3

Jack es va passar tot l’estiu explicant històries a Aliena.

Es trobaven els diumenges, al començament de tant en tant, i després de manera regular, a la clariana del costat del salt d’aigua. Li va parlar de Carlemany i dels seus companys, com també de Guillem d’Orange i dels sarraïns. Se sentia identificat amb les històries mentre les explicava. A Aliena li agradava observar com la cara li canviava d’expressió. S’indignava amb la injustícia, l’aterria la traïció, l’excitava la valentia d’un cavaller i es commovia fins a les llàgrimes amb una mort heroica. Com que les emocions eren encomanadisses, Aliena també les sentia. Alguns dels poemes eren massa llargs per poder-los recitar en una sola tarda i, quan Jack havia d’explicar la història per parts, sempre l’interrompia en el moment més emocionant, de manera que Aliena es passava tota la setmana rumiant el que vindria a continuació.

La noia mai no parlava amb ningú d’aquelles trobades. No sabia ben bé per què. Potser era perquè creia que ningú no entendria com la fascinaven aquelles rondalles. Però, independentment del motiu, va deixar que tothom cregués que els diumenges vagarejava pel bosc com de costum. I Jack va fer el mateix sense comentar-ho ni tan sols amb ella. Més endavant, va arribar un punt en què ja no ho podien dir a ningú sense que semblés que es confessaven per alguna cosa de la qual se sentien culpables. D’aquesta manera, i més aviat de manera accidental, les seves trobades van esdevenir secretes.

Un diumenge, per variar, Aliena li va llegir a Jack La cançó d’Alexandre. A diferència dels poemes que ell recitava, que sempre tractaven d’intrigues cortesanes i polítiques, d’empresonaments i de morts sobtades en batalles, el d’Aliena només parlava d’afers amorosos i de màgia. A Jack li van agradar moltíssim aquests nous elements, i el diumenge següent es va atrevir a inventar-se un poema nou, fruit de la seva imaginació.

Era un dia calorós de finals d’agost. Aliena duia un lleuger vestit de lli i sandàlies. El bosc estava molt tranquil i hi regnava el silenci. Només se sentia el salt d’aigua i la veu de Jack. El poema va començar, de manera convencional, amb la descripció d’un cavaller ardit, alt i fort, poderós al camp de batalla i armat amb una espasa màgica. Li havien encomanat una tasca difícil, la de viatjar a un país oriental llunyà i tornar amb un cep que donava robins. Però aviat la història es desviava de l’argument habitual. El cavaller moria i la narració se centrava en el seu escuder, un jove de disset anys, valent i sense diners, que estava bojament enamorat, sense la més mínima esperança, de la filla del rei, una princesa molt bella. L’escuder va jurar dur a terme la tasca que havien encomanat al seu senyor, encara que era jove i inexpert, i només tenia un poni i un arc.

En comptes de vèncer l’enemic amb el cop terrible d’una espasa màgica, com acostumava a passar en aquelles històries, l’escuder lluitava desesperadament en batalles perdudes i només guanyava gràcies a la sort o a la seva innocència, i sempre s’escapava de la mort per un pèl. A diferència dels cavallers valents de Carlemany, l’escuder sovint tenia por d’aquells a qui s’enfrontava, però mai no renunciava a la seva missió. Tanmateix, per a aquella tasca, igual que per al seu amor, no hi havia esperances.

Aliena es va sentir més captivada pel coratge de l’escuder que pel poder del seu senyor. Es mossegava els nusos dels dits amb neguit quan el protagonista cavalcava per terreny enemic, deixava anar exclamacions ofegades quan s’escapava per miracle de l’espasa d’un gegant i sospirava quan repenjava el cap per dormir i somiava en la princesa llunyana. L’amor que sentia envers ella semblava unit inextricablement al seu caràcter indòmit.

A la fi, va tornar amb el cep que donava robins, i va deixar meravellada tota la cort.

—Però a l’escuder poc li importaven —va dir Jack amb una expressió de menyspreu— tots aquells barons i comtes. Només li interessava una sola persona. Aquella nit es va esmunyir fins a la seva cambra, burlant els guàrdies amb un astut engany que havia après durant el seu viatge a l’Orient. Va aconseguir arribar al llit de la princesa i contemplar-li el rostre. —Va mirar Aliena als ulls i va afegir—: La princesa es va despertat, de sobte, però no va tenir gens de por. L’escuder li va allargar el braç i li va agafat la mà amb afecte.

Jack representava la narració i va agafar la mà d’Aliena i la va retenir entre les seves. La noia estava tan fascinada per la intensitat de la seva mirada i la força de l’amor de l’escuder, que amb prou feines es va adonar que li tenia agafada la mà.

—L’escuder —va continuar Jack— va dir a la princesa: «T’estimo amb tot el meu cor». I li va besar els llavis.

Després de pronunciar aquestes paraules, Jack es va inclinar i va besar Aliena. Els seus llavis la van fregar tan fugisserament que ella gairebé no se’n va adonar. Tot va anar molt ràpid i de seguida Jack va continuar explicant la història:

—La princesa es va quedar adormida.

«Ha passat de debò?», es preguntava mentrestant Aliena, «m’ha fet un petó?». No s’ho podia creure, però encara sentia el tacte dels seus llavis sobre els d’ella.

—L’endemà, l’escuder va preguntar al rei si es podia casar amb la princesa com a recompensa per haver-li portat el cep que donava robins.

Aliena va arribar a la conclusió que Jack li havia fet un petó sense adonar-se’n. Formava part de la història. «No sap el que ha fet. Valdrà més que me n’oblidi», va pensar.

—El rei s’hi va negar. L’escuder es va quedar amb el cor trencat. Tots els cortesans se’n van riure. Aquell mateix dia, l’escuder va abandonar el país damunt del seu poni. Però va jurar que un dia hi tornaria i que aquell dia es casaria amb la bella princesa.

Jack va callar i va deixar anar la mà d’Aliena.

—I què va passar llavors? —li va preguntar ella.

—No ho sé —va contestar Jack—. Encara no ho he pensat.

Totes les persones importants de Kingsbridge van entrar a formar part de la comunitat parroquial. Per a la majoria la idea era nova, però els agradava pensar que Kingsbridge havia deixat de ser una vila per convertir-se en una ciutat, i es van sentir afalagats pel fet que s’adrecessin a ells, en tant que ciutadans destacats, per tal de construir l’església de pedra.

Aliena i Alfred van reclutar els membres de la comunitat i van organitzar el primer dinar, a mitjan setembre. Les absències més destacades van ser les del prior Philip, que fins a un cert punt era contrari a la iniciativa, encara que no prou per prohibir-la; Tom Builder, que va excusar la seva assistència per respecte als sentiments de Philip; i Malachi, que en quedava exclòs per la religió que professava.

Mentrestant, Ellen havia teixit una bala de tela amb el romanent de llana d’Aliena. Era aspra i crua, però prou bona per fer els hàbits dels monjos, raó per la qual Cuthbert Whitehead, el cellerer del priorat, l’havia comprada. Aliena la va vendre barata, però així i tot va duplicar el cost de la llana original, i per això li va quedar mitja lliura de benefici, després de pagar a Ellen un penic al dia. Cuthbert estava interessat a adquirir més tela a aquell preu, així que Aliena va comprar a Philip el seu romanent per afegir-lo a les seves existències i va buscar una dotzena de persones més, gairebé totes dones, perquè teixissin la llana. Ellen va estar d’acord a fer una altra bala, però no a maçolar-la, atès que era una feina massa pesada. Les altres dones van ser del mateix parer.

Aliena ho va acceptar. Batanar i maçolar era una feina dura. Es recordava de quan ella i Richard havien anat a veure aquell mestre batanador de Winchester per demanar-li que els donés feina. El batanador tenia dos homes donant cops a la peça mentre una dona la ruixava amb aigua. La dona havia ensenyat a Aliena que tenia les mans vermelles i clivellades, i quan els homes li van posar a Richard una peça enrotllada a sobre l’espatlla, el noi va caure de genolls. N’hi havia alguns que se les arreglaven per maçolar una quantitat petita de tela, per fer-se roba per a ells i la seves famílies. Només homes molt forts ho podien fer com a ofici. Aliena va estar d’acord que les seves teixidores es limitessin a teixir la llana i ella ja es cuidaria de contractar homes perquè la batanessin, o bé vendria la tela a un mestre batanador de Winchester.

El dinar de la comunitat va tenir lloc a l’església de fusta. Aliena va distribuir la feina de fer el menjar entre tots els membres, la majoria dels quals tenien un servent a casa. Alfred i els seus homes van fabricar una taula llarga amb cavallets i taules de fusta. Van comprar cervesa forta i una bóta de vi.

Van seure a banda i banda de la taula i ningú no va ocupar els caps, atès que en aquella comunitat tots eren iguals. Aliena portava un vestit vermell de seda ornamentat amb una agulla d’or i robins, i una casaca de color gris fosc amb unes mànigues penjants molt a la moda. El capellà de la parròquia va beneir la taula. Li plaïa la idea d’aquella comunitat, perquè una església nova contribuiria a augmentar el prestigi de la parròquia i en multiplicaria els ingressos.

Alfred va presentar un pressupost i el calendari de dates per a la construcció de l’església nova. Va parlar com si tot allò fos fruit del seu treball, però Aliena sabia que gairebé tota la feina era obra de Tom. La construcció duraria dos anys i el cost total seria de noranta lliures. Alfred va proposar que cadascun dels quaranta membres de la comunitat pagués sis penics per setmana. Aliena va endevinar per l’expressió de la majoria que la quota era superior al que havien suposat. No obstant això, tothom es va comprometre a pagar-la. Aliena, però, va pensar que la comunitat hauria de preveure que un o dos dels membres fallessin.

Ella estava en condicions de pagar-la de sobres. Va repassar els que estaven aplegats al voltant de la taula i va arribar a la conclusió que ella era, segurament, la persona més rica. Pertanyia a una minoria reduïda de dones. Les altres tres eren una cervesera que produïa una cervesa que tenia fama de ser bona i forta, una modista que donava feina a dues cosidores i a unes quantes aprenentes, i la vídua d’un sabater que s’ocupava del negoci que el marit li havia deixat. Aliena era la més jove de totes, i també era més jove que tots els homes, tret d’Alfred, que tenia un o dos anys menys que ella.

Aliena trobava a faltar Jack. Encara no sabia com s’acabava la història del jove escuder. Era un dia de festa i li hauria agradat trobar-se amb ell a la clariana. Potser s’hi podria escapar més tard.

Al voltant de la taula, les converses se centraven en la guerra civil. La reina Matilda havia presentat batalla amb més vehemència del que tothom esperava. Feia poc que havia pres la ciutat de Winchester i havia capturat Robert de Gloucester. Robert era el germanastre de l’emperadriu Maud i el comandant en cap de les seves forces militars. Alguns asseguraven que Maud només era una figura emblemàtica i que el veritable cap de la rebel·lió era Robert. En qualsevol cas, la captura del seu germanastre perjudicava Maud igual que l’empresonament d’Stephen havia perjudicat els reialistes. Tothom donava la seva opinió sobre com aniria la guerra.

En aquell dinar, la beguda era més forta que la que donava el prior Philip, i, a mesura que passava l’estona, les discussions es van fer més acalorades. El capellà no va saber temperar els ànims, segurament perquè ell bevia igual que tothom. Alfred, que seia al costat d’Aliena, semblava preocupat, malgrat que ell també començava a envermellir de cara. Aliena no era aficionada a les begudes fortes, i només havia pres una copa de sidra.

Quan el dinar s’acabava, algú va proposar un brindis per Alfred i Aliena. Alfred ho va agrair amb entusiasme. Tot seguit van començar a cantar i Aliena pensava quin seria el millor moment per escapolir-se sense cridar l’atenció.

—Hem fet un bon equip, tots dos —li va dir Alfred.

Aliena va assentir.

—Esperem a veure d’aquí a un any quanta gent continua pagant els sis penics per setmana.

Aquell dia, Alfred no volia parlar de dificultats i dubtes.

—Tots dos hem fet un bon equip —va repetir—. Ens ha sortit molt bé. —Va alçar la copa i va beure—. No trobes que fem un bon equip?

—És clar —va dir Aliena per afalagar-lo.

—Jo ho he fet molt de gust, això, amb tu… —va continuar Alfred—. La comunitat parroquial, vull dir.

—Jo també ho he fet molt de gust —va dir ella, amablement.

—De debò? Això em fa molt feliç.

Aliena el va mirar amb atenció. Per què hi insistia tant? Parlava amb claredat i precisió i no mostrava senyals d’anar torrat.

—Ha estat bé —va admetre la noia en un to neutre.

Alfred li va posar la mà sobre l’espatlla. Aliena detestava que la toquessin, però s’havia acostumat a dominar-se perquè els homes eren molt susceptibles.

—Digue’m una cosa —li va xiuxiuejar Alfred a cau d’orella—, com ha de ser el marit que voldries?

«Espero que no em demani que em casi amb ell», va pensar Aliena, alarmada.

—No necessito cap marit… —va respondre—. Ja tinc prou maldecaps amb el meu germà.

—Però a tu et cal amor —va insistir ell.

Aliena va gemegar per dins.

Estava a punt de contestar-li quan Alfred va alçar la mà per indicar-li que callés, un costum masculí que Aliena trobava especialment desagradable.

—No em diguis que no necessites amor —va perseverar Alfred—. Tothom en necessita.

Aliena el va mirar als ulls. Sabia que ella era una mica especial. Totes les dones frisaven per casar-se i si, com era el seu cas, als vint-i-dos anys encara seguien solteres, ja no estaven frisoses sinó desesperades. «Què em passa?», va pensar. «Alfred és jove, ben plantat i pròsper. La meitat de les noies de Kingsbridge es voldrien casar amb ell». Per un moment, va considerar la possibilitat de dir-li que sí. Però aleshores se li va acudir com seria la vida amb Alfred, sopant amb ell cada dia al vespre, anant a missa plegats, portant els seus fills al món…, i es va quedar esparverada. Va fer que no amb el cap.

—Deixa-ho córrer, Alfred —va dir amb fermesa—. No necessito cap marit, ni per amor ni per res.

Ell no es rendia tan fàcilment.

—Aliena, jo t’estimo —va confessar—. He estat feliç de debò treballant amb tu. Et necessito. Vols ser la meva dona?

Ja ho havia deixat anar. Aliena ho va lamentar, perquè allò significava que li hauria de parlar clar. Havia après que era inútil provar de fer-ho amb amabilitat. Una negativa amable es considerava com una decisió poc ferma, i els pretendents insistien amb més deler.

—No, no vull —va contestar—. No t’estimo, no m’ha agradat tant treballar amb tu, i no em casaria amb tu encara que fossis el darrer home que hi hagués a la terra.

Allò el va ferir. S’hauria d’haver imaginat que tenia moltes possibilitats de tenir una resposta com aquella. Aliena estava segura que no havia fet res per animar-lo. L’havia tractat com un company, parlant-li de manera directa i franca, escoltant-lo quan ell li comentava alguna cosa, i complint els seus compromisos com esperava que ell complís els seus. Però hi havia homes que es pensaven que tot això era per encoratjar-los.

—Com em pots dir això? —va barbotejar Alfred.

Aliena va sospirar. Li feia llàstima que estigués ferit. Al cap d’un moment reaccionaria amb indignació, com si ella l’hagués acusat injustament. Al final, acabaria convençut que ella l’havia insultat sense motiu i es comportaria de manera ofensiva. No tots els pretendents eren així, només uns quants, però Alfred era d’aquesta mena. Aliena va pensar que se n’havia d’anar.

Es va aixecar.

—Respecto la teva proposició i et dono les gràcies per l’honor que em fas —li va dir—. Respecta tu la meva negativa i no m’ho tornis a demanar.

—Suposo que ara te’n deus anar corrents a buscar el meu germanastre —li va etzibar Alfred—. No sé què li trobes, perquè és incapaç de fer-te l’amor.

Aliena va envermellir de vergonya. Així doncs, la gent es començava a adonar de la seva amistat amb Jack. I ningú millor que Alfred per interpretar-la de manera indecent. Doncs bé, se n’hi anava corrents i no permetria que Alfred l’aturés. Es va inclinar i va acostar la cara a la d’ell fins que gairebé el va fregar. Alfred es va sobresaltar.

—Vés a la merda —li va dir clarament. Llavors va fer mitja volta i se’n va anar.

El prior Philip celebrava judicis a la cripta de la catedral un cop al mes. En els vells temps, els feia un cop a l’any, i, en aquells dies, poques vegades havia calgut tota una jornada per resoldre tots els casos. Però, en triplicar-se la població, els habitants de Kingsbridge infringien la llei deu vegades més.

A més, la naturalesa dels delictes havia canviat. Antany, gairebé tots els casos tenien relació amb la terra, les collites i el bestiar. Un pagès cobejós havia intentat canviar els marges d’un camp furtivament, a fi d’ampliar les seves terres a esquena del veí; un jornaler havia robat un sac de gra a la seva mestressa que era vídua; una pobra dona amb massa fills havia munyit una vaca que no era seva. Però en l’actualitat, la majoria dels casos tenien a veure amb els diners. Philip ho anava rumiant mentre es dirigia a ocupar el seu seient al tribunal el primer dia de desembre. Ara, els aprenents robaven als patrons, un home havia pres els estalvis de la sogra, alguns comerciants feien circular diner fals, i hi havia dones adinerades que estafaven uns servents tan curts de gambals que no sabien ni comptar la setmanada. Cinc anys enrere, aquests delictes no es cometien a Kingsbridge perquè no corrien tants diners.

Philip imposava la pena d’una multa en gairebé tots els casos. Si els acusats eren culpables, el podia fer assotar, posar-los grillons o empresonar-los a la cel·la que hi havia sota el dormitori dels monjos. Però molt poques vegades imposava aquests càstigs, que estaven reservats als delictes amb violència. També tenia dret a fer penjar els lladres, i, de fet, al priorat hi havia un patíbul de fusta sòlida. Però no l’havia fet servir mai, almenys de moment. I al fons del cor tenia l’esperança de no haver-ho de fer mai. Els crims greus com l’assassinat, matar els cérvols del rei i l’assalt pels camins amb robatori es remetien al tribunal del rei a Shiring, que presidia el xèrif del comtat. I el xèrif Eustace ja enviava prou homes a la forca.

Aquell dia, Philip tenia set casos de mòlta de gra sense autorització. Els va deixar per al final i els va jutjar conjuntament. El priorat havia construït un molí d’aigua nou que funcionava al mateix temps que l’antic, perquè a Kingsbridge ja se’n necessitaven dos. Però havien de pagar el molí nou, i per això tothom estava obligat a portar el gra per moldre al priorat. La llei sempre havia estat aquesta, igual que en tots els altres feus del país. Als camperols no se’ls permetia moldre el gra a casa, sinó que havien de pagar al senyor per fer servir el molí. Els darrers anys, com que la població havia anat creixent i l’antic molí s’espatllava massa sovint, Philip, amb benevolència, havia passat per alt el creixent augment de la mòlta il·legal. Però havia arribat el moment de posar-hi fi.

Tenia els noms dels infractors apuntats a la pissarra i els va llegir en veu alta, un per un, començant pel més ric.

—Richard Longacre. El germà Franciscus diu que tens una mola gran i que dos homes la fan girar.

Franciscus era el moliner del priorat.

Un propietari d’aspecte pròsper va fer un pas endavant.

—Sí, senyor meu. Però ara l’he trencada.

—Has de pagar seixanta penics. Enid Brewster, a la cerveseria tens un molí manual. A Eric Enidson també se l’ha vist fent-lo servir, així que se l’acusa igualment.

—Sí, senyor —va respondre Enid, una dona de cara vermella i espatlles amples.

—I ara, què n’has fet, del molí? —la va interrogar Philip.

—El vaig llançar al riu, senyor meu.

Philip no la va creure, però no hi podia fer res.

—Multa de vint-i-cinc penics i dotze més per al teu fill. Walter Tanner?

Philip va continuar repassant la llista, multant els infractors segons la gravetat de les seves accions il·legals, fins a arribar a l’última, la més pobra.

—Vídua Goda? —Una vella de cara xuclada va fer un pas endavant—. El germà Franciscus et va veure com molies gra amb una pedra.

—No tenia un penic per pagar el molí, senyor —va contestar la vella, amb ressentiment.

—Tanmateix, tenies un penic per comprar gra —va dir Philip—. Et posaré una multa com a tots els altres.

—Deixareu que em mori de gana? —va preguntar ella, desafiadora.

Philip va sospirar. Hauria volgut que el germà Franciscus hagués fingit no adonar-se que Goda infringia la llei.

—Quan va ser la darrera vegada que algú es va morir de gana a Kingsbridge? —va preguntar mirant els presents—. Recordeu que algú s’hagi mort de gana a la nostra ciutat? —Va guardar silenci a l’espera d’una resposta, i llavors va afegir—: La resposta és que va ser abans que jo fos prior.

—Dick Shorthouse va morir l’any passat —va declarar Goda.

Philip va fer memòria. L’home era un pidolaire que dormia a les corts de porcs i als estables.

—Dick va caure a mitjanit al carrer, perquè anava borratxo i es va morir de fred per la nevada —va contestar Philip—. No va morir de gana. I si hagués estat prou serè per arribar al priorat tampoc no hauria mort de fred. Si tens gana, no em vulguis enganyar, vine a mi i t’assistiré. I si ets massa orgullosa per fer-ho i prefereixes violar la llei, has de tenir un càstig com tothom. M’has entès?

—Sí, senyor —va mormolar la vella, a desgrat.

—Un quart de penic de multa. Es clou la sessió.

Es va posar dret i va sortir. Va pujar les escales que conduïen a la planta baixa.

Les obres de la catedral s’havien parat en sec, com passava sempre que faltava prop d’un mes per Nadal. Els cantells i les parts descobertes de l’obra sense acabar estaven tapades amb palla i fems, que es portaven dels estables, per protegir l’obra recent de les glaçades. Els paletes deien que no podien treballar a l’hivern per culpa del glaç. Philip havia preguntat per què no podien destapar els murs al matí i tornar-los a tapar al vespre. Durant el dia no glaçava. Tom havia dit que els murs que s’aixecaven a l’hivern es desplomaven. Philip l’havia cregut, però no pensava que fos per culpa del glaç. Va imaginar que la veritable raó devia ser que el morter necessitava uns quants mesos per prendre’s bé. I a l’hivern s’enduria com calia abans que, l’any següent, es reprengués la feina a les parts superiors. Això també explicaria la superstició dels paletes segons la qual portava mala sort aixecar més de vint peus d’altura cada any. Si no es respectava aquesta regla bàsica, les parts inferiors es podien deformar pel pes que havien de suportar abans que el morter s’hagués pres.

Philip va veure amb sorpresa que tots els paletes estaven a fora, on hi hauria el presbiteri. S’hi va acostar per saber què estaven fent.

Havien bastit un arc de fusta, semicircular, i l’aguantaven enlaire, sostenint-lo amb estaques a totes dues bandes. Philip sabia que l’arc de fusta era una peça del que els paletes en deien cintra, l’objectiu de la qual era sostenir l’arc de pedra mentre l’estaven construint. Tanmateix, en aquell moment els paletes muntaven l’arc de pedra a terra, sense morter, per assegurar-se que les pedres encaixaven perfectament les unes amb les altres. Els aprenents i manobres les posaven sobre la cintra mentre els paletes observaven amb ull crític.

—Per a què serveix això? —va preguntar Philip quan Tom es va adonar de la seva presència.

—És un arc per a la galeria de la tribuna.

Philip el va observar detingudament. L’arcada havia estat enllestida l’any anterior i la galeria quedaria acabada aquest any. Llavors només faltaria construir el nivell més alt, el trifori, abans de poder començar la teulada. Ara que havien tapat els murs per passar l’hivern, els paletes preparaven les pedres per a l’any següent. Si l’arc sortia perfecte, les pedres dels altres arcs es tallaven amb el mateix patró.

Els aprenents, entre els quals hi havia Jack, el fillastre de Tom, eren els qui construïen l’arc, cap amunt, des de cada costat, amb unes pedres corbades que es deien dovelles. Tot i que l’arc havia de ser construït a una gran altura dins de la catedral, tindria motllures decoratives. Cada pedra portava esculpida, a la superfície visible, a dalt, una línia de dentells; al mig, una altra de medallons petits; i, a baix, una tercera de bossells. Quan s’encaixaven les dovelles, els diversos motius coincidien exactament i, en perllongar-se, formaven tres arcs continus, un de dentells, un de medallons i un de bossells. Així, feia l’efecte que l’arc havia estat construït amb diversos cercles de pedra, un sobre l’altre, quan en realitat estava format per pedres que encaixaven. Tanmateix, les pedres havien de coincidir perfectament, perquè, altrament, els motius no encaixarien i es perdria l’efecte.

Philip es va quedar mirant mentre Jack posava la clau a l’arc, i amb això quedava acabat. Quatre paletes van agafar les maces i van picar les falques que aguantaven la cintra de fusta a unes polzades de terra. Tot d’una, l’estructura de fusta va caure a terra. Però malgrat que entre les pedres no hi havia morter, l’arc es va mantenir dret. Tom va deixar anar un murmuri de satisfacció.

Philip va notar que algú li tibava la màniga de l’hàbit. Quan es va girar, va trobar un monjo jove.

—Pare, teniu un visitant. S’espera a casa vostra.

—Gràcies, fill meu.

Philip va marxar de l’obra. Si els monjos havien fet passar el visitant a casa del prior perquè esperés, volia dir que es tractava d’algú important. Va travessar el recinte i va entrar a casa seva.

El visitant era el seu germà Francis. Philip el va abraçar afectuosament. Francis semblava molt preocupat.

—T’han ofert alguna cosa per menjar? —va preguntar Philip—. Sembles fatigat.

—M’han donat una mica de pa i carn. Gràcies. M’he passat tota la tardor cavalcant entre Bristol, on el rei Stephen estava presoner, i Rochester, on hi havia el comte Robert.

—Has parlat en pretèrit.

Philip va fer que sí amb el cap.

—M’he dedicat a negociar un tracte. La llibertat d’Stephen per la de Robert. Es va dur a terme el dia de Tots Sants. El rei Stephen ja torna a ser a Winchester.

—Tinc la impressió que l’emperadriu Maud hi ha sortit perdent —va dir Philip—. Ha lliurat un rei a canvi d’un comte.

Francis ho va negar amb el cap.

—Sense Robert estava perduda. Ningú no li té simpatia, ningú no se’n refia. Estava perdent tot el suport que tenia. Havia de recuperar Robert. La reina Matilda va ser intel·ligent. Es va negar en rodó a canviar-lo per ningú que no fos Stephen. S’ho va proposar i al final ho va aconseguir.

Philip es va acostar a la finestra i va mirar a fora. Havia començat a caure una pluja de biaix que enfosquia els murs alts de la catedral i gotejava per les teulades baixes de les cases dels artesans.

—Què vol dir això? —va preguntar.

—Vol dir que Maud torna a ser una aspirant al tron, una vegada més. Després de tot, Stephen va ser coronat, mentre que Maud no. O, almenys, no del tot.

—Però va ser Maud qui va autoritzar el meu mercat.

—Sí, això et pot portar problemes.

—Així doncs, queda invalidada la meva llicència?

—No. Te la va concedir de manera legal un governador legítim a qui l’Església havia donat la seva aprovació. El fet que l’emperadriu no estigués coronada no hi té res a veure. Ara bé, Stephen te la pot retirar.

—Amb els ingressos del mercat pago la pedra —li va explicar Philip, inquiet—. Sense pedra no puc construir. La veritat és que són males notícies.

—Ho sento.

—I què passa amb les meves cent lliures?

Francis va arronsar les espatlles.

—Stephen dirà que te les ha de tornar Maud.

—Tots aquests diners! —va exclamar el prior preocupat—. Eren diners de Déu i els he perdut.

—Encara no els has perdut —el va tranquil·litzar Francis—. Potser Stephen no revocarà la teva llicència. Mai no ha tingut cap interès en els mercats.

—Però el comte William el pressionarà.

—William va canviar de bàndol, no te’n recordes? Va donar suport a Maud amb tots els seus homes. Ja no tindrà influència sobre Stephen.

—Espero que tinguis raó —va dir Philip—. Espero, per la gràcia de Déu, que tinguis raó.

Quan va fer massa fred per seure a la clariana, Aliena va agafar el costum d’anar a casa de Tom, el constructor, als vespres. Alfred normalment anava a la taverna, així que el grup familiar estava format per Tom, Ellen, Jack i Martha. Com que Tom seguia prosperant, tenien uns seients confortables, un bon foc i moltes espelmes. Ellen i Aliena es dedicaven a teixir. Tom dibuixava plànols i diagrames, gravant els dibuixos amb una pedra afilada sobre trossos polits de pissarra. Jack feia veure que es feia un cinyell, esmolava ganivets o fabricava un cistell, però de fet passava la major part del temps mirant d’amagat la cara d’Aliena a la llum de l’espelma, observant-li els llavis mentre parlava o bé embadalit amb la blancor del seu coll quan bevia una gerra de cervesa. Aquell hivern van riure molt. A Jack li agradava fer riure Aliena. Generalment, era tan reservada i tan posada que veure-la esplaiar-se era un plaer tan gratificant com hauria estat veure-la nua un instant fugisser. Jack sempre rumiava coses que ella pogués trobar divertides. Sovint, parlava dels artesans que treballaven a l’obra, imitant l’accent d’un paleta parisenc o el caminar garrell d’un ferrer. Un dia es va inventar un relat còmic de la vida dels monjos, atribuint a cadascú un pecat: l’orgull a Remigius; la gola a Bernard, el cuiner; l’afecció a la beguda al cap d’hostes, i la lascívia a Pierre, l’admonitor. Martha es trencava de riure i fins i tot Tom, sempre tan eixut, esbossava un somriure.

Un d’aquells vespres Aliena va dir:

—No sé si podré vendre tota aquesta tela.

Tots es van quedar bocabadats.

—Doncs, així, per què seguim teixint? —va demanar Ellen.

—Encara no he perdut les esperances —va contestar Aliena—. Només tinc un problema.

Tom va aixecar la vista de la pissarra.

—Em pensava que el priorat tenia ganes de comprar-ho tot.

—El problema no és aquest. No trobo gent que me la batani i, sense batanar, ni el priorat ni ningú, no la vol.

—Batanar és una feina esgotadora. No m’estranya que ningú no la vulgui fer —va comentar Ellen.

—No pots trobar algú que t’ho faci? —va suggerir-li Tom.

—No, aquí a Kingsbridge no. Com que tenim tanta prosperitat, tots els homes tenen feina de sobres. A les grans ciutats hi ha batanadors professionals, però la majoria treballa per als teixidors, que els prohibeixen batanar per a la competència. Sigui com vulgui, portar i recollir la tela de Winchester seria massa car.

—Sí que és un bon problema —va reconèixer Tom, i va tornar als seus dibuixos.

A Jack se li va acudir una idea.

—És una llàstima que no ho facin els bous.

Tots van esclarir a riure.

—Seria com voler ensenyar a un bou a construir una catedral —va dir Tom.

—O un molí —va insistir Jack sense immutar-se—. Gairebé sempre fan les feines més dures.

—Vol batanar la tela, no moldre-la —li va explicar Tom.

Jack no l’escoltava.

—Fem servir aparells per aixecar pesos i rodes giratòries per fer pujar les pedres a les bastides més altes…

—Seria fantàstic que hi hagués algun aparell per batanar la tela —va dir Aliena.

Jack va imaginar com n’estaria, de contenta, Aliena, si ell aconseguia resoldre aquest problema. Estava decidit a trobar la manera de fer-ho.

—He sentit a dir que s’ha fet servir un molí d’aigua per fer funcionar les manxes en una farga…, però no ho he vist mai —va comentar Tom, pensarós.

—De debò? —va exclamar Jack—. Això ho demostra.

—Una roda de molí gira i gira i una mola gira i gira —va dir Tom—, de manera que una pedra dóna impuls a l’altra. Però les maces d’un batanador van de dalt a baix. Mai no aconseguiràs que una roda de molí d’aigua faci pujar i baixar una maça.

—Una manxa també va de dalt a baix.

—És clar, és clar. Però jo no l’he vista mai, aquesta farga. Només n’he sentit a parlar.

Jack va intentar fer-se una idea de la maquinària d’un molí. La força de l’aigua feia girar la roda. L’eix d’aquesta la unia a una segona roda que era a dins del molí. La roda interior, dentada, estava col·locada verticalment, de manera que les seves dents encaixaven amb les dents d’una altra roda horitzontal. Aquesta darrera era la que feia girar la mola.

—Una roda vertical pot accionar-ne una altra de tombada —va mormolar Jack, pensant en veu alta.

Martha es va posar a riure.

—Deixa-ho córrer, Jack! —li va dir—. Si els molins poguessin batanar, ja se li hauria acudit a algú més llest que tu.

Jack no li va fer cas.

—Les maces de batanar es podrien fixar a l’eix de la roda del molí —va continuar—. La roba es podria col·locar plana on caiguessin les maces…

—Sí, però les maces només donarien un cop, després es quedarien encallades, i la roda es pararia. Ja t’ho he dit… Les rodes giren i giren, però les maces van de dalt a baix —va aclarir-li Tom.

—Hi ha d’haver una manera —va insistir Jack.

—No, no n’hi ha cap —va afirmar Tom, donant el tema per acabat.

—Doncs jo m’hi jugo alguna cosa que sí —va remugar Jack, obstinat.

Tom va fer veure que no l’havia sentit.

El diumenge següent, Jack va desaparèixer.

Va anar a l’església al matí i va dinar a casa com de costum, però, a l’hora de sopar, no es va presentar. Aliena estava a la cuina de casa seva preparant un brou espès de pernil i col, quan va arribar Ellen buscant el noi.

—No l’he vist des de l’hora de missa —li va fer saber Aliena.

—Ha desaparegut després de dinar —va explicar Ellen—. He suposat que estava amb tu.

Aliena es va torbar una mica quan va saber que Ellen ho havia donat per fet.

—Estàs preocupada?

—Una mare sempre es preocupa —va contestar Ellen.

—S’ha barallat amb Alfred? —va preguntar Aliena, neguitosa.

—Això mateix li he preguntat a Alfred, però ell diu que no. —Ellen va sospirar—. Espero que no li hagi passat res. Ja ho ha fet altres vegades, i m’atreviria a dir que no és la darrera. Mai no ha après a tenir un horari.

Aquell vespre, més tard, abans d’anar-se’n a dormir, Aliena va anar a casa de Tom per saber si Jack havia aparegut. Li van dir que no. Se’n va anar a dormir capficada. Richard era a Winchester, per tant estava sola. No parava de pensar que Jack podia haver-se ofegat al riu, o que li podia haver passat alguna cosa encara pitjor. Per a Ellen seria una cosa terrible. Jack era el seu únic fill de debò. A Aliena se li van omplir els ulls de llàgrimes de pensar en el dolor d’Ellen si perdia Jack. «És una ximpleria», va pensar, «estic plorant per la pena d’algú a causa d’una cosa que no ha passat». Es va dominar i va mirar de pensar en una altra cosa. L’excés de tela era el seu gran problema. En circumstàncies normals no hauria pogut dormir pensant en el negoci, però aquella nit no podia treure’s Jack del cap. I si s’havia trencat una cama i s’havia quedat immobilitzat al mig del bosc?

Al final, la son la va guanyar. Es va despertar a trenc d’alba, però encara se sentia cansada. Es va posar la seva gruixuda capa sobre la camisa, es va calçar les botes folrades de pell i va sortir a buscar Jack.

No era al jardí que hi havia darrere la taverna, on els homes acostumaven a quedar-se adormits, només evitant quedar congelats gràcies a l’escalfor del femer pestilent. Va baixar fins al pont i va caminar temorosa per la riba fins a un revolt on es llençaven les escombraries. Una família d’ànecs picotejava entre les restes de fusta, sabatots, ganivets florits i ossos de carn que hi havia acumulats a la riba. Gràcies a Déu, Jack tampoc no hi era.

Va tornar a pujar turó amunt i va entrar al recinte del priorat, on els paletes començaven una nova jornada de treball.

Va trobar Tom al seu cobert.

—Que ha tornat, Jack? —li va preguntar, esperançada.

—Encara no —va respondre Tom, fent que no amb el cap.

Quan Aliena se n’anava, va arribar el mestre fuster amb un aspecte preocupat.

—Ens han desaparegut tots els martells —li va informar a Tom.

—És estrany —va comentar aquest—. Jo també he estat buscant un martell i no n’he trobat cap. Alfred va treure el cap per la porta.

—Sabeu on són les maces dels paletes? —va preguntar.

Tom es va rascar el cap.

—No poden haver desaparegut —va dir, perplex. Llavors, canviant de cara, va afegir—: M’hi jugo el que vulguis que Jack és qui ha fet desaparèixer tots els martells.

«És clar», va pensar Aliena. «Martells. Batanar. El molí».

Sense badar boca, va sortir del cobert de Tom i, travessant a corre-cuita el recinte del priorat, va deixar enrere la cuina i es va dirigir cap a la banda sud-oest, on un canal, desviat del riu, donava impuls als dos molins, el vell i el que acabaven de construir. Tal com sospitava, la roda del molí vell girava. Hi va entrar.

El que va veure la va desconcertar i espantar alhora. Hi havia un rengle de martells subjectats a una biga horitzontal. Com si tinguessin vida pròpia, aixecaven els caps i els deixaven caure tots junts, picant simultàniament i fent un terrabastall terrible que gairebé la va deixar sorda. Sobresaltada, va deixar anar un crit. Els martells van aixecar els caps, com si l’haguessin sentida cridar, i llavors van picar de nou. Picaven una certa quantitat de tela submergida en una gaveta semblant a la que feien servir els paletes per barrejar el morter, que contenia unes quantes polzades d’aigua. Llavors es va adonar que els martells batanaven el teixit i se li va passar l’ensurt. Però, com ho havia fet? Va observar que la biga on havia fixat els martells estava paral·lela a l’eix de la roda del molí. Un tauló lligat a l’eix donava voltes al mateix temps que la roda girava. Quan el tauló arribava, topava amb els mànecs dels martells i els feia baixar, de manera que els caps s’aixecaven. Després el tauló continuava girant, deixava els mànecs lliures i això feia que els caps caiguessin sobre la tela que hi havia a la gaveta. Era exactament com Jack havia dit que seria aquell dia que en van parlar. Un molí podia batanar teles.

Aliena va sentir una veu.

—Hem de posar un llast als martells perquè caiguin amb més força. —Quan es va girar, va topar amb Jack, que semblava cansat, però triomfal, el qual li va dir somrient amb timidesa—: Crec que t’he resolt el problema.

—Estic molt contenta de veure que estàs bé… Hem estat preocupats per tu! —va exclamar Aliena.

Sense pensar-s’ho, el va abraçar i li va fer un petó. Va ser molt breu, una mica més que un frec, però tot seguit, quan els llavis es van separar, Jack li va passar els braços al voltant de la cintura, aguantant-li el cos amb fermesa contra el seu, i Aliena es va trobar mirant-li els ulls. Només podia pensar que estava molt contenta perquè ell era viu i no havia pres mal. Ell la va estrènyer amb afecte. I, de sobte, Aliena va tenir consciència de la seva pell. Sentia l’aspror de la camisa de lli, el cuir suau de les botes i un pessigolleig als mugrons quan es va estrènyer contra el seu pit.

—Estaves preocupada per mi? —va preguntar Jack, sorprès.

—Doncs és clar! No he dormit en tota la nit.

Aliena somreia feliç; en canvi, Jack tenia un aspecte molt solemne. Al cap d’un moment, aquell ànim es va apoderar d’ella, i, de resultes d’això, es va sentir estranyament commoguda. Sentia com li bategava el cor i la respiració se li va accelerar. Darrere seu, els martells picaven la tela rítmicament, i amb cada cop sacsejaven l’estructura de fusta del molí. Aliena sentia aquelles vibracions en el més pregon del seu ésser.

—Estic molt bé —va dir Jack—. Tot marxa de primera.

—Em fa tan contenta… —va xiuxiuejar Aliena.

Jack va inclinar la cara sobre la d’ella, i els llavis es van trobar. Va ser un petó molt dolç. Aliena va tancar els ulls per concentrar-se en aquella sensació. La boca de Jack es movia sobre la seva, i li va semblar natural obrir els ulls. Tot d’una, la boca se li va tornar extremament sensitiva, fins al punt de poder sentir el tacte més lleuger i el més petit moviment. La punta de la llengua de Jack li acariciava l’interior del llavi superior. Aliena estava tan aclaparada de felicitat que se li van negar els ulls de llàgrimes. Va estrènyer el cos contra el d’ell, prement les sines suaus contra el fort pit d’ell, i va sentir que els ossos dels malucs de Jack se li clavaven al ventre. Ja no era que estigués alleujada perquè Jack estava sa i estalvi. Allò era una nova sensació. La seva presència l’emocionava fins al punt que li rodava el cap. Abraçada al seu cos, necessitava sentir la seva presència encara més. El volia tenir més a prop. Li va acaronar l’esquena. Li volia sentir la pell, però la roba l’hi impedia. Sense pensar-s’hi, va ficar la llengua entre els llavis de Jack, que va emetre un so ofegat, com un sospir de plaer.

La porta del molí es va obrir de cop. Aliena es va apartar ràpidament de Jack. Tot d’una, es va sobresaltar com si hagués estat profundament adormida i algú l’hagués despertada amb una plantofada. Estava horroritzada pel que havia fet. S’havien besat i grapejat com una puta i un borratxo en una taverna! Va recular mirant al voltant, terriblement trasbalsada. L’intrús era Alfred. Allò la va fer sentir encara pitjor. Feia tres mesos que Alfred li havia demanat que es casés amb ell i ella l’havia rebutjat amb altivesa. I ara l’havia vist comportar-se com una gossa en zel. Va envermellir de vergonya. Alfred la mirava, i a la cara tenia una barreja de lascívia i de menyspreu que li recordava l’expressió de William Hamleigh. Estava enfadada amb ella mateixa per donar a Alfred motius per menysprear-la, i furiosa amb Jack pel paper que hi havia tingut.

Va girar-se d’esquena a Alfred i va mirar Jack, que va semblar sobresaltat. Aliena va notar que la cara li delatava la ira que l’envaïa, però no ho podia evitar. El rostre de Jack va passar de la felicitat a la confusió i el dolor. En circumstàncies normals allò l’hauria entendrit, però en aquells moments estava fora de si. El detestava pel que li havia fet fer. Li va clavar una bufetada. Ell es va quedar immòbil, però la seva mirada va reflectir la pena que sentia. La galta se li va posar vermella. Aliena no podia suportar veure el dolor que hi havia als seus ulls. En va apartar la vista.

No podia seguir allà ni un moment més. Va córrer cap a la porta acompanyada del repic rítmic dels martells que li ressonava a les orelles. Alfred es va apartar de seguida per deixar-la passar, gairebé espantat. Aliena va passar pel seu costat com un llampec i va sortir a fora. Tom arribava acompanyat d’un petit grup de treballadors i es disposaven a entrar. Tothom es dirigia cap al molí per saber què estava passant. Aliena es va allunyar sense dir res. Alguns homes la van mirar amb curiositat, la qual cosa va fer que encara se sentís més avergonyida, però tots estaven més interessats en els cops de martell que se sentien al molí. La ment lògica d’Aliena li recordava que Jack havia resolt el problema de batanar la roba, però la idea que Jack havia passat tota la nit fent una cosa per ella encara la turmentava més. Va passar corrents per davant de les quadres i la porta del priorat, i va enfilar carrer avall, relliscant al fang, fins a arribar a casa seva.

Quan hi va entrar, es va trobar Richard que seia a taula, amb un pa rodó i una gerra de cervesa al davant.

—El rei Stephen s’ha posat en camí —va anunciar—. La guerra ha tornat a començar. Necessito un altre cavall.