2

No era dia de caça, de manera que els joves d’Earlscastle practicaven un dels jocs favorits de William Hamleigh: tirar pedres als gats.

Al castell sempre hi havia moltíssims gats, i no en venia d’un. Els homes tancaven les portes i els porticons del vestíbul de la torre de l’homenatge i arrambaven els mobles a la paret per tal que l’animal no es pogués amagar. Després apilaven pedres al centre de l’habitació. El gat, un gat vell amb el pèl grisós, va ensumar a l’aire la set de sang i es va asseure al costat de la porta amb l’esperança de sortir.

Cada un dels joves havia de dipositar un penic a un cassó per cada pedra que llancessin, i qui llancés la pedrada letal s’enduria tots els diners. Mentre ho feien a sorts per establir l’ordre de llançament, el gat va començar a posar-se nerviós i a caminar per davant de la porta.

Walter va ser el primer a llançar. Això suposava un avantatge, ja que encara que el gat es mostrés cautelós, ignorava la natura del joc i se’l podia agafar desprevingut. Walter va girar l’esquena a l’animal, va agafar una pedra de la pila i, mantenint-la oculta a la mà, es va girar amb lentitud i la va llançar de sobte.

Va fallar. La pedra va colpejar la porta i el gat va començar a córrer fent bots. Els altres van riure, burletes.

El segon llançament solia ser desafortunat, ja que el gat estava avisat i corria lleuger, mentre que més endavant se sentia cansat i possiblement quedava ferit. El següent era un jove escuder. Va observar el gat que corria al voltant de l’habitació a la recerca d’algun lloc per on sortir, i va esperar que reduís la marxa. Llavors va llançar la pedra. Va ser un bon llançament, però el gat el va veure venir i va fer una esquivada. Els homes van rugir.

El gat va tornar a córrer per l’habitació, dominat ja pel pànic, saltant per damunt dels cavallets i les taules arraconades. El següent a llançar va ser un cavaller més gran. Va observar el gat, va simular un llançament per veure cap on saltava i després va llançar la pedra mentre l’animal corria, apuntant una mica per davant seu. Els altres van aplaudir la seva astúcia, però el gat havia vist venir la pedra i es va aturar a temps per evitar-la.

L’animal, desesperat, va intentar ficar-se darrere d’un cofre de roure que hi havia en un racó. El llançador de torn va veure una oportunitat i la va aprofitar, llançant ràpidament la pedra mentre el gat es trobava parat, i li va encertar la gropa. Els homes van llançar víctors. El gat va renunciar a amagar-se darrere del cofre i va seguir corrent al voltant de l’habitació, però ja coixejava i es movia amb més lentitud.

Li tocava a William.

Va pensar que si anava amb compte probablement podria matar el gat. Li va cridar, per cansar-lo encara més, fent-lo córrer, per un instant, més de pressa. Després, amb la mateixa finalitat, va simular un llançament. Si algun dels altres s’hagués endarrerit tant, l’haurien esbroncat, però William era el fill del comte i, naturalment, van esperar amb paciència. El gat, sens dubte adolorit, va reduir la marxa, acostant-se esperançat a la porta. William va enretirar el braç disposat a llançar la pedra. Abans que la pedra abandonés la seva mà, la porta es va obrir de manera inesperada i al llindar va aparèixer un sacerdot vestit de negre. William va fer el seu llançament, però el gat va sortir disparat, com la fletxa d’un arc, entre les cames del sacerdot, que va deixar anar un crit i, aterrit, es va recollir les vestidures. Els joves van esclatar a riure. El sacerdot es va quedar immòbil, com una velleta espantada per un ratolí. Els joves reien amb estrèpit.

William va reconèixer el sacerdot. Era el bisbe Waleran. Això el va fer riure encara més. Que aquell sacerdot efeminat sentís terror d’un gat i fos també un rival de la família feia més divertit l’incident.

El bisbe va recuperar ràpidament la calma. Va envermellir i va assenyalar William amb un dit acusador:

—Sofriràs el turment etern a les profunditats de l’infern —va dir amb veu aspra.

El riure de William es va transformar en una ganyota de terror. Quan era petit la seva mare li solia provocar malsons explicant-li què feien a la gent els dimonis a l’infern, fent-los cremar a les flames, traient-los els ulls i tallant-los les parts púdiques amb afilats ganivets, i des d’aleshores el treia de polleguera sentir-ne parlar.

—Calleu! —va dir, cridant al bisbe. A l’habitació es va fer el més absolut silenci. William va desembeinar el ganivet i es va dirigir a Waleran—. No vingueu aquí predicant, serp! —Waleran no semblava gens espantat, sinó tan sols intrigat, i interessat, a descobrir la feblesa de William. Allò va enfurismar William encara més—. Us travessaré, per tots els…!

Estava prou fora de si per apunyalar el bisbe, però el va aturar una veu procedent de l’escala, darrere seu.

—William! Prou! —Era el seu pare.

William es va aturar i al cap d’un instant va embeinar el ganivet.

Waleran va entrar al saló, seguit d’un altre sacerdot que va tancar la porta darrere seu. Era el degà Baldwin.

—Em sorprèn veure-us, bisbe.

—Perquè l’últim cop que ens vam veure vau induir el prior de Kingsbridge a trair-me? Sí, suposo que hauríeu d’estar sorprès perquè habitualment no sóc persona que oblidi fàcilment. —Per un moment va dirigir la seva mirada glacial a William, i després la va tornar a concentrar en el comte—. Però prescindeixo del meu ressentiment quan va contra els meus interessos. Vós i jo hem de parlar.

Percy va assentir, pensatiu.

—És preferible que pugem al pis de dalt. Tu també, William.

El bisbe Waleran i el degà Baldwin van pujar per l’escala fins als apartaments del comte, seguits de William, que se sentia desil·lusionat perquè se li havia escapat el gat. D’altra banda, s’adonava que ell també s’havia escapat de miracle, perquè si hagués tocat el bisbe l’haurien penjat, però hi havia alguna cosa en l’exquisidesa i en les maneres afectades de Waleran que William detestava.

Van entrar a la cambra del comte, l’habitació on William havia violat Aliena. Cada cop que hi entrava recordava l’escena i aquell cos blanc i fresc com una rosa, la por reflectida a la seva cara, com cridava, el rostre contret del seu germà petit quan l’havien obligat a mirar i finalment un toc mestre de collita pròpia: deixar que Walter abusés d’ella. Hauria volgut retenir-la, presonera, per poder tenir-la a la seva disposició sempre que volgués.

Des de llavors Aliena s’havia convertit en la seva obsessió. Fins i tot havia intentat seguir-li la pista. Havien atrapat un guardabosc intentant vendre el cavall de guerra de William a Shiring, i sota tortura havia confessat que l’havia robat a una jove que responia a la descripció d’Aliena. William s’havia assabentat pel carceller de Winchester que havia visitat el seu pare abans que morís. I la seva amiga Kate, la propietària d’un bordell que ell solia freqüentar, li va dir que havia ofert a Aliena un lloc a la casa. Però el rastre acabava allà. «No t’hi capfiquis, Willy», li havia dit Kate per animar-lo. «Necessites pits grans i cabells llargs? Nosaltres podem oferir-te’ls. Endú-te aquesta nit Betty i Millie, quatre grans pits per a tu sol. Què et sembla?». Però Betty i Millie no eren innocents i de cutis blanc ni sentien un terror mortal. I tampoc l’havien deixat satisfet. De fet, no havia assolit cap veritable satisfacció amb cap dona des d’aquella nit amb Aliena en aquella mateixa cambra del comte.

Es va treure aquella idea del cap. El bisbe Waleran parlava amb la seva mare.

—Suposo que sabeu que el prior de Kingsbridge ha pres possessió de la vostra pedrera.

No ho sabien. William estava astorat i la seva mare furiosa.

—Què? Com pot ser? —va exclamar.

—Sembla que els vostres homes d’armes van aconseguir que els pedraires es retiressin, però l’endemà, quan es van despertar, es van trobar amb la pedrera plena de monjos que cantaven himnes, i van témer atacar homes de Déu. El prior Philip ha contractat els vostres pedraires i ara es troben tots treballant junts en perfecta harmonia. Em sorprèn que els vostres homes d’armes no tornessin per informar-vos-en.

—On són aquells covards? —va preguntar Regan. Tenia la cara congestionada—. Els he de veure…, faré que els tallin els testicles i…

—Ja veig per què no han tornat —va observar Waleran.

—Els homes d’armes no són el que em preocupa —va intervenir Percy—. Al capdavall, són simples soldats. L’únic responsable és el caragirat del prior. Mai no hauria imaginat que pogués fer una jugada com aquesta. S’ha burlat de nosaltres, això és el que ha fet.

—Exactament —va convenir Waleran—. Amb tots aquells aires de santa innocència, té l’astúcia d’una rata.

William va pensar que Waleran també era una rata, una rata negra de morro punxegut, pèl negre i llefiscós, asseguda en un racó, amb un rosegó entre les grapes, llançant mirades astutes al voltant de l’habitació mentre ensumava el menjar. Per què li interessava tant qui ocupés la pedrera? Era tan astut com el prior Philip; també ordia alguna cosa.

—No podem permetre que se surti amb la seva —deia la seva mare—. Els Hamleigh no poden acceptar aquesta derrota. Cal humiliar aquest prior.

El comte no n’estava tan segur.

—Només és una pedrera —va dir—. I el rei…

—No es tracta tan sols de la pedrera —el va interrompre la seva esposa—. I el que hagi dit el rei aquí no té importància.

William estava d’acord amb la seva mare. Philip de Kingsbridge havia desafiat els Hamleigh i havia de pagar per això. Si la gent no et tenia por, no eres ningú. Però el que no comprenia era on era el problema.

—Per què no hi anem amb alguns homes i fem fora els pedraires del prior?

Percy va sacsejar el cap.

—Una cosa és posar impediments passius als desitjos del rei, com vam fer en explotar nosaltres mateixos la pedrera, i una altra de molt diferent enviar homes armats per expulsar els treballadors que estiguin allà amb permís exprés del rei. Això em podria fer perdre el comtat.

William va acceptar de mala gana aquesta explicació. El seu pare sempre es mostrava prudent, però també solia tenir raó.

—Tinc un suggeriment —va dir el bisbe Waleran. William estava segur que amagava alguna cosa sota la màniga negra i brodada—. Crec que la catedral no hauria de construir-se a Kingsbridge.

Aquella observació va deixar William atònit. No en comprenia la importància. I tampoc el seu pare. Però la seva mare va obrir desmesuradament els ulls i va deixar de gratar-se la cara per un moment.

—És una idea interessant —va dir pensativa.

—Antigament, la majoria de catedrals es trobaven en pobles com Kingsbridge —va prosseguir Waleran—. Fa seixanta o setanta anys, en temps del primer rei William, n’hi va haver moltes que van ser traslladades a les ciutats. Kingsbridge és un poble petit enmig d’enlloc. Allà no hi ha res més que un monestir decadent que no és prou ric per mantenir una catedral, i molt menys per construir-la.

—I on desitgeu que es construeixi? —va preguntar Regan.

—A Shiring —va replicar Waleran—. És una gran ciutat, la seva població deu arribar als mil habitants, i té un mercat i una fira de llana anual. Es troba en un camí principal. Shiring és molt escaient. I si tots dos fem campanya en aquest sentit, el bisbe i el comte units, podrem aconseguir-ho.

—Però si la catedral fos a Shiring, els monjos de Kingsbridge no se’n podrien ocupar.

—Aquí està el quid de la qüestió —va dir Regan, impacient—. Sense la catedral, Kingsbridge no seria res. El priorat s’enfonsaria en la foscor i Philip seria novament un zero a l’esquerra, que és el que es mereix.

—Llavors, qui s’ocuparia de la nova catedral? —va insistir Percy.

—Un nou capítol de canonges nomenats per mi —va respondre Waleran.

Fins a aquell moment, William s’havia sentit tan desconcertat com el seu pare, però ara començava a comprendre la idea de Waleran. Amb el trasllat de la catedral a Shiring, el bisbe també en tindria el control personal.

—I què em dieu dels diners? —va preguntar el comte—. Qui pagaria la construcció de la nova catedral, si no és el priorat de Kingsbridge?

—Crec que ens trobarem que la major part de les propietats del priorat estan dedicades a la catedral —va dir Waleran—. Si la catedral es trasllada, les propietats van amb ella. Per exemple, quan el rei Stephen va dividir l’antic comtat de Shiring, va cedir les granges del turó al priorat de Kingsbridge, com desgraciadament sabem molt bé, però ho va fer per ajudar a finançar la nova catedral. Si li diguéssim que algú altre estava construint la nova catedral, esperaria que el priorat lliurés aquestes terres als nous constructors. Com podem imaginar, els monjos presentarien batalla, però l’examen de les seves cartes de privilegi enllestiria la qüestió.

A William, el panorama li semblava cada cop més clar. Amb aquell ardit, Waleran no sols obtindria el control de la catedral, sinó que també s’apoderaria de la major part de les riqueses del priorat.

Percy pensava el mateix.

—Per a vós és un bon pla, bisbe, però, voldríeu dir-me què hi guanyo jo?

Va ser la seva esposa qui va contestar.

—Que no ho veus? —va dir, enutjada—. Tu posseeixes Shiring. Pensa en tota la prosperitat que la catedral portarà a la ciutat. Durant anys hi haurà centenars d’artesans i manobres construint l’església. Tots ells hauran de viure en algun lloc i pagar-te una renda, hauran de menjar i vestir-se al teu mercat. Després hi haurà els canonges a càrrec de la catedral, i els fidels que acudiran a Shiring per Pasqua i Pentecosta en lloc de fer-ho a Kingsbridge, i els pelegrins que acudiran a veure els sepulcres… Tots gastaran diners. —Els ulls li brillaven per la cobdícia. Feia molt de temps que William no recordava haver-la vist tan entusiasmada—. Si portem bé tot això —va afegir després d’una pausa—, convertirem Shiring en una de les ciutats més importants del regne.

«I serà meva», va pensar William. «Quan el meu pare es mori, jo seré el comte».

—Molt bé —va dir Percy—. Arruïnarà Philip, us donarà poder a vós, bisbe, i a mi em farà ric. Com ho podem fer?

—En teoria, la decisió de traslladar l’emplaçament de la catedral l’ha de prendre l’arquebisbe de Canterbury.

Regan se’l va quedar mirant.

—Per què «en teoria»?

—Perquè precisament ara no hi ha arquebisbe. William de Corbeil va morir per Nadal i el rei Stephen encara no ha nomenat cap successor. No obstant això, sabem qui té totes les probabilitats d’obtenir el càrrec: el nostre vell amic Henry de Winchester. Vol aquesta dignitat. El Papa ja n’hi ha donat el govern interí, i el rei és el seu germà.

—Fins a quin punt és amic seu, també? —va inquirir Percy—. No us va ser de gaire ajuda quan vau intentar apoderar-vos d’aquest comtat.

Waleran es va encongir d’espatlles.

—Si pot, m’ajudarà. Hem de presentar-li el cas de manera convincent.

—No voldrà crear-se enemics poderosos precisament en aquests moments en què espera que el nomenin arquebisbe —va suggerir Regan.

—És clar; però Philip no és prou poderós perquè se’l tingui en compte. No és probable que sigui consultat per a l’elecció de l’arquebisbe.

—Llavors, per què no hauria de donar-nos Henry el que volem? —va preguntar William.

—Perquè encara no ha estat nomenat arquebisbe i sap que la gent l’està observant per veure com es comporta durant el seu període de transició. Vol que se’l vegi prenent decisions assenyades i no senzillament repartint favors entre els seus amics. Ja tindrem temps per a això després de l’elecció.

—De manera que el màxim que podem fer és que atengui favorablement el nostre cas. I quin és el nostre cas? —va preguntar Regan en actitud reflexiva.

—Que Philip no pot construir una catedral i nosaltres sí.

—I com podeu convèncer-lo d’això?

—Heu estat últimament a Kingsbridge?

—No.

—Jo hi vaig ser per Pasqua. —Waleran va somriure—. Ni tan sols havien posat dues pedres una sobre l’altra. Tot el que tenien era una extensió plana de terra amb unes quantes estaques clavades a terra i algunes cordes marcant el lloc on esperen construir. Havien començat a cavar els fonaments, però només fins a uns peus de profunditat. Allà hi tenen treballant un paleta amb el seu aprenent i el fuster del priorat. I de tant en tant també algun monjo. És un panorama poc encoratjador, sobretot sota la pluja. M’agradaria que el bisbe Henry ho veiés.

Regan va assentir, comprensiva. William va advertir que el pla era bo encara que el fastiguegés la idea de col·laborar amb aquell odiós bisbe.

Waleran va continuar amb la seva exposició:

—Primer posarem Henry al corrent sobre el lloc tan petit i insignificant que és Kingsbridge i la pobresa que té el monestir. Li ensenyarem l’enclavament on els ha costat més d’un any cavar alguns forats poc profunds. Després el portarem a Shiring i l’impressionarem amb la rapidesa amb què allà es pot aixecar una catedral, ja que el bisbe, el comte i els ciutadans contribuiran conjuntament al projecte amb les màximes energies.

—Vindrà Henry? —va preguntar amb ansietat Regan.

—Tot el que podem fer és demanar-l’hi —va contestar Waleran—. En la seva qualitat d’arquebisbe, el convidaré a visitar-nos per la Pentecosta. L’afalagarà que ja el considerem arquebisbe.

—Hem de mantenir això en secret perquè no se n’assabenti el prior Philip —va dir el comte.

—No crec que sigui possible —va replicar Waleran—. El bisbe no pot fer una visita per sorpresa a Kingsbridge, seria massa estrany.

—Però si Philip sap per endavant que el bisbe Henry va a visitar-lo, és possible que faci un gran esforç per avançar el programa de la construcció.

—Com? No té diners, sobretot ara que ha contractat tots els vostres picapedrers. Els picapedrers no poden construir murs. —Waleran va sacsejar el cap amb un somriure de satisfacció—. De fet no pot fer absolutament res, llevat d’esperar que el sol brilli a la Pentecosta.

Al principi Philip es va sentir complagut que el bisbe de Winchester acudís a Kingsbridge. Naturalment, l’ofici se celebraria a l’aire lliure, però això estava bé. Ho farien al lloc on hi havia hagut l’antiga catedral. En cas que plogués, el fuster del priorat construiria un porxo sobre l’altar i al voltant perquè el bisbe no es mullés. La congregació podia suportar la pluja. La visita semblava un acte de fe per part del bisbe Henry, com si volgués donar a entendre que encara considerava Kingsbridge una catedral, i que la manca d’una veritable església només era un problema passatger.

No obstant això, se li va acudir preguntar-se quin motiu podria haver impulsat Henry a fer aquella visita. La raó habitual perquè un bisbe visités un monestir era obtenir menjar, beguda i allotjament de franc per a ell i el seu seguici. Però Kingsbridge era famós per la frugalitat del seu menjar i l’austeritat de la seva manera de viure, i les reformes de Philip amb prou feines havien aconseguit elevar el desastrós nivell per assolir la categoria d’acceptable. A més, Henry era el religiós més ric del regne, de manera que amb tota certesa no acudia a Kingsbridge per buscar menjar i beguda. Però a Philip, a més, li semblava un home que no feia res sense un motiu determinat.

Com més hi pensava, més gran era la seva sospita que el bisbe Waleran tenia alguna cosa a veure amb aquella visita. Havia esperat que Waleran es presentés a Kingsbridge un o dos dies després de rebre la carta, per discutir les mesures que calia prendre pensant en el servei i l’hospitalitat a Henry i assegurar-se que se sentís complagut i impressionat per Kingsbridge, però a mesura que passaven els dies sense que aparegués Waleran van anar afirmant-se les sospites de Philip.

Tanmateix, ni tan sols en els moments de més suspicàcia havia imaginat la traïció que, deu dies abans de Pentecosta, li havia estat revelada pel prior de la catedral de Canterbury. Com Kingsbridge, Canterbury estava a càrrec de monjos benedictins, i aquests s’ajudaven entre ells sempre que els era possible. El prior de Canterbury, que treballava en estreta relació amb l’arquebisbe en funcions, s’havia assabentat que Waleran havia convidat Henry a Kingsbridge amb l’exprés propòsit de convèncer-lo que traslladés la seu de la diòcesi i la nova catedral a Shiring.

Philip es va sentir consternat. La mà amb què sostenia la carta va començar a tremolar. Era una maniobra diabòlicament intel·ligent per part de Waleran, i ell no l’havia prevista. Ni tan sols li havia passat pel cap una cosa semblant.

El que en el fons l’esglaiava era que s’adonava que havia tingut molt poca vista. Sabia fins a quin punt Waleran podia ser fals. Feia un any que el bisbe havia intentat enganyar-lo en l’afer del comtat de Shiring, i mai no oblidaria la seva enrabiada quan Philip el va guanyar per mà. Encara podia veure el seu rostre enrogit de ràbia quan li va dir: «Juro per tot el que hi ha de sagrat que mai no construiràs la teva església». Però a mesura que passava el temps va anar perdent força l’amenaça d’aquell jurament. Philip havia abaixat la guàrdia i ara es trobava amb el brutal recordatori de la llarga memòria de Waleran.

«El bisbe Waleran diu que no tens diners i que en quinze mesos no has construït res», escrivia el prior de Canterbury. «Diu que el bisbe Henry comprovarà per si mateix que la catedral mai no arribarà a construir-se si es deixa en mans del priorat de Kingsbridge. Al·lega que ara és el moment d’actuar, abans que hi hagi algun progrés real».

Waleran era massa astut per deixar-se atrapar en una enganyifa, de manera que formulava una enorme exageració. De fet, Philip mai no havia portat a terme una gran tasca. Havia escombrat les runes, havia aprovat els plànols, havia establert el nou extrem oriental i havia ordenat que comencessin les obres dels fonaments, així com la tallada d’arbres i l’emmagatzema-ment de pedres. Però no tenia gran cosa més per mostrar al visitant. I per aconseguir allò havia hagut de superar enormes obstacles: la reforma de l’administració del priorat, obtenir del rei una important concessió de terres i derrotar el comte Percy en l’explotació de la pedrera. No era just!

Amb la carta a la mà, es va acostar a la finestra i va mirar cap al lloc on s’havia de construir l’església. Les pluges primaverals l’havien convertit en un fanguissar. Dos monjos joves, coberts amb les seves caputxes, traslladaven fusta des de la riba del riu. Tom Builder havia construït un aparell amb una corda i una politja per treure botades de terra del forat dels fonaments i estava manipulant el torn mentre el seu fill Alfred, dins del forat, omplia les bótes amb el fang. Semblava com si hagués de treballar a aquell ritme tota la vida i que mai no es notaria cap diferència respecte al primer dia en les obres. En veure aquella escena, qualsevol que no fos professional arribaria a la conclusió que allà no s’acabaria cap catedral fins al dia del Judici Final.

Philip es va apartar de la finestra i va tornar al seu escriptori. Què s’hi podia fer? De moment es va sentir temptat de no fer res. Va pensar que el millor seria deixar que els visités el bisbe Henry, que hi donés una ullada i prengués la seva pròpia decisió. Si la catedral s’havia de construir a Shiring, que fos així. Deixaria que el bisbe Waleran agafés el control i la utilitzés per als seus fins. Deixaria que portessin la prosperitat a la ciutat de Shiring i a la perversa dinastia Hamleigh. Que es fes la voluntat de Déu.

Sabia, per descomptat, que allò no tenia validesa. Tenir fe en Déu no consistia a veure-les venir. Significava creure que un podia aconseguir el que es proposava, fent-ho el millor que pogués amb honradesa i energia. L’obligació sagrada de Philip era fer tot el possible per evitar que la catedral caigués en mans de gent cínica i immoral que l’explotarien per al seu propi engrandiment. Això significava mostrar al bisbe Henry que el seu programa de construcció estava en marxa i que Kingsbridge tenia l’energia i la decisió de portar-ho a terme fins al final.

Això era veritat? El fet era que a Philip li seria extraordinàriament difícil construir allà una catedral. Gairebé s’havia vist obligat a abandonar el projecte perquè el comte es negava a permetre-li l’accés a la pedrera. I encara que sabia que al final ho aconseguiria amb l’ajuda de Déu, la seva pròpia convicció no seria suficient per persuadir el bisbe Henry.

Va decidir fer tot el que pogués perquè aquell lloc resultés d’allò més impressionant dins de la seva capacitat. Posaria a treballar tots els monjos durant els deu dies fins a Pentecosta. Potser aconseguirien enfonsar part de la rasa de la fonamentació fins a la profunditat necessària, de manera que Tom i Alfred poguessin començar a col·locar les pedres dels fonaments. Potser s’aconseguiria completar una part dels fonaments fins al nivell del terra, per tal que Tom estigués en condicions de començar a aixecar un mur. Allò seria millor que el que ara hi havia, però no gaire més. El que Philip necessitava realment era un centenar de treballadors, i ni tan sols tenia diners per a deu!

Naturalment, el bisbe Henry arribaria un diumenge, quan ningú treballaria, llevat que Philip demanés la cooperació dels fidels. Allò representaria un centenar de treballadors. S’imaginava a si mateix dret davant d’ells, anunciant un nou tipus d’ofici sagrat a Pentecosta. En lloc de cantar himnes i dir oracions, anaven a cavar rases i carregar pedres. Es quedarien meravellats. Es…

Què farien en realitat?

Possiblement cooperarien de tot cor.

Va arrufar les celles. «Una de dues», es va dir, «o sóc boig o és possible que aquesta idea doni resultat».

Hi va reflexionar una mica més. «Un cop acabat l’ofici», va pensar, «m’aixecaré i diré que en aquesta ocasió la penitència per al perdó de tots els pecats serà mig dia de treball al lloc on s’està construint la catedral. A l’hora de l’esmorzar hi haurà pa i cervesa. Ho faran. És clar que ho faran».

Va considerar que era necessari discutir la idea amb algú més. Va pensar en Milius, però tot seguit se’n va desdir. La manera de pensar de Milius era massa semblant a la seva. Necessitava un enfocament diferent. Va decidir parlar amb Cuthbert. Es va posar la capa, es va cobrir amb la caputxa per protegir-se de la pluja i va sortir.

Va travessar a corre-cuita el terreny enfangat on s’aixecaria la catedral, va saludar Tom amb la mà en passar i es va encaminar cap al pati de la cuina. Aquella sèrie de construccions comptava ja amb un galliner, un porxo per a vaques i una lleteria, ja que a Philip no li agradava gastar-se uns diners dels quals anava tan escàs en productes corrents, que podien aportar els mateixos monjos, com ous i mantega. Va entrar al soterrani que feia de rebost, sota la cuina. Va aspirar l’aire fresc i fragant, aromatitzat per les herbes i espècies que Cuthbert emmagatzemava. Cuthbert comptava alls, n’escrutava els rasts i barbotejava nombres en veu baixa. Philip va observar lleugerament sobresaltat que Cuthbert s’estava fent vell. Semblava com si sota la pell li estigués desapareixent la carn.

—Trenta-set —va dir Cuthbert en veu alta—. Vols un got de vi?

—No, gràcies. —Philip havia descobert que prendre vi durant el dia li provocava mandra i mal humor. Sens dubte, aquest era el motiu pel qual sant Benet aconsellava als monjos que beguessin amb moderació—. Necessito el teu consell, no els teus refrigeris. Vine i seu.

Obrint-se pas entre caixes i barrils, Cuthbert va ensopegar amb un sac i va estar a punt de caure abans de seure en un tamboret, davant de Philip. Aquest va advertir que el rebost no estava tan ordenat com temps enrere. Li va venir una cosa al cap.

—Que no t’hi veus, Cuthbert?

—Ja no sóc el que era, però ja m’espavilo —va respondre Cuthbert amb aspror.

Possiblement ja feia anys que no s’hi veia gaire bé, fins i tot potser aquest era el motiu pel qual no llegia amb claredat. No obstant això, era evident que aquella qüestió feria la seva susceptibilitat, de manera que Philip no va dir ni una paraula més, però va prendre nota mental per començar a preparar un cellerer que el substituís.

—He rebut una carta molt inquietant del prior de Canterbury —va dir, explicant després a Cuthbert les maniobres del bisbe Waleran. Per concloure, va afegir—: L’única manera que se m’acut de fer que el terreny on s’està construint sembli un formiguer en plena activitat és posar-hi a treballar tota la congregació. Se t’acut alguna raó per la qual no ho hagi de fer?

Cuthbert ni tan sols es va parar a reflexionar.

—Em sembla una idea excel·lent —va dir a l’instant.

—No és gaire ortodox, però —va insistir Philip.

—N’hi ha precedents.

—De debò? —Philip es va quedar sorprès i complagut alhora—. On s’ha fet?

—N’he sentit a parlar en diferents llocs.

Això va engrescar Philip.

—I va donar resultat?

—De vegades. Tot depèn del temps.

—Quin sistema se segueix? És el sacerdot qui fa l’anunci quan s’acaba l’ofici?

—És més organitzat. El bisbe, o en aquest cas el prior, envia missatgers a les esglésies parroquials anunciant que pot obtenir-se el perdó dels pecats si es treballa en la construcció.

—És una gran idea —va declarar Philip, entusiasmat—. Podríem reunir més fidels del que és habitual atrets per la novetat.

—O potser menys —va dir Cuthbert—. N’hi ha que s’estimarien més donar diners al sacerdot o encendre un ciri a un sant abans que passar tot el dia carregant pedres amb el fang fins als genolls.

—No hi havia pensat, en això. —Philip va semblar desanimat de sobte—. Ben mirat, potser no és tan bona idea.

—En tens cap altra?

—No, cap.

—Llavors hauràs d’intentar posar aquesta en pràctica i confiar que doni resultat, no et sembla?

—Sí, esperem que doni resultat —va dir Philip.