clara i un barril amb tres quarts de salmorra.

—Ajuda’m, si et plau —li va demanar. Va agafar un ganivet, va agafar una anguila del cossi, la va colpejar contra el terra de pedra, i després li va treure les tripes amb el ganivet. La va donar a Philip i va afegir—: Neteja-la a la galleda i en acabat llença-la al barril. Ens calmaran la gana durant la quaresma.

Philip va netejar l’anguila tan bé com va poder i la va llençar a l’aigua salada.

Cuthbert va esventrar una altra anguila.

—Hi ha una altra possibilitat —va dir—. Trobar un candidat que sigui un bon prior reformador i el rang del qual, tot i estar per sota del de sotsprior, estigui al mateix nivell que el de cellerer i el de sagristà.

Philip va llençar l’anguila al cossi.

—Qui?

—Tu.

—Jo? —Philip es va quedar tan sorprès que va deixar caure l’anguila a terra. Tenia efectivament un càrrec al priorat, però mai no havia pensat que estigués al mateix nivell que el de sagristà i els altres perquè eren molt més grans que ell.

—Sóc massa jove.

—Rumia-t’ho —va dir Cuthbert—. T’has passat tota la vida en monestirs. Ja eres cellerer als vint-i-un anys. Ets prior d’una cel·la des de fa quatre o cinc anys i l’has reformat. Tothom té clar que Déu ha posat la mà damunt teu.

Philip va recollir l’anguila que se li havia escapat i la va deixar caure al barril de salmorra.

—La mà de Déu és damunt de tots nosaltres —va dir en un to evasiu. Se sentia aclaparat pel suggeriment de Cuthbert. Volia que a Kingsbridge hi hagués un nou prior enèrgic, però mai no se li havia acudit que pogués ser ell—. Bé, la veritat és que ho faria millor que Remigius —va reconèixer pensatiu.

Cuthbert semblava satisfet.

—Si tens algun defecte, Philip, és el de la innocència.

Philip no es considerava gens innocent.

—Què vols dir?

—Mai no se t’ha acudit pensar que les persones actuen empeses per motius primaris. La majoria ho fem. Per exemple, tothom al monestir dóna per fet que tu ets un candidat i que has vingut per demanar-los els vots.

Philip estava indignat.

—En què es basen per dir això?

—Intenta analitzar el teu comportament tal com faria una persona suspicaç. En primer lloc, arribes poc després de la mort del prior James, com si tinguessis aquí algú que t’hagués enviat un missatge secret…

—Però, que es pensen que això estava planificat?

—No ho saben, però creuen que ets més intel·ligent que ells. —Cuthbert va tornar a esventrar anguiles—. I també hi ha el teu comportament d’avui. En arribar als estables, ordenes que els netegin. Després t’ocupes de l’enrenou que feien els joves durant la celebració de la missa major. Has parlat de traslladar William Beauvis a una altra casa, quan tothom sap que aquests trasllats són una prerrogativa del prior. Has criticat de manera implícita Remigius quan has portat una pedra calenta al germà Paul del pont. I finalment has portat un formatge deliciós a la cuina, i tots n’hem tastat un mos després de sopar, i tot i que ningú ha dit d’on venia, cap de nosaltres no podria confondre el gust d’un formatge de St-John-in-the-Forest.

A Philip el va incomodar pensar que les seves accions havien estat mal interpretades d’aquella manera.

—Qualsevol altre visitant hauria fet totes les coses que he fet.

—Qualsevol monjo veterà n’hauria pogut fer alguna, però ningú no les hauria fet totes. Has arribat i t’has fet càrrec de tot! Ja has començat a reformar el monestir. I, com és lògic, el bàndol de Remigius ha reaccionat. Per això el sagristà Andrew t’ha esbroncat al claustre.

—Ara ho entenc! Em preguntava què dimonis li havia agafat —Philip va esbandir una anguila, pensatiu—. I suposo que quan l’admonitor m’ha deixat sense sopar era pel mateix motiu.

—Exactament. Una manera d’humiliar-te davant dels altres monjos. Per cert, crec que aquestes dues maniobres han estat contraproduents per a les seves intencions. Cap d’aquestes reprensions era justificada i, tanmateix, les has acceptades de bon grat. De fet, has aconseguit causar l’efecte d’un sant.

—No ho he fet expressament.

—Els sants tampoc. Toquen a nones. Serà millor que em deixis acabar les anguiles. Després de l’ofici és l’hora d’estudi i està permès parlar al claustre. Molts germans et volen preguntar coses.

—No tan de pressa! —va exclamar Philip, preocupat—. Que els monjos es pensin que vull ser prior no vol dir que em presenti a l’elecció. —La perspectiva d’una lluita electoral no l’engrescava i no estava del tot segur de voler abandonar la cel·la del bosc, tan ben organitzada, i fer-se càrrec dels enormes problemes del priorat de Kingsbridge—. Em cal temps per pensar —va afegir en un to de súplica.

—Ja ho sé. —Cuthbert va mirar Philip als ulls—. Mentre ho fas, si et plau, recorda que l’orgull excessiu és un pecat corrent, però que un home pot, amb la mateixa facilitat, frustrar la voluntat de Déu per culpa d’una excessiva humilitat.

Philip va assentir.

—No ho oblidaré. Gràcies.

Quan va sortir del magatzem es va afanyar a anar al claustre. Al seu cap, mentre es reunia amb els altres monjos i entrava amb ells a la catedral, hi regnava la confusió. Va comprendre que la possibilitat de convertir-se en el prior de Kingsbridge l’inquietava. Durant molts anys havia estat profundament disgustat per la manera desastrosa com era governat el priorat, i ara ell mateix tenia l’oportunitat de redreçar les coses. De cop i volta, no se sentia segur de poder-ho fer. No era tan sols el fet de veure tot el que s’havia de fer i ordenar que es fes. Calia convèncer els monjos, administrar les terres, recaptar diners… Era una tasca per a una persona sàvia. La responsabilitat era aclaparadora.

L’església el va calmar, com sempre. Després del mal comportament d’aquell matí, ara els monjos estaven quiets i solemnes. Mentre escoltava les frases conegudes de l’ofici i mormolava les respostes com feia de tants anys ençà, es va tornar a sentir capaç de pensar amb claredat.

«Vull ser prior de Kingsbridge?», es va preguntar. I tot seguit va saber-ne la resposta: sí! Volia fer-se càrrec d’aquella catedral en ruïnes, reparar-la, tornar-la a pintar i omplir-la amb els cants d’un centenar de monjos i les veus de milers de fidels resant el parenostre… Només per allò pagava la pena ser prior. És clar, no podia oblidar que s’havien de reorganitzar les propietats del monestir, per tal de revitalitzar-les i tornar-les a fer riques i productives. Volia veure una colla de nens aprenent a llegir i escriure en un racó del claustre. Volia que la casa d’hostes resplendís de llum i d’escalfor, de manera que els barons i els bisbes vinguessin a allotjar-s’hi i que concedissin al priorat regals valuosos abans d’anar-se’n. Volia destinar una sala per convertir-la en biblioteca i omplir-la de llibres de saviesa i bellesa. Sí, volia ser el prior de Kingsbridge!

«Hi ha altres raons?», es va preguntar. «Quan m’imagino que sóc prior i introdueixo reformes per a major glòria de Déu, és orgull el que tinc al cor?.

»Oh, sí!».

No es podia enganyar a si mateix en l’ambient fred i sagrat de la catedral. La seva finalitat era la glòria de Déu, però la seva pròpia glòria també el complaïa. Li agradava donar ordres sense que ningú el contradigués. Es va veure ell mateix prenent decisions, administrant justícia, donant consells i ànim, dictant penitència i perdó segons el seu criteri. Va imaginar-se la gent dient: «Philip de Gwynedd ha reformat aquest lloc. Era un desastre fins que ell se’n va fer càrrec. I ara, mireu-lo!».

«Però seria a fi de bé», va pensar. «Déu m’ha donat la intel·ligència per administrar propietats i la capacitat de dirigir grups de persones. Ho he demostrat, com a cellerer a Gwynedd i com a prior a St-John-in-the-Forest. I quan porto un monestir els monjos estan contents. Al meu priorat els vells no tenen penellons i els joves no se senten frustrats per manca d’ocupació. Em cuido de la gent».

Però, d’altra banda, tant Gwynedd com St-John-in-the-Forest eren fàcils de dirigir en comparació amb el priorat de Kingsbridge. El monestir de Gwynedd sempre havia estat molt ben regit. La cel·la del bosc havia tingut problemes abans que ell se’n fes càrrec, però era petita i fàcil de portar. En canvi, la reforma de Kingsbridge era un repte per a tota una vida. Potser passarien setmanes abans no esbrinés de quins recursos disposava: quanta terra, i on, què hi havia a la terra, si bosc, pastures o camps de blat. Controlar totes les propietats disperses, arribar a saber què era el que no funcionava i posar-hi remei i aconseguir un conjunt pròsper amb la suma de les parts seria una tasca d’anys i panys. Tot el que Philip havia fet a la cel·la del bosc havia estat obligar un grapat d’homes joves a treballar de valent als camps i a pregar amb solemnitat a l’església.

«D’acord», va admetre, «els meus motius no són del tot purs i la meva capacitat està en dubte. Potser m’hauria de negar a presentar-m’hi. Almenys estaria segur d’evitar pecar d’orgull. Però, què m’havia dit Cuthbert?

»Què vol, Déu?», es va preguntar a la fi. «Vol Remigius? La capacitat de Remigius és inferior a la meva i els motius que el mouen segurament són menys purs. Hi ha cap altre candidat? De moment, no. Fins que Déu reveli una tercera possibilitat hem de suposar que l’elecció està entre Remigius i jo. És evident que Remigius regirà el monestir com ja ho ha fet mentre el prior James estava malalt, és a dir, que serà negligent i no treballarà prou i deixarà que la decadència continuï el seu camí. I jo? Estic ple d’orgull i encara no he posat a prova el meu talent, però intentaré reformar el monestir i ho aconseguiré si Déu em dóna forces.

»Doncs, molt bé», va dir a Déu quan l’ofici s’acabava, «molt bé. Acceptaré la candidatura, i lluitaré amb totes les meves forces per guanyar l’elecció, i si Vós no em voleu, per alguna raó que heu escollit de no revelar-me, bé, doncs, m’haureu d’aturar com pugueu».

Encara que Philip s’havia passat vint-i-dos anys en monestirs, els priors sota els quals havia servit havien gaudit de llarga vida i, per tant, mai no havia tingut ocasió de viure unes eleccions. Es tractava d’un esdeveniment únic a la vida monàstica, atès que els germans no estaven lligats a l’obediència quan votaven. En aquelles ocasions, tot d’un plegat, eren tots iguals.

Va haver-hi un temps, si el que deien les llegendes era veritat, en què els monjos eren iguals en tot. Un grup d’homes decidia donar l’esquena al món de la luxúria i construir un santuari aïllat on poder viure una vida d’abnegació i dedicació al culte. Escollien un tros de terra erma, netejaven el bosc i assecaven el pantà. Llavors cultivaven la terra i construïen una església tots junts. Eren germans en tot de debò. El prior només era, com la paraula indica, el primer entre iguals, i tots juraven obediència a la regla de sant Benet i no a dignataris monàstics. L’únic que quedava d’aquella democràcia primitiva era l’elecció del prior i de l’abat.

A alguns monjos, el poder que de sobte tenien a les mans els neguitejava. Volien que algú els digués qui havien de votar o bé proposaven que la decisió fos presa per un grup de monjos veterans. N’hi havia d’altres que abusaven del privilegi i es tornaven insolents, o demanaven favors a canvi del seu suport. Però la majoria, senzillament es preocupava de fer l’elecció més convenient.

Aquella tarda, al claustre, Philip va parlar a molts dels monjos, individualment o en grup, i els va explicar ingènuament que aspirava al lloc i que li semblava que, tot i la seva joventut, ho podia fer millor que Remigius. Va contestar les seves preguntes, la majoria de les quals tenien a veure amb les racions de menjar i beguda.

Acabava cada conversa dient: «Si cadascun de vosaltres pren la decisió enraonadament i amb l’ajuda de la pregària, Déu beneirà sense cap mena de dubte el resultat». Era prudent dir això, però a més Philip hi creia.

—Estem guanyant —li va dir Milius el cuiner l’endemà al matí mentre Philip i ell esmorzaven una mica de pa amb cervesa i els marmitons revifaven els focs.

Philip va clavar queixalada al pa negre que era molt sec i va fer un bon glop de cervesa per tirar-lo avall. Milius era un jove entusiasta i molt enginyós, protegit de Cuthbert i admirador de Philip. Tenia els cabells negres estirats i una cara petita amb faccions regulars. De la mateixa manera que Cuthbert, estava content de servir Déu en coses pràctiques i es perdia la majoria dels oficis. Philip no es refiava del seu optimisme.

—Com has arribat a aquesta conclusió? —li va preguntar, escèptic.

—Tots els que estem de part de Cuthbert et donem suport a tu, el cambrer, l’infermer, el mestre de novicis i jo mateix, perquè sabem que ets un bon proveïdor i les provisions són el problema més gran del règim actual. Molts dels monjos regulars et votaran per una raó semblant, perquè pensen que administraràs millor els béns del priorat i que això millorarà les condicions de vida i el menjar.

Philip va arrufar les celles.

—No m’agradaria enganyar ningú. La meva primera preocupació serà arreglar la catedral i millorar els oficis. Això té prioritat abans que el menjar.

—Ho has deixat ben clar i ells ho saben —va dir Milius precipitadament—. Aquest és el motiu pel qual el cap d’hostes i un parell més votaran Remigius, perquè s’estimen més un règim de poca activitat i una vida tranquil·la. Els altres que li donen suport són la seva camarilla, que confien obtenir privilegis especials quan ell es faci càrrec de tot: el sagristà, l’admonitor, el tresorer i tota la colla. El cantor és amic del sagristà, però em penso que el podem fer canviar de bàndol, sobretot si promets nomenar un bibliotecari.

Philip va fer que sí amb el cap. El cantor s’encarregava de la música de les cerimònies i estava convençut que no s’havia d’ocupar dels llibres si ja tenia les seves pròpies obligacions.

—En tot cas, és una bona idea —va dir Philip—. Ens cal un bibliotecari per ampliar la col·lecció de llibres.

Milius es va aixecar del tamboret i va començar a esmolar un ganivet de cuina. Li sobrava energia i sempre havia de tenir les mans ocupades.

—Hi ha quaranta-quatre monjos amb dret a vot —va assenyalar Milius. Abans n’hi havia quaranta-cinc, però un d’ells acabava de morir—. Calculo que divuit estan a favor nostre i deu a favor de Remigius. Els setze que falten estan indecisos. En necessitem vint-i-tres per obtenir la majoria. Això vol dir que hauràs de convèncer cinc dels indecisos.

—Vist d’aquesta manera sembla fàcil —va dir Philip—. Quant de temps tenim?

—No ho sé. Els germans convoquem l’elecció, però si ho fem massa aviat el bisbe pot negar-se a confirmar el nostre escollit, i si esperem massa pot ordenar que la convoquem. El bisbe també té dret a proposar un candidat. Ara com ara, és possible que ni tan sols sàpiga que l’antic prior és mort.

—Llavors podria allargar-se molt.

—Sí. I tan aviat com estiguem segurs de tenir la majoria, has de tornar a la cel·la, i quedar-te allà fins que tot hagi acabat.

—Per què? —Aquella proposta va desconcertar Philip.

—La familiaritat crea el desprestigi. —Milius va brandar el ganivet esmolat amb entusiasme—. Perdona’m si et semblo poc respectuós, però has estat tu qui m’ho ha preguntat. En aquest moment t’envolta una aura. Ets una figura remota i santificada, especialment per als monjos joves com jo. Has obrat un miracle en la petita cel·la al teu càrrec, reformant-la i fent-la autosuficient. Ets un ordenancista estricte, però els teus monjos estan ben alimentats. Tens fusta de capdavanter, però pots inclinar el cap i acceptar una estirada d’orelles com el novici més jove. Coneixes les Escriptures i fas el millor formatge del país.

—Exageres.

—No gaire.

—No puc creure que els monjos pensin això de mi… No és lògic.

—Sí que ho és. —Milius va emfasitzar l’afirmació encongint lleugerament les espatlles—. Però no durarà quan t’arribin a conèixer. Si et quedes aquí perdries aquesta aura. Veurien com t’escures les dents i et rasques el cul, et sentirien roncar i tirar-te pets, descobririen com ets quan estàs de mala lluna, quan t’han ferit l’orgull o quan tens mal de cap. I això és el que no volem que passi. Deixa’ls que vegin com Remigius l’espifia un dia rere l’altre, mentre la teva imatge segueix intacta i resplendent.

—Això no m’agrada —va mormolar Philip en un to de preocupació—. És una presa de pèl.

—No enganyaríem ningú —va protestar Milius—. Pensa en el bon servei que faries a Déu i al monestir en cas de ser nomenat i en el mal servei que faria Remigius.

Philip va fer que no amb el cap.

—Em nego a presentar-me com un àngel. Accedeixo a una cosa: no em quedaré aquí, perquè de totes totes havia de tornar al bosc. Però hem de ser honrats amb els germans. El que els demano és que escullin un home imperfecte i fal·lible, que necessitarà la seva ajuda i les seves pregàries.

—Doncs digue’ls això! —va dir Milius entusiasmat—. És perfecte, els encantarà.

«És incorregible», va pensar Philip, i va decidir canviar de tema.

—Quina és la teva impressió sobre els indecisos?

—Són conservadors —va afirmar Milius sense vacil·lar—. Veuen en Remigius l’home de més edat, el que introduirà menys canvis, el tipus previsible i eficaç que ara com ara és al capdavant de tot.

Philip va fer un gest d’assentiment.

—I es mostren cautelosos davant meu, com si fos un gos foraster que pot mossegar.

La campana va tocar a capítol. Milius va fer un glop de la cervesa que li quedava.

—Ara, segur que es produirà algun atac en contra teu, Philip. No puc preveure com serà, però et faran quedar com un passerell inexpert, obstinat i de poca confiança. Has de causar la impressió que ets tranquil, cautelós i sensat i deixar que Cuthbert i jo ens encarreguem de sortir en defensa teva.

Philip començava a inquietar-se. Allò era una nova manera de comportar-se, sospesant cada moviment que feia i calculant com l’interpretarien i el jutjarien els altres.

—Normalment, només penso en com Déu jutjarà el meu comportament —va dir, mentre un lleuger to de desaprovació li tenyia la veu.

—Ja ho sé, ja ho sé —va respondre Milius, impacient—, però no és cap pecat ajudar les persones una mica simples perquè vegin el que fas sota una bona llum.

Philip va arrufar les celles. Els arguments de Milius eren irrebatibles.

Van sortir de la cuina, van travessar el refectori i es van dirigir al claustre. Philip estava molt intranquil. Atac? Què volia dir, un atac? S’atrevirien a calumniar-lo? Com hauria de reaccionar? Si deien d’ell alguna mentida, s’enfadaria. Hauria de reprimir la ira per tal de semblar tranquil i conservador i tota la resta? I si feia això, no seria admetre que les mentides deien veritats? Va decidir que es presentaria tal com era, potser només una mica més digne i seriós.

La sala capitular era en un petit edifici circular adossat a la paret oriental del claustre. Estava moblada amb bancs disposats en anells concèntrics. No hi havia llar de foc, i hi feia fred, sobretot venint de la cuina. La llum entrava per unes finestres llargues situades a l’altura dels ulls, de manera que no hi havia res més per mirar que els monjos que hi havia a la sala.

Això va ser exactament el que va fer Philip. Gairebé tots els germans eren presents. N’hi havia de totes les edats, entre els setze anys i els setanta. Alts i baixos, bruns i rossos, tots vestits amb l’hàbit de llana aspra i calçats amb sandàlies de cuir. Allà hi havia el cap d’hostes, amb la panxa rodona i el nas vermell que revelaven els vicis que tenia, que potser serien perdonables, va pensar Philip, si alguna vegada hagués tingut un convidat. Allí es trobava el cambrer que obligava els monjos a canviar-se de roba, i a afaitar-se per Nadal i per la Pentecosta, en què també els recomanava un bany, tot i que no era obligatori. Repenjat a la paret més allunyada hi havia el germà més vell, un ancià feble, pensarós i impertorbable, amb els cabells encara grisos, que no parlava gairebé mai, però que quan ho feia era contundent. Amb tota seguretat, si no hagués estat tan humil, hauria estat prior. Hi havia el germà Simon, de mirada furtiva i mans inquietes, un home que es confessava de pecats d’impuresa tan sovint que, com li havia xiuxiuejat Milius a Philip, gairebé semblava que fruïa més amb la confessió que no pas amb el pecat. També hi era present William Beauvis, comportant-se correctament; el germà Paul, gairebé sense caminar coix; Cuthbert Whitehead, segur d’ell mateix; John Small, el diminut tresorer; i Pierre, l’admonitor mesquí que havia negat el sopar a Philip el dia abans. Quan va mirar al seu voltant, es va adonar que tots els ulls estaven clavats en ell, la qual cosa li va fer abaixar la mirada perquè se sentia incòmode.

Van entrar Remigius i Andrew, el sagristà, i es van asseure prop de John Small i Pierre. «Això vol dir que no volen dissimular que formen un bàndol», va pensar Philip.

El capítol va començar amb una lectura sobre Simeó l’Estilita, el sant del dia. Havia estat un ermità que havia passat la major part de la seva vida al capdamunt d’una columna, i tot i que no es podia posar en qüestió la seva abnegació, Philip sempre havia tingut els seus dubtes pel que feia a la vàlua real del seu testimoni. L’havia anat a veure una gentada, però, hi havien anat per elevar els esperits o per contemplar un excèntric?

Després de les pregàries es va procedir a la lectura d’un capítol del llibre de sant Benet. Aquesta lectura diària d’un capítol donava nom a les reunions que feien i a l’edifici on es desenvolupaven. Remigius es va aixecar per llegir i mentre feia una pausa amb el llibre davant seu, Philip li va estudiar el perfil, i per primera vegada el va veure amb els ulls d’un rival. Remigius tenia una manera enèrgica i brusca de moure’s i de parlar que li donava un aire d’eficiència ben contrari al seu veritable caràcter. Una observació més atenta posava al descobert els elements que hi havia sota la façana: els ulls blaus força sortints es movien contínuament a causa de la inquietud; entreobria la boca sense caràcter un parell o més de cops abans de parlar; i, per acabar, no tenia les mans quietes ni un moment, encara que tot ell estigués immòbil. Tota la seva autoritat es fonamentava en l’arrogància, el mal humor i l’actitud distant envers els subordinats.

Philip es preguntava per què havia triat de llegir el capítol ell mateix. Ho va entendre uns instants més tard.

—«El primer grau d’humilitat és una obediència presta» —va llegir Remigius. Havia escollit el capítol cinquè, que tractava de l’obediència, per recordar a tothom la seva antiguitat i la subordinació que els altres li devien. Era una tàctica d’intimidació camuflada. Remigius era astut de debò—. «No viuen com ells voldrien, no obeeixen els seus propis desigs i plaers, sinó que segueixen les ordres i la direcció d’un altre, romanen als monestirs, i desitgen que els governi un abat. Sens dubte són ells els que practiquen el que va dir el Senyor: “No vaig venir aquí a fer la meva voluntat sinó la voluntat d’Aquell que em va enviar”». Remigius dibuixava la seva tàctica de combat de la manera esperada, atès que en aquell enfrontament ell representava l’autoritat establerta.

Després del capítol venia la necrològica i, aquell dia, com no podia ser d’altra manera, totes les pregàries van ser per a l’ànima del prior James. La part més animada del capítol va quedar reservada per al final. Era la discussió dels assumptes, la confessió de les faltes i les acusacions de mal comportament.

—Durant la missa major d’ahir es va produir un aldarull —va començar Remigius.

Philip gairebé es va sentir alleujat. Ara ja sabia com l’atacarien. No estava segur si la seva actuació del dia anterior havia estat del tot correcta, però sabia per què ho havia fet i estava preparat per defensar-se.

—Jo no hi era —va prosseguir Remigius—. Em vaig haver de quedar a casa del prior per ocupar-me d’uns assumptes urgents, però el sagristà em va explicar tot el que va passar.

En aquell moment Cuthbert Whitehead el va interrompre.

—No et facis cap retret per això, germà Remigius —va dir en un to tranquil·litzador—. Sabem que, en principi, els afers del monestir no han de tenir preferència sobre la missa major, però comprenem que la mort del nostre estimat prior t’ha obligat a ocupar-te de molts assumptes que no són de la teva competència habitual. Tinc la seguretat que tots estem d’acord que no et cal cap penitència.

«Quina guineu tan astuta, el vell Cuthbert!», va pensar Philip. Era evident que Remigius no havia tingut cap intenció de confessar una falta. Tanmateix, Cuthbert l’havia perdonat i això havia causat la impressió general que en realitat havia admès la falta. Ara, tot i que ell podia haver comès un error, estaria al mateix nivell que Remigius. A més, Cuthbert havia apuntat que Remigius tenia dificultats a acomplir els deures i obligacions del prior. El cellerer havia soscavat l’autoritat de Remigius amb unes paraules amables i aquest no podia sinó estar enfurismat. Philip sentia angúnia al coll per l’excitació del triomf.

El sagristà Andrew va llançar una mirada acusadora a Cuthbert.

—Estic segur que cap de nosaltres volia criticar el nostre reverend sotsprior —va dir—. L’aldarull a què es referia va ser provocat pel germà Philip, que ha vingut de la cel·la de St-John-in-the-Forest, i que va fer sortir el jove William Beauvis del seu lloc al cor, se’l va emportar al creuer i allí el va renyar mentre jo celebrava l’ofici.

Remigius va adoptar una expressió de desaprovació pesarosa.

—Tots estarem d’acord que Philip havia d’haver esperat que s’acabés l’ofici.

Philip va observar la cara que feien els altres monjos. No semblaven estar a favor ni en contra del que deia el sotsprior. Seguien l’acte amb el mateix aire que tenen els espectadors d’un torneig, on no hi ha ni bons ni dolents i l’únic interès és saber qui guanyarà.

Philip volia protestar dient: «Si m’hagués esperat, el mal comportament hauria continuat durant la resta de l’ofici», però es va recordar del consell de Milius i es va quedar callat per deixar que ell parlés en lloc seu.

—Jo tampoc no hi vaig assistir, a la missa major, com per desgràcia em passa sovint, perquè té lloc just abans de dinar, i per això m’agradaria que el germà Andrew em pogués explicar què passava al cor abans que el germà Philip hi intervingués. Es mantenia l’ordre i el decòrum?

—Els joves estaven una mica esverats —va contestar el sagristà a contracor—. Tenia la intenció de parlar-ne amb ells més tard.

—És comprensible que et mostris imprecís pel que fa als detalls, perquè estaves concentrat en l’ofici —va concedir Milius, comprensiu—. Per sort tenim un admonitor, el deure del qual és ocupar-se del mal comportament al monestir. Digueu-nos què vau observar, germà Pierre.

—Exactament el mateix que ha dit el sagristà —va contestar l’admonitor en un to hostil.

—Sembla que haurem de preguntar al germà Philip els detalls del que va passar.

Philip va pensar que Milius havia estat molt hàbil. Havia deixat clar que ni el sagristà ni l’admonitor havien vist res del que els monjos joves feien durant l’ofici. Però tot i que Philip admirava la capacitat dialèctica de Milius, es resistia a prendre part en el joc. L’elecció d’un prior no era cap concurs d’enginy, i consistia a mirar de desentranyar la voluntat de Déu. Va vacil·lar. Milius se’l mirava com dient: «Ara és la teva!». Però Philip tenia una vena d’obstinació que encara es feia més patent quan algú l’induïa a adoptar una posició dubtosa des del punt de vista ètic.

—Va passar exactament com els meus germans han descrit —va dir mirant Milius a la cara.

Milius es va quedar de pedra i el va mirar amb una expressió d’incredulitat. Va obrir la boca, però era evident que no sabia què dir. Philip es va sentir culpable per haver fallat al seu partidari. «Després li donaré una explicació», va pensar, «si no està massa enfadat».

Remigius estava a punt d’insistir en l’acusació, quan es va escoltar una altra veu.

—Voldria confessar. —Tothom va dirigir la mirada a William Beauvis, el monjo que havia comès la falta, que s’havia incorporat amb un posat tot avergonyit—. Vaig estar llançant boletes de quisca al preceptor de novicis per riure —va dir en veu baixa però clara—. El germà Philip va fer que me’n penedís. Demano perdó a Déu i als meus germans que m’imposin una penitència.

Es va asseure de cop.

Abans que Remigius pogués reaccionar, un altre novici jove es va posar dret.

—He de fer una confessió —va dir—. Vaig fer el mateix. Demano una penitència —va tornar a seure.

Aquell atac sobtat d’autoinculpació va resultar encomanadís. Aviat es va confessar un tercer monjo, i després un quart, i finalment un cinquè.

La veritat havia sortit a la llum malgrat els escrúpols de Philip, i aquest no podia evitar estar-ne satisfet. Es va adonar que Milius intentava contenir un somriure de triomf. Aquella confessió deixava ben clar que s’havia produït un petit motí als mateixos nassos del sagristà i l’admonitor.

Un Remigius molt disgustat va imposar als culpables una setmana de silenci absolut. No podrien parlar, ni ningú els podria dirigir la paraula. Era un càstig més dur del que semblava. Philip l’havia patit quan era jove. Si un sol dia d’aïllament era terrible, una setmana sencera era senzillament insuportable. Però Remigius només donava lliure curs a la ràbia que sentia perquè la seva tàctica havia fracassat. Com que els culpables havien confessat no tenia més remei que castigar-los, però en fer-ho reconeixia que Philip havia tingut raó des d’un bon començament. L’atac contra Philip havia fracassat, i aquest estava exultant. A pesar de covar certs remordiments, Philip va gaudir d’aquell moment.

Però la humiliació de Remigius encara no s’havia acabat. Cuthbert va tornar a parlar.

—Es va produir una altra pertorbació de la qual cal parlar. Va tenir lloc al claustre just després de la missa major. —Philip es preguntava què dimonis venia ara. Cuthbert va continuar—: El germà Andrew es va enfrontar al germà Philip i el va acusar de mala conducta. —«És clar que ho va fer», va pensar Philip. Tothom ho sabia—. Bé, tots sabem que el moment i el lloc per a aquest tipus d’acusacions és aquí, en el transcurs del capítol. I hi ha bones raons que expliquen que els nostres avantpassats ho establissin així. Durant la nit, es calma la mala maror, els greuges es poden discutir l’endemà al matí en un ambient de calma i moderació i la comunitat en conjunt pot aportar una mica de saviesa col·lectiva a fi de resoldre el problema. Però, lamento dir-ho, Andrew es va saltar aquesta assenyada regla i va provocar una escena al claustre, amb la qual cosa va inquietar tothom perquè va parlar amb intemperància. Deixar passar aquesta mena de comportaments seria injust per als joves germans castigats.

«No ha tingut cap compassió, i ha estat molt viu», va pensar Philip amb alegria. En cap moment no s’havia arribat a discutir la qüestió de si havia tingut raó o no en treure William del cor durant la celebració de l’ofici. Tots els intents de plantejar-la es van convertir en una indagació sobre la conducta de l’acusador. I així era com havia de ser, perquè l’acusació d’Andrew contra Philip no havia estat sincera. Entre Cuthbert i Milius havien desacreditat Remigius i els seus dos principals aliats, Andrew i Pierre.

La cara d’Andrew, normalment vermella, ara estava morada de fúria, i Remigius semblava gairebé esfereït. Philip estava content perquè pensava que s’ho mereixien, però ara li preocupava el perill que la humiliació dels seus oponents no anés massa lluny.

—No és decorós que els germans joves discuteixin la penitència que cal imposar als grans —va declarar—. Deixem que el sotsprior s’ocupi d’aquest assumpte en privat.

Va mirar al voltant seu i va comprovar que els monjos aprovaven aquesta magnanimitat. Va comprendre que, sense voler, s’havia anotat un altre punt a favor seu.

Semblava que tot havia acabat. L’opinió general era favorable a Philip, i aquest estava segur que s’havia guanyat la majoria dels indecisos. Va ser llavors que Remigius va parlar:

—Hi ha una altra qüestió que voldria plantejar.

Philip va estudiar el rostre del sotsprior, que semblava desesperat. Llavors va mirar Andrew el sagristà i Pierre l’admonitor i es va adonar que estaven sorpresos. Això volia dir que era una cosa que no havien preparat abans. Remigius donava per fet que li concedirien el càrrec?

—La majoria de vosaltres sabeu que el bisbe té dret a presentar candidats a la nostra consideració —va començar Remigius—. També té la facultat de negar-se a confirmar l’elecció que fem nosaltres. Aquesta divisió de poders pot provocar disputes entre el bisbe i el monestir, com els germans més antics saben per experiència. Al final, ni el bisbe ens pot forçar a acceptar el seu candidat, ni nosaltres podem insistir amb el nostre. I quan es planteja aquest conflicte, s’ha de resoldre mitjançant una negociació. En aquest cas, el resultat depèn en gran mesura de la determinació i la unitat dels germans…, i en especial d’això. —A Philip això no li va fer cap gràcia. Remigius havia aconseguit sufocar la ira i ara es presentava tranquil i altiu de nou. Philip no sabia què succeiria a continuació, però ja no tenia aquella sensació de triomf—. El motiu pel qual faig referència a tot això són dues informacions molt importants de les quals he tingut coneixement —va continuar Remigius—. La primera és que potser hi haurà més d’un candidat entre nosaltres, aquí a la sala. —Philip va pensar que allò no podia sorprendre ningú—. La segona és que el bisbe també ha presentat un candidat.

Es va fer un silenci absolut. Allò eren males notícies per a tots dos bàndols. Algú va preguntar:

—Sabeu qui és el candidat del bisbe?

—Sí —va contestar Remigius, i en aquell instant Philip va saber que l’home mentia—. El candidat del bisbe és el germà Osbert de Newbury.

Un o dos monjos van deixar escapar una exclamació ofegada, i tots van quedar horroritzats. Coneixien Osbert perquè havia estat admonitor a Kingsbridge durant un temps. Era fill il·legítim del bisbe i considerava l’Església un simple instrument per portar una vida ociosa i nedar en l’abundància. Mai no havia intentat seriosament complir els vots, però ho feia veure sense esforçar-s’hi gaire i es refiava que el seu pare li tragués les castanyes del foc. La perspectiva de tenir-lo com a prior era esfereïdora, fins i tot per a la camarilla de Remigius. Només el cap d’hostes i un o dos dels seus col·legues, uns viciosos incurables, podrien donar suport a Osbert, confiant en un règim de disciplina relaxada i d’indulgència descuidada.

—Si nomenem dos candidats, germans, és possible que el bisbe conclogui que estem dividits —va continuar Remigius—, que som incapaços de decidir-nos com a col·lectivitat i que per tant ell ha de triar per nosaltres. I en conseqüència haurem d’acatar la seva elecció. Si volem evitar que Osbert sigui prior, faríem bé presentant un sol candidat. I potser hauria d’afegir que ens hauríem d’assegurar que el nostre candidat no pugui ser descartat fàcilment perquè sigui massa jove o inexpert. —Es va sentir un murmuri d’assentiment. Philip estava desolat. Feia un moment estava segur de la seva victòria, però ara l’hi havien pres de les mans. Tots els monjos estaven amb Remigius perquè hi veien el candidat segur, el candidat de la unitat, l’home que anul·laria Osbert. Philip estava segur que Remigius mentia respecte a Osbert, però allò no canviava res. En aquell moment els monjos estaven espantats i donarien suport a Remigius, cosa que significaria més anys de decadència per al priorat de Kingsbridge—. I ara sortim a reflexionar i resar sobre aquest problema mentre fem el treball de Déu en el dia d’avui —va dir Remigius abans que ningú pogués comentar res. Es va aixecar i se’n va anar amb Andrew, Pierre i John Small darrere, els tres últims atordits, però triomfals.

Tan bon punt van ser fora, es va desfermar un murmuri de conversacions entre tots els altres monjos.

—Mai no hauria pensat que Remigius tingués prou imaginació per maquinar un tripijoc com aquest —va dir Milius a Philip.

—Ha dit una mentida —va dir Philip amb amargor—. N’estic segur.

Cuthbert s’hi va afegir i va escoltar el comentari de Philip.

—Que sigui una mentida no té cap importància —va dir—. Només amb l’amenaça n’hi ha prou.

—Al final se sabrà la veritat —va dir Philip.

—No necessàriament —va replicar Milius—. Suposem que el bisbe no presenta la candidatura d’Osbert. Remigius dirà que el bisbe es va fer enrere davant la perspectiva d’una lluita contra el priorat unit.

—No estic disposat a renunciar —va dir Philip amb obstinació.

—Què podem fer? —va preguntar Milius.

—Hem d’esbrinar la veritat —va dir Philip amb fermesa.

—No podem —va contestar Milius.

Philip s’estava trencant el cap. Sentia una frustració angoixant.

—Per què no l’hi preguntem sense més ni més? —va dir.

—Preguntar? Què vols dir?

—Preguntar al bisbe quines intencions té.

—Com?

—Podríem enviar un missatger al palau del bisbe —va proposar Philip, pensant en veu alta. Va mirar Cuthbert. Cuthbert rumiava.

—Sí. Contínuament envio missatges a l’exterior. N’enviaré un al palau.

—Per demanar al bisbe quines són les seves intencions? —va preguntar Milius, escèptic.

Philip va arrufar les celles. Aquest era el problema. Cuthbert va estar d’acord amb Milius.

—El bisbe no ens dirà res —va dir.

A Philip se li va acudir una idea tot d’un plegat. Va aixecar les celles i es va donar un cop de puny a la mà quan va trobar la solució.

—No —va dir—. El bisbe no ens ho dirà, però sí l’ardiaca.

Aquella nit, Philip va somiar en Jonathan, el nen abandonat. En el somni, el nen era a la portalada de la capella de St-John-in-the-Forest i Philip s’hi trobava a l’interior i llegia l’ofici de la prima, quan un llop va sortir furtivament del bosc i va travessar el camp, lliscant com una serp en direcció a la criatura. Philip no s’atrevia a moure’s per por de causar un enrenou durant l’ofici i rebre una reprimenda de Remigius i Andrew, perquè tots dos hi eren, tot i que cap dels dos mai no havia estat a la cel·la. Va decidir cridar, però per molt que ho va intentar no aconseguia emetre cap so, com passa tot sovint en els somnis. Finalment va fer un esforç tan gran que es va despertar. Jeia tremolant en la foscor mentre escoltava la respiració dels monjos adormits al seu voltant i s’anava convencent lentament que el llop no era real.

D’ençà que havia arribat a Kingsbridge, amb prou feines havia pensat en el nen. Es va preguntar què en faria si arribava a ser prior. En aquest cas, tot seria diferent. Una criatura en un monestir petit, encara que no era corrent, no tenia importància. El mateix nen al priorat de Kingsbridge seria com un terratrèmol. Ben mirat, però, què hi havia de dolent? No era pecat donar a la gent un tema per parlar. Quan fos prior faria el que voldria. Es podria endur Johnny Eightpence a Kingsbridge perquè cuidés la criatura. La idea el va satisfer enormement. «Això és exactament el que faré», va pensar. Llavors va recordar que era molt probable que no arribés a ser prior.

Es va quedar despert fins a l’alba, mort d’impaciència. No hi havia res que pogués fer per donar una empenta al cas. Era inútil parlar amb els monjos perquè estaven paralitzats per l’amenaça d’Osbert. Alguns ja s’havien dirigit a Philip per dir-li que els sabia greu la derrota, com si l’elecció ja s’hagués celebrat. Es va resistir a la temptació de dir-los que eren uns covards sense fe. Es va limitar a somriure i els va dir que potser encara els esperava una sorpresa. Però no es podia dir que la seva fe fos gaire gran. Era possible que l’ardiaca Waleran no estigués al palau del bisbe. O que tot i sent-hi, per alguna raó no volgués comunicar a Philip els plans del bisbe. O també, i allò era el més probable tenint en compte el caràcter de l’ardiaca, que tingués els seus propis plans.

Philip es va llevar de matinada amb els altres monjos i se’n va anar a la catedral per a la prima, el primer ofici del dia. Després es va dirigir al refectori per esmorzar amb els altres, però va topar amb Milius, que li va assenyalar la cuina amb un gest dissimulat. Philip el va seguir amb els nervis de punta. El missatger ja devia haver tornat. Havia estat ràpid. Devia haver rebut la resposta molt de pressa i es devia haver posat en camí el dia abans a la tarda. Tot i així havia viatjat molt de pressa. Philip no coneixia cap cavall dels estables del monestir que fos capaç de fer un viatge com aquell tan de pressa. Però, quina devia ser la resposta?

Qui esperava a la cuina no era el missatger, sinó el mateix ardiaca. Waleran Bigod.

Philip se’l va quedar mirant, astorat. La figura prima, embolcallada amb la capa negra de l’ardiaca estava enfilada dalt d’un tamboret, com un corb dalt d’una soca. Tenia la punta del nas corbat vermella del fred. S’escalfava les mans, ossudes i blanques, amb una copa de vi especiat i calent.

—Que bé que hàgiu vingut! —va exclamar Philip.

—M’alegro que m’escrivíssiu —va dir Waleran fredament.

—De debò? —va preguntar Philip amb impaciència—. És veritat que el bisbe vol nomenar Osbert?

Waleran va alçar la mà per tranquil·litzar-lo.

—A això, ja hi arribarem. De moment, Cuthbert m’estava explicant el que va passar aquí ahir.

Philip va dissimular la decepció que sentia. Allò no havia estat una resposta directa. Va estudiar el rostre de Waleran, intentant llegir-li la ment. No hi havia dubte que Waleran tenia els seus plans, però Philip no podia endevinar en què consistien.

Cuthbert, a qui Philip encara no havia vist, seia a la vora del foc sucant pa en una gerra de cervesa, a fi d’estovar-lo i poder-lo rosegar amb la seva dentadura de vell. Va reprendre la narració dels fets del capítol del dia anterior. Philip s’agitava intranquil, mirant d’endevinar què maquinava Waleran. Va tastar una mica de pa, però es va adonar que estava massa tens per empassar-se’l. Va fer uns glops de cervesa rebaixada, només per tenir les mans ocupades.

—I per tant —va concloure Cuthbert—, ens va semblar que l’únic que podíem fer era intentar verificar les intencions del bisbe. I afortunadament, Philip va pensar que podia confiar en la bona relació que té amb vós. I per això us vam enviar el missatge.

—I ara ens direu el que volem saber? —va demanar Philip, impacient.

—Sí. Us ho diré. —Waleran va deixar damunt la taula la copa de vi intacta—. Al bisbe li hauria agradat que el seu fill fos prior de Kingsbridge.

A Philip li va caure l’ànima als peus.

—Això vol dir que Remigius ha dit la veritat…

—No obstant això —va continuar Waleran—, el bisbe no vol provocar una baralla entre els monjos.

Philip va arrufar les celles. Això era si fa no fa el que havia predit Remigius, però hi havia alguna cosa que no quedava clara del tot.

—No deveu pas haver fet tot aquest camí només per dir-nos això, oi? —va comentar Philip.

Waleran li va dirigir una mirada de reconeixement i Philip va saber que l’havia encertat de ple.

—No —va respondre Waleran—. El bisbe m’ha demanat que comprovi quin ambient es respira al monestir, i m’ha autoritzat a fer una designació en nom seu. En realitat, he portat el segell episcopal amb mi per poder escriure una carta de nomenament a fi que l’assumpte es faci oficial i revesteixi un caràcter obligatori. Com veureu, compto amb plena autoritat.

Philip va reflexionar un instant en tot allò. Waleran tenia poders per designar un candidat i legitimar-lo amb el segell del bisbe. Això volia dir que li havia deixat tot l’assumpte a les seves mans.

—Esteu d’acord amb el que Cuthbert ha dit, que el nomenament d’Osbert podria ser motiu de disputa, i que això és el que el bisbe voldria evitar? —va preguntar Philip.

—Sí, sí. Hi estic d’acord —va afirmar Waleran.

—Llavors no nomenareu Osbert…

—No.

Philip no s’ho podia creure. Els monjos estarien tan contents de deslliurar-se de l’amenaça d’Osbert que votarien agraïts per qualsevol candidat que nomenés Waleran.

Ara l’ardiaca tenia el poder d’elegir el nou prior.

—Així doncs, qui nomenareu? —va preguntar Philip.

—A vós… O a Remigius —va contestar Waleran.

—La capacitat de Remigius per dirigir el priorat…

—Conec molt bé la seva capacitat i també la vostra —el va interrompre Waleran aixecant una mà prima i blanca—. Sé quin dels dos seria el millor prior. —Va fer una pausa i va afegir—: Però hi ha una altra qüestió.

«I ara què hi ha?», es va preguntar Philip. Què més s’havia de tenir en compte, a banda de decidir qui seria el millor prior? Va mirar els altres. Milius també estava atabalat, però el vell Cuthbert somreia, com si sabés què els esperava.

—Com vosaltres —va continuar Waleran—, desitjo que els que ocupin llocs importants dins l’Església siguin homes enèrgics i capacitats, sense tenir en compte qüestions d’edat, abans que monjos grans recompensats pels llargs serveis prestats. Probablement, els monjos vells són més sants que bons administradors.

—És clar, és clar —va admetre amb impaciència Philip, que no veia la necessitat d’allargar-se més.

—I nosaltres hem de treballar junts per tal d’aconseguir-ho —va dir l’ardiaca—. Vosaltres tres i jo.

—No entenc on voleu anar a parar —va intervenir Milius.

—Doncs jo sí —va afirmar Cuthbert.

Waleran va mirar Cuthbert amb un somriure i després es va fixar en Philip.

—Permeteu-me que us parli sense embuts —va dir—. El bisbe és vell. Un dia morirà i llavors ens caldrà un altre bisbe tal com avui ens cal un nou prior. Els monjos de Kingsbridge tenen el dret d’elegir el nou bisbe, perquè el de Kingsbridge també és abat del priorat.

Philip va arrufar les celles. Tot allò era superflu. Ara es tractava d’elegir un prior i no un bisbe.

Waleran va continuar parlant.

—És clar que els monjos no tindran llibertat absoluta per elegir qui vulguin com a bisbe, perquè l’arquebisbe i el mateix rei hi tindran alguna cosa a dir; però, en definitiva, són els germans els qui legitimen el nomenament. I quan arribi aquest moment, vosaltres tres tindreu una gran influència sobre la decisió.

Cuthbert feia que sí amb el cap, com per afirmar que no s’havia equivocat, i Philip començava a sospitar què els cauria a sobre.

—El que vós voleu és que us faci prior de Kingsbridge. El que jo vull es que vós em feu bisbe —va concloure Waleran.

«De manera que es tractava d’això!».

Philip va esguardar Waleran en silenci. Era molt senzill. L’ardiaca volia fer un tracte.

Philip estava escandalitzat. No era el mateix que comprar o vendre un càrrec eclesiàstic, cosa que es coneixia com a pecat de simonia, però de totes maneres feia un desagradable tuf de transacció comercial.

Va mirar de pensar-hi objectivament. El tracte amb Waleran significava que seria prior. Així que hi va caure, se li va accelerar el cor. Li era difícil buscar tres peus al gat a qualsevol cosa que el portés a obtenir el càrrec, però allò volia dir que probablement Waleran, arribat el moment, es convertiria en bisbe. Seria un bon bisbe? Certament que seria competent. Semblava que no tingués vicis greus. La seva manera d’enfocar el servei a Déu era més aviat mundana i pràctica, però, pensant-ho bé, també ho era la de Philip. Tenia la impressió que l’ardiaca amagava una vena implacable, en ell inexistent, però també s’adonava que estava basada en una decisió genuïna de defensar i alimentar els interessos de l’Església.

Qui més podria ser candidat quan el bisbe es morís? Probablement, Osbert. No era estrany que els càrrecs religiosos passessin de pares a fills, malgrat l’exigència oficial de celibat clerical. Era clar que Osbert, com a bisbe, representaria un risc molt més gran per a l’Església del que comportaria com a prior.

Fins i tot valdria la pena donar suport a un candidat molt pitjor que Waleran per tal de mantenir-ne Osbert al marge.

Hi hauria algun altre candidat per al càrrec? Era impossible saber-ho. Potser passarien anys abans que el bisbe passés a millor vida.

—No podem garantir que us elegeixin —va dir Cuthbert a Waleran.

—Jo sí —va contestar Waleran—. Només us demano que em nomeneu candidat. De fet, és exactament el que jo us ofereixo a canvi: una candidatura.

Cuthbert va fer que sí amb el cap.

—Jo hi estic d’acord —va dir solemnement.

—Jo també —va afegir Milius.

L’ardiaca i els dos monjos van mirar Philip. Aquest dubtava, com dividit en dues parts. Sabia que aquella no era la manera correcta d’elegir un bisbe, però tenia el càrrec de prior a l’abast de la mà. Potser no estava bé intercanviar un càrrec sagrat per un altre, com si fossin marxants de cavalls. Tanmateix, si s’hi negava, podia passar que Remigius es convertís en prior…, i Osbert en bisbe.

Amb tot, els arguments racionals semblaven qüestions bizantines. El desig de ser prior era una força irresistible a l’interior del seu cor. No podia refusar, malgrat tots els pros i els contres. Es va recordar de la pregària que havia elevat a Déu el dia abans, demanant-li que l’ajudés a aconseguir el càrrec. Va alçar els ulls a l’Altíssim i n’hi va enviar una altra: «Si Vós no voleu que això passi, lligueu-me la llengua i paralitzeu-me la boca, i atureu-me l’alè al coll, i impediu-me parlar».

—Accepto —va dir, mirant Waleran a la cara.

El llit del prior era enorme, tres vegades més ample que qualsevol llit on Philip hagués dormit mai. La base de fusta, tan alta com mig home, aguantava un matalàs de plomes. Tenia un dosser que el protegia dels corrents d’aire, on les mans pacients d’una dona pietosa havien brodat unes escenes bíbliques. Philip el va examinar amb un cert recel. Trobava extravagant que el prior tingués un dormitori per a ell sol, perquè ell mai a la vida no havia tingut un dormitori propi, i aquella nit era la primera vegada que dormia sol. Aquell llit era excessiu. Va considerar la possibilitat d’ordenar que li portessin un matalàs de palla i que traslladessin aquell llit a la infermeria, on donaria repòs als ossos vells d’algun monjo malalt, però, és clar, el llit no era només per a Philip. Quan el priorat acollia un visitant distingit, com un bisbe, un gran senyor o, fins i tot un rei, aquest ocupava el dormitori i el prior s’instal·lava tan bé com podia en qualsevol altre lloc. Així que, de fet, Philip no el podia eliminar.

—Aquesta nit sí que dormiràs bé —va comentar-li Waleran Bigod, no sense una punta d’enveja.

—Suposo que sí —va contestar Philip, dubtós.

Tot havia anat molt ràpid. L’ardiaca havia escrit una carta al priorat, allí mateix, a la cuina, ordenant als monjos de celebrar immediatament una elecció i on nomenava Philip com a candidat. Havia signat la carta amb el nom del bisbe i hi havia estampat el segell episcopal. Llavors tots quatre havien anat al capítol.

Així que Remigius els va veure entrar, va saber que havia perdut la batalla. Waleran va llegir la carta, i els monjos van aplaudir quan van sentir el nom de Philip. Remigius va tenir prou seny per prescindir de la formalitat de la votació i admetre la derrota.

I Philip va ser el prior.

Havia dirigit la resta del capítol en un estat d’atordiment i en acabat havia travessat la gespa fins a arribar a la casa del prior, a la part sud-oriental del recinte del priorat, per instal·lar-s’hi.

Quan va veure el llit va comprendre que la seva vida havia canviat de dalt a baix i de manera irrevocable. Era diferent, especial i estava separat dels altres monjos. Tenia poder i privilegis. I també tenia responsabilitats. Ell tot sol havia d’assegurar-se que aquella petita comunitat de quaranta-cinc homes sobrevisqués i prosperés. Si es morien de gana, seria per les seves mancances; si es tornaven corruptes, ell en seria responsable; si deshonoraven l’Església del Senyor, Déu el veuria com el culpable. Philip va recordar que havia estat ell qui havia buscat aquella tasca tan pesada. D’ara endavant l’hauria de suportar.

El seu primer deure com a prior va ser conduir els monjos a la catedral per la missa major. Aquell dia se celebrava l’Epifania, que queia en el dotzè dia després de Nadal, i era festiu. Tots els vilatans hi serien, i encara vindria més gent dels voltants. Una bona catedral amb una comunitat de monjos sòlida i la reputació de celebrar uns oficis espectaculars podia atreure més d’un miler de persones. Fins i tot la trista Kingsbridge atrauria la majoria de la noblesa local, perquè els oficis també eren un esdeveniment social on podien trobar-se amb els veïns i parlar de negocis.

Tanmateix, abans de l’ofici, Philip tenia una cosa més a discutir amb Waleran, ara que finalment estaven sols.

—La informació que us vaig transmetre sobre el comte de Shiring…

Waleran va assentir.

—No ho he oblidat. De fet, això és potser més important que la qüestió de qui és prior o bisbe. El comte Bartholomew ja ha arribat a Anglaterra. Demà l’esperen a Shiring.

—Què penseu fer? —va preguntar Philip, impacient.

—Demanaré els serveis de Sir Percy Hamleigh. De fet, espero que avui sigui a la celebració de la santa missa.

—N’he sentit a parlar, però no l’he vist mai —va dir Philip.

—Mireu de trobar un cavaller gras amb una esposa lletgíssima i un fill ben plantat. No podeu passar per alt la dona, és un veritable espantall.

—Què us fa pensar que es posarà de banda del rei Stephen contra el comte Bartholomew?

—Odien el comte amb tota l’ànima.

—Per què?

—El fill, William, estava promès per casar-se amb la filla del comte, però ella el va refusar i va trencar el compromís. Els Hamleigh es van sentir molt humiliats i encara no han oblidat el greuge. Saltarien a la mínima oportunitat de tornar-s’hi.

Philip va fer que sí amb el cap. Estava content d’haver-se tret de sobre aquella responsabilitat, perquè ja en tenia prou amb les seves. El priorat de Kingsbridge era un problema prou gran per mantenir-lo totalment ocupat. Waleran podia ocupar-se del món de fora.

Van sortir de casa del prior i es van dirigir novament al claustre. Els monjos esperaven. Philip va encapçalar la filera i va començar a caminar.

Va viure un gran moment quan va entrar a la catedral amb els monjos cantant darrere seu. No havia pensat que li agradaria tant. Va pensar que aquella eminència nova simbolitzava el poder de què a partir de llavors disposava per fer el bé, i per això estava profundament emocionat. Li hauria agradat que l’hagués vist l’abat Peter de Gwynedd. L’ancià s’hauria sentit d’allò més orgullós.

Va conduir els monjos als bancs del cor. Era costum que fos el bisbe qui celebrés els oficis majors, i aquell n’era un, però aquell dia ho faria el delegat del bisbe, Waleran. Quan va començar, Philip va examinar la congregació de fidels per buscar la família que l’ardiaca li havia descrit. A la nau hi havia unes cent cinquanta persones dretes. Els rics duien gruixuts abrics d’hivern i sabates de cuir, mentre que els camperols portaven bastes samarres i botes de feltre o esclops de fusta. A Philip no li va ser difícil localitzar els Hamleigh. Seien al davant, prop de l’altar. La primera que va distingir va ser la dona. Waleran no havia exagerat, era repel·lent amb avarícia. Tot i que portava caputxa, se li podia veure gairebé tota la cara i Philip va observar que la tenia coberta d’uns grans repugnants que s’anava tocant amb nerviosisme. Al seu costat hi havia un home gras d’uns quaranta anys, que devia ser Lord Percy. La seva indumentària revelava que era un home de considerable riquesa i poder, tot i que no pertanyia al rang superior dels barons i comtes. El fill estava repenjat en una de les massisses columnes. Era un home ben plantat, molt ros, i amb uns ulls que expressaven altivesa. Un matrimoni amb la família d’un comte hauria permès als Hamleigh creuar la línia divisòria entre la petita noblesa rural i la noblesa del regne. No era estrany que estiguessin furiosos per la cancel·lació de l’enllaç.

Philip es va tornar a concentrar en l’ofici religiós. Waleran el celebrava massa ràpid pel seu gust, la qual cosa va fer que es tornés a preguntar si havia fet bé d’acceptar la designació de Waleran per al càrrec de bisbe quan morís l’actual. L’ardiaca era un home dedicat, però semblava menysvalorar la importància del culte. Al cap i a la fi, la prosperitat i el poder de l’Església només eren mitjans per aconseguir una fi: la salvació de les ànimes. Philip va decidir que no s’havia d’amoïnar gaire per Waleran. Ara la cosa ja estava feta i, fos com fos, el bisbe segurament frustraria l’ambició de Waleran i viuria vint anys més.

La congregació feia molt de soroll. Ningú no sabia les respostes, és clar, se suposava que només els monjos i capellans hi prenien part, a excepció de les pregàries més conegudes i els amén. Alguns fidels miraven en un silenci reverencial, però d’altres es passejaven, se saludaven i xerraven. «Persones simples», va pensar Philip, «s’ha de fer alguna cosa perquè estiguin atents».

L’ofici arribava a la seva fi i l’ardiaca Waleran se’ls va adreçar.

—Molts de vosaltres sabeu que el nostre estimat prior de Kingsbridge ha mort. El seu cos, que jeu aquí a la catedral, serà enterrat avui al cementiri del priorat, aquest vespre. El bisbe i els monjos han escollit com a successor el germà Philip de Gwynedd, que ens ha conduït al temple aquest matí.

Es va aturar i Philip es va aixecar per encapçalar la processó de sortida. Llavors Waleran va dir:

—He de donar-vos una altra notícia dolorosa.

Allò va agafar Philip per sorpresa. Es va asseure altre cop.

—Acabo de rebre un missatge —va anunciar Waleran.

Philip sabia que no havia rebut cap missatge. Havien estat plegats tot el matí. Què es proposava ara, l’astut ardiaca?

—El missatge em comunica una pèrdua que ens causarà a tots un dolor profund —va fer una altra pausa.

Algú havia mort. Però qui? Waleran ho havia sabut abans d’arribar, però ho havia mantingut en secret, i ara faria veure que se n’acabava d’assabentar. Per què?

Philip només podia pensar en una raó, i si la seva sospita era certa, Waleran era molt més ambiciós i menys escrupolós del que havia imaginat. Realment els havia enganyat i manipulat a tots? Ell havia estat un simple peó en el joc de Waleran?

Les paraules finals de Waleran l’hi van confirmar.

—Estimats germans —va dir l’ardiaca amb solemnitat—, el bisbe de Kingsbridge ha mort.