1

Kingsbridge no parava de créixer. Feia temps que havia ultrapassat les muralles primitives, que ara ni tan sols protegien la meitat de les cases. Havien transcorregut cinc anys d’ençà que la comunitat havia construït unes muralles noves que abastaven els suburbis d’extramurs, però, a fora, ja es començaven a formar més suburbis. El prat a l’altra banda del riu, on s’havien celebrat tradicionalment la festa de Sant Pere Encadenat i la vigília de Sant Joan, s’havia convertit en una vila anomenada Newport.

Un diumenge fred de Pasqua el xèrif William Hamleigh cavalcava a través de Newport i travessava el pont de pedra que menava cap al que ara s’anomenava ciutat vella de Kingsbridge. Aquell dia, havia de ser consagrada la nova catedral. Va franquejar la imponent porta de la ciutat i va enfilar el carrer major acabat d’empedrar. Les cases a banda i banda del carrer eren de pedra amb comerços a la planta baixa i habitatge al damunt. William es va dir amb amargor que Kingsbridge era més gran, més sorollosa, més rica del que mai havia estat Shiring.

En arribar al final del carrer, va tombar en direcció al recinte del priorat, i allà, davant dels seus ulls, s’aixecava el motiu de l’expansió de Kingsbridge i del declivi de Shiring: la catedral.

Tallava la respiració.

Una filera de contraforts suportava l’altíssima nau. L’extrem oest tenia tres grans portalades semblants a portes gegantines sobre les quals unes fileres de finestres altes i esveltes d’ogiva eren flanquejades per torres afusades. El transsepte, acabat feia divuit anys, havia estat el que havia marcat la línia, i el que ara tenia davant era la meravellosa finalització de la idea. No hi havia hagut mai enlloc d’Anglaterra un edifici com aquell.

El mercat continuava fent-se cada diumenge a l’espai que s’estenia davant la porta de l’església, atapeït de parades. William va descavalcar, va deixar que Walter s’ocupés dels cavalls i es va encaminar cap al temple. Tenia cinquanta-quatre anys, estava inflat i sofria un dolor constant a les cames i als peus a causa de la gota. Per culpa d’això, sempre estava de mal humor.

A l’interior, la catedral encara era més impressionant. La nau central s’adequava a l’estil del transsepte, però el mestre constructor havia refinat el seu disseny en fer les columnes encara més esveltes i les finestres més grans. Però no era l’única innovació. William havia sentit a parlar dels vitralls de colors, obra d’artesans que Jack Jackson havia fet venir des de París. Es preguntava a què es devia tot l’enrenou que havien provocat, ja que s’imaginava que una finestra acolorida seria com un tapís o una pintura. Però llavors ho va entendre. La llum de l’exterior brillava a través dels vidres de colors, produint un efecte veritablement màgic. L’església estava plena de persones que estiraven el coll per poder admirar les finestres. Les imatges representaven passatges de la Bíblia, el cel i l’infern, sants, profetes i apòstols, però també ciutadans de Kingsbridge, que devien haver finançat els vitralls en què apareixien: un forner amb una safata plena de barres de pa, un adober amb els seus cuirs, un paleta amb els seus compassos i la seva nivelleta… «M’hi jugo el que sigui que Philip ha obtingut sucosos beneficis d’aquestes finestres», es va dir William amb amargor.

L’església s’havia omplert de gent per a l’ofici pasqual. El mercat s’havia estès fins a l’interior de l’edifici, com solia passar, i mentre s’endinsava a la nau, William era assaltat per comerciants que li oferien cervesa freda, pa calent de gingebre, i fins i tot fotre un clau ràpid en qualsevol racó per tres penics. El clergat continuava prohibint l’entrada dels venedors a les esglésies, però era una prohibició gairebé impossible de fer complir. William va intercanviar salutacions amb els ciutadans més importants del comtat. Malgrat totes aquelles distraccions socials i comercials, la seva mirada es veia irresistiblement atreta per les línies de l’arcada. Els seus pensaments estaven absorbits pels arcs i les finestres, els pilars amb els seus fusts, les nervadures i els segments del sostre de volta, que semblava que es dirigien cap al cel, com un recordatori permanent que era per al cel que s’havia construït l’edifici.

El terra estava empedrat, els pilars havien estat pintats i totes les finestres tenien vitralls. Kingsbridge i el priorat eren rics i la catedral en conjunt era una celebració d’aquesta prosperitat. A les capelles petites del transsepte hi havia canelobres d’or i creus amb incrustacions de pedres precioses. Els ciutadans també exhibien les seves riqueses amb túniques de vistosos colors, agulles i sivelles de plata i anells d’or.

De sobte, la seva mirada va topar amb la d’Aliena.

Com cada cop que la veia, el cor se li va aturar un instant. Estava tan bonica com sempre, per bé que ja devia tenir més de cinquanta anys. Conservava aquella abundant cabellera ondulada, ara tallada més curta i d’un color que semblava un xic més clar, com si hagués perdut la intensitat d’abans. A les comissures dels ulls, se li dibuixaven unes arrugues atractives. Estava grassoneta, però no per això era menys desitjable. Portava una capa blava folrada de seda roja i sabates de pell vermella. La rodejava un grup de persones molt atentes. Tot i que no era comtessa, sinó només la germana d’un comte, com que el seu germà s’havia instal·lat definitivament a Terra Santa, tothom la tractava com si la comtessa fos ella. Es comportava com una reina.

Només de veure-la, a William el va tornar a envair l’odi amarg que el rosegava. Havia enfonsat el pare d’Aliena, l’havia violada a ella, li havia pres el castell, calat foc a la llana i obligat el seu germà a exiliar-se. Però quan creia que l’havia derrotada del tot, ressorgia més rica i poderosa. Ara que ell envellia, que començava a sordejar i era implacablement turmentat per la gota, s’adonava que al llarg de tota la vida havia estat víctima d’un terrible encanteri.

Al costat d’Aliena hi havia un home alt i pèl-roig que, en un William es va estar bellugant durant tot l’ofici. Li feien més mal les cames quan estava quiet que quan caminava. Quan anava a l’església de Shiring, s’enduia un seient per dormisquejar-hi de tant en tant. Però allà hi havia gent amb qui parlar, i molts dels fidels aprofitaven l’ocasió per fer negocis. William es passejava pel temple, feia broma amb els poderosos, intimidava els més febles i recollia informació de tots i cadascú. Ja no provocava el mateix terror entre la població que en els vells temps, però com a xèrif encara era temut i evitat.

L’ofici prosseguia, interminable. Hi va haver un llarg interval durant el qual els monjos van sortir a l’exterior i van rodejar l’església esquitxant els murs amb aigua beneita. Amb el final a la vista, el prior Philip va anunciar la designació d’un nou sotsprior. Era el germà Jonathan, l’orfe del priorat. Jonathan, que ja tenia més de trenta anys i era alt com un sant pau, tenia una semblança sorprenent amb Tom, el mestre constructor que havia començat les obres de la catedral.

Quan l’ofici finalment es va acabar, els convidats més distingits es van dirigir al transsepte sud i la petita noblesa del comtat es va estrènyer per saludar-los. William s’hi va afegir coixejant. Abans, tractava els bisbes com a iguals, però ara havia d’inclinar-se i fer el llagoter igual que els cavallers i els petits terratinents.

—Qui és el nou sotsprior? —va preguntar Waleran a William, portant-lo a part.

—L’orfe del priorat —va respondre William.

—Sembla molt jove per ocupar aquest càrrec.

—És més gran que no era Philip quan va ser designat prior.

Waleran semblava pensatiu.

—L’orfe del priorat… Feu-me’n una mica de memòria.

—Quan Philip va arribar aquí, va venir amb una criatura.

L’expressió de Waleran es va il·luminar amb el record.

—Mal llamp, és veritat! Com he pogut oblidar el nadó de Philip?

—Han passat trenta anys. A qui li importa ara?

Waleran va dirigir a William aquella mirada de menyspreu que detestava tant i que semblava dir: «Tan complicat no és, tros d’ase!». Va notar un dolor agut al peu i va canviar de posició per mirar d’alleujar-lo.

—Bé, d’on va sortir el nen? —va preguntar Waleran.

William es va empassar el ressentiment.

—Si no recordo malament, el van trobar abandonat a prop de la vella cel·la del bosc.

—Interessant —va xiuxiuejar Waleran.

William seguia sense saber on volia anar a parar el bisbe.

—Interessant? —va preguntar amb mal humor.

—Diries que Philip va educar el nen com si fos el seu propi fill?

—Sí.

—I ara el nomena sotsprior.

—Se suposa que ha estat escollit pels monjos. Crec que és molt popular.

—Si ja ets sotsprior als trenta-cinc anys, tens moltes possibilitats d’arribar a prior.

William, escarmentat, no tenia ganes de fer cap més comentari, de manera que es va limitar a esperar, com els col·legials beneits, que el mestre repeteixi la lliçó sense preguntar res.

—Jonathan és, sense cap mena de dubte, fill de Philip.

William va esclafir a riure. Havia esperat alguna cosa més intel·ligent, i Waleran li sortia amb aquella ridiculesa. Per a satisfacció de William, la seva riallada va fer envermellir una mica el cutis de cera de Waleran.

—Ningú que conegui Philip s’ho empassaria. És un vell sac d’ossos, però ja era així quan va néixer. Quina idea! —Va deixar anar una altra riallada. «Potser Waleran es pensa que és molt llest», es va dir, «però és indubtable que ara ha ben perdut el sentit de la realitat».

El bisbe va mostrar la seva acostumada altivesa glacial.

—I jo dic que Philip tenia una amant quan dirigia aquell petit priorat del bosc. En ser nomenat prior de Kingsbridge, la va haver d’abandonar. Ella no volia suportar la criatura si no tenia el pare, i l’hi va entregar a ell. Com que Philip és un sentimental, es va sentir obligat a tenir cura del nadó, i va fer creure a tothom que es tractava d’un nen abandonat.

—No és creïble. Tractant-se de qualsevol altra persona, no diria que no, però de Philip…!

—Si la criatura la van abandonar, com en podria demostrar la procedència? —va insistir Waleran.

—No podria —va admetre William, i va dirigir la mirada cap a Philip i Jonathan, que en aquell moment parlaven amb el bisbe de Hereford—. Però si ni tan sols s’assemblen!

—Ni tu t’assembles a la teva mare —va apuntar Waleran—. Gràcies a Déu.

—I què teniu pensat? —va preguntar William.

—Denunciar-lo davant un tribunal eclesiàstic —va respondre Waleran.

Això era diferent. Ningú que conegués Philip donaria crèdit ni un sol instant a l’acusació de Waleran, però un jutge que no tingués res a veure amb Kingsbridge almenys ho hauria de considerar. William va reconèixer, de mala gana, que al capdavall la idea de Waleran no era tan forassenyada. Com sempre, havia estat més astut que ell; a més, era fariseu i provocador. Però William estava entusiasmat amb la idea de fer arrossegar per terra Philip.

—Déu del cel! —va exclamar—. Creieu que es pot fer?

—Depèn de qui sigui el jutge, però és possible que jo pugui fer-hi alguna cosa. Em pregunto…

William va desviar la mirada cap a Philip, que es mostrava tot cofoi i somrient en el seu dia de triomf, amb el seu protegit al costat. Els vitralls projectaven damunt d’ells una llum fascinant que els feia semblar figures de fantasia.

—Fornicació i nepotisme —va dir William, joiós—. Déu meu!

—Si aconseguim que s’ho empassin, serà el final d’aquest condemnat prior —va balbucejar Waleran.

No podia ser que un jutge amb quatre dits de front trobés Philip culpable.

La veritat era que mai no havia hagut que fer grans esforços per evitar la temptació de fornicar. Sabia, a través de la confessió, que alguns monjos lluitaven desesperadament contra els desigs carnals. No era el seu cas. Hi va haver un temps, als divuit anys si fa no fa, en què havia somiat coses impures, però aquella fase no va durar gaire. Al llarg de la vida, li havia resultat molt fàcil mantenir-se cast. No havia fet mai l’acte carnal i ara ja era massa vell per a aquestes coses!

No obstant això, l’Església s’havia pres molt seriosament l’acusació. Un tribunal eclesiàstic l’anava a jutjar. Fins i tot vindria un ardiaca de Canterbury. Waleran volia que el judici se celebrés a Shiring, però Philip havia lluitat amb èxit contra aquella idea i, en conseqüència, se celebraria a Kingsbridge, que en definitiva era la ciutat catedralícia. En aquells moments, Philip retirava els seus efectes personals de la casa del prior per deixar espai a l’ardiaca que s’hi allotjaria.

Sabia que era innocent de fornicació, del que es deduïa, en bona lògica, que també ho era de nepotisme, ja que no es pot parlar de tracte privilegiat a un parent quan se’n beneficia algú amb qui no hi ha cap relació de parentiu. Però escrutava al fons del seu cor per comprovar si havia fet malament en promoure Jonathan. Així com els pensaments impurs eren com una ombra de pecat mortal, potser el favoritisme envers un orfe, pel qual sentia un afecte immens, tenia un lleugeríssim matís de nepotisme. S’esperava dels monjos que renunciessin al consol de la vida familiar, i Jonathan havia estat com un fill. L’havia fet cellerer quan encara era molt jove i ara l’havia promogut a sotsprior. Es va preguntar si ho havia fet per orgull i satisfacció personal, i la resposta va ser que sí, en efecte.

Havia obtingut una satisfacció immensa ensenyant a Jonathan, veient-lo créixer i observant com aprenia a dirigir els assumptes del priorat, però per molt que totes aquestes coses l’haguessin satisfet personalment, no per això Jonathan deixava de ser l’administrador més capaç del priorat. Era intel·ligent, devot, imaginatiu i assenyat. Com que havia crescut al monestir, no coneixia cap altra vida, i no havia anhelat mai la llibertat. Philip també s’havia criat en una abadia.

«Nosaltres, els orfes monacals, som els millors monjos», es va dir.

Va ficar un llibre dins d’una bossa, l’Evangeli segons sant Lluc. Un llibre savi. Havia tractat Jonathan com un fill, era cert, però no havia comès cap pecat que mereixés ser jutjat per cap tribunal eclesiàstic. L’acusació era absurda.

Per desgràcia, el simple fet que l’acusessin era perniciós. Perjudicaria la seva autoritat moral. Hi havia persones que recordarien l’acusació i que, en canvi, oblidarien el veredicte. La propera vegada que Philip s’aixequés i digués: «Els manaments diuen: “No desitjaràs la dona del teu veí”», alguns fidels pensarien: «Però tu prou que et vas divertir, de jove!».

Jonathan va irrompre a la seva habitació. Philip va arrufar les celles. El sotsprior no es podia presentar de manera tan intempestiva. Philip estava a punt de renyar-lo per aquell comportament, però Jonathan no li va donar temps.

—Ja és aquí l’ardiaca Peter! —va anunciar.

—Molt bé, molt bé —el va tranquil·litzar Philip—. De tota manera, ja he acabat. —Li va allargar una bossa—. Porta això al dormitori i no vagis tan esverat pertot arreu. Un monestir és un lloc de pau i quietud.

Jonathan va acceptar la bossa i el retret.

—No m’agrada l’expressió de l’ardiaca —va dir.

—Estic convençut que serà un jutge just, i això és tot el que ens cal —el va calmar Philip.

Es va tornar a obrir la porta i l’ardiaca va entrar. Era un home alt d’aspecte vital, la mateixa edat que Philip, si fa no fa, cabells grisos i poc espessos, i una expressió de superioritat. Li resultava vagament familiar.

—Sóc el prior Philip —va dir allargant-li la mà.

—Us conec —va respondre l’ardiaca secament—. No em recordeu?

Philip va recordar llavors aquella veu greu, i li va caure l’ànima als peus. Era el seu enemic més antic.

—Ardiaca Peter —va dir, sorrut—. Peter de Wareham.

—Era un busca-raons —va dir Philip a Jonathan quan van haver deixat l’ardiaca a la casa del prior—. Sempre es queixava que no treballàvem prou, o que menjàvem massa bé, i fins i tot que els oficis eren massa breus. Deia que jo era massa indulgent. Estic segur que volia ser prior i, pots pujar-hi de peus, hauria estat un desastre. El vaig nomenar almoiner perquè passés fora la major part del temps. Ho vaig fer senzillament per deslliurar-me d’ell, però també era el millor per al priorat, i per a ell mateix. Estic segur que, després de trenta-cinc anys, encara m’odia per això. —Va sospirar—. Quan tu i jo vam visitar St-John-in-the-Forest després de la gran fam, vaig saber que Peter de Wareham havia anat a Canterbury. I ara aquí ocuparà l’estrada per jutjar-me.

Van fer cap al claustre. Feia bon temps i el sol ja escalfava. A la part nord, cinquanta nois de tres classes diferents aprenien a llegir i a escriure. Philip encara recordava quan, a l’escola, només hi assistien cinc nois i quan el mestre de novicis era un ancià senil. Va pensar en tot el que havia dut a terme a Kingsbridge. La construcció de la catedral, la transformació d’un priorat empobrit i pràcticament arruïnat en una institució adinerada, influent i activa, l’orgull de la ciutat de Kingsbridge. A l’església, més de cent monjos celebraven missa cantada. Des d’on estava assegut, podia veure la magnífica bellesa dels vitralls del trifori. Darrere seu, pel costat est, s’aixecava una biblioteca construïda en pedra. Contenia centenars de llibres sobre teologia, astronomia, ètica, matemàtiques i totes les branques del coneixement humà. A fora, les terres del priorat, administrades assenyadament per funcionaris monàstics, no sols mantenien els monjos, sinó també centenars de treballadors del camp. Li traurien tot allò per una mentida? Entregarien aquell priorat pròsper i temorós de Déu a qualsevol altre monjo, a un peó del bisbe Waleran com el llisquívol ardiaca Baldwin, per exemple, o a algun boig com Peter de Wareham, que el portarien de nou a la penúria i el deteriorament en menys temps del que Philip havia utilitzat per encimbellar-lo? Es reduirien els grans ramats d’ovelles a un grapat d’anyells escardalencs? Tornarien les granges a ser envaïdes per les males herbes? Es cobriria de pols la biblioteca en desús? S’enfonsaria aquella formosa catedral per la incúria i la negligència? «Déu em va ajudar a aconseguir tot això», es va dir; «no em puc creure que el seu designi sigui que quedi en no res».

—De tota manera, és impossible que l’ardiaca Peter us pugui declarar culpable —va opinar Jonathan.

—Doncs em sembla que ho farà —va replicar Philip en un to ombrívol.

—Pot fer-ho a consciència? —va preguntar Jonathan.

—Crec que, durant tota la seva vida, ha estat alimentant el desig de fer-me mal, i ara se li presenta l’oportunitat perfecta per demostrar que jo he estat sempre el pecador i ell, el just. Sigui com vulgui, Waleran se n’ha assabentat i ha fet mans i mànigues perquè designessin Peter per instruir el cas.

—Però, hi ha cap prova?

—No en necessita. Escoltarà l’acusació, després la defensa, resarà per trobar el bon camí, i comunicarà el seu veredicte.

—Potser Déu el conduirà pel camí recte.

—Peter no escolta Déu. No ho ha fet mai.

—I què passarà?

—Em rellevaran —va respondre Philip, sorrut—. Potser em deixaran continuar aquí com a simple monjo, perquè faci penitència pel meu pecat, però no és gaire probable. El més segur és que m’expulsin de l’orde per allunyar la meva mala influència.

—I llavors, què passarà?

—S’haurà de celebrar una elecció, com és lògic. I, en arribar a aquest punt, entrarà en acció, per desgràcia, la política reial. El rei Henry manté una disputa amb l’arquebisbe de Canterbury, Thomas Becket, exiliat a França. La meitat dels seus ardiaques li donen suport, mentre que l’altra meitat dels que es van quedar s’han posat de part del rei contra el seu arquebisbe. És evident que Peter pertany a aquest grup. El bisbe Waleran també s’ha posat del costat de Henry. Recomanarà al prior que esculli ell, ajudat pels ardiaques de Canterbury i el rei. Als monjos d’aquí els serà molt difícil oposar-s’hi.

—Qui creieu que podria ser?

—No t’amoïnis. Segur que Waleran ja ha pensat en algú. Pot ser que sigui l’ardiaca Baldwin. O potser Peter de Wareham.

—Hem de fer alguna cosa per evitar-ho! —va exclamar Jonathan.

Philip va assentir.

—Però tot va contra nosaltres. No hi ha res que puguem fer per modificar la situació política. L’única possibilitat…

—Quina és?

El cas semblava tan coll amunt, que Philip es va estimar més no remenar idees desesperades, ja que només servirien per excitar l’optimisme de Jonathan, amb la qual cosa la seva decepció seria més gran.

—Res —va contestar Philip.

—Què m’anàveu a dir?

—Si hi hagués alguna manera de demostrar la meva innocència sense cap ombra de dubte —va dir Philip a la fi—, seria impossible que Peter em declarés culpable.

—Voleu dir una prova evident a favor vostre?

—Exacte.

—Quina podria ser?

—Hauríem de trobar el teu veritable pare.

Allò va despertar immediatament l’entusiasme de Jonathan.

—Sí! Això mateix! Això és el que hem de fer!

—Tranquil·litza’t —li va recomanar Philip—. Ja ho vaig intentar en el seu moment. I no és probable que sigui més fàcil ara, després de tants anys.

Jonathan no estava disposat a deixar-se desanimar.

—No vau trobar cap indici sobre el meu origen?

—Em sap greu, però no.

Philip se sentia preocupat per haver donat a Jonathan esperances que segurament no arribarien a complir-se. Encara que el noi no podia recordar els seus pares, sempre l’havia pertorbat el fet que l’abandonessin. Ara creia que podria resoldre el misteri i trobar alguna explicació que demostrés que en realitat no l’havien abandonat per manca d’afecte. Philip estava segur que això només li provocaria frustració.

—Vau preguntar a la gent que vivia pels voltants? —va inquirir Jonathan.

—No hi vivia ningú, pels voltants. Et van trobar al cor del bosc. Els teus pares van arribar-hi després de recórrer moltes iardes, potser des de Winchester. Ja he analitzat minuciosament aquesta qüestió.

—En aquella època, no vau veure cap viatger al bosc? —va insistir Jonathan.

—No —va replicar Philip. Després, va arrufar les celles. N’estava segur? Algú va acudir a la seva memòria. El dia que havien trobat el nen, ell havia deixat el priorat i es dirigia cap al palau del bisbe i durant el camí havia parlat amb algú. Se’n va recordar de sobte—. Bé, sí… Em vaig trobar amb Tom, el mestre constructor, i la seva família.

Jonathan estava meravellat.

—No m’ho havíeu dit mai, això!

—No em va semblar important. I continuo pensant el mateix. Me’ls vaig trobar un o dos dies després. Els vaig preguntar si sabien res de la criatura abandonada i em van respondre que no havien vist ningú que en pogués ser la mare o el pare.

Jonathan va assentir, capmoix. Philip temia que la investigació li causés una doble decepció: la de no descobrir qui havien estat els seus pares i la de fracassar en la demostració de la seva innocència. Però ja no se’l podia aturar.

—De qualsevol manera, què hi feien, al bosc? —va insistir.

—Tom anava de camí al palau del bisbe. Buscava feina. És per això que van venir a parar aquí.

—M’agradaria tornar-los a interrogar.

—Bé. Tom i Alfred han mort. Ellen viu al bosc i només Déu sap quan tornarà per aquí. Però pots parlar amb Jack i Martha.

—Val la pena intentar-ho —va dir Jonathan.

Potser tenia raó. Tenia l’energia de la joventut. Philip s’havia mostrat pessimista i descoratjat.

—Endavant —el va animar Philip—. Jo em sento vell i cansat. Si no, ho faria jo mateix. Parla amb Jack. És la nostra única esperança.

El dibuix de la finestra havia estat traçat i pintat sobre una gran taula de fusta rentada prèviament amb cervesa, per evitar que els colors s’esfumessin. El dibuix representava l’arbre de Josuè, una genealogia de Crist en forma d’imatges. Sally va agafar un tros gruixut de vidre, acolorit de color de robí, i el va col·locar al dibuix, sobre el cos d’un dels reis d’Israel. Jack mai no estava segur de quin d’ells, perquè mai havia estat capaç de recordar l’enrevessat simbolisme de les imatges teològiques. Sally va submergir un pinzell fi en un bol amb greda triturada i dissolta en aigua, i va pintar el contorn del cos sobre el vidre: espatlles, braços i la falda de la vestidura.

Al foc que cremava a terra, al costat de la taula, hi havia una vareta de ferro amb mànec de fusta. La va treure del foc i, amb rapidesa i amb cura alhora, la va passar al llarg del perfil que havia pintat. El vidre es va trencar netament al voltant de tot el contorn. El seu aprenent va agafar el tros de vidre i va començar a polir les vores amb un ferro llimador.

A Jack el fascinava contemplar com treballava la seva filla. Era ràpida, precisa i sòbria en moure’s. De petita sempre s’havia sentit fascinada pel treball dels vitrallers que Jack havia fet venir de París. Sempre deia que era el que volia fer de gran. I va continuar tretze són tretze. Jack reconeixia resignat que, quan la gent veia per primer cop la catedral de Kingsbridge, quedava més enlluernada pels vitralls de Sally que per la seva obra arquitectònica.

L’aprenent va entregar el vidre polit a Sally, i ella va començar a pintar sobre la superfície els plecs de la túnica, utilitzant una pintura feta amb ganga de ferro, orina i goma aràbiga perquè s’adherís. El vidre llis aviat va començar a tenir l’aparença d’un teixit suau amb plecs. Sally era extraordinàriament hàbil. Va acabar de seguida. Després, va col·locar el vidre pintat al costat d’altres en un gavadal de ferro el fons del qual estava cobert de calç, que un cop ple, era introduït al forn. Amb la calor, la pintura es fonia amb el vidre.

Sally va mirar Jack, va esbossar un somriure breu i deliciós i va agafar un altre tros de vidre.

Jack es va allunyar. Es podia passar tot el dia mirant com treballava la seva filla, però hi havia coses a fer. Aliena sempre deia que Jack estava encegat amb Sally. Quan la contemplava, se’n feia creus, d’haver estat el responsable de l’existència d’aquella jove intel·ligent, independent i assenyada, i el fet que fos una artesana tan dotada senzillament l’emocionava.

La ironia del cas era que sempre havia tractat de convèncer Tommy que es dediqués a la construcció. Fins i tot l’havia obligat a treballar a les obres de la catedral un parell d’anys. Però al noi li interessaven les tasques del camp, l’equitació, la caça i l’esgrima, activitats, totes elles, que deixaven fred el seu pare. Pel que feia a Tommy, Jack va haver d’acceptar la seva derrota. El noi havia servit d’escuder a un dels senyors locals i no va trigar a ser nomenat cavaller, i Aliena li va concedir una petita propietat integrada per cinc llogarrets. Va resultar, doncs, que qui tenia talent era Sally. Tommy s’havia casat amb la filla del comte de Bedford i tenien tres fills. Jack, doncs, ja era avi. Però Sally continuava soltera als seus vint-i-cinc anys. S’assemblava moltíssim a la seva àvia, Ellen. Era una noia agressiva i independent.

Jack es va dirigir a l’extrem oest de la catedral i va mirar cap amunt, en direcció a les torres bessones. Estaven gairebé acabades. Una gran campana de bronze estava a punt d’arribar des de la foneria de Londres. A Jack ara no li quedava gaire cosa per fer. Així com en el passat havia arribat a controlar un exèrcit de fornits paletes, picapedrers i fusters que col·locaven rengleres de pedres quadrades i aixecaven bastides, en aquells moments només tenia a les seves ordres un grapat de talladors i pintors que realitzaven feines precises i acurades a petita escala. Feien estàtues per a fornícules, construïen pinacles i dauraven les ales d’àngels de pedra. No hi havia res per dissenyar a banda d’algun edifici ocasional per al priorat, com una biblioteca nova, una sala capitular, nous allotjaments per a pelegrins, una bugaderia o una lleteria. A més d’aquestes feines d’estar per casa, Jack també realitzava, per primera vegada en molts anys, la tasca de tallar la pedra. Estava impacient per enderrocar el vell presbiteri que havia construït Tom i aixecar un nou extrem est d’acord amb el seu propi disseny. Però el prior Philip volia gaudir almenys un any de la catedral acabada abans d’iniciar noves etapes en la construcció. Philip començava a sentir el pes dels anys, i Jack tenia por que el pobre no visqués prou temps per veure el nou presbiteri.

No obstant això, la feina prosseguiria després de la mort de Philip, es va dir Jack en distingir l’altíssima figura del germà Jonathan que es dirigia cap a ell a grans gambades des del pati de la cuina. «Vet aquí algú que serà un prior excel·lent, potser tan bo com el mateix Philip», va pensar. Jack se sentia satisfet que la successió estigués assegurada, perquè això li permetria fer plans de futur.

—Estic amoïnat pel tribunal eclesiàstic, Jack —li va dir Jonathan només arribar.

—I jo que em pensava que tot plegat seria una tempesta en un got d’aigua… —va dir Jack.

—Això em pensava jo, però resulta que l’ardiaca és un vell enemic del prior Philip.

—Malviatge! Tot i així, no el podrà pas declarar culpable.

—Podrà fer el que vulgui.

Jack va sacsejar el cap amb un gest de contrarietat. Sovint es preguntava com podia ser que gent com ara Jonathan encara cregués en l’Església quan la corrupció hi era tan estesa.

—Què penseu fer?

—L’única manera de demostrar la seva innocència és descobrir qui eren els meus pares.

—Una mica tard per a això, no us sembla?

—És la nostra única esperança.

Això va torbar Jack. Sens dubte, estaven desesperats de debò.

—Per on penseu començar?

—Per vós. Vós us trobàveu a la zona de St-John-in-the-Forest a l’època en què jo vaig néixer.

—Ah, sí? —Jack no comprenia on volia anar a parar Jonathan—. Bé, jo hi vaig viure fins als onze anys, que són els que dec tenir més que vós.

—El prior Philip diu que el mateix dia que em van recollir, ell es va trobar amb vosaltres. Amb vós, amb la vostra mare, amb Tom i els fills de Tom.

—És cert, ho recordo. Ens vam polir tot el menjar que Philip ens va donar. Estàvem morts de gana.

—Procureu fer memòria. Vau veure algú amb un nadó o alguna dona jove que semblés haver parit, pels voltants?

—Un moment, un moment. —Jack estava perplex—. M’esteu dient que us van trobar a prop de St-John-in-the-Forest?

—Això mateix. Que no ho sabíeu?

Jack amb prou feines podia creure el que sentia.

—No, no ho sabia —va respondre pausadament mentre el seu cap donava voltes a les implicacions d’aquella revelació—. Quan vam arribar a Kingsbridge, vós ja hi éreu i, com és lògic, vaig suposar que us havien trobat als boscos propers.

De sobte va sentir la necessitat de seure. A prop hi havia una pila de runa, i s’hi va deixar caure.

—Bé, digueu-me, hi vau veure algú, al bosc? —va insistir Jonathan amb impaciència.

—És clar —va contestar Jack—. No sé com dir-vos-ho, Jonathan…

El monjo va empal·lidir.

—En sabeu alguna cosa, no és cert? Què vau veure?

—Us vaig veure a vós, Jonathan. Això és el que vaig veure.

Jonathan es va quedar bocabadat.

—Com…? A mi?

—S’havia fet de dia. Jo anava a caçar ànecs. Vaig sentir uns plors. Tot seguit, vaig trobar una criatura acabada de néixer que, embolcallada en la meitat d’una capa vella, jeia al costat del braser d’una foguera.

Jonathan el va mirar fixament.

—Hi ha alguna cosa més?

Jack va fer que sí amb el cap.

—El nadó jeia sobre una tomba recent.

Jonathan es va empassar la saliva amb dificultat.

—La meva mare?

Jack va assentir.

A Jonathan li van saltar les llàgrimes, però va continuar fent preguntes.

—Què vau fer?

—Vaig anar a buscar la meva mare, però quan vam tornar al lloc, vam veure que un sacerdot a cavall s’enduia el nadó.

—Francis —va dir Jonathan amb la veu ofegada.

—Com?

Jack sentia un nus a la gola.

—Em va trobar el germà del pare Philip. Allà és on em va recollir.

—Déu meu.

Jack es va quedar mirant aquell monjo alt les galtes del qual estaven xopes de llàgrimes. «I encara no ho has sentit tot, Jonathan», va pensar.

—Vau veure algú que pogués haver estat el meu pare?

—Sí —va respondre Jack amb una veu solemne—. Bé, sé qui era.

—Digueu-m’ho —va mussitar Jonathan.

—Tom.

—Tom, el mestre constructor? —Jonathan es va deixar caure a terra—. Tom era el meu pare?

—Sí. —Jack va sacsejar el cap, astorat—. Ara sé a qui em recordeu. Vós i ell sou les persones més altes que he conegut mai.

—Quan era petit, sempre es portava molt bé amb mi —va començar Jonathan, confós—. Solia jugar amb mi. M’estimava. Estava amb ell tant com amb el prior Philip. —Les llàgrimes ja li queien sense dissimular—. Era el meu pare. El meu pare. —Va aixecar la mirada cap a Jack—. Per què em va abandonar?

—Creien que de totes maneres moriríeu. No tenien llet per donar-vos. Ells mateixos es morien de gana. Ho sé. Es trobaven a moltes milles de qualsevol lloc habitat. Ignoraven que el priorat era a prop. Només tenien naps per menjar, i si us els haguessin donat hauríeu mort.

—O sigui que, en realitat, m’estimaven.

Jack va evocar l’escena com si hagués tingut lloc el dia abans: la foguera mig apagada, la terra acabada de remoure de la tomba, i el minúscul i rosadet nadó agitant els braços i les cames embolcallat en el tros de capa grisa. Era increïble que aquella criatura diminuta s’hagués transformat en el monjo cepat que, assegut a terra, ara plorava davant seu.

—Sí, és clar que us estimaven.

—Com és que ningú no me’n va parlar mai?

—Tom n’estava molt avergonyit —li va explicar Jack—. La meva mare ho devia saber, i suposo que nosaltres, els nens, ho sospitàvem. En qualsevol cas, ens tenien prohibit parlar del tema i, és clar, mai no vam relacionar aquell nadó amb vós.

—Tom sí que el devia relacionar —va opinar Jonathan.

—Sí.

—Em pregunto per què no va tornar a fer-se càrrec de mi.

—La meva mare el va deixar poc després que arribéssim a Kingsbridge —va contestar Jack—. Com Sally, era una dona difícil de complaure. Tom s’hauria vist obligat a contractar una dida perquè s’ocupés de vós. M’imagino que devia pensar: «Per què no deixar que continuï al monestir?». Aquí estàveu ben cuidat.

Jonathan va assentir.

—Per l’estimat Johnny Eightpence, que Déu tingui en la glòria.

—Així, Tom s’assegurava estar més temps amb vós. Us passàveu el dia amunt i avall pel recinte del priorat i ell es passava la jornada treballant a la vora. Si us hagués portat lluny i us hagués deixat a casa amb una dona que cuidés de vós, hauria estat al vostre costat molt menys temps. M’imagino que, a mesura que passava el temps i s’adonava que us havíeu convertit en l’orfe del priorat i que éreu feliç, es va anar emmotllant a la idea que viuríeu entre els monjos. De totes maneres, les famílies solen donar un fill a Déu.

—Tots aquests anys els he passat fent cavil·lacions sobre els meus pares —va confessar Jonathan, i Jack va sentir llàstima per ell—. He mirat d’imaginar com devien ser, vaig demanar a Déu que em deixés conèixer-los, em vaig preguntar si em devien haver estimat, em vaig preguntar quins motius devien haver tingut per abandonar-me. Ara ja sé que la meva mare va morir en dur-me al món i que el meu pare va estar al meu costat la resta de la seva vida. —Va somriure a través de les llàgrimes—. Em sento immensament feliç.

Jack estava a punt de plorar.

—Sou igual que Tom —va dir per dissimular.

—De debò? —Jonathan es va mostrar complagut.

—No recordeu que era molt alt?

—Llavors tots els adults em semblaven alts.

—Tenia unes faccions harmonioses, com les vostres. Si portéssiu barba, la gent us confondria amb ell.

—Recordo el dia de la seva mort —va evocar Jonathan—. Em va portar per tota la fira. Vam veure la lluita de l’ós. Després, em vaig enfilar pel mur del presbiteri. Com que estava massa espantat per baixar, em va venir a buscar i vaig baixar amb ell. En veure que arribaven els homes de William, em va deixar al claustre. Va ser l’últim cop que el vaig veure en vida.

—Me’n recordo —va assentir Jack—. Vaig veure com baixava amb vós en braços.

—Es va assegurar de posar-me fora de perill —va mussitar Jonathan.

—Un cop fet això, va anar a buscar els altres —va continuar Jack.

—M’estimava, doncs.

Jack va recordar una cosa important.

—Tot això influirà en el judici a Philip, oi?

—Ho havia oblidat! —va exclamar Jonathan—. Sí, és clar que influirà.

—Tenim una prova irrefutable? —va preguntar Jack—. Jo vaig veure el sacerdot i el nadó, però, en realitat, no vaig veure que se l’endugués al priorat.

—Francis sí que ho va veure, però, com que és germà de Philip, el seu testimoni no serà pres en gaire consideració.

—La meva mare i Tom se’n van anar junts aquell matí —va dir Jack fent un esforç de memòria—. Van explicar que anaven a buscar un sacerdot. M’hi jugo el que vulgueu que es van dirigir al priorat per assegurar-se que la criatura es trobava bé.

—Si ho declarés davant del tribunal, el cas quedaria tancat —va exclamar Jonathan ansiós.

—Philip creu que Ellen és bruixa —va assenyalar Jack—. La deixaria testificar?

—Podem sorprendre’l. Però ella també el detesta. Estaria disposada a fer-ho?

—No ho sé —va respondre—. No ho sabrem fins que no l’hi preguntem.

—Fornicació i nepotisme? —va exclamar la mare de Jack—. Philip? —Va esclafir a riure—. Quina bestiesa!

—Es tracta d’una cosa molt greu, mare —va apuntar Jack.

—Philip no fornicaria ni que el fiquessin dins d’un barril amb tres meuques —va dir ella—. No sabria com fer-ho!

Jonathan va semblar incòmode.

—Tot i que l’acusació és absurda, el prior Philip es troba en greus dificultats —va dir.

—I per què hauria d’ajudar Philip, jo? —va preguntar Ellen—. L’únic que ha fet per mi és fer-me patir.

Jack s’ho havia temut. La seva mare no havia perdonat al prior que la separés de Tom.

—Philip em va fer a mi el mateix que a tu. Si jo l’he pogut perdonar, tu també pots fer-ho.

—No sóc de les que perdonen —va contestar Ellen.

—Llavors no ho facis per Philip, fes-ho per mi. Vull continuar a Kingsbridge com a mestre constructor.

—Per què? L’església està acabada.

—Vull enderrocar el presbiteri de Tom i reconstruir-lo d’acord amb el nou estil.

—Déu del cel…

—Philip és un bon prior, mare, i, quan ell se’n vagi, Jonathan ocuparà el seu lloc. Això, naturalment, si véns a Kingsbridge i dius la veritat davant el tribunal.

—Odio els tribunals —va replicar ella—. Mai no en surt res de bo.

Era irritant. Tenia la clau del judici de Philip, podia assegurar que fos declarat innocent, però s’havia convertit en una anciana tossuda. Jack temia seriosament no poder convèncer-la. Intentaria picar-la perquè hi consentís.

—Comprenc que és un camí massa llarg de recórrer per a algú de la teva edat —va insinuar, amb astúcia—. Quina edat tens…, seixanta-vuit?

—Seixanta-dos, i no intentis provocar-me —li va dir, tallant—. Estic millor que tu, noi.

«En això tens raó», es va dir Jack. Tenia els cabells blancs com la neu i el rostre molt arrugat, però els seus sorprenents ulls daurats eren els de sempre. Tan aviat com va veure Jonathan va saber qui era.

—Bé, no t’he de preguntar per què ets aquí —li va dir—. Has descobert la teva procedència, no és així? Per Déu que ets tan alt com el teu pare i gairebé tan cepat com ell.

També ella encara era tan independent i tossuda com sempre.

—Sally és igual que tu —li va dir Jack.

Ellen va semblar complaguda.

—De debò? —Va somriure—. En quin sentit?

—En l’obstinació.

—Hmm. —A Ellen no li va agradar gaire, aquesta observació—. Llavors li anirà molt bé en la vida.

Jack va arribar a la conclusió que ja només li quedava suplicar.

—Si us plau, mare. Vine amb nosaltres a Kingsbridge i digues la veritat.

—No ho sé, no ho sé —va respondre Ellen.

—Jo us voldria demanar encara una altra cosa —li va dir Jonathan.

Jack es va preguntar amb què li sortiria, ara, aquell. Tenia por que digués alguna cosa que pogués provocar el rebuig definitiu de la seva mare, cosa molt possible tractant-se d’un membre del clergat. Va contenir la respiració.

—Podríeu portar-me a l’indret on reposa la meva mare? —va preguntar el monjo.

Jack es va tranquil·litzar. No hi havia res de dolent, en aquella petició. Al contrari, Jonathan no podia haver pensat en res millor per entendrir-la. Ellen va abandonar a l’instant la seva actitud de menyspreu.

—És clar que t’hi portaré —va dir—. Estic segura que sabré trobar el lloc.

Jack no volia perdre temps. El judici començava l’endemà al matí i els quedava un llarg camí per recórrer, però va tenir la sensació que havia de deixar que la sort seguís el seu curs.

—Vols anar-hi ara? —va preguntar Ellen a Jonathan.

—Si és possible, sí. Si us plau.

—Molt bé.

Ellen es va incorporar. Va agafar una capa curta de pell de conill i se la va posar a les espatlles. Jack va estar a punt de dir-li que tindria massa calor amb allò, però no ho va fer. La gent gran sol tenir fred.

Van abandonar la cova, amb aquella olor de pomes emmagatzemades i fum de llenya, van travessar els esbarzers que rodejaven l’entrada, ocultant-la, i van sortir sota els raigs del sol primaveral. Ellen va començar a caminar sense esperar els altres. Jack i Jonathan van deslligar els seus cavalls i la van seguir. No podien cavalcar a causa de l’excessiva vegetació. Jack va observar que la seva mare anava més a poc a poc que abans. No estava tan en forma com pretenia.

Jack no hauria pogut trobar el lloc tot sol. Durant un temps, havia estat capaç de recórrer aquell bosc amb la mateixa facilitat amb què ara es movia per Kingsbridge, però, ara com ara, una clariana li semblava igual que una altra, de la mateixa manera que a un foraster les cases de Kingsbridge li semblaven totes idèntiques. La seva mare va fer via a través de tot un seguit de camins de cabra que travessaven el bosc espès. De tant en tant, Jack reconeixia algun punt de referència associat a un record infantil. Un enorme roure vell on en una certa ocasió s’havia refugiat fugint d’un senglar, una conillera que els havia proporcionat més d’un sopar, un rierol on solia pescar unes truites molt grosses… Durant una estona, va saber per on caminava, però no va trigar a sentir-se un altre cop perdut. Era increïble pensar que hi havia hagut un temps en què aquell lloc, que ara li era tan estrany, havia estat casa seva. Les comelles i arbredes tenien tan poc sentit per a ell com les dovelles i els gàlibs per als pagesos. Si en aquella època remota hagués provat d’imaginar com seria la seva vida, no s’hi hauria acostat ni de bon tros.

Van caminar uns quants metres. Era un dia càlid de primavera. Jack suava de valent, però la seva mare encara tenia la pell de conill sobre les espatlles. Cap a mitja tarda, es va aturar en una clariana ombrívola. Jack es va adonar que estava una mica agitada i que havia empal·lidit. Potser havia arribat l’hora que deixés el bosc i se n’anés a viure amb ell i Aliena. Va decidir esmerçar-se per convèncer-la.

—Et trobes bé? —li va preguntar.

—Doncs és clar que em trobo bé —va contestar ella, tallant—. Ja hem arribat.

Jack va mirar al voltant. No reconeixia el lloc.

—És aquí? —va preguntar Jonathan.

—Sí —va respondre Ellen.

—On és el camí? —va voler saber Jack.

—Cap allà.

Un cop Jack es va haver orientat, la clariana va començar a semblar-li familiar. Allà hi havia l’enorme castanyer d’Índia. En aquella època, les seves branques semblaven despullades. Però ara l’arbre estava cobert d’unes grans flors blanques que semblaven espelmes. Ja havien començat a caure i cada dos per tres de la copa es desprenia un núvol de pètals.

—Martha m’ha explicat què va passar —va dir Jack adreçant-se a Jonathan—. Us vau aturar aquí perquè la vostra mare no podia continuar endavant. Tom va encendre un foc i va fer bullir uns quants naps per sopar. No hi havia res més. La vostra mare us va portar al món exactament aquí, a terra. Vau néixer en perfecte estat, però alguna cosa va anar malament i ella va morir.

A uns quants peus de la base de l’arbre es veia una protuberància a terra.

—Mireu! —va exclamar Jack—. Veieu aquell petit monticle?

Jonathan va assentir, amb el rostre rígid per l’emoció continguda.

—És la tomba —va dir Jack, i en aquell instant unes flors van caure de l’arbre sobre el monticle i el van cobrir amb una estora de pètals.

Jonathan es va agenollar al costat de la tomba i va començar a resar.

Jack va guardar silenci. Recordava el moment en què havia conegut els seus parents a Cherbourg. Havia estat una experiència punyent, però l’emoció que experimentava Jonathan devia ser encara més intensa.

Al final, el monjo es va posar dret.

—Quan sigui prior —va dir en un to solemne—, construiré exactament aquí un petit monestir amb una capella i un hostal perquè, d’ara endavant, ningú que viatgi per aquest camí a l’hivern hagi de dormir al ras. Dedicaré l’hostal a la memòria de la meva mare. —Es va girar cap a Jack—. Suposo que no sabeu com es deia…

—Agnes —va dir Ellen en veu baixa—. La teva mare es deia Agnes.

El bisbe Waleran va presentar el cas de manera convincent.

Va començar exposant davant el tribunal els ràpids progressos de Philip. Cellerer del seu monestir quan només tenia vint-i-un anys; prior de la cel·la de St-John-in-the-Forest als vint-i-tres, prior de Kingsbridge a la increïble edat de vint-i-vuit. Insistia una vegada i una altra en la joventut de Philip, donant a entendre que hi havia una certa arrogància en el fet d’acceptar responsabilitats com aquelles sent tan jove. Després va descriure St-John-in-the-Forest, la seva llunyania i aïllament, i va parlar de la llibertat i independència de què podia gaudir el seu prior.

—A ningú pot sorprendre —va dir— que després de cinc anys fent el que li abellia, amb l’única obligació de fer inspeccions superficials de tant en tant, aquell inexpert jove de sang calenta arribés a Kingsbridge amb un fill en braços.

Feia la impressió que tot s’havia resolt inevitablement. Waleran ho presentava tot plegat com una cosa, per desgràcia, creïble. Philip l’hauria volgut escanyar.

Waleran va afegir que Philip va arribar a Kingsbridge acompanyat només de Jonathan i de Johnny Eightpence. Els monjos havien quedat escandalitzats en veure aparèixer el seu nou prior amb un nadó i una dida. Això sí que era veritat. Per un instant, Philip, oblidant les tensions del moment, va haver de dissimular un somriure de nostàlgia.

Va jugar amb Jonathan quan aquest era petit, li havia donat lliçons i, més endavant, quan ja era un noi, el va nomenar ajudant personal com qualsevol hauria fet amb un fill, va continuar dient Waleran. Tret que no s’espera que els monjos tinguin fills.

—Jonathan es va revelar tan precoç com Philip —va continuar Waleran—. Quan Cuthbert va morir, va ser nomenat majordom, malgrat que només tenia vint-i-un anys. Que potser no hi havia entre els cent monjos del monestir cap altre capaç d’exercir aquell càrrec, llevat d’un noi de vint-i-un anys? O potser és que Philip donava preferència a algú que portava la seva sang? Quan Milius se’n va anar per ser prior de Glastonbury, Philip va designar Jonathan com a tresorer. Ara té trenta-quatre anys d’edat. És potser el més prudent i devot de tots els monjos d’aquí, o senzillament el preferit del prior?

Philip va observar el tribunal. S’havia instal·lat al transsepte sud de la catedral de Kingsbridge. L’ardiaca Peter seia en una gran butaca profusament tallada, semblant a un tron. Tot el personal de Waleran hi era present, com també la majoria dels monjos de Kingsbridge. Es treballaria molt poc al monestir durant el judici al prior. Qualsevol eclesiàstic important del comtat hi era, fins i tot alguns dels rectors més humils. Hi havia també representants de les diòcesis veïnes. La comunitat eclesiàstica del sud d’Anglaterra esperava el veredicte del tribunal. És clar que no els interessava la virtut o la manca de virtut de Philip, sinó el resultat del pols entre el prior i el bisbe.

Quan a la fi Waleran va seure, Philip, després de prestar jurament, va començar a narrar la història succeïda feia tants anys.

Va començar amb el trastorn provocat per Peter de Wareham. Volia que tothom sabés que aquest estava ressentit amb ell. Després, va cridar Francis perquè expliqués com havia trobat el nadó.

Jonathan se n’havia anat, deixant un missatge en què li deia que havia trobat el rastre d’una nova informació sobre els seus pares. Jack també havia desaparegut, per la qual cosa Philip havia arribat a la conclusió que aquell viatge tenia alguna cosa a veure amb la mare de Jack, la bruixa, i que Jonathan havia temut que, si Philip ho sabia, li prohibiria veure-la. Ja haurien d’haver tornat, però no era així. En qualsevol cas, Philip no creia que Ellen tingués res a afegir a la història que Francis estava contant.

Quan aquest va concloure el seu relat, Philip va començar a parlar.

—Aquest nen no era meu —va afirmar sense embuts—. Juro que no ho era. Ho juro per la meva ànima immortal. Mai no he tingut comerç carnal amb cap dona i fins avui m’he mantingut en l’estat de castedat recomanat per l’apòstol Pau. El senyor bisbe pregunta per què vaig tractar el nadó com si fos meu. —Va mirar els presents. Havia arribat a la conclusió que la seva única esperança consistia a dir la veritat, que Déu parlés prou alt per penetrar la sordesa espiritual de Peter—. Els meus pares van morir quan jo tenia sis anys —va prosseguir—. Els van matar a Gal·les els soldats del vell rei Henry. L’abat d’un monestir proper ens va salvar, al meu germà i a mi, i a partir d’aquell dia els monjos van tenir cura de nosaltres. Vaig ser orfe en un monestir. Sé què significa això. Comprenc fins a quin punt l’orfe sent nostàlgia de les mans de la seva mare, malgrat l’afecte que li prodiguen els germans que en tenen cura. Per tant, jo sabia que Jonathan se sentiria diferent dels altres, peculiar, il·legítim. Jo he sofert aquesta sensació d’aïllament, de ser diferent de tots els que em rodejaven, que tenien pare i mare. Tal com ell, m’he sentit avergonyit de mi mateix per ser una càrrega per a la caritat dels altres. Em preguntava què hi havia de dolent en mi, que em veia privat d’una cosa que els altres donaven per descomptada. Sabia que, durant la nit, Jonathan somiava en el càlid i fragant pit i la veu dolça de la mare que no havia arribat a conèixer, que somiava en algú que l’estimés d’una manera incondicional i absoluta.

El rostre de Peter es va mantenir impertorbable.

Philip va comprendre que era la pitjor mena de cristià que podia existir. Acceptava tots els aspectes negatius, admetia totes les proscripcions, insistia en totes les formes de negació i exigia un càstig estricte a cada ofensa. I tanmateix, ignorava la compassió del cristianisme, en negava la misericòrdia, desobeïa de manera flagrant la seva ètica d’amor i es mofava de les dòcils lleis de Jesús. «Així són els fariseus», va pensar Philip. «No és estrany que el Fill de Déu s’estimés més menjar amb publicans i pecadors».

Va continuar parlant, tot i comprendre, descoratjat, que res del que digués podria vèncer l’actitud inflexible de Peter.

—Ningú no s’ocuparia del noi com jo, llevat que ho fessin els seus propis pares; però mai no els vam poder trobar. Quina indicació tan clara de la voluntat de Déu…?

Va deixar la frase sense acabar. Jonathan i Jack acabaven d’entrar a l’església, i entre tots dos avançava la mare d’aquest, la bruixa.

Havia envellit. Tenia els cabells blancs com la neu i la cara plena d’arrugues, però caminava amb els aires d’una reina, amb el cap alt i aquells estranys ulls daurats d’expressió desafiant. Philip estava massa sorprès per protestar.

Al tribunal es va fer el més absolut silenci quan Ellen es va plantar davant l’ardiaca Peter. Va parlar amb una veu sonora, com la d’una trompeta, i el seu eco es va anar propagant a partir del trifori de l’església construïda pel seu fill.

—Juro pel més sagrat que Jonathan és el fill del meu difunt marit, Tom, el mestre constructor, a qui alguns coneixien com Tom Builder, i de la seva primera dona.

Es va aixecar un murmuri entre la multitud de clergues. Per un instant, ningú no es va poder fer sentir. Philip, astorat, mirava bocabadat Ellen. Tom Builder? Jonathan era fill del primer mestre constructor de la catedral de Kingsbridge? En fixar-se en Jonathan, va saber a l’instant que aquella dona deia la veritat.

Eren iguals, no tan sols per l’estatura, sinó també per les faccions. Si Jonathan portés barba, no hi hauria cap dubte.

La seva primera reacció va ser una sensació de pèrdua. Fins a aquell moment havia estat el més semblant a un pare per a Jonathan, però Tom era el seu veritable progenitor, i tot i que havia mort, aquell descobriment ho canviava tot. Philip ja no el podia considerar, en el seu fur intern, fill seu. L’havia perdut. Ara Jonathan era el fill de Tom.

El prior es va deixar caure pesadament al seient. Quan la gent va començar a calmar-se, Ellen va contar que Jack havia sentit un lament i que, en anar a investigar, havia vist un nadó. Philip l’escoltava confós. Ellen va continuar dient que Tom i ella s’havien ocultat entre els arbustos, vigilant, mentre Philip i els monjos tornaven de les seves tasques matinals i es trobaven que Francis els esperava amb una criatura en braços. Va afegir que Johnny Eightpence el va mirar d’alimentar amb un drap xopat de llet de cabra.

Philip recordava amb tota claredat que el jove Tom s’havia mostrat molt interessat quan, un o dos dies després, es van trobar per casualitat i ell li va parlar del nen abandonat. En aquell moment, Philip havia pensat que el seu interès era el que hauria demostrat qualsevol home compassiu, però la veritat era que Tom s’estava informant sobre la sort del seu propi fill.

I llavors Philip va recordar que afectuós que s’havia sentit Tom amb Jonathan durant els anys que van venir, a mesura que el nadó es transformava en un nen i, més endavant, en un noiet entremaliat. Ningú no se n’havia adonat. En aquella època, tothom al monestir tractava Jonathan com una mascota i Tom era sempre al recinte del priorat, per la qual cosa el seu comportament cap a Jonathan no era res d’estrany. Però ara, en analitzar-lo amb atenció, Philip comprenia que l’atenció que Tom dedicava a Jonathan era especial.

Quan Ellen va seure, Philip es va convèncer d’una cosa: la seva innocència havia quedat demostrada. Les revelacions d’Ellen havien estat tan aclaparadores que gairebé havia oblidat que estava sotmès a un judici. La història d’Ellen, de naixement i mort, de desesperació i esperança, de secrets guardats i amor perdurable, feia semblar trivial la qüestió de Philip. Evidentment, no era gens trivial: el futur del priorat en depenia. I Ellen li havia donat una resposta tan dramàtica i espectacular que semblava impossible que el judici hagués de continuar.

«Ni tan sols Peter de Wareham podria considerar-me culpable després d’una prova així», va pensar Philip. Waleran tornava a perdre.

Però el bisbe encara no estava disposat a acceptar la derrota. Va assenyalar Ellen amb un dit acusador.

—Afirmes que Tom Builder et va dir que el nadó era seu.

—Sí —va replicar ella amb cautela.

—Però les altres dues persones que podrien confirmar-ho, Alfred i Martha, que aleshores eren petits, no us van acompanyar al monestir.

—No.

—I Tom ha mort. De manera que només tenim la teva paraula. La teva història no pot ser confirmada.

—Quina altra comprovació voleu? —va replicar ella—. Jack va veure el nadó abandonat, Francis el va recollir. Jack i jo ens vam trobar amb Tom, Alfred i Martha. Francis va portar el nadó al monestir. Tom i jo vam espiar pel priorat. Quants testimonis us calen perquè estigueu satisfets?

—No et crec —va declarar Waleran.

—Vós no em creieu a mi? —el va increpar ella.

Philip es va adonar que Ellen era presa d’una ira profunda i apassionada.

—Vós no em creieu? —va repetir—. Vós, Waleran Bigod, a qui conec bé com a culpable de perjuri?

Philip va tenir de sobte la premonició d’un cataclisme. Waleran s’havia quedat lívid. «Aquí hi ha alguna cosa més», va pensar el prior, «alguna cosa de la qual Waleran té por». Va notar un pessigolleig a l’estómac. De sobte, el bisbe semblava vulnerable.

—Per què dius que el bisbe és perjur? —va intervenir llavors Philip.

—Fa quaranta-set anys, en aquest mateix priorat, hi havia un presoner anomenat Jack Shareburg —va començar Ellen.

—Aquest tribunal no està interessat en esdeveniments succeïts fa tant de temps —la va interrompre Waleran.

—Sí que hi està —va afirmar Philip—. L’acusació contra mi es remunta a un suposat acte de fornicació comès fa trenta-cinc anys, senyor bisbe. Heu demanat que demostri la meva innocència. El tribunal no esperarà menys de vós. —Es va girar cap a Ellen i li va dir—: Continua.

—Ningú no sabia per què era presoner, i ell menys que ningú. Però va arribar un dia en què el van posar en llibertat i li van donar un calze amb incrustacions de pedres precioses, potser com a recompensa per tots els anys que havia estat injustament empresonat. Naturalment, ell no el volia, aquell calze. No li servia per a res i era massa valuós per vendre’l en un mercat. De manera que el va deixar aquí, a la vella església de Kingsbridge. Poc temps després, el van tornar a detenir, aquest cop per ordre de Waleran Bigod, aleshores un senzill capellà rural, humil però molt ambiciós, i el calze va reaparèixer misteriosament a la bossa de Jack Shareburg, que va ser falsament acusat de robatori. El van condemnar sobre la base del jurament de tres persones: Waleran Bigod, Percy Hamleigh i el prior James de Kingsbridge. I el van penjar a la forca.

Es va fer un breu silenci. Tots els presents estaven atònits.

—Com ho saps, tot això? —li va preguntar després Philip.

—Jo era l’única amiga de Jack Shareburg, el pare del meu fill, Jack Jackson, el mestre constructor d’aquesta catedral.

Va esclatar un avalot. Waleran i Peter intentaven parlar al mateix temps. Cap d’ells va aconseguir fer-se sentir per damunt de les veus d’astorament dels clergues reunits. Tothom havia acudit a presenciar una confrontació, però ningú s’esperava allò.

Finalment, Peter va aconseguir imposar la seva veu.

—Per què tres ciutadans respectuosos de la llei haurien d’acusar en fals un estranger innocent? —va preguntar.

—Per treure’n algun benefici —va respondre Ellen sense titubejar—. A Waleran Bigod el van nomenar ardiaca. A Percy li van entregar la senyoria de Hamleigh i uns quants llogarrets. Ignoro quina va ser la recompensa del prior James.

—Jo sí que ho sé —va dir una veu que es va alçar entre els presents.

Philip va mirar al voltant, sobresaltat. Qui parlava era Remigius. Ja tenia més de setanta anys, els cabells blancs i semblava propens a divagar quan parlava, però en aquell moment, mentre s’estava dret recolzat al seu bastó, els ulls li brillaven i la seva expressió era desperta. Era estrany sentir-lo parlar en públic. Des del seu enfonsament i retorn al monestir, havia viscut amb assossec i humilitat. Philip es preguntava què passaria a continuació. De quin costat s’inclinaria Remigius? Aprofitaria aquella última oportunitat per apunyalar innoblement el seu vell rival Philip?

—Jo us puc dir quina va ser la recompensa que va rebre el prior James —va prosseguir Remigius—. Al priorat li van donar els llogarrets de Northwold, Southwold i Hundredacre, a més del bosc d’Oldean. —Philip estava horroritzat. Era possible que el vell prior hagués declarat en fals sota jurament per uns quants llogarrets?—. El prior James mai no va ser un bon administrador —va continuar Remigius—. El priorat es trobava en serioses dificultats i va pensar que uns ingressos extra ens podrien ajudar. —Va fer una pausa i després, en un to incisiu, va afegir—: Va aportar alguns beneficis i molt de mal. Els ingressos van ser útils una temporada, però el prior James mai no va recuperar el respecte per ell mateix. —Mentre escoltava Remigius, Philip va recordar la permanent actitud d’abaltiment del vell prior, i a la fi ho va comprendre—. De fet, James no va cometre perjuri —va continuar Remigius—, perquè l’única cosa que va jurar era que el calze pertanyia al priorat. Però sabia que Jack Shareburg era innocent, i tot i així no va revelar res. Durant la resta de la seva vida va patir per aquest silenci.

«I en veritat tenia un bon motiu», es va dir Philip. Era un pecat gravíssim per a un monjo. El testimoni de Remigius confirmava la victòria d’Ellen. I condemnava Waleran.

Remigius encara tenia més coses al pap.

—Alguns dels més vells entre els presents recordaran sens dubte en quines condicions es trobava el priorat fa quaranta anys: enfonsat, arruïnat, decadent, desmoralitzat. I això era pel pes de la culpa que turmentava el prior. Al llit de mort, em va confessar el seu pecat. Jo volia… —Se li va trencar la veu. A la catedral regnava un silenci expectant. El monjo ancià va deixar escapar un sospir i va afegir—: Jo volia ocupar el seu lloc i reparar el mal, però Déu va escollir un altre home per a aquesta tasca. —Va fer una pausa i la seva cara es va contreure penosament mentre s’esforçava a acabar—. En realitat, hauria de dir que va escollir un home millor que jo. —Es va deixar caure al seient.

Philip estava sobresaltat, marejat i agraït. Dos vells enemics, Ellen i Remigius, l’havien salvat. La revelació d’aquells secrets va fer que se sentís com si hagués passat per la vida amb un ull tancat. El bisbe Waleran estava lívid de còlera. Devia creure que estava segur al cap de tants anys. Es trobava inclinat cap a Peter, parlant-li a cau d’orella, mentre corria un murmuri incessant de comentaris entre l’audiència.

—Silenci! —va cridar Peter mentre es posava dret, i tothom a l’església va callar—. Aquest tribunal s’aixeca!

—Espereu un minut! —Era Jack Jackson—. Amb això no n’hi ha prou! —va exclamar—. Vull saber per què!

Peter no va fer gens de cas de Jack i es va dirigir cap a la porta que conduïa al claustre, seguit de Waleran.

Jack els va seguir.

—Per què ho vau fer? —va cridar—. Vau mentir sota jurament i un home va morir a causa d’això. Us n’anireu sense donar cap explicació? —Waleran tenia la mirada fixa davant seu, els llavis closos, el rostre pàl·lid i la seva expressió era una màscara de fúria continguda—. Contesteu-me, covard mentider! Per què vau matar el meu pare? —va vociferar Jack.

Waleran va sortir de l’església i la porta es va tancar de cop darrere seu.