2

Aliena va trobar passatge a Wareham. Quan de joveneta anava a França amb el seu pare ho feia en una de les naus de guerra normandes. Eren unes embarcacions llargues i estretes els costats de les quals es corbaven fins a formar una punta alta i aguda a babord i estribord. Portaven fileres de remers a cada banda i una vela de cuir quadrada. Aquella vegada, el vaixell que la duria a Normandia era similar a aquells vaixells de guerra, però més ample pel centre i més profund a fi de contenir la càrrega. Procedia de Bordeus, i Aliena havia vist els mariners descalços que descarregaven grans bótes de vi destinades als cellers de la gent rica.

Sabia que havia de deixar el seu nadó, però això li trencava el cor. Cada cop que el mirava, es repetia tots els arguments i acabava decidint una vegada més que se n’havia d’anar. Malgrat tot, no volia separar-se del nen.

Ellen havia anat a Wareham amb ella. Allà, Aliena es va trobar amb dos monjos de l’abadia de Glastonbury que anaven a inspeccionar una propietat de Normandia. Al vaixell, hi anaven tres passatgers més. Un jove escuder que havia passat quatre anys amb un parent anglès i tornava a Tolosa de Llenguadoc amb els seus pares, i dos joves paletes que havien sentit dir que a l’altra banda del Canal els salaris eren més alts i les noies més maques. El matí que havia de salpar, tots van esperar a la taverna mentre la tripulació carregava al vaixell els pesants lingots d’estany procedents de Cornualla. Els paletes es van beure unes quantes gerres de cervesa, però en acabat no semblaven embriacs. Aliena plorava en silenci, abraçada al nen.

A la fi, el vaixell es disposava a salpar. L’euga negra i robusta que Aliena havia comprat a Shiring mai no havia vist el mar i es negava a pujar per la plataforma. L’escuder i els paletes van aportar la seva col·laboració entusiasta i finalment el cavall va acabar de pujar a bord.

Les llàgrimes cegaven Aliena quan va donar el nadó a Ellen.

—Ja veig que no ho pots fer, això. Em vaig equivocar quan t’ho vaig suggerir —va dir Ellen mentre recollia el menut.

Els plors d’Aliena es van refermar.

—Però hi ha Jack —va mussitar Aliena, somicant—. No puc viure sense ell. Sé que no puc. L’he d’anar buscar.

—Sí, és clar —va dir Ellen—. No et dic que renunciïs al viatge, però no pots deixar el nen enrere. Emporta-te’l.

Aliena es va sentir envaïda per la gratitud i va continuar plorant sense parar.

—Creus que estarà bé?

—Al llarg del trajecte fins aquí, l’he vist molt content cavalcant amb tu, la seva mare. En la resta del viatge no hi ha d’haver cap diferència. A més, no li agrada gaire la llet de cabra.

—Vinga, senyores. La marea està pujant —els va dir el capità del vaixell.

Aliena va tornar a agafar el nen i va besar Ellen.

—Gràcies, Ellen. Sóc tan feliç…

—Bona sort.

Aliena va fer mitja volta i va pujar a corre-cuita per la plataforma fins al vaixell.

Van salpar immediatament. Va continuar saludant Ellen amb la mà, fins que la dona només va ser un puntet sobre el moll de Poole. Al cap d’una estona va començar a ploure. A la coberta no hi havia lloc on refugiar-se, per la qual cosa Aliena va seure al fons amb els cavalls i el carregament. La coberta parcial, sobre la qual estaven asseguts els remers, i que estava per damunt del seu cap, no arribava a protegir-la del tot del mal temps, però va aconseguir mantenir sec el nen embolcallat amb la seva capa. Semblava que el vaivé del vaixell li agradava, perquè es va quedar adormit. Quan es va fer fosc i el vaixell va tirar l’àncora, Aliena es va unir als monjos en les seves oracions. Després, va dormisquejar inquieta, mantenint-se asseguda amb l’esquena dreta i el menut en braços.

L’endemà, van desembarcar a Barfleur, i Aliena va trobar allotjament a la ciutat més propera, Cherbourg. Va passar un altre dia recorrent la ciutat, parlant amb hostalers i constructors, preguntant-los si havien vist un jove paleta anglès amb el pèl tan roig com el foc. Ningú no el recordava. Hi havia piles de normands pèl-rojos i potser per això Jack no els havia cridat l’atenció. O potser havia embarcat en un altre port.

Pensant-ho bé, Aliena no esperava trobar tan aviat el rastre de Jack, encara que de totes maneres es va sentir descoratjada. L’endemà, es va posar en marxa, dirigint-se cap al sud. Va viatjar amb un venedor de ganivets, la seva esposa grossa i alegre i els seus quatre fills. Avançaven molt a poc a poc i Aliena estava contenta que mantinguessin aquell ritme, sense arribar a cansar el cavall, que hauria de portar-la durant un llarg camí. A pesar de la protecció que li proporcionava viatjar amb una família, encara portava sota la màniga esquerra, sempre a punt, la llarga i afilada daga. No semblava rica; la seva indumentària era gruixuda, però no ostentosa, i el cavall feia la impressió de tenir força però no nervi. Tenia bona cura de tenir a mà algunes monedes, sense mostrar mai el pesant cinturó amb diners que portava subjectat a la cintura, sota la túnica. Donava de mamar al nadó amb discreció, sense permetre que homes estranys li veiessin el pit.

Aquella nit va rebre una enorme dosi d’optimisme gràcies a un cop de sort. Es van aturar en un llogarret anomenat Lessay i Aliena hi va trobar un monjo que recordava amb tota claredat un jove paleta anglès que s’havia mostrat fascinat davant el nou i revolucionari castellet de la volta de l’abadia. Aliena no podia estar més contenta. El monjo recordava fins i tot que Jack havia dit que havia desembarcat a Honfleur, cosa que explicava que a Cherbourg no hagués trobat rastre d’ell. Tot i que això ja havia passat feia un any, el monjo parlava de bon grat de Jack, i era evident que l’havia trobat molt simpàtic. Aliena estava emocionada perquè parlava amb algú que havia vist Jack. Allò li confirmava que es trobava en el bon camí.

Finalment es va separar del monjo i va començar a dormir sobre el terra de la casa d’hostes de l’abadia. Abans de quedar-se adormida, va abraçar amb força la criatura.

—Trobarem el teu pare, ja ho veuràs —li va xiuxiuejar a la diminuta i rosada orella.

A Tours el nadó va caure malalt.

La ciutat era rica, bruta i estava plena de gent. Les rates feien la seva en els enormes magatzems de gra de la riba del Loira. Estava plena de pelegrins. Tours era un punt de partida tradicional per a tothom que es dirigia a Compostel·la. I, a més, s’acostava la festa de Sant Martí, el primer bisbe de Tours, i molts havien acudit a l’església de l’abadia per visitar-ne la tomba. Sant Martí era famós per haver tallat la seva capa en dues meitats per donar-ne una a un pidolaire despullat. Amb motiu d’aquesta festa, les fondes i dispeses de Tours estaven plenes a vessar. Aliena es va veure obligada a acceptar el que amb penes i treballs va poder trobar i es va quedar en una miserable taverna al costat dels molls, dirigida per dues germanes que eren massa velles i fràgils per mantenir el lloc net.

Al principi, Aliena no passava gaire temps en aquell allotjament. Amb el nen en braços, recorria els carrers preguntant per Jack. Aviat es va adonar que hi havia tanta gent a la ciutat que els hostalers ni tan sols podien recordar els hostes de la penúltima setmana, de manera que no valia la pena preguntar per algú que potser hi havia passat feia un any. Malgrat tot, s’aturava a cadascun dels edificis en construcció per preguntar si havien contractat un jove paleta anglès pèl-roig anomenat Jack. Ningú no l’havia contractat.

Aliena estava decebuda. No n’havia sabut res d’ençà de Lessay. Si Jack hagués continuat endavant amb el seu pla d’anar a Compostel·la, gairebé amb tota certesa hauria acudit a Tours. Va començar a témer que hagués canviat d’idea.

Igual que tothom, va anar a l’església de Sant Martí. I allà va veure un grup d’obrers ocupats en una obra de reparació intensiva.

Va buscar el mestre constructor, un home petit i de mal geni que començava a quedar-se calb, i li va preguntar si havia treballat per a ell un paleta anglès.

—Mai contracto anglesos —va respondre l’home amb sequedat abans que Aliena hagués acabat de parlar—. Els paletes anglesos no serveixen per a res.

—Aquest és molt bo —li va assegurar Aliena—, i parla bé el francès, de manera que potser no us vau adonar que era anglès, És pèl-roig.

—No, mai no l’he vist —va afirmar sense contemplacions el mestre mentre feia mitja volta.

Aliena va tornar al seu allotjament bastant deprimida. No era gens encoratjador rebre un tracte groller sense cap motiu.

Aquella nit va sofrir trastorns al ventre i no va aclucar els ulls. L’endemà, es va trobar massa malalta per sortir al carrer i va passar tot el dia a la taverna, tombada al llit. Per la finestra, entrava la ferum del riu i, de sota, li arribaven les olors desagradables de vi vessat i oli d’oliva. L’endemà al matí la van despertar els plors del nadó. No era la rabieta habitual, vigorosa i exigent, sinó un ploriqueig feble i llastimós. Sofria els mateixos trastorns al ventre que la seva mare i, a més, tenia febre. Mantenia ben clucs els seus ulls blaus, sempre tan vius i desperts, i premia les diminutes mans. La seva carona estava enrogida i coberta de taques.

Com que mai no havia estat malalt, Aliena no sabia què fer. Li va donar el pit. Per un moment va mamar amb avidesa, després va començar a plorar de nou i a continuació va tornar a mamar. No semblava que la llet li donés consol.

A la taverna treballava una cambrera jove i agradable, i Aliena li va demanar que anés a l’abadia i comprés aigua beneïda. Va pensar enviar-la a buscar un metge, però els metges sempre volien sagnar la gent i Aliena no creia que el nadó millorés amb una sagnia.

La serventa va tornar amb la seva mare, que va cremar un feix d’herbes seques en un recipient de ferro. Van produir un fum acre que va semblar que absorbís les males olors d’aquell lloc.

—El nen tindrà set, dóna-li el pit sempre que vulgui —li va dir la dona a Aliena—. Tu també has de beure molt per tenir llet en abundància. És tot el que pots fer.

—Es posarà bé? —va preguntar Aliena amb preocupació.

La dona es va mostrar comprensiva.

—No ho sé, estimada. És difícil saber-ho quan són tan petits. En general sobreviuen a aquesta mena de coses. Encara que de vegades no. És el primer?

—Sí.

—Bé, recorda que sempre en pots tenir més.

«És que aquest és de Jack, i ja l’he perdut a ell», es va dir Aliena, però es va guardar els pensaments per a ella mateixa, va donar les gràcies a la dona i li va pagar les herbes.

Un cop que mare i filla van haver marxat, va dissoldre l’aigua beneita amb aigua d’una gerra, va humitejar-hi un drap i va refrescar el caparró del seu fill.

El nen va semblar que empitjorava a mesura que avançava dia. Aliena li donava el pit quan plorava, li cantava per mantenir-lo despert i el refrescava amb l’aigua beneita quan dormia. Mamava contínuament, encara que de manera capriciosa. Per fortuna, Aliena tenia molta llet, mai no n’hi havia faltat. També ella continuava malalta i només menjava pa dur i vi rebaixat. A mesura que passaven les hores, va començar a avorrir aquella habitació, amb les seves parets nues esquitxades de cagarades de mosca, el tosc terra de fusta, la porta mal ajustada i el minúscul finestró. Hi havia exactament quatre mobles: un llit desmanegat, un tamboret, un penjador per a la roba i un canelobre de peu amb tres braços, però amb una única espelma.

Quan va començar a fosquejar, hi va anar la serventa i va encendre l’espelma. Va mirar el nadó que estava estirat, agitant els braços i les cames i queixant-se amb gest planyívol.

—Pobret —es va compadir la noia—. No entenc per què es troba tan malament.

Aliena es va aixecar del tamboret i es va dirigir al llit; va mantenir l’espelma encesa per poder veure el nadó. Tots dos van passar la nit dormint inquiets. Quan ja es feia de dia, el nen va parar de plorar i de moure’s, i la seva respiració es va fer més lleu.

Aliena va començar a somicar en silenci. Havia perdut el rastre de Jack, i el seu nen moriria allà, en una casa plena de gent estranya en una ciutat remota. Mai no trobaria un altre Jack i mai no tornaria a tenir un altre fill. Potser ella també moriria. Potser això seria el millor.

A trenc d’alba, va apagar l’espelma i es va sumir en un son profund. Estava exhausta.

Des de sota, va arribar un fort soroll que la va despertar. El sol ja estava ben amunt i a la riba del riu, sota de la seva finestra, hi havia un tràfec intens. El nadó s’havia quedat pràcticament immòbil i la seva carona estava, a la fi, tranquil·la. Aliena va sentir que se li glaçava el cor. Li va tocar el pit. No el tenia fred, però tampoc calent. La seva respiració es va fer entretallada. De sobte, el nen va llançar un sospir profund, es va estremir i va obrir els ulls. Aliena va estar a punt de desmaiar-se de l’alleujament.

El va agafar en braços i el va estrènyer contra el seu cos. El nadó va començar a cridar amb força. Llavors Aliena va comprendre que es trobava bé. La temperatura era normal i no semblava que li fes mal res. Li va donar de mamar i el nen va xuclar amb avidesa. En lloc de deixar-lo després d’unes quantes xuclades, va prosseguir incansablement, i un cop va acabar amb un pit va mamar de l’altre fins al final. Després, ja satisfet, es va quedar profundament adormit.

Aliena es va adonar que també els seus mals havien desaparegut, encara que es trobava com si l’haguessin apallissat. Va dormir amb el nen fins al migdia i llavors li va tornar a donar de mamar. Després, va baixar a la taverna i va menjar formatge de cabra amb pa tendre i una mica de porc.

Potser havia estat l’aigua beneïda de sant Martí el que havia fet que el nen es recuperés. Aquella tarda va anar a la tomba del sant per donar-li les gràcies.

Mentre es trobava a la gran abadia, va observar com treballaven els paletes i va pensar en Jack, el qual, després de tot, encara podria veure el seu fill. Aliena es preguntava si no s’hauria desviat de la seva ruta original. Potser estava treballant a París, tallant pedra per a una nova catedral. Mentre hi pensava, se li va il·luminar la cara en observar uns paletes que instal·laven un nou sortint. Estava esculpit amb la figura d’un home que semblava sostenir a l’esquena tot el pes del pilar. Aliena va fer un bot. Sense cap mena de dubte, aquella figura contorsionada i turmentada l’havia esculpit Jack. Així doncs, havia estat allà!

Amb el cor bategant, es va acostar als treballadors.

—Aquesta figura! —va exclamar, gairebé sense alè—. L’home que la va esculpir… Era anglès, oi?

—Sí, senyora. La va cisellar Jack Fitzjack —va contestar un vell treballador—. En una vida no he vist res igual.

—Quan va ser aquí? —va tornar a preguntar Aliena.

Va contenir l’alè mentre el vell es gratava el cap ple de cabells blancs a través d’una greixosa gorra.

—Un any, calculo. Aquí no s’hi va quedar gaire temps, sabeu? Al mestre constructor no li agradava. —Va abaixar la veu—. Si voleu que us digui la veritat, Jack era massa bo. Superava de molt el mestre. Se n’havia d’anar. —Es va posar un dit a un costat del nas com qui fa una confidència.

—Va dir on anava? —va inquirir Aliena, ansiosa.

El vell va mirar el nadó.

—Si els cabells són indicadors d’alguna cosa, aquest nadó és d’ell.

—Sí, ho és.

—Creieu que Jack estarà content de veure-us?

Aliena va comprendre que aquell treballador pensava que potser Jack fugia d’ella. Va riure.

—Sí, és clar. Estarà molt content de veure’m.

L’home es va encongir d’espatlles.

—Va dir que se n’anava a Compostel·la, si és que us serveix d’alguna cosa.

—Gràcies! —va exclamar Aliena, feliç, i, davant l’astorament i la satisfacció del vell, li va fer un petó.

Les rutes de pelegrins que travessaven França convergien a Ostbat, al peu dels Pirineus. Allà, el grup amb qui viatjava Aliena, format per una vintena de pelegrins, va augmentar fins al voltant de setanta. Tots estaven molt cansats, però conservaven el bon humor. Alguns eren pròspers ciutadans, els altres qui sap si fugitius de la justícia, i hi havia fins i tot uns quants borratxos i uns quants monjos i clergues. Els homes de Déu es trobaven allà impulsats per la devoció, però la resta semblaven més aviat disposats a passar-s’ho bé. Se sentien uns quants idiomes, inclosos el flamenc, una llengua germànica, i una altra del sud de França, anomenada d’oc. Però aquest fet no obstaculitzava la comunicació entre els pelegrins, que, tot travessant els Pirineus, cantaven cançons, practicaven jocs, s’explicaven històries i, en alguns casos, tenien relacions amoroses.

Per desgràcia, després de Tours, Aliena no havia tornat a trobar ningú que recordés Jack. I, al llarg de la ruta a través de França, tampoc no va veure tants joglars com havia imaginat. Un dels pelegrins flamencs, un home que havia fet anteriorment aquell camí, li va assegurar que en trobaria bastants més a la part espanyola, a l’altra banda de les muntanyes.

I tenia raó. A Pamplona, Aliena no podia estar més excitada quan va trobar un joglar que recordava haver parlat amb un jove anglès pèl-roig que preguntava coses sobre el seu pare.

Mentre els pelegrins fatigats avançaven lentament pel nord d’Espanya en direcció a la costa, Aliena va trobar uns quants joglars més, i molts recordaven Jack. Amb excitació creixent, s’adonava que tots li deien que Jack es dirigia a Compostel·la, però que cap no recordava haver-lo vist de tornada. Això volia dir que encara era allà.

Tenia el cos cada cop més adolorit, però en canvi el seu esperit cada cop estava més animat. Els últims dies del viatge, amb prou feines va poder contenir el seu optimisme desbordant. Era ben entrat l’hivern, però feia un temps càlid i assolellat. El nen, que ja tenia sis mesos, creixia fort i alegre. Aliena estava segura que trobaria Jack a Compostel·la.

Hi van arribar el dia de Nadal.

Es van encaminar directament a la catedral per sentir música. Com era d’esperar, l’església estava plena fins dalt. Aliena va fer voltes amunt i avall entre els fidels, fixant-se en les cares. Però no hi va trobar Jack. És clar que no era gaire devot. De fet, no acudia mai a l’església si no era per treballar. Quan Aliena va trobar allotjament, ja era fosc. Es va ficar al llit, però amb prou feines va poder aclucar els ulls. Estava massa excitada, perquè sabia que Jack no era gaire lluny i que l’endemà probablement el veuria, li faria un petó i li ensenyaria el nen.

Amb la primera llum, es va aixecar. El petitó va acusar la seva impaciència i va mamar irritat, mossegant-li els mugrons amb les genives. Aliena es va rentar a corre-cuita per sortir tot seguit amb ell en braços.

Mentre caminava pels carrers polsosos, esperava veure Jack a cada cantonada. Es quedaria parat de veure-la! I que content que estaria! Però quan no el va trobar al carrer, va començar a visitar els hostals. Tan bon punt la gent va començar a treballar, Aliena va acudir als edificis en construcció per parlar amb els paletes. Coneixia les paraules «picapedrer» i «pèl-roig» en llengua castellana, i a més els habitants de Compostel·la estaven familiaritzats amb els estrangers, de manera que va aconseguir fer-se entendre. Però ni rastre de Jack. Es començava a preocupar. La gent l’havia de conèixer! Jack no era algú que passés desapercebut, i devia haver passat uns quants mesos en aquella ciutat. També va estar atenta per si descobria l’estil característic d’esculpir de Jack. Però no va veure res.

A mig matí, va parlar amb una tavernera de mitjana edat, fresca com una rosa, que parlava francès i que recordava Jack.

—Ja ho crec, un mosso molt ben plantat… És teu? Cap de les mosses d’aquí en va treure res, en qualsevol cas… Va ser aquí a mitjan estiu; però, per desgràcia, no es va quedar gaire temps. I tampoc va dir on anava. Em queia bé. Si el trobes, fes-li una abraçada de part meva.

Aliena va tornar al seu allotjament i es va estirar al llit, els ulls fixos al sostre. El nadó grunyia, però, per una vegada, Aliena no en va fer cas. Estava esgotada, decebuda i s’enyorava. No era just. Havia seguit el rastre de Jack fins a Compostel·la, i ell n’havia marxat per anar vés a saber on.

Com que semblava que no havia tornat a creuar els Pirineus, i com que a l’est de Compostel·la només hi havia una franja de costa abans de topar amb l’oceà dels confins del món, Jack devia haver continuat més cap al sud. Caldria que Aliena es tornés a posar en marxa cavalcant l’euga negra amb el nadó en braços, cap al cor d’Espanya.

Es va preguntar quant hauria d’allunyar-se de casa seva abans de posar fi a aquell pelegrinatge interminable.

Jack va passar el dia de Nadal amb el seu amic Raixid Alharun a Toledo. Raixid era un sarraí convers que havia fet tota una fortuna gràcies a la importació d’espècies orientals, sobretot pebre. S’havien conegut durant una missa de migdia a la gran catedral, i havien tornat passejant sota el tebi sol hivernal a través dels carrers estrets i el mercat aromàtic, cap al barri on vivia gent acomodada.

La casa de Raixid estava construïda amb una enlluernadora pedra blanca, al voltant d’un pati al centre del qual hi havia una font. Les arcades en penombra del pati li recordaven el claustre del priorat de Kingsbridge. A Anglaterra protegien del vent i la pluja, però a Espanya estaven destinades a mitigar la força del sol.

Raixid i els seus convidats van seure sobre coixins davant una taula baixa. Les esposes i les filles servien els pares i marits, i també hi havia unes quantes noies la funció de les quals a la casa no estava clara. Raixid, com a cristià, només podia tenir una esposa, encara que Jack sospitava que havia esquivat dissimuladament la desaprovació eclesiàstica amb relació a les concubines.

Les dones constituïen la principal atracció de l’acollidor habitatge de Raixid. Totes eren formoses. La seva esposa era una dona escultural, de maneres gracioses, una pell bruna i suau, una llustrosa cabellera negra i uns bonics ulls foscos, i les filles eren versions més esveltes del mateix tipus.

—La meva Raixa és la filla perfecta —va dir Raixid mentre la noia rodejava la taula amb un bol d’aigua perfumada perquè els convidats s’esbandissin les mans—. És atenta, obedient i bonica. Josef és un home afortunat.

El nuvi va inclinar el cap com reconeixent la seva bona fortuna.

La segona filla era orgullosa, fins i tot altiva. Semblava que no li agradessin les lloances dedicades a la seva germana. Va mirar Jack amb altivesa, mentre li omplia la copa amb una estranya beguda continguda en una gerra de coure.

—Què és? —va preguntar ell.

—Licor de menta —va respondre ella amb menyspreu.

Li molestava haver-lo de servir, ja que ella era filla d’un home important i ell, un simple vagabund.

Aixa, la tercera filla, era per qui Jack sentia més simpatia. En els tres mesos que feia que era allà, havia arribat a conèixer-la molt bé. Tenia quinze o setze anys, era menuda i es mostrava plena de vida, sempre somrient. Encara que era tres o quatre anys més jove que ell, no semblava una adolescent. Tenia una intel·ligència viva i inquisitiva. Li feia infinitat de preguntes sobre Anglaterra i els seus costums. Sovint es mofava de la societat de Toledo, l’afectació dels àrabs, la meticulositat dels jueus i el mal gust dels nous rics cristians. De vegades feia petar de riure Jack. Encara que era la més jove, semblava la menys innocent de les tres. A vegades, la forma com mirava Jack en inclinar-se davant seu per posar a la taula una plata de saboroses gambetes semblava revelar una vena inconfusiblement llicenciosa. Aixa va trobar la seva mirada i va dir «licor de menta» imitant a la perfecció les maneres presumides de la seva germana, i Jack no es va poder aguantar la rialla.

Quan estava amb Aixa, solia oblidar-se d’Aliena una bona estona. Però quan es trobava lluny d’aquella casa, Aliena ocupava els seus pensaments com si només haguessin passat unes hores des de la seva separació. El record d’Aliena era molt viu i li pesava, tot i què ja feia més d’un any que no la veia. Jack podia evocar totes les expressions de la cara d’Aliena: quan reia, quan estava pensativa, suspicaç, neguitosa, agraïda, astorada i, sobretot, apassionada. Tampoc no havia oblidat el seu cos, i s’imaginava molt vívidament la corba dels seus pits, la pell suau de la part de dins de les cuixes, i assaboria els seus petons i aspirava l’aroma del seu cos en despertar. L’enyorava molt.

A fi d’apaivagar aquest desig impossible, s’imaginava què devia estar fent Aliena. En la seva ment, veia Aliena traient les botes d’Alfred al final del dia, la veia asseguda al costat del seu marit a taula, besant-lo, fent-li l’amor, i donant el pit a un nadó que era la viva imatge d’Alfred. Aquelles visions el torturaven, però no impedien que enyorés Aliena.

En un dia com aquell, Nadal, Aliena devia estar rostint un cigne i cobrint-lo amb les seves plomes per servir-lo a taula. Devien beure ponx fet amb cervesa, ous, llet i nou moscada. El menjar que Jack tenia davant els ulls no podia ser més diferent. I li havia exquisides plates de xai preparat amb espècies desconegudes, arròs barrejat amb nous i llegums i amanides amb suc de llimona i oli d’oliva. Li havia costat una mica acostumar-se als guisats espanyols. Allà, mai no servien els quarts de vaca, els peus de porc o la pota de cérvol que servien a Anglaterra i sense els quals cap festa no era digna d’aquest nom. Ni tampoc les llesques gruixudes de pa. En aquell país no tenien prats verds per a la pastura de grans ramats de bovins, ni prou terres fèrtils per al cultiu de blat. Compensaven l’escassedat de carn fent servir la imaginació a l’hora de cuinar, i en lloc de l’omnipresent pa dels anglesos, gaudien d’una gran varietat de fruites i hortalisses.

Jack vivia a Toledo amb un petit grup de clergues anglesos.

Formaven part d’una comunitat internacional d’erudits que acollia jueus, musulmans i mudèjars. Els anglesos s’ocupaven de traduir obres de matemàtiques de l’àrab al llatí, perquè les poguessin llegir els cristians. Entre ells hi havia un ambient d’excitació febril, a mesura que descobrien i exploraven el patrimoni acumulat per la saviesa àrab. Havien admès Jack en qualitat d’estudiant. El cercle donava acollida a tothom qui comprengués la seva tasca i en compartís l’entusiasme. Eren com pagesos que després d’estar treballant molts anys sobre una terra pobra per a obtenir-ne una collita es trobessin de sobte una vall fecunda. Jac havia abandonat les arts de la construcció per estudiar matemàtiques. No necessitava treballar per diners, ja que els clergues li facilitaven llit i tot el menjar que volgués, i li haurien procurat indumentària i sandàlies noves si les hagués necessitades.

Raixid era un dels seus mecenes. En la seva qualitat de mercader internacional, dominava unes quantes llengües i era extraordinàriament cosmopolita en les seves actituds. A casa seva, es parlava el castellà, la llengua de l’Espanya cristiana, en lloc del mossàrab. La seva família també parlava francès, la llengua dels normands, que eren grans mercaders. Era un comerciant d’intel·lecte poderós i curiositat oberta a tots els camps. Li agradava parlar amb erudits que li explicaven les seves teories. Amb Jack, va simpatitzar a l’instant, i Jack sopava a casa seva uns quants vespres cada setmana.

—Què ens han ensenyat últimament, els filòsofs? —li va preguntar Raixid tan aviat com van començar a sopar.

—He estat llegint Euclides. —Els Elements de Geometria d’Euclides era un dels primers llibres traduïts.

—Quin nom tan estrany per a un àrab —va apuntar Ismail, germà de Raixid.

—Euclides era grec —va aclarir Jack—. Va viure abans del naixement de Crist. Els romans en van perdre els escrits, però els egipcis els havien conservat, de manera que han arribat a nosaltres en traducció àrab.

—I ara són els anglesos qui els tradueixen al llatí! —va exclamar Raixid—. No deixa de ser divertit.

—Però, què has après? —li va preguntar Josef, el promès de Raixa.

Jack va vacil·lar un instant. No era gens fàcil d’explicar. Va intentar fer una exposició basada en exemples pràctics.

—El meu padrastre, el mestre constructor, em va ensenyar unes quantes operacions geomètriques; entre altres, a dividir una línia en dues parts iguals, a traçar un angle recte i a dibuixar un quadrat dins d’un altre, de manera que el més petit fos la meitat de l’àrea del gran.

—Quin és l’objectiu d’aquests coneixements? —va preguntar Josef. Hi havia una nota de menyspreu en la seva veu. Considerava Jack un intrús i sentia enveja de l’atenció que Raixid li prestava.

—Aquestes operacions són fonamentals a l’hora de projectar construccions —va contestar Jack amablement, fent veure que no s’havia adonat del to de Josef—. Doneu una ullada a aquest pati. L’àrea de les arcades cobertes que el rodegen és exactament igual a l’àrea oberta al centre. Gairebé tots els patis petits estan construïts de la mateixa manera, també els claustres dels monestirs. Això és així perquè aquestes proporcions són les més plaents. Si el centre fos més gran, semblaria una plaça de mercat, i si fos més petit, faria la impressió d’una escletxa al sostre; però per obtenir la impressió adequada, el constructor ha de ser capaç de concebre la zona oberta al centre de tal manera que sigui exactament la meitat de tot el conjunt.

—No hi havia pensat mai! —va exclamar Raixid, a qui res no li agradava tant com aprendre alguna cosa nova.

—Euclides explica com és que aquestes tècniques donen resultat —va continuar Jack—. Per exemple, les dues parts de la línia dividida són iguals perquè formen els costats corresponents de triangles congruents.

—Congruents? —va preguntar Raixid.

—Exactament iguals.

—Ah… Ja ho entenc.

Jack va advertir que ningú més no ho entenia.

—Però tu ja feies totes aquestes operacions abans de llegir Euclides, de manera que no veig que hagis après res de nou —va objectar Josef.

—Un home sempre es perfecciona quan aconsegueix comprendre el que fa —va protestar Raixid.

—A més, ara que ja entenc alguns principis de la geometria, pot ser que sigui capaç de concebre solucions a problemes que desconcertaven el meu padrastre —va manifestar Jack. Se sentia decebut. Euclides havia estat tota una revelació per a ell, però, no obstant això, estava fracassant en el seu intent de comunicar l’emocionant importància d’uns descobriments tan meravellosos, de manera que va decidir canviar de tàctica—: El més interessant d’Euclides és el mètode —va afegir—. Pren cinc axiomes, veritats tan evidents que no necessiten explicació, i d’aquí en dedueix la resta, amb el recurs de la lògica.

—Dóna’m un exemple d’axioma —li va demanar Raixid.

—Una línia recta pot prolongar-se de manera indefinida.

—No, això és impossible —va intervenir Aixa, que s’acostava a la taula amb un bol ple de figues.

Els convidats van sobresaltar-se una mica en sentir que una jove intervenia en la conversa, però Raixid va riure amb indulgència. Aixa era la seva filla preferida.

—I per què no? —li va preguntar.

—En un moment determinat ha d’acabar —va respondre ella.

—Però en la teva imaginació es pot perllongar indefinidament —va al·legar Jack.

—En la meva imaginació, l’aigua pot fluir cap amunt i els gossos saben parlar llatí —va respondre Aixa desenfadadament.

La seva mare, que entrava en aquell moment a l’habitació va sentir aquella rèplica.

—Aixa! —va exclamar en to sever—. Vés-te’n!

Els homes van riure. Aixa va fer una ganyota i va sortir.

—El seu futur marit en veurà de tots colors —va comentar el pare de Josef.

Tots van tornar a riure, fins i tot Jack. Després, es va adonar que tots els que eren presents el miraven, com si la broma anés dirigida a ell.

Acabat l’àpat, Raixid va ensenyar als convidats la seva col·lecció de joguines mecàniques. Hi havia un tanc que es podia omplir amb una barreja d’aigua i vi, que després rajaven per separat; un meravellós rellotge mogut amb aigua que marcava les hores del dia amb una exactitud impressionant; una gerra que es tornava a omplir tota sola sense arribar a vessar mai; una estatueta de fusta que representava una dona amb uns ulls fets amb una mena de cristall que absorbia aigua amb la calitja del dia i que després la vessaven amb la fresca de la nit, per la qual cosa semblava que estigués plorant.

Jack compartia la fascinació de Raixid per aquelles joguines, però el que més intrigat el tenia era la figura plorosa, ja que, mentre els mecanismes dels altres resultaven senzills un cop explicats, ningú no havia aconseguit saber en realitat com funcionava el de la figureta.

A la tarda, van seure sota les arcades, al voltant del pati, jugant, dormisquejant o mantenint una xerrada superficial. Jack desitjava haver pertangut a una gran família com aquella, amb germans, tiets i parents polítics i haver tingut una llar que tots poguessin visitar, així com una posició respectable en una ciutat petita. De sobte, va recordar la conversació que havia mantingut amb la seva mare la nit que el va alliberar de la cel·la de càstig del priorat. Ell li havia preguntat sobre els parents del seu pare, i ella li havia dit: «Sí, hi tenia una gran família, a França». «En alguna banda, doncs, bé hi tinc una família com aquesta», va pensar Jack. «Els germans i germanes del meu pare són els meus oncles i ties. És possible que tingui cosins de la meva edat. Em pregunto si algun dia els trobaré».

Sentia que anava a la deriva. Era capaç de sobreviure a tot arreu, però no pertanyia a enlloc. Podia ser cisellador, mestre constructor, monjo i matemàtic, i malgrat tot continuava ignorant qui era l’autèntic Jack, si és que existia. A vegades es preguntava si no hauria de fer de joglar com el seu pare, o ser un proscrit com la seva mare. Tenia dinou anys, no tenia llar ni arrels, ni família ni objectius en la vida.

Va jugar als escacs amb Josef i el va guanyar. Després, Raixid es va acostar.

—Deixa’m la teva cadira, Josef —li va demanar—. Vull saber més coses sobre Euclides.

Josef, obedient, va cedir la cadira al seu futur sogre i es va allunyar. Havia sentit tot el que volia saber sobre Euclides.

—T’ho passes bé? —va preguntar Raixid a Jack mentre s’asseia.

—La teva hospitalitat no té parangó —va respondre Jack amb amabilitat. Havia interioritzat la cortesia de Toledo.

—Gràcies, però jo em referia a Euclides.

—Sí. Em sembla que no he aconseguit explicar la importància d’aquest llibre. Mira…

—Ja et comprenc, ja et comprenc —el va interrompre Raixid—. Com a tu, a mi també m’agrada el coneixement pel coneixement.

—Sí.

—Ara bé, també cal que un home es guanyi la vida.

Jack no va arribar a comprendre el motiu d’aquella observació, i va esperar que Raixid s’acabés d’explicar. Però Raixid es va reclinar al seu seient amb els ulls mig clucs, gaudint de l’amable silenci de la tarda. Jack va començar a preguntar-se si Raixid no li retreia alguna cosa.

—Espero tornar a treballar en la construcció algun dia —va dir a la fi Jack.

—Em sembla molt bé.

Jack va somriure.

—Quan vaig sortir de Kingsbridge, dalt d’un cavall de la meva mare, i amb les eines del meu padrastre en una bossa penjada de l’espatlla, pensava que només hi havia una manera de construir una església: murs gruixuts amb arcs de mig punt i finestres petites, tot això cobert per una teulada de fusta o una volta de pedra. Les catedrals que vaig veure durant el camí des de Kingsbridge a Southampton no em van fer convèncer del contrari. Però Normandia va canviar la meva vida.

—Ja ho veig —va dir Raixid, endormiscat.

No semblava estar-hi gaire interessat, de manera que Jack va evocar aquells dies en silenci, per a ell mateix. Hores després de desembarcar a Honfleur, ja contemplava l’església abadia de Jumièges. Era el temple més alt que havia vist mai, però tot i així, tenia els habituals arcs arrodonits i el sostre de fusta…, tret de la sala capitular, on l’abat Urs havia construït un revolucionari sostre de pedra. En lloc del canó llis i continu o una volta amb aresta de trobada, aquell sostre tenia nervadures que emergien de la part superior de les columnes i es trobaven en el pinacle de la teulada. Les nervadures eren gruixudes i fortes, i les seccions triangulars del sostre primes i lleugeres. El monjo conservador de l’obra havia explicat a Jack que d’aquesta manera resultava més fàcil de construir. Es col·locaven les nervadures primer i llavors es feia més senzill posar les seccions entre elles. Aquesta mena de volta era també més lleugera. El monjo havia esperat que Jack l’informés sobre les innovacions tècniques a Anglaterra, però va haver de desenganyar-lo. No obstant això, al monjo li va agradar l’evident apreciació de Jack de les voltes amb nervadures i li va dir que a Lessay, no gaire lluny d’allà, hi havia una església on totes les voltes estaven construïdes seguint aquell mètode.

L’endemà, Jack se’n va anar a Lessay i es va passar tota la tarda a l’església contemplant extasiat la volta. Va arribar a la conclusió que el més astorador de tot era la manera amb què les nervadures, baixant des del pinacle de la volta fins als capitells que coronaven les columnes, semblaven expressar la forma amb què els elements més forts sostenien el pes de la teulada. Les nervadures feien palesa la lògica de l’obra.

Jack va viatjar en direcció sud, cap al comtat d’Anjou, i va trobar feina a les obres de reparació de l’església abadia de Tours. No va tenir cap dificultat a convèncer el mestre constructor que el contractés. Les eines que portava demostraven que era paleta, i amb un dia en va tenir prou per convèncer el mestre que era molt bo. Aliena li hauria de donar la raó: la seva jactància de poder trobar feina a qualsevol lloc del món no havia estat del tot vana.

Entre les eines que havia heretat de Tom, hi havia un regle de peu. Només els mestres constructors en posseïen un i quan els altres el van veure van voler saber com s’ho havia fet Jack per arribar a la categoria de mestre tan jove. El seu primer impuls va ser confessar que en realitat no era mestre constructor, però va decidir no fer-ho. Fet i fet, havia dirigit amb eficàcia les obres de la catedral de Kingsbridge en la seva època de novici i era capaç de dibuixar plànols tan bons com els de Tom. Però al mestre per al qual treballava no li va agradar descobrir que potser havia contractat un rival. Un dia, Jack va suggerir una modificació al monjo encarregat de l’obra i va dibuixar a terra el que volia dir. A partir d’aquell dia, tot van ser dificultats. El mestre constructor es va convèncer que el que Jack volia era prendre-li el lloc. Va començar a trobar defectes a la seva feina i li va imposar la tasca monòtona de tallar blocs llisos.

No va trigar a posar-se novament en marxa. Es va dirigir a l’abadia de Cluny, el nucli d’un imperi monàstic que s’estenia per tota la cristiandat. L’orde cluniacenc era l’iniciador i impulsor del ja famós pelegrinatge al sepulcre de Santiago de Compostel·la. Al llarg de la ruta jacobea, hi havia esglésies dedicades a l’apòstol i monestirs cluniacencs que s’ocupaven dels pelegrins. Com que el pare de Jack havia estat joglar a la ruta dels pelegrins, semblava possible que hagués estat a Cluny.

No obstant això, no havia estat així. A Cluny no hi havia joglars. Allà, Jack no va esbrinar res sobre el seu pare.

Amb tot, aquell viatge no havia estat ni de bon tros inútil. Tots els arcs que Jack havia vist abans d’entrar a l’abadia de Cluny eren semicirculars. I les voltes tenien forma de canó, com una llarga línia d’arcs units entre si o formant arestes, com en l’encreuament de dos túnels. Els arcs de Cluny no eren de mig punt, sinó que s’allargaven i acabaven en punta.

A les principals arcades hi havia arcs d’aquesta mena; la volta d’aresta de les naus laterals també tenia arcs ogivals i el més admirable de tot era que un sostre de pedra que només podia ser descrit com una volta de canó ogival coronava la nau. A Jack sempre li havien ensenyat que un cercle era sòlid perquè era perfecte i que un arc arrodonit era sòlid perquè no deixava de ser un semicercle. Si hagués vist una arcada ogival anys abans, hauria pensat que era feble. Però els monjos li van explicar que aquells arcs eren molt més forts que els antics rodons. I l’església de Cluny semblava ser-ne la demostració, ja que era molt alta tot i el gran pes de l’obra de pedra que havia de suportar la volta ogival.

Jack no es quedar gaire temps a Cluny. Va prosseguir el viatge cap al sud per la ruta dels pelegrins, apartant-se’n sempre que li abellia. A principis d’estiu, hi havia trobadors tot al llarg del recorregut, a les ciutats més grans o a prop dels monestirs cluniacencs. Recitaven les seves narracions en vers als aplecs de pelegrins que es reunien davant les esglésies o les capelles, i de vegades s’acompanyaven d’una mandolina. Era tal com Aliena li havia explicat. Jack es va dirigir a tots ells per preguntar si havien conegut un trobador anomenat Jack Shareburg. Tots van respondre que no.

Continuaven astorant-lo les esglésies que anava veient en el seu camí pel sud-oest de França i el nord d’Espanya. Eren molt més altes que les catedrals angleses. Algunes tenien voltes de canó filetejades. El fuetejat, passant de piló en piló a través de la volta de l’església, feia possible la construcció per etapes, un intercolumni rere l’altre, en comptes de tots alhora. I també modificaven l’aspecte general del temple. En accentuar les divisions entre els intercolumnis, quedava palès que la construcció estava formada per sèries d’unitats idèntiques, com una barra de pa ben tallada, i això imposava ordre i lògica a l’enorme espai interior.

Va arribar a Compostel·la en ple estiu. Ignorava que hi hagués llocs al món on fes tanta calor. La de Santiago era una altra d’aquelles catedrals que tallaven la respiració. La seva nau, encara en construcció, tenia una volta de canó filetejada. Des de Santiago va baixar al sud.

Fins a una època recent, els regnes d’Espanya havien estat sota el domini dels sarraïns. En realitat, la major part del país al sud de Toledo encara estava dominada pels musulmans. Jack se sentia fascinat per l’aspecte de les construccions sarraïnes, pels seus patis interiors, les seves arcades, la seva pedra llaurada, d’un blanc encegador sota el sol. Però el més interessant va ser el descobriment que, en l’arquitectura musulmana, s’utilitzava la volta de nervadures i els arcs ogivals. Potser era d’ells que els francesos havien pres les seves noves idees.

Mai no podria treballar en una altra església com ho havia fet a la catedral de Kingsbridge, es va dir mentrestant, en aquella calorosa tarda espanyola, tot escoltant assegut les rialles de les dones, que arribaven d’alguna banda de la gran casa, un recés de frescor. Encara volia ser el constructor de la catedral més bonica del món, però ara ja no aixecaria una construcció massissa i sòlida com una fortalesa. Volia posar en pràctica les tècniques noves, la volta de nervadures i els arcs ogivals. Però no les utilitzaria com s’havia fet fins llavors. En cap de les esglésies que havia vist havien esgotat les possibilitats d’aquestes innovacions. En la seva ment va començar a prendre forma la imatge d’una catedral. Els detalls eren massa difusos, però la sensació del conjunt estava perfectament delineada. Era una construcció espaiosa, airejada, amb la llum del sol que vessava a través de les seves grans finestres i una volta arquejada tan alta que feia la impressió d’assolir el cel.

—Josef i Raixa necessitaran una casa —va dir tot d’una Raixid—. Si la construeixes tu, després en vindran d’altres.

Jack es va sobresaltar. Mai no havia pensat dedicar-se a la construcció d’habitatges.

—Creus que voldran que els construeixi jo la casa? —va preguntar.

—És possible.

Es va produir un altre silenci llarg, durant el qual Jack va considerar la possibilitat de dedicar-se a construir cases per als comerciants rics de Toledo.

Raixid va semblar que es deixondia per complet. Es va incorporar i va obrir els ulls del tot.

—M’agrades, Jack —va dir—. Ets un home honrat i m’agrada parlar amb tu, que és més del que es pot dir de la majoria de la gent que conec. Espero que siguem amics per sempre.

—Jo també —va declarar Jack, una mica sorprès per aquell homenatge inesperat.

—Sóc cristià, de manera que no tinc les meves dones recloses com fan alguns dels meus germans musulmans. D’altra banda, sóc àrab, cosa que significa que tampoc no els dono, i ja em perdonaràs, la llibertat immoderada a què estan acostumades certes dones. Els permeto que es reuneixin i parlin a la casa amb convidats masculins. Fins i tot que hi facin amistat. Però quan l’amistat comença a ser alguna cosa més, com és natural que passi entre els joves, espero de l’home que es comporti amb seriositat. Si no fos així, em sentiria insultat.

—Per descomptat —va convenir Jack.

—Sabia que ho comprendries. —Raixid es va aixecar i va posar una mà afectuosa sobre l’espatlla de Jack—. Mai no he tingut la benedicció d’un fill, però si m’haguessin donat un mascle, crec que seria com tu.

—Més morenet, imagino —va puntualitzar Jack.

Per un instant, Raixid el va mirar desconcertat. Després, va deixar anar una rialla que va sobresaltar els convidats del pati.

—Més morenet! —Encara reia quan va entrar a la casa.

Els convidats de més edat van començar a acomiadar-se. Jack es va asseure sol, reflexionant sobre el que li havien dit. Era evident que li proposaven un tracte. Si es casava amb Aixa, Raixid el convertiria en el constructor de cases de les famílies benestants de Toledo. Encara que també s’hi endevinava una advertència: «Si no tens la intenció de casar-t’hi, no t’hi acostis». A Espanya la gent tenia maneres més refinades que a Anglaterra, però quan calia, sabien fer-se entendre.

Quan Jack reflexionava sobre la seva situació, li semblava increïble. «De debò sóc jo?», es deia. «Sóc de debò Jack Jackson, un monjo fugitiu, fillastre d’un paleta? M’estan oferint realment la filla d’un ric comerciant àrab a més d’una bona feina de constructor en una ciutat tranquil·la? És massa bonic per ser veritat. Si fins i tot m’agrada la noia!».

El sol començava a davallar i el pati ja es trobava completament a l’ombra. Sota l’arcada només quedaven dues persones, Josef i ell. Jack es preguntava si aquella situació no havia estat preparada per endavant, quan van aparèixer Raixa i Aixa, cosa que li va confirmar que, en efecte, ho havia estat. A pesar de la teòrica severitat pel que feia al contacte físic entre noies i nois, la mare d’elles sabia molt bé el que estava passant, i era molt probable que Raixid també ho sabés. Concedirien als enamorats uns moments de soledat. Després, abans que tinguessin temps de fer res seriós, apareixeria al pati la mare i, fent veure que estava enfadada, faria entrar les seves filles a casa.

Raixa i Josef, que estaven a l’altre extrem del pati, van començar tot seguit a petonejar-se. Jack es va posar dret mentre Aixa s’acostava. Portava un vestit blanc que li arribava a terra, de cotó egipci, un teixit que Jack no havia vist mai abans d’arribar a Espanya. Més suau que la llana i més fi que el lli, emmotllava el cos d’Aixa quan es movia, i la seva blancor semblava centellejar al crepuscle. Feia que els seus ulls castanys semblessin del tot negres. Se li va acostar molt, somrient amb picardia.

—Què t’ha dit? —va preguntar.

Jack va suposar que feia referència al seu pare.

—M’ha ofert construir cases.

—Doncs quin dot! —va exclamar Aixa, amb menyspreu—. No m’ho puc creure! Almenys et podia haver ofert diners.

Jack es va adonar que a Aixa la fastiguejava la tradicional reticència sarraïna a parlar directament de les coses. Va trobar que la seva franquesa era reconfortant.

—Crec que no vull construir cases —va respondre.

De sobte Aixa va adoptar una actitud solemne.

—T’agrado?

—Saps que sí.

Aixa va fer un pas endavant, va aixecar la cara, va tancar els ulls, es va posar de puntetes i li va fer un petó. Feia olor de mesc i d’ambre gris. Va obrir la boca i va introduir la llengua entre els llavis d’ell. Els braços de Jack la van rodejar de manera gairebé involuntària. Va posar-li les mans a la cintura. El cotó era tan fi que va tenir la sensació d’estar tocant la pell despullada. Aixa li va agafar una mà i se la va endur cap a un pit. El seu cos era prim i estret, i el pit petit i ferm, amb un mugró minúscul i dur. Jack va advertir, astorat, que començava a excitar-se mentre li acariciava l’entrecuix. Li va apretar el mugró amb el tou dels dits. Aixa va deixar anar un gemec i es va apartar d’ell, panteixant. Jack va deixar caure les mans.

—T’he fet mal? —va mussitar.

—No —va respondre.

Jack va pensar en Aliena i es va sentir culpable, encara que a l’instant es va dir que era una bestiesa. Per què havia de pensar que estava traint una dona que s’havia casat amb un altre home?

Aixa el va mirar fixament per un instant, amb el rostre encès pel desig. Li va agafar la mà i va tornar a endur-se-la cap al pit.

—Fes-ho un altre cop, però més fort —li va demanar en un to insistent.

Jack li va agafar el mugró i es va inclinar cap endavant per besar-la; però ella va apartar el cap i el va mirar a la cara mentre l’acariciava. Jack li va prémer suaument el mugró i després, atacant el seu desig, l’hi va pessigar amb força. Aixa va arquejar l’esquena impulsant els seus petits pits, mentre els mugrons semblaven botons petits i durs sota el vestit. Jack va abaixar el cap fins al pit. Els seus llavis es van tancar al voltant del mugró a través del cotó. Després, de manera impulsiva, l’hi va agafar entre les dents i va mossegar. La va sentir aspirar amb força.

Jack va sentir que s’estremia de cap a peus. Aixa li va aixecar el cap i es va estrènyer amb força contra ell, que va abaixar la cara cap a la seva. Ella va començar a petonejar-lo amb veritable frenesí, com si volgués cobrir-li tot el rostre amb la boca, mentre seguia emetent lleus gemecs que li sorgien del més profund de la gola. Jack se sentia excitat, desconcertat i esgarrifat en certa manera. Mai no li havia passat una cosa així. Va pensar que estava a punt d’arribar al clímax. Aleshores els van interrompre.

—Raixa! Aixa! Entreu immediatament! —es va sentir, imperiosa, la veu de la mare des de la porta.

Aixa es va apartar d’ell. Al cap d’un instant el va tornar a besar amb força, prement els seus llavis contra els d’ell fins a masegar-los. Després, se’n va allunyar.

—T’estimo! —va mormolar.

I va entrar corrents a la casa.

Jack va veure com se n’anava. Raixa la va seguir a un pas més tranquil. La mare va dirigir una mirada de desaprovació a Jack i a Josef, i després va seguir les seves filles i va tancar la porta amb gest peremptori. Jack va quedar-se allà dret amb els ulls fixats a la porta tancada, preguntant-se què havia significat tot allò.

Josef va creuar el pati en direcció a ell i, en un to intrigant, va dir:

—Són veritablement boniques… Totes dues!

Jack va assentir amb aire absent i es va encaminar cap a la porta. Josef el va seguir. Un cop van haver deixat l’arc enrere, va sorgir un criat de les ombres i va tancar la porta darrere d’ells.

—La pena d’estar promès és que et deixa amb un terrible neguit entre les cames —va comentar Josef.

Jack no va respondre.

—Potser me’n vaig a casa de Fàtima per desfogar-me —va continuar Josef.

La casa de Fàtima era el prostíbul. Malgrat el nom sarraí, gairebé totes les joves eren de rostre clar i les escasses prostitutes àrabs estaven molt cotitzades.

—M’hi vols acompanyar? —li va preguntar.

—No —va contestar Jack—. El meu neguit és d’una altra mena. Bona nit.

Es va allunyar ràpidament. Fins i tot en els millors moments, Josef no era el seu acompanyant preferit, i aquella nit Jack no estava d’humor per aguantar certes coses.

L’aire s’anava fent més fresc a mesura que s’acostava a l’escola, al dormitori de la qual l’esperava un llit dur. Sentia que es trobava en un moment crucial de la seva vida. Li estaven oferint una existència còmoda i pròspera, i tot el que havia de fer era oblidar-se d’Aliena i abandonar l’aspiració de construir la catedral més bonica del món.

Aquella nit va somiar que Aixa se li acostava, amb el seu cos relliscós pels olis perfumats, i que es refregava contra ell. Però no el deixava fer-li l’amor.

Quan es va despertar l’endemà, ja havia pres una decisió.

Els criats no havien deixat entrar Aliena a casa de Raixid Alharun. Devia semblar una pidolaire, amb aquella túnica polsosa i les botes gastades, va pensar Aliena, mentre estava plantada a la porta amb el seu fill en braços.

—Digueu a Raixid Alharun que vinc d’Anglaterra i que estic buscant el seu amic Jack Fitzjack —va dir en francès mentre es preguntava si aquells criats de cara fosca eren capaços d’entendre’n una paraula. Després d’una consulta, entre xiuxiueigs, en alguna mena de llengua sarraïna, un dels criats, alt i de rostre i cabells negres com el carbó, va entrar a la casa.

Aliena se sentia cada cop més incòmoda davant la mirada descarada de la resta de criats. Ni tan sols durant el seu inacabable pelegrinatge havia adquirit el do de la paciència. Després de la decepció de Compostel·la, havia continuat la seva ruta per l’interior d’Espanya, en direcció a Salamanca. Allà ningú no recordava un jove pèl-roig interessat en catedrals i trobadors, però un amable monjo li havia dit que a Toledo hi havia una comunitat d’erudits anglesos. Encara que feble, era una esperança. A més, Toledo no estava gaire lluny de Salamanca, de manera que va continuar en ruta pel camí polsós.

Allà l’esperava una altra decepció. Sí, Jack hi havia estat, quin cop de sort! Però per desgràcia ja se n’havia anat. Potser el podria trobar, perquè només li portava un mes d’avantatge… Però una vegada més, ningú no sabia on havia anat.

Quan era a Compostel·la, es podia concebre que Jack hagués pres el camí del sud, perquè hi havia arribat de l’est i perquè, al nord i l’oest, només hi havia mar. Però des de Toledo, hi havia múltiples opcions. Qui sap si s’havia dirigit cap al nord-oest, de tornada a França, o cap a l’oest, a Portugal, o cap al sud, a Granada. I des de la costa espanyola es podia haver embarcat en un vaixell rumb a Roma, Tunis, Alexandria o Beirut.

Aliena havia decidit renunciar a la recerca si no rebia una informació fidedigna sobre el camí que Jack havia pres. Estava esgotada i es trobava molt lluny de casa. Pràcticament no li quedaven energies ni poder de decisió, i no podia encarar la perspectiva de continuar endavant amb tan poques possibilitats d’èxit. Estava disposada a fer mitja volta, tornar a Anglaterra i mirar d’oblidar Jack per sempre.

De la casa blanca va sortir un altre criat. Vestia una indumentària més elegant i parlava francès. També va examinar Aliena de dalt a baix, però s’hi va dirigir amb cortesia.

—Sou amiga de Jack?

—Sí, una vella amiga d’Anglaterra. M’agradaria parlar amb Raixid Alharun.

El criat va mirar el vailet.

—Sóc familiar de Jack —va afegir Aliena.

En realitat, no deixava de ser cert, ja que era l’esposa del germanastre de Jack, i això era una forma de parentiu, per bé que s’havia separat del seu marit.

—Feu el favor d’acompanyar-me —va dir el criat, obrint més la porta.

Aliena va entrar agraïda a la casa. Si no l’haguessin rebut, hauria estat el final del seu viatge.

Va seguir el criat a través d’un agradable pati, deixant enrere una font cantaire. Es preguntava com podia haver arribat Jack fins a la llar d’aquella pròspera família. Una amistat així semblava impensable. Devia haver recitat narracions en vers sota aquelles arcades a l’ombra?

L’habitatge pròpiament dit era un veritable palau, amb estances fresques de sostres elevats, terres de pedra i marbre, mobles molt ben tallats i tapisseries sumptuoses. El criat va aixecar una mà per indicar-li que esperés, i després va estossegar.

Un instant després, va entrar amb discreció a l’habitació una dona sarraïna; era alta, i lluïa una túnica negra. Se subjectava una de les puntes de la túnica davant la boca, en un gest que hauria resultat insultant a qualsevol altre lloc del món.

—Qui ets? —va preguntar en francès, mirant-la de fit a fit.

Aliena es va posar dreta.

—Sóc Aliena, filla del desaparegut comte de Shiring —va respondre amb tota l’altivesa que va poder—. Suposo que tinc el plaer d’estar parlant amb l’esposa de Raixid, el venedor de pebre. —Era tan capaç de practicar aquell joc com qualsevol altra persona.

—I què hi heu vingut a buscar, aquí?

—He vingut a veure Raixid.

—No rep dones.

Aliena va comprendre que no hi havia cap esperança d’obtenir la cooperació d’aquella dona. No obstant això, com que no podia anar enlloc més, ho va tornar a provar.

—Potser sí que voldrà rebre una amiga de Jack —va insistir.

—Jack és el vostre marit?

—No. —Aliena va vacil·lar un instant—. És el meu cunyat.

La dona semblava escèptica. Com la majoria de gent, devia pensar que Jack havia abandonat Aliena després de deixar-la prenyada i que ara ella el perseguia per obligar-lo a casar-s’hi i assumir la manutenció del nen.

La dona es va tombar i va dir alguna cosa en una llengua que Aliena no entenia. Uns segons després tres noies entraven a l’habitació. Per l’aspecte, era evident que es tractava de les seves filles. Els va parlar en la mateixa llengua, i elles van dirigir la mirada cap a Aliena. Tot seguit va tenir lloc una ràpida conversació en què es va pronunciar amb freqüència el nom de Jack.

Aliena se sentia humiliada. Va estar temptada de fer mitja volta i marxar, però això hauria significat la renúncia definitiva a la recerca. Aquella gent desagradable era la seva última esperança.

—On és Jack? —va preguntar en veu alta, interrompent la conversació. La seva intenció era mostrar-se enèrgica, però es va adonar, descoratjada, que la seva veu sonava com una súplica.

Les noies van guardar silenci.

—No sabem on és —va respondre la mare.

—Quan va ser l’última vegada que el vau veure?

La mare va vacil·lar. Era evident que no volia respondre, tot i que, ben mirat, era impossible pretendre ignorar quan l’havien vist per últim cop.

—Va marxar de Toledo l’endemà de Nadal —va admetre, reàcia.

Aliena es va veure forçada a somriure amb amabilitat.

—No recordeu si va dir res sobre el seu lloc de destí?

—Ja us he dit que no sabem on és.

—Potser ho va dir al vostre espòs.

—No, no ho va fer.

Aliena va perdre tota esperança. De manera intuïtiva, sabia que aquella dona sí que sabia alguna cosa. I tanmateix, estava clar que no tenia intenció de revelar-l’hi. Aliena es va sentir feble tot d’una i es va rendir.

—Jack és el pare del meu fill. No creieu que li agradaria veure’l? —va dir amb llàgrimes als ulls.

La més jove de les tres noies va començar a dir alguna cosa, però la seva mare la va interrompre. Entre mare i filla es va produir una discussió acalorada. Es veia que totes dues compartien aquell temperament tan fort. Però al final la filla va callar.

Aliena esperava. No obstant això, les quatre es van limitar a mirar-la. Estava clar que li eren hostils, però era la seva curiositat el motiu que no tinguessin pressa perquè se n’anés. No valia la pena seguir allà. Més li valdria anar-se’n i fer els preparatius per al llarg viatge de tornada a Kingsbridge.

Va respirar a fons i arreplegant tota la força que va poder, va dir amb fredor i fermesa:

—Us agraeixo la vostra hospitalitat.

La mare va tenir la decència d’aparentar una lleugera torbació.

Aliena va sortir de l’habitació.

El criat l’esperava a fora per acompanyar-la cap a la sortida. Aliena intentava aguantar-se les llàgrimes. Haver de reconèixer que tot aquell viatge havia estat en va per culpa de la malignitat d’una dona resultava insuportable.

El criat ja la conduïa pel pati quan, molt a prop de la porta, Aliena va sentir que algú corria darrere seu. Es va tombar i va veure que la filla més jove se li acostava. Es va aturar i va esperar. El criat no sabia què fer.

La noia era menuda i molt maca; el seu cutis tenia un bonic matís daurat i els ulls eren extraordinàriament foscos, gairebé negres. Duia un vestit blanc i immaculat que va fer sentir a Aliena bruta i polsosa.

—L’estimeu? —va preguntar de cop, en un francès improvisat.

Aliena va vacil·lar. Va comprendre que ja no tenia dignitat per perdre.

—Sí. L’estimo —va confessar.

—I ell us estima?

Aliena va estar a punt de respondre que sí, però llavors va recordar que feia més d’un any que no el veia.

—Almenys abans m’estimava —va dir.

—Crec que encara us estima —va afirmar la noia.

—Què us ho fa pensar?

A la noia se li van omplir els ulls de llàgrimes.

—El volia per a mi, i vaig estar a punt de conquerir-lo. —Va mirar el nadó—. Pèl-roig i ulls blaus… —Les llàgrimes li corrien avall per les galtes suaus i morenes.

Aliena se la va quedar mirant. Ara entenia l’acollida hostil que li havien dedicat: la mare volia que Jack es casés amb aquella noia. No devia tenir més de setze anys, però el seu aspecte sensual la feia semblar més gran. Es va preguntar què hi havia hagut entre ells.

—Dieu que vau estar a punt de conquerir-lo? —li va preguntar.

—Sí —va afirmar la jove, en un to desafiant—. Jo sabia que li agradava. En marxar, m’ha destrossat el cor. Però ara ho entenc tot. —Va perdre la mesura i va donar curs a la pena.

Aliena només podia sentir simpatia per una dona que havia estimat Jack i l’havia perdut. Va posar una mà a l’espatlla de la noia en un intent de consolar-la, però hi havia una cosa més important que la compassió.

—Escolta —va dir en un to resolt—. Saps on ha anat?

La noia va aixecar la mirada i va assentir, somicant.

—Digues-m’ho! —li va demanar Aliena.

—A París.

«París!».

Aliena se sentia eufòrica. Havia recuperat el rastre de Jack. París era molt lluny, però gran part del viatge seria ara per terreny conegut, i Jack havia marxat feia només un mes. Va sentir que rejovenia. «L’acabaré trobant», es va dir. «Sé que el trobaré!».

—Anireu a París? —li va preguntar la jove.

—Sí, és clar —va respondre Aliena—. Després d’haver arribat tan lluny, no puc abandonar. Gràcies per dir-m’ho… Moltes gràcies.

—Vull que sigui feliç —es va limitar a dir Aixa. El criat semblava nerviós, com si tot allò li hagués de crear dificultats.

—Va dir alguna cosa més? —va preguntar Aliena—. Quina ruta prendria, o alguna altra cosa que em pugui ajudar?

—Volia anar a París perquè algú li ha dit que allí hi construeixen esglésies esplèndides.

Aliena va assentir amb el cap. Estava convençuda que era així.

—I es va endur la dama plorosa —va afegir la noia.

—La dama plorosa? —va preguntar Aliena, astorada—. Vols dir una dona?

La noia va sacsejar el cap.

—No sé exactament com es diu. Una dama. Plora. Pels ulls.

—Vols dir un quadre? Una dama pintada?

—No entenc —va contestar Aixa, i va mirar cap enrere amb ansietat—. Me n’he d’anar.

Fos el que fos allò de la dama plorosa, no semblava tenir gaire importància.

—Gràcies per ajudar-me —va repetir Aliena.

Aixa es va inclinar i va besar la criatura al front. Les seves llàgrimes van caure sobre les galtones rosades del nadó. Aixa va mirar Aliena.

—M’agradaria ser al vostre lloc.

Va fer mitja volta i va entrar corrents a la casa.

Jack s’allotjava a la rue de la Boucherie, en un suburbi parisenc a la riba esquerra del Sena. Va ensellar el cavall a trenc d’alba. Al final del carrer, va tombar a mà dreta i va franquejar la porta de la torre que protegia el Petit Pont, el pont que conduïa a l’illa on s’aixecava la ciutat.

Les cases de fusta a banda i banda del riu es projectaven sobre les vores del pont. Als trossos entre casa i casa hi havia uns bancs de pedra on, a última hora del matí, famosos professors feien les seves classes a l’aire lliure. El pont va conduir Jack fins a la Juiverie, el carrer més gran de l’illa. A les fleques que hi havia al llarg del carrer, s’amuntegaven tot d’estudiants que es compraven l’esmorzar. Jack va escollir una coca d’anguila fumada.

Va tombar a mà esquerra davant la sinagoga; després, a mà dreta en direcció al palau reial, i va creuar el Grand Pont, el pont que conduïa a la riba dreta. Ja començaven a obrir les petites i ben construïdes botigues dels prestamistes i els orfebres. Al final del pont, va travessar un altre portell i va entrar al mercat del peix, que ja es trobava en plena activitat. Es va obrir camí entre la multitud i va començar a caminar pel carrer enfangat que conduïa a la població de Saint-Denis.

Quan encara era a Espanya, va sentir parlar un paleta viatger sobre l’abat Suger i la nova església que estava construint a Saint-Denis. Aquella primavera, mentre es dirigia al nord travessant França, treballant ací i allà quan necessitava diners, va sentir amb freqüència esmentar Saint-Denis. Deien que els constructors estaven utilitzant dues tècniques noves alhora, la volta de nervadures i els arcs ogivals, i que la combinació resultava sorprenent.

Va cavalcar més d’una hora a través de camps i vinyes. Va deixar enrere el turó de Montmartre, al cim de la qual hi havia un temple romà en runes, i va creuar una vila anomenada Clignancourt. Després de recórrer uns cinc quilòmetres, va arribar a la petita ciutat emmurallada de Saint-Denis.

Denis havia estat el primer bisbe de París. Va ser decapitat a Montmartre, i, després d’això, va continuar caminant, sostenint el cap tallat entre les mans, camp a través, fins a aquell lloc, on va acabar caient. El va enterrar una dona devota, i després van erigir un monestir sobre la seva tomba. L’església es va convertir en lloc d’enterrament dels reis de França. Suger, el bisbe actual, era un home poderós i molt ambiciós que havia reformat el monestir i començava a modernitzar el temple.

Jack va entrar a la ciutat. Va sofrenar el seu cavall al centre de la plaça del mercat per contemplar la façana oriental de l’església. Allà no s’hi veia res de revolucionari. Era una façana a l’estil antic, amb dues torres bessones i tres entrades d’arcs arrodonits. Li va agradar bastant la forma agosarada amb què els estreps sobresortien del mur, però no havia cavalcat gairebé tretze quilòmetres per veure allò.

Va lligar el seu cavall a la baraneta que hi havia davant l’església i s’hi va acostar més. Les talles de les tres portades eren molt bones. Temes desbordants de vida cisellats amb gran exactitud. Jack va entrar a l’església.

A l’interior, es produïa un canvi immediat. Abans de la nau pròpiament dita, hi havia una entrada baixa, o nàrtex. En mirar cap al sostre no va poder sentir-se més excitat. Allà els constructors havien recorregut a una combinació de volta d’ogives i arcs ogivals. Va advertir a l’instant que totes dues tècniques feien una perfecta combinació. La gràcia dels arcs ogivals s’accentuava amb les nervadures que seguien la seva línia.

Però encara hi havia més coses. Entre les nervadures, en lloc de l’habitual xarxa de morter i pedra de maçoneria, el constructor hi havia col·locat pedres tallades, com si es tractés d’una paret. Jack va comprendre que, en ser més forta, la capa de pedres podia ser més prima i per tant més lleugera.

Va descobrir també que aquella combinació presentava una altra particularitat notable. Es podia aconseguir que dos arcs ogivals d’amplàries diferents adquirissin la mateixa altura només ajustant la corba de l’arc, cosa que donava a l’intercolumni un aspecte més natural. Això no era possible amb els arcs arrodonits. L’altura d’un arc de mig punt feia sempre la meitat de la seva amplada, i així, un arc ample havia de ser sempre més alt que un altre d’estret. En un intercolumni rectangular, doncs, els arcs estrets havien d’irrompre des d’un punt més alt del mur que els amples, a fi que a la part superior tots quedessin al mateix nivell i el sostre fos uniforme. El resultat final sempre era esbiaixat. Ara, aquest problema s’havia resolt.

Jack va abaixar el cap per fer descansar el coll. No hauria estat tan content si l’haguessin coronat rei. «Així és com construiré la meva catedral», va pensar.

Va dirigir la mirada al cos central de l’església. La nau pròpiament dita era, sense cap mena de dubte, molt vella, però relativament llarga i ampla. Havia estat edificada feia moltíssims anys per un altre constructor, i era del tot convencional. Però després, al creuer, semblava com si hi hagués esglaons cap avall, que sens dubte conduïen a la cripta i a les sepultures reials, mentre que uns altres es dirigien cap amunt, en direcció al presbiteri, que semblava surar una mica per damunt del terra. Des de l’angle en què es trobava, l’estructura quedava obscurida per la llum enlluernadora del sol que entrava per les finestres de la façana oriental, fins al punt que Jack va pensar que els murs no devien estar acabats i que el sol entraria pels buits. Quan va sortir de la nau al transsepte, va observar que el sol entrava a través de fileres de finestres altes, algunes amb vitralls de colors, i els seus raigs semblaven inundar de llum i color l’enorme estructura de l’església. Jack no arribava a comprendre com s’ho havien fet per disposar d’un espai tan gran de finestres. Semblava que hi hagués més finestres que paret. N’estava encisat. Com s’ho havien fet per no recórrer a la màgia?

Mentre pujava pels esglaons que conduïen al presbiteri, va sentir un estremiment de temor supersticiós. Es va aturar al final i va provar de mirar en la confusió de feixos de llums de colors i pedres que tenia davant seu. Va anar tenint la impressió que ja havia vist una cosa semblant. Però en la seva imaginació. Aquesta era l’església que havia somiat construir, amb les seves grans finestres i voltes ondulades, una estructura de llum i aire que semblava mantenir-se dreta com per art d’encantament.

Un instant després, ho va examinar tot des d’una perspectiva diferent. De sobte tot va encaixar i, com si es tractés d’una revelació, va comprendre el que havien fet l’abat Suger i el seu constructor.

El principi de la volta de nervadura consistia a fer un sostre amb algunes nervadures fortes, omplint amb material els espais entre elles. Havien aplicat aquest principi a tot l’edifici. El mur del presbiteri consistia en uns pilars forts units per finestres. L’arcada que separava el presbiteri de les naus laterals no era un mur, sinó una filera de pilars units per arcs ogivals, deixant amplis espais a través dels quals la llum podia penetrar per les finestres fins al centre de l’església. La mateixa nau estava dividida en dos per una filera de columnes.

Allà s’havien combinat arcs ogivals i voltes de nervadura, igual que al nàrtex, però ara era evident que aquest havia estat un tímid assaig de la nova tècnica. Comparat amb això, el nàrtex era encarcarat, les seves nervadures i motllures massa pesants i els seus arcs excessivament petits. Aquí tot era prim, lleuger, delicat, eteri. Fins i tot els senzills tors eren estrets i les columnes llargues i esveltes.

Hauria semblat massa fràgil per aguantar-se si no hagués estat perquè la nervadura demostrava amb tota claredat que el pes de la construcció reposava sobre els estreps i les columnes. Era una demostració irrefutable que un gran edifici no necessita murs gruixuts amb finestres minúscules i estreps massissos. Sempre que el pes es distribuís amb una precisió exacta sobre una carcassa capaç de suportar-lo, la resta de la construcció podia ser una obra lleugera de pedra treballada, vidre, o, fins i tot, un espai buit. Jack estava encisat. Era gairebé com enamorar-se.

Euclides havia estat una revelació, però això era més que una revelació, perquè a més era bonic. Jack havia tingut visions d’una església com aquella, i ara en contemplava una, la tocava, dret sota la volta, que semblava arribar fins al cel.

Va rodejar l’extrem oriental, l’absis, mirant la volta de la nau doble. Les nervadures s’arquejaven sobre el seu cap semblants a les branques en un bosc d’arbres de pedra perfectes. Allà, igual que al nàrtex, el rebliment entre les nervadures del sostre estava fet amb pedra tallada i morter, en lloc de pedra de maçoneria i morter, un rebliment més senzill però més feixuc. El mur exterior de la nau tenia parelles de grans finestres amb la part superior fent una ogiva, acoblant-se d’aquesta manera als arcs ogivals. Aquella arquitectura revolucionària trobava un complement perfecte en els vitralls. Jack mai no havia vist vidres de color a Anglaterra. A França, se’n trobaven amb freqüència, però a les finestres petites de les esglésies fetes a l’estil antic no descobrien tota la seva bellesa. A Saint-Denis, l’efecte del sol matinal que vessava a través de les finestres en variats i prodigiosos colors era més que bonic: era captivador.

Com que l’església era arrodonida, les naus laterals es corbaven al seu voltant per trobar-se a l’extrem oriental, formant una galeria circular o deambulatori. Jack va recórrer aquell semicercle i després, fent mitja volta, va tornar al punt de partida, encara meravellat.

I llavors, va veure una dona.

La va reconèixer.

Ella va somriure.

Jack va sentir que el cor li feia un salt.

Aliena es va protegir els ulls amb la mà. La llum del sol que entrava per les finestres de l’extrem oriental de l’església l’encegava. Semblant a una visió, avançava cap a ella una figura com si sorgís d’aquella resplendor de colors. Els seus cabells eren vermells com el foc. Es va acostar més. Era Jack.

Aliena va pensar que es desmaiava.

Ell va seguir caminant i a la fi es va aturar davant seu. Estava prim, terriblement prim, però en els seus ulls brillava una emoció intensa. Es van mirar un instant en silenci.

Quan Jack finalment va parlar, va fer una veu ronca.

—Ets realment tu?

—Sí —va respondre Aliena en un xiuxiueig gairebé inaudible—. Sóc jo.

La tensió era excessiva i va començar a plorar. Jack la va estrènyer amb força entre els seus braços. Enmig de tots dos hi havia el petit.

—Vinga, vinga —li va dir, donant-li uns copets a l’esquena, com si fos una nena.

Aliena es va recolzar en ell, aspirant la seva coneguda olor, escoltant la seva veu familiar que la tranquil·litzava i deixant que les seves llàgrimes li caiguessin a l’espatlla ossuda.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar Jack, mirant-la de fit a fit.

—Et buscava —va contestar Aliena.

—Em buscaves? —va repetir ell, incrèdul—. I doncs…? Com m’has trobat?

Aliena es va eixugar els ulls.

—T’he seguit —va respondre.

—De quina manera?

—Anava preguntant a la gent si t’havien vist. Sobretot a paletes, però també a alguns monjos i hostalers.

—Vols dir que…, has estat a Espanya? —va preguntar Jack amb expressió de sorpresa.

Aliena va assentir.

—Compostel·la i després Salamanca. Finalment, Toledo.

—Quant de temps fa que viatges?

—Les tres quartes parts d’un any.

—Però…, per què?

—Perquè t’estimo.

Jack semblava confós. Li van saltar les llàgrimes.

—Jo també t’estimo —va mormolar.

—De debò? Encara m’estimes?

—Sí, sí.

Aliena estava convençuda que ho deia de cor. Va aixecar la cara. Jack es va inclinar damunt del nadó i ella el va besar suaument. El frec dels seus llavis va fer que sentís una mena de vertigen.

El nen va començar a plorar.

Aliena va interrompre el petó i va bressolar el seu fill, que es va tranquil·litzar a l’instant.

—Com es diu el nen? —va preguntar Jack.

—Encara no li he posat nom.

—Per què no? Ja deu tenir un any.

—Perquè ho volia consultar amb tu.

—Amb mi? —va preguntar Jack, estranyat—. I Alfred? És el pare qui… —No va acabar la frase—. Que potser…? És meu, Aliena?

—Mira’l —es va limitar a dir Aliena.

—Pèl-roig… Deu haver passat un any i tres quarts d’ençà…

Aliena va fer un gest d’assentiment.

—Déu meu! —va exclamar Jack, desconcertat—. El meu fill. —Va empassar-se la saliva.

Aliena li escrutava la cara mentre ell mirava d’assimilar la notícia. Ho havia de considerar el final de la seva joventut i la seva llibertat? La seva expressió es va tornar solemne. En general un home té nou mesos per endavant per acostumar-se a la idea de ser pare, però ell es veia en la circumstància d’haver d’assumir-ho a l’instant. Va mirar de nou el nadó i al final va somriure.

—El nostre fill —va dir—. Estic molt content.

Aliena va sospirar complaguda. Les coses al final es redreçaven.

—I què me’n dius, d’Alfred? —va afegir Jack—. Sap que…?

—És clar. Només havia de mirar el nen. A més… —Aliena semblava incòmoda—. A més la teva mare va maleir el matrimoni, i Alfred no va ser capaç de, ja saps, de fer…, res.

Jack va riure amb aspror.

—Això sí que és veritable justícia —va declarar.

A Aliena no li va agradar el to amb què ho va dir.

—Per a mi ha estat molt dur —li va assegurar en un to de lleu retret.

Jack va canviar d’expressió.

—Ho sento —es va disculpar—. Com va reaccionar, Alfred?

—Quan va veure el nen em va fer fora de casa.

—Et va fer mal? —va preguntar Jack, impacient.

—No.

—Tot i així és un porc.

—M’alegro que acabés així. Gràcies a això vaig sortir a buscar-te. I al final t’he trobat. Sóc tan feliç que no sé què fer.

—Has estat molt valenta —va dir Jack—. Encara no m’ho puc creure. M’has seguit fins aquí!

—Ho tornaria a fer! —va afirmar Aliena amb fervor.

Jack li va fer un altre petó.

—Si insistiu a comportar-vos de manera impúdica a l’església, quedeu-vos a la nau, feu el favor —va dir una veu en francès. Era un monjo jove.

—Ho sento, pare —va contestar Jack mentre agafava Aliena pel braç.

Van baixar pels esglaons i van creuar la part sud del transsepte.

—Vaig ser monjo durant un temps… Sé que per a ells és dur veure uns amants feliços que es besen.

«Amants feliços», es va dir Aliena. «Això és el que som».

Van caminar al llarg de l’església i van sortir a l’atrafegada plaça del mercat. Aliena amb prou feines es podia creure que era allà, sota el sol, amb Jack al seu costat. La seva felicitat era tan gran, que gairebé li resultava insuportable.

—Bé —va dir Jack—. Què podem fer?

—No ho sé —va replicar ella amb un somriure.

—Doncs comprem-nos una fogassa de pa i una ampolla de vi i anem al camp a esmorzar.

—Sembla el paradís.

Van anar a la fleca i a un celler i després van comprar un gran tall de formatge a una lletera del mercat. En un tres i no res sortien del poble en direcció als camps. Aliena no apartava la vista de Jack per assegurar-se que, en efecte, era allà, cavalcant al seu costat, respirant i somrient.

—Com li ha anat a Alfred, l’obra de la catedral? —va preguntar Jack.

—No t’ho he dit, és veritat. —Aliena havia oblidat que Jack havia estat molt de temps fora d’Anglaterra—. Es va produir un terrible desastre… La teulada es va enfonsar.

—Com? —L’exclamació va sobresaltar el cavall de Jack, que el va haver de calmar—. Com va passar?

—No ho sap ningú. El diumenge de Pentecosta van tenir a punt les voltes en tres intercolumnis, i després tot es va ensorrar durant l’ofici. Va ser espantós… Van morir setanta-nou persones.

—És terrible. —Jack estava molt impressionat—. Com s’ho va prendre, el prior Philip?

—Molt malament. Ha renunciat a continuar la construcció. Sembla haver perdut tota l’energia. Ara no fa res.

A Jack li resultava difícil imaginar-se Philip així. Sempre s’havia mostrat ple d’entusiasme i decisió.

—Què ha passat amb els artesans?

—Tots se n’han anat, a poc a poc. Alfred ara viu a Shiring i es dedica a construir cases.

—Kingsbridge deu estar mig buit.

—Està tornant a ser el que era, un poblet.

—Em pregunto què va ser el que Alfred va fer malament —va mormolar Jack de forma gairebé imperceptible—. Aquella volta de pedra no va figurar mai als plànols originals de Tom, però Alfred va fer més grans els contraforts perquè en suportessin el pes, de manera que devia estar ben feta.

Aquella notícia l’havia entristit, i van cavalcar en silenci. A un parell de quilòmetres de Saint-Denis van fermar els seus cavalls a l’ombra d’un om i es van asseure a la vora d’un verd camp de blat, al costat d’un rierol, per menjar. Jack va fer un glop de vi i va fer petar els llavis.

—A Anglaterra no hi ha res que s’assembli al vi francès —va comentar. Va partir la fogassa i en va donar un tros a Aliena.

Ella es va descordar tímidament la pitrera d’encaix del seu vestit i va donar el pit al nadó. En adonar-se que Jack la mirava, va enrogir. Es va escurar la gola.

—Ja saps quin nom t’agradaria posar-li? —va preguntar per dissimular la seva torbació—. Jack, potser?

—No ho sé. —Semblava pensatiu—. Jack és el pare que mai no vaig conèixer. Potser va ser un mal presagi que em donessin el mateix nom que ell. Qui ha estat més a prop de ser un pare veritable per a mi ha estat Tom.

—T’agradaria que es digués Tom?

—Em sembla que sí.

—Tom era un home tan gran… Què et sembla Tommy?

—Que sigui Tommy —va dir Jack.

Indiferent a la transcendència d’aquell moment, Tommy s’havia quedat adormit després de prendre el pit. Aliena el va deixar a terra amb un mocador plegat que li feia de coixí. Després, va mirar Jack. Se sentia incòmoda. Desitjava que li fes l’amor, allà mateix, a la gespa, però estava segura que ell s’escandalitzaria si l’hi demanava, de manera que es va limitar a mirar-lo i esperar.

—Si et dic una cosa, promet-me que no tindràs mala opinió de mi —li va demanar Jack.

—T’ho prometo —va dir ella.

—Des que t’he vist, amb prou feines he pogut pensar en res més que en el teu cos despullat sota el vestit —va confessar, torbat.

Aliena va somriure.

—No tinc mala opinió de tu —va replicar—. Al contrari, m’afalaga.

Jack la va contemplar, mirant de dissimular la seva impaciència.

—T’estimo quan em mires així —li va dir Aliena. Jack es va empassar la saliva amb dificultat. Aliena va estirar els braços cap a ell, que s’hi va acostar i la va abraçar.

Havien transcorregut gairebé dos anys des de l’únic cop que van fer l’amor. Aquell matí tots dos s’havien sentit corpresos pel desig i el dolor, però ara no eren sinó dos amants al camp. Tot d’una, l’angoixa es va apoderar d’Aliena. «Tot aniria bé? Seria terrible que alguna cosa anés malament després de tant de temps».

Es van tombar a la gespa, un al costat de l’altra, i es van fer un petó. Aliena va tancar els ulls i va obrir la boca. Va sentir la mà frisosa d’ell al seu cos, acariciant-la. Va notar un pessigolleig als engonals. Jack li va besar les parpelles i la punta del nas.

—T’he enyorat fins al dolor. Cada dia —va xiuxiuejar.

Aliena el va abraçar amb força.

—Sóc molt feliç d’haver-te conegut.

Van fer l’amor tranquil·lament, feliços, a l’aire lliure, amb el sol caient sobre seu i el rierol que fluïa, cantant, al seu costat. Tommy va dormir durant tota l’estona i quan es va despertar ja havien acabat.

L’estatueta de fusta de la dama no havia plorat d’ençà que havia sortit d’Espanya. Jack no sabia com funcionava, de manera que no entenia per què no havia vessat llàgrimes fora del seu país. No obstant això, tenia la vaga idea que les llàgrimes brollaven en fer-se de nit, i que les provocava el sobtat refredament de l’aire. A més, com que s’havia adonat que les postes de sol eren més graduals als territoris septentrionals, sospitava que el problema estava relacionat amb els capvespres més lents. Malgrat tot, va conservar la figura. Resultava bastant voluminosa, però era un record de Toledo i li tornava Raixid i Aixa a la memòria, encara que això no ho va esmentar a Aliena. Així, quan un pedraire de Saint-Denis va necessitar un model per a una estàtua de la Verge, Jack va portar la dama de fusta a l’allotjament dels paletes i la va deixar allà.

L’abadia l’havia contractat per treballar en la reconstrucció de l’església. El nou presbiteri que tant l’havia enlluernat no estava del tot complet i l’havien d’acabar a temps per a la cerimònia de la consagració, a mitjan estiu. No obstant això, l’enèrgic abat ja preparava la reconstrucció de la nau d’acord amb el nou i revolucionari estil, i va contractar Jack perquè esculpís per endavant.

L’abadia li va llogar una casa al poble i Jack s’hi va traslladar, acompanyat d’Aliena i Tommy.

La primera nit que hi van passar, Aliena i Jack van fer cinc vegades l’amor. Viure junts com a marit i muller els semblava la cosa més natural del món. Al cap d’uns dies, Jack se sentia com si haguessin viscut junts tota la vida. Ningú no els va preguntar si la seva unió havia estat beneïda per l’Església.

El mestre constructor de Saint-Denis era el millor paleta que Jack havia conegut mai. Mentre acabaven el nou presbiteri i es preparaven per reconstruir la nau, Jack observava el mestre i assimilava tot el que feia. Els avenços tècnics introduïts allà eren gràcies a ell, no a l’abat. En general, Suger es mostrava favorable a les noves idees, encara que estava més interessat en l’ornament que en l’estructura. El seu projecte preferit era el d’un nou sepulcre per a les restes de sant Denis i els seus dos companys, Rústic i Eleuteri. Les relíquies es conservaven a la cripta, però Suger tenia la intenció de pujar-les al nou presbiteri perquè tothom les pogués venerar. Els tres fèretres descansarien en un sepulcre de pedra revestit de marbre negre. La part superior del sepulcre era una església en miniatura feta amb fusta daurada. A la nau central i a les laterals hi havia tres fèretres buits, un per a cada màrtir. El sepulcre seria instal·lat al centre del nou presbiteri, adossat a la part de darrere del nou altar major. Ja estaven col·locats al seu lloc tant l’altar com la base del sepulcre. L’església en miniatura es trobava al taller dels fusters, on un minuciós artesà anava daurant acuradament la fusta amb or batut. Suger no era un home que fes les coses a mitges.

Mentre s’acceleraven els preparatius per a la consagració, Jack es va adonar que el bisbe era un organitzador formidable. Suger havia convidat totes les persones d’importància, i la majoria havia acceptat. Destacaven el rei i la reina de França, i hi havia dinou bisbes i arquebisbes, inclòs l’arquebisbe de Canterbury. Els artesans anaven pescant fragments de notícies mentre treballaven dins i fora de l’església. Jack veia amb freqüència el mateix Suger, amb el seu hàbit de teixit bast, que caminava al voltant del monestir mentre donava instruccions a uns monjos que el seguien com xais. Li recordava Philip de Kingsbridge. Els seus orígens eren tan humils com els de Philip. En segon lloc, com ell, havia reorganitzat les finances i havia administrat amb mà ferma les propietats del monestir, fent que els ingressos es multipliquessin, i també, igual que Philip, s’havia gastat els diners addicionals en la construcció del temple. En últim lloc, era tan actiu, enèrgic i d’idees tan sòlides com Philip.

L’única diferència, segons Aliena, era que Philip ja no era res de tot això.

Jack no s’ho acabava de creure. Un Philip apagat i abúlic era tan inimaginable com un Waleran Bigod amable. Philip havia sofert un seguit de decepcions terribles. Primer, l’incendi de la ciutat. Jack encara s’estremia en recordar aquell dia tan espantós. El fum, el terror, els sinistres genets amb les seves torxes i el pànic de la multitud. Potser va ser llavors que Philip va perdre els ànims. La ciutat va perdre la persona que li donava impuls. Jack se’n recordava molt bé. Un ambient de por i incertesa va envair l’indret, com un presagi de la seva decadència. No era gens estrany que Philip hagués volgut convertir la cerimònia d’inauguració del nou presbiteri en un símbol de renovada esperança. Si el resultat d’això havia estat un nou desastre, es deuria haver rendit definitivament.

Els paletes i els artesans s’havien dispersat, el mercat havia anat declinant i la població reduint-se. Aliena va dir que la gent jove també en començava a marxar, per anar a Shiring. De fet, no era sinó un problema de moral. El priorat continuava conservant totes les seves propietats, inclosos els grans ramats d’ovelles que aportaven centenars de lliures cada any. Si només fos un problema de diners, era innegable que Philip podria permetre’s reprendre la construcció. És clar que no seria fàcil. Els paletes, supersticiosos, tindrien por d’haver de treballar en una església que ja s’havia esfondrat. I seria difícil despertar de nou l’entusiasme de la gent. Ara bé, segons el que Aliena sostenia, el principal problema era que Philip havia perdut els ànims. A Jack li hauria agradat poder fer alguna cosa per ajudar Philip a recuperar-los.

Mentrestant, dos o tres dies abans de la cerimònia, van començar a arribar a Saint-Denis els bisbes, arquebisbes, ducs i comtes convidats. Tots van ser conduïts a admirar les obres. El mateix Suger va guiar els visitants més distingits. Als dignataris menys importants els van acompanyar monjos o artesans. Tots van quedar meravellats davant la bellesa de la nova construcció i l’assolellat efecte dels grans vitralls multicolors. Com que gairebé tots els caps destacats de l’Església de França contemplaven allò, Jack va tenir la impressió que el nou estil seria molt imitat i es propagaria ràpidament. De fet, tots aquells paletes que deien que havien treballat a Saint-Denis eren molt sol·licitats. Mai no hauria imaginat que dirigir-se cap allà seria una decisió tan intel·ligent. Les seves expectatives de projectar i construir una catedral ell mateix havien augmentat espectacularment.

El rei Lluís, la seva dona i la seva mare van arribar dissabte, i es van instal·lar a casa de l’abat. Aquella nit es van entonar matines des del crepuscle fins a l’alba. En sortir el sol, ja hi havia una multitud de camperols i ciutadans parisencs fora de l’església, esperant el que prometia ser la més gran assemblea d’homes sants, i també d’homes poderosos, que la majoria d’ells podria veure mai. Jack i Aliena es van unir als congregats tan aviat com Aliena va acabar de donar el pit a Tommy.

Arribarà un dia, va pensar Jack, que diré a Tommy: «Tu no ho recordes, però quan tenies exactament un any vas veure el rei de França».

Van comprar pa i sidra i van esmorzar tot esperant el començament de l’acte. Al públic no li estava permès, és clar, entrar a l’església, i els homes d’armes del rei el mantenien a distància; però totes les portes estaven obertes i la gent se situava al davant per veure-ho millor. La nau era plena de dames i cavallers de la noblesa. Per sort, el presbiteri estava elevat a causa de la gran cripta de sota, de manera que Jack podria seguir perfectament la cerimònia.

L’activitat a l’extrem de la nau era gran i, tot d’una, els nobles es van inclinar. Per damunt dels seus caps cots, Jack va veure que el rei entrava a l’església pel costat sud. No li podia distingir les faccions, només la túnica porpra, que era com una explosió esclatant de color mentre avançava cap al centre del corredor i s’agenollava a l’altar major.

Immediatament després, van entrar els bisbes i arquebisbes, tots vestits amb una enlluernadora indumentària blanca amb brodats daurats. Cada bisbe portava el seu bàcul. En realitat, els bàculs havien de ser com gaiatos de pastor, però n’hi havia tants d’adornats amb pedres precioses, que la processó centellejava com un rierol de muntanya sota els raigs del sol.

Van creuar lentament el temple i van pujar pels esglaons que conduïen al presbiteri, disposats a ocupar els llocs reservats al voltant de la pila baptismal, que contenia, com Jack sabia perquè havia presenciat tots els preparatius, uns quants litres d’aigua beneita. Després d’això va venir un moment de calma, durant el qual es van dir oracions i es van cantar himnes. La gentada s’agitava inquieta i Tommy semblava molest. Després, els bisbes es van posar novament en marxa formant una processó.

Per un instant, van sortir de l’església per la porta sud i van desaparèixer a l’interior del claustre causant decepció en els espectadors, però van tornar a emergir dels edificis monàstics i van desfilar davant per davant de la façana del temple. Cada bisbe portava en una mà una mena de pinzell anomenat salpasser i un atuell d’aigua beneita. A mesura que passaven cantant, introduïen el salpasser a l’aigua i ruixaven els murs de l’església. La multitud es va abalançar damunt seu, demanant una benedicció i mirant de tocar els vestits blancs com la neu dels sants barons. Els homes d’armes del rei apartaven la gent amb els bastons per fer-los retrocedir. Jack no s’hi va acostar. No necessitava cap mena de benedicció i preferia mantenir-se a distància d’aquells bastons.

La processó va fer el seu majestuós recorregut al llarg de la part nord de l’església, i la multitud la va seguir, trepitjant les tombes del cementiri. Alguns espectadors s’havien anticipat a prendre posicions allà i maldaven perquè els nouvinguts no els les prenguessin. Es va produir alguna topada per aquest motiu.

Els bisbes van deixar enrere el pòrtic nord i van continuar caminant al voltant del semicercle de l’extrem est, la part nova. Allà era on s’havien construït els tallers dels artesans, i la gentada començava a envair aquell terreny amenaçant de derrocar les febles construccions de fusta. Quan el cap de la processó va tornar a desaparèixer a l’interior de l’abadia, els curiosos més impacients van empènyer cap endavant. Els homes del rei van respondre amb una violència que va anar en augment a mesura que la situació de descontrol es va anar estenent.

Jack es va començar a sentir inquiet.

—No m’agrada el caire que està prenent això —va dir a Aliena.

—A mi tampoc —va dir ella—. Més val que marxem.

Abans que poguessin moure’s, va esclatar una baralla entre els homes del rei i un grup de joves que eren a primera línia. Els homes d’armes estomacaven els joves amb els seus bastons, però aquests, en lloc d’acovardir-se, s’hi tornaven. El bisbe que tancava la processó es va afanyar a entrar al claustre, i va ruixar precipitadament amb aigua beneita l’última part del presbiteri. Quan els sants barons es van perdre de vista, la gentada va concentrar la seva atenció en els homes d’armes. Algú va llançar una pedra que va encertar el front d’un d’ells. La seva caiguda a plom va anar acompanyada de visques. La brega no va trigar a generalitzar-se. Cada cop acudien més homes d’armes des de la façana oest per defensar els seus camarades.

Allò es convertiria en un motí.

No hi havia l’esperança que la cerimònia retingués l’atenció de la gentada. Jack sabia que els bisbes i el rei baixaven en aquell instant a la cripta per recollir les restes de sant Denis. Desfilarien al voltant del claustre amb la despulla, però no sortirien a l’exterior. Els dignataris no tornarien a comparèixer fins que hagués acabat l’ofici sagrat. L’abat Suger no havia previst una quantitat d’espectadors tan gran, i tampoc no havia pres cap mesura per mantenir-los distrets. La multitud estava insatisfeta i acalorada, perquè el sol estava amunt, i volia donar curs a les seves emocions.

A diferència de la multitud, els homes del rei anaven armats. Semblava que haguessin de tenir tots els trumfos, però algú va tenir la bona idea d’irrompre a les cabanes dels artesans per buscar eines. Un parell de joves van esbotzar la porta d’una de les cabanes i uns instants després en van sortir amb martells. Entre la multitud hi havia paletes, i alguns es van obrir camí fins a les cabanes per mirar d’impedir que la gent hi entrés, però es van veure incapaços de contenir l’allau i van ser bruscament apartats.

Jack i Aliena intentaven escapar d’aquell batibull, però la gent que empenyia per darrere els ho va impedir. Jack mantenia Tommy estrenyent-lo contra el pit, protegint l’esquena del menut amb els braços i cobrint-li el caparró amb les mans mentre forcejava per mantenir-se a prop d’Aliena. Llavors va veure un home petit i de barba negra que sortia furtivament de la cabana dels paletes portant a les mans la figura de fusta de la dama que plorava. «Mai més no la tornaré a veure», es va dir amb tristesa, però estava massa ocupat a sortir d’aquella horrible situació per amoïnar-se per aquell robatori.

Malgrat tots els seus esforços, es va veure impulsat cap endavant, en direcció a la portalada nord, on la lluita era més aferrissada. I es va adonar que el mateix li estava succeint al lladre de la barba negra. L’home intentava fugir amb el botí, prement contra el seu pit l’estàtua de fusta igual que Jack feia amb Tommy. Però també es veia obligat a seguir on era per culpa de la pressió de la multitud.

De sobte, Jack va tenir una idea. Va fer que Aliena agafés Tommy.

—No t’apartis de mi —li va indicar.

Després, va engrapar el lladre i va intentar arrabassar-li la figura. L’home, inicialment, s’hi va resistir, però Jack era més gran i, a més, al lladre li interessava per damunt de tot salvar la pell. Al cap d’un moment, doncs, va deixar anar la presa.

Jack va alçar l’estatueta sobre el seu cap.

—Reverencieu la Verge Santa!

Al principi ningú no li va prestar atenció. Però després dues persones el van mirar.

—No toqueu la Verge Santa! —va cridar Jack amb totes les seves forces.

La gent que el rodejava va retrocedir, deixant un buit al voltant d’ell, que va començar a enfervorir-se.

—És pecat profanar la imatge de Nostra Senyora!

Mantenint la figura ben amunt sobre el cap, va seguir caminant cap a l’església. «Potser això resultarà», es va dir mentre sentia que renaixia l’esperança. La majoria de gent va deixar de barallar-se per saber què passava.

Jack va girar el cap enrere. Aliena el seguia. En realitat, no hauria pogut fer una altra cosa, perquè la gent l’empenyia. Però la lluita començava a decaure. La gentada havia canviat de direcció i mirava cap a Jack, i unes quantes persones van començar a repetir, extàtiques, les seves paraules.

—És la mare de Déu… Salve. Obriu pas a la Santíssima Verge…

Tot el que la gent volia era espectacle, i ara que Jack els n’oferia un, ja no els interessava la brega, tot i que encara hi havia un parell de grupets en plena gresca als extrems. Jack continuava avançant amb tota solemnitat. Estava una mica atònit per la facilitat amb què havia aturat el motí. La multitud el va seguir fins a la portalada nord de l’església. Allà, va dipositar la figura a terra, amb gran reverència, a l’ombra fresca del llindar. Feia poc més de mig metre d’alçada, i allà a terra semblava menys impressionant.

La gent es va amuntegar davant la porta, a l’expectativa. Jack no sabia què havia de fer a continuació. Probablement la gent esperava un sermó. S’havia comportat com un eclesiàstic, portant ben alt la figura i pronunciant sonores advertències, però les seves habilitats sacerdotals no passaven d’allà. Se sentia temorós. Què faria aquella multitud si ara els decebia?

De sobte es va sentir una exclamació general.

Jack va mirar cap enrere. Alguns dels nobles de la congregació formaven un grup al transsepte nord, mirant cap enfora, però Jack no veia res que justifiqués l’embadocament de la gent.

—Un miracle! —va cridar algú, i uns altres van repetir les seves paraules.

—Un miracle!

—Un miracle!

Jack va mirar la figura i a l’instant ho va entendre tot. Dels seus ulls brollava aigua. En un principi va quedar meravellat, com tota la resta, però a l’instant va recordar la seva teoria que la dama plorava quan es produïa un descens sobtat de temperatura, com succeïa a les regions del sud en caure la nit. L’estàtua acabava de ser traslladada de la calitja del dia a la portalada nord, i la frescor al llindar d’aquesta portalada explicava les llàgrimes. Però, és clar, la gent tot això no ho sabia. Tot el que veien era una estàtua que plorava, i això els tenia meravellats.

Una dona que era al davant va llançar una moneda de plata francesa, equivalent a un penic, als peus de la imatge. Jack es va haver d’aguantar el riure. De què serviria llançar diners a un tros de fusta? Però l’adoctrinament d’aquella gent era tan gran, que la reacció davant d’una cosa sagrada era donar diners d’una forma automàtica. Molts van seguir l’exemple de la dona.

A Jack no li havia passat mai pel cap que la joguina de Raixid pogués donar diners. En realitat, no podia ser en benefici de Jack, ja que la gent no donaria res si sabés que el seu destí final era la bossa particular de Jack. Però, per a qualsevol església, aquella figura podia representar una fortuna.

Quan va arribar a aquesta conclusió, va saber què havia de fer.

Va ser com una fogonada i va començar a parlar abans que ell mateix n’hagués copsat totes les implicacions. Les paraules li sortien per la boca mentre li venien els pensaments al cap.

—La Verge de les Llàgrimes no em pertany a mi, sinó a Déu —va dir.

Es va fer un silenci. Era el sermó que la multitud esperava. Darrere de Jack, els bisbes cantaven dins l’església, però ja ningú no s’interessava pel que feien.

—Durant centenars d’anys, s’ha esllanguit en terres sarraïnes —va prosseguir Jack.

No tenia ni idea de quina era la història de l’estàtua, però li semblava que això no tenia cap importància. Els mateixos sacerdots no comprovaven mai la veracitat de les històries de miracles i relíquies sagrades.

—Ha recorregut moltes milles —va continuar Jack—, però el seu viatge encara no ha acabat. El seu destí és la catedral de Kingsbridge, a Anglaterra.

Es va trobar amb la mirada d’Aliena, que l’escoltava astorada. No va resistir la temptació de fer l’ullet perquè sabés que s’ho anava empescant a mesura que parlava.

—Jo tinc la missió sagrada de portar-la a Kingsbridge; —va continuar—. Allà hi trobarà finalment la pau. —Mentre mirava a Aliena se li va acudir la inspiració més brillant i definitiva, i va afegir—: He estat designat mestre constructor de la nova catedral de Kingsbridge. —Aliena es va quedar amb la boca oberta. Jack va mirar cap a un altre costat—. La Verge de les Llàgrimes ha ordenat que s’erigeixi en el seu honor, a Kingsbridge, una església nova i més gloriosa, i amb la seva ajuda li construiré una capella que serà com el nou presbiteri acabat de consagrar aquí i que ha de contenir les despulles sagrades de sant Denis. —Va abaixar la vista i els diners del terra a li van donar la idea per al toc final—. Les vostres monedes s’utilitzaran per a la construcció de la nova catedral —va dir—. La Verge de les Llàgrimes dóna la seva benedicció a tothom, home, dona o nen, que ofereixi un donatiu per ajudar a la construcció de la seva nova llar.

Es va produir un moment de silenci. Després, els que es trobaven allí van començar a llançar monedes a terra al voltant de la base de la figura. Alguns exclamaven «Al·leluia» o «Lloat sia Déu», mentre que altres demanaven una benedicció o algun favor específic: «Feu que Robert es posi bé» o «Permeteu que Anne concebi», i fins i tot: «Doneu-nos una bona collita». Jack estudiava els rostres. Aquelles persones estaven excitades, se sentien transportades i benaurades. Empenyien cap endavant, clavant-se cops de colze en el seu afany per entregar els seus diners a la Verge de les Llàgrimes. Jack va tornar a abaixar els ulls contemplant meravellat com als seus peus les monedes s’apilaven com neu arrossegada pel vent del nord.

La Verge de les Llàgrimes va produir el mateix efecte en totes les ciutats i viles de camí a Cherbourg. Solia acudir tota una multitud mentre travessaven en processó el carrer major i després, un cop que s’aturaven davant la façana de l’església per donar temps que arribés tota la població, conduïen la figura a l’interior del temple, on començava a plorar. A partir d’aquell moment els devots s’ensopegaven els uns amb els altres en el seu afany de donar diners per a la construcció de la catedral de Kingsbridge.

Abans, però, havien estat a punt de perdre l’estatueta. Els bisbes i arquebisbes reunits a Saint-Denis l’havien examinada i havien proclamat que era genuïnament miraculosa. L’abat Suger se la va voler quedar per a Saint-Denis. Primer va oferir una lliura a Jack, després deu, i va pujar fins a cinquanta. Quan va comprendre que a Jack no li interessaven els diners, va amenaçar amb quedar-se la figura per la força, però l’arquebisbe Theobald de Canterbury l’hi va impedir. Theobald, que havia intuït el potencial econòmic d’aquella imatge, volia que estigués a Kingsbridge, ja que pertanyia a la seva diòcesi. Suger va cedir de mala gana, expressant reserves grolleres sobre la realitat del miracle.

A Saint-Denis, Jack havia dit als artesans que contractaria tots els que volguessin seguir-lo fins a Kingsbridge. Tampoc allò no va agradar gaire a Suger. De fet, era previsible que la majoria es quedaria treballant on era, per allò de «més val un pardal a la mà que una perdiu en l’aire», però n’hi havia que provenien d’Anglaterra i potser la perspectiva de tornar-hi els temptaria. Finalment, els altres farien córrer la veu, perquè el deure de tot paleta era fer saber als seus germans l’existència de nous projectes de construcció. En cosa de setmanes, artesans de tota la cristiandat afluirien a Kingsbridge de la mateixa manera que Jack havia acudit a les sis o set obres en què havia treballat els últims dos anys. Aliena li va preguntar què faria si el priorat de Kingsbridge no el nomenava mestre constructor. Jack no en tenia ni idea. Havia fet aquell anunci sense pensar-hi, però no tenia plans alternatius en cas que les coses no sortissin com ell volia.

L’arquebisbe Theobald, després d’haver reclamat la Verge de les Llàgrimes per a Anglaterra, no estava disposat que Jack se l’endugués així com així. Va enviar dos sacerdots del seu seguici, Reynold i Edward, perquè acompanyessin Jack i Aliena al llarg del seu viatge. Al principi, aquella imposició va molestar Jack, però aviat va simpatitzar amb els sacerdots. Reynold era un jove d’expressió jovial, donat a la controvèrsia i molt inquiet i intel·ligent. Estava summament interessat en les matemàtiques que Jack havia après a Toledo. Edward era un home de més edat, de tarannà bonifaci i una mica golafre. La seva principal tasca consistia, com era natural, a assegurar-se que ni la més mínima part dels diners recaptats amb les donacions anés a parar a la bossa de Jack. Al final, els sacerdots van utilitzar aquelles donacions per pagar les seves despeses de viatge, mentre que Aliena i Jack van haver de pagar-se les seves despeses. A l’arquebisbe li hauria anat millor si hagués confiat en Jack.

Van anar a Cherbourg de camí a Barfleur, on prendrien el vaixell cap a Wareham. Jack va saber que alguna cosa anava malament abans que arribessin al centre del petit poble de costa. La gent no mirava la Verge de les Llàgrimes.

Miraven Jack.

Els sacerdots se’n van adonar al cap d’una estona. Portaven la figura sobre un petit tabernacle de fusta, com feien sempre que entraven a una ciutat.

—Què passa? —va preguntar Reynold a Jack, quan una multitud creixent els va començar a seguir.

—No ho sé.

—Estan més interessats en tu que en la figura. Has estat aquí?

—Mai.

—Els qui es fixen en Jack són els més grans. Els joves sí que miren l’estatueta —va observar Aliena.

Tenia raó. Els nens i els joves reaccionaven amb curiositat davant la figura. Era la gent de mitjana edat qui mirava Jack. Aquest va intentar tornar-los la mirada, i va advertir que la seva actitud els atemoria. Un, en veure’l, va començar a senyar-se.

—Què tenen contra mi? —es va preguntar en veu alta.

No obstant això, la seva processó atreia seguidors amb la mateixa rapidesa de sempre i van arribar a la plaça del mercat amb una multitud darrere. Van col·locar la Verge a terra, davant l’església. A l’aire hi surava una olor d’aigua salada i peix fresc. Unes quantes persones van entrar al temple. El que solia passar a continuació era que sortia el rector i parlava amb Reynold i Edward. Es discutia i es donaven explicacions i després s’entrava la figura a l’església, on podia plorar. La Verge només els havia fallat en una ocasió, un dia fred, quan Reynold va insistir a exposar-la malgrat l’advertència de Jack que era possible que no passés res. Ara ja acceptaven els seus consells.

Aquell dia el temps era perfecte, però alguna cosa no funcionava. A les cares embrunides i colrades dels mariners i pescadors que els rodejaven es reflectia un temor supersticiós. Els joves percebien la inquietud dels grans, i tothom es mostrava suspicaç i una mica hostil. Ningú no es va acostar al petit grup per fer preguntes sobre la imatge. Es quedaven a una certa distància, parlant en veu baixa i esperant que passés alguna cosa.

Al final va aparèixer el sacerdot. A les altres ciutats, el capellà s’havia acostat amb cautelosa curiositat. El de Cherbourg, com si fos un exorcista, amb la creu alçada davant seu com un escut, i portant un calze amb aigua beneita a l’altra mà.

—Què es deu pensar que ha de fer…, foragitar els dimonis? —va preguntar Reynold.

El sacerdot va avançar pronunciant unes paraules en llatí i es va acostar a Jack. Després, li va dir en francès:

—T’ordeno a tu, esperit diabòlic, que tornis al lloc dels fantasmes. En el nom…

—Jo no sóc cap esperit, boig del dimoni! —va exclamar Jack, irritat.

—… del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant… —va prosseguir el sacerdot.

—Viatgem per ordre de l’arquebisbe de Canterbury —va protestar Reynold—. Ell mateix ens ha beneït.

—No és cap esperit. El conec des dels dotze anys —va dir Aliena.

El sacerdot va començar a mostrar-se insegur.

—Sou l’esperit d’un home d’aquest poble que va morir fa vint-i-quatre anys —va al·legar.

Unes quantes persones d’entre aquella gentada s’hi van mostrar d’acord, i el sacerdot va començar de nou amb el seu conjur.

—Només tinc vint anys —va protestar Jack—. Potser només m’assemblo a l’home que va morir.

Algú va sortir d’entre la gentada.

—No és que t’hi assemblis —va dir—, és que ets clavat… Ets el mateix, no has canviat des del dia de la teva mort.

La multitud murmurava, esgarrifada. Jack, ja molt nerviós, va mirar a qui li parlava. Era un home d’uns quaranta anys, de barba grisa, que vestia com un artesà pròsper o un petit comerciant. No era un d’aquells individus histèrics. Jack s’hi va dirigir.

—Els meus companys em coneixen —va dir—. Dos són sacerdots. La dona és la meva esposa. El nadó, el meu fill. Ells també són esperits?

L’home va semblar que dubtava.

Aleshores va parlar una dona de cabells blancs.

—Que no em coneixes, Jack?

Jack va fer un petit sotrac, com si hagués rebut una punxada. Començava a estar espantat.

—Com sabeu el meu nom? —li va preguntar.

—Perquè sóc la teva mare —va contestar ella.

—No ho sou! —va cridar Aliena, i Jack també va detectar una nota de pànic en la seva veu—. Conec la seva mare, i no sou pas vós! Què està passant aquí?

—Màgia demoníaca —va sentenciar el sacerdot.

—Espereu un minut —va demanar Reynold—. És possible que Jack estigués emparentat amb l’home que va morir. Tenia fills?

—No —va respondre amb fermesa l’home de la barba canosa.

—N’esteu segur?

—Mai no va arribar a casar-se.

—No és necessari.

Una o dues persones van riure. El sacerdot els va mirar amb severitat.

—Va morir als vint-i-quatre anys i aquest Jack només en té vint —va dir l’home de la barba grisa.

—Com va morir? —va preguntar Reynold.

—Ofegat.

—Vau veure el cos?

Es va fer el silenci.

—No, mai no vaig veure el seu cos —va respondre l’home de la barba grisa.

—Algú ho va veure? —va insistir Reynold, alçant la veu davant l’anunci de la victòria.

Ningú no va contestar.

—Viu, el teu pare? —va preguntar Reynold, dirigint-se a Jack.

—Va morir abans que jo nasqués.

—Què feia?

—Era joglar.

Va córrer un murmuri entre la multitud.

—El meu Jack era joglar —va dir la dona dels cabells blancs.

—Però aquest Jack és paleta —va afirmar Reynold—. Jo mateix he vist la seva feina. No obstant això, sí que pot ser fill del trobador. —Es va girar cap a Jack—. Com es deia el teu pare? Suposo que Jack Jongleur, ja que era joglar.

—L’anomenaven Jack Shareburg.

El sacerdot va repetir el nom, pronunciant-lo de manera lleugerament diferent.

—Jacques Cherbourg?

Jack estava estupefacte. Mai no havia entès el nom del seu pare, però ara estava clar. Com a tants homes viatgers, se l’anomenava pel nom de la ciutat de la qual era originari.

—Sí —va repetir Jack astorat—. És clar. Jacques Cherbourg.

Al final havia trobat el rastre del seu pare, molt de temps després d’haver renunciat a seguir buscant. Havia recorregut tota Normandia. Per fi havia trobat resposta a l’interrogant. Sentia satisfacció, però també cansament, com si acabés de deixar a terra un feixuc fardell, després d’haver-lo carregat durant un llarg camí.

—Llavors tot ha quedat clar —va afirmar Reynold, girant-se amb expressió triomfal cap a la multitud—. Jacques Cherbourg no es va ofegar, va sobreviure. Va estar a Anglaterra, va viure allà durant un temps, va deixar embarassada una noia i va morir. La jove va parir un nen a qui va posar el nom del seu pare. Jack ara té vint anys, i és idèntic al seu pare quan vivia aquí en fa vint-i-quatre. —Va mirar al sacerdot—. No calen exorcismes, pare. És només una reunió de família.

Aliena va passar el braç per darrere del de Jack i li va prémer la mà. Estava estupefacte. Tenia un centenar de preguntes per fer, però no sabia per on començar. En va llançar una a l’atzar.

—Per què esteu tan segurs que va morir?

—Tots els que anaven a bord del White Ship van morir.

—El White Ship?

—Recordo què va passar —va intervenir Edward—. Va ser un desastre de grans repercussions. Hi va morir ofegat l’hereu del tron. Després, Maud es va convertir en l’hereva i aquest és el motiu que tinguem Stephen.

—Però, per què anava en aquest vaixell? —va preguntar Jack.

Li va contestar l’anciana que havia parlat abans.

—Havia d’entretenir els nobles durant el viatge —va contestar l’anciana, mirant a Jack—. Llavors tu deus ser el seu fill. El meu nét. Sento haver cregut que eres un esperit. T’hi assembles tant!

—El teu pare era el meu germà —va explicar l’home de la barba grisa—. Sóc el teu oncle Guillaume.

Jack va comprendre aleshores, amb alegria, que aquella era la família que tant havia anhelat, els parents del seu pare. Ja no estava sol al món. Al final havia trobat les seves arrels.

—Bé, aquest és el meu fill Tommy —va dir—. Mireu els seus cabells roigs.

La dona dels cabells blancs va mirar el menut amb afecte.

—Per les ànimes beneïdes! —va exclamar després, una mica sobresaltada—. Sóc besàvia!

Tots van riure.

—Em pregunto com hi deuria arribar, a Anglaterra, el meu pare —va dir Jack.