1

En una extensa vall, al peu del vessant costerut d’una muntanya i al costat d’un rierol clar i remorejant, Tom hi construïa una casa.

Els murs ja feien un metre d’alt i continuaven pujant amb rapidesa. Aquell dia assolellat, els dos paletes que Tom havia contractat treballaven a bon ritme, fent anar les paletes amb destresa, mentre el manobre suava de valent sota el pes dels blocs de pedra. Alfred, el fill de Tom, preparava el morter, i comptava en veu alta les paletades de sorra que abocava a la barreja. També hi havia un fuster que treballava al banc del costat de Tom, i que amb una aixa anava desbastant acuradament un tronc de faig.

Alfred tenia catorze anys i era alt, com Tom. Aquest era un pam més alt que la majoria dels homes, i Alfred només feia un parell de polzades menys que ell i encara creixia. També s’assemblaven en altres coses. Tots dos tenien els cabells d’un color castany clar i els ulls verdosos pigats de marró. La gent deia que eren ben plantats. La barba, però, els creixia de manera ben diferent. La de Tom era arrissada i castanya, mentre que la d’Alfred no passava de ser un borrissol ros. Tom recordava amb afecte que els cabells d’Alfred també havien estat d’aquest color. Però ara que Alfred es feia un home, Tom voldria que demostrés més interès per la feina, perquè encara havia d’aprendre moltes coses si volia ser mestre d’obra com ell. Però fins a aquell dia, els principis de la construcció l’avorrien i l’atabalaven.

Quan la casa estigués acabada, seria la més luxosa en moltes milles al voltant. La planta baixa faria de magatzem, amb un sostre de volta que evitaria els incendis. La sala, on es faria vida, se situaria al primer pis, al qual s’accediria per mitjà d’una escala exterior. A causa de l’altura, seria difícil d’assaltar i fàcil de defensar. En un racó hi hauria una llar de foc, amb una xemeneia per on sortiria el fum. Es tractava d’una innovació radical: Tom només havia vist una sola casa amb xemeneia, però li havia semblat una idea tan bona, que tenia intenció de copiar-la. En un extrem de la casa, just damunt la sala, hi hauria un petit dormitori, perquè allò era el que llavors exigien les filles dels comtes, massa delicades per dormir a la sala amb els homes i les criades i els gossos de caça. La cuina s’instal·laria en un edifici a part, perquè, tard o d’hora, a totes les cuines es calava foc i l’únic que es podia fer per evitar ensurts era tenir les cuines separades de la casa i conformar-se que el menjar arribés tebi a taula.

Tom feia la porta d’entrada. Arrodoniria els muntants perquè semblessin columnes i així donaria un toc de distinció a la parella de nobles noucasats que hi havia de viure. Sense treure la vista de la plantilla de fusta amb què es guiava, Tom va posar el cisell en posició obliqua contra la pedra i, amb un martell de fusta, li va donar uns copets. De la superfície de la pedra es va desprendre una cascada de fragments i la forma va quedar més arrodonida. Ho va tornar a fer. Ara, la pedra ja era arrodonida i llisa com la d’una catedral.

Una vegada, Tom havia treballat en una catedral, a la d’Exeter. Al principi s’ho havia agafat com una feina més. S’enfadava i li sabia greu que el mestre constructor l’esbronqués perquè considerava que s’entretenia més que la majoria de paletes. Però llavors es va adonar que els murs d’una catedral no és que hagin d’estar ben fets, és que han de ser perfectes. En primer lloc, la catedral era per a Déu i, en segon lloc, l’edifici era tan gran que la inclinació més petita en els murs, el desnivell més insignificant, podia debilitar-ne l’estructura i resultar fatal. El ressentiment es va convertir en fascinació. La combinació de l’enorme ambició en la concepció de l’edifici i l’atenció més estricta al més ínfim detall va fer que aquell ofici l’enlluernés. Del mestre d’Exeter va aprendre la importància de la proporció, el simbolisme de diversos números i les fórmules gairebé màgiques per aconseguir la gruixària exacta d’un mur o l’angle d’un esglaó d’una escala de cargol. Tot allò el tenia captivat. El va sorprendre molt assabentar-se que molts paletes ho trobaven incomprensible.

Al cap d’un temps ja s’havia convertit en la mà dreta del mestre constructor, i va ser llavors que va començar a adonar-se de les limitacions del mestre. Aquell home era un gran artesà, però com a organitzador era un incompetent. S’atabalava davant de problemes com ara obtenir la quantitat justa de pedra per no trencar el ritme de treball dels paletes, supervisar la feina del ferrer, que havia de fabricar prou eines útils, cremar calç i transportar sorra per al morter, desbastar arbres per als fusters i obtenir prou diners del capítol de la catedral per pagar-ho tot.

Si s’hagués quedat a Exeter fins a la mort del mestre constructor, potser ell mateix també s’hauria convertit en mestre, però el capítol es va quedar sense diners, en part per culpa de la mala administració de les obres, i els artesans van haver de marxar a buscar feina a un altre lloc. El governador del castell li va oferir una feina de constructor consistent a reparar i millorar les fortificacions de la ciutat. Era una feina per a tota la vida, sempre que no sorgissin imprevistos. Però Tom no la va acceptar, perquè el que volia era construir una catedral.

Agnes, la seva muller, mai no va entendre aquesta decisió. Podrien haver tingut una bona casa de pedra, criats i estables, i cada vespre carn a taula per sopar. Mai no li va perdonar que rebutgés aquella oferta. No podia entendre la irresistible atracció que Tom sentia per les catedrals, la fascinació que li produïen la complexitat de l’organització, el repte intel·lectual dels càlculs i la bellesa i la grandiositat imponents de l’edifici acabat. Després de tastar aquest vi, ja cap altre no el podria satisfer.

Allò havia passat feia deu anys i des de llavors mai no s’havien quedat gaire temps al mateix lloc. Tan aviat treballava en el projecte d’una nova sala capitular en un monestir, com agafava una feina per un any o dos en un castell, o bé construïa una casa en alguna ciutat per a algun comerciant ric. Així que estalviava uns quants diners, es posava en camí, amb la seva dona i els fills, a la recerca d’una catedral.

Va aixecar la vista del banc de fuster i la va dirigir a Agnes, que era a la vora del solar amb un cistell de menjar en una mà i, a l’altra, una gerra gran de cervesa recolzada al maluc. Era migdia. La va mirar amb afecte. D’ella, ningú no n’hauria dit que fos bonica, però el seu rostre irradiava fortalesa. Tenia un front ample, uns ulls grossos de color marró, un nas recte i una mandíbula vigorosa. Els cabells foscos i arrissats, els duia amb la ratlla al mig i recollits cap enrere. Era l’ànima bessona de Tom.

Va servir cervesa per a Tom i Alfred. Tots tres es van quedar allà on eren, drets, mentre bevien cervesa en gots de fusta, per descansar un moment. El quart membre de la família va sorgir saltironejant d’un camp de blat. Era Martha, de set anys, una nena bonica com un narcís, però un narcís amb un pètal de menys, perquè ja li havien caigut dues dents de llet que li havien deixat un espai buit. Va córrer cap a Tom, li va fer un petó a la barba plena de pols i li va demanar que li deixés fer un glop de cervesa. Ell va abraçar el seu cosset ossut.

—No en beguis massa, que cauràs en un rec! —li va advertir. La nena va fer unes voltes, simulant que estava trompa.

Tots van seure damunt una pila de llenya. Agnes va allargar una llesca de pa de blat a Tom, una bona penca de cansalada i una ceba petita. Tom va mossegar la cansalada i va començar a pelar la ceba. Agnes va donar el menjar als nois i va començar amb el seu. «Potser va ser una irresponsabilitat deixar aquella feina avorrida d’Exeter per buscar una catedral», es va dir Tom, «però, tot i la meva temeritat, sempre els he pogut alimentar a tots».

Va treure el ganivet de la butxaca del davantal de pell, va tallar un tros de ceba i se la va menjar amb una mica de pa. Va paladejar-ne el gust dolç i picant alhora.

—Espero una altra criatura —va anunciar Agnes.

Tom va deixar de mastegar i la va esguardar. Va sentir un estremiment d’emoció. No sabia què dir, i només va poder fer un somriure de babau.

—No és tan estrany com això, no? —va dir Agnes, envermellint de cop.

Tom la va abraçar.

—Vaja, vaja —va dir sense deixar de somriure—. Una altra criatura perquè m’estiri la barba. I jo que em pensava que la pròxima seria d’Alfred!

—Encara no ho podem celebrar —va advertir ella—. Porta mala sort anomenar un nen abans que neixi.

Tom va fer un gest d’assentiment. Agnes havia tingut uns quants avortaments i un nadó que va néixer sense vida. També havien tingut una nena, Matilda, que només havia viscut dos anys.

—Ara que Alfred ja és gran, m’agradaria que aquest també fos nen. Quan ha de néixer?

—Després de Nadal.

Tom va començar a fer càlculs. L’estructura de la casa ja estaria acabada quan arribessin les primeres gelades, i llavors caldria cobrir tota l’obra de pedra amb palla per tal de protegir-la durant l’hivern. Els paletes passarien els mesos de fred tallant les pedres per a les finestres i les voltes, els marcs de les portes i la llar de foc. Mentrestant, el fuster enllestiria els taulons per al terra, les portes i les finestres i Tom s’encarregaria d’aixecar la bastida per construir el pis de dalt. En acabat, a la primavera, construirien la volta, acabarien el terra i col·locarien la teulada. Aquella feina donaria per viure a la família fins a la Pentecosta, quan el nadó ja tindria sis mesos. Després, haurien d’anar a un altre lloc.

—Tot anirà bé —va dir Tom, content. I es va ficar un altre tall de ceba a la boca.

—Sóc massa gran per tenir més fills —va observar Agnes—. Aquest ha de ser l’últim.

Tom va començar a rumiar. No estava segur de quants anys tenia la seva dona, però n’hi havia moltes que encara tenien fills a aquella edat. Calia admetre, però, que els parts les feien sofrir més a mesura que es feien grans i que els nens no sortien tan forts. Agnes tenia raó. Però, com es podrien evitar els nous embarassos? No va trigar a trobar la resposta, que el va fer posar de mal humor.

—Potser trobaré una bona feina en alguna ciutat —va dir, mirant d’acontentar-la—. Una catedral o un palau. I llavors podrem tenir una casa gran amb terra de fusta i una criada perquè t’ajudi amb la criatura.

—Sí, és clar —va respondre ella, escèptica. Les faccions se li van endurir. No volia sentir parlar de catedrals. Si Tom no hagués treballat mai en una catedral, se li podia llegir a la cara, ara viurien en una casa a ciutat, amb diners estalviats i amagats sota la llar de foc, i sense cap preocupació.

Tom va apartar la mirada i va clavar una queixalada a la cansalada. Tenien una cosa per celebrar, però ara no hi havia harmonia entre ells. Es va sentir descoratjat. Va seguir mastegant una estona fins que va sentir que arribava un cavall. Va decantar el cap per escoltar millor. El genet venia per una drecera a través dels arbres sense passar pel poble.

Al cap d’un moment, va arribar un xicot dalt d’un poni i va descavalcar. Semblava un escuder, un aprenent de cavaller.

—El teu senyor ve cap aquí —va anunciar.

—Lord Percy? —Tom es va incorporar. Percy Hamleigh era un dels homes més importants del país. Era el senyor d’aquella vall i de moltes altres i també qui pagava la construcció de la casa.

—El seu fill —va puntualitzar l’escuder.

—El jove William?

William era el fill de Percy i qui havia d’ocupar aquella casa després de casar-se. Estava promès amb Lady Aliena, la filla del comte de Shiring.

—En persona —va assentir l’escuder—. I està furiós.

A Tom se li va encongir el cor. Si en condicions favorables ja era difícil parlar amb l’amo d’una casa en construcció, tractar amb un propietari enfurismat era gairebé impossible.

—Per què està furiós?

—La seva promesa l’ha rebutjat.

—La filla del comte? —va preguntar Tom, sorprès. Es va veure envaït per la inquietud. El futur tan segur que s’imaginava ja no es presentava tan fàcil—. Creia que ja estava tot decidit.

—Tots, ens ho crèiem… Però, pel que es veu, Lady Aliena no —va explicar l’escuder—. Tan bon punt va trobar-se amb William, va declarar que no s’hi casaria ni per tot l’or del món.

Tom va arrufar les celles, preocupat. No volia admetre que tot allò fos veritat.

—Però si el xicot era molt ben plantat, si no recordo malament.

—Com si això tingués cap importància per a la gent de la seva posició —va intervenir Agnes—. Si a les filles dels comtes se’ls deixés triar marit, ens governarien joglars ambulants i proscrits d’ulls foscos.

—La noia encara pot canviar d’opinió —va apuntar Tom, amb un bri d’esperança.

—Ho farà si la seva mare li pega amb una bona vara de bedoll —va dir Agnes.

—La seva mare és morta —va informar l’escuder.

—Això explica per quina raó és tan ignorant de la realitat de la vida. Però no m’explico com el seu pare no l’hi obliga —va dir Agnes.

—Es diu que un cop li va prometre que mai no l’obligaria a casar-se amb ningú que detestés —va explicar l’escuder.

—Quina ximpleria, prometre una cosa així! —va dir Tom, irritat—. Com pot un personatge tan poderós quedar lligat al caprici d’una noia? Aquest matrimoni afecta les aliances militars, les finances de la baronia i…, fins i tot la construcció d’aquesta casa!

—Té un germà, i per aquesta raó no és tan important la persona amb qui es casi la noia —va aclarir l’escuder.

—Però, tot i així…

—El comte és un home inflexible —va prosseguir el jove—, mai no deixaria de complir una promesa, encara que l’hagi fet a una nena. Almenys això és el que diuen —va afegir, i es va encongir d’espatlles.

Tom va mirar els murs de pedra a mig fer de la casa. Encara no havia estalviat prou diners per mantenir la seva família tot l’hivern, va pensar amb una punxada d’inquietud.

—Potser el noi trobarà una altra núvia amb qui compartir la casa. Té tot un comtat per triar.

—Valga’m Déu! Em sembla que és ell —va anunciar Alfred amb la seva veu d’adolescent.

Tots li van seguir la mirada i van dirigir la vista a l’altra banda del camp. Un cavall venia del poble al galop, aixecant grans núvols de pols del camí. L’exclamació d’Alfred l’havia provocat la grandària i la velocitat del cavall: es tractava d’un animal enorme. Tom ja n’havia vist d’altres així, però Alfred potser no. Era un cavall de guerra, amb la creuera tan alta que arribava a l’altura de la barbeta d’un home, i d’una amplada proporcionada. D’aquesta mena de cavalls, a Anglaterra no se’n criaven, els feien portar d’altres països a uns preus extraordinaris.

Tom es va ficar la resta del pa a la butxaca del davantal, i va mirar a l’altra banda del camp, amb els ulls mig clucs perquè el sol l’enlluernava. El cavall corria amb les orelles enrere i els narius palpitants, però semblava que la testa anava ben dreta, senyal que estava sota control. El genet, segur de si mateix, es va fer enrere quan es va apropar, i va tibar les regnes perquè l’animal alentís el pas. Tom ja sentia el repic dels cascs contra el terra. Es va girar, buscant Martha: la volia agafar perquè no prengués mal. Agnes també havia tingut la mateixa pensada, però no veien la nena per enlloc.

—Al camp de blat! —va cridar Agnes. Tom, que hi havia caigut abans, ja hi corria. Va escodrinyar el blat ondulant amb el cor ple de temor, però no aconseguia trobar Martha.

Aleshores, en l’única cosa que va pensar va ser a frenar el cavall. Va sortir al camí i va començar a avançar estenent els braços cap a l’animal, que avançava imparable. Quan el cavall el va veure, va aixecar la testa i va reduir ostensiblement la velocitat. Malgrat això, i davant de l’horror de Tom, el genet el va esperonar.

—Maleït ximple! —va exclamar Tom, tot i que el genet no el podia sentir.

En aquell moment, Martha va sortir del camp de blat i es va dirigir cap al camí, només unes passes per davant de Tom.

Per un instant, Tom va quedar petrificat de terror. Llavors, va córrer cap a la seva filla, cridant i movent els braços. Però aquell era un cavall de guerra, ensinistrat per carregar contra hordes vociferants, i no es va immutar. Martha estava dreta al mig del camí i mirava com hipnotitzada l’enorme animal que estava a punt de llençar-se-li al damunt. En aquell moment, Tom va comprendre, esparverat, que no hi arribaria abans que l’animal. Es va fer a un costat, fins que va tocar el blat amb el braç i, en el darrer segon, el cavall es va desviar cap a l’altra banda. L’estrep del genet havia passat a frec dels bonics cabells de Martha i un dels cascs de l’animal havia deixat un solc profund a terra, al costat d’un peu descalç de la nena. El cavall es va allunyar, deixant-los coberts de terra i pols. Tom va abraçar la nena tan fort com va poder, mentre el cor li bategava amb força.

Es va quedar un moment quiet, panteixant alleujat, amb les cames i els braços que li tremolaven i un nus a l’estómac. Immediatament, el va envair la ira davant de la inqualificable temeritat d’aquell genet tan ximple muntat dalt d’un enorme cavall de guerra. Va aixecar la vista, enfurismat. En aquell moment, Lord William aturava el cavall, inclinant-se enrere i tibant les regnes. El cavall es va desviar per no topar amb l’edifici en construcció. Va sacsejar la testa i va saltar amb la gropa arquejada, sense que el genet caigués. Llavors, William va fer anar el cavall a mig galop i després al trot, dibuixant un gran cercle.

Martha plorava. Tom la va donar a Agnes i va esperar William. El jove lord era un xicot ros, alt i ben plantat, d’uns vint anys. Els seus ulls petits feien que semblés permanentment enlluernat pel sol. Vestia una túnica negra curta i calces negres, i calçava unes sandàlies de cuir amb corretges que s’anaven entrecreuant fins a l’altura dels genolls. Muntava amb l’esquena dreta i no semblava alterat pel que havia passat. «El molt ximple no s’ha adonat del que ha fet», va pensar Tom amb amargor. «Amb quin plaer li torçaria el coll!».

William va frenar el cavall davant de la pila de fusta, i es va dirigir als paletes.

—Qui és l’encarregat? —va preguntar.

Tom tenia ganes de cridar: «Si haguessis fet mal a la meva filla, t’hauria matat!», però fent un esforç va contenir la ràbia i es va acostar al cavall i el va subjectar per la brida.

—Jo sóc el mestre constructor —va respondre secament—. Em dic Tom.

—Ja no necessitem aquesta casa —va anunciar William—. Ja pots acomiadar els teus homes.

Era el que Tom es temia, però encara tenia l’esperança que William actuava impel·lit per la ira i que potser encara se’l podria persuadir perquè canviés d’idea. Va fer un esforç per parlar en un to cordial i assenyat.

—Hem treballat molt, nosaltres —va dir—. Per què dilapidar tot el que ja heu gastat? Algun dia necessitareu la casa.

—No cal que em diguis com he de portar els meus assumptes, Tom Builder —va replicar William—. Esteu tots acomiadats —va tibar una regna, però Tom encara subjectava la brida—. Deixa anar el cavall —va afegir en un to amenaçador.

Tom es va empassar la saliva. William va fer aixecar la testa al cavall. Tom va ficar una mà a la butxaca del davantal i en va treure un crostó de pa que li havia sobrat del dinar. El va allargar al cavall, que va acotar el cap i el va agafar amb les dents d’una revolada.

—Us he de dir una cosa abans que marxeu, senyor —va dir en un to pacífic.

—Deixa anar el cavall o et tallaré el cap —el va amenaçar William.

Tom el va mirar directament als ulls provant de dissimular la por que tenia. Era més cepat que William, però això no li serviria de gaire si el jove lord es decidia a desembeinar l’espasa.

—Fes el que et diu el senyor —va mormolar Agnes, espantada.

Es va fer un silenci mortal. Els altres treballadors estaven quiets com estàtues, mirant el que passava. Tom sabia que el més prudent era cedir, però William havia estat a punt d’aixafar la nena amb el cavall i això l’havia enfurismat.

—Ens heu de donar la paga —va dir a la fi, amb el cor bategant amb força.

William va estirar les regnes, però Tom subjectava el cavall amb fermesa, mentre aquest buscava més pa dins del davantal de Tom.

—Si voleu la paga, aneu-la a demanar al meu pare! —va exclamar William, furiós.

—Així ho farem, senyor. Us estem molt agraïts —va dir el fuster, terroritzat.

«Maleït covard!», va pensar Tom, per bé que ell mateix tremolava de por. Amb tot, va trobar forces per dir:

—Si ens voleu acomiadar, ens haureu de pagar segons el costum. La casa del vostre pare és a dues jornades de viatge i, quan hi arribem, potser ell no hi serà.

—Han mort molts homes per menys que això —li va advertir William, encès de ràbia.

De cua d’ull, Tom va veure que el jove lord posava la mà a l’empunyadura de l’espasa. Sabia que ho havia de deixar córrer i presentar excuses, però la ira persistia dins seu i, malgrat que l’envaïa el terror, no es resignava a deixar anar la brida.

—Primer pagueu-nos i després mateu-me —va dir amb temeritat—. Si ho feu, no sé si us penjaran o no, però el que és segur és que tard o d’hora morireu i, mentre jo seré al cel, vós anireu a l’infern.

William va empal·lidir i el seu somriure de menyspreu es va transformar en ganyota. Tom estava sorprès: què havia pogut espantar el jove? No pas l’esment de la forca, segur que no. Era poc probable que pengessin un lord per haver mort un artesà. Potser tenia por de l’infern?

Per uns breus instants es van esguardar de fit a fit. Tom va observar amb sorpresa i alleujament com l’expressió de fúria i menyspreu de William donava pas a una expressió d’ansietat i fins i tot de terror. Finalment, William va agafar una bossa de cuir que li penjava del cinturó i la va llançar al seu escuder.

—Dóna’ls la paga —li va ordenar.

En aquell moment, Tom va temptar la seva sort i no va deixar anar les regnes, tot i que William les estirava, fins que el cavall va alçar el cap i va avançar de costat.

—El costum és que quan s’acomiada un artesà, aquest rep una setmana completa de salari —va dir.

Darrere seu va sentir Agnes que esbufegava, i llavors va saber que la seva dona creia que ell havia perdut la xaveta en voler allargar aquell enfrontament. No obstant això, va continuar, impassible:

—Això fan sis penics per al manobre, dotze per al fuster i cadascun dels paletes i vint-i-quatre per a mi. En total, seixanta-sis penics.

Podia sumar penics més de pressa que ningú que conegués.

L’escuder es va mirar el seu amo amb un gest interrogatiu.

—D’acord —va accedir William, irritat.

Tom va deixar anar les regnes i va fer un pas enrere.

William va fer fer la volta al cavall i el va esperonar amb força per afanyar-se a marxar pel camí que travessava el camp de blat.

De cop i volta, Tom es va asseure a la pila de llenya. No entenia què dimonis li havia passat. Havia estat una bogeria, desafiar Lord William d’aquella manera! Ja podia considerar-se afortunat de seguir amb vida.

El ressò dels cascs del corser de William es va perdre a la llunyania. L’escuder va buidar la bossa sobre un tauló. Tom va tenir una sensació de triomf quan va veure els penics de plata que resplendien a la llum del sol. L’enfrontament havia estat una bogeria, però havia donat resultat. Havia aconseguit una paga justa tant per a ell com per a la gent que treballava a les seves ordres.

—Fins i tot els senyors han de respectar els costums —va mormolar.

Agnes el va sentir.

—Només espero que no hagis de demanar feina a Lord William mai més —va dir, amb amargor.

Tom li va adreçar un somriure. Es feia el càrrec que el mal humor de la seva dona era causat per la por que havia passat.

—No arrufis les celles. Si ho fas, quan neixi la criatura tindràs la llet agra.

—Si no trobes feina a l’hivern, ens quedarem sense menjar.

—Encara falta molt per a l’hivern —va dir Tom.