3

Jack es va despertar amb el primer cant del gall. Quan va obrir els ulls, va veure que Tom es llevava. Es va quedar ajagut, immòbil, i va escoltar com Tom feia un pipí a terra, al costat de la porta de la casa. Tenia ganes d’anar a ocupar el lloc calent que Tom havia deixat buit i quedar-se abraçat a la seva mare, però sabia que, si ho feia, Alfred se’n riuria tant com podria i per això es va quedar on era. Tom va tornar a entrar i va sacsejar Alfred perquè es despertés.

Tom i Alfred van beure la cervesa que havia quedat del sopar del dia anterior, van menjar una mica de pa remollit i tot seguit se’n van anar. Havia quedat una mica de pa i Jack esperava que n’hi haguessin deixat, però no, com sempre, Alfred se l’havia endut.

Alfred treballava tot el dia a l’obra amb Tom. De vegades, Jack i la seva mare anaven a passar el dia al bosc. La mare posava paranys mentre ell caçava ànecs amb la fona. Tot el que atrapaven, ho venien als vilatans o a Cuthbert, el cellerer. Eren els seus únics ingressos, perquè Tom no rebia cap salari. Amb aquests diners compraven teixits, cuir i sèu i, els dies que no anaven al bosc, la mare feia sabates, samarres, espelmes o alguna gorra mentre Jack i Martha jugaven amb la canalla de la vila. Els diumenges, després de missa, a Tom i a la mare els agradava seure a la vora del foc i fer petar la xerrada. A vegades, es començaven a fer petons i Tom posava la mà per sota el vestit d’Ellen i llavors feien sortir els nens una estona i tancaven la porta amb el travesser. Aquest era el pitjor moment de la setmana perquè Alfred estava de molt mal humor i empaitava i empipava els petits.

Però aquell era un dia de cada dia i Alfred treballaria des de l’alba fins al capvespre. Jack es va llevar i va sortir a fora. Feia un fred sec. Martha va sortir al cap d’uns moments. A les ruïnes de la catedral hi havia un formigueig de treballadors que carretejaven pedres, treien runa a cops de pala, construïen suports de fusta per apuntalar els murs poc segurs i tiraven a terra els que estaven massa malmesos per ser conservats.

Entre els vilatans i els monjos, s’havia produït una mena d’acord, i tots deien que era el dimoni qui havia calat foc. Durant llargs períodes, Jack va oblidar que era ell qui l’havia encès. Quan ho recordava, primer s’espantava, però de seguida l’envaïa un sentiment de satisfacció. S’havia arriscat perillosament, però s’havia sortit amb la seva i havia salvat la seva família de la fam.

Els monjos esmorzaven primer, i els treballadors no menjaven res fins que els monjos anaven al capítol. A Martha i Jack aquesta espera se’ls feia molt llarga. Jack sempre es llevava amb gana, i l’aire fred del matí encara n’hi feia venir més.

—Anem al pati de la cuina —va proposar Jack. Potser els marmitons ens donaran algunes restes.

Martha hi va estar d’acord de seguida. La nena pensava que Jack era encantador, i sempre estava disposada a fer el que ell suggeria.

Quan van arribar a la zona de la cuina van descobrir que l’encarregat de fer el pa aquell dia era el germà Bernard. Com que tots els seus ajudants estaven treballant a l’obra, ell mateix carregava la llenya. Era un home jove, força gras, i esbufegava i suava sota aquella pila de troncs.

—Nosaltres et portarem la llenya, germà —es va oferir Jack.

Bernard va descarregar aquella braçada al costat del forn i va allargar a Jack un cistell ample i baix.

—Sou uns bons nois —va dir panteixant—. Que Déu us beneeixi.

Jack va agafar el cistell i tots dos van córrer cap a la pila de llenya que hi havia darrere la cuina. Van omplir el cistell de troncs i el van portar entre tots dos.

Quan van tornar, el forn ja estava calent i Bernard va buidar el cistell directament al foc i els va enviar a fer un altre viatge. Jack tenia una molèstia als braços, però encara li feia més mal la panxa, i es va afanyar a carregar de nou el cistell.

Quan van tornar per segona vegada, Bernard posava boletes de pasta de pa en una safata.

—Porteu-me un altre cistell de llenya i us donaré uns panets acabats de fer —els va dir. A Jack li va fer venir aigua a la boca.

La tercera vegada van posar al cistell una càrrega més gran i van tornar fent tentines, agafant una nansa cada un. Quan s’acostaven al pati es van trobar Alfred, que portava una galleda i segurament anava a buscar l’aigua del reguerot que corria des de la bassa del molí pel terreny de gespa i desapareixia sota terra al costat de la cerveseria. Alfred no podia veure Jack i les coses havien anat de mal en pitjor d’ençà que Jack li havia posat l’ocell mort a la cervesa. En circumstàncies normals, Jack hauria fet mitja volta com si res i se n’hauria anat. En aquelles circumstàncies, va pensar si no era millor deixar caure el cistell i arrencar a córrer, però li va semblar una covardia. A més, ja sentia l’olor de pa que li arribava del forn, i tenia molta gana, així que va continuar tan de pressa com va poder, encara que no les tenia totes.

Alfred va esclafir a riure quan els va veure tentinejar sota un pes que ell sol hauria pogut carregar sense problemes. Van fer-se a un costat per apartar-se’n, però ell va avançar un parell de passes en la seva direcció i va donar una empenta a Jack, fent-lo caure de cul, cosa que li va provocar molt de mal al carpó. Jack va deixar anar la nansa del cistell i tota la llenya va anar per terra. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, més per la ràbia que pel dolor. Era molt injust que li fes allò sense cap provocació i que se sortís amb la seva. Jack es va aixecar i va tornar a ficar la llenya pacientment al cistell perquè Martha pensés que li era igual. Van recollir la llenya i van seguir caminant fins al forn.

Allí van obtenir l’esperada recompensa. Els panets ja es refredaven en una safata, sobre un prestatge de pedra. Quan van entrar, Bernard en va agafar un i hi va clavar les dents.

—Ja es poden menjar. Agafeu els que vulgueu, però aneu amb compte… Encara estan calents —els va advertir.

Jack i Martha van agafar un panet cadascú. Jack el va tastar amb cautela, amb por de cremar-se la boca, però era tan bo que se’l va cruspir en un moment. Es va quedar mirant els altres panets. En quedaven nou. Va mirar el germà Bernard, que somreia amb cara de bonifaci.

—Ja sé què penses —va dir el monjo—. Vinga, agafeu-los tots…!

Jack es va aixecar la faldilla de la capa i va embolicar-hi la resta de panets.

—Els portarem a la mare —va anunciar dirigint-se a Martha.

—Ets un bon xicot —va dir Bernard—. Ja podeu marxar.

—Gràcies, germà —va respondre Jack.

Van sortir del forn i es van encaminar a la casa d’hostes. Jack estava emocionat. La seva mare es posaria molt contenta quan veiés que li portava aquelles exquisideses. Va estar temptat de menjar-se’n un altre abans de donar-los-hi, però va resistir la temptació. Seria fantàstic donar-los-hi tots…

Mentre creuaven la gespa, es van tornar a topar amb Alfred.

Aquest havia omplert la galleda, havia tornat a l’obra i l’havia buidat. Allò volia dir que ara tornava a omplir-la. Jack va decidir mostrar-se indiferent, amb l’esperança que Alfred no li fes cas, però com que amb prou feines podia amagar els panets amb les faldilles de la capa, Alfred els va tornar a barrar el pas.

Jack li hauria donat un panet de bona gana, però sabia que Alfred els agafaria tots, així que va arrencar a córrer.

Alfred li va anar al darrere i no va trigar a atrapar-lo. Va allargar la cama i li va fer la traveta. Jack va sortir disparat i els panets van quedar escampats per terra.

Alfred en va agafar un, li va netejar una mica el fang i se’l va ficar a la boca.

—Però si és acabat de fer! —va exclamar, sorprès, i els va anar recollint tots molt de pressa…

Jack es va aixecar amb penes i treballs i va intentar agafar un dels panets de terra, però Alfred li va donar un cop molt fort amb la mà i el va fer tornar a caure, va agafar ràpidament els panets escampats i es va allunyar endrapant-los tots. Jack no va poder aguantar-se les llàgrimes.

Martha se’l mirava i el compadia, però ell no volia compassió. Se sentia humiliat. Va començar a caminar, i quan va veure que Martha el seguia, es va girar i li va cridar:

—Vés-te’n!

La nena va semblar dolguda, però es va aturar i va girar cua. Jack va caminar cap a les runes i es va eixugar les llàgrimes amb la màniga. Tenia ganes de matar. «He cremat la catedral», va pensar, «i puc matar Alfred».

A les ruïnes, aquell matí escombraven i endreçaven. El xicot va recordar que esperaven un dignatari eclesiàstic que havia d’inspeccionar els danys.

El que realment el treia de polleguera era la superioritat física d’Alfred. Podia fer el que volia només perquè era molt més alt i fort. Jack va caminar una estona, enrabiat. Li hauria agradat que Alfred hagués estat dins de la catedral mentre queien totes aquelles pedres.

Al cap d’una estona, va veure Alfred de nou. Era al transsepte nord, cobert de pols grisa, omplint un carro d’estelles de pedra amb una pala. Prop del carro hi havia una biga de la teulada que havia quedat sense desperfectes, només una mica socarrada de les vores i negra de sutge. Jack va passar el dit per la biga i va veure que hi quedava una ratlla blanquinosa. De sobte es va sentir inspirat i hi va escriure: «Alfred és un porc».

Alguns treballadors es van fixar en ell. Estaven sorpresos pel fet que Jack sabés escriure. Un home jove va preguntar:

—Què hi diu?

—Pregunteu-ho a Alfred —va contestar Jack.

Alfred va mirar aquelles paraules escrites i va arrugar el front. Sabia llegir el seu nom, però no el que hi havia a continuació. Es va empipar. Estava segur que era un insult, però no sabia de quina mena i allò li resultava humiliant. Jack va sentir que la seva ràbia s’apaivagava. Alfred podia ser més alt, però ell era més llest. En aquell moment, un novici que passava per allà va llegir el que hi havia escrit i va somriure.

—Qui és Alfred? —va preguntar.

—Aquest d’aquí —va respondre Jack, assenyalant-lo amb el polze. Alfred encara semblava més furiós, perquè encara no sabia com s’ho havia de prendre i, desconcertat, es va repenjar sobre la pala.

El novici va riure.

—Així que és un porc, què fa? Busca glans? —va dir.

—Suposo —va contestar Jack, content d’haver trobat un aliat.

Alfred va deixar anar la pala i es va abalançar damunt del noi.

Jack ja s’ho esperava i va sortir disparat com una fletxa. El novici va allargar un peu per fer entrebancar Jack, com si volgués ser tan malèvol amb l’un com amb l’altre, però ell va saltar-hi per sobre amb agilitat. Va córrer veloçment al llarg del que havia estat el presbiteri, esquivant piles de runa i saltant per damunt de les bigues caigudes de la teulada. Darrere seu sentia les passes pesades i la respiració ronca d’Alfred i la por li donava ales als peus.

Al cap d’un moment es va adonar que corria en direcció equivocada. Per aquell cantó la catedral no tenia sortida. El cor se li va encongir i va comprendre que Alfred li clavaria una bona pallissa.

La part superior de l’extrem est del temple s’havia ensorrat i les pedres s’amuntegaven en el que quedava de paret. Com que no tenia cap més lloc on anar, Jack es va enfilar per aquella pila. Alfred el seguia de molt a prop. Quan va arribar a dalt de tot va veure davant seu un terrible espadat d’uns quatre metres d’altura. Va temptejar la vorera, esporuguit. Era massa amunt per saltar sense fer-se mal. Alfred li va intentar agafar el turmell. Jack va perdre l’equilibri. Durant un moment es va quedar amb un peu a la paret i l’altre a l’aire, fent anar els braços com un molí de vent per intentar recuperar l’equilibri. Alfred l’aguantava pel turmell. Jack va saber que cauria irremissiblement. Alfred el seguia aguantant i cada cop el desequilibrava més; al final, el va deixar anar. Jack va caure al buit, proferint un crit. Va caure a terra de costat. El cop va ser brutal. A més, va tenir la mala sort de topar de cara sobre una pedra.

Tot es va enfosquir per uns moments.

Quan va obrir els ulls, Alfred estava dret al costat seu (devia haver baixat la paret de pedra d’alguna manera o altra) i amb ell hi havia un dels monjos vells, el sotsprior Remigius.

—Aixeca’t, noi —va dir Remigius quan va veure que obria els ulls.

Jack no sabia si podria fer-ho. Li era impossible moure el braç esquerre i no sentia res a la banda esquerra de la cara. Es va asseure. Havia pensat que es moriria i es va quedar sorprès de poder-se moure. Va fer servir el braç dret per aixecar-se, es va posar dempeus amb penes i treballs, carregant gairebé tot el pes sobre la cama dreta. A mesura que les parts insensibles reaccionaven, va començar a sentir dolor.

Remigius el va agafar pel braç ferit. Jack va deixar anar un esgarip de dolor. Sense immutar-se, Remigius va agafar Alfred per l’orella. No hi havia dubte que imposaria un càstig molt dur a tots dos, va pensar Jack, encara que a ell tot li feia tant de mal que tant li era.

—I tu per què intentaves matar el teu germà? —va preguntar Remigius a Alfred.

—No és el meu germà —va contestar el noi. El monjo va canviar d’expressió.

—Què vol dir que no és el teu germà? —va demanar—. Que potser no teniu el mateix pare i la mateixa mare?

—Ella no és la meva mare —va contestar Alfred—. La meva mare és morta.

La mirada de Remigius es va tornar malèvola.

—Quan va morir la teva mare?

—Per Nadal.

—Aquest Nadal passat?

—Sí.

Malgrat el mal que sentia per tot el cos, Jack va notar que, per alguna raó, Remigius tenia un gran interès en aquella qüestió.

—Així que fa poc que el teu pare ha conegut la mare d’aquest noi? —va preguntar el monjo amb una excitació reprimida—. I d’ençà que estan junts… Han anat a veure un capellà per beneir aquesta unió?

—Mmm…, no ho sé.

Era evident que Alfred no entenia les paraules que feia servir el monjo, ni tampoc Jack.

—Vull dir, s’han casat? —va preguntar Remigius, impacient.

—No.

—Ja ho entenc.

Remigius semblava molt satisfet amb aquella informació, tot i que Jack va pensar que hauria d’estar enfadat. La seva expressió era més aviat de satisfacció. El sotsprior es va quedar uns moments callat i pensatiu i al final es va recordar dels dos nois.

—Molt bé, si us voleu quedar al priorat i menjar el pa dels monjos, no us podeu barallar, encara que no sigueu germans. Nosaltres, els homes de Déu, no podem presenciar vessaments de sang. Aquest és un dels motius pels quals vivim apartats del món.

Amb aquest sermó, Remigius va deixar els dos nois, va fer mitja volta i se’n va anar. Per fi Jack podia córrer a buscar la seva mare.

Havia tardat tres setmanes, i no dues, però Tom ja tenia la cripta en condicions per ser utilitzada com a església i aquell dia hi aniria el bisbe electe per celebrar-hi el primer ofici. El claustre estava net de runa, i Tom hi havia reparat els desperfectes. El claustre tenia una estructura senzilla, consistent en els corredors coberts, i la feina havia estat fàcil. Gairebé la resta de la catedral no era més que una pila de runa, i alguns dels murs que havien quedat dempeus corrien el perill d’ensorrar-se, però Tom havia obert un camí des del claustre, per on hi havia hagut el transsepte sud, fins a les escales de la cripta.

Tom va mirar al seu voltant. La cripta era prou gran perquè els monjos hi poguessin celebrar els oficis divins. Es tractava d’una peça més aviat fosca, amb columnes gruixudes i un sostre baix de volta de canó, però de construcció sòlida, la qual cosa li havia permès resistir al foc. Hi havien portat una taula de cavallet perquè fes d’altar, i els bancs del refectori havien de servir perquè els monjos s’hi asseguessin. Quan el sagristà hi va posar les tovalles brodades i els canelobres amb incrustacions de pedres precioses, l’altar improvisat feia molt d’efecte.

Quan es tornessin a celebrar els oficis divins, Tom disposaria de menys treballadors per ajudar-lo. La majoria dels monjos tornaria a la vida monàstica i molts dels que s’ocupaven de les feines al camp o de les tasques administratives s’incorporarien altre cop a la feina. Tanmateix, Tom encara disposaria de la meitat de criats del priorat com a mà d’obra. El prior Philip tenia una actitud molt estricta envers aquests servents. Creia que eren massa nombrosos i, si no acceptaven passar de ser mossos i marmitons a ajudants de Tom, els despatxava sense contemplacions. Uns quants se n’havien anat, però la majoria continuava allà.

El priorat ja devia a Tom la paga de tres setmanes. El salari d’un mestre constructor era de quatre penics diaris, per tant el priorat ja li devia setanta-dos penics. A mesura que passaven els dies aquest deute augmentava i al prior Philip cada vegada li resultaria més difícil prescindir de Tom. Al cap de mig any, Tom demanaria al prior que li comencés a pagar. Però llavors ja li deuria dues lliures i mitja de plata, que Philip hauria de tenir abans de poder acomiadar Tom. El deute feia que se sentís segur.

També hi havia la possibilitat, tot i que no s’atrevia a pensar-hi, que aquella feina li durés tota la vida. Al capdavall, allò era una catedral, i si les persones que tenien el poder decidien encarregar un nou edifici que els donés prestigi i trobaven diners per pagar-lo, seria l’obra més gran del regne, que donaria feina a unes quantes dotzenes de manobres durant més d’una dècada.

Però allò era esperar massa. Parlant amb els monjos i els vilatans, Tom s’havia assabentat que Kingsbridge mai no havia estat una catedral important. Arraconada en una contrada tranquil·la i envoltada d’una petita vila, havia tingut una successió de bisbes sense ambició i era evident que estava en decadència. El priorat no tenia prestigi ni diners. Alguns monestirs atreien l’atenció de reis i arquebisbes per la seva luxosa hospitalitat, per la importància de les seves escoles i biblioteques, o per les recerques filosòfiques dels monjos o l’erudició de priors i abats. Però Kingsbridge no podia presumir de res de tot allò. Amb tota probabilitat el prior Philip construiria una església petita i senzilla amb uns ornaments modestos, que estaria acabada en menys de deu anys.

Tanmateix, allò ja li anava bé.

S’havia adonat, fins i tot abans que es refredessin les runes ennegrides pel foc, que aquella era la seva oportunitat per construir la catedral que havia desitjat.

El prior Philip estava convençut que Déu l’havia enviat a Kingsbridge. Ell s’havia guanyat la confiança de Philip per l’eficiència amb què havia organitzat el procés de neteja perquè el priorat reprengués les seves activitats. Quan arribés el moment ja parlaria al prior del projecte de construcció d’un nou edifici. Si actuava amb tacte, era possible que Philip n’hi demanés uns esbossos. El fet que l’església nova fos més aviat modesta oferia més possibilitats que li confiessin el projecte a ell i no a un mestre amb més experiència en la construcció de catedrals. Tom tenia grans esperances que fos així.

Van tocar a capítol. Aquest també era el senyal d’esmorzar per als treballadors laics. Tom va sortir de la cripta i es va dirigir al refectori. A mig camí va topar amb Ellen.

Ellen es va plantar davant de Tom amb actitud desafiant, barrant-li el pas. Als ulls, hi tenia una mirada estranya. L’acompanyaven Martha i Jack, que tenia un aspecte horrorós. Tenia un ull tancat, la banda esquerra de la cara estava tota inflada i hi tenia ferides, i a més es repenjava sobre la cama dreta, com si l’esquerra no pogués aguantar gens de pes. Tom va sentir llàstima pel vailet.

—Què t’ha passat? —li va preguntar.

—L’hi ha fet l’Alfred —va dir Ellen.

Tom ho va lamentar. Per un instant es va avergonyir d’Alfred, molt més alt i fort que Jack. Però a aquest també se’l podia deixar anar. Potser l’havia provocat. Tom va mirar al seu voltant buscant el seu fill i al final va veure que es dirigia al refectori, cobert de pols.

—Alfred! Vine aquí! —el va cridar.

Alfred va fer mitja volta i es va acostar a poc a poc, amb una actitud que delatava culpabilitat.

—Tu li has fet això? —li va preguntar Tom.

—Ha caigut de dalt d’un mur —va contestar Alfred, amb brusquedat.

—Li has donat una empenta?

—L’estava empaitant.

—Qui ha començat?

—Jack m’ha insultat.

—Li he dit porc perquè ens ha pres els panets —va explicar el noi amb dificultat, a causa dels llavis inflats.

—Panets? —va preguntar Tom—. D’on heu tret panets abans de l’hora d’esmorzar?

—Ens els ha donat Bernard Baker. A canvi, li hem anat a buscar la llenya.

—Doncs us els havíeu de repartir com a germans —va dir Tom.

—Ja ho he volgut fer.

—Doncs llavors, per què has sortit corrents? —va preguntar el xicot.

—Els anava a portar a la mare —va protestar Jack—. I Alfred se’ls ha menjat tots!

Tom sabia que no hi havia la més petita possibilitat de saber qui tenia o no raó en les baralles entre nens.

—Vinga, ara aneu a esmorzar. Si avui hi ha més baralles, Alfred, acabaràs amb una cara com la de Jack, però seré jo qui te la faci. Marxeu.

Els nens es van allunyar.

Tom i Ellen els van seguir a pas més lent.

—Això és tot el que li diràs? —va preguntar ella al cap d’un moment.

Tom la va mirar de reüll. Encara estava enfadada, però ell no hi podia fer res.

—Tots dos en tenen la culpa, com sempre —va contestar, arronsant les espatlles.

—Com pots dir això, Tom?

—L’un és tan dolent com l’altre.

—Alfred els ha robat els panets. Jack li ha dit porc per haver-ho fet. Això és massa poc per fer córrer sang.

Tom va fer que no amb el cap.

—Els nois sempre es barallen. T’hi podries passar tota la vida si vols saber qui és el culpable de les seves trifulgues. Val més deixar que ells mateixos liquidin els seus afers.

—Amb això no n’hi ha prou —va dir Ellen en un to que no presagiava res de bo—. Mira la cara de Jack i mira la d’Alfred. Això no és el resultat d’una baralla de nens. És un atac fet amb molt mala bava per part d’un xicot, gairebé un home, a un nen.

A Tom el va molestar l’actitud d’Ellen. Sabia que el seu fill no era cap angelet, però tampoc no ho era Jack, i no volia que aquest es convertís en el nen mimat de la família.

—Alfred no és un home. Només té catorze anys, però tot i això treballa. Contribueix a mantenir la família, mentre que Jack no. Juga tot el dia com un nen. Segons la meva opinió, Jack hauria de ser més respectuós amb Alfred. Ja et deus haver adonat que no n’hi mostra gaire, de respecte.

—Se me’n fot! —va explotar Ellen—. Pots dir el que et sembli, però el meu fill està molt malferit i podria haver estat pitjor, i no ho puc permetre! —Es va posar a plorar. En veu més baixa, però encara enfadada, va afegir—: És el meu fill i no puc suportar veure’l així.

Tom se’n va compadir i es va sentir temptat de consolar-la, però temia cedir. Tenia la sensació que aquella conversació canviaria les coses per sempre. Com que Jack vivia sol amb la seva mare, havia estat sobreprotegit. Tom no volia permetre que al noi se li haguessin d’amortir els cops normals de la vida quotidiana. Allò seria un precedent que li causaria infinites dificultats en els pròxims anys. Tom sabia molt bé que aquesta vegada el seu fill havia anat massa lluny, i dintre seu estava decidit a obligar-lo que deixés Jack en pau. Però no seria prudent dir-ho.

—Els cops formen part de la vida —va explicar a Ellen—. Jack ha d’aprendre a rebre’ls o a evitar-los. No em puc passar tot el sant dia protegint-lo.

—Però sí que el pots protegir d’aquest fill teu tan cruel!

Tom va haver d’encaixar aquell comentari, però li sabia greu que Ellen qualifiqués Alfred de cruel.

—Ho podria fer, però no ho faré —va replicar—. Jack ha d’aprendre a cuidar-se ell mateix.

—Vés-te’n a l’infern! —va exclamar Ellen, i se’n va anar.

Tom va entrar al refectori. La cabana de fusta on els treballadors laics menjaven normalment havia quedat malmesa per l’esfondrament de la torre sud-oest, de manera que ara menjaven al refectori, un cop els monjos havien fet els seus àpats i se n’havien anat. Tom es va asseure apartat, perquè no tenia ganes de parlar amb ningú. Un marmitó li va portar una gerra de cervesa i unes llesques de pa en un cistellet. Va sucar el pa a la cervesa per estovar-lo i se’l va menjar a poc a poc.

Alfred era un xicot amb un físic molt desenvolupat i amb una energia excessiva, va pensar Tom. En el fons del seu cor sabia que era una mica agressiu, però estava segur que amb el temps es tranquil·litzaria. Mentrestant ell no estava disposat que els seus propis fills haguessin de donar un tracte especial a un noi acabat d’arribar. Ja havien hagut de suportar massa. Havien perdut la mare, s’havien vist obligats a recórrer els camins, i havien estat a punt de morir de gana. No tenia ganes d’imposar-los noves càrregues si ho podia evitar. Es mereixien que fos indulgent amb ells. El que Jack havia de fer era mantenir-se allunyat d’Alfred. No es moriria per això.

Les disputes amb Ellen sempre el deixaven una mica moix. S’havien barallat unes quantes vegades, normalment a causa dels nens, però aquesta havia estat la pitjor topada que havien tingut. Quan Ellen es mostrava tan inflexible i hostil, Tom no recordava la raó per la qual, feia tan poc de temps, se n’havia enamorat tan apassionadament. En aquells moments li semblava una dona estranya i furiosa que havia entrat furtivament a la seva tranquil·la vida.

Amb la seva primera dona mai no havia tingut discussions tan agres i enceses. Quan recordava la seva vida anterior, li semblava que amb Agnes havien estat d’acord sobre tot el que era important, i que quan no era així, no s’enfadaven d’aquella manera. Així era com havia de ser entre un home i una dona, i Ellen havia de comprendre que no podia formar part d’una família i al mateix temps fer la seva santa voluntat.

Ni tan sols quan el treia de polleguera, Tom no volia que Ellen se n’anés, però tot i així, sovint pensava en Agnes amb remordiments. L’havia acompanyat durant gairebé tota la seva vida adulta i ara tenia la sensació permanent que li faltava alguna cosa. Mentre Agnes vivia, mai no se li havia acudit pensar que era molt afortunat de tenir-la ni li havia mostrat agraïment. Però ara que era morta, la trobava a faltar i li sabia greu no haver-li dedicat més atenció.

Durant els moments tranquils de la jornada, quan havia donat instruccions i tothom treballava amb afany, podia dedicar-se per complet a alguna tasca que requerís traça, com la reconstrucció d’una petita part del mur en els claustres o la reparació d’una columna a la cripta, i llavors de vegades mantenia conversacions imaginàries amb Agnes. Sobretot li parlava de Jonathan, el seu fill petit. Tom el veia gairebé cada dia, quan li donaven el menjar a la cuina, quan el portaven amunt i avall pels claustres o el ficaven al llit, al dormitori dels monjos. Semblava perfectament sa i feliç, i ningú, a excepció d’Ellen, no sabia o sospitava que Tom sentia un afecte especial pel nen. Tom també parlava amb Agnes, com si fos viva, d’Alfred i del prior Philip, i fins i tot d’Ellen, i li explicava els seus sentiments cap a ells, tret dels que tenia per Ellen. També li explicava els seus plans de futur, l’esperança que tenia de quedar-se treballant en aquell lloc durant molts anys i el seu somni de dibuixar i construir la catedral nova. Al cap, hi sentia les preguntes i respostes d’Agnes. A vegades estava contenta, fascinada; d’altres, era reconfortant, suspicaç o crítica. A vegades Tom li donava la raó; d’altres, pensava que s’equivocava. Si hagués explicat a algú aquestes conversacions, hauria dit que s’estava comunicant amb un espectre i un grapat de capellans l’haurien anat a veure amb aigua beneita i exorcismes. Però ell sabia molt bé que no hi havia res de sobrenatural en el que estava passant. L’únic que passava era que la coneixia tan bé que podia imaginar el que sentiria o diria en gairebé totes les situacions.

Se li presentava a la imaginació en els moments més insospitats, sense que ell ho demanés. Quan pelava una pera amb el ganivet per a Martha, Agnes es mofava dels esforços que feia per pelar-la sense fer malbé la pell. Sempre que havia d’escriure alguna cosa pensava en ella, perquè Agnes li havia ensenyat tot el que havia après del seu pare, el sacerdot. I recordava que li havia ensenyat a retallar una ploma d’au o a lletrejar caementarius, la paraula llatina per «constructor». Quan els diumenges es rentava la barba, se l’acostumava a ensabonar i recordava quan eren joves, i com Agnes li havia ensenyat que si tenia bona cura de la barba no tindria grans ni paràsits a la cara. No passava ni un sol dia en què qualsevol incident, per petit que fos, no li fes pensar en ella.

Sabia que era afortunat de tenir Ellen. Amb ella no se li oblidava mai donar-li atenció, perquè ella en reclamava constantment. Era única. Hi havia en ella alguna cosa fora del corrent i aquesta cosa anormal era precisament el que li donava aquell magnetisme. Li estava agraït que l’hagués consolat pel dolor de la pèrdua d’Agnes, l’endemà de la seva mort, però de vegades desitjaria haver-la trobat uns quants dies després de la mort de la seva esposa, i haver tingut un temps per plorar per ella tot sol. No hauria guardat un període de dol, perquè allò eren coses de senyors i capellans i no per a la gent normal i corrent, però sí que hauria tingut temps d’acostumar-se a l’absència d’Agnes abans de començar a avesar-se a viure amb Ellen. Aquelles idees no se li havien acudit els primers dies, quan l’amenaça de morir de gana s’havia combinat amb l’excitació sexual que li provocava Ellen, i tot plegat havia donat lloc a una mena d’emoció histèrica, com si s’acostés la fi del món, però d’ençà que havia trobat feina i seguretat començava a tenir remordiments. I de vegades li semblava que, quan pensava d’aquella manera en Agnes, no tan sols l’enyorava sinó que també es planyia per haver deixat la joventut enrere. Mai més no tornaria a ser tan innocent, tan agressiu o tan vigorós ni tindria tanta fam per una dona com quan es va enamorar d’Agnes.

Es va acabar el pa i va sortir del refectori abans que la resta. Se’n va anar al claustre. Estava content amb la feina que hi havia realitzat. Ara resultava difícil imaginar que tres setmanes enrere aquell lloc hagués estat sepultat sota la runa. L’únic que recordava la catàstrofe eren les esquerdes en alguna de les lloses del paviment, per a les quals no havia trobat recanvis.

Tanmateix, encara hi havia molta pols. Hauria de fer que escombressin el claustre de nou i que després el reguessin amb aigua. Va travessar l’església en runes. Al transsepte nord hi va veure una biga ennegrida en què hi havien escrit alguna cosa en el sutge. Tom la va llegir amb lentitud. Hi deia: «Alfred és un porc». Vet aquí el que havia fet enfurismar el seu fill! Gran part de la fusta de la teulada no s’havia consumit i arreu hi havia bigues socarrimades com aquella. Tom va decidir que aplegaria un grup de treballadors per recollir tota aquella fusta i portar-la al magatzem de llenya. «Tot ha d’estar net i endreçat», deia Agnes quan esperaven la visita d’algú important, «així el patró estarà satisfet que l’encarregat d’aquest lloc sigui Tom». «Tens raó, estimada», va pensar Tom, i va somriure mentre es dirigia a la feina.

A través dels camps, des del priorat, van albirar el grup de Waleran Bigod a més d’un quilòmetre. Eren tres i cavalcaven ràpid. El mateix Waleran anava davant i muntava un cavall negre, mentre el vent li feia voleiar la capa negra. Philip i els funcionaris monàstics més antics els esperaven al costat de les cavallerisses.

El prior no estava segur de com havia de tractar Waleran. Era indiscutible que aquest l’havia ensarronat quan no li va dir que el bisbe ja era mort, però quan finalment la veritat va sortir a la llum, Waleran no es va mostrar gens avergonyit i Philip no va saber què dir. I encara ara no ho sabia, però sospitava que no guanyaria res si començava a fer retrets. De tota manera, tot allò havia quedat en segon terme per la catàstrofe de l’incendi. En qualsevol cas, Philip extremaria la cautela amb aquell home en el futur.

El cavall de Waleran era un semental nerviós i excitable, tot i que havia cavalcat molts quilòmetres. Va mantenir el cap cot mentre el portaven a les cavallerisses. No calia que un clergue presumís de cavall, va pensar Philip amb desaprovació, i per això la majoria dels homes de Déu els escollia més tranquils.

Waleran va desmuntar amb agilitat i va allargar les regnes a un mosso d’estable. Philip el va saludar amb cerimònia. Waleran es va girar i va mirar les runes d’una banda a l’altra. Va fer cara de desaprovació.

—Un incendi devastador —va dir, a la fi.

Philip es va quedar sorprès de veure que semblava desolat de debò.

—Obra del diable, senyor bisbe —va comentar Remigius abans que Philip pogués dir res.

—De debò? —va preguntar Waleran—. Segons la meva experiència, al diable normalment l’ajuden en aquestes tasques els monjos que encenen fogueres per escalfar-se durant les matines o que es deixen espelmes enceses al campanar.

A Philip el va divertir veure que Remigius empetitia davant d’aquells comentaris, però no podia deixar passar les insinuacions de Waleran.

—He fet una investigació sobre les possibles causes de l’incendi —va dir—. Però ningú va encendre foc a la catedral aquella nit. Ho puc assegurar perquè jo mateix vaig assistir a matines.

I feia mesos que ningú no havia pujat a la teulada.

—Aleshores, quina explicació hi doneu? Un llamp, potser? —va preguntar Waleran, amb escepticisme. Philip ho va negar amb el cap.

—No hi va haver cap tempesta. Sembla ser que el foc es va calar a prop del creuer. Després de l’ofici diví vam deixar una espelma encesa sobre l’altar, com de costum. És possible que s’encenguessin les tovalles de l’altar i un corrent d’aire llancés una espurna a la fusta del sostre, que era molt vella i seca. —Philip va arronsar les espatlles—. No és una explicació gaire satisfactòria, però no en tenim cap més.

Waleran va assentir.

—Donem un cop d’ull a les destrosses.

Es van dirigir a la catedral. Els dos acompanyants de Waleran eren un home d’armes i un sacerdot jove. El primer es va quedar enrere per ocupar-se del cavall. El sacerdot va acompanyar Waleran, que el va presentar a Philip com el degà Baldwin. Mentre travessaven el terreny de gespa en direcció al temple, Remigius va posar una mà sobre el braç de Waleran per aturar-lo.

—Com podeu veure, la casa d’hostes no ha sofert cap dany —va dir.

Tots es van aturar i es van girar per mirar Philip, que es va preguntar empipat què carat maquinava Remigius. Si la casa d’hostes no havia sofert desperfectes, per què volia que tothom s’hi aturés i la mirés? La dona del constructor havia sortit de la cuina i tots la van veure entrar a la casa. Philip va mirar Waleran de cua d’ull. Quan va notar que estava molt estranyat, va recordar el dia que Waleran havia vist la dona al palau del bisbe i s’havia quedat esparverat. Què passava amb aquella dona?

Waleran va donar una llambregada a Remigius al mateix temps que feia un gest gairebé imperceptible.

—Qui hi viu, aquí? —va preguntar aleshores, dirigint-se a Philip.

—El mestre constructor amb la seva família —va contestar Philip, tot i saber que Waleran ja l’havia reconegut.

Waleran va fer un gest d’assentiment i tots van reprendre la marxa. Ara Philip ja sabia el motiu pel qual Remigius havia cridat l’atenció sobre la casa d’hostes: es volia assegurar que el bisbe veiés aquella dona. Va decidir que hi parlaria tan aviat com se li presentés l’oportunitat.

Un grup de set o vuit monjos i servents del priorat aixecaven una biga mig cremada de la teulada sota la mirada atenta de Tom. En tot el priorat ningú no parava, però, tot i l’activitat, hi regnava l’ordre. Philip va tenir la sensació que aquella mostra d’eficiència li feia honor, encara que el responsable directe en fos el constructor.

Tom els va anar a saludar. Era més alt que la resta.

—Aquest és Tom, el nostre mestre constructor —el va presentar el prior—. Ja ha aconseguit agençar de nou el claustre i la cripta. N’hi estem molt agraïts.

—Et recordo —va dir Waleran a Tom—. Em vas venir a veure poc després de Nadal. No tenia feina per donar-te.

—Exactament —va respondre Tom—. Potser el Senyor em reservava per ajudar el prior en aquests moments difícils.

—Vaja, un constructor teòleg —va dir Waleran en to burleta.

Tom va envermellir lleugerament sota la pols que el cobria. Philip va pensar que Waleran tenia molta sang freda per burlar-se d’un home tan alt i cepat, encara que ell fos tot un bisbe i l’altre un simple constructor.

—Quin és el pas següent? —va preguntar Waleran.

—Hem de fer que aquest lloc sigui segur, per tant enderrocarem els murs que queden abans que es desplomin damunt d’algú —va contestar Tom—. Llavors netejarem el solar i el deixarem lliure per tal de poder construir el temple de nou. Tan aviat com sigui possible anirem a buscar arbres alts per fer les bigues de la teulada nova, que serà millor com més curada sigui la fusta.

—Abans de començar a tallar arbres hem de trobar diners per pagar-los —va intervenir Philip de seguida.

—D’això, ja en parlarem més tard —va dir Waleran amb actitud enigmàtica.

Aquella observació va intrigar Philip. Esperava que el bisbe tingués un projecte per obtenir els diners necessaris per construir l’església nova. Si el priorat havia de confiar en els seus propis recursos, no podrien començar fins al cap de molts anys. Feia tres setmanes que Philip hi rumiava i encara no havia trobat una solució.

Va conduir el grup fins al claustre a través del camí que havien obert entre la runa. Amb un cop d’ull Waleran en va tenir prou per comprovar que aquella zona havia quedat en condicions de ser utilitzada. Van sortir d’allà i van travessar la zona de gespa per anar a la casa del prior, al cantó sud-est del recinte.

Un cop allà, Waleran es va treure la capa, es va asseure i va acostar les mans pàl·lides al foc. El germà Milius, el cuiner, va servir vi calent amb espècies en petits bols de fusta.

—Se t’ha acudit que Tom, el constructor, podria haver provocat l’incendi per poder aconseguir feina? —va demanar Waleran a Philip i va fer un glop de vi.

—Sí, se m’ha acudit —va contestar Philip—. Però no crec que ho fes. La catedral estava tancada amb pany i clau.

—Potser s’hi va ficar durant el dia i s’hi va quedar amagat.

—Però llavors no n’hauria pogut sortir després de calar foc. —Va fer que no amb el cap. No era aquesta la veritable raó per la qual estava segur de la innocència de Tom—. En qualsevol cas, no el crec capaç d’una cosa semblant. És un home intel·ligent, més del que sembla a primera vista…, però no és cap caragirat. Si fos culpable, crec que ho hauria descobert per l’expressió que hauria posat quan el vaig mirar a la cara i li vaig preguntar quina explicació donava a l’incendi.

Davant de la sorpresa de Philip, Waleran s’hi va mostrar d’acord.

—Crec que tens raó —va dir—. Sigui com vulgui, no me l’imagino calant foc a la catedral. No és d’aquesta mena d’homes.

—Potser mai no arribarem a saber del cert com va començar l’incendi —va dir Philip—. Però hem de fer front al problema de l’obtenció de diners per a la construcció d’un nou temple. No sé com…

—Sí, sí —va concedir Waleran mentre alçava una mà per interrompre Philip. Es va dirigir a les altres persones que hi havia a la sala i va afegir—: He de parlar amb el prior en privat. Deixeu-nos sols.

Philip estava intrigat. No s’imaginava per què Waleran li volia parlar en privat sobre aquella qüestió.

—Abans de marxar, senyor bisbe, hi ha una cosa que els germans m’han demanat que us digui —va intervenir Remigius.

«I ara, què passa?», va tornar a pensar Philip.

Waleran va alçar una cella amb expressió d’escepticisme.

—I per què t’haurien de demanar a tu, germà Remigius, que em plantegis una qüestió, i no al prior?

—Perquè el prior Philip no fa cas d’aquesta queixa.

Philip estava enrabiat i perplex. No havia tingut cap queixa. Remigius el volia posar en una situació compromesa provocant una escena davant del bisbe electe. Philip va trobar la mirada interrogadora de Waleran. Va arronsar les espatlles i va fer un esforç per semblar despreocupat.

—Estic impacient per saber a quina queixa es refereix —va dir—. Continua, germà Remigius…, si és que estàs tan segur que la qüestió és prou important per merèixer l’atenció del bisbe.

—Hi ha una dona que viu al priorat —va anunciar Remigius.

—Una altra vegada amb la mateixa! —va exclamar Philip, exasperat—. És la dona del constructor i viu a la casa d’hostes.

—És una bruixa —va sentenciar Remigius.

Philip es preguntava per què Remigius feia tot allò. L’afer era discutible, però el prior tenia autoritat i Waleran sens dubte li donaria suport, llevat que volgués que cada vegada que Remigius estigués en desacord amb el seu superior acudís a ell.

—No és una bruixa —va dir Philip, fastiguejat.

—Has interrogat la dona? —va inquirir Remigius.

Philip va recordar que havia promès que hi parlaria, però no ho havia fet. S’havia vist amb el marit i li havia aconsellat que li recomanés prudència, però en realitat no havia parlat amb la dona. Era una llàstima, perquè allò permetia a Remigius adjudicar-se un punt. Ara bé, era un punt sense importància, i Philip estava segur que no influiria en Waleran a l’hora de donar la raó a Remigius.

—No l’he interrogat —va admetre Philip—. Però no hi ha cap senyal de bruixeria, i tota la família és honesta i cristiana.

—És una bruixa i una fornicadora —va afirmar Remigius, vermell per una veritable indignació.

—Com? —va explotar Philip—. Amb qui fornica?

—Amb el constructor.

—Estàs boig? Si és el seu marit…

—No, no ho és —va dir Remigius, triomfal—. No estan casats i només es coneixen des de fa un mes.

Si Remigius deia la veritat, llavors la dona era, tècnicament, una fornicadora. Normalment es feia la vista grossa a aquesta mena de coses, perquè moltes parelles no demanaven a un capellà que beneís la seva unió fins haver passat un temps junts i, sovint, fins que no havien concebut el primer fill. En realitat, en zones molt pobres o remotes del país les parelles vivien amb freqüència com a marit i muller durant molts anys i llavors, quan ja tenien néts, desconcertaven un capellà demanant solemnement que els unís davant de Déu. Tanmateix, una cosa era que un rector es mostrés indulgent amb els pobres camperols dels marges de la Cristiandat, i una altra de molt diferent era que un treballador important del priorat estigués cometent el mateix acte dins del recinte del monestir.

—Què et fa pensar que no estan casats? —va preguntar Philip, que interiorment estava segur que Remigius havia comprovat els fets abans de plantejar la qüestió davant de Waleran.

—He trobat els fills que es barallaven i m’han dit que no són germans. Així ha sortit a la llum tota la història.

Philip va quedar decebut de Tom. La fornicació era un pecat força comú, però especialment execrable per a un monjo que havia renunciat a tota relació amb els plaers de la carn. Com podia Tom haver fet això? Hauria de saber que Philip ho trobava d’allò més detestable, que estava més enfadat amb ell que amb el mateix Remigius, tot i que aquest havia actuat amb malícia.

—Per què no n’has parlat amb mi, amb el teu prior, d’aquest assumpte?

—Me n’he assabentat avui mateix, aquest matí.

Philip es va repenjar al seient, derrotat. Remigius l’havia ben atrapat. Havia deixat el seu prior com un ruc. Amb això es venjava del seu fracàs en l’elecció del prior. Philip va mirar Waleran. La queixa havia estat presentada davant seu i era a ell a qui corresponia pronunciar la sentència.

Waleran no va dubtar ni un instant.

—El cas sembla clar —va dir—. La dona haurà de confessar el pecat i fer penitència pública. Haurà d’abandonar el priorat i viure en castedat, separada del constructor, durant un any. En acabat es podran casar.

Un any de separació era una sentència dura. Philip creia que la dona s’ho mereixia per haver profanat el monestir, però l’inquietava pensar com s’ho agafaria.

—Potser ella refusarà complir el càstig —va dir.

—Doncs llavors que cremi a l’infern —va replicar Waleran, arronsant les espatlles.

—Em temo que si abandona Kingsbridge, Tom també se n’anirà.

—Hi ha altres constructors.

—És clar.

A Philip li sabria greu perdre Tom, però, pel posat de Waleran, es va adonar que a aquest no li importaria en absolut que el constructor i la seva dona abandonessin Kingsbridge per sempre. I una altra vegada es va tornar a preguntar per què era tan important aquella dona.

—I ara aneu-vos-en tots i deixeu-me parlar amb el vostre prior —va dir Waleran.

—Un moment —va intervenir Philip, en to enèrgic. Després de tot, allò era casa seva i aquells els seus monjos. I a ell pertocava convocar-los i acomiadar-los, no a Waleran—. Jo mateix parlaré amb el constructor sobre aquest afer. Cap de vosaltres no pot dir una paraula a ningú, m’heu entès? Hi haurà un càstig molt dur si em desobeïu. Està clar, Remigius?

—Sí —va respondre aquest.

Philip va mirar inquisitivament Remigius i no va dir res. Es va fer un silenci molt significatiu.

—Sí, pare —va recalcar Remigius finalment.

—Molt bé, podeu marxar.

Remigius, Andrew, Milius, Cuthbert i el degà Baldwin es van afanyar a sortir. Waleran es va servir una mica més de vi calent i va estirar els peus cap al foc.

—Les dones sempre creen problemes —va comentar—. Quan hi ha una euga a les cavallerisses, els sementals comencen a mossegar els mossos d’estable, a clavar coces i causar tota mena de problemes. Fins i tot els que estan castrats comencen a portar-se malament. Els monjos són com els castrats, els està negada la passió física, però tot i així poden ensumar conys.

Philip estava incòmode. Li semblava que no calia parlar d’una manera tan explícita. Es va mirar les mans.

—Què farem amb la reconstrucció de la catedral? —va preguntar.

—D’això volia parlar. Ja deus haver sentit que aquest assumpte que em vas venir a comunicar, allò del comte Bartholomew i la conspiració del rei Stephen, ens ha sortit rodó.

—Sí. —Semblava que havia passat molt de temps d’ençà que Philip havia anat al palau del bisbe, esporuguit i tremolós, per parlar de la conspiració contra el rei escollit per l’Església—. He sentit dir que Percy Hamleigh va atacar el castell del comte Bartholomew i el va fer presoner.

—Així va ser. Bartholomew ara es troba en un calabós de Winchester a l’espera de conèixer la sentència —va explicar Waleran amb satisfacció.

—I el comte Robert de Gloucester? Era el conspirador més poderós.

—I per tant el seu càstig ha estat el més benèvol. De fet, no ha tingut cap càstig. Ha jurat lleialtat al rei Stephen i la seva intervenció en la conjura ha estat…, passada per alt.

Waleran es va posar dret i se’n va anar a la finestra. Als seus ulls hi havia una tristesa autèntica mentre contemplava les ruïnes de la catedral, i Philip es va adonar que sota els seus aires mundans hi havia un fons de pietat genuïna.

—El paper que vam jugar en la derrota de Bartholomew fa que el rei Stephen estigui en deute amb nosaltres. No ha de passar gaire temps abans que tu i jo l’anem a veure.

—Anar a veure el rei! —va exclamar Philip. Se sentia intimidat davant d’aquella perspectiva.

—Ens preguntarà què volem de recompensa. —Philip va comprendre on volia anar a parar Waleran i es va sentir profundament emocionat—. I li direm… —Waleran es va apartar de la finestra i va mirar Philip. Els ulls eren com dues pedres precioses negres, guspirejants d’ambició—. Li direm que volem una catedral nova per a Kingsbridge.

Tom sabia que Ellen s’enfilaria per les parets.

Ja estava enrabiada pel que havia passat amb Jack. El que Tom necessitava era calmar-li els ànims. Però la notícia de la penitència contribuiria a contrariar-la encara més. Hauria volgut poder esperar un o dos dies a poder-l’hi dir, per donar-li temps per tranquil·litzar-se, però el prior Philip havia ordenat que fos fora del recinte abans de fer-se fosc. L’hi havia de dir immediatament, i com que Philip havia parlat amb Tom al migdia, ho hauria de fer a l’hora de sopar.

Van entrar al refectori amb els altres treballadors del priorat quan els monjos havien acabat de menjar i se n’havien anat. Les taules estaven plenes, i a Tom se li va acudir que potser no estaria malament parlar-ne llavors, perquè potser la presència d’altres persones l’obligaria a contenir-se.

Aviat va comprovar que s’havia equivocat de mig a mig en els seus càlculs.

Li va intentar donar la notícia de manera gradual.

—Ja s’han assabentat que no estem casats —va ser la primera cosa que li va fer saber.

—Qui els ho ha dit? —va preguntar ella, enfadada—. Algun busca-raons?

—Alfred. Però ell no en té la culpa, li va treure la informació aquest monjo tan murri, Remigius. De tota manera, mai no hem demanat als nens que ho mantinguin en secret.

—No culpo Alfred —va dir ella, més tranquil·la—. I què diuen d’això?

Tom es va inclinar sobre la taula i va parlar en veu baixa.

—Diuen que ets una fornicadora —li va explicar, esperant que no ho sentís ningú més.

—Una fornicadora? —va dir ella en veu alta—. I tu, llavors? Que els monjos no saben que calen dues persones per fornicar?

La gent que hi havia a prop va començar a riure.

—Xxxt —va fer Tom—. Diuen que ens hem de casar.

Ella se’l va mirar amb duresa.

—Si només fos això no em miraries amb aquesta cara de pena, Tom. Vinga, explica-m’ho tot.

—Volen que confessis el teu pecat.

—Hipòcrites pervertits —va proferir Ellen, amb cara de fàstic—. Es passen la nit enfilant-se els uns als altres i tenen la barra de dir que el que fem nosaltres és pecat.

La rialla general va augmentar. La gent va deixar de parlar per escoltar Ellen.

—Parla més fluix —li va demanar Tom.

—Suposo que també deuen voler que faci penitència. La humiliació no pot faltar. Què volen que faci? Vinga, digues la veritat, no pots enganyar una bruixa.

—No diguis això —va remugar Tom—. Encara ho empitjora més.

—Doncs digues.

—Hem de viure separats un any i t’has de mantenir casta…

—Doncs jo m’hi pixo! —va cridar Ellen. Ara tothom la mirava—. Em pixo en tu, Tom Builder! —va continuar. Es va adonar que tenia públic—. Em pixo en tothom —va dir-los. La majoria de la gent reia. Era difícil ofendre’s, potser perquè estava encantadora amb la cara encesa d’indignació i els ulls daurats ben oberts. Es va posar dreta—. Em pixo en el priorat de Kingsbridge! —Es va enfilar a la taula entre aplaudiments. Va començar a caminar. Tothom s’afanyava a treure els bols de sopa al seu pas, i es tornaven a asseure rient—. Em pixo en el prior! —va exclamar—. Em pixo en el sotsprior i en el cantor, en el tresorer i en totes les escriptures i cartes de privilegi i en els cofres plens de penics de plata! —Havia arribat al final de la taula. Prop d’ella hi havia una taula més petita, on solia seure algú per llegir en veu alta mentre els monjos menjaven. Hi havia un llibre obert. Ellen va saltar a aquella taula.

Tot d’una, Tom es va adonar del que es disposava a fer.

—Ellen! —va cridar—. No ho facis!

—Em pixo en la regla de sant Benet! —va cridar Ellen, amb un fil de veu. Es va apujar la faldilla, va doblegar els genolls i va orinar sobre el llibre obert.

Els homes es trencaven de riure. Van picar a les taules, van donar cops de peu, van xiular Ellen i van aplaudir. Tom no estava segur si compartien amb Ellen el menyspreu per la regla de sant Benet o si simplement s’ho estaven passant de primera veient una dona bonica que s’exhibia. Hi havia alguna cosa eròtica en la seva desvergonyida vulgaritat, però també hi havia una excitació morbosa a veure algú que es fotia del llibre que provocava el tediós capteniment dels monjos. Fos quina fos la raó, els encantava el que Ellen feia.

Va saltar a terra i va córrer fins a la porta, animada pels aplaudiments dels comensals.

Tots van començar a parlar alhora. Ningú no havia vist res d’igual en tota la vida. Tom estava horroritzat, i sabia que les conseqüències que tindria aquell acte serien catastròfiques. Tanmateix, una part d’ell no podia deixar d’admirar aquella dona.

Al cap d’un moment Jack es va aixecar i va seguir la seva mare fora del refectori amb una ombra de somriure a la seva cara inflada.

Tom va mirar Alfred i Martha. El noi semblava desconcertat, però Martha no es podia aguantar el riure.

—Anem —va manar Tom, i tots tres van abandonar el refectori.

No es veia Ellen per enlloc. Van travessar la gespa i la van trobar a la casa d’hostes. Estava asseguda en una cadira, esperant. Portava la capa posada i tenia la bossa gran de pell a la mà. Semblava que havia recuperat la calma. A Tom li va caure l’ànima als peus quan va veure la bossa, però va fer veure que no l’havia vist.

—Anirem a l’infern —va dir Tom.

—No hi crec jo, en l’infern —va replicar Ellen.

—Espero que et deixin confessar i complir la penitència.

—No em penso confessar.

—No te’n vagis, Ellen! —va suplicar Tom, sense poder-se dominar.

Ella semblava trista.

—Escolta, Tom… Abans de conèixer-te, tenia menjar i un lloc on viure. Em sentia segura i era autosuficient. No necessitava ningú. D’ençà que estic amb tu he passat gana i fred. Ara tens feina aquí, encara que no sigui una feina segura. El priorat no té diners per construir la catedral nova i l’hivern que ve potser tornaràs a estar vagarejant.

—El prior s’espavilarà per aconseguir diners —li va assegurar ell—. Estic segur que se’n sortirà.

—No en pots estar tan segur —el va rebatre ella.

—Tu no hi creus —va dir Tom amb amargor. Llavors va afegir sense poder-se contenir—: Ets com Agnes, no creus en la meva catedral.

—Si només es tractés de mi, em quedaria aquí —va dir Ellen amb tristesa—. Però he de mirar pel meu fill.

Tom va mirar Jack. Tenia la cara morada, plena de ferides, les orelles se li havien inflat el doble del normal, tenia el nas ple de sang seca i una de les dents de davant se li havia trencat.

—Tenia por que creixés com un animaló si ens quedàvem al bosc —va seguir ella—, però si aquest és el preu que he de pagar per ensenyar-li a viure amb altra gent, no em compensa. Per això me’n torno al bosc.

—No diguis això. —Tom estava desesperat—. Parlem-ne. No prenguis una decisió precipitada…

—No és gens precipitada, Tom —va afirmar Ellen—. Estic tan trista que no puc ni estar enfadada. De debò que volia ser la teva dona, però no a qualsevol preu.

Tom va pensar que si Alfred no hagués empaitat Jack no hauria passat res de tot allò. Tanmateix, només havia estat una baralla de criatures. O potser Ellen tenia raó quan deia que Alfred era un busca-raons. Tom va començar a pensar que s’havia equivocat. Potser hauria hagut de ser més estricte amb el seu fill. Les baralles de nanos eren una cosa, però Jack i Martha eren molt més petits que Alfred. Potser sí que Alfred era massa agressiu.

Però ara ja era massa tard per tornar enrere.

—Queda’t a la vila, almenys —li va pregar—. Espera una temporada i veurem què passa.

—No crec que els monjos m’hi deixin quedar.

Va comprendre que Ellen tenia raó. La vila pertanyia al priorat i tots els que hi vivien pagaven lloguer als monjos, moltes vegades en jornades de treball, i es podien negar a donar sostre a qui no els fes el pes. I no se’ls podria culpar per rebutjar Ellen. Havia pres una decisió i s’havia pixat literalment damunt la possibilitat que els monjos es fessin enrere.

—Doncs me’n vaig amb tu —va anunciar—. El monestir em deu setanta-dos penics. Tornarem a recórrer els camins. Ja hem sobreviscut abans…

—I què me’n dius, dels teus fills? —li va preguntar Ellen amb dolçor. Tom va recordar quan Martha plorava de fam. Sabia que no la podia fer tornar a passar per tot allò. I tampoc no podia oblidar el seu fill petit, Jonathan. «No el vull tornar a abandonar», va pensar, «ja ho vaig fer una vegada i no vaig estar content amb mi mateix».

Però tampoc no podia suportar la idea de perdre Ellen.

—Deixa-ho estar —li va dir ella—. No vagaré pels camins amb tu un altre cop. No és cap solució, perquè estaríem pitjor del que estem ara. Me’n torno al bosc i tu no vindràs amb mi.

Tom la va mirar fixament. Volia creure que al final no ho faria, però, per l’expressió de la cara d’Ellen, va saber que sí. No se li acudia res més a dir per retenir-la. Va obrir la boca per parlar, però no va poder articular cap paraula. Es va sentir impotent. Ellen respirava amb força, amb el pit palpitant per l’emoció. Tom tenia ganes d’acariciar-la, però li feia la impressió que ella no ho volia. «Potser no la podré abraçar mai més», va pensar. Li era difícil d’acceptar. Durant aquells mesos havien dormit plegats nit rere nit i ell l’havia acaronada amb la mateixa familiaritat que hauria acaronat una part d’ell mateix i ara, de sobte, li era una cosa prohibida i Ellen s’havia convertit en una estranya.

—No estiguis trist —li va dir Ellen, quan va veure que tenia els ulls plens de llàgrimes.

—No ho puc evitar —va contestar Tom—. És com em sento.

—Em sap greu haver-te fet tan desgraciat.

—No ho lamentis. Lamenta més aviat haver-me fet feliç. Això és el que em dol, que m’has fet feliç.

Ellen no va poder contenir un sanglot. Va fer mitja volta i es va allunyar sense dir res més.

Jack i Martha la van seguir. Alfred va dubtar un instant i llavors els va seguir.

Tom es va quedar mirant la cadira que acabava de deixar buida. «No, no pot ser veritat», va pensar. Es va asseure a la cadira. Encara podia sentir l’escalfor del seu cos, aquell cos que estimava tant. Va fer un esforç per contenir les llàgrimes.

Sabia que Ellen no canviaria d’idea. No vacil·lava mai. Quan prenia una decisió, la complia fins a les últimes conseqüències.

Però amb sort arribaria a penedir-se’n.

Es va aferrar a aquest bri d’esperança. Sabia que l’estimava. Això no havia canviat. La nit abans havien fet l’amor de manera frenètica com algú que se sadollés d’una set terrible. I després que ell havia quedat satisfet, ella l’havia besat amb avidesa, panteixant, a la barba, mentre fruïa una vegada i una altra, fins a quedar tan esgotada de plaer que no va poder seguir. I no sols era això el que a ella li agradava. Gaudien de la companyia mútua. Parlaven sense parar, molt més del que ell i Agnes havien parlat mai, fins i tot en els seus primers temps. «Em trobarà a faltar tant com jo a ella», va pensar. «Al cap d’un temps, quan la seva ira s’hagi apaivagat i visqui en la rutina, trobarà a faltar algú amb qui parlar, un cos ferm per tocar, una cara per besar, i llavors pensarà en mi».

«Però és orgullosa, massa, fins i tot, per tornar quan en tingui ganes». Es va posar dempeus d’un salt. Havia d’explicar-li què tenia al cap. Va sortir de casa. Ella era a la porta del priorat, acomiadant-se de Martha. Tom va córrer per arribar fins on era.

Ella li va dirigir un somriure melancòlic.

—Adéu, Tom.

Tom li va agafar les mans.

—Tornaràs algun dia, encara que només sigui per veure’ns? Si sabés que no te’n vas per sempre, que et tornaré a veure, encara que només sigui per poc temps…, si ho sabés, ho podria suportar. —Ellen va dubtar—. Si us plau.

—D’acord —va contestar ella.

—Jura-m’ho.

—No crec en els juraments.

—Però jo sí.

—Molt bé. Ho juro.

—Gràcies.

La va atraure cap a ell amb delicadesa. No es va resistir. La va abraçar i no es va poder contenir gaire estona. Les llàgrimes van començar a córrer cara avall. Ellen es va acabar apartant. La va deixar anar a contracor. Ellen se’n va anar cap a la porta.

En aquell moment, es va sentir, procedent de les cavallerisses, el renill d’un cavall. Tots van mirar al voltant. El cavall era el semental de Waleran, que el bisbe es disposava a muntar. La seva mirada es va trobar amb la d’Ellen i es va quedar petrificat.

En aquell moment, Ellen va començar a cantar.

Tom no coneixia la cançó, però l’hi havia sentit cantar sovint. La melodia era molt trista. La lletra era en francès, però ell l’entenia força bé.

La mirada de Tom es va desviar d’ella al bisbe. Waleran estava esfereït, amb la boca oberta, els ulls desorbitats i la cara tan blanca com la d’un mort. Tom es feia creus que una cançó tan senzilla pogués fer esporuguir un home d’aquella manera.

—Adéu, Waleran Bigod. Abandono Kingsbridge, però no a tu. Estaré amb tu en els teus somnis! —li va cridar Ellen.

«I en els meus», va pensar Tom.

Per un instant, ningú no es va moure.

Ellen va fer mitja volta, amb Jack agafat de la mà. Tots la van mirar en silenci mentre travessava les portes del priorat i desapareixia entre les ombres creixents del crepuscle.