1

Quan Tom va conduir els pedraires a la pedrera, va ser tot un esdeveniment.

Havien anat allà pocs dies abans de Pasqua, quinze mesos després de l’incendi de la vella catedral. El prior havia necessitat tot aquest temps per reunir els diners suficients per contractar artesans.

Tom havia trobat a Salisbury un llenyataire i un mestre picapedrer que havien treballat en la construcció del palau del bisbe, ja gairebé acabat. Feia dues setmanes que el llenyataire i els seus homes treballaven, aclarint el terreny i tallant pins i roures. Concentraven els seus esforços en els boscos propers al riu, aigües amunt des de Kingsbridge, ja que el transport de materials pels camins enfangats resultava molt car, i es podien estalviar molts diners fent surar la fusta riu avall fins a l’emplaçament de les obres. Esmotxaven toscament la fusta per fer planxes de bastimentada, se’ls donava curosament la forma de plantilles per guiar els paletes i els picapedrers i, en el cas dels arbres més alts, se’ls apartava per utilitzar-los com a bigues de teulada. En aquells moments arribava a Kingsbridge una fusta excel·lent, a un ritme constant, i tot el que Tom havia de fer era pagar els llenyataires cada dissabte a la tarda.

Els pedraires s’havien anat presentant durant els últims dies. Otto, el mestre pedraire conegut com a Blackface, havia vingut amb dos fills, pedraires com ell, quatre néts, que farien d’aprenents, i dos manobres, un dels quals era cosí seu i l’altre un cunyat. Aquest nepotisme era del tot habitual, i Tom no hi tenia res a dir. En general, els grups familiars formaven bons equips de treball.

Però encara no hi havia cap artesà fent feina a Kingsbridge, a l’enclavament de la futura catedral, a banda de Tom i el fuster del priorat. Emmagatzemar alguns materials era una bona idea, però ben aviat Tom hauria de començar a contractar els treballadors que constituirien el nucli de l’equip constructor: els paletes. Eren ells els qui posaven una pedra damunt l’altra i aixecaven els murs. Llavors començaria la gran empresa. Tom estava exultant. Era el que havia esperat i la tasca per a la qual havia lluitat durant deu anys.

Va decidir que el seu fill Alfred seria el primer paleta que contractaria. Tenia setze anys i havia après els rudiments de l’ofici. Era capaç de tallar pedres quadrades i aixecar un mur. Tan aviat com comencés la contractació, Alfred cobraria el salari complet.

Jonathan, l’altre fill de Tom, tenia quinze mesos i creixia de pressa. Era un nen robust que s’havia convertit en el mimat de tot el monestir. Al principi, Tom no pensava que Johnny Eightpence fos capaç de tenir bona cura del nadó, però Johnny es mostrava tan atent com qualsevol mare i tenia més temps per dedicar-li que moltes mares. Els monjos ni tan sols sospitaven que Tom en fos el pare, i potser mai no ho arribarien a saber.

Martha, de set anys, havia perdut les incisives i trobava a faltar Jack. Era el que més preocupava Tom, perquè necessitava una mare.

Eren nombroses les dones disposades a casar-se amb el mestre constructor i ocupar-se de la seva filla petita. Ell sabia que no li mancava atractiu i, sens dubte, tenia assegurada la vida ara que el prior Philip havia decidit que comencessin les obres. Havia deixat el recinte del priorat i, al poble, s’havia construït una bonica casa de dues habitacions amb xemeneia. Finalment, com a encarregat de tot el projecte, confiava a rebre un salari i uns beneficis que serien l’enveja de molts petits nobles rurals. Però li era impossible imaginar-se casat amb una altra dona que no fos Ellen. Era com si, havent-se acostumat al millor vi, trobés que els altres tenien gust de vinagre. Al poble hi havia una viuda, una dona bonica i de carn abundant, expressió riallera i pit generós, i amb dos fills ben educats, que li havia regalat unes quantes empanades, l’havia besat amb vehemència durant la festa de Nadal i estaria disposada a casar-se tan aviat com ell volgués. Però Tom sabia que no hi seria feliç, perquè sempre enyoraria l’excitació de la companyia de l’apassionada i sempre desconcertant Ellen.

Ellen li havia promès que el visitaria algun dia. Tom estava completament segur que compliria la seva promesa, i s’aferrava amb tenacitat a aquesta idea, encara que ja feia més d’un any que Ellen se n’havia anat. Quan tornés, li demanaria que es casés amb ell.

Estava segur que ho acceptaria. Ja no es trobava en la misèria, estava en condicions de mantenir la seva pròpia família i també la d’ella. Tenia la certesa, al mateix temps, que podrien evitar les baralles entre Alfred i Jack si els sabien portar. Si a Jack el feien treballar, pensava Tom, Alfred no quedaria tan ressentit per la seva presència. Prendria Jack com a aprenent. El noi havia mostrat interès en la construcció, era molt llest i al cap d’un any si fa no fa seria prou gran per dur a terme treballs pesats. Aleshores Alfred no podria dir que Jack es gratava la panxa. L’altre problema que es plantejava era que Jack sabia llegir i Alfred no. Tom demanaria a Ellen que li ensenyés a llegir i escriure. Podia donar-li lliçons cada diumenge. D’aquesta manera, Alfred i Jack estarien en igualtat de condicions: tots dos serien cultivats, tots dos treballarien i, abans que passés gaire temps més, els dos serien igual de corpulents.

Sabia que, malgrat les dificultats viscudes, a Ellen li agradava viure amb ell. Li agradava el seu cos i també el seu tarannà. Segur que volia tornar al seu costat.

Una altra qüestió era si podria arreglar les coses amb Philip. Ellen havia insultat la religió del prior de manera més aviat contundent. Resultava difícil d’imaginar res més ofensiu per a un prior que el que ella havia fet. Tom encara no havia resolt aquest problema.

Mentrestant, tota la seva energia intel·lectual es concentrava en la planificació de la catedral. Otto i el seu equip de pedraires es construirien un habitatge rústic a la pedrera, on podrien dormir de nit. Un cop instal·lats, aixecarien cases autèntiques, i els qui estiguessin casats, portarien les seves famílies a viure amb ells.

De totes les feines especialitzades en la construcció, el que requeria menys habilitat i més múscul era l’explotació de la pedrera. El mestre pedraire era qui exercia el dret de decidir les zones que caldria minar i en quin ordre. Havia d’ocupar-se de les escales i de l’equip d’elevació. Si havien de treballar en una cara tallada a pic, hi faria una bastida. Hauria d’assegurar-se que el subministrament d’eines des de la ferreteria fos constant. En realitat, l’extracció de les pedres era relativament senzilla. El pedraire solia utilitzar un pic de cap de ferro, amb el qual feia una estria inicial a la roca, que profunditzava després amb un martell i una badaina. Quan l’estria era prou gran per afluixar la roca, hi introduïa un tascó de fusta. Si el càlcul s’havia fet bé, la roca es dividia exactament per on ell desitjava.

Els peons retiraven les pedres de la pedrera amb sogues o aixecant-les mitjançant una corda subjectada a una gran roda giratòria. Al taller, els pedraires tallaven toscament les pedres amb destrals, donant-los la forma especificada pel mestre constructor. A Kingsbridge ja es faria la cisellada adient i se’ls donaria la forma definitiva.

El transport era el principal problema. La pedrera estava a un dia de viatge de l’emplaçament de la construcció, i un carreter cobrava a raó de quatre penics per viatge. A més, no podia transportar més de vuit o nou pedres grans cada cop, si no volia trencar el carro o matar el cavall. Un cop els pedraires s’haguessin instal·lat, Tom hauria d’explorar la zona i esbrinar si hi havia alguna via fluvial que poguessin utilitzar per escurçar el viatge.

Van partir de Kingsbridge a trenc d’alba. Mentre caminaven a través del bosc, els arbres que s’inclinaven sobre el camí van recordar a Tom les columnes de la catedral que construiria. Sempre li havien ensenyat a decorar els acabaments arrodonits de les columnes amb volutes, però recentment se li havia acudit que els adorns en forma de fulla resultarien més cridaners.

Havien viatjat a bon ritme, de manera que a mitja tarda es van trobar als entorns de la pedrera. Tom va escoltar sorprès, a una certa distància, el so del metall colpejant la roca, com si algú estigués treballant allà. De fet, la pedrera pertanyia al comte de Shiring, Percy Hamleigh, però el rei havia donat al priorat de Kingsbridge el dret a explotar-la per extreure’n la pedra que es necessités per a la construcció de la catedral. Tom va pensar que potser el comte Percy intentaria explotar la pedrera per al seu benefici mentre ho feia el priorat. Possiblement el rei no ho hauria prohibit de manera específica, però si fos així els causaria molts inconvenients.

En acostar-s’hi més, Otto, un home de rostre colrat i maneres tosques, va arrugar les celles en sentir el soroll, però no va pronunciar ni una paraula. Els altres homes van balbucejar entre ells, incòmodes. Tom no va fer cas dels comentaris, però va caminar més ràpid, impacient per esbrinar què estava passant.

El camí traçava un revolt a través d’un tros de bosc i acabava al peu d’un turó. El mateix turó era la pedrera, i, d’un dels seus vessants, ja se n’havia extret pedra. La impressió inicial de Tom era que resultaria fàcil treballar-hi. Sempre solia ser millor un turó que sota terra, perquè era més senzill baixar les pedres des de l’altura que pujar-les des d’una fondalada.

No hi havia dubte que estaven explotant la pedrera. Va veure una construcció rabassuda al peu del turó, una sòlida bastida que s’alçava uns deu peus al vessant rocós, i una pila de pedres esperant ser enretirades. Tom va comptar deu picapedrers com a mínim. I el que era pitjor, hi havia un parell d’homes d’armes davant de la construcció, llançant còdols a un barril.

—No m’agrada tot això —va mormolar Otto.

A Tom tampoc no li agradava, però va simular que es mantenia impertorbable. Va entrar a la pedrera com si fos de la seva propietat i es va acostar ràpidament als dos homes d’armes. Aquests es van posar drets, sobresaltats. Tom va donar una ullada a les seves armes. Cadascun d’ells portava una espasa i una daga, així com forts justacossos de cuir, però no tenien armadura. Tom portava el martell de manobre penjant del cinyell. No estava en situació de provocar una baralla. Se’n va anar de dret cap als dos homes sense dir res, però a l’últim moment se’n va apartar i, passant al costat d’ells, es va dirigir cap a l’habitatge. Els dos homes es van mirar sense estar segurs del que havien de fer. Si Tom hagués estat de constitució menys forta o no hagués portat el martell, potser l’haurien detingut, però ja era massa tard.

Tom va entrar a l’habitatge. Era una construcció espaiosa de fusta amb una xemeneia. De les parets penjaven eines netes i al racó hi havia un gran esmolet. Dos pedraires estaven drets davant un banc de fusta massís emmotllant pedres amb aixes.

—Salut, germans —va dir Tom utilitzant l’expressió amb què se saludaven entre ells els artesans—. Qui és el mestre?

—Jo —va dir un d’ells—. Sóc Harold de Shiring.

—Jo sóc el mestre constructor de la catedral de Kingsbridge. Em dic Tom.

—Salut, Tom. Què et porta per aquí?

Tom va examinar Harold un instant abans de contestar. Era un home pàl·lid i cobert de pols, d’ulls petits que movia en parlar, com si estigués sempre parpellejant a causa de la pols que desprenia la pedra. Es recolzava amb un gest indolent al banc, encara que no semblava tan tranquil com pretenia. Se’l veia nerviós, cautelós i inquiet. «Sap perfectament per què sóc aquí», va pensar Tom.

—Naturalment, he portat el meu mestre pedraire per treballar aquí.

Els dos homes d’armes havien entrat darrere de Tom, i Otto i els seus van arribar trepitjant-los els talons. A continuació també es van acostar dos o tres homes de Harold, curiosos per esbrinar per què hi havia tot aquell enrenou.

—La pedrera és propietat del comte —va dir Harold—. Si vols treure’n pedra, hauràs d’anar a veure’l.

—No, no ho faré —va replicar Tom—. Quan el rei va lliurar la pedrera al comte Percy també va donar el dret al priorat de Kingsbridge d’extreure’n pedra. No necessitem cap altre permís.

—Així doncs, no hi podem treballar tots, oi que no?

—Potser sí —va replicar Tom—. No voldria privar els teus homes de la seva feina. En aquest turó hi ha prou roca per a dues catedrals i més. Hauríem d’idear la manera de satisfer tothom compartint l’explotació de la pedrera.

—No ho puc acceptar —va dir Harold—. Sóc un treballador del comte.

—Molt bé, doncs jo sóc un treballador del prior de Kingsbridge i els meus homes començaran a treballar aquí demà, t’agradi o no.

—Demà no treballaràs aquí, ni cap altre dia —va intervenir un dels homes d’armes.

Fins a aquell dia Tom s’havia aferrat a la idea que, encara que Percy violés l’esperit de l’edicte reial en explotar la pedrera, si s’hi veiés obligat, acataria la lletra de l’acord, permetent que el priorat obtingués la pedra necessària. Però era evident que a aquells homes d’armes se’ls havia ordenat que obliguessin els pedraires del priorat a abandonar el turó. Tom va comprendre, amb disgust, que no li seria possible treure ni una sola pedra sense barallar-se per aconseguir-la.

L’home d’armes que acabava de parlar era un individu baix però fornit, d’uns vint-i-cinc anys, amb expressió bel·licosa. Semblava estúpid i tossut, i no devia ser un mestre en l’art de raonar.

—Qui ets, tu? —va preguntar Tom amb mirada desafiant.

—Sóc un agutzil del comte de Shiring. Em va dir que protegís aquesta pedrera, i això és precisament el que faré.

—I com et proposes fer-ho?

—Amb aquesta espasa. —Va recolzar la mà a l’empunyadura de l’arma que portava al cinyell.

—I què creus que et farà el rei quan siguis conduït en la seva presència per trencar les seves resolucions?

—Correré el risc.

—Però només sou dos —va dir Tom, mirant de semblar raonable—. Nosaltres som set homes i quatre nois. Si us matem no ens penjaran.

Els dos homes van semblar pensatius, però abans que Tom pogués aprofitar el seu avantatge, va intervenir Otto.

—Un moment —va dir, dirigint-se a Tom—. He portat aquí la meva gent per tallar pedra, no per lluitar.

A Tom li va caure l’ànima als peus. Si els pedrers no estaven disposats a donar-li suport, no hi havia res a fer.

—No siguis covard! —va exclamar—. Deixaràs que un parell de fanfarrons et privin de la teva feina?

Otto semblava malhumorat.

—El que no penso fer és lluitar contra homes armats —va replicar—. M’he guanyat bé la vida durant deu anys, i no estic desesperat fins a aquest punt per tenir feina. A més, no sé qui té raó en aquest cas. Pel que fa a mi, és la teva paraula contra la d’ells.

Tom va mirar els que formaven l’equip d’Otto. Els dos pedrers tenien la mateixa expressió obstinada d’aquest. Com era d’esperar, acataven les seves decisions, ja que era el seu pare i el seu cap. Tom comprenia el punt de vista d’Otto. En realitat, si ell es trobés en la seva situació, probablement es comportaria de la mateixa manera. No s’arriscaria a lluitar contra homes armats llevat que estigués desesperat.

Però saber que Otto s’estava comportant de manera raonable no li servia de consol. De fet, feia que se sentís encara més frustrat. Va decidir tornar-ho a intentar.

—No hi haurà lluita —va assegurar—. Saben molt bé que el rei els penjaria si ens fessin cap mal. Encenguem una foguera i preparem-nos per passar la nit i començar a treballar demà al matí.

Va ser una equivocació esmentar la nit.

—Com podrem dormir si per aquí ronden aquests brivalls? —va preguntar un dels fills d’Otto.

Una remor d’acord va córrer entre la resta de components del grup.

—Farem torns de vigilància —va respondre Tom, desesperat.

Otto va negar amb el cap.

—Marxem ara mateix.

Tom va mirar els homes i va comprendre que havia perdut. Aquell matí havia emprès el viatge esperançat, i amb prou feines podia creure que els seus plans es veiessin frustrats per aquell parell de brètols. Era massa mortificant. No va poder evitar una última i amarga observació de comiat.

—Aneu contra els desitjos del rei, i això és molt perillós —va dir a Harold—. Digueu-ho al comte de Shiring. I digues-li també que sóc Tom, el mestre constructor de Kingsbridge, i que si algun cop li arribo a posar les mans al voltant del coll potser faré força fins a ofegar-lo.

Johnny Eightpence havia confeccionat un hàbit de monjo en miniatura per al petit Jonathan, amb mànigues amples i una caputxa, amb el qual el nen estava tan encantador que commovia a qualsevol, però no era gens pràctic. La caputxa li queia constantment cap endavant i li impedia veure-hi, i quan s’arrossegava per terra l’hàbit se li enredava entre els genolls.

A mitja tarda, quan Jonathan va haver fet la migdiada i els monjos també, el prior Philip es va trobar amb ell, acompanyat per Johnny, on hi havia hagut la nau de l’església, que ara s’havia convertit en el pati de joc dels novicis. Aquella era l’hora en què se’ls permetia donar curs a les seves energies, i Johnny els mirava com jugaven al rescat mentre Jonathan observava el laberint de claus i cordes amb què Tom havia traçat el plànol de la planta baixa de l’extrem oriental de la nova catedral.

Philip es va aturar un moment al costat de Johnny per gaudir d’un silenci en companyia, mentre contemplava les corredisses dels nois. Sentia un gran afecte per Johnny, que compensava amb un cor extraordinàriament bondadós la seva falta d’enteniment.

Jonathan s’havia posat dret recolzant-se contra una estaca que Tom havia clavat a terra per indicar el pòrtic nord. Agafant-se a la corda subjectada a l’estaca, i amb un suport tan inestable, va fer un parell de passes, lentes i maldestres.

—Aviat caminarà —va dir Philip a Johnny.

—Ho intenta, però gairebé sempre cau de cul.

Philip es va asseure a la gatzoneta i va allargar les mans cap a Jonathan.

Jonathan va somriure, mostrant algunes dents. Va fer una altra passa subjectant-se a la corda. Després, assenyalant Philip com si això li pogués servir d’ajuda, amb un sobtat impuls d’audàcia, va salvar l’espai que els separava amb tres passes ràpides i decisives.

—Magnífic! —va exclamar Philip mentre l’agafava en braços. Va abraçar el vailet amb orgull, com si aquell èxit no fos del nen sinó seu.

Johnny també estava encantat.

—Ha caminat! Ha caminat!

Jonathan es debatia perquè el deixessin a terra. Així ho va fer Philip, per veure si el nen tornava a caminar, però semblava que n’havia tingut prou per aquell dia i immediatament es va posar de genolls i va anar de quatre grapes fins a Johnny.

Philip recordava que alguns monjos s’havien mostrat escandalitzats que hagués portat a Kingsbridge Johnny i el petit Jonathan, però amb Johnny era fàcil el tracte sempre que no s’oblidés que era un nen amb cos d’home. I Jonathan havia superat qualsevol oposició gràcies al seu propi encant.

Durant el primer any no va ser Jonathan l’únic motiu de desassossec. Després d’escollir un bon administrador, els monjos s’havien sentit burlats en introduir Philip una conducta d’austeritat per reduir les despeses diàries del priorat. Philip s’havia sentit una mica dolgut. Estava segur d’haver deixat ben clar que la seva principal prioritat seria la nova catedral. Els càrrecs monàstics també havien mostrat resistència al seu pla de posar entrebancs a la seva independència econòmica, encara que sabessin molt bé que sense les reformes adequades el priorat estava condemnat a la ruïna. I quan va gastar diners per augmentar els caps d’ovelles del monestir, va estar a punt d’esclatar un motí. Però els monjos eren, abans que res, gent que volia que se’ls digués què calia fer. I el bisbe Waleran, que potser hauria encoratjat els rebels, s’havia passat gairebé tot l’any anant i venint de Roma. Per això, el màxim que van arribar a fer els monjos va ser rondinar.

Philip havia sofert alguns moments de soledat, però estava segur que els resultats li donarien la raó. La seva política ja proporcionava uns fruits molt satisfactoris. El preu de la llana havia tornat a pujar i Philip havia començat amb l’esquilada. Precisament per això s’havia permès contractar llenyataires i picapedrers. A mesura que la situació econòmica anés millorant i progressés la construcció de la catedral, la seva posició com a prior seria cada cop més sòlida.

Va donar uns copets afectuosos al cap de Johnny i va creuar l’emplaçament de la construcció. Tom i Alfred havien començat a cavar els fonaments amb ajuda dels servidors del priorat i dels monjos més joves, però fins a aquell moment només havien assolit uns dos peus de profunditat. Tom havia dit a Philip que en alguns indrets les rases havien de tenir fins a vuit peus de profunditat. Necessitaria una gran quantitat de manobres i maquinària d’elevació per cavar tan profundament.

La nova església seria més gran que l’antiga, però encara petita com a catedral. Philip volia que fos la catedral més llarga, més alta, més rica i més formosa de tot el regne, però va aconseguir ofegar aquest desig i es va dir que s’havia de sentir agraït amb qualsevol mena d’església.

Va entrar al porxo de Tom i va contemplar el treball en fusta sobre el banc. El mestre constructor havia passat allà quasi tot l’hivern treballant amb una vara d’amidament de ferro i una sèrie d’excel·lents enformadors, fent el que ell anomenava «plantilles», models en fusta perquè els manobres els utilitzessin com a guia quan tallaven la pedra per donar-li forma. Philip havia observat admirat com Tom tallava la fusta de manera exacta i a consciència, formant corbes perfectes, cantonades quadrades i angles exactes. Philip va agafar una de les plantilles i la va examinar. Tenia la forma d’una margarida, un quart de cercle amb diversos sortints arrodonits que semblaven pètals. Quina classe de pedra necessitava adoptar aquesta forma? Se sentia constantment impressionat per la poderosa imaginació de Tom. Va mirar els dibuixos que Tom havia traçat sobre morter i finalment va arribar a la conclusió que el que tenia a la mà era una plantilla per als pilars de l’arcada, que tindrien l’aspecte de grups de fusts. Els pilars, al seu torn, serien sòlides columnes de pedra amb ornaments semblants a sagetes.

Cinc anys, havia dit Tom, i la part est quedaria acabada. Cinc anys i Philip podria celebrar novament els oficis sagrats en una catedral. Tot el que havia de fer era trobar els diners. Havia estat una dura tasca reunir aquell any la quantitat necessària per començar modestament, perquè les seves reformes donaven resultat, sí, però lentament. Però l’any següent, un cop hagués venut la llana nova de primavera, estaria en condicions de contractar més artesans i començar a construir en tota regla.

Va sonar la campana convocant a vespres. Philip va sortir del petit porxo i es va encaminar cap a l’entrada de la cripta. En mirar per damunt la porta del priorat va quedar parat en veure arribar Tom amb els pedrers. Per què havien tornat? Tom havia dit que seria fora una setmana i que els pedraires es quedarien allà per un temps indefinit. Es va dirigir apressat a reunir-se amb ells.

En acostar-se més va notar que l’aspecte dels homes era de cansament i desànim, com si hagués passat alguna cosa terriblement descoratjadora.

—Què passa? —va preguntar—. Per què sou aquí?

—Males notícies —va respondre Tom.

Durant l’ofici de vespres, Philip es va sentir dominat per la ira. El que el comte Percy havia fet era indignant. No hi havia cap dubte sobre qui havia obrat bé i qui havia obrat malament en aquell cas, i tampoc la més mínima ambigüitat en les instruccions del rei. El mateix comte havia estat present en el moment de fer-se l’anunci, i el dret del priorat a explotar la pedrera estava contingut en una cèdula reial. Philip sentia que l’estaven robant. Era com si Percy estigués sostraient penics del caixonet d’almoines d’una església. No hi havia cap excusa per a això. Percy desafiava de forma flagrant tant Déu com el rei, però el pitjor de tot era que Philip no podia construir si no treia pedra gratis de la pedrera. Ja estava treballant amb un pressupost mínim, i si havia de pagar la pedra a preu de mercat i transportar-la des d’una distància encara més gran, no podria, de cap manera, construir la catedral. Hauria d’esperar un altre any, o més, i després en passarien sis o set abans de poder tornar a celebrar els oficis en una catedral. La idea li era del tot insuportable.

Va fer una crida a capítol urgent tan aviat com van concloure les vespres i va donar als monjos la notícia.

Havia desenvolupat una tècnica especial per conduir les reunions de les crides a capítol. Remigius, el sotsprior, encara li guardava rancor per haver-lo derrotat en l’elecció, i amb freqüència manifestava el seu ressentiment quan es discutien qüestions relacionades amb el monestir. Era un tipus conservador, desproveït d’imaginació i pedant, el punt de vista del qual sobre la manera de portar el priorat topava frontalment amb el de Philip. Els germans que havien donat suport a Remigius en l’elecció mostraven tendència a donar-li suport en les sessions capitulars. Andrew, el sagristà apoplèctic, Pierre, l’admonitor, que s’encarregava de la disciplina i mantenia les actituds de mira estreta que semblaven inherents a aquell càrrec, i finalment, John, el tresorer peresós. De la mateixa manera, els col·legues més propers a Philip eren els homes que havien fet campanya a favor seu: Cuthbert, el vell cellerer, i el jove Milius, a qui Philip havia designat per al nou càrrec de tresorer, controlador de les finances del priorat. Philip deixava sempre que Milius discutís amb Remigius. Habitualment, ell examinava tot el que era important amb Milius abans de la reunió, i quan no ho feia es podia esperar que aquest expressés un punt de vista proper al de Philip. Després, Philip ho resumia tot com a àrbitre imparcial i, encara que Remigius poques vegades se sortia amb la seva, ell acceptava amb freqüència alguns dels seus arguments o adoptava una part de la seva proposició per donar la impressió d’un govern de consens.

Els monjos estaven furiosos pel que havia fet el comte Percy. Tots s’havien alegrat quan Stephen havia concedit al priorat fusta i pedra gratis, i en aquells moments se sentien escandalitzats davant el fet que Percy hagués desafiat l’ordre del rei.

No obstant això, en apagar-se les protestes, Remigius va voler deixar una cosa ben assentada.

—Recordo haver-ho anunciat fa un any —va començar—. Sempre va ser poc satisfactori el pacte segons el qual la pedrera és propietat del comte encara que nosaltres en tinguem el dret d’explotació. Hauríem d’haver insistit en la propietat absoluta.

El fet que hi hagués tanta veritat en aquella observació no va fer que a Philip li fos més fàcil reconèixer-ho. La propietat absoluta era el que havia acordat amb Regan Hamleigh, però en l’últim moment ella li havia fet una mala jugada. Es va sentir temptat de dir que havia obtingut el millor tracte possible i que li hauria agradat veure Remigius millorar-lo en el laberint de traïcions de la cort reial, però es va mossegar la llengua, ja que al cap i a la fi era el prior i havia d’acceptar la responsabilitat quan les coses no anaven bé.

Milius va acudir per ajudar-lo.

—Està molt bé això de desitjar que el rei ens hagués donat la propietat absoluta de la pedrera, però no ho va fer, i la qüestió principal és què fem ara.

—Crec que és evident —va intervenir immediatament Remigius—. Hem d’expulsar els homes del comte pels nostres propis mitjans o aconseguir que ho faci el rei. Hem d’enviar-hi una delegació per demanar-li que faci complir la seva carta de privilegi.

Es va sentir un murmuri d’assentiment.

—Hauríem d’enviar els nostres oradors més prudents i eloqüents —va opinar Andrew, el sagristà.

Philip es va adonar que Remigius i Andrew ja es veien encapçalant la delegació.

—Un cop el rei s’assabenti del que ha passat, no crec que Percy de Hamleigh sigui comte de Shiring per gaire temps.

Philip no n’estava tan segur.

—On és el rei? —va preguntar Andrew com si se li acudís de sobte—. Ho sap algú?

Philip havia estat recentment a Winchester i allà s’havia assabentat dels moviments del monarca.

—Ha anat a Normandia —va contestar.

—Costarà molt de temps atrapar-lo —es va afanyar a dir Milius.

—La recerca de la justícia sempre requereix paciència —va dir Remigius en to solemne.

—Però cada dia que passem buscant justícia deixarem de construir la nostra nova catedral —va replicar Milius. Pel to de la veu, se li notava que estava exasperat per la facilitat amb què Remigius acceptava un ajornament en el programa de la construcció. Philip compartia aquest sentiment. Milius va afegir—: I no és el nostre únic problema. Quan hàgim trobat el rei, haurem de persuadir-lo perquè ens escolti. I això potser ens portarà setmanes. Després, és possible que concedeixi a Percy l’oportunitat de defensar-se, cosa que representarà un nou ajornament…

—Com podria defensar-se Percy? —va inquirir Remigius, enutjat.

—No ho sé, però estic segur que ja pensarà alguna cosa —va contestar Milius.

—En qualsevol cas, el rei està obligat a complir la seva paraula.

—No n’estigueu tan segurs —va intervenir una nova veu.

Tothom es va girar per mirar. Qui parlava era el germà Timothy, el monjo de més edat del priorat. Un home petit i modest que parlava poques vegades, però que quan ho feia valia la pena escoltar-lo. Philip pensava de tant en tant que Timothy hauria d’haver estat el prior. Durant el capítol solia romandre assegut, semblava que mig adormit, però en aquell moment s’inclinava cap endavant i li brillaven els ulls.

—Un rei és una persona del moment —va prosseguir—. Es troba constantment sota amenaces de rebels dins del seu propi regne, i també dels monarques veïns. Necessita aliats. El comte Percy és un home poderós amb un gran nombre de cavallers. Si el rei necessita Percy, tan bon punt presentem la nostra petició serà refusada sense tenir en compte si és justa o no. El rei no és perfecte. Només hi ha un jutge perfecte, que és Déu. —Va tornar a seure, reclinant-se contra la paret i mig aclucant els ulls com si no li interessés en absolut la recepció de les seves paraules. Philip va dissimular un somriure. Timothy havia expressat amb tota contundència els seus dubtes sobre la conveniència de recórrer al rei a la recerca de justícia.

Remigius es mostrava reticent a renunciar a la perspectiva d’un viatge llarg i excitant a França i a una estada a la cort reial, però al mateix temps no podia discutir la lògica de Timothy.

—Què podem fer, aleshores? —va preguntar.

Philip no ho sabia del cert. El xèrif no estaria en condicions d’intervenir en el cas. Percy era massa poderós perquè un simple xèrif pogués controlar-lo. I tampoc podia confiar en el bisbe. Era realment frustrant. No obstant això, Philip no estava disposat a estar-se de braços plegats i acceptar la derrota sense més ni més. Entraria en aquella pedrera encara que hagués de fer-ho ell mateix.

Això li va donar una idea.

—Un moment —va dir.

Hi implicaria tots els germans sans del monestir, i havia de preparar-se minuciosament com si es tractés d’una operació militar sense armes. Necessitaria menjar per dos dies.

—No sé si això donarà resultat, però val la pena intentar-ho. Escolteu —va afegir.

I a continuació va exposar el seu pla.

Es van posar en marxa gairebé immediatament: trenta monjos, deu novicis, Otto i la seva colla de pedraires, Tom, Alfred, dos cavalls i un carro. Quan va fosquejar van encendre fanals perquè els il·luminessin el camí. A mitjanit es van aturar a descansar i a menjar-se el que els havien preparat a corre-cuita a la cuina: pollastre, pa blanc i vi negre. Philip sempre havia estat convençut que el treball dur havia de ser recompensat amb bones viandes. En reprendre la marxa van entonar l’ofici sagrat a què haurien hagut d’assistir al priorat.

En un moment en què la foscor era més intensa, Tom, que encapçalava la comitiva, va aixecar una mà per aturar-los.

—Només ens queda un quilòmetre fins a la pedrera —va dir a Philip.

—Molt bé —va dir el prior. Després es va girar cap als monjos—. Traieu-vos les sandàlies i poseu-vos les botes de feltre. —Un cop ell mateix ho va haver fet, va assenyalar dos novicis i va dir—: Edward i Philemon, quedeu-vos aquí amb els cavalls i el carro. Estigueu callats i espereu que s’hagi fet completament de dia. Llavors reuniu-vos amb nosaltres. Ho heu entès?

—Sí, pare —van respondre a l’uníson.

—Molt bé —va dir Philip—. Tots els altres seguiu Tom i no feu soroll, si us plau.

Tots es van posar en marxa.

Bufava un lleuger vent de l’oest i el xiuxiueig dels arbres cobria el so de la respiració i les passes de cinquanta homes. Philip va començar a sentir-se inquiet. Ara que acabava de posar en marxa el seu pla, li semblava una mica desgavellat. Va elevar una oració en silenci perquè tingués el resultat que desitjava.

El camí girava cap a l’esquerra, i llavors la llum tremolosa dels fanals va mostrar de manera difusa una construcció de fusta, una pila de blocs de pedra a mig acabar, algunes escales i bastides i, al fons, el fosc vessant d’un turó desfigurat per les blanques cicatrius infligides pels pedrers. De sobte, a Philip se li va acudir preguntar-se si els homes adormits a l’habitatge tenien gossos, ja que, en cas afirmatiu, hauria perdut l’element sorpresa i el seu pla podria fracassar. Però ja era massa tard per retrocedir.

Tot el grup es va esmunyir pel costat de la construcció. Philip va contenir l’alè esperant sentir en qualsevol moment una cacofonia de lladrucs. Però no hi havia gossos.

Va fer aturar la seva gent al voltant de la base de la bastida. Estava orgullós d’ells per haver mantingut un silenci hermètic. A la gent li era difícil mantenir-se callada fins i tot a l’església. Potser s’havien sentit massa atemorits per fer soroll.

Tom i Otto van començar a situar en silenci els pedraires al voltant de l’enclavament. Els van dividir en dos grups. Un d’ells es va situar a prop de la paret de roca, a nivell del terra. Els components del grup van pujar a la bastida. Quan tots van estar situats, Philip va indicar amb gestos als monjos que es col·loquessin, drets o asseguts, al voltant dels treballadors. Ell va romandre separat de la resta, a mig camí entre l’habitatge i la paret de roca.

La seva sincronització va ser perfecta, ja que al cap d’uns moments va arribar l’alba. Philip va treure una espelma de sota la capa i la va encendre amb un dels fanals. Després, posant-se de cara als monjos, va aixecar l’espelma. Era el senyal acordat. Els quaranta monjos i novicis van treure sengles espelmes i van procedir a encendre-les. L’efecte era espectacular. El dia es va fer sobre una pedrera ocupada per figures silencioses i fantasmals, cadascuna de les quals sostenia una llum petita i parpellejant.

Philip es va girar de nou cap a la construcció de fusta. Els seus ocupants continuaven sense donar senyals de vida. Es va disposar a esperar. Els monjos sabien molt bé com fer-ho. Estar-se drets, immòbils durant hores, formava part de la seva vida quotidiana. No obstant això, els treballadors no hi estaven acostumats, i al cap d’una estona van començar a impacientar-se, arrossegant els peus i mormolant en veu baixa, però en aquells moments ja no tenia cap importància.

Els seus murmuris o la llum diürna que anava en augment van despertar els que ocupaven la construcció. Philip va sentir algú que tossia i escopia. Després va percebre un so familiar, com si aixequessin una barra darrere de la porta. Va alçar la mà demanant absolut silenci.

Es va obrir de bat a bat la porta de la construcció. Philip va mantenir la mà alçada. Va sortir un home fregant-se els ulls. Philip el va reconèixer com a Harold de Shiring, el mestre pedrer, per la descripció que n’hi havia fet Tom. Al principi, Harold no va observar res d’anormal. Es va recolzar contra el marc de la porta i va tossir de nou; era una tos profunda i a borbolls d’home que té als pulmons massa pols de pedra. Philip va baixar la mà. En alguna banda, darrere d’ell, el cantor va donar una nota i a l’instant tots els monjos van començar a cantar. La pedrera es va inundar d’harmonies misterioses.

L’efecte sobre Harold va ser devastador. Va aixecar el cap com si l’haguessin estirat per un cordill. Se li van desorbitar els ulls i es va quedar amb la boca oberta en veure el cor espectral que, com per art de màgia, havia aparegut a la pedrera. Va fer un crit de terror. Va retrocedir vacil·lant i va entrar de nou a la construcció de fusta.

Philip va esbossar un somriure de satisfacció. Era un bon principi.

No obstant això, l’esglai no va durar gaire. Philip, aixecant de nou la mà, la va agitar sense girar-se. Els pedraires van començar a treballar en resposta al seu senyal i el soroll metàl·lic del ferro contra la roca puntuava la música del cor.

Dues o tres cares es van abocar temoroses per la porta. Aviat es van adonar els homes que el que veien eren monjos i treballadors normals i corrents, no visions o esperits, i van sortir per veure’ls millor. Van aparèixer dos homes d’armes cordant-se el cinyell i es van quedar immòbils mirant. Per a Philip, aquell era el moment crucial. Què farien els homes d’armes?

La visió d’aquells homes grans, barbuts i bruts, amb cinyells, espases i dagues i justacòs de cuir dur, va evocar en el prior el record viscut, clar com el cristall, dels dos soldats que havien irromput a la seva llar quan tenia sis anys i havien matat la seva mare i el seu pare. De sobte, i de forma inesperada, va sentir un dolor profund per uns pares a qui amb prou feines recordava. Es va quedar mirant amb repugnància els soldats del comte Percy, i el que veia era un horrible home de nas afilat i un altre home bru amb sang a la barba. I es va sentir dominat per la fúria i el fàstic, i per la ferma decisió que aquells estúpids brètols sense temor de Déu havien de ser derrotats.

De moment no van fer res. A poc a poc van anar apareixent els pedraires del comte. Philip els va comptar. N’hi havia dotze, més els homes d’armes.

El sol va despuntar a l’horitzó.

Els pedrers de Kingsbridge ja extreien pedres de la paret rocosa. Si els homes d’armes pretenien aturar-los, haurien de començar pels monjos que rodejaven i protegien els treballadors. Philip havia jugat la carta que els homes d’armes vacil·larien abans d’utilitzar la violència contra uns monjos que resaven.

Fins allà ho havia encertat. En efecte, vacil·laven.

Els dos novicis que havien quedat enrere van arribar conduint els cavalls i el carro. Van mirar temorosos al voltant. Philip els va indicar amb un gest on havien de situar-se; després, es va girar cap a Tom i va assentir amb el cap.

Ja havien tallat unes quantes pedres i el mestre constructor va encomanar a alguns dels monjos més joves que les agafessin i les carreguessin al carro. Els homes del comte observaven amb curiositat aquella nova situació. Les pedres eren massa pesants perquè les aixequés un sol home, de manera que van haver de baixar-les de la bastida per mitjà de cordes i, un cop a terra, tractar-les amb molts miraments. Quan van ficar la primera pedra al carro, els homes d’armes es van reunir amb Harold. Van pujar una altra pedra al carro. Els dos homes d’armes es van separar del grup que es trobava al costat de l’habitatge i es van dirigir cap al carro. Philemon, un dels novicis, hi va pujar d’un bot i es va asseure dalt d’una de les pedres en actitud desafiant. «Un noi valent», es va dir Philip, que malgrat tot estava atemorit.

Els homes es van acostar al carro. Els quatre monjos que havien transportat les dues primeres pedres estaven davant d’ell formant una barrera. Philip es va posar tens. Els homes es van aturar, plantant cara als monjos, i es van endur la mà a l’empunyadura de les espases. Els càntics van callar i tothom es va quedar en silenci, aguantant l’alè.

Philip es deia que segurament no serien capaços de matar quatre monjos indefensos. Després va pensar com en seria de fàcil per a ells, homes corpulents i forts, acostumats a matances als camps de batalla, enfonsar les afilades espases en els cossos de gent de qui no havien de témer res, ni tan sols la venjança. I, no obstant això, també haurien de tenir en compte el càstig diví al qual s’arriscaven assassinant homes de Déu. Fins i tot uns malànimes com aquells devien saber que, al final, també els arribaria el dia del Judici. Que no sentien esgarrifances de les flames eternes? Potser sí, però també tenien por del seu patró, el comte Percy, i de les explicacions que haurien de donar si fracassaven a l’hora de mantenir allunyats de la pedrera els homes de Kingsbridge. Els va observar, vacil·lants davant un grapat de monjos joves, amb la mà a l’empunyadura de les seves espases, i se’ls va imaginar sospesant què seria pitjor, si fallar a Percy o provocar la ira de Déu.

Els dos homes es van mirar. Un d’ells va sacsejar el cap. L’altre es va encongir d’espatlles. Tots dos es van allunyar de la pedrera.

El cantor va donar una nova nota i les veus dels monjos van esclatar en un himne triomfal. Els pedrers van llançar víctors, Philip va sentir un immens alleujament. Per un moment la situació havia semblat terriblement perillosa. No va poder evitar un somriure de plaer. La pedrera era seva.

Va apagar d’un buf la seva espelma i es va acostar al carro. Va abraçar cadascun dels quatre monjos que havien plantat cara als homes d’armes i els dos novicis que havien conduït el carro fins allà.

—Estic orgullós de vosaltres —va dir en un to afectuós—, i crec que Déu també n’està.

Els monjos i els pedraires s’estrenyien les mans i es felicitaven mútuament.

—Ha estat una actuació excel·lent, pare Philip —va dir Otto acostant-s’hi—. Sou un home valent, si permeteu que us ho digui.

—Déu ens ha protegit —va replicar Philip. Va dirigir la mirada cap als pedrers del comte, que formaven un desconsolat grup a peu, davant de la construcció de fusta. No volia enemistar-s’hi, ja que encara que en aquell moment eren els perdedors, hi havia el perill que Percy pogués utilitzar-los per crear nous problemes. Va decidir parlar-hi. Va agafar Otto del braç, el va conduir fins a l’habitatge i, adreçant-se a Harold, va dir—: Avui s’ha fet la voluntat de Déu. Espero que no hi hagi ressentiment.

—Ens hem quedat sense feina —va sentenciar Harold.

De sobte, a Philip se li va acudir la manera de tenir els homes de Harold de la seva banda.

—Si voleu, avui mateix podeu tornar a la feina —va dir—. Treballeu per a mi. Us contractaré a tots. Ni tan sols haureu d’abandonar el vostre habitatge.

Harold va quedar sorprès davant del gir que prenien els esdeveniments. Va semblar sobresaltat, però de seguida va recobrar la calma.

—Quin salari oferiu?

—L’habitual —va contestar ràpidament Philip—. Dos penics al dia per als artesans, un penic per als peons i quatre per a tu. Tu pagaràs els aprenents.

Harold es va girar cap als seus companys. El prior es va endur Otto a part per deixar-los discutir en privat la proposició. En realitat no podia permetre’s pagar dotze homes més, i si acceptaven la seva oferta hauria d’ajornar encara més la data per poder contractar constructors. També significava que tallaria la pedra a un ritme més ràpid del que trigaria a utilitzar-la.

Constituiria una autèntica reserva, però perjudicaria les entrades de diners. No obstant això, posar tots els pedraires de Percy a la nòmina del priorat suposaria una excel·lent mesura defensiva. Si Percy volgués intentar un cop més treure profit de la pedrera hauria de contractar primer un equip de pedrers, cosa que potser li seria difícil un cop hagués corregut la veu dels esdeveniments que s’havien produït aquell dia. I si en el futur Percy intentava un altre estratagema per tancar la pedrera, Philip tindria excel·lents existències de pedra.

Harold semblava que discutia amb els seus homes. Al cap d’uns moments se’n va apartar i es va tornar a acostar a Philip.

—Si treballem per a vós, qui n’estarà al càrrec? —va preguntar—. Jo o el vostre mestre pedraire?

—Otto n’estarà al càrrec —va replicar Philip sense vacil·lar. Certament, no podia ser Harold, ja que es corria el risc que algun dia tornés al servei de Percy. I tampoc podia haver-hi dos mestres, perquè el més probable era que a conseqüència d’això s’originessin disputes—. Tu continuaràs dirigint el teu propi equip —va afegir—, però Otto estarà per damunt teu.

Harold va semblar decebut i va tornar al costat dels seus homes, per continuar la discussió. Tom es va reunir amb Philip i Otto.

—El vostre pla ha donat resultat, pare —va dir amb un ampli somriure—. Hem tornat a prendre possessió de la pedrera sense vessar ni una gota de sang. Ho heu fet molt bé.

Philip hi va estar d’acord fins que es va adonar que estava cometent pecat d’orgull.

—Ha estat Déu qui ha fet el miracle —es va recordar a si mateix, i també a Tom.

—El pare Philip ha contractat Harold i els seus homes perquè treballin amb mi —va dir Otto.

—De debò? —Tom semblava disgustat. Se suposava que era el mestre constructor qui havia de contractar els artesans, no el prior—. Pensava que no us ho podíeu permetre.

—Efectivament, no puc —va admetre Philip—, però no vull que aquesta gent s’estigui per aquí sense res a fer, esperant que a Percy se li acudeixi un altre estratagema per apoderar-se novament de la pedrera.

Tom va reflexionar un instant i després va assentir.

—I serà molt útil disposar d’una bona reserva de pedra en cas que Percy aconsegueixi sortir-se amb la seva.

A Philip li va satisfer que Tom entengués la utilitat del que havia fet.

Harold semblava que havia arribat a un acord amb els seus homes. Es va acostar novament a Philip.

—M’entregareu a mi els salaris perquè reparteixi els diners com em sembli millor?

Philip es va mostrar dubitatiu. Allò significava que el mestre s’enduria més del que li corresponia.

—Això és responsabilitat del mestre constructor —va dir, malgrat tot.

—És una pràctica bastant estesa —va intervenir Tom, adreçant-se a Harold—. Si és això el que volen els teus homes, jo hi estic d’acord.

—En aquest cas, acceptem —va dir Harold.

Harold i Tom van encaixar.

—De manera que tothom té el que vol. Formidable —va exclamar Philip.

—Hi ha algú que no —va observar Harold.

—Qui? —va preguntar Philip.

—Regan, l’esposa del comte Percy —va respondre el mestre pedraire amb una veu lúgubre—. Quan descobreixi el que ha passat aquí, correrà la sang.