3

Richard va passar al davant. Aliena estava ofegada per una pena infinita. Era com si el seu pare ja s’hagués mort, però encara pitjor, perquè seguia patint. Va sentir que Richard preguntava el camí, però no hi va parar atenció. No va pensar on anaven fins que el noi es va aturar davant d’una petita església de fusta al costat de la qual hi havia una barraca. Quan va mirar al voltant, Aliena va advertir que es trobaven en un barri pobre amb cases petites i tronades, i carrers bruts per on els gossos empaitaven les rates entre les escombraries i els nens descalços jugaven al fang.

—Aquesta deu ser l’església de Sant Miquel —va assenyalar Richard.

El sacerdot devia viure a la barraca que hi havia adossada a l’església. La porta estava oberta. Hi van entrar.

Hi havia un foc encès al mig de l’única habitació de la barraca. El mobiliari consistia en una taula matussera, diversos tamborets i un barril de cervesa en un racó. El terra estava cobert de joncs. Prop del foc hi havia un home assegut en una cadira, bevent d’una tassa. Era un home petit i prim d’uns cinquanta anys, amb un nas vermell i cabells grisos. Vestia roba corrent, una samarreta bruta amb una túnica marró i esclops.

—Pare Ralph? —va preguntar Richard, dubtós.

—Què passa si ho sóc? —va contestar.

Aliena va sospirar. Per què hi havia gent que sempre buscava raons? Però ja no li quedaven forces per enfrontar-se a aquell home malhumorat, de manera que va deixar que Richard s’hi entengués.

—Això vol dir que sí? —li va demanar Richard.

—Ralph! Sou aquí? —va cridar una veu des de l’exterior. Un moment després va entrar una dona de mitjana edat i va donar al sacerdot un tros de pa i un bol gros d’alguna cosa que feia olor d’estofat de carn. Aquella vegada a Aliena no li va venir aigua a la boca quan va percebre l’olor de la carn crua. Amb el disgust li havia passat la gana. La dona segurament era una de les parroquianes de Ralph, perquè la roba que duia era de tan mala qualitat com la d’ell. Aquest va agafar-li el bol i es va posar a menjar sense badar boca. La dona va mirar amb curiositat Aliena i Richard, i llavors se’n va anar.

—Bé, pare Ralph, sóc el fill de Bartholomew, l’antic comte de Shiring —va dir Richard.

L’home va deixar de menjar i els va esguardar. El seu gest era hostil i hi havia alguna cosa més que Aliena no podia desxifrar. Por? Culpa? El capellà va tornar-se a centrar en el menjar.

—Què voleu de mi? —va barbotejar, però.

Aliena va sentir que l’assaltava el temor.

—Sabeu molt bé el que vull —va respondre Richard—. Els meus diners. Cinquanta besants.

—No sé de què em parles —va objectar Ralph.

Aliena el va mirar amb incredulitat. Era impossible que allò els passés de debò. El seu pare havia lliurat a aquell sacerdot diners per a ells. Els ho havia dit, i el seu pare no s’equivocava en coses com aquesta!

Richard va empal·lidir.

—Què voleu dir? —va preguntar.

—Vull dir que no sé de què em parles. I ara fot el camp! —va dir, i va prendre una altra cullerada d’estofat.

Estava clar que l’home mentia, però, què hi podien fer? Richard va insistir.

—El meu pare us va deixar diners…, cinquanta besants. Us va dir que me’ls donéssiu. On són?

—El teu pare no em va donar res.

—Ell ens ha dit que us els havia donat.

—Llavors us ha dit una mentida.

Allò sí que no ho hauria fet mai, el seu pare. Aliena va prendre la paraula per primera vegada.

—Sou un mentider i ho sabem.

Ralph va arronsar les espatlles.

—Aneu a presentar una queixa al xèrif.

—Si hi anem, us ficareu en problemes. En aquesta ciutat els tallen les mans, als lladres.

Una ombra de temor li va travessar la cara, però es va esvair molt de pressa i la seva resposta va ser desafiadora.

—Serà la meva paraula contra la d’un traïdor empresonat, si el vostre pare viu prou temps per tal de prestar declaració.

Aliena va comprendre que tenia raó. No hi havia cap testimoni que pogués afirmar que el seu pare li havia donat els diners, perquè, lògicament, allò havia de ser un secret. Eren uns diners que havia de resguardar per tal que no els hi arrabassessin el rei, Percy Hamleigh o qualsevol de les altres aus rapinyaires que voleiaven al voltant de les possessions d’un home arruïnat. Aliena va comprendre amb amargor que les coses continuaven sent com al bosc. La gent els podia robar amb tota impunitat perquè eren els fills d’un noble caigut en desgràcia. «Per què m’espanten aquests homes?», es va preguntar furiosa. «Per què no els espanto jo a ells?».

—Té raó, oi? —va dir Richard en veu baixa, mirant-la.

—Sí —va coincidir Aliena, que amb prou feines podia contenir la fúria—. És inútil que ho anem a denunciar al xèrif.

Pensava en l’única vegada que els homes havien tingut por d’ella. Havia estat al bosc, quan va apunyalar aquell proscrit gras i l’altre havia sortit corrents mort de por. Aquell capellà no era millor que el proscrit, però era vell i feble i segurament s’havia pensat que mai no es trobaria cara a cara amb les seves víctimes. Potser li podria donar un bon escarment.

—Doncs, ara, què farem? —va preguntar Richard.

Aliena va cedir a un sobtat impuls colèric.

—Cremar aquesta barraca.

Es va posar al mig de l’habitació i va donar una puntada de peu al foc amb els esclops de fusta, escampant els troncs encesos. Els joncs que hi havia al voltant van començar a cremar ràpidament.

—Apa! —va cridar Ralph.

Es va mig aixecar del seu seient, deixant caure el pa i tirant-se l’estofat a sobre, però abans que es pogués posar dret del tot Aliena se li va llançar al damunt. Havia perdut el control i actuava sense reflexionar. El va empènyer i l’home va caure a terra. Ella estava sorpresa de com n’havia estat, de fàcil, ensorrar-lo. Li va caure al damunt i va recolzar amb força els genolls sobre el pit, impedint-li respirar. Enfellonida de fúria, va acostar la seva cara a la d’ell.

—Faré que cremis fins a morir! Ets un pagà descregut, mentider i lladre!

Ralph va girar el cap i va semblar encara més aterrit. Aliena va veure que Richard havia desembeinat l’espasa i es disposava a travessar el capellà. A aquest, la cara bruta se li va tornar blanca.

—Ets un dimoni… —va murmurar.

—Ets tu qui roba els diners a uns pobres nens. —Aliena va veure una teia encesa de cua d’ull. La va agafar i l’hi va acostar a la cara.

—I ara et cremaré els ulls. Primer, l’esquerre…

—No, si us plau —va suplicar Ralph—. No em feu mal, si us plau.

Aliena es va quedar perplexa davant la rapidesa amb què es va enfonsar. De sobte es va adonar que els joncs del seu voltant cremaven com teies.

—Doncs digue’m on són els diners —va dir amb una veu que de sobte va sonar normal.

El sacerdot seguia aterrit.

—A l’església.

—En quin lloc exacte?

—Sota una pedra que hi ha darrere l’altar.

Aliena va mirar el seu germà.

—Vigila’l mentre ho vaig a veure —li va dir—. Si es mou, mata’l.

—La casa cremarà pels quatre costats, Allie —va dir Richard.

Ella es va acostar al racó on hi havia el barril de cervesa i en va aixecar la tapa. Estava mig ple. El va agafar pel caire i el va inclinar. La cervesa es va vessar per terra i va apagar les flames.

Aliena va sortir de la casa. Sabia que havia estat a punt de deixar cec el capellà, però en lloc d’avergonyir-se’n, la sensació del seu propi poder l’enlluernava. Estava fermament decidida a no deixar que la gent fes d’ella una víctima, i s’havia demostrat a ella mateixa que podia mantenir la seva decisió. Es va dirigir a l’església i va provar d’obrir-ne la porta. Estava tancada amb un petit pany. Podria haver tornat a la casa perquè el capellà li donés la clau, però simplement es va treure la daga de la màniga, va ficar la fulla a l’escletxa de la porta i va trencar el pany. La porta es va obrir i Aliena hi va entrar, decidida.

Era una d’aquestes esglésies tan pobres. No hi havia res tret de l’altar, i tampoc no hi havia cap altra decoració a banda d’unes pintures tosques a les parets de fusta enguixades. En un racó oscil·lava la flama d’una única espelma sota l’efígie de fusta que, se suposava, representava el sant patró, sant Miquel. L’èxit d’Aliena va quedar deslluït uns moments quan se li va acudir que cinc lliures eren una temptació terrible per a un home tan pobre com el pare Ralph, però de seguida va apartar aquella idea del seu cap.

El terra era de sorra, però darrere l’altar hi havia una llosa ampla de pedra. Era un amagatall molt evident, tot i que, d’altra banda, era difícil que algú anés a robar en una església tan pobra. Aliena va posar un genoll a terra i va empènyer la llosa. Era molt feixuga i no es va moure ni una polzada. Es va començar a inquietar. No podia confiar que Richard mantingués Ralph a ratlla per un temps indefinit. El sacerdot podia escapar i demanar ajuda, i llavors Aliena hauria de demostrar que els diners eren seus, tot i que aquell seria el problema menys greu, després d’haver atacat un capellà i haver forçat el pany d’una església. Va tenir una esgarrifança quan va ser conscient que estava fora de la llei.

Aquesta esgarrifança li va donar més forces. Amb un impuls poderós va moure la pedra unes quantes polzades. Aquesta tapava un forat d’un peu de profunditat. Va aconseguir enretirar la pedra una mica més. Dins del forat hi havia un cinturó ample de cuir. Aliena hi va ficar la mà i el va treure.

—Ja està! —va dir en veu alta—. Ho he aconseguit.

Sentia una gran satisfacció per haver derrotat aquell capellà deshonest i haver recuperat els diners del seu pare, però de seguida, quan es va posar dreta, es va adonar que la seva victòria havia estat limitada. El pes del cinturó era massa lleuger. El va obrir per l’extrem i va deixar caure les monedes. Només hi havia deu besants, l’equivalent a una lliura de plata.

Què havia passat amb la resta? Era evident que el pare Ralph s’ho havia gastat. Aliena es va tornar a enfurismar. Els diners del seu pare eren tot el que tenia al món, i un capellà lladre n’hi havia robat les quatre cinquenes parts. Va sortir de l’església brandant el cinturó. Un cop al carrer, un vianant la va mirar sobresaltat quan es va trobar amb els seus ulls, com si hi hagués alguna cosa molt inquietant. Aliena no li va fer cas i va entrar a la barraca del sacerdot.

Richard estava dret al costat del pare Ralph, amb la punta de l’espasa tocant-li el coll.

—On són la resta dels diners del meu pare? —va cridar Aliena des de la porta.

—Han desaparegut —va mormolar el sacerdot.

Aliena se li va agenollar al costat del cap i li va acostar la daga a la cara.

—Com han desaparegut?

—M’ho vaig gastar —va confessar el pare Ralph, esparverat.

La noia tenia ganes d’apunyalar-lo o de llançar-lo al riu, però allò no serviria de res. Deia la veritat. Va mirar el barril tombat. Un bevedor podia consumir moltíssima cervesa. Se sentia a punt d’esclatar de frustració.

—Et tallaria una orella si la pogués vendre per un penic —va exclamar. L’home la va mirar amb una cara com si cregués que ho anava a fer igualment.

—S’ha gastat tots els diners. Agafem el que en queda i marxem —va dir Richard, inquiet.

Aliena va admetre, a desgrat, que tenia raó. La seva ira començava a esvair-se i li deixava un pòsit d’amargor. No guanyarien res si continuaven atemorint el capellà i com més estona estiguessin allà, més possibilitats hi hauria que arribés algú i els busqués problemes. Es va posar dreta.

—Molt bé —va dir.

Es va ficar de nou les monedes al cinturó i se’l va cenyir sota la capa.

—És possible que un dia torni i et mati —va etzibar al capellà, assenyalant-lo amb un dit. Aleshores va sortir.

Va emprendre la marxa amb bon pas pel carrer estret i Richard va córrer darrere d’ella.

—Has estat fantàstica, Allie! —va exclamar, excitat—. Li has ficat la por al cos i t’has endut els diners!

—Sí senyor —va dir ella, secament. Encara estava tensa, però, un cop esvaïda la ira, tot el que sentia era infelicitat i un buit insondable.

—Què comprarem? —va preguntar Richard, neguitós.

—Només una mica de menjar per al viatge.

—No hauríem de comprar cavalls?

—Amb una lliura, ni pensar-hi.

—Sigui com sigui, et podem comprar unes botes.

Aliena va reflexionar sobre aquell punt. Els esclops eren una veritable tortura, i el terra era massa fred per caminar descalça. Tanmateix, les botes eren cares, i li feia recança gastar-se els diners tan de pressa.

—No —va dir amb determinació—. Encara podré aguantar uns quants dies sense botes. Per ara guardarem els diners.

Richard va quedar decebut, però no va discutir l’autoritat de la seva germana.

—Què comprarem per menjar?

—Pa de sègol, formatge i vi.

—Per què no una empanada?

—Perquè són massa cares.

—Ah! —Richard es va quedar callat un moment i llavors va dir—: Estàs molt rondinaire, Allie.

—Ja ho sé —va dir ella amb un sospir, i es va preguntar per què se sentia així. «Hauria d’estar orgullosa», va pensar. «He aconseguit arribar fins aquí des del castell. He defensat el meu germà. He trobat el pare. Tenim els diners que ens pertanyen. Sí, i també he clavat el ganivet a la panxa d’un home gras, i he fet que el meu germà el rematés, i he acostat una teia cremant a la cara d’un capellà, i estava disposada a deixar-lo cec».

—És a causa del nostre pare? —va preguntar Richard.

—No, no ho és —va respondre Aliena—. És per culpa de mi mateixa.

Aliena es va penedir de no haver-se comprat les botes.

En el camí de Gloucester, els esclops li van fer sortir sang dels peus, llavors va caminar descalça fins que no va poder suportar més temps el fred, i es va haver de tornar a calçar els esclops. Va descobrir que no mirar-se els peus li servia d’ajuda. Quan es veia les ferides i la sang, li feien més mal.

Aquella contrada era un seguit de turons, i hi havia moltes granges petites i pobres on els pagesos cultivaven una mica de civada o de sègol i hi criaven uns quants animals escardalencs. Aliena es va aturar als voltants d’una vila quan va pensar que ja estaven a prop de Hundeigh. En un pati tancat que pertanyia a una cabana de fang i canyes va veure un pagès que esquilava una ovella. Havia immobilitzat el cap de l’animal en una mena de grilló de fusta i li treia la llana amb un ganivet de fulla llarga. Unes altres dues ovelles esperaven inquietes a prop d’allà, i una tercera, que ja estava esquilada, pasturava pel camp, on bufava un vent gelat.

—És aviat per esquilar —va dir Aliena.

El pagès la va mirar i va somriure. Era un home jove, pèl-roig i pigat, i les mànigues arromangades deixaven veure uns braços peluts.

—Però necessito els diners. És preferible que l’ovella tingui fred que no que jo tingui gana.

—Quan et paguen per la llana?

—A un penic per velló. Però he d’anar a Gloucester a vendre-la, així que perdo un dia de feina al camp, precisament quan és primavera i hi ha tantes coses per fer. —Se’l veia bastant alegre, malgrat les queixes que expressava.

—Quina vila és aquesta?

—Els forasters l’anomenen Hundeigh —va respondre. La gent del camp mai no anomenava les viles pel seu nom, en deia simplement «la vila»—. Qui sou, vosaltres dos? —va preguntar amb una curiositat sincera—. Què us porta per aquí?

—Som els nebots de Simon de Hundeigh —va contestar Aliena.

—De debò? Bé, el trobareu a la casa gran. Reculeu per aquest camí uns peus i llavors agafeu el corriol que travessa els camps.

—Gràcies.

La vila estava situada al mig dels camps daurats. Hi havia unes vint cases arraïmades al voltant de la casa pairal, que no era més gran que la llar d’un pagès pròsper. Semblava que la tia Edith i l’oncle Simon no eren gaire rics. Davant de la casa hi havia dos cavalls i un grup d’homes. Un d’aquests semblava ser l’amo. Portava una casaca escarlata. Aliena el va mirar més detingudament. Feia dotze o tretze anys que no veia el seu oncle Simon, però li va semblar que era ell. El recordava com un home alt i cepat i ara semblava més petit, però allò devia ser perquè ella havia crescut. S’estava tornant calb i tenia una papada que Aliena no tenia present. Llavors el va sentir parlar.

—Aquest animal està molt feble —va dir l’home, i Aliena va reconèixer de seguida aquella veu aspra.

Es va començar a tranquil·litzar una mica. A partir d’aquell moment els alimentarien, els vestirien, els cuidarien i els protegirien. S’havien acabat el pa de sègol i el formatge i dormir als graners. Ja no tornarien a recórrer els camins amb la mà a la daga. Tindrien un llit tou, roba nova i soparien carn de bou. L’oncle Simon va advertir la seva presència.

—Mireu això —va dir als seus homes—. Ens vénen a visitar una noia bonica i un jove soldat.

Llavors alguna cosa més li va cridar l’atenció, i Aliena va saber que havia percebut que no li eren del tot estranys.

—Us conec d’alguna cosa, oi? —va preguntar.

—Sí, oncle Simon. Ens coneixes —va respondre Aliena.

L’home es va sobresaltar com si alguna cosa l’hagués espantat.

—Verge Santa! Aquesta veu és la d’un fantasma.

Aliena no ho va entendre, però després ell l’hi va explicar. Se li va acostar i la va examinar com si es tractés de les dents d’un cavall.

—La teva mare tenia la mateixa veu —va dir—, com la mel que es vessa d’una gerra. I, valga’m Déu, que ets tan bonica com ella. —Va allargar la mà per tocar-li la cara i Aliena es va posar ràpidament fora del seu abast—. Però ja veig que ets tan tossuda com el teu refotut pare. És ell qui us ha enviat aquí?

Aliena es va picar. No li agradava que es referissin al seu pare com «el teu refotut pare», però si replicava, ell ho consideraria una nova prova d’arrogància. Així que es va mossegar la llengua i va contestar, submisa:

—Sí, ens va dir que la tieta Edith tindria cura de nosaltres.

—Bé, doncs es va equivocar —va dir l’oncle Simon—. La tia Edith és morta. I encara més, d’ençà que el vostre pare va caure en desgràcia, he perdut la meitat de les terres. Me les ha pres aquell taujà de Percy Hamleigh. Aquí les passem negres. Així que ja podeu girar cua i tornar a Winchester. No us podeu quedar amb mi.

Aliena estava aclaparada. No s’ho havia imaginat, allò.

—Però som família teva! —va exclamar.

Simon va tenir la decència de mostrar-se una mica avergonyit, però va replicar amb sequedat.

—No, no ho sou. Ets la neboda de la meva primera dona. Però en vida, Edith no va veure mai la seva germana per culpa d’aquest ase arrogant amb qui es va casar ta mare.

—Treballarem —li va prometre Aliena—. Tots dos estem disposats a…

—No malgastis les teves paraules —la va interrompre—. Aquí no us hi vull.

Aliena estava escandalitzada. No admetia cap discussió. Estava clar que no serviria de res discutir o suplicar, però les decepcions i els desenganys que havia sofert eren tants que va sentir més amargor que tristesa. Feia una setmana que una cosa com aquella l’hauria feta plorar. En aquells moments només tenia ganes d’escopir-li.

—Recordaré això quan Richard sigui comte i recuperem el castell.

El seu oncle es va posar a riure.

—Creus que viuré tant de temps?

Aliena va decidir no quedar-se allà ni un moment més, perquè no volia que la seguís humiliant.

—Anem —va dir a Richard—. Ja ens les arreglarem sols.

Simon ja havia fet mitja volta i s’ocupava del cavall. Els homes que l’acompanyaven semblaven estar incòmodes. Aliena i Richard es van allunyar.

Un cop van ser prou lluny perquè no els sentissin, Richard va preguntar com una ànima en pena:

—Ara què farem, Allie?

—Demostrarem a aquestes persones inhumanes que som millors que ells —va contestar amb molta determinació. Però no se sentia valenta, sinó plena d’odi envers l’oncle Simon, el pare Ralph, Odo el carceller, els proscrits, el guardabosc i, sobretot i abans que ningú, envers William Hamleigh.

—Sort que encara tenim uns quants diners —va recordar-li Richard.

Efectivament. Però aquells diners no durarien sempre.

—No els podem gastar —va dir Aliena mentre caminaven pel corriol que conduïa al camí—. Si ens ho gastem tot en menjar o coses d’aquest tipus, quan se’ns hagin acabat ens trobarem de nou a la misèria. Els hem de fer servir per a alguna altra cosa.

—No ho entenc. Crec que hauríem de comprar un poni.

Aliena se’l va quedar mirant. Estava de broma? Però no somreia. El que passava era que no entenia res.

—No tenim ni posició, ni títol ni terres —li va explicar amb paciència—. El rei no ens ajudarà. No ens contractaran…, ja ho vàrem intentar a Winchester i tothom ens va rebutjar. Però ens hem de guanyar la vida com sigui per tal que t’arribis a convertir en un cavaller.

—Ah! Ara ho entenc —va dir Richard.

Aliena s’adonava que en realitat no entenia res.

—Ens hem de buscar una feina amb la qual puguem menjar i que ens doni una oportunitat de fer prou diners per comprar-te un bon cavall.

—Vols dir que m’hauré de convertir en aprenent d’artesà?

Aliena va fer que no amb el cap enèrgicament.

—T’has de convertir en cavaller, no en fuster. Alguna vegada hem conegut algú que porti una vida independent sense tenir cap habilitat?

—Sí —va contestar Richard—. Meg, la de Winchester.

Tenia raó, era comerciant de llana, sense haver estat mai aprenenta.

—Però la Meg té una parada al mercat.

Passaven a prop del pagès pèl-roig. Les quatre ovelles, esquilades, pasturaven pel camp i ell feia uns farcells amb els vellons, lligant-los amb unes cordes de jonc. Va alçar el cap i els va saludar amb la mà. Eren les persones com ell els que portaven la llana a les ciutats i la venien als comerciants; però a aquest li calia un establiment per dur a terme el negoci… O potser no.

Aliena va concebre una idea. De sobte, va girar cua.

—On vas? —li va preguntar Richard. Però Aliena estava massa emocionada per contestar-li.

—Quant em vas dir que et donaven per la llana? —va preguntar al pagès, repenjada al tancat.

—Un penic per velló —va contestar ell.

—Però has de perdre un dia per anar i tornar de Gloucester.

—Aquesta és la pega que hi ha.

—Imagina’t que et compro la llana. Això t’estalviaria el viatge.

—Però nosaltres no en necessitem, de llana, Allie! —va exclamar Richard.

—Calla, Richard! —No li volia explicar la idea que havia tingut en aquell moment. Estava impacient per posar-la a prova amb aquell pagès.

—Us ho agrairia —va dir l’home. Semblava que no se’n refiava, com si sospités que li farien algun tripijoc.

—Però no et puc oferir un penic per velló.

—Vaja! Ja m’ho suposava, que hi hauria alguna pega.

—Però et donaré dos penics per quatre vellons.

—Però si valen un penic cadascun! —va protestar l’home.

—A Gloucester. Això és Hundeigh.

L’home va sacsejar el cap.

—M’estimo més obtenir quatre penics i perdre un dia de feina al camp, que guanyar dos penics i no perdre un dia.

—Suposa que t’ofereixo tres penics per quatre vellons.

—Perdo un penic.

—Però t’estalvies un dia de viatge.

L’home semblava desconcertat.

—Fins ara mai no havia sentit a dir una cosa semblant.

—És com si jo fos un carreter i tu em paguessis un penic per portar-te la llana al mercat. —Aliena va fer una pausa i va afegir—: La qüestió és si un dia de feina extra als camps compensa o no el pagament d’un penic.

—Depèn del que faci durant el dia —va respondre el pagès, pensatiu.

—Què farem nosaltres amb quatre vellons, Allie? —va intervenir de nou Richard.

—Vendre’ls a la Meg —va respondre ella amb impaciència—. Per un penic cadascun. D’aquesta manera guanyarem un penic.

—Però haurem de fer tot el camí de Winchester per un penic!

—No, burro. Comprarem la llana a cinquanta pagesos i ens l’emportarem tota a Winchester. No ho entens? Podem guanyar cinquanta penics. Així menjarem i estalviarem diners per a un bon cavall per a tu.

Es va girar, dirigint-se al pagès, que ja no somreia i semblava rumiar la proposta. A Aliena li sabia greu haver-lo desconcertat, però volia que li acceptés l’oferta. Si ho feia sabria que li seria possible complir amb el jurament que havia fet al seu pare. Però els pagesos són tossuts. Tenia ganes d’agafar-lo pel coll i sacsejar-lo. En lloc d’això, va posar la mà dins de la capa i va furgar a la bossa. Havien canviat els besants d’or per penics de plata a casa de l’orfebre, a Winchester. Va treure tres penics i els va ensenyar al pagès.

—Ho veus? —va dir—. Ara la decisió és teva. Agafa’ls o deixa’ls.

Aquelles monedes de plata van ajudar el camperol a decidir-se.

—Fet —va dir, i va agafar els diners.

Aquella nit Aliena va fer servir un farcell de vellons per coixí. L’olor d’ovella li va recordar la casa de Meg.

Quan es va despertar, l’endemà al matí, va descobrir que no estava embarassada.

Semblava que les coses s’anaven arreglant.

Quatre setmanes després de Pasqua, Aliena i Richard van entrar a Winchester conduint les regnes d’un cavall vell que tibava d’un carro que duia dos-cents quaranta vellons de llana, el nombre exacte amb què es feia un sac.

I va ser aleshores que van descobrir que s’havien de pagar impostos.

Abans sempre havien entrat i sortit de la ciutat sense atraure l’atenció, però aquell dia van entendre per què les portes de la ciutat eren tan estretes i estaven vigilades constantment per duaners. S’havia de pagar un impost d’un penic per cada carro carregat de mercaderies que arribava a Winchester. Afortunadament, encara els quedaven uns quants penics i ho podien pagar, si no, no els haurien permès l’entrada.

La major part dels vellons els havien costat entre mig penic i tres quarts de penic cadascun. Havien pagat setanta-dos penics pel cavall vell i pel mateix preu els havien regalat el carro atrotinat. Gairebé la resta dels diners els havien gastat en menjar, però aquella nit tindrien una lliura de plata, un cavall i un carro.

El pla d’Aliena era tornar a sortir i comprar un altre sac de vellons, i repetir l’operació una vegada i una altra fins que totes les ovelles haguessin estat esquilades. Cap a final d’estiu volia tenir els diners necessaris per comprar un cavall i un carro nou.

L’envaïa l’excitació mentre conduïa el cavall pels carrers cap a ca la Meg. Quan es fes fosc, hauria demostrat que era capaç de tenir cura del seu germà i d’ella mateixa sense ajuda de ningú. Això la feia sentir-se molt madura i independent i mestressa del seu destí. No havia rebut res del rei, no necessitava parents, ni marit.

Es moria de ganes de veure Meg, que havia estat la seva inspiració. Aquella dona era una de les poques persones que l’havien ajudat sense provar de robar-li, violar-la o explotar-la. Aliena tenia una pila de preguntes per fer-li sobre els negocis en general i el comerç de llana en particular.

Era dia de mercat, de manera que li va caldre una estona per portar el carro fins al carrer on vivia Meg a través de la ciutat atapeïda. Per fi van arribar-hi. Aliena va entrar al vestíbul. Allí hi havia una dona a qui mai no havia vist.

—Ah! —va exclamar Aliena, aturant-se en sec.

—Què passa? —va preguntar la dona.

—Sóc amiga de Meg.

—Ja no viu aquí —la va tallar la dona.

—Caram! —Aliena va pensar que no calia que fos tan brusca—. On ha anat?

—Se n’ha anat amb el seu marit, que ha abandonat aquesta ciutat desacreditat.

Aliena es va sentir decebuda i espantada. Havia comptat amb Meg per vendre la llana.

—És una notícia terrible!

—Era un comerciant deshonest, i jo, si fos en el teu lloc, no aniria dient que sóc amiga seva. I ara vés-te’n.

A la noia, la va escandalitzar que algú pogués parlar malament de Meg.

—No m’importa el que el seu marit hagi fet. Meg era una gran dona i molt superior als lladres i bagasses que viuen en aquesta ciutat infecta —va proferir, i va sortir de la casa abans que la dona pogués ni tan sols replicar.

La victòria verbal només li va produir un consol momentani.

—Males notícies —va dir a Richard—. Meg ha marxat de la ciutat.

—És també marxant de llanes la persona que ara viu aquí? —li va preguntar el seu germà.

—No l’hi he preguntat. Estava massa enfeinada esbroncant-la. —En aquells moments es va sentir com una ximpleta.

—Què hem de fer, Allie?

—Hem de vendre tots aquests vellons —va respondre ella—. Val més que ens n’anem a la plaça del mercat.

Van tornar per on havien arribat fins al carrer major, i llavors es van anar obrint pas fins al mercat que es trobava entre el carrer i la catedral. Aliena guiava el cavall i Richard caminava darrere el carro, empenyent-lo quan l’animal necessitava ajuda, que era gairebé tota l’estona. A la plaça del mercat hi havia molt bullit de gent que caminava amb penes i treballs pels passadissos estrets entre les parades, constantment aturats per carros com el d’Aliena. Aquesta va pujar al damunt del seu sac de llana i va escodrinyar la plaça buscant comerciants de llana. Només en va aconseguir veure un. Va baixar i va conduir el cavall en aquella direcció.

L’home feia bons negocis. Tenia acordonat un gran espai i al darrere tenia un cobert fet de branquillons i canyes. Era evident que era una estructura eventual, que instal·lava els dies de mercat. El comerciant era un home bru, amb un monyó al braç esquerre a l’altura del colze. Del monyó li penjava una pinta de llana, i sempre que li oferien un velló, ficava el braç a la llana, la cardava amb la pinta i la palpava amb la mà dreta abans de donar el preu. Llavors feia servir la pinta amb la mà dreta per comptar el nombre de penics que havia acordat pagar. Per a compres grans, pesava els penics en una balança.

Aliena es va anar obrint pas amb penes i treballs entre la gentada i es va acostar a l’home. En aquell moment un camperol oferia al comerciant tres vellons més aviat petits lligats amb un cinturó de cuir.

—Una mica petits —va dir el comerciant—. Tres quarts de penic per cadascun. —Va comptar dos penics. Llavors va agafar una destral petita i va fer un cop ràpid i expert, i va partir un tercer penic en quatre parts. Va donar al camperol els dos penics i un dels quarts—. Tres vegades tres quarts de penic fan dos penics i un quart.

El camperol li va donar els vellons.

Els que anaven a continuació eren dos homes joves amb un sac sencer de llana, ple a vessar. El comerciant el va examinar amb molta cura.

—És tot un sac, però és de qualitat mediocre —els va dir—. Us en donaré una lliura.

Aliena es va preguntar com podia estar segur que el sac estigués ple. Potser ho havia après amb la pràctica. El va observar mentre pesava una lliura de penics de plata.

Uns monjos s’acostaven amb un gran carro ple fins dalt de sacs de llana. Aliena va decidir fer la seva venda abans que els monjos. Va fer un senyal a Richard i aquest va descarregar del carro el seu sac de llana i el va portar fins al taulell.

El mercader va examinar la llana.

—Mescla de qualitats —va dir—. Mitja lliura.

—Què? —va exclamar Aliena, incrèdula.

—Cent vint penics —va dir l’home.

Aliena estava horroritzada.

—Però si acabes de pagar una lliura per un sac!

—Depèn de la qualitat.

—Has pagat una lliura per una llana de qualitat mediocre.

—Mitja lliura —va dir l’home, tossut.

Van arribar els monjos i van ocupar tota la parada, però Aliena no tenia intenció de moure’s. La seva existència estava en joc i temia més la misèria que el comerciant.

—Digue’m per què —va insistir—. La llana no és dolenta, oi que no?

—No.

—Llavors dóna’m el mateix que has pagat a aquests homes.

—No.

—Per què no? —va preguntar gairebé cridant.

—Perquè ningú no paga a una noia el que pagaria a un home.

Aliena tenia ganes d’estrangular-lo. Li estava oferint menys del que ella havia pagat. Si acceptava aquell preu tota la seva feina era en va. Encara pitjor, el seu pla de guanyar-se la vida per mantenir-se se n’anava en orris. I per què? Per què aquell ximple no li volia pagar el mateix a una jove que a un home!

El cap dels monjos l’esguardava. A Aliena la treia de polleguera que la gent la mirés.

—Deixeu de mirar-me! —Li va cridar amb aspror—. I enllestiu el negoci amb aquest comerciant descregut!

—Molt bé —va dir el monjo amb suavitat. Va fer un senyal als seus acompanyants perquè li portessin un sac.

—Agafa els deu xílings, Allie —va dir el seu germà—. O si no ens haurem de quedar amb el sac de llana.

Aliena mirava furiosa el marxant mentre aquest examinava la llana dels monjos.

—Qualitat variada —va dir. Aliena es preguntava si aquell home deia alguna vegada «llana de bona qualitat»—. Una lliura i dotze penics el sac.

«Per què se n’havia hagut d’anar Meg, precisament en aquell moment?», rumiava Aliena amb amargor. «Tot hauria anat bé si s’hagués quedat».

—Quants sacs teniu? —va preguntar el mercader.

—Deu —va respondre un monjo jove amb hàbit de novici.

—No, onze —el va corregir el que portava la veu cantant. El novici estava a punt de contradir-lo, però es va quedar callat.

—Això fa onze lliures i mitja de plata, més dotze penics.

El comerciant va començar a pesar els diners.

—No penso cedir —va assegurar Aliena a Richard—. Portarem la llana a un altre lloc…, potser a Shiring o a Gloucester.

—Tan lluny! I què passarà si tampoc no la podem vendre?

Tenia raó. Potser a tot arreu es trobarien amb les mateixes dificultats. El veritable problema era que no tenien posició, ni suport, ni protecció. El marxant no gosava insultar els monjos, i fins i tot els pagesos pobres li podien buscar problemes si els tractava de manera injusta. Però l’home que intentava estafar dos nois deixats de la mà de Déu no corria cap risc.

Els monjos van anar arrossegant els sacs fins al cobert del comerciant. Cada vegada que en col·locaven un, el comerciant donava al cap una lliura de plata i dotze penics ja pesats. Un cop lliurats tots els sacs encara li quedava al taulell una bossa de plata.

—Aquí només hi ha deu sacs —va dir el comerciant.

—Ja us he dit que només n’hi havia deu —va recordar el novici al monjo.

—Aquest és el que fa onze —va dir el monjo que feia els tractes, posant la mà sobre el sac d’Aliena. Aliena el va mirar bocabadada. El marxant es va quedar igual de sorprès.

—Li he ofert mitja lliura —va dir.

—L’hi he comprat a ella —va explicar el monjo—. I te’l venc a tu. —Va fer un senyal als altres monjos, que van arrossegar el sac d’Aliena fins al cobert.

El comerciant semblava malhumorat, però va entregar la darrera lliura i els dotze penics. El monjo va lliurar els diners a Aliena.

Aliena no s’ho acabava de creure. Tot li havia sortit malament i, de sobte, aquell desconegut l’havia salvat…, i a més després d’haver-li parlat amb males maneres!

—Gràcies per la seva ajuda, pare —va dir Richard.

—Dóna gràcies a Déu —li va contestar el monjo.

Aliena no sabia què dir. Estava emocionada. Va estrènyer els diners contra el seu pit. Com l’hi podia agrair? Va mirar el seu salvador. Era un home baix, prim i de mirada profunda. Els seus moviments eren ràpids i semblava estar sempre vigilant, com un ocell petit de plomatge desllustrat, però amb ulls brillants. De fet, tenia els ulls blaus. La corona de cabells al voltant del cap afaitat era negra i canosa, però el seu rostre era jove. Aliena va començar a adonar-se que aquell home li sonava d’alguna cosa. On l’havia vist abans?

El monjo també semblava estudiar-la.

—Vosaltres no em coneixeu, però jo a vosaltres sí —els va dir—. Sou els fills de Bartholomew, l’antic comte de Shiring. Sé que heu patit grans infortunis i m’alegra poder-vos ajudar. Sempre que vulgueu us compraré llana.

Aliena va tenir ganes de besar-lo. No tan sols l’havia salvada aquesta vegada, sinó que s’oferia per garantir-los el futur. Al final va recuperar la parla.

—No sé com donar-vos les gràcies —va dir—. Déu sap bé que ens cal un protector.

—Doncs ara en teniu dos, Déu i jo —els va dir.

Aliena se sentia profundament commoguda.

—M’heu salvat la vida i ni tan sols sé qui sou —va dir.

—Em dic Philip —va contestar ell—. Sóc el prior de Kingsbridge.