1

Peter de Wareham era un busca-raons nat.

L’havien traslladat a la petita cel·la del bosc des de la seu principal de Kingsbridge, i era fàcil comprendre per què el prior de Kingsbridge havia volgut desfer-se’n. Peter era un home alt i cepat, que rondava la trentena, amb un intel·lecte vigorós i maneres desdenyoses, que vivia en un estat d’indignació permanent. Quan va arribar a la cel·la i va haver de treballar al camp, ho va fer a un ritme insensat, arribant a acusar els altres de ganduls. Tanmateix, i davant de la seva sorpresa, la majoria dels monjos havien pogut mantenir el seu ritme de treball i els més joves fins i tot el van arribar a cansar. Llavors va buscar un altre pecat que no fos la peresa i es va decidir pel de gola.

Va començar a menjar només la meitat del pa que li tocava i a abstenir-se de tastar la carn. Durant el dia bevia aigua dels rierols, es rebaixava la cervesa i no tocava el vi. Va esbroncar un monjo jove i sa per haver demanat més sopa de civada i va fer-ne plorar un altre que s’havia begut el vi del seu company.

«Els monjos no donen senyals de gola», es va dir el prior Philip aquell migdia mentre baixaven del turó per anar a dinar. Els monjos joves eren prims i musculosos, i els més grans, nerviüts i colrats pel sol. Cap d’ells no mostrava les típiques formes flonges de qui té massa per menjar i massa poc a fer. Philip era del parer que els monjos han d’estar prims. Els grassos provocaven l’enveja i el rebuig del pobres envers els servidors de Déu.

Com era característic d’ell, Peter havia presentat l’acusació sota l’aparença d’una confessió.

—He comès el pecat de gola —havia dit aquell mateix matí, mentre feien un descans, asseguts als troncs dels arbres acabats de tallar, i menjaven pa de sègol acompanyat de cervesa—. He desobeït la regla de sant Benet que diu que els monjos no han de menjar carn ni beure vi —va mirar els qui l’envoltaven amb un gest desafiant i al final va mirar Philip de fit a fit—. I tots els que som aquí som culpables del mateix pecat —va dir per acabar.

Philip va pensar que era una llàstima que Peter fos d’aquella manera. L’home es consagrava al treball de Déu, tenia molt bon cap i força de voluntat. Però semblava que tingués una necessitat irreprimible de sentir-se diferent i fer-se notar tota l’estona, i això el portava a protagonitzar escenes absurdes. Es feia molt pesat, però Philip l’estimava com a tots els altres, perquè darrere de tota aquella arrogància i desdeny sabia que s’hi amagava una ànima torbada que en realitat no creia possible que ningú s’interessés per ella.

—Quina bona ocasió perquè ens recordis què deia sant Benet sobre la qüestió! Recordes les paraules exactes, Peter? —li havia preguntat Philip.

—Va dir: «Tots, llevat dels malalts, s’haurien d’abstenir de menjar carn». I, després: «El vi no és de cap manera una beguda de monjos» —va contestar Peter.

Philip va assentir. Com havia sospitat, Peter no coneixia la regla tan bé com ell.

—Gairebé correcte, Peter, gairebé —li va dir—. El sant no es referia a la carn en general, però, sinó a la carn dels «animals de quatre potes», i a més establia una altra excepció, a banda dels malalts: també es referia als febles. Què volia dir per «febles»? Aquí, a la nostra petita comunitat, entenem que l’home afeblit pel treball esgotador del camp potser necessitarà menjar carn de vaca per conservar la seva fortalesa. —Peter va escoltar en silenci, arrufant les celles, com si no estigués d’acord amb el que sentia, i amb una expressió de desafiament contingut a la cara—. Pel que fa al vi, el sant diu: «Llegim que el vi no és de cap manera una beguda de monjos» —va continuar Philip—. La utilització de la paraula «llegim» dóna a entendre que no suporta la prescripció, almenys entesa d’una manera absoluta. També diu que una pinta de vi hauria de ser prou per a tothom. I ens adverteix del perill de beure fins a sadollar-nos. Crec que queda clar que no espera que els monjos s’abstinguin totalment, oi que no?

—Però diu que abans de tot s’ha de mantenir la frugalitat —va adduir Peter.

—Tu creus de debò que aquí no som frugals? —li va preguntar Philip.

—Això mateix —li va contestar ell amb resolució.

—«Deixeu que aquells a qui Déu ha concedit el do de l’abstinència sàpiguen que rebran la recompensa que es mereixen» —va citar Philip—. Si creus que aquí el menjar és massa abundant, pots menjar menys, però recorda les paraules del sant quan cita la Primera Epístola de sant Pau als Corints, que diu: «Cadascú rep el seu do de Déu, un aquest; l’altre, aquell». I llavors el sant ens diu: «Per aquesta raó, la quantitat de menjar dels altres no es pot determinar sense certs dubtes». Recorda això, Peter, mentre fas dejuni i medites sobre el pecat de gola.

En acabat, havien tornat a la feina, i Peter posava cara de màrtir. Philip es va adonar que no el faria callar tan fàcilment. Dels tres vots que feien els monjos, és a dir, pobresa, castedat i obediència, aquest darrer era el que més problemes creava a Peter.

Evidentment, hi havia unes quantes maneres de tractar els monjos desobedients: el confinament en solitari, a pa i aigua, la flagel·lació i, com a recurs extrem, l’excomunió i l’expulsió de la casa. Philip no vacil·lava a l’hora d’aplicar aquests correctius, especialment quan un monjo posava en dubte la seva autoritat. Com a conseqüència d’això, era considerat un ordenancista dur. Però en realitat detestava recórrer al càstig, perquè trencava l’harmonia de la comunitat monàstica i els feia desgraciats a tots. En qualsevol cas, i pel que feia a Peter, el correctiu no serviria de res. Ben mirat, només aconseguiria que el monjo es tornés més orgullós i implacable. Philip havia de trobar una manera de controlar Peter que al mateix temps el fes desistir de la seva actitud rebel. No seria una tasca fàcil. D’altra banda, va pensar, també és cert que, si totes les coses fossin senzilles, els homes no necessitarien el guiatge de Déu.

Van arribar a la clariana del bosc on hi havia el monestir. Mentre la travessaven, Philip va veure el germà John, al tancat de les cabres, que brandava el braços molt enèrgicament cap a ells. Li deien Johnny Eightpence (Vuitpenics), i era una mica curt. Philip es preguntava què devia ser el que el tenia tan inquiet. Al costat de Johnny hi havia un home amb l’hàbit de sacerdot. A Philip, l’aspecte d’aquell home li era familiar, i s’hi va acostar molt de pressa.

El sacerdot era un home baix i robust, d’uns vint-i-cinc anys, amb els cabells negres tallats molt curts i uns ulls blaus brillants que revelaven una intel·ligència desperta. Veure’l va ser per a Philip com veure’s en un mirall. Va descobrir, amb un sobresalt, que es tractava de Francis, el seu germà petit.

I Francis tenia un nadó als braços.

Philip no sabia què era el més sorprenent, si la presència de Francis o la de la criatura. Els monjos es van agrupar al seu voltant. Francis es va posar dret i va donar el nen a Johnny. Llavors Philip el va abraçar.

—Què hi fas, aquí? —li va preguntar, molt content—. I com és que portes un nen?

—Després t’explicaré per què sóc aquí —va respondre Francis—. Pel que fa al nen, l’he trobat al bosc, completament sol, al costat d’una gran foguera.

—I…? —el va animar a continuar Philip.

Francis es va encongir d’espatlles.

—No et puc dir res més perquè és tot el que sé. Confiava arribar aquí ahir a la nit, però em va ser impossible, així que vaig dormir a la cabana d’un guardabosc. A l’alba he continuat el camí i he sentit els plors d’una criatura. L’he recollida i l’he duta fins aquí. Vet aquí tota la història.

Philip va mirar incrèdul el petit farcell que Johnny duia als braços. Va allargar la mà i va alçar la manta per un costat. Va veure una cara rosada i arrugada, una boca sense dents oberta i un caparró tot calb, com un vell monjo en miniatura. Va aixecar una mica més la manta i va distingir unes petites espatlles fràgils, uns braços que es movien i uns punys tancats. Va examinar de més a prop el tros de cordó umbilical que li penjava del melic. Era una mica desagradable. Es va preguntar si aquella pelleringa era natural. Semblava, però, que la ferida cicatritzava bé, de manera que va pensar que potser era millor deixar-la tal com estava. Va separar la manta encara més.

—És un xicot —va dir, tossint incòmode, i el va tornar a tapar. A un dels novicis se li va escapar una rialleta.

Aleshores, Philip es va sentir molt aclaparat. Què n’havien de fer, ara?, pensava. Com s’ho farien per donar-li menjar?

El nen va arrencar a plorar i aquells plors van ressonar al seu cor com un himne entranyable.

—Té gana —va dir, i es va preguntar com ho podia saber.

—No li podem donar menjar —va observar un dels monjos.

Philip estava a punt de preguntar: «Per què no?» quan hi va caure: no hi havia cap dona en molts quilòmetres al voltant.

Tanmateix, Johnny ja havia resolt el problema, com Philip va tenir ocasió de comprovar quan aquell monjo es va asseure al tamboret amb el nadó a la falda i una tovallola a les mans amb una punta cargolada, que va sucar en un bol de llet perquè quedés ben xopa, i va acabar posant-la a la boca del nen. Aquest va obrir la boqueta, va xarrupar la tovallola i després es va empassar la llet.

Philip hauria volgut aplaudir.

—Has estat molt espavilat, Johnny! —va exclamar, sorprès. Johnny va somriure.

—Ja ho havia fet abans, quan una cabra va morir abans de desmamar el seu cabrit —va explicar amb orgull.

Tots els monjos van observar atentament mentre Johnny repetia la senzilla operació de xopar la punta de la tovallola a la llet i deixar que el nen la xarrupés. Philip es va adonar, divertit, que, quan Johnny posava la tovallola a la boca del nen, hi havia alguns monjos que obrien la seva en un gest reflex. Era una manera lenta de donar menjar a la criatura, però sens dubte alimentar nens era una cosa que volia paciència.

Peter de Wareham, que havia sucumbit a la fascinació general pel nadó i que havia oblidat per una estona els seus comentaris crítics, es va recuperar a la fi i va dir:

—El més fàcil seria trobar la mare de la criatura.

—Ho dubto —va intervenir Francis—. Segurament la mare no està casada, i s’ha trobat involucrada en un cas de transgressió moral. M’imagino que és jove. Potser va aconseguir mantenir l’embaràs en secret i, quan es va acostar l’hora del part, es va amagar al bosc, va encendre una foguera i va donar a llum tota sola. En acabat, devia abandonar la criatura als llops i va tornar a casa seva. Sens dubte, s’assegurarà que no la trobin.

El nen s’havia adormit. En un impuls, Philip el va agafar dels braços de Johnny. Se’l va posar a coll, aguantant-lo amb la mà i gronxant-lo.

—Pobret! —va dir.

El va envair la preocupació de protegir-lo i cuidar-lo. De sobte, es va adonar que els monjos se’l miraven bocabadats a causa d’aquestes inesperades demostracions de tendresa. Naturalment, mai no l’havien vist acaronar ningú, perquè al monestir estava totalment prohibida qualsevol mena d’efusió física. Era evident que els monjos l’havien cregut incapaç de fer un gest com aquell. «Bé», va pensar, «ara ja saben com sóc».

—Doncs l’haurem de portar a Winchester i mirar de trobar-li una mare adoptiva —va assenyalar Peter de Wareham.

Si allò ho hagués dit algú altre, potser Philip no s’hauria afanyat a contradir-lo; però havia estat Peter, i Philip va parlar sense rumiar-s’ho, i la seva vida ja no va ser la mateixa a partir d’aleshores.

—No el lliurarem a una mare adoptiva —va afirmar amb decisió—. Aquesta criatura és un do de Déu —va mirar els monjos, que al seu torn el miraven, pendents de les seves paraules—. El cuidarem nosaltres —va afegir—. Li donarem menjar, l’educarem i el guiarem pel camí del Senyor. Llavors, quan sigui un home, es farà monjo i, així, el tornarem a Déu.

Es va fer un silenci absolut.

—Això és impossible —va tornar a intervenir Peter—. Els monjos no poden criar una criatura! —va exclamar indignat.

Philip es va trobar amb la mirada del seu germà i tots dos van somriure, recordant temps passats. Quan Philip va tornar a parlar, el to de la seva veu estava carregat del pes de la nostàlgia.

—Impossible? No, Peter. Estic segur que es pot fer, i el meu germà també n’està. Ho sabem per experiència, oi, Francis?

El dia que Philip considerava l’últim de la seva infantesa, el seu pare va tornar ferit a casa.

Philip va ser el primer de veure’l, quan pujava cavalcant pel vessant del turó, de tornada al llogarret, a la muntanyosa regió de Gal·les del nord. Com sempre, Philip, que llavors tenia sis anys, va córrer per anar a trobar-lo. Però aquell dia el seu pare no el va pujar al cavall, davant seu. Cavalcava a poc a poc, abatut sobre la sella, subjectant les regnes amb la mà dreta perquè el braç esquerre li penjava inert. Tenia la cara pàl·lida i la roba esquitxada de sang. Philip estava intrigat i al mateix temps temorós, perquè mai no havia vist que el seu pare es mostrés feble.

—Vés a buscar ta mare —li va dir.

Quan se’l van haver endut a casa, la seva mare li va tallar la camisa. Philip es va quedar horroritzat de veure la mare, sempre tan estalviadora, estripar expressament una camisa tan bona. Allò el va impressionar més que la sang.

—No us preocupeu per mi —va dir el seu pare, però la seva veu habitual s’havia debilitat fins al murmuri i ningú no li va fer cas, un altre fet molt estrany, perquè normalment la seva paraula era llei—. Deixeu-me i aneu-vos-en tots al monestir. Els maleïts anglesos no poden trigar.

A dalt del turó hi havia un monestir amb una església, però Philip no arribava a entendre per què hi havia d’anar si ni tan sols era diumenge.

—Si segueixes perdent tanta sang no podràs anar enlloc, mai més —va dir la seva mare. La tieta Gwen va dir que donaria l’alarma i va sortir de l’habitació.

Anys més tard, quan recordava els esdeveniments que van tenir lloc a continuació, Philip entenia que en aquell moment ningú no s’havia recordat d’ell ni de Francis, el seu germà de quatre anys, i que tampoc ningú no va pensar a conduir-los al monestir, on haurien estat segurs. La gent s’ocupava dels seus propis fills i van donar per fet que Philip i Francis estaven bé perquè eren amb els seus pares. Però el pare d’ells dos s’estava morint dessagnat i la seva mare l’intentava salvar, i així va ser com els anglesos els van sorprendre a tots quatre.

Durant la curta experiència de la vida de Philip, res no l’havia preparat per a l’aparició de dos homes d’armes que van obrir la porta d’un cop de peu i van entrar a casa seva, un habitacle d’una sola habitació. En unes altres circumstàncies no haurien resultat tan esfereïdors, perquè eren la mena d’adolescents grans i amb poca traça que es burlaven de les velles, maltractaven els jueus i feien brega a les nits a la sortida de les tavernes. Però en aquell moment els dos joves estaven assedegats de sang, i Philip no ho va comprendre fins anys més tard, quan finalment va poder pensar sobre els fets que es van esdevenir aquell dia d’una manera objectiva. Els dos homes d’armes acabaven de participar en una batalla, havien escoltat els crits d’agonia i havien vist caure morts els seus amics i estaven literalment morts de por. No obstant això, havien guanyat la batalla i sobreviscut i ara empaitaven els seus enemics amb ràbia. Ja res no els podia satisfer que no fos més sang, més crits, més ferides, més mort, i tot això ho duien escrit als seus rostres crispats quan van irrompre a l’habitació com guineus en un galliner.

Van actuar amb una gran rapidesa, però Philip mai no oblidaria cadascun dels seus moviments, com si tot plegat hagués durat molta estona. Els dos homes portaven una armadura lleugera: només una túnica de malla curta i un casc de cuir amb bandes de ferro. Duien les espases empunyades. Un era lleig, guenyo, amb un nas corbat molt gros i ensenyava les dents fent una ganyota simiesca. L’altre tenia una barba exuberant, esquitxada de sang, sens dubte d’algú altre, ja que ell no semblava ferit. Van recórrer l’habitació amb la mirada. Els seus ulls, calculadors i implacables, van deixar de banda Philip i Francis, es van adonar de la presència de la mare i van clavar la mirada en el pare. Abans que ningú es mogués, ja s’hi havien llançat a sobre.

La mare, que s’havia inclinat damunt seu per lligar-li una bena al braç esquerre, es va incorporar girant-se cap als intrusos amb els ulls guspirejants d’un coratge desesperat. El pare es va aixecar d’un salt i va posar la mà sobre l’empunyadura de l’espasa. Philip va llançar un crit de terror.

L’home lleig va brandar l’espasa i amb l’empunyadura li va donar un cop al cap a la mare. En acabat, li va donar una empenta per apartar-la, però no li va clavar l’espasa, perquè no volia córrer el risc que la fulla quedés clavada en un cos mentre l’home encara estigués viu. Philip va donar-hi aquesta explicació anys més tard, però en aquells moments es va limitar a córrer cap a la mare, sense comprendre que ella ja no el podia protegir. La dona es va entrebancar, atordida, i l’home lleig li va passar pel costat i va alçar l’espasa de nou. Philip es va aferrar a les faldilles de la seva mare, mentre ella tentinejava, però no va poder deixar de mirar el seu pare.

Aquest va desembeinar la seva arma i la va alçar defensivament. El lleig va descarregar la seva espasa i les fulles, en xocar, van sonar com una campana. Com tots els nens petits, es pensava que el seu pare era invencible, però en aquell moment va saber la veritat: el seu pare estava afeblit per la pèrdua de sang. Quan les dues espases es van trobar, la del seu pare va caure i l’atacant va tornar a brandar la seva i va atacar de nou amb rapidesa. Va descarregar el cop on els grans músculs del coll s’unien a les amples espatlles del seu pare. Philip va començar a xisclar quan va veure que l’afilada fulla s’enfonsava en el cos del pare. L’home lleig va tornar a alçar el braç per atacar de nou i va enfonsar la punta de l’espasa al ventre del pare.

Philip va mirar cap a la seva mare, paralitzat de terror. Els ulls de tots dos es van trobar en el precís instant en què l’altre home, el barbut, li pegava. La seva mare va caure a terra al costat de Philip, amb una ferida al cap que li sagnava. El barbut va agafar l’espasa per l’empunyadura amb les dues mans, apuntant-la cap a terra. La va aixecar molt amunt, com si se l’anés a clavar ell mateix, i la va descarregar amb força. Quan va travessar el pit de la mare, es va sentir un espantós cruixit d’ossos trencats. La fulla es va enfonsar profundament, tan avall, va observar Philip, tot i estar paralitzat per un terror cec i histèric, que li va travessar l’esquena i es va clavar a terra com un clau.

Philip va tornar a mirar el seu pare amb desesperació. El va veure com s’esfondrava cap endavant sobre l’espasa del lleig, vomitant una gran quantitat de sang. El seu atacant va retrocedir i va estirar l’espasa, intentant desclavar-s’hi del cos. El pare va fer un altre pas, vacil·lant, sense apartar-se del lleig. Aquest va fer un crit de ràbia i va burxar l’espasa que encara era al ventre del pare. Finalment, la va aconseguir treure. En desplomar-se, el pare tenia la mà sobre el ventre esqueixat, com volent tapar aquella immensa ferida. Philip fins llavors creia que el que la gent tenia a dintre el cos era més o menys sòlid, i el va trasbalsar fins a tenir nàusees veure aquella quantitat de tubs i òrgans viscosos que sortien de la panxa del seu pare. L’atacant va aixecar l’espasa molt amunt, amb la punta cap avall sobre el cos del pare, tal com havia fet el barbut amb la mare, i va descarregar el cop final de la mateixa manera.

Els anglesos es van mirar l’un a l’altre i Philip va veure sorprès el seu alleujament pintat a la cara. Llavors tots dos es van girar i els van mirar a ell i a Francis. L’un va fer que sí amb el cap i l’altre es va encongir d’espatlles, i Philip es va adonar que els matarien, obrint-los en canal amb aquelles espases afilades. Quan va ser conscient que patiria molt, va sentir que el terror li bullia dins del cos i fins i tot va tenir la sensació que el cap li estava a punt d’explotar.

L’home de la barba ensangonada es va moure àgilment i va agafar Francis pel turmell. El va mantenir en l’aire cap per avall mentre xisclava cridant la seva mare, sense entendre que era morta. El lleig va treure l’espasa del cos del pare i la va posar en posició de travessar el cor de Francis.

No van arribar a dur a terme aquella acció. Una veu amb una gran autoritat va ressonar i els dos homes es van quedar immòbils. Els crits es van acabar i Philip es va adonar que era ell qui els havia fet. Va mirar cap a la porta i va veure l’abat Peter, amb el seu hàbit teixit a mà, amb la ira de Déu a la mirada, que empunyava una creu de fusta a tall d’espasa.

Quan Philip revivia aquell dia en els seus malsons i es despertava amarat de suor, cridant en la foscor, sempre era capaç de calmar-se i de tornar a dormir si evocava aquell quadre final i la manera com els crits i les ferides havien estat dominats per aquell home desarmat que només portava una creu.

L’abat Peter va tornar a parlar. Philip no va arribar a entendre la llengua que feia servir, que evidentment era anglès, però el seu significat va quedar clar, perquè els dos homes es van sentir avergonyits i el barbut va deixar Francis a terra amb compte. Sense deixar de parlar, el monjo va entrar tranquil·lament a l’habitació. Els homes d’armes van retrocedir una mica, com si tinguessin por… Homes amb espasa i armadura davant d’un tipus amb un hàbit de llana i una creu! Els va donar l’esquena fent un gest de menyspreu i es va ajupir per parlar amb Philip. Va anar al gra.

—Com et dius?

—Philip.

—Ah sí, ja me’n recordo, i el teu germà?

—Francis.

—Molt bé. —L’abat va mirar els cossos sagnants que hi havia al terra—. Aquesta és la teva mare, oi?

—Sí. —Va tornar a sentir pànic quan va assenyalar el cos mutilat del seu pare—: I aquest és el meu pare!

—Ja ho sé —va dir el monjo, amb veu tranquil·litzadora—. No has de seguir cridant, només contesta les meves preguntes. Te n’adones, que són morts?

—No ho sé —va respondre Philip amb tristesa. Sabia que allò es deia quan es morien els animals, però, com és que els podia passar al pare i a la mare?

—És com quedar-se adormit —li va explicar l’abat Peter.

—Però si tenen els ulls oberts! —va cridar Philip.

—Xxxt. Doncs serà millor que els els tanquem.

—Sí —va assentir Philip. Tenia la sensació que allò ho solucionaria tot.

L’abat Peter es va aixecar, va donar la mà a Philip i Francis i els va conduir al costat del cos del seu pare, travessant l’habitació. Es va agenollar i va agafar la mà dreta de Philip.

—T’ensenyaré com es fa —li va dir. Va conduir la mà de Philip cap a la cara del seu pare, però llavors Philip va tenir por de tocar-lo perquè el cos es veia molt estrany, pàl·lid, inert i terriblement malmès. Va apartar la mà amb violència. Llavors va mirar nerviós l’abat Peter, un home que ningú no gosava desobeir, però l’abat no semblava estar enfadat amb ell.

—Vinga —li va dir amb afecte, i li va tornar a agafar la mà. Aquest cop no es va resistir. L’abat va subjectar l’índex de Philip entre el seu índex i el polze i el va posar sobre la parpella del seu pare per abaixar-la i cobrir aquella espantosa mirada fixa. L’abat va deixar anar la mà de Philip i va dir—: Tanca-li l’altre ull.

Sense cap ajuda, Philip va allargar la mà, va posar el dit sobre l’altra parpella del seu pare i la va tancar. Llavors es va sentir millor.

—Tanquem també els de la vostra mare? —va preguntar l’abat Peter.

—Sí.

Es van agenollar al costat del cos de la seva mare. L’abat li va netejar la sang de la cara amb la màniga.

—I Francis? —va preguntar Philip.

—Potser també ens hauria d’ajudar —va dir l’abat.

—Fes el mateix que acabo de fer, Francis —va dir Philip al seu germà—. Tanca els ulls de la mare com jo he tancat els del pare per tal que puguin dormir.

—Estan dormint? —va preguntar Francis.

—No, però és com si dormissin —va explicar Philip tot convençut—, i per això han de tenir els ulls tancats.

—Molt bé, doncs —va dir Francis, i va allargar la seva mà molsuda sense vacil·lar i va tancar els ulls de la seva mare amb molta cura.

Llavors l’abat els va agafar tots dos, un a cada braç, i sense mirar els homes d’armes, els va treure fora de casa i els va portar amunt pel camí costerut, cap al refugi sagrat del monestir.

Els va donar menjar a la cuina dels monestir, i llavors, per tal que no s’estiguessin sense fer res i es capfiquessin, els va manar que ajudessin el cuiner a preparar el sopar dels monjos. L’endemà els va dur a veure els cossos dels seus pares, que havien estat rentats, tenien les ferides netes i parcialment amagades, estaven vestits, i jeien en dos taüts, costat per costat, a la nau de l’església. També hi havia alguns altres parents seus, perquè no tots els vilatans havien tingut temps d’arribar al monestir i escapar de l’exèrcit invasor. L’abat Peter els va acompanyar al funeral i es va assegurar que veiessin com enterraven els dos taüts en una mateixa fossa. Quan Philip es va posar a plorar, Francis també ho va fer. Algú els va fer callar.

—Deixeu-los que plorin —va dir l’abat Peter.

Només després de tot allò, quan al fons del cor van arribar al convenciment que els seus pares se n’havien anat per sempre i que no tornarien, els va parlar del futur.

Entre els seus parents no hi havia cap família que hagués quedat sencera: o bé el pare o bé la mare havien estat assassinats. No quedava ningú que pogués tenir cura dels nois. Això deixava dues possibilitats. Els nois podien ser lliurats o fins i tot venuts a un pagès, que els faria treballar com a esclaus fins que fossin prou grans i forts per escapar-se, o bé podien ser lliurats a Déu.

No era estrany que els nois ingressessin en un monestir. Normalment ho feien al voltant dels onze anys, essent el límit inferior d’edat els cinc anys, atès que els monjos no estaven preparats per ocupar-se de canalla tan petita. De vegades els nois eren orfes, de vegades havien perdut un dels dos pares i altres vegades el problema era que els pares ja tenien massa fills. Habitualment la família lliurava un donatiu important al monestir juntament amb el noi. Una granja, una església o fins i tot un llogarret sencer. En cas de pobresa absoluta, es podia prescindir del donatiu.

Però el pare de Philip havia deixat una granja petita en un turó, i per això els nens no depenien de la caritat. L’abat Peter va proposar que el monestir prengués a càrrec seu els nois i la granja, i els parents supervivents hi van estar d’acord. El tracte va ser temporalment suspès, encara que no del tot anul·lat, per l’exèrcit invasor del rei Henry, que havia matat els pares de Philip.

L’abat sabia què era el sofriment, però malgrat tota la seva saviesa no estava preparat per al que havia passat a Philip. Al cap d’un any, més o menys, quan semblava que la pena havia passat, i que els dos nois s’havien adaptat a la vida del monestir, a Philip el va posseir una ira implacable. Les condicions de vida a la comunitat monàstica del turó no eren tan dolentes per justificar-la. Tenien menjar, roba, un foc al dormitori a l’hivern, i fins i tot una mica d’afecte i estimació. També tenien una disciplina estricta i uns rituals tediosos per aconseguir l’ordre i l’estabilitat. Però Philip es va començar a comportar com si hagués estat injustament empresonat. Desobeïa les ordres i subvertia l’autoritat dels dignataris monàstics sempre que podia, robava menjar, trencava ous, deixava anar els cavalls, es burlava dels invàlids i insultava els superiors. L’única ofensa que no va cometre era el sacrilegi, i per això l’abat li perdonava tota la resta. Finalment ho va superar. Un Nadal va mirar enrere, va rumiar què havia fet els darrers dotze mesos i es va adonar que no havia passat ni una sola nit d’aquell any fora de la cel·la de càstig.

No hi havia cap motiu que expliqués aquella reincorporació a la vida normal. Potser va ser el seu interès per les lliçons. La teoria matemàtica de la música el fascinava, i fins i tot trobava una lògica satisfactòria en la manera de conjugar els verbs llatins. Li van donar la feina d’ajudar el cellerer, el monjo encarregat de facilitar totes les necessitats materials del monestir, des de sandàlies fins a llavors, i allò també li va despertar l’interès. Es va començar a sentir lligat al germà John com si aquest fos un heroi. Era un monjo jove, musculós i ben plantat i era un pou de saber, santedat, prudència i amabilitat.

Potser perquè volia imitar John, o bé per inclinació pròpia, o potser per les dues coses alhora, va començar a trobar consol en els torns diaris d’oració i de serveis. I així va entrar a l’adolescència, amb la ment ocupada en l’organització del monestir i amb el ressò d’harmonies sagrades a les orelles.

En els estudis, tant Philip com Francis anaven molt per davant dels altres nois de la seva edat, però estaven convençuts que això era perquè vivien al mateix monestir i perquè la seva educació era més intensa. En aquells moments no havien arribat a adonar-se que eren excepcionals. Fins i tot quan van ser ells mateixos els qui van començar a impartir lliçons a l’escola petita i a rebre classes del mateix abat, i no del pedant mestre de novicis, encara pensaven que anaven avançats només perquè havien començat abans.

Quan mirava enrere valorant la seva joventut, a Philip li feia la sensació que havia estat una breu edat d’or que havia transcorregut durant un any, o potser menys, entre la fi de la seva rebel·lió i la furiosa envestida de la luxúria carnal. Perquè llavors va arribar l’època d’angoixa dels pensaments impurs, les pol·lucions nocturnes, la delicada relació amb el seu confessor —que era el mateix abat—, les penitències infinites i la disciplinada mortificació de la carn.

La luxúria mai no el va deixar de turmentar del tot, però va arribar a ser menys important, i només l’importunava de tant en tant, en les rares ocasions en què el seu cos i la seva ment estaven ociosos, com la vella ferida que encara fa mal en contacte amb la humitat.

Francis va lliurar la mateixa batalla una mica més endavant, i encara que no havia fet confidències a Philip sobre aquell tema, ell tenia la impressió que el seu germà havia lluitat amb menys valentia contra els desigs impurs i que havia acceptat les derrotes més alegrement. Però el que importava era que tots dos havien fet les paus amb les passions, el més gran enemic de la vida monàstica.

De la mateixa manera que Philip treballava amb el cellerer, Francis ho feia amb el prior, el segon càrrec del monestir després de l’abat. Quan va morir el cellerer, Philip tenia vint-i-un anys, i malgrat la seva joventut es va fer càrrec de la feina. Quan Francis va complir els vint-i-un, l’abat va proposar crear un nou lloc per a ell, el de sotsprior. Però aquesta proposició va precipitar una crisi. Francis va suplicar que el dispensessin d’aquesta responsabilitat i, no tan sols això, sinó que també va demanar que li deixessin abandonar el monestir perquè volia ser ordenat sacerdot i servir Déu en el món exterior.

Philip es va quedar sorprès i esfereït. Mai no se li havia acudit de pensar que un dels dos pogués abandonar el monestir, i en aquell moment la idea li semblava tan desconcertant com si acabés d’assabentar-se que era l’hereu del tron. Però al cap de moltes discussions i moltes nits en blanc, això va ser el que va passar, i Francis va sortir del monestir per convertir-se en el capellà del comte de Gloucester.

Abans que es produís aquest fet, Philip havia pensat en el seu futur i l’havia vist amb tota claredat: seria monjo, viuria una vida humil i obedient i, quan fos vell, potser arribaria a ser abat i s’esforçaria seguint l’exemple que li havia donat Peter. Ara, en canvi, es preguntava si Déu no li tindria reservat un altre destí. Recordava la paràbola dels talents: Déu esperava que els seus servidors estenguessin el seu regne i no que es limitessin a conservar-lo. Amb certa torbació, va fer partícip dels seus pensaments l’abat Peter, perfectament conscient que s’arriscava a rebre una bona allisada per haver-se deixat endur per l’orgull.

Per això es va quedar realment sorprès quan va conèixer la resposta de l’abat.

—Em preguntava quant de temps necessitaries per adonar-te’n. No cal que et digui que estàs destinat a una altra cosa. Nascut a l’ombra d’un monestir, orfe als sis anys, educat per monjos, nomenat cellerer als vint-i-un anys… Déu no es pren tantes molèsties per formar un home que ha de passar-se la vida en un petit monestir al cim desert d’un turó, a les muntanyes remotes d’un regne. Aquí no tens camp d’acció. Has d’abandonar aquest lloc.

Allò va deixar Philip astorat, però abans de separar-se de l’abat, se li va acudir una pregunta i l’hi va formular a Pacte:

—Si aquest monestir és tan poc important, per què Déu us va posar aquí?

L’abat Peter va somriure.

—Potser perquè m’ocupés de tu.

Aquell mateix any l’abat va anar a Canterbury a presentar els seus respectes a l’arquebisbe.

—T’he cedit al prior de Kingsbridge —va comunicar a Philip quan va tornar.

Philip es va sentir intimidat. El priorat de Kingsbridge era un dels monestirs més grans i importants del país. Era un priorat catedralici. La seva església era una catedral, la seu d’un bisbat. El bisbe era tècnicament l’abat del monestir, encara que de fet estigués governat pel prior.

—El prior James és un vell amic —va dir l’abat Peter a Philip—. Aquests darrers anys ha estat molt desanimat. N’ignoro el motiu. Sigui com sigui, Kingsbridge necessita sang nova. James té problemes sobretot amb una de les cel·les, una petita unitat al bosc, i necessita desesperadament un home de la més absoluta confiança perquè se n’ocupi i la torni a posar en el camí de la pietat.

—Així que seré el prior de la cel·la… —va dir Philip, sorprès.

L’abat va assentir.

—Si tenim raó quan creiem que Déu et té reservat una gran tasca, podem confiar que t’ajudarà a resoldre tots els problemes que tingui la cel·la.

—I si ens equivoquem?

—Sempre podràs tornar aquí i ser el meu cellerer. Però no ens equivoquem, fill meu. Ja ho veuràs.

Els adéus van anar acompanyats de llàgrimes. Havia passat disset anys allí i els monjos eren la seva família, més real per a ell que els pares que un dia li havien arrabassat brutalment. Segurament mai més no tornaria a veure aquells monjos, i allò l’entristia.

Al principi, Kingsbridge el va deixar enlluernat. El monestir emmurallat era més gran que molts llogarrets; la catedral era una caverna vasta i llòbrega i, en canvi, la casa del prior, un petit palau. Però un cop es va acostumar a les grans dimensions, es va poder adonar dels senyals de desànim que l’abat Peter havia observat en el seu vell amic, el prior. La catedral demanava a crits una reparació, les oracions es feien amb pressa, la regla del silenci es trencava constantment i hi havia massa criats, més que no pas monjos.

Philip va superar ràpidament l’enlluernament, que no va trigar a convertir-se en irritació. Hauria volgut agafar pel coll el prior James i preguntar-li: «Com goseu…? Com goseu oferir a Déu aquestes oracions tan apressades? Com goseu permetre que els novicis juguin a daus i que els monjos tinguin gossos? Com goseu viure en un palau envoltat de criats, mentre l’església de Déu se us està quedant en ruïnes?».

Com es pot suposar, no va dir res de tot allò. Va tenir una entrevista breu i protocol·lària amb el prior James, un home alt, prim, i amb unes espatlles encorbades que semblava que suportessin tots els problemes del món. Llavors va parlar amb el sotsprior Remigius. Al començament de la conversa, Philip va insinuar que, segons el seu judici, al priorat li caldrien alguns canvis, i confiava que l’ajudant principal l’ajudaria de tot cor. Però Remigius el va mirar amb menyspreu, com dient: «Qui t’has cregut que ets?», i va canviar de tema.

Remigius el va informar que la cel·la de St-John-in-the-Forest s’havia creat feia tres anys, que tenia algunes terres i propietats, i que, tot i que a hores d’ara ja hauria de ser autosuficient, encara depenia del subministrament de la casa central. I encara hi havia més problemes. Un diaca que hi havia passat la nit havia criticat la manera com s’hi conduïen els serveis religiosos. Alguns viatgers havien denunciat robatoris per part dels monjos d’aquella zona. També circulaven rumors sobre casos d’impuresa… El fet que Remigius fos incapaç o es resistís a donar més detalls era un altre indici de la indolència amb què era governada aquella organització. Philip es va allunyar tremolant de ràbia. Se suposava que un monestir havia de glorificar Déu. Si no hi reeixia, no tenia raó de ser. El priorat de Kingsbridge era pitjor que res. Escarnia Déu amb la indolència. Però Philip no hi podia fer gran cosa. Tot el que podia esperar era reformar una de les cel·les de Kingsbridge.

Durant la cavalcada de dos dies fins a la cel·la del bosc, havia meditat sobre l’escassa informació que li havien donat i, mentre resava, rumiava quina seria la millor manera d’abordar els problemes. Va arribar a la conclusió que al començament s’hauria de mostrar receptiu. Habitualment eren els monjos els qui escollien el prior. Però en el cas d’una cel·la, que en definitiva era una branca del monestir principal, el podia escollir el prior de la casa principal. Com que Philip no s’havia sotmès a l’elecció, potser no podria comptar amb la bona voluntat dels monjos. S’hauria d’obrir camí amb cautela. Necessitava més informació sobre els problemes que imperaven en aquell lloc abans de decidir quina era la millor manera de resoldre’ls. S’havia de guanyar el respecte i la confiança dels monjos, especialment d’aquells que eren més grans que ell i que potser estarien ressentits per la seva designació. I una vegada tingués tota la informació sobre el lloc i hagués apuntalat la seva condició de capdavanter, començaria a treballar de valent. Però la cosa no va anar així.

Al segon dia de viatge, quan començava a fosquejar, va aturar el poni al llindar d’una clariana i va albirar la seva nova llar. En aquella època, només hi havia un edifici de pedra, la capella, perquè no va ser fins a l’any següent que Philip va fer construir el dormitori de pedra. Les altres edificacions, de fusta, es veien molt desmanegades. Philip no podia sinó desaprovar-ho. Se suposava que tot el que feien els monjos havia de perdurar, i això era vàlid tant per a una cort de porcs com per a una catedral. Quan mirava al seu voltant, només veia noves proves de la deixadesa que l’havia escandalitzat a Kingsbridge. No hi havia tanques, el fenc vessava per la porta del graner i hi havia un femer a prop del viver de peixos. Va sentir que li tibaven els músculs de la cara a causa de la tensió continguda i va pensar: «A poc a poc, vés a poc a poc».

En entrar no va veure ningú. Així havia de ser, de fet, perquè era l’hora de vespres i quasi tots els monjos devien ser a la capella. Va donar un cop de fuet suau al flanc del poni i va travessar la clariana fins a una cabana que semblava un estable. Un jove amb palla als cabells i la mirada buida va treure el cap per la porta i va esguardar Philip amb sorpresa.

—Com et dius? —va preguntar Philip, i després va afegir, amb certa timidesa—: fill meu.

—Em diuen Johnny Eightpence —va contestar el xicot.

Philip va baixar del poni i li va allargar les regnes.

—Molt bé, Johnny Eightpence, pots desensellar el meu cavall.

—Sí, pare. —El xicot va subjectar les regnes a una tanca i va començar a caminar.

—On vas? —el va interpel·lar Philip.

—A dir als germans que ha arribat un foraster.

—Has de practicar l’obediència, Johnny. Desensella el meu cavall. Jo diré als germans que sóc aquí.

—Sí, pare. —Johnny el va mirar espantat i va fer el que li havia ordenat.

Philip va mirar al seu voltant. Al centre de la clariana hi havia un edifici llarg que semblava una gran sala. A la vora d’aquesta hi havia una construcció rodona i petita de la qual sortia fum per un forat a la teulada. Devia ser la cuina. Va decidir anar a veure què preparaven per sopar. Als monestirs amb regles estrictes només se servia un àpat al dia, el dinar; però, evidentment, aquell no era un monestir amb regles estrictes, i després de vespres tindrien un sopar lleuger, consistent en una mica de pa amb formatge, o peix fumat, o potser un bol de sopa de civada. Però a mesura que s’acostava a la cuina va percebre l’olor inconfusible i abellidora de la carn rostida. Es va aturar un instant, arrufant les celles, i tot seguit hi va entrar.

Dos monjos i un xicot seien al voltant de la llar de foc. Mentre Philip els observava, un dels monjos li va passar una gerra a l’altre, i aquest va beure. El xicot feia girar l’ast, on hi havia un garrí.

Quan es van adonar de la presència de l’estrany, els monjos el van mirar sorpresos. Sense dir ni una paraula, Philip va agafar la gerra de les mans del monjo i la va olorar.

—Com és que beveu vi? —els va preguntar.

—Perquè ens alegra el cor, foraster —va respondre el monjo—. Té, beu-ne un bon glop.

Era evident que ningú no els havia avisat de l’arribada del nou prior, i era igualment evident que no temien les conseqüències en el cas que un monjo de pas informés Kingsbridge sobre el comportament observat. Philip tenia ganes de trencar aquella gerra de vi al cap del monjo, però va respirar profundament i va dir suaument:

—Els fills de la gent pobra passen gana per proveir-nos de carn i beguda, i ho fan per la glòria de Déu, i no per alegrar-nos el cor. Ja n’hi ha prou de vi per avui. —Va fer mitja volta i se’n va anar emportant-se la gerra.

—Qui et penses que ets? —va sentir que deia el monjo mentre ell sortia. No va contestar. Molt aviat ho sabrien.

Va deixar la gerra a terra, fora de la cuina, i va travessar la clariana en direcció a la capella, fent un esforç per contenir la ira. «No et precipitis», es deia. «Sigues prudent. Tens temps».

Es va aturar un instant al petit pòrtic de la capella per calmar-se. Llavors va empènyer amb compte la gran porta de roure i va entrar sense fer soroll.

Hi havia aproximadament una dotzena de monjos i alguns novicis drets, d’esquena, en fileres desordenades. Davant d’ells, el sagristà llegia un llibre obert. Feia el servei ràpidament i els monjos mormolaven les respostes amb deixadesa. Tres espelmes de longituds diferents cremaven sobre les estovalles brutes que cobrien l’altar.

Al fons, dos monjos xerraven animadament, sense parar atenció al servei. Quan Philip se’ls va acostar, un dels dos va dir alguna cosa divertida i l’altre va esclafir a riure tan fort que ja no es podien sentir les paraules embarbussades del sagristà. Allò va ser per a Philip la gota que va fer vessar el got. Va deixar de banda les intencions de mostrar-se tranquil i va cridar, al límit de la seva veu:

—Guardeu silenci!

El riure es va parar en sec. El sagristà va parar de llegir. La capella va quedar en silenci i els monjos es van tombar i van mirar Philip.

Aquest va allargar el braç i va agafar de l’orella el monjo que havia rigut. Devia tenir l’edat de Philip i era més alt que ell, però estava massa sorprès per oferir-li resistència.

—Agenolla’t! —li va ordenar Philip.

Primer semblava que el monjo es volia escapolir, però immediatament va comprendre que s’havia portat malament i, com Philip suposava, es va rendir perquè se sentia culpable. I quan li va tibar l’orella més fort, es va agenollar.

—Vosaltres, tots! —va ordenar Philip—. Agenolleu-vos!

Aquells monjos havien fet el vot d’obediència i l’escandalosa indisciplina en què vivien des de feia temps no havia aconseguit esborrar els hàbits d’anys. La meitat dels monjos i tots els novicis es van prosternar.

—Tots heu trencat els vots —va continuar Philip, deixant veure el menyspreu que sentia—. Sou una colla de blasfems. —Va mirar al seu voltant i va afegir—: Ara mateix comença el vostre penediment.

Un per un es van anar agenollant lentament, fins que només va quedar dret el sagristà. Era una home més aviat gras amb una mirada de dormilega, uns vint anys més gran que Philip. Aquest va avançar cap on era ell, enmig dels monjos prosternats.

—Dóna’m el llibre —li va dir.

El sagristà el va mirar desafiant, sense pronunciar ni una paraula. Philip va allargar la mà per agafar el gran volum, però el sagristà l’estrenyia amb força. Philip va vacil·lar. S’havia passat dos dies reflexionant sobre la conveniència de mostrar-se cautelós i, tanmateix, era allà, amb els peus encara coberts de la pols del camí, arriscant-ho tot en una confrontació oberta amb un home del qual no sabia res.

—Dóna’m el llibre i agenolla’t —li va repetir.

Es va deixar veure un indici de burla a la cara del sagristà.

—Qui ets, tu? —li va preguntar.

Philip va dubtar un altre cop. Era evident que era monjo, tant per l’hàbit que vestia com pel tallat dels cabells; i tots havien suposat, per la seva actitud, que ocupava una posició d’autoritat, però el que encara no tenien clar era si el seu rang el situava per damunt del sagristà. Tot el que havia de dir era: «Sóc el vostre nou prior», però no ho volia fer. Li semblava important imposar-se pel pes de l’autoritat moral.

El sagristà va advertir la vacil·lació i se’n va aprofitar.

—Si us plau —va dir amb una cortesia burleta—, digue’ns qui és la persona que ordena que ens agenollem en la seva presència.

Tots els dubtes de Philip es van esvair a l’instant. Va pensar: «Déu és amb mi, i per tant no he de témer res». Va respirar profundament i les seves paraules van ressonar pel terra pavimentat fins a la volta de pedra.

—És Déu qui t’ordena que t’agenollis en la seva presència! —va vociferar.

El sagristà va semblar una mica insegur. Philip ho va aprofitar per arrabassar-li el llibre. Amb allò el sagristà va perdre tota l’autoritat, i finalment es va agenollar, a contracor.

—Sóc el vostre nou prior —els va anunciar Philip, mirant-los i amagant el seu alleujament.

Philip va ordenar que els monjos continuessin de genolls mentre llegia el servei, que es va allargar molt perquè els va fer repetir les respostes una vegada i una altra, fins que les van repetir a l’uníson. Llavors els va ordenar que sortissin de la capella i els va conduir al refectori. Va fer tornar el garrí a la cuina i va ordenar que servissin pa i cervesa fluixa, i va designar un monjo perquè llegís en veu alta mentre els altres menjaven. Tan bon punt van acabar de sopar, els va conduir, encara en silenci, al dormitori.

Va ordenar que hi fessin portar el llit del prior, que es trobava a la residència separada. Philip dormiria a la mateixa habitació que els monjos. Era la manera més senzilla i efectiva d’evitar pecats d’impuresa.

Va passar en blanc la primera nit. Es va quedar assegut, a la llum d’una espelma, resant en silenci fins que a mitjanit va arribar el moment de despertar els monjos per a les matines. Va celebrar aquest servei de pressa, perquè s’adonessin que no era tan despietat. Van tornar al llit, però Philip no va poder dormir.

Va sortir a l’alba, abans que els altres es despertessin, i va mirar al seu voltant, meditant sobre el dia que naixia davant seu. Feia poc que s’havia tallat el bosc per guanyar espai per a un camp, i al bell mig hi havia l’enorme soca del que devia haver estat un roure gegantí. Això li va donar una idea.

Després del servei de la prima i de l’esmorzar, va fer que tots els monjos es dirigissin al camp amb destrals i cordes, i van passar el matí desarrelant aquella soca formidable. La meitat dels homes va tensar les cordes mentre l’altra meitat tallava les arrels amb les destrals i tothom cridava: «vinga!» alhora. Quan finalment la soca es va desprendre, Philip va donar a tothom cervesa, pa i una penca de la carn que els havia negat al sopar de la nit abans.

Això no va suposar la fi dels problemes, però almenys va ser el principi de les solucions. Des d’un bon començament es va negar a demanar res al priorat, tret de gra per fer pa i cera per a les espelmes de la capella. La certesa que no menjarien cap altra carn que no fos la que ells mateixos criaven o caçaven va convertir els monjos en ramaders i paranyers meticulosos. Tot i que anteriorment havien considerat els serveis religiosos una manera d’eludir el treball, a partir de llavors van estar contents que Philip reduís les hores de capella per passar més temps als camps.

Al cap de dos anys ja s’autoproveïen i, després de dos anys més, subministraven al priorat de Kingsbridge carn, caça i formatge de cabra, que es va convertir en una exquisidesa molt sol·licitada. La cel·la prosperava, els serveis religiosos eren irreprotxables i els germans estaven sans i eren feliços.

Philip tenia motius de sobres per estar satisfet, però la casa principal, el priorat de Kingsbridge, anava de mal en pitjor.

S’esperava que aquest priorat fos un dels centres religiosos més importants i actius del regne, que la seva biblioteca rebés la visita d’erudits estrangers, que el seu santuari atragués pelegrins de tot el país, que els barons consultessin el prior, que la seva hospitalitat tingués renom entre la noblesa i que la seva caritat fos coneguda entre els pobres, però, en comptes d’això, l’església s’esfondrava i el priorat s’endeutava amb els prestamistes. Philip anava a Kingsbridge un cop a l’any, pel cap baix, i cada vegada en tornava amb la sang que li bullia d’ira per la manera com les riqueses donades pels devots es malgastaven i la dedicació d’alguns monjos es dilapidava.

Part del problema residia en l’emplaçament del priorat. Kingsbridge era una vila petita en un camí secundari que no conduïa enlloc. D’ençà de l’època del primer rei Guillem, anomenat el Conqueridor, o el Bastard, segons qui parlés, quasi totes les catedrals havien estat traslladades a ciutats grans, però Kingsbridge no s’havia vist afectada per aquesta reorganització. No obstant això, segons creia Philip, l’emplaçament no era un inconvenient insuperable. Un monestir actiu, amb una catedral, hauria de ser una ciutat en ella mateixa.

El problema real era la letargia del vell prior James. El vaixell havia perdut el rumb i anava a la deriva, perquè el timó estava governat amb mà poc ferma.

Philip veia amb amargor la decadència del priorat en vida del prior James.

Van embolcallar el nadó amb draps nets i el van posar a dormir en una gran cistella per al pa que li feia de bressol. Es va quedar adormit immediatament, amb la panxa plena de llet de cabra. Philip el va deixar al càrrec de Johnny Eightpence, el qual —tot i que, segons com, era curt— sempre tractava amb una delicadesa sorprenent totes les criatures petites i fràgils.

Philip tenia una gran curiositat per saber el motiu de la visita de Francis al monestir. A l’hora de dinar li va deixar anar alguna indirecta, però Francis no es va immutar, així que Philip va haver de reprimir la curiositat que tenia.

Després de dinar era l’hora d’estudi. Allà no disposaven d’un claustre com calia, però els monjos podien seure al pòrtic de la capella i llegir, o caminar amunt i avall per la clariana. De tant en tant se’ls permetia anar a la cuina a escalfar-se a la vora del foc. Philip i Francis van caminar junts pels límits de la clariana com abans acostumaven a fer pel claustre del monestir de Gal·les.

—El rei Henry sempre ha tractat l’Església com si fos un feu del seu regne —va dir Francis—. Ordena els bisbes, recapta impostos i posa traves a l’exercici directe de l’autoritat papal.

—Ja ho sé —va contestar Philip—. I doncs?

—Doncs que ha mort. —Philip es va quedar de pedra. Allò no s’ho esperava—. Ha mort al seu pavelló de caça de Lyons-la-Forêt, a Normandia, després de menjar llamprees, un dels seus plats preferits, tot i que no li provaven mai —va continuar Francis.

—Quan?

—Si avui és el primer dia de l’any…, ara fa exactament un mes.

Philip estava molt impressionat per la notícia. Henry havia estat rei des d’abans que ell nasqués. En tota la seva vida no havia viscut la mort d’un rei, però sí que sabia que sorgirien problemes, uns problemes que potser conduirien a una guerra.

—I ara què passarà? —va preguntar amb ansietat.

Van seguir caminant.

—El problema és que el fill del rei va morir al mar, ja fa molts anys. Suposo que te’n recordes —va explicar Francis.

—Sí que ho recordo.

En aquella època Philip tenia dotze anys. Havia estat el primer esdeveniment d’abast nacional que havia penetrat la seva consciència infantil, i l’havia fet adonar-se del món que existia fora del monestir. El fill del rei havia mort en el naufragi d’un vaixell que es deia White Ship, i que acabava de sortir de Cherbourg. A l’abat Peter, que li havia explicat tot allò, l’havia preocupat que a conseqüència de la mort de l’hereu es produís una guerra o un període d’anarquia, però el rei Henry havia mantingut l’autoritat i la vida havia seguit igual per a Philip i Francis.

—És clar que el rei tenia molts altres fills —va continuar explicant Francis—. Vint, pel cap baix, inclòs el meu senyor, el comte Robert de Gloucester, però com saps, tots són bastards. Tot i la seva desenfrenada fecunditat, només ha aconseguit engendrar un altre fill legítim…, i ha estat una nena, Maud. Un bastard no pot heretar el tron, però una dona encara menys.

—Que potser el rei Henry no va nomenar cap hereu? —va preguntar Philip.

—Sí, va elegir Maud. Ella té un fill, que també es diu Henry. El desig més gran del rei era que el seu nét fos l’hereu del tron. Però el nen no té ni tres anys, encara. Per això el rei va fer que els barons juressin lleialtat a Maud.

Philip estava desconcertat.

—Si el rei va nomenar Maud com a hereva, i els barons ja li han jurat lleialtat…, quin problema hi ha?

—La vida de la cort no és tan senzilla —va dir Francis—. Maud està casada amb Geoffrey d’Anjou. Anjou i Normandia han estat rivals durant moltes generacions. Els nostres senyors normands odien els angevins. Francament, el vell rei va ser massa optimista si creia que un grapat de barons anglonormands lliurarien Anglaterra i Normandia a un angeví, ho haguessin jurat o no.

Philip estava sorprès pels coneixements del seu germà petit i per l’actitud poc respectuosa que tenia envers els homes més importants del país.

—Com ho saps, tot això?

—Els barons es van reunir a Le Neubourg per prendre una decisió. No cal dir que el meu senyor, el comte Robert, hi era, i jo el vaig acompanyar per redactar-li cartes.

Philip va mirar el seu germà amb curiositat, pensant que diferent devia ser la vida de Francis de la seva.

—El comte Robert és el fill gran del rei Henry, oi? —va recordar de sobte.

—Sí, i tot i que és molt ambiciós, accepta l’opinió general segons la qual els bastards no han d’heretar els regnes, sinó conquerir-los.

—Qui més hi ha?

—El rei Henry tenia tres nebots, fills de la seva germana. El més gran és Theobald de Blois. Llavors ve Stephen, a qui el rei estimava molt i a qui va llegar grans propietats, aquí a Anglaterra, i el petit de la família, Henry, a qui ja coneixes perquè és el bisbe de Winchester. Els barons donen preferència al més gran, Theobald, d’acord amb una tradició que deus trobar bastant raonable. —Francis va mirar Philip i va somriure.

—Raonable del tot —va respondre Philip, també somrient—. Això vol dir que Theobald és el nostre nou rei?

Francis va fer que no amb el cap.

—És el que ell es creia, però els fills petits ens les apanyem prou bé per col·locar-nos a primera fila. —Van arribar al final de la clariana i van fer mitja volta—. Mentre Theobald acceptava graciosament l’homenatge dels barons, Stephen travessava el Canal rumb a Anglaterra, se n’anava com un llamp a Winchester i amb l’ajuda del germà petit, el bisbe Henry, s’apoderava del castell i, cosa que és més important, del tresor reial.

Philip va estar a punt de dir: «Això vol dir que Stephen és el nostre rei?», però es va mossegar la llengua. Ja ho havia dit amb referència a Maud i Theobald, i en ambdues ocasions s’havia equivocat.

—Stephen només necessita una altra cosa per assegurar-se la victòria —va prosseguir Francis—, i és el suport de l’Església, perquè fins que no sigui coronat a Westminster per l’arquebisbe no serà realment rei.

—Però això li hauria de ser fàcil —va dir Philip—. El seu germà Henry és un dels eclesiàstics més importants del país, bisbe de Winchester, abat de Glastonbury, tan ric com Salomó i gairebé tan poderós com l’arquebisbe de Canterbury. Si el bisbe Henry no li volgués donar suport, per què l’hauria ajudat a apoderar-se de Winchester?

Francis va fer un gest d’assentiment.

—Cal dir que l’actuació del bisbe Henry al llarg d’aquesta crisi ha estat brillant. Ara bé, no es pot dir que ajudés el seu germà impulsat per l’amor fraternal.

—I aleshores, per què ho feia?

—Fa uns minuts et recordava fins a quin punt el difunt rei Henry considerava l’Església com una part més del seu regne. El bisbe Henry es vol assegurar que el nou rei, sigui qui sigui, tracti millor l’Església. Així que, abans de donar-li suport, Henry va fer jurar solemnement a Stephen que mantindria els drets i els privilegis de l’Església.

Philip estava astorat. Les relacions de Stephen amb l’Església quedaven definides, abans que comencés el seu regne, segons les condicions que aquesta li havia imposat. Però potser encara era més important el fet que allò establia un precedent. L’Església coronava els reis, però fins aleshores no havia tingut el dret de dictar condicions. Potser arribaria un dia en què cap rei no podria arribar al poder si no havia tractat abans amb l’Església.

—Això pot tenir una gran repercussió per a nosaltres —va observar Philip.

—És clar que Stephen pot no complir la seva promesa —va apuntar Francis—. Però en qualsevol cas tens raó. Mai no podrà tenir una actitud tan implacable envers l’Església com Henry. Tanmateix, hi ha un altre perill. Dos dels barons s’han mostrat extraordinàriament ofesos pel capteniment de Stephen. Un d’ells és Bartholomew, el comte de Shiring.

—El conec. Shiring és a un dia de viatge. Es diu que Bartholomew és un home devot.

—Potser sí. El que sé és que és un baró farisaic i tibat que no renegarà del jurament de lleialtat que ha contret amb Maud, tot i que se li ha promès el perdó.

—I l’altre baró en desacord?

—El meu, Robert de Gloucester. Ja t’he dit que és ambiciós. El turmenta la idea que, si hagués estat fill legítim, ja seria rei. Vol fer seure al tron la seva germanastra, convençut que ella confiarà tan cegament en els seus consells, que ell serà rei a tots els efectes, encara que no en tingui el títol.

—I pensa fer alguna cosa per aconseguir-ho?

—Em temo que sí. —Francis va abaixar el to de veu, tot i que no hi havia ningú a la vora—. Robert i Bartholomew, conxorxats amb Maud i el seu marit, volen fomentar una rebel·lió. Tenen pensat destronar Stephen i fer seure Maud al seu lloc.

Philip es va aturar en sec.

—Això invalidaria automàticament tot el que ha aconseguit el bisbe de Winchester! —Va agafar el seu germà pel braç—. Però Francis…

—Sé què penses. —Tot d’una, Francis semblava nerviós i esporuguit—. Si el comte Robert sabés que t’ho he explicat, em faria penjar. Ell confia en mi absolutament, però la meva lleialtat suprema és envers l’Església…, ha de ser així.

—Llavors, què pots fer-hi?

—He pensat demanar audiència al nou rei i explicar-hi tot. És cert que els dos comtes ho negarien i que a mi em penjarien per traïció, però la rebel·lió fracassaria i jo aniria al cel.

Philip va sacsejar el cap.

—Però també saps que provocar el martiri és vanitós.

—Sí, i a més crec que Déu m’ha reservat una altra tasca en aquest món. Tinc un càrrec de confiança a la casa d’un gran baró i si hi segueixo i treballo de valent, puc fer moltes coses per impulsar els drets de l’Església i l’imperi de la llei.

—No hi ha cap altre camí?

Francis va mirar Philip als ulls.

—És per això que he vingut.

Philip va sentir una esgarrifança. Estava clar que Francis el volia involucrar en tot allò. No hi havia cap altre motiu que expliqués la revelació d’un secret tan terrible.

—Jo no puc descobrir els rebels, però tu sí.

—Que Déu i tots els sants em protegeixin! —va exclamar Philip.

—Si la conxorxa s’arribés a descobrir aquí, al sud, no recauria cap sospita sobre la casa de Gloucester. Aquí ningú no em coneix, ningú no sap ni tan sols que sóc germà teu. Pots empescar-te una explicació plausible sobre com et va arribar la informació. Per exemple, que vas veure un aplec d’homes d’armes, o que algú de la casa del comte Bartholomew va revelar la conjura en confessar els seus pecats a un sacerdot que coneixes.

Philip es va cenyir la capa, tremolant. De cop i volta li va semblar que feia més fred. Tot plegat era perillós, molt perillós. Estaven parlant de ficar-se en la política reial, una cosa que havia estat la fi de persones més expertes que no pas ells. Era una bogeria que algú de fora com Philip s’hi involucrés.

Tanmateix, el que estava en joc era molt important. Philip no podia quedar-se quiet davant d’una conxorxa contra un rei elegit per l’Església, sobretot si tenia a les mans la possibilitat d’impedir-ho. I si bé Philip correria perill quan revelés la conspiració, per a Francis hauria estat un suïcidi.

—Quin és el pla dels rebels? —va preguntar Philip.

—En aquests moments el comte Bartholomew torna a Shiring. Des d’allà enviarà missatges als seus partidaris del sud d’Anglaterra. El comte Robert arribarà a Gloucester un o dos dies més tard i aplegarà les seves forces a l’oest del país. Finalment el comte Brian Fitz, que té el control del castell de Wallingford, en tancarà les portes. I tot el sud-oest d’Anglaterra passarà als rebels sense lluita.

—Doncs potser ja és massa tard! —va exclamar Philip.

—No, encara disposem d’una setmana si fa no fa, però has d’actuar amb rapidesa.

Philip es va adonar amb el cor encongit que pràcticament ja estava decidit a fer-ho.

—No sé a qui dir-ho —va dir—. En circumstàncies normals ho hauria dit al comte, però en aquest cas el culpable és ell, i segurament compta amb el suport del xèrif. Hem de pensar en algú que estigui de part nostra.

—El prior de Kingsbridge?

—El meu prior es troba vell i cansat. El més lògic seria que no fes res.

—Bé hi deu haver algú… —El bisbe, potser.

Philip mai no havia parlat amb el bisbe de Kingsbridge, però estava segur que si el rebia i l’escoltava es posaria immediatament de la banda de Stephen, perquè havia estat elegit per l’Església. I era prou poderós per fer-hi alguna cosa.

—On viu el bisbe? —va preguntar Francis.

—A un dia i mig de camí.

—Doncs serà millor que surtis avui mateix.

—Sí —va assentir Philip, amb recança.

—M’estimaria més que ho fes algú altre. —Francis semblava penedit.

—Jo també —va dir Philip emocionat—. Jo també.

Philip va convocar els monjos a la petita capella i els va dir que el rei havia mort.

—Hem de pregar perquè la successió sigui pacífica i tinguem un nou rei que estimi més l’Església que el difunt Henry —els va dir, però el que no els va revelar va ser que la clau d’una successió pacífica havia recaigut en les seves mans. En lloc d’això, va afegir—: Hi ha altres notícies que m’obliguen a visitar el nostre priorat a Kingsbridge, i he de partir ara mateix. —El sotsprior llegiria els serveis i el cellerer s’ocuparia de la granja, però cap dels dos era capaç d’haver-se-les amb Peter de Wareham, i Philip temia que, si la seva absència es perllongava, els crearia problemes i en tornar ell es trobaria sense monestir. Fins ara, no havia estat capaç de trobar la manera de tenir Peter a ratlla sense ferir-lo en el seu amor propi, i ara no li quedava temps, i, amb tot, ho havia de fer tan bé com pogués—. Avui hem parlat de la gola —va prosseguir després d’una pausa—. El germà Peter mereix un agraïment per part nostra, perquè ens ha recordat que, quan Déu beneeix la nostra granja i ens dóna salut, no és perquè ens engreixem i portem una existència fàcil, sinó per a la seva major glòria. Compartir les nostres riqueses amb els pobres forma part dels nostres deures sagrats. Fins ara hem negligit aquest deure, sobretot perquè aquí al bosc no hi ha ningú amb qui compartir el que tenim. El germà Peter ens ha recordat que el nostre deure és sortir a l’exterior i buscar els pobres per tal de donar-los ajuda. —Els monjos estaven sorpresos: es pensaven que la qüestió de la gola havia quedat tancada. Peter mateix semblava confós. Estava satisfet de tornar a ser el centre d’atenció, però desconfiava dels cops amagats de Philip. Amb raó—. He decidit —va continuar Philip— que cada setmana donarem als pobres un penic per cadascun dels monjos de la comunitat. Si bé això significa que haurem de menjar una mica menys, també ens alegrarem davant la perspectiva de ser recompensats al cel. Ara bé, encara és més important assegurar-se que els nostres diners siguin ben esmerçats. Quan donem un penic a un pobre perquè compri pa per a la seva família, potser se n’anirà de cap a la cerveseria més propera a emborratxar-se, i en acabat tornarà a casa per pegar a la seva dona, la qual, lògicament, s’hauria estimat més prescindir de la nostra caritat. Més val donar-li pa o, millor encara, donar pa als seus fills. L’almoina és una tasca sagrada que s’ha de fer amb la mateixa diligència que cuidar malalts o educar els joves. Per aquesta raó, moltes cases monàstiques tenen un almoiner, que s’encarrega de repartir les almoines. Nosaltres també en tindrem un. —Philip va mirar al seu voltant. Tots es mostraven atents i interessats. Peter feia un posat satisfet, perquè considerava que allò era una victòria seva. Ningú no es podia imaginar què vindria després—. La feina de l’almoiner serà dura. Haurà de recórrer els pobles i les viles més propers a peu i, amb freqüència, anar fins a Winchester. Allà, s’haurà de moure entre la gent més roïna, bruta, lletja i viciosa, perquè els pobres són així. Haurà de resar per ells quan blasfemin, visitar-los quan estiguin malalts i perdonar-los quan el vulguin estafar o robar. Li caldrà fortalesa, humilitat i una paciència infinita. Trobarà a faltar la comoditat d’aquesta casa perquè passarà més temps fora que entre nosaltres. —Va tornar a mirar al seu voltant. Ara tots estaven a l’expectativa, perquè ningú no desitjava el càrrec. La seva mirada es va aturar sobre Peter de Wareham, el qual, amb la cara desencaixada, va entendre què l’esperava—. Ha estat Peter qui ha atret l’atenció d’aquesta comunitat sobre les nostres mancances en aquest camp —va dir Philip a poc a poc—, i per això he decidit que sigui ell qui tingui l’honor de ser el nostre almoiner —va somriure—. Peter, pots començar avui mateix.

Peter feia cara de pomes agres.

«Passaràs massa temps fora d’aquí per causar problemes», va pensar Philip. «I l’estret contacte amb els pobres vils i pollosos dels carrerons pudents de Winchester temperarà el menyspreu que sents per la vida tranquil·la».

Però, com és lògic, Peter ho va veure com un càstig pur i simple, i va mirar Philip amb una expressió tan gran d’odi, que per un moment Philip es va estremir.

Va desviar la mirada cap als altres i va dir per acabar:

—Després de la mort d’un rei sempre hi ha perill i incertesa. Pregueu per mi mentre sigui fora.