1

—Recita’m un poema —va dir Aliena—. Ja no em recites mai res. Recordes quan ho feies?

—Ho recordo.

Eren a la clariana secreta del bosc. Ja eren a les acaballes de la tardor; per això, en lloc de seure a l’ombra, al costat del rierol, havien encès una foguera a redós d’una roca. Tot i que la tarda era freda i grisa, havien entrat en calentor fent l’amor, i el foc espetarregava. Tots dos anaven despullats sota les capes.

Jack va obrir la capa d’Aliena i li va acariciar un pit. Aliena trobava que els seus pits ara eren massa grans, i li sabia greu no tenir-los tan drets com abans de tenir els seus fills; a Jack, però, li agradaven de qualsevol manera, cosa que representava un gran alleujament.

—La història d’una princesa que vivia a la torre d’un castell —li va tocar suaument el mugró— i d’un príncep que vivia a la torre d’un altre castell. —Li va acariciar un altre pit—. Cada dia es miraven des de les finestres de les seves presons i frisaven per travessar la vall que els separava. —Va recolzar la mà a la cavitat entre els dos pits i després, de sobte, va començar a fer-la baixar—. Però cada diumenge a la tarda es trobaven al bosc…

Aliena va deixar anar un crit, sobresaltada, i després es va riure d’ella mateixa.

Aquelles tardes de diumenge eren els moments daurats en una vida que, llevat d’allò, s’enfonsava.

La mala collita i la caiguda del preu de la llana havien enfonsat la gent en la pobresa més absoluta. Els comerciants estaven arruïnats, els ciutadans no tenien feina i els pagesos es morien de gana. Per sort, Jack encara guanyava un salari. Amb uns quants artesans havia començat a construir el primer intercolumni de la nau. Però Aliena havia tancat gairebé completament el seu negoci de fabricació de teixits, i allà les coses estaven pitjor que a la resta del sud d’Anglaterra per la manera com William havia reaccionat davant la fam.

Per a Aliena, aquest era l’aspecte més lamentable de la situació. William necessitava diners per construir la seva nova església a Shiring, dedicada a la memòria de la seva mare, una dona maligna i pertorbada. Havia expulsat tants arrendataris que s’havien endarrerit en el pagament de la renda, que havien quedat sense cultivar part de les millors terres del comtat, i per això el gra encara escassejava més. D’altra banda, William l’havia anat emmagatzemant a fi que el preu continués pujant. Tenia uns quants empleats i ningú a qui alimentar, de manera que, en realitat, s’aprofitava de l’encariment a curt termini. A la llarga, però, causaria un mal irreparable al comtat i a les seves possibilitats d’alimentar els seus habitants. Aliena recordava quan era el seu pare qui governava el comtat; havia estat una època de terres fèrtils i ciutats pròsperes. Se li trencava el cor.

Durant uns anys, gairebé havia oblidat el jurament que ella i el seu germà havien fet al seu pare moribund. Des que William Hamleigh havia estat nomenat comte i ella havia format una família, la idea que Richard recuperés el comtat s’havia convertit en una fantasia remota. El mateix Richard s’havia establert com a cap de vigilància. Fins i tot s’havia casat amb una jove de la localitat, filla d’un fuster. Encara que la pobra noia gaudia de bona salut, per desgràcia havia mort l’any anterior sense donar-li fills.

Des del principi de la fam, Aliena havia començat a pensar de nou en el comtat. Sabia que si Richard fos comte, podria fer moltes coses, amb la seva ajuda, per alleujar els patiments ocasionats per l’escassedat. Però només era un somni. William comptava amb el favor del rei Stephen, que portava la veu cantant en la guerra civil, i no hi havia perspectives de canvi.

No obstant això, tots aquests melancòlics desitjos s’esvanien a la clariana secreta mentre feien l’amor sobre la gespa. Des d’un principi tots dos s’havien mostrat cobdiciosos dels seus respectius cossos. Aliena mai no oblidaria que al principi es va quedar molt escandalitzada davant la seva pròpia sensualitat, i fins i tot ara, quan ja tenia trenta-sis anys i els parts havien desenvolupat el seu darrere i inflat el seu ventre, a Jack el consumia fins a tal punt el desig per ella, que cada diumenge feien tres o quatre cops l’amor.

La broma de Jack sobre el bosc va donar pas a una deliciosa carícia i Aliena li va agafar la cara per besar-lo, quan van sentir una veu.

Es van quedar immòbils. La clariana es trobava a una certa distància del camí, oculta rere un sot. Res no els havia interromput mai, llevat d’alguna daina incauta o una guineu agosarada. Van contenir la respiració. La veu es va tornar a sentir, seguida d’una altra veu. Mentre aguditzaven l’oïda, van copsar un soroll de fons, semblant a un cruiximent de branques. Semblava com si un grup nombrós d’homes avancés pel bosc.

Jack va agafar les botes i es va acostar, sense fer soroll i amb agilitat, al rierol, que es trobava a unes quantes passes, va omplir una bota d’aigua i la va buidar damunt del foc. Les flames es van apagar amb un xiuxiueig. Jack es va introduir sense fer soroll entre els matolls i allà es va quedar, arraulit.

Aliena es va posar la camisola, la túnica i les botes i es va cobrir amb la capa.

Jack va tornar amb passes silencioses.

—Proscrits —va xiuxiuejar.

—Quants? —va mussitar Aliena.

—Molts. No els he pogut veure tots.

—On van?

—A Kingsbridge. —Jack va alçar una mà—. Escolta.

Aliena va decantar el cap. Va percebre el so de la campana del priorat de Kingsbridge, que repicava advertint del perill. Li va fer un salt el cor.

—Els nens, Jack!

—Si passem a gual el riu pel bosc de castanyers, crec que arribarem abans que els proscrits.

—Som-hi, doncs! De pressa!

Jack la va agafar pel braç, li va tapar la boca amb una mà per fer-la callar i va aguditzar l’oïda. Al bosc sempre havia sentit coses que ella no percebia. Sens dubte, era pels anys que ell hi havia viscut. Aliena va esperar.

—Em sembla que ja han marxat —va dir finalment Jack.

Van sortir de la clariana. Al cap d’una estona van arribar al camí. No s’hi veia ningú. El van creuar i van fer drecera a través del bosc, seguint un corriol amb prou feines visible. Aliena havia deixat Tommy i Sally amb Martha. No estava del tot segura del perill que corrien, però sí aterrida davant la idea que pogués passar res abans de reunir-se amb ells. Van córrer tant com van poder. Aliena, desesperada, es va adonar que el terreny era massa abrupte i no sempre podia córrer tan de pressa com Jack, que feia llargues gambades. Es tractava d’un camí molt accidentat que no agafaven gairebé mai. Però era molt més ràpid.

Van baixar pel costerut pendent que conduïa al pantà; de vegades, forasters desprevinguts hi perdien la vida, però no hi havia perill per als qui sabien com calia travessar-lo. Malgrat tot, el llot semblava agafar els peus d’Aliena, obligant-la a anar més a poc a poc, retenint-la lluny de Tommy i Sally. A la part més allunyada del pantà hi havia un gual. L’aigua freda li va arribar als genolls, netejant-li els peus del fang.

A partir d’allà, el camí era recte. Les campanades d’alarma sonaven més fortes a mesura que s’acostaven a la ciutat. Fos quin fos el perill que suposava la presència de bandits, almenys la gent quedava advertida, es va dir Aliena, intentant donar-se ànims. Quan van sortir del bosc, a la prada que travessava el riu des de Kingsbridge, vint o trenta nens que havien estat jugant a pilota en un llogarret dels voltants van arribar al mateix temps que ells, fent veus ronques i suant malgrat el fred.

Van passar corrents pel pont. La porta ja estava tancada, però les persones que es trobaven als merlets els havien vist i reconegut i, en acostar-s’hi, es va obrir una petita poterna. Jack es va posar al capdavant i va fer que els nois els deixessin passar abans a ell i a Aliena. Van acotar el cap i van entrar. Aliena estava molt alleujada d’haver arribat a la ciutat abans que els proscrits.

Esbufegant per l’esforç, van pujar a corre-cuita pel carrer major. La gent prenia posicions a les muralles amb venables, arcs i piles de pedres. Aplegaven els nens per portar-los al priorat. Aliena va pensar que Martha ja devia ser allà amb Tommy i Sally. Jack i ella es van encaminar directament cap al lloc on s’aixecava la catedral en construcció.

Al pati de la cuina, Aliena va veure, atònita, Ellen, la mare de Jack, tan prima i morena com sempre, en els seus quaranta anys, però amb alguns cabells blancs i arrugues al voltant dels ulls. Parlava animadament amb Richard. El prior Philip es trobava a una certa distància fent entrar els nens a la sala capitular. Semblava que no havia vist Ellen.

Allà a prop, hi havia Martha, Tommy i Sally. Aliena va llançar un sospir d’alleujament i va abraçar els dos nens amb força.

—Mare! Com és que ets aquí? —li va preguntar Jack.

—He vingut per advertir-vos que una banda de proscrits ve cap aquí amb el propòsit d’atacar la ciutat.

—Els hem vist al bosc —va certificar Jack.

—Els heu vist? —va preguntar Richard—. Quants n’hi havia?

—No n’estic segur, però m’han semblat molts —va respondre Jack—. Almenys un centenar, potser més.

—Quines armes portaven?

—Garrots, ganivets, una o dues destrals; però, sobretot, garrots.

—En quina direcció anaven?

—Cap a la part nord.

—Gràcies. Donaré una ullada des de les muralles.

—Porta els nens a la sala capitular, Martha —va indicar Aliena.

Després, es va disposar a seguir Richard, igual que Jack i Ellen. Mentre recorrien els carrers a corre-cuita, la gent preguntava a Richard què passava.

—Proscrits —contestava ell lacònicament sense alentir la marxa.

«En ocasions com aquesta, Richard no té rival», va pensar Aliena. «Quan es tracta de guanyar-se el pa de cada dia no se’n surt, però en una emergència militar manté el cap fred i actua amb serenitat i eficàcia».

Van arribar a la muralla septentrional de la ciutat i van pujar per l’escala fins al parapet. Disposades a intervals regulars, les pedres amuntegades esperaven ser llançades contra els atacants. Molts ciutadans amb arcs i fletxes prenien posicions als merlets. Ja feia temps que Richard havia convençut els ciutadans que era necessari fer exercicis militars un cop a l’any. En un principi, la gent s’hi va mostrar reàcia, però aquella pràctica es va acabar convertint en un ritual tan popular com les representacions estivals, on tothom participava. En un moment com aquell es palesaven els beneficis de la idea de Richard, ja que la gent havia reaccionat amb rapidesa al toc d’alarma.

Aliena, temorosa, mirava d’escrutar el bosc més enllà dels camps. No hi veia res.

—Us hi deveu haver avançat —va dir Richard.

—Per què vénen aquí? —va preguntar Aliena.

—Pels magatzems del priorat —va respondre Ellen—. És l’únic lloc en moltes iardes al voltant on hi ha una mica de menjar.

—És clar.

El grup d’assaltants que s’acostava a Kingsbridge era gent afamada, desposseïda de tot per William i condemnada a robar per sobreviure. Als llogarrets indefensos, no hi havia gran cosa per robar, perquè les condicions de vida dels pagesos no eren gaire millors. Només hi havia menjar en quantitat als graners dels terratinents.

Mentre Aliena pensava en tot això, els va veure.

Van aparèixer al llindar del bosc com rates fugint d’un paller en flames. Van envair tot el camp en direcció a la ciutat; eren vint, trenta, cinquanta, un centenar. Formaven un petit exèrcit. Probablement havien confiat prendre la ciutat desprevinguda i entrar-hi per les portes, però en sentir la campana d’alarma, van comprendre que algú se’ls havia anticipat. Tot i així van continuar endavant, amb la desesperació pròpia dels afamats. Des de la ciutat, algun arquer va disparar abans d’hora.

—Espereu! No malgasteu les fletxes! —va advertir Richard, cridant com un esperitat.

L’últim cop que Kingsbridge havia sofert un atac, Tommy tenia divuit mesos i Aliena estava prenyada de Sally. Aleshores, Aliena s’havia refugiat al priorat amb la gent gran i els nens. En aquesta ocasió, es quedaria als merlets i ajudaria a combatre el perill. Gairebé totes les dones pensaven el mateix, i a les muralles hi havia quasi tantes dones com homes.

A mesura que s’acostaven els proscrits, Aliena tenia més por. Estava a prop del priorat. Potser els assaltants aconseguirien entrar a la ciutat a través d’alguna petita obertura i arribarien al priorat abans que ella. O també la podien ferir durant la lluita i deixar-la incapacitada per protegir els seus fills. També hi havia Jack i Ellen. Si els tres morien, només quedaria Martha per tenir cura de Tommy i de Sally. Aliena va vacil·lar una estona, però no va arribar a prendre cap decisió.

Els proscrits ja eren gairebé davant les muralles. Van ser rebuts per un devessall de fletxes, però aquest cop Richard no va esbroncar els arquers. Van caure molts assaltants. No tenien armadures que els protegissin i no estaven gens organitzats. Ningú no havia planejat l’atac. Era com una desbandada de bestiar llançant-se de cap contra un mur. Quan van estar a punt d’estavellar-s’hi, no van saber què fer. Des de la muralla emmerletada, la gent els llançava pedres. Uns quants proscrits van atacar la porta nord amb garrots. Aliena, que coneixia la gruixària d’aquella porta de roure amb reforços de ferro, sabia que passaria tota la nit abans que poguessin ensorrar-la. Mentrestant, Alf Butcher, el carnisser, i Arthur Saddler, el talabarder, s’esforçaven per pujar a la muralla un calder d’aigua bullent procedent d’alguna cuina, per vessar-lo sobre els invasors.

Just sota la posició d’Aliena, un grup de proscrits començava a formar una piràmide humana. Jack i Richard van començar a llançar-los pedres. Aliena, pensant en els seus fills, va fer el mateix, i de seguida s’hi va afegir Ellen. Durant una estona, els proscrits van aconseguir esquivar aquella pluja de pedrots, però quan un d’ells va ser encertat al cap, la piràmide es va esfondrar i no en van tornar a aixecar cap més.

Un moment després, van arribar crits de dolor des de la porta nord en caure l’aigua bullent sobre els caps dels homes que l’estaven atacant.

Alguns dels proscrits van pensar llavors que els camarades morts o ferits eren presa fàcil i es van dedicar a despullar-los, provocant baralles amb els caiguts que no estaven greument ferits i els saquejadors que rivalitzaven amb ells per disputar-se les possessions dels morts. Aliena va pensar que allò era una carnisseria, una repugnant i degradant carnisseria. En adonar-se que l’atac havia estat un fracàs, la gent de la ciutat va deixar de llançar pedres i observava com els assaltants lluitaven acarnissadament entre ells com gossos que es barallessin per un os.

Aliena es va tombar cap a Richard.

—Estan massa desorganitzats per ser una veritable amenaça.

Richard va fer que sí amb el cap.

—Amb una mica d’ajuda, podrien arribar a ser perillosos, perquè estan desesperats, però no tenen ningú que els dirigeixi.

A Aliena se li va acudir una idea.

—Un exèrcit que espera un cap… —va dir.

Richard no va entendre què volia dir la seva germana, però Aliena semblava molt excitada per la idea. Richard era un bon cabdill sense exèrcit; els proscrits, un exèrcit sense cabdill. A més, el comtat s’estava ensorrant.

Uns quants ciutadans continuaven llançant pedres i fletxes contra els proscrits. En van caure uns quants més. Aquell va ser el cop definitiu, i van iniciar la retirada com si es tractés d’una canilla de gossos fuetejats, fugint amb la cua entre cames i girant la vista, de tant en tant, humiliats. I llavors, algú va obrir la porta nord i un nombrós grup de joves es va llançar a la càrrega, esgrimint espases i destrals. Els proscrits van fugir llavors a la desbandada, però alguns van ser atrapats pels joves i assassinats cruelment.

—Hauries d’haver evitat que els nois els perseguissin —va dir Ellen a Richard, fastiguejada.

—Els joves necessiten tastar sang després d’una lluita com la d’avui —va respondre Richard—. A més, com més proscrits matem ara, amb menys ens haurem d’enfrontar la propera vegada.

Aliena va pensar que aquell era el punt de vista d’un soldat. En aquella època en què ella mateixa havia vist la seva vida amenaçada un dia rere l’altre, potser s’hauria comportat com aquells joves i hauria perseguit els proscrits per matar-los. Però ara, el que volia era que desapareguessin les causes de la desesperació dels proscrits, no els proscrits mateixos.

A més, se li havia acudit la manera d’utilitzar-los.

Richard va encarregar a algú que toqués la campana del priorat anunciant que el perill havia passat, i va donar instruccions perquè de nit s’establís doble vigilància, a part dels sentinelles.

Aliena va anar al priorat a recollir Martha i els nens. Tots es van trobar de nou a casa de Jack.

Aliena estava molt contenta que tots tornessin a estar junts: ella, Jack i els nens, Richard, la mare de Jack i Martha. Formaven una família com qualsevol altra. Gairebé mai no s’oblidava que el seu pare havia mort en una masmorra, que ella estava legalment casada amb el germanastre de Jack, que Ellen era una proscrita i que…

Va sacsejar el cap. No servia de res pretendre que formaven una família normal.

Jack va omplir una gerra al barril de cervesa, que va abocar en grans gots. Tothom estava nerviós i excitat després del perill. Ellen va encendre el foc i Martha va tirar rodanxes de nap a l’olla per tal de preparar una sopa. Temps enrere, en una ocasió com aquella, haurien rostit un garrí.

—Abans que acabi l’hivern, no hem de descartar que es repeteixin episodis com el d’avui —va pronosticar Richard eixugant-se la boca amb una màniga després de fer un glop llarg de cervesa.

—Haurien d’atacar els magatzems del comte William, no els del prior Philip. William és qui els ha convertit en pidolaires —va dir Jack.

—Doncs si no milloren les tàctiques, no tindran més èxit amb William que amb nosaltres. Són com una canilla.

—Necessiten un cabdill —va dir Aliena.

—Demana a Déu que no en tinguin mai cap! —va exclamar Jack—. Llavors sí que serien perillosos.

—Un cabdill els podria induir a atacar les propietats de William en comptes de les nostres —va al·legar Aliena.

—No ho entenc —va dir Jack—. Vols dir que ho faria, això, un cabdill?

—Si fos Richard, sí.

Es va fer un silenci.

Aquella idea havia anat prenent forma en el cap d’Aliena, i ara estava convençuda que donaria resultat. Era una bona manera de fer complir el jurament fet al seu pare. Richard podria acabar amb William i recuperar el comtat, restaurant-ne la pau i la prosperitat. Com més hi pensava, més creixia la seva excitació.

—Els atacants d’avui superaven la centena —va dir Richard. Es va girar cap a Ellen i li va preguntar—: Quants més n’hi ha, al bosc?

—Un bona pila. Centenars. Milers, potser.

Aliena, inclinant-se sobre la taula de la cuina, va clavar els seus ulls en els de Richard.

—Converteix-te en el seu cabdill —li va proposar, convençuda—. Organitza’ls. Ensenya’ls a lluitar. A concebre plans d’atac. I després, llança’ls contra William.

Mentre parlava, es va adonar que l’estava incitant a posar la seva vida en perill, i això la va intranquil·litzar. El podien matar abans d’aconseguir recuperar el comtat.

A Richard, però, aquestes preocupacions no el turmentaven gens.

—Per Déu, potser tens raó, Allie —va exclamar—. Podria tenir el meu propi exèrcit i enfrontar-me a William.

Aliena va poder apreciar com al seu germà se li encenia la cara a causa de l’odi acumulat contra William, i com es tocava la cicatriu de l’orella esquerra, mancada de lòbul. Va semblar que apartava dels seus pensaments el desagradable record que amenaçava de tornar a aflorar.

La idea d’Aliena engrescava cada cop més Richard.

—Podria fer incursions contra els ramats de William —va dir—. Robar-li les ovelles, caçar els seus cérvols, saquejar els seus graners i molins. Déu meu! Com podria fer patir aquella sangonera, si disposés d’un exèrcit!

Aliena va pensar que Richard sempre havia estat un soldat. Era el seu destí. Malgrat els temors al voltant de la seguretat del seu germà, estava excitada davant la perspectiva que pogués tenir una altra oportunitat d’acomplir el seu destí.

Però Richard havia ensopegat amb un obstacle.

—La llàstima és que no sé on trobar els proscrits —va dir—. Sempre s’amaguen.

—Això, deixa-m’ho a mi —va dir Ellen—. Si et desvies del camí de Winchester, hi ha un corriol pràcticament envaït per la vegetació que condueix cap a una pedrera abandonada. Allà és on tenen el cau. La solien anomenar la pedrera de Sally.

—Però si jo no tinc cap pedrera! —va exclamar Sally, que ja tenia set anys.

Aquesta observació va provocar una riallada general.

Després es va tornar a fer el silenci.

Richard es mostrava exultant i decidit.

—Interessant —va dir en un to enigmàtic—. La pedrera de Sally.

—Ens havíem passat el matí treballant per arrencar una soca al cim del turó —va dir Philip—. En tornar, vam veure que el meu germà Francis ens esperava dret al corral de les cabres, amb tu en braços. Només tenies un dia.

L’expressió de Jonathan era de gravetat. Per a ell, era un moment solemne.

Philip va contemplar St-John-in-the-Forest. Ja no s’hi veia gaire bosc, pel voltant. Amb els anys, els monjos havien anat aclarint acres i ara el monestir estava rodejat de camps de cultiu.

S’hi havien construït més edificis de pedra, una sala capitular, un refectori i un dormitori, a més d’un bon nombre de graners i lleteries de fusta, més petites. Amb prou feines es reconeixia el lloc que havia estat feia setze anys. També la gent havia canviat. Alguns d’aquells monjos joves de Kingsbridge ara hi ocupaven càrrecs de responsabilitat. William Beauvis, que feia tants anys havia fet l’entremaliadura de llançar cera calenta a la calba del mestre de novicis, era el prior de la cel·la. D’altres n’havien marxat. El busca-raons de Peter de Wareham, per exemple, era a Canterbury treballant per a un ardiaca jove i ambiciós que es deia Thomas Becket.

—Em pregunto com devien ser —va dir Jonathan—. Els meus pares, vull dir.

Philip va sentir llàstima per un moment. Ell també havia perdut els seus pares; però tenia sis anys quan va passar i podia recordar-los molt bé. La seva mare, tranquil·la i afectuosa; el seu pare, alt, de barba molt negra i, almenys per a Philip, un home fort i coratjós. Jonathan no en conservava ni un record. Tot el que sabia dels seus pares era que no l’havien estimat.

—Però podem endevinar moltes coses sobre ells —va dir Philip.

—De debò? —va preguntar Jonathan—. Com ara què?

—Abans de tot, que eren pobres —va respondre Philip—. La gent adinerada no té motius per abandonar els fills. També podem deduir que no tenien amics, atès que els amics saben quan algú espera un nadó i haurien fet preguntes. També podem saber que estaven desesperats, perquè cal estar molt desesperat per suportar la pèrdua d’un fill.

Jonathan feia esforços per aguantar-se les llàgrimes. A Philip li hauria agradat plorar per ell, per aquell noi que, segons tothom, se li assemblava tant. Desitjava poder proporcionar-li una mica de consol, dir-li alguna cosa afectuosa i reconfortant sobre els seus pares. Ara bé, com podia pretendre que els pares de Jonathan l’estimaven si l’havien abandonat a la seva sort?

—Per què Déu fa aquestes coses? —va preguntar Jonathan.

Philip hi va veure una oportunitat.

—Quan algú comença a formular-se aquesta mena de preguntes acaba confós. En el teu cas, però, crec que la resposta no pot ser més clara: Déu et volia per a ell.

—De debò ho creieu així?

—No t’ho havia dit mai? Sempre he cregut que era així. Així ho vaig expressar aquí mateix als monjos aquell dia. Els vaig fer veure que Déu t’havia enviat aquí amb algun designi i que el nostre deure era criar-te al servei de Déu perquè poguessis dur a terme la tasca que Ell t’havia assignat.

—Em pregunto si la meva mare ho sap, això.

—Ho deu saber si és amb els àngels.

—Quina creieu vós que pot ser la meva tasca?

—Déu necessita monjos escriptors, il·lustradors, músics i grangers. Necessita homes que realitzin feines de responsabilitat, com ara la de cellerer, prior i bisbe. Necessita homes que sàpiguen comerciar amb llana, curar els malalts, ensenyar els nens a llegir i a escriure i que construeixin esglésies.

—Em costa d’imaginar que tingui un paper específic per a mi.

—No crec que s’hagués molestat tant amb tu si no ho tingués clar —va contestar Philip amb un somriure—. Però podria no ser un paper grandiós o important en termes mundans. Pot ser que vulgui que et converteixis en un d’aquells monjos tranquils, en una persona humil que consagra la seva vida a la pregària i a la contemplació.

Jonathan va semblar desencantat.

—Suposo que és possible.

Philip va esclarir a riure.

—Però no ho crec. Déu no fa ganivets de paper. Tu no estàs fet per a una vida de quietud i Déu ho sap. Jo diria que vol que lluitis per a Ell, no que cantis per a Ell.

—Així ho espero.

—En aquest precís instant crec que el que vol és que t’adrecis al germà Leo i t’assabentis de quants formatges té per al rebost de Kingsbridge.

—Molt bé.

—Aniré a la sala capitular per parlar amb el meu germà. I recorda: si algun dels monjos et parla de Francis, no diguis tot el que en saps.

—No diré res.

—Som-hi, doncs.

Jonathan va creuar el pati a pas lleuger. El seu tarannà solemne ja s’havia esfumat i abans d’arribar a la lleteria havia recuperat el seu dinamisme habitual. Philip el va continuar observant fins que va entrar i va desaparèixer dins l’edifici. «Jo era igual que ell», va pensar, «encara que no tan intel·ligent, em sembla».

Va prendre la direcció oposada, i va anar cap a la sala capitular. Francis havia enviat un missatger a Philip demanant-li que es trobés amb ell de la forma més discreta possible. Philip diria als monjos de Kingsbridge que havia anat a St-John per fer-hi una visita de rutina. On l’entrevista no es podia mantenir en secret era precisament a St-John, però els monjos d’allà estaven tan aïllats que no hi havia ningú a qui explicar-ho. L’únic monjo que anava de tant en tant a Kingsbridge era el prior de la cel·la, però Philip li havia fet prometre que ho mantindria en secret.

Francis i ell havien arribat aquell mateix matí, i tot i que no van mirar de convèncer ningú que la reunió era fortuïta, van fer veure que l’havien organitzat pel simple gust de veure’s. Tots dos van assistir a la missa major i després van esmorzar amb els monjos. En acabat, van aprofitar l’única oportunitat per parlar en privat.

Francis l’esperava a la sala capitular, assegut en un banc de pedra adossat a la paret. Philip no veia gairebé mai la seva pròpia imatge, ja que en un monestir no hi havia miralls. Va calcular el seu envelliment pels canvis que havia sofert el seu germà, que només tenia dos anys menys que ell. Francis, als quaranta-dos anys, tenia alguns cabells blancs entre els seus cabells negres i abundants arrugues al voltant dels ulls, tan blaus i brillants com sempre. El seu coll i la seva cintura eren més gruixuts d’ençà de l’última vegada que Philip l’havia vist. «Jo dec tenir els cabell més grisos i, en canvi, dec d’estar més prim», va pensar Philip; «però em pregunto qui deu tenir més arrugues per culpa de les preocupacions».

Es va asseure al costat del seu germà, el qual, al cap d’uns instants de silenci compartit, va preguntar:

—Com et van les coses?

—Els bàrbars tornen a imperar —va respondre Philip—. El priorat s’està quedant sense diners, gairebé tenim parada la construcció de la catedral. Kingsbridge és cada cop més pobre, mig comtat es mor de gana i viatjar no és segur.

Francis va assentir.

—La mateixa història es repeteix per tot Anglaterra.

—Potser els bàrbars imperaran sempre —va mormolar Philip en un to lúgubre—. Potser la cobdícia superarà sempre la prudència en els consells als poderosos. És possible que la por domini sempre la compassió en la ment d’un home amb una espasa a la mà.

—Abans no eres tan pessimista.

—Fa unes setmanes ens va atacar un exèrcit d’afamats. Va ser un intent lamentable. Tan aviat com uns quants van morir sota les nostres fletxes, van començar a barallar-se entre ells. Quan ja es retiraven, uns quants joves de la nostra ciutat van perseguir els pobres infeliços i van fer una carnisseria. Un espectacle nauseabund.

—Costa d’entendre —va comentar Francis, sacsejant el cap.

—Em sembla que jo sí que ho entenc. Els joves estaven espantats i l’única cosa que podien fer per allunyar la por era vessar la sang de la gent que l’havia provocada. És el mateix que vaig veure als ulls dels homes que van matar els nostres pares. Van matar perquè estaven espantats; però, què podria posar fi a aquesta por?

—La pau, la justícia, la prosperitat… Coses difícils d’aconseguir —va respondre Francis amb un sospir. Philip va assentir.

—Bé. Què tens entre mans? —va preguntar.

—Estic treballant per al fill de l’emperadriu Maud —va respondre Francis—. Es diu Henry.

Philip n’havia sentit a parlar.

—Com és?

—És un jove intel·ligent i decidit. El seu pare ha mort, de manera que ara és comte d’Anjou. I també duc de Normandia, perquè és el nét més gran del vell Henry, que era rei d’Anglaterra i duc de Normandia. I està casat amb Elionor d’Aquitània; per tant, també és duc d’Aquitània.

—Governa sobre un territori més gran que el del rei de França.

—Efectivament.

—I com és, ell?

—Educat, molt treballador, ràpid en les decisions, inquiet, amb una voluntat de ferro. Té un temperament terrible.

—De vegades, jo també voldria tenir un temperament terrible —va confessar Philip—. Fa que la gent vagi amb compte. Com que tothom sap que sempre em mostro raonable, mai se m’obeeix amb la mateixa celeritat que a un prior disposat a esclatar en qualsevol moment.

Francis va esclafir a riure.

—Sigues tu mateix i no t’hi encaparris —li va aconsellar, abans de recuperar l’expressió seriosa—. Henry m’ha fet comprendre la importància de la personalitat d’un rei. Fixa’t en Stephen. De discerniment poc ferm, primer es mostra decidit però després acaba cedint; és valent fins a la temeritat i es passa la vida perdonant els enemics. Els qui el traeixen no corren gaires riscos perquè saben que, arribat el cas, podran comptar amb la seva clemència. Ha estat lluitant sense èxit divuit anys per acabar governant sobre un país dividit, quan el que ell havia heretat era un regne unit. Henry té més control sobre els seus ducs i comtes, que abans anaven a la seva, del que ha tingut mai Stephen.

Philip va recordar una cosa important.

—I per què t’ha enviat a Anglaterra? —va preguntar.

—Per vigilar el seu regne.

—Què hi has trobat?

—Que hi impera l’anarquia i que s’està morint d’inanició, assotat per les tempestes i assolat per la guerra.

Philip va assentir, pensatiu. El jove Henry era duc de Normandia perquè era el fill més gran de Maud, l’única filla legítima del vell rei Henry, antic duc de Normandia i rei d’Anglaterra. Per aquesta línia de descendència, Henry podia reclamar el seu dret al tron.

La seva mare també havia fet la mateixa reclamació, i se li havia negat perquè era una dona i perquè el seu marit era angeví. Però el jove Henry no tan sols era home, sinó que tenia, a més, l’avantatge de ser normand per part de mare i angeví per part de pare.

—Intentarà Henry ocupar el tron d’Anglaterra? —va preguntar Philip.

—Dependrà del meu informe —va contestar Francis.

—Què li diràs?

—Que mai no ho tindrà millor que ara per ser rei d’Anglaterra.

—Lloat sia Déu —va dir Philip.