3

La ciutat de Winchester estava plena de gom a gom. La situació era tensa i perillosa. Allà hi havia els dos exèrcits. Les forces del rei Stephen estaven protegides al castell. Els rebels del duc Henry, inclosos Richard i els seus proscrits, es trobaven acampats fora de les muralles de la ciutat, al turó de Saint Giles, l’indret on es muntava la fira anual. Els soldats de totes dues bandes tenien prohibida l’entrada a la població, però molts d’ells, desafiant la prohibició, es passaven les nits a les tavernes, a les lluites de galls i als prostíbuls, on s’emborratxaven, abusaven de les dones, es barallaven i es mataven entre ells durant les partides de daus.

El rei havia perdut tot el seu esperit de combat a l’estiu, quan va morir el seu fill gran. En aquells moments, Stephen s’allotjava al castell reial, mentre que el duc Henry ho feia al palau del bisbe. Els seus representants, l’arquebisbe Theobald de Canterbury, en nom del rei, i el vell repartidor de poders, el bisbe Henry de Winchester, per part del duc Henry, estaven reunits duent a terme converses de pau. Cada matí, l’arquebisbe Theobald i el bisbe Henry es trobaven al palau episcopal. Al migdia, el duc Henry travessava els carrers de Winchester amb els seus lloctinents, entre els quals hi havia Richard, per anar a esmorzar al castell.

La primera vegada que Aliena va veure el duc Henry no podia creure que fos l’home que governava un imperi tan gran com Anglaterra. Devia tenir uns vint anys i el seu rostre era colrat i pigós com el d’un camperol. Duia una senzilla túnica fosca sense cap brodat i portava els cabells rogencs molt curts. Oferia l’aspecte del fill laboriós d’un pròsper hisendat. Tot i això, Aliena es va adonar, al cap d’un temps, que Henry posseïa un magnetisme especial. Era rabassut i musculós, amb unes espatlles amples i un cap bonic. Però la impressió de gran força física quedava compensada per uns ulls grisos penetrants i escrutadors. La gent que el rodejava mai no s’hi acostava gaire, i el tractava amb una familiaritat cautelosa, com si tingués por que s’encoleritzés en qualsevol moment.

Aliena pensava que, al castell, els comensals devien estar en permanent tensió veient que els caps de tots dos exèrcits menjaven plegats. Es preguntava com suportaria Richard seure a la mateixa taula que el comte William. Ella l’hauria amenaçat amb el ganivet de trinxar en lloc de passar-li el cérvol a l’ast. Per la seva banda, només veia William des d’una certa distància i en breus ocasions. Semblava inquiet i malhumorat, i això era un bon senyal.

Mentre els comtes, bisbes i abats es reunien a la torre de l’homenatge, la petita noblesa, acompanyada dels cavallers, els xèrifs, els barons de menys importància, els funcionaris de justícia i els castellans, ho feien al pati del castell. Ningú no podia allunyar-se de la capital mentre es decidia el seu futur i el del regne. Gairebé cada matí, Aliena s’hi trobava el prior Philip. Corrien dotzenes de rumors contradictoris. Un dia es deia que la totalitat de comtes que donava suport a Stephen seria privada del títol, cosa que significaria el final de William. L’endemà, es deia que tothom acabaria conservant el comtat, i això arruïnaria les esperances de Richard. Un dia, eren els castells d’Stephen els que serien enderrocats. L’endemà, els dels rebels. Més tard, s’assegurava que s’enderrocarien tant els castells d’un com els de l’altre. Finalment, cap. Una veu insistia que tots els partidaris de Henry rebrien el títol de cavaller i un centenar d’acres. No era el que Richard volia. Volia el comtat.

Richard no tenia ni idea de quins rumors eren veraços, en cas que algun ho fos. A pesar de ser un dels lloctinents de confiança de Henry al camp de batalla, no era consultat sobre els detalls de les negociacions polítiques. Philip sí que semblava que sabia què estava passant. No volia dir qui li facilitava la informació, però Aliena recordava que tenia un germà que visitava Kingsbridge de tant en tant i que havia treballat per a Robert de Gloucester i l’emperadriu Maud. Tenint en compte que Robert i Maud ja havien mort, era possible que treballés per al duc Henry.

Philip va declarar que els negociadors estaven a punt de signar un acord. El tracte era que Stephen seguiria al tron fins a la seva mort; però que el seu successor seria Henry. Allò va inquietar Aliena. Stephen encara podia viure deu anys. Què passaria mentrestant? Era indubtable que els comtes de Stephen no serien desposseïts mentre aquest continués governant. I llavors, quines recompenses obtindrien els partidaris de Henry? Se suposava que havien d’esperar?

Philip va saber la resposta un dia, a última hora de la tarda, quan ja feia una setmana que tots eren a Winchester. Va enviar com a missatger un novici per fer venir Aliena i Richard. Mentre caminaven pels vells carrers del recinte de la catedral, Richard estava més neguitós que mai i Aliena amb prou feines podia contenir el nerviosisme.

Philip els esperava al cementiri. Van parlar entre les tombes, mentre s’anava ponent el sol.

—Han arribat a un acord —va informar Philip sense cap preàmbul—; però és una mica embolicat.

Aliena no va poder suportar gaire temps la tensió.

—Richard serà comte? —va preguntar en un to apressant.

Philip va agitar la mà com volent dir potser sí potser no.

—És complicat. Han arribat a un acord. Les terres de les quals se n’hagin apoderat usurpadors seran retornades als propietaris dels temps del vell rei Henry.

—És tot el que necessito —va contestar Richard immediatament—. El meu pare era comte en temps del vell rei Henry.

—Calla, Richard! —el va comminar Aliena, i girant-se cap a Philip, li va preguntar—: On és la complicació?

—En l’acord no hi ha res que estipuli que Stephen hagi de dur-ho a terme. Probablement no hi haurà cap canvi fins a la seva mort, quan Henry sigui rei.

—Però això, a la pràctica, ho deixa sense efecte! —va exclamar Richard, abatut.

—No del tot —va puntualitzar Philip—. Significa que tu ets el comte legítim.

—Però he de viure com un proscrit fins a la mort d’Stephen, i mentrestant aquest animal de William ocuparà el meu castell —va exclamar Richard, furiós.

—No cridis —el va renyar Philip quan en aquell moment passava un sacerdot a la vora—. Tot això encara és secret.

Aliena estava molt irritada.

—No estic disposada a acceptar-ho —va dir—. No penso esperar que Stephen mori d’una vegada. He estat esperant disset anys i ja n’estic farta.

—I què pots fer-hi? —va preguntar Philip.

Aliena es va encarar a Richard.

—La majoria del país t’aclama com a comte legítim. Stephen i Henry han reconegut el que ets. T’has d’apoderar del castell i governar com el comte legítim.

—Com vols que m’apoderi del castell? William el deu haver deixat ben protegit.

—Tens tot un exèrcit, oi que sí? —va dir Aliena, impulsada per la seva pròpia ira i frustració—. Tens dret al castell i tens forces per apoderar-te’n.

Richard va sacsejar el cap.

—Durant quinze anys de guerra civil, saps quantes vegades he vist prendre un castell mitjançant un atac frontal? Cap. —Com sempre que es tractava de qüestions militars, Richard mostrava la seva autoritat i maduresa—. Gairebé mai no s’aconsegueix. Així es pot prendre una ciutat, però mai un castell. Poden rendir-se al cap d’un setge o rebre reforços per continuar la lluita. També he vist castells presos a causa de la covardia dels castellans, o per mitjà de l’estratagema o la traïció, però mai per la força.

Aliena no estava disposada a acceptar tot allò. Era un dictamen descoratjador.

Li era impossible resignar-se a passar més anys d’espera impacient.

—Així doncs, què passaria si conduïssis el teu exèrcit fins al castell de William?

—Doncs que aixecarien el pont llevadís i tancarien les portes abans que hi poguéssim entrar. Hauríem de plantar un campament a fora. Llavors, arribaria William amb el seu exèrcit i ens atacaria el campament. Suposant que rebutgéssim l’escomesa, continuaríem sense tenir el castell. Els castells són difícils d’atacar i fàcils de defensar. Per això es construeixen.

Mentre parlava, una idea va anar germinant al cap d’Aliena.

—Covardia, estratagema o traïció —va dir.

—Com?

—Dius que has vist conquerir castells per la covardia dels de dins o mitjançant l’estratagema o la traïció.

—Sí, això mateix.

—Quina d’aquestes fórmules va utilitzar William quan ens va arrabassar el castell anys enrere?

—Els temps eren diferents —va intervenir Philip—. El país havia gaudit de trenta-cinc anys de pau sota el govern del vell rei Henry. William va agafar el vostre pare per sorpresa.

—Va recórrer a un estratagema —va explicar Richard—. Va entrar al castell subreptíciament amb alguns homes, abans que es donés la veu d’alarma. Però el prior Philip té raó. Actualment aquest parany no donaria resultat. La gent s’ha tornat molt més cautelosa.

—Jo puc entrar —va dir Aliena amb fermesa, malgrat que, mentre parlava, sentia que el temor li tenallava el cor.

—És clar que pots; però un cop dins no podries fer res. Això seria el que t’obriria l’entrada. Ets inofensiva.

—No siguis tan condemnadament arrogant —el va tallar en sec Aliena—. He matat per protegir-te, i això és més del que tu has fet per mi, ingrat. De manera que no gosis dir que sóc inofensiva.

—Molt bé, no ets inofensiva —va admetre Richard a contracor—. Però, què faries un cop dins del castell?

L’empipament d’Aliena es va esvair. «Què faria?», es va preguntar, temorosa. «A la merda tot plegat! Tinc almenys tant de valor i recursos com el porc de William».

—Què va fer William?

—Mantenir el pont llevadís i la porta oberta prou temps perquè hi pogués entrar el gruix de les forces d’assalt.

—Doncs aleshores, això és el que faré —va assegurar Aliena parlant amb el cor.

—Però, com? —va preguntar Richard amb escepticisme.

Aliena va recordar que un cop va encoratjar i consolar una joveneta de catorze anys, espantada per una tempesta.

—La comtessa em deu un favor —va dir—. I odia el seu marit.

Aliena i Richard, juntament amb cinquanta dels seus millors homes, van cavalcar de nit i van arribar a les proximitats d’Earlscastle a trenc d’alba. Es van aturar al bosc que rodejava el castell. Aliena va desmuntar, es va treure la capa de llana de Flandes i les botes de pell fina, i les va substituir per un bast mantó de pagesa i un parell d’esclops. Un dels homes li va entregar una cistella d’ous frescos posats sobre una mica de palla. Aliena es va penjar la cistella del braç.

Richard va examinar la seva germana de dalt a baix.

—Perfecte. Una pagesa que porta els seus productes a la cuina del castell.

Aliena es va empassar saliva amb dificultat. El dia abans havia plantat cara, però ara que es disposava a portar a terme el seu pla, se sentia veritablement espantada.

Richard li va fer un petó a la galta.

—Quan senti la campana resaré un parenostre molt a poc a poc, només un. Llavors, l’avançada es posarà en marxa. Tot el que he de fer és tranquil·litzar els guàrdies perquè tot seguit deu dels meus homes puguin travessar el prat i entrar al castell sense despertar l’alarma —li va dir.

Aliena va assentir.

—Però assegura’t que el cos principal no es descobreixi fins que l’avançada hagi travessat el pont llevadís —va aconsellar al seu germà.

—Jo encapçalaré el cos principal —va dir Richard amb un somriure—. No t’amoïnis. Bona sort.

—El mateix per a tu —va respondre Aliena, i es va allunyar.

Va sortir del bosc i va travessar el prat en direcció al castell que havia abandonat aquell dia desgraciat, feia setze anys. En veure el lloc de nou, va tenir un record vívid i aterridor d’aquell altre matí, l’aire humit després de la tempesta, i els dos cavalls travessant a gran velocitat la porta i galopant pels camps xops de pluja, Richard muntat en un cavall de guerra i ella en un de més petit. Estaven morts de por. S’havia passat la vida negant el que havia succeït, entestada a oblidar, pronunciant una lletania que imitava el ritme dels cascs del cavall: «No puc recordar. No puc, no puc, no puc». I li havia funcionat. Durant molt de temps, es va mostrar incapaç de rememorar la violació, i es limitava a pensar que només havia passat una cosa terrible els detalls de la qual no podia recordar encara que ho volgués. I només quan es va enamorar de Jack, aquells records li van tornar a la ment. Aquell record l’havia atemorit tant, que també havia estat incapaç de correspondre a l’amor de Jack. Gràcies a Déu, el seu home havia tingut una paciència extraordinària. Per això, Aliena va arribar a saber que l’amor de Jack era indestructible, i que malgrat tot el que havia hagut de suportar, la continuava estimant.

En anar acostant-se al castell, va convocar alguns bons records per calmar els nervis. En aquell castell havia viscut una infantesa feliç amb el seu pare i amb Richard. Havien gaudit de riqueses i seguretat. Havien jugat amb el seu germà a les muralles del castell, amagant-se a la cuina i rampinyant algun dolç. S’asseien al costat del seu pare per sopar al gran saló. «Llavors no sabia que era feliç», va pensar. «No tenia ni idea que era molt afortunada perquè no havia de témer res ni ningú».

«Avui és el dia que recuperaré aquells bons temps», es va dir. «Això, si sóc capaç de fer-ho bé».

Havia afirmat, confiada: «La comtessa em deu un favor i odia el seu marit», però, mentre cavalcava de nit, havia estat reflexionant sobre totes les coses que podien anar malament. En primer lloc, era possible que ni tan sols aconseguís entrar al castell, i vés a saber si no havia passat res que hagués posat en estat d’alerta la guarnició. Qui sap si els guàrdies es mostrarien suspicaços, o potser tindria la desgràcia de topar amb un sentinella que li barraria el pas. Després, un cop dins, potser seria incapaç de persuadir Elizabeth que traís el seu espòs. Havia passat un any i mig des que es van trobar en plena tempesta. Amb el temps, les dones arriben a acostumar-se als marits més depravats, i hi havia la possibilitat que Elizabeth hagués acceptat la seva sort. I, en tercer i últim lloc, fins i tot en el cas que Elizabeth es mostrés disposada a ajudar-la, podia passar que no tingués l’autoritat o energia suficients per fer el que Aliena volia. L’última vegada que s’havien vist era una noia fràgil, i no era improbable que la guàrdia del castell es negués a obeir el que ella els ordenés.

Aliena es va sentir estranyament desperta mentre creuava el pont llevadís. Podia veure i sentir-ho tot amb una claredat inhabitual. En aquells moments la guarnició començava a espavilar-se. Uns quants guàrdies lleganyosos deambulaven per les muralles, badallant i tossint; al costat de l’entrada, hi havia un gos vell ajagut que es gratava les puces. Aliena es va posar la caputxa per ocultar el rostre, per tal que no la reconeguessin, i va passar per sota l’arc.

A la garita muntava la guàrdia un sentinella malgirbat, assegut en un banc i menjant un gran tros de pa. La seva indumentària era descurada, i el cinyell penjava d’un clau, en una paret de la garita.

Aliena, amb el cor a la boca i un somriure que dissimulava la seva por, li va mostrar la cistella dels ous.

L’home va fer un gest distret amb la mà.

Havia superat el primer obstacle.

Pràcticament no hi havia disciplina. Era comprensible, ja que, en definitiva, els millors homes havien anat a la guerra. L’agitació era en un altre lloc.

Així doncs, de moment tot anava bé. Aliena va travessar el pati inferior amb els nervis a flor de pell. Se li feia molt estrany caminar com una forastera per un lloc que havia estat casa seva, actuant com una infiltrada allà on abans havia tingut dret a anar per on volia. Les edificacions de fusta eren diferents. Els estables eren més grans, la cuina havia estat traslladada i hi havia una armeria nova tota de pedra. Tot semblava més brut. Però la capella continuava al mateix lloc, era la mateixa capella on, amb Richard, havien estat asseguts durant aquella tempesta horrorosa, commocionats i muts, gelats de fred. Un grup de criats del castell emprenia les tasques del matí. Un o dos homes d’armes caminaven pel pati. Oferien un aspecte amenaçador, però potser era perquè Aliena tenia consciència que la podien matar si s’ensumaven el que estava a punt de fer.

Si el seu pla tenia èxit, aquella nit tornaria a ser senyora del castell. La idea era emocionant, tot i que aureolada d’irrealitat, com un somni meravellós i impossible.

Va entrar a la cuina. Un noi alimentava la llar de foc i una joveneta tallava pastanagues. Aliena els va dirigir un somriure alegre.

—Porto un parell de dotzenes d’ous frescos —va anunciar mentre posava el cistell sobre la taula.

—La cuinera encara no s’ha llevat —va dir el noi—. Hauràs d’esperar per als diners.

—Podríeu donar-me una mica de pa per esmorzar?

—Ves al saló.

—Gràcies —va dir Aliena. Va deixar anar el cistell i va tornar a sortir.

Va travessar el segon pont llevadís en direcció al recinte superior. Va somriure al guàrdia que vigilava la segona entrada. Tenia els cabells despentinats i els ulls injectats de sang. La va mirar de cap a peus.

—On vas? —li va preguntar en un to inquiet i desafiant.

—A esmorzar alguna cosa —va replicar sense aturar-se.

La va mirar de reüll.

—Jo tinc una cosa que també et podries menjar —li va cridar.

—No, que ho escopiria! —va respondre ella per damunt l’espatlla.

No havien sospitat res de res. No creien que una dona suposés cap mena de perill. Eren així d’estúpids. Les dones podien fer tot el que feien els homes. Qui es feia càrrec de tot quan els homes se n’anaven a la guerra o a les croades? Hi havia dones fusteres, adoberes, tintoreres, forneres i cerveseres. La mateixa Aliena havia figurat entre els comerciants més importants del comtat. Les obligacions d’una abadessa que havia de governar un convent eren exactament les mateixes que les d’un abat. Precisament ha via estat una dona, l’emperadriu Maud, la causant de la guerra civil que s’havia prolongat durant quinze anys! Però aquells homes d’armes beneits ni tan sols s’imaginaven que una dona pogués ser un agent enemic, senzillament perquè no era habitual.

Va pujar corrents pels esglaons de la torre de l’homenatge i va entrar al saló. No hi havia cap majordom palplantat a la porta. Segurament perquè el senyor es trobava fora. «En el futur, m’asseguraré que sempre hi hagi un majordom al costat de la porta», va pensar Aliena; «hi sigui el senyor a casa o no».

Quinze o vint persones esmorzaven al voltant d’una taula petita. Un parell li va dirigir una mirada ràpida, però ningú en va fer gaire cas. Aliena va notar que el saló estava molt net i que mostrava un cert toc femení. Les parets estaven emblanquinades i hi havia herbes aromàtiques escampades entre les canyes del terra. Elizabeth havia estampat en certa manera la seva marca. Era un senyal esperançador.

Sense parlar amb la gent entaulada, Aliena va creuar el saló fins a les escales de la cantonada, intentant aparentar que tenia tot el dret del món a ser allà, però tement que li cridessin l’atenció en qualsevol moment. Va arribar al peu de l’escala sense que ningú no se n’adonés. Va córrer cap a les dependències privades situades al pis de dalt. Però llavors va sentir algú que cridava: «Ep, tu! No hi pots pujar, allà». Aliena no en va fer cas, però aquest algú va córrer darrere seu.

Va arribar a dalt esbufegant. Elizabeth dormia a l’habitació principal, la que solia ocupar l’antic comte, o tenia un llit propi al dormitori que havia pertangut a Aliena? Va vacil·lar un instant, amb el cor a punt de saltar. «Suposo que William deu estar tip de dormir amb Elizabeth cada nit i deu haver permès que tingui un dormitori propi», va pensar. Va colpejar amb els nusos la porta de l’habitació més petita, que es va obrir a l’instant.

L’havia encertada. Elizabeth seia al costat del foc, en camisó, raspallant-se els cabells. Va aixecar la mirada, va arrufar les celles i a la fi va reconèixer Aliena.

—Sou vós! —va exclamar—. Quina sorpresa!

Semblava complaguda.

Aliena va escoltar unes passes pesants darrere seu.

—Puc passar? —va preguntar.

—És clar! Sigueu benvinguda.

Aliena va entrar i va tancar tan ràpid com va poder. Es va acostar a Elizabeth. Un home va irrompre a l’habitació.

—Ep, tu! Qui et penses que ets? —va dir l’home, dirigint-se cap a Aliena amb la intenció de fer-la fora.

—Queda’t on ets! —li va cridar Elizabeth en el seu to més autoritari.

L’home va vacil·lar. Aliena va aprofitar aquell instant i va dir:

—Vinc a veure la comtessa amb un missatge del comte William. Te n’hauries assabentat quan calia si haguessis estat muntant guàrdia al costat de la porta en comptes d’atipar-te de pa de sègol.

L’home va adoptar una actitud culpable.

—Està bé, Edgar. Conec aquesta dama —va dir Elizabeth.

—Molt bé, comtessa —va dir l’home. Va sortir i va tancar la porta.

«Ho he aconseguit», es va dir Aliena. «Hi he entrat».

Va mirar al voltant mentre el seu cor recuperava el ritme normal. L’habitació no semblava gaire diferent de quan havia estat seva. Hi havia pètals secs en un bol, un bonic tapís penjat d’una paret, alguns llibres i un bagul per guardar els vestits. El llit seguia al seu lloc. Era el mateix. Sobre el coixí hi havia una nina de drap com la que havia tingut Aliena. En veure-la, no va poder evitar sentir-se una mica vella.

—Aquesta era la meva habitació —va dir.

—Ho sé —va respondre Elizabeth.

Aliena va quedar sorpresa. No havia parlat amb Elizabeth del seu passat.

—Des d’aquella terrible tempesta, ho vaig esbrinar tot sobre vós —va explicar Elizabeth, i va afegir—: Us admiro tant…!

Els seus ulls brillaven d’admiració. Era un bon senyal.

—Com us va, amb William? —va preguntar Aliena—. Sou feliç al seu costat?

Elizabeth va desviar la mirada.

—Ara tinc la meva pròpia habitació i passa molt de temps fora. En realitat, tot va millor —va respondre, i a continuació va començar a plorar amargament.

Aliena va seure al llit i va rodejar la jove amb els braços. Elizabeth deixava escapar uns sanglots profunds i punyents, i les llàgrimes li xopaven la cara.

—L’odio! Voldria morir-me! —va dir amb la veu entretallada pels plors.

La seva angoixa era tan punyent i ella era tan jove, que Aliena també va sentir desigs de plorar. Tenia la penosa certesa que la sort d’Elizabeth podia haver estat la seva. Li va donar uns cops de palmell afectuosos a l’esquena, com hauria fet amb Sally.

Elizabeth es va anar calmant. Es va eixugar la cara amb la màniga del camisó.

—Tinc por de quedar prenyada —va dir amb tristesa—. Estic terroritzada, perquè sé que maltractaria el nen.

—Us entenc —li va contestar Aliena.

Hi va haver un temps en què ella també s’havia sentit terroritzada amb la idea de quedar embarassada de William.

Elizabeth la va mirar amb els ulls molt oberts.

—És veritat el que diuen que us va fer a vós?

—Sí, és veritat. Tenia la vostra edat quan va passar.

Per un instant totes dues es van mirar fixament, unides per un odi compartit. Tot d’una, semblava que Elizabeth creixés de cop, abandonant la seva condició de nena.

—Si voleu, us en podeu lliurar; avui mateix —va dir Aliena.

Elizabeth se la va quedar mirant.

—De debò? —va preguntar expectant—. Parleu seriosament?

Aliena va fer un gest d’assentiment.

—Per això sóc aquí.

—Me’n podré anar a casa? —va preguntar Elizabeth, amb els ulls plens de llàgrimes—. Podré tornar a Weymouth amb la meva mare? Avui mateix?

—Sí. Però haureu de ser valenta.

—Faré el que em digueu —va manifestar la jove—. Qualsevol cosa! Només m’ho heu de dir.

Aliena recordava que li havia explicat com s’havia de fer respectar pels criats del seu marit i es va preguntar si Elizabeth hauria estat capaç de posar en pràctica les seves indicacions.

—Els criats continuen maltractant-vos? —li va preguntar amb tota franquesa.

—Ho intenten.

—Però vós no els ho permeteu, imagino.

Elizabeth va semblar una mica incòmoda.

—Bé, de vegades sí. Però ara ja tinc disset anys i sóc comtessa des de gairebé en fa dos. A més, he mirat de seguir els vostres consells i us he de confessar que ha funcionat.

—Deixeu que us ho expliqui bé —va dir Aliena—. El rei Stephen ha signat un pacte amb el duc Henry. Totes les terres han de ser tornades a qui les posseïa en temps del vell rei Henry, cosa que significa que el meu germà Richard algun dia es convertirà en comte de Shiring altra vegada. Però no vol esperar.

Elizabeth la mirava amb els ulls molt oberts.

—Lluitarà contra William?

—Richard es troba ara molt amb a prop d’aquí amb un petit escamot. Si pogués apoderar-se avui del castell, seria reconegut com el comte legítim i William estaria acabat.

—No m’ho puc creure! —va exclamar Elizabeth—. Realment, no em puc creure que sigui veritat.

El seu sobtat optimisme semblava més punyent fins i tot que el seu abatiment anterior.

—Tot el que heu de fer és deixar que Richard entri pacíficament —va exposar Aliena—. Després, quan tot s’hagi acabat, us portarem a casa vostra.

Elizabeth va semblar que tornava a tenir por.

—No estic convençuda que els homes facin el que jo els ordeno.

Això era precisament el que amoïnava Aliena.

—Qui és el capità de la guàrdia?

—Michael Armstrong. No m’agrada.

—Feu-lo venir.

—D’acord. —Elizabeth es va mocar, es va posar dreta i es va acostar a la porta—. Magde! —va cridar.

Aliena va sentir una veu que contestava des de bastant lluny.

—Vés a buscar Michael —va ordenar la jove comtessa—. Digues-li que vingui de seguida. Hi he de parlar urgentment. De pressa, fes-me aquest favor.

Elizabeth va tornar a entrar i es va afanyar a vestir-se, posant-se una túnica sobre el camisó i cordant-se les botes. Aliena la va instruir amb urgència.

—Digueu a Michael que toqui la campana gran per convocar tothom al pati. Comuniqueu-li que heu rebut un missatge del comte William i que voleu parlar a tota la guarnició, als homes d’armes, als servents, a tothom. Que voleu que tres o quatre homes muntin guàrdia mentre tots estan reunits al pati inferior. Digueu-li també que esteu esperant, d’un moment a l’altre, l’arribada d’un grup de deu o dotze genets amb un nou missatge i que han de ser portats davant vostre tan aviat com es presentin.

—Espero recordar-ho tot —va dir Elizabeth, nerviosa.

—No us amoïneu. Us ho apunto tot.

—Això em tranquil·litza.

—Com és Michael Armstrong?

—Pudent i ressentit. Té la constitució d’un bou.

—Intel·ligent?

—No.

—Molt millor.

Al cap d’un moment va arribar l’home. Tenia cara de pocs amics, el coll curt i unes espatlles robustes. Anava deixant una ferum de pati. Va mirar Elizabeth amb expressió interrogativa, feia la impressió que l’havia fastiguejat que el molestessin.

—He rebut un missatge del comte —va dir Elizabeth.

Michael va estendre la mà.

Aliena es va sentir horroritzada quan es va adonar que no havia facilitat una carta a Elizabeth. Tot l’engany se’n podia anar en orris només començar per culpa d’un oblit estúpid. Elizabeth la va mirar desesperada. Aliena va intentar frenèticament trobar alguna cosa a dir. A la fi li va venir la inspiració.

—Saps llegir, Michael?

L’home va adoptar una actitud desconfiada.

—El sacerdot me la llegirà.

—Te la pot llegir la teva senyora.

Elizabeth semblava espantada. No obstant això, va interpretar el seu paper a la perfecció.

—Jo mateixa comunicaré el missatge a tota la guarnició, Michael. Toca la campana i que tothom es reuneixi al pati. Però assegura’t de deixar tres o quatre homes de guàrdia a les muralles.

Com es temia Aliena, a Michael no li va agradar que Elizabeth prengués el comandament d’aquella manera. No semblava disposat a obeir fàcilment.

—Per què no deixeu que m’hi dirigeixi jo?

Aliena va sospitar, amb inquietud, que potser no aconseguiria convèncer aquell home. Potser era massa estúpid per escoltar raons.

—He portat a la comtessa notícies importantíssimes de Winchester. Vol comunicar-les ella mateixa als seus criats —va dir.

—Bé. Quines són aquestes notícies?

Aliena no va contestar, sinó que es va limitar a mirar Elizabeth, que semblava novament espantada. Però Aliena tampoc no li va indicar el que se suposava que contenia el missatge fictici. Finalment, Elizabeth va continuar parlant com si Michael no hagués dit res.

—Ordena als guàrdies que estiguin atents a l’arribada de deu o dotze genets. El seu cap portarà noves del comte William, i s’ha de presentar davant meu de seguida. Ara vés i toca la campana.

Era evident que Michael hi posaria objeccions. Va continuar allà plantat, amb les celles arrufades, mentre Aliena contenia l’alè.

—Més missatgers —va remugar com si fos una cosa difícil d’entendre—. Aquesta dama porta un missatge i després vénen dotze genets amb un altre…

—Això mateix; i ara fes el favor d’anar a tocar la campana —el va urgir Elizabeth, fent un gran esforç perquè no li tremolés la veu, com va advertir Aliena.

Michael semblava haver-se quedat sense arguments. No podia comprendre què estava passant, però tampoc trobava res a objectar.

—Molt bé, senyora —va grunyir a la fi, i va sortir de l’habitació.

Aliena va tornar a respirar.

—Què passarà? —va preguntar Elizabeth.

—Quan estiguin tots reunits al pati, vós els parlareu de la pau entre el rei Stephen i el duc Henry —va respondre Aliena—. Això els mantindrà entretinguts. Mentre estigueu parlant, Richard enviarà una avançada de deu homes, però els guàrdies creuran que són els missatgers que estem esperant, de manera que no s’estendrà el pànic i no aixecaran el pont llevadís. Vós intentareu tenir tothom pendent de les vostres paraules mentre l’avançada s’acosti al castell. D’acord?

Elizabeth semblava nerviosa.

—I després què? —va inquirir.

—Quan jo us doni el senyal, digueu que heu rendit el castell a Richard, el comte legítim. Llavors els homes del meu germà sortiran del seu amagatall i atacaran. En aquell moment, Michael s’adonarà del que està succeint, però els seus homes es mostraran indecisos sobre a qui deuen lleialtat, perquè vós els haureu dit que es rendeixin a Richard, el comte legítim, i l’avançada es trobarà ja a l’interior per evitar que algú tanqui les portes.

Va començar a sonar la campana i a Aliena se li va fer un nus a l’estómac a causa de la por.

—Ja no tenim temps —va dir—. Com us trobeu?

—Esfereïda —va contestar Elizabeth.

—Jo també. Som-hi.

Van baixar per l’escala. La campana de la torre a la casa de guàrdia estava sonant com quan Aliena era una alegre i despreocupada noieta. La mateixa campana, el mateix so. «Només jo sóc diferent», va pensar. Sabia que la campana es podia sentir a través de tots els camps fins al límit del bosc. En aquells moments, Richard estaria dient a sota veu i lentament el parenostre, per calcular el temps que hauria d’esperar abans d’enviar la seva avançada.

Des de la torre de l’homenatge, Aliena i Elizabeth es van dirigir, travessant el pont llevadís interior, al pati inferior. Elizabeth estava pàl·lida a causa del pànic, però serrava les dents fent un gest de decisió. Aliena li somreia per donar-li ànims, i després es va cobrir de nou amb la caputxa. Fins a aquell moment no havia vist cap rostre familiar. No obstant això, la seva cara era ben coneguda en tot el comtat, i amb tota seguretat algú la reconeixeria tard o d’hora. Si Michael Armstrong arribava a descobrir qui era, pensaria que hi havia gat amagat, per molt curt de gambals que fos. Unes quantes persones la van mirar amb curiositat, però ningú no hi va parlar.

Elizabeth i ella es van dirigir al centre del pati inferior. Com que el terra estava lleument inclinat, Aliena podia veure a través de la porta principal i per sobre dels caps de la multitud els camps que s’estenien a l’exterior. En aquells moments, l’avançada devia sortir al descobert, encara que no se n’apreciaven indicis. «Déu meu, espero que no s’hagi presentat cap obstacle», es va dir, temorosa.

«Elizabeth necessitarà enfilar-se damunt d’alguna cosa per adreçar-se a la gent». Aliena va dir a un criat que anés als estables a buscar un muntador dels que s’utilitzaven per enfilar-se al cavall. Mentre esperaven, una dona d’edat es va quedar mirant Aliena.

—Vaja, si sou vós, Aliena! Quina alegria veure-us! —va exclamar.

A Aliena li va fer un salt el cor. Va reconèixer en la dona una cuinera que treballava al castell abans de l’arribada dels Hamleigh.

—Hola, Tilly. Com estàs? —li va dir forçant un somriure.

Tilly va donar un cop de colze a la seva veïna.

—Ep, aquí tenim Lady Aliena després de tants anys! Sereu un altre cop la mestressa, senyora?

Aliena no volia ni pensar que aquella idea també se li acudís a Michael Armstrong. Va mirar al voltant amb ansietat. Per sort Michael no era a la vora. Ara bé, un dels seus homes havia sentit aquell comentari i mirava Aliena amb cara de pomes agres. Ella li va tornar la mirada amb expressió de fingida despreocupació. L’home només tenia un ull, cosa que indubtablement era la causa que s’hagués quedat allà en lloc de partir per guerrejar al costat de William. De sobte, a Aliena li va semblar divertit que un home la mirés amb un sol ull, i va haver de fer un esforç per aguantar-se el riure. Va comprendre que estava una mica histèrica.

El criat va tornar amb el muntador. La campana havia deixat de sonar. Aliena va mirar d’asserenar-se mentre Elizabeth pujava al muntador i els que es trobaven allà reunits feien silenci.

—El rei Stephen i el duc Henry han signat la pau —va començar Elizabeth.

Va fer una pausa i es van sentir visques. Aliena mirava a través de la porta. «Ara, Richard!», pensava. «Ara és el moment! No ho deixis per més tard!».

Elizabeth va somriure i va deixar per un moment que la gent seguís donant curs a la seva alegria.

—Stephen seguirà ocupant el tron fins a la seva mort i, llavors, el succeirà Henry —va continuar.

Aliena escrutava els guàrdies, que semblaven tranquils, a través de la porta. On era Richard?

—El tractat de pau portarà molts canvis a les nostres vides —va continuar Elizabeth.

Aliena va veure com els guàrdies es posaven rígids. Un d’ells es va posar una mà al front a manera de visera i va albirar a través dels camps mentre l’altre, girant-se, mirava cap avall, en direcció al pati, com si esperés cridar l’atenció del capità. Però Michael escoltava amb gran atenció Elizabeth, que deia en aquell instant:

—El rei vigent ha acordat amb el futur rei que totes les terres siguin retornades a qui les posseïa en temps del vell rei Henry…

Allò va provocar un murmuri entre els reunits, que es preguntaven si el canvi afectaria el comtat de Shiring. Aliena va advertir que Michael Armstrong semblava pensatiu. A través de la porta va divisar al final els cavalls de l’avançada de Richard. «Afanyeu-vos!», es va dir. «Afanyeu-vos!». Però cavalcaven a un trot assossegat, com si no volguessin alarmar els guàrdies. Elizabeth seguia parlant.

—Tots nosaltres hem de donar gràcies a Déu per aquest tractat de pau. Resarem perquè el rei Stephen governi amb prudència i saviesa durant els seus últims anys i el jove duc mantingui la pau fins que Déu s’endugui Stephen…

Ho estava fent molt bé; però va començar a mostrar-se torbada, com si comencés a no saber què més dir.

Tots els guàrdies miraven cap enfora, observant el grup que s’acostava. Els havien dit que l’esperessin donant-los instruccions que conduïssin immediatament el cap davant la comtessa. Per tant, no tenien res a fer. Però sentien curiositat.

El soldat borni va girar el cap i va tornar a mirar pel buit de la porta. Després, un altre cop a Aliena, que va sospitar que el guàrdia havia estat fent càbales sobre el significat de la presència d’ella al castell i l’arribada d’un grup de genets.

Finalment, un dels guàrdies que era a la muralla emmerletada va semblar prendre una decisió, va baixar per una escala i va desaparèixer.

La gent començava a mostrar-se una mica inquieta. Elizabeth divagava amb mestria, però tothom estava impacient de conèixer les notícies de més transcendència.

—Aquesta guerra va començar l’any del meu naixement i, igual que tantes persones joves del regne, estic desitjant descobrir com és la pau…

El guàrdia de les muralles va aparèixer a la base d’una torre i es va acostar ràpidament a Michael Armstrong.

Aliena va veure a través de la porta oberta que els genets es trobaven encara a uns dos-cents peus del castell. Va voler cridar a causa del sentiment de frustració que la va envair. No podria mantenir la situació gaire temps.

Michael Armstrong es va girar i va mirar amb les celles arrufades el grup que s’acostava. Llavors l’home borni el va estirar de la màniga i va assenyalar Aliena.

Ella va tenir por que Michael tanqués les portes i aixequés el pont llevadís abans que Richard pogués entrar, però no sabia què podia fer per impedir-l’hi. Es va preguntar si tindria el coratge d’atacar-lo abans que donés l’ordre. Encara portava la seva daga oculta sota la màniga del braç esquerre, fins i tot podia matar-lo. Michael va fer mitja volta amb decisió. Aliena va tocar l’espatlla d’Elizabeth.

—Detingueu a Michael! —va xiuxiuejar.

Elizabeth va obrir la boca per parlar, però no va poder dir res. Estava petrificada per la por. De sobte, va canviar d’expressió. Va aspirar a fons, va dreçar el cap i, amb veu autoritària, va exclamar:

—Michael Armstrong!

Michael es va tombar.

Aliena va comprendre que ja no podien retrocedir. Richard no es trobava prou a la vora i a ella se li havia acabat el temps.

—Ara! Digueu-ho ara! —la va urgir Elizabeth.

—He rendit aquest castell al legítim comte de Shiring, Richard de Kingsbridge —va anunciar Elizabeth.

El capità la va mirar amb incredulitat.

—No podeu fer-ho! —va cridar.

—Us ordeno a tots que deposeu les armes. No hi ha d’haver vessament de sang.

—Aixequeu el pont llevadís! Tanqueu les portes! —va udolar Michael, fent mitja volta.

Els homes d’armes es van afanyar a complir les seves ordres, però les havia donat amb una mica de retard. En arribar els homes a les massisses portes que tancarien l’arc d’entrada, l’avançada de Richard ja havia travessat el pont llevadís i havia entrat al castell. La majoria dels homes de Michael no portaven armadura, i alguns d’ells ni tan sols anaven armats, per la qual cosa es van dispersar fugint dels genets.

—Que tothom s’estigui tranquil —va dir Elizabeth—. Aquests missatgers confirmaran les meves ordres.

Des de les muralles va arribar una veu. Un dels guàrdies, fent botzina amb les mans, va cridar.

—Enfronta-t’hi, Michael! Ens estan atacant!

—Traïció! —va rugir Michael mentre desembeinava l’espasa.

Però dos dels homes de Richard es van abalançar cap a ell amb les espases centellejants. Hi va haver un xoc i Michael va caure. Aliena va apartar la mirada.

Alguns homes havien pres possessió del cos de guàrdia. Dos d’ells van pujar a la muralla i els guàrdies de William es van rendir.

A través de la portella, Aliena va veure com avançava al galop el gruix dels homes de Richard, que travessaven el prat en direcció al castell. Els ànims se li van encendre com el sol.

—És una rendició pacífica! —cridava Elizabeth amb totes les seves forces—. Us prometo que ningú no en sortirà ferit. L’únic que heu de fer és continuar on sou.

Tothom es va quedar immòbil mentre l’exèrcit de Richard s’acostava. Els homes d’armes de William semblaven confosos. Cap d’ells no va fer res. El seu cap havia caigut i la seva comtessa els havia ordenat que es rendissin. Els criats del castell s’havien quedat paralitzats davant la rapidesa dels esdeveniments.

Llavors, Richard va entrar per la porta muntant el seu cavall de guerra.

Era un gran moment. Aliena va sentir que el cor se li omplia d’orgull. Richard apareixia imponent, somrient i triomfant. Aliena va cridar:

—El comte legítim!

Els homes que entraven al castell darrere de Richard van recollir el crit, que va ser repetit al seu torn per part de la gentada que es trobava al pati. La majoria d’aquelles persones no sentia cap simpatia per William. Richard va rodejar el pati lentament, saludant i agraint els visques.

Aliena va pensar en tot el que havia hagut de passar per aconseguir que arribés aquell moment. Tenia trenta-sis anys i la meitat de la vida se l’havia passat lluitant per veure el que ara veia.

«Tota la meva vida d’adulta», es va dir; «això és el que he donat». Va recordar com omplia els sacs de llana fins a tenir les mans vermelles, inflades i plenes de ferides. Li van tornar a la memòria els rostres que havia vist pels camins, cares d’homes cobdiciosos, cruels i lascius que l’haurien matat si hagués donat la més petita mostra de feblesa. Va pensar en la manera que havia endurit el cor davant l’estimat Jack per casar-se amb Alfred, i va rememorar aquells mesos en què havia dormit a terra als peus del llit d’un marit que detestava, com si ella fos un gos. I tot perquè havia promès pagar les armes i l’armadura de Richard, perquè pogués lluitar per recuperar el seu castell.

—Vet-ho aquí, pare —va dir en veu alta, sense que ningú no la sentís, perquè els visques eren estentoris—. Ja tens el que volies —va afegir amb el cor inflat d’amargor i de triomf—. Això és el que et vaig prometre i a fe que he mantingut la meva promesa. Vaig tenir cura de Richard i ell ha estat lluitant tots aquests anys. Ja tornem a ser a casa. Richard ja és comte. Ara, pare —va aixecar la veu fins a convertir-la en un crit, però la gent del castell continuava cridant i ningú no es va adonar que les llàgrimes li corrien galtes avall—, puc dir que he complert. Així doncs, torna a la tomba i deixa’m viure en pau.