2

Un dia al matí, quatre setmanes després de la gran tempesta, Martha li va demanar a Jack més diners. Ell la va mirar sorpresa. Ja li passava sis penics setmanals per a la casa, i sabia que Aliena n’hi donava sis més. Amb aquesta quantitat havia de comprar el menjar per a quatre adults i dos nens, a més de la llenya i els joncs per a dues cases. Però hi havia moltes famílies nombroses a Kingsbridge que només disposaven de sis penics setmanals per cobrir totes les necessitats, inclòs el lloguer. Li va preguntar a Martha per què necessitava més diners.

Martha es va sentir incòmoda.

—Els preus han pujat. El forner demana un penic per un pa de quatre lliures i…

—Un penic! Per un pa de quatre lliures! —Jack estava escandalitzat—. Hauríem de tenir forn i fer-nos el pa.

—Bé, a vegades faig pa a la paella.

—És veritat.

Jack va recordar que la setmana abans havien menjat dues o tres vegades pa fet a la paella.

—Però el preu de la farina també ha pujat, així que no estalviem pas gaire —li va explicar Martha.

—Hauríem de comprar blat i moldre’l nosaltres mateixos.

—Està prohibit. Les normes són que hem de fer servir el molí del priorat. I, sigui com sigui, el blat també és car.

—És clar.

Jack va comprendre que s’estava comportant com un ruc. El pa era car perquè la farina era cara i la farina era cara perquè el blat era car, i el blat era car perquè la tempesta havia fet malbé la collita. No s’hi havia de donar més voltes. Es va adonar que Martha semblava apesarada. Sempre s’inquietava molt si es pensava que l’havia fet enfadar. Va somriure per demostrar-li que no tenia motius de preocupació, i al mateix temps li va donar uns copets a l’espatlla.

—No és culpa teva —la va animar.

—Semblaves molt enfadat.

—Però no pas amb tu.

Jack se sentia culpable. Estava convençut que Martha seria capaç de tallar-se la mà dreta abans d’enganyar-lo. En realitat, no comprenia per què li era tan fidel. Si fos amor, va pensar, sens dubte ja n’estaria farta, perquè ella i tothom sabien que Aliena era l’amor de la seva vida. Una vegada, Jack gairebé estava decidit a demanar-li que se n’anés, per obligar-la a abandonar aquell enclaustrament. D’aquella manera, potser s’enamoraria d’un home que li convingués. Però en el fons del seu cor sabia que allò no aniria bé i que només aconseguiria fer-la més desgraciada. Així que va deixar que tot seguís com estava.

Va ficar la mà a dintre la túnica, en va treure la bossa i va agafar tres penics de plata.

—Val més que et doni dotze penics per setmana i mira si amb això et pots arreglar —li va dir.

Semblava molt. La seva paga era de només vint-i-quatre penics setmanals, tot i que també aconseguia de franc productes com espelmes, roba i botes.

Es va beure d’un glop la resta de la cervesa i va sortir. Feia un fred poc habitual per ser principi de tardor. El temps continuava sent anòmal. Va pujar a bon pas carrer amunt i va entrar al recinte del priorat. Encara no havia sortit el sol, i allà només hi havia una colla d’artesans. Va caminar per la nau observant els fonaments. Ja estaven gairebé acabats. Havien estat de sort, perquè el treball amb el morter potser s’hauria de parar aviat aquell any a causa del temps fred.

Va aixecar la vista cap als transseptes nous. Les esquerdes li espatllaven el plaer que li produïa contemplar la seva obra. Havien reaparegut l’endemà de la gran tempesta. Jack estava molt decebut. És clar que havia estat una tempesta terrible, però ell havia creat la catedral per tal que sobrevisqués a centenars de tempestes com aquella. Va sacsejar el cap, perplex, i va pujar per les escales de la torreta fins a la galeria. Li hauria agradat poder parlar amb algú que hagués construït una catedral semblant. A Anglaterra ningú no ho havia fet, i fins i tot a França encara mai no havien arribat a tanta alçària.

Seguint un impuls, no se’n va anar cap a la seva àrea de dibuix, sinó que va continuar pujant per les escales fins a la teulada. Totes les plaques ja hi havien quedat col·locades i va observar que el pinacle que bloquejava el corrent d’aigua de pluja ara tenia un canaló a la base. Allà dalt, el vent bufava amb força i, cada vegada que s’acostava a la vora, Jack buscava algun lloc on aguantar-se. No seria el primer constructor que queia d’una teulada i es matava, impel·lit per una ràfega de vent, que sempre bufava més fort a dalt que arran de terra.

Es va quedar allà amb la mirada perduda a l’espai. El vent augmentava de manera desproporcionada a mesura que es pujava amunt. Aquesta era la resposta al trencaclosques que el preocupava. No era el pes de la volta el que causava les esquerdes, sinó l’alçària. Estava segur que havia construït la catedral prou forta per suportar el pes. Però no havia comptat amb el vent, que assotava sense treva els murs altíssims, i amb allò n’hi havia prou perquè s’esquerdessin. Dret a la teulada, sentia tota la força del vent i imaginava l’efecte que produïa sobre l’estructura rígidament equilibrada que tenia a sota. Coneixia tan bé aquell edifici que gairebé podia sentir com es tensava, com si aquells murs formessin part del seu cos. El vent picava de costat contra la catedral, igual que picava contra ell. I, com que el temple no es podia inclinar, s’esquerdava.

Estava del tot segur d’haver-ne trobat la causa. Però quina n’era la solució? Calia reforçar el trifori perquè pogués aguantar la força del vent. Com? Si volia aixecar contraforts més massissos a la part de dalt de les parets, l’enlluernador efecte de lleugeresa i gràcia que amb tant èxit havia aconseguit quedaria destruït.

No obstant això, si era allò el que calia fer per mantenir l’edifici dret, ho hauria de fer.

Va baixar les escales. No estava gaire content, malgrat haver tret l’entrellat del problema, perquè segurament la solució faria esvanir el seu somni. «Potser és molt arrogant per part meva», va pensar. «Estava tan convençut que podria construir la catedral més bella del món… Per què vaig imaginar que seria millor que tots els altres? Què em va fer pensar que era una persona especial? Hauria hagut de copiar exactament el plànol d’un altre mestre i sentir-me’n satisfet».

Philip l’esperava a l’àrea de treball. El prior feia cara de preocupació. L’orla de cabells canosos al voltant de la part afaitada estava mig enlairada. Feia la impressió que s’havia passat la nit en blanc.

—Haurem de reduir despeses —va dir sense més preàmbuls—. No tenim diners per continuar construint al ritme actual.

Jack ja ho temia. L’huracà havia destruït les collites a tot el sud d’Anglaterra i no era difícil suposar que l’economia del priorat acusaria aquest cop. En el fons del cor, tenia por que, si la construcció s’endarreria massa, potser ell no viuria per veure acabada la seva catedral. Però no va deixar entreveure aquests temors.

—S’acosta l’hivern —va dir en to indiferent—. Sigui com sigui, a aquesta època de l’any, la feina sempre s’endarrereix. I aquest any, l’hivern arribarà aviat.

—No tan aviat com jo voldria —va contestar Philip, arrugant el front—. Vull que les despeses es redueixin a la meitat. Immediatament.

—A la meitat?

Semblava impossible.

—Avui comença l’acomiadament temporal d’hivern.

La situació era pitjor del que Jack havia suposat. Normalment, els treballadors temporals acabaven a principis de desembre. Passaven els mesos d’hivern fent cases de fusta, o construint arades i carretons, per a les seves famílies o per vendre’ls. Aquell any, a casa seva no estarien gaire contents de veure’ls.

—Sabeu que els envieu a cases on la gent està passant gana? —va preguntar Jack.

Philip es va limitar a mirar-lo, empipat.

—És clar que ho sabeu —va afegir Jack—. Em sap greu ha-ver-vos-ho preguntat.

—Si no ho faig ara, passarà que qualsevol diumenge, a mig hivern, tots els treballadors estaran en filera per cobrar el salari i jo només els podré ensenyar un cofre buit —va dir Philip en to enèrgic.

Jack va arronsar les espatlles, sense cap altra objecció.

—I això no és tot —el va advertir Philip—. D’ara endavant no contractarem ningú, ni tan sols per reemplaçar els que marxin.

—Ja fa mesos que no contractem ningú.

—Vas contractar Alfred.

—Això va ser una cosa diferent —va al·legar Jack, incòmode—. Molt bé. Cap contracte nou.

—Ni cap ascens.

Jack va assentir amb el cap. De tant en tant, un aprenent o un jornaler demanava que l’ascendissin a paleta o picapedrer. Si els altres artesans consideraven que la seva feina era satisfactòria, s’acceptava la seva sol·licitud i el priorat li havia de pagar un salari més alt.

—Els ascensos són una prerrogativa del gremi de paletes —li va recordar Jack.

—I no tinc la intenció de canviar-ho —va replicar Philip—. Demano als paletes que ajornin tots els ascensos fins que hagi acabat l’epidèmia de fam.

—Els ho comunicaré —va contestar Jack sense comprometre’s.

Tenia la impressió que allò crearia problemes.

Philip va seguir detallant totes les restriccions.

—D’ara endavant no es treballarà en les festes de sants.

Hi havia massa festes de sants. Al començament no es treballava en aquests dies, però que els treballadors rebessin íntegrament la paga era una qüestió de negociació. A Kingsbridge, s’havia establert que, quan a la mateixa setmana hi havia dues o més festivitats de sants, la primera era una festa pagada, i la segona un dia lliure sense paga optatiu. La majoria de la gent triava de treballar el segon. Tanmateix ara no tindrien opció. El segon dia seria una festa obligatòria, i sense jornal.

Jack se sentia incòmode davant la perspectiva d’explicar al gremi tots aquells canvis.

—Seria molt més fàcil si ho pogués presentar com un tema de discussió i no com una decisió irrevocable.

Philip va fer que no amb el cap.

—Llavors pensarien que es tracta d’una qüestió oberta a la negociació i suavitzarien les meves propostes. Decidirien treballar mitja jornada les festes de sants i donarien permís a un nombre limitat d’ascensos.

De fet, el que deia era veritat.

—Que potser no és raonable? —va preguntar Jack.

—És clar que és raonable —va contestar Philip, empipat—. El problema és que no és possible. Fins i tot em preocupa que aquestes mesures no siguin suficients, així que no puc fer cap concessió.

—Molt bé —va admetre Jack, ja que era evident que en aquell moment el prior no estava per acords—. Alguna cosa més? —va preguntar, cautelós.

—Sí. Suspèn totes les compres de subministraments. Fes servir les existències de pedra, ferro i fusta.

—Si la fusta la tenim de franc! —va protestar Jack.

—Sí, però hem de pagar perquè ens la portin aquí.

—És veritat. Està bé. —Jack se’n va anar cap a la finestra i es va quedar mirant les pedres i els troncs d’arbre emmagatzemats al recinte del priorat. Ho va fer d’esma. Sabia molt bé la quantitat de material de què disposava—. Això no és cap problema —va afegir al cap d’un moment—. Amb la reducció de treballadors tindrem prou material fins a l’estiu que ve.

Philip va sospirar profundament.

—No puc assegurar que l’any que ve puguem contractar treballadors de temporada —va dir—. Dependrà del preu de la llana. Val més que ho sàpiguen.

Jack va fer que sí amb el cap.

—Tan malament està la cosa?

—És la pitjor situació que he conegut mai —li va assegurar el prior—. El que aquest país necessita són tres anys de bon temps. I un altre rei.

—Amén a tot —va acabar Jack.

Philip va tornar a casa seva. Jack va passar el matí rumiant com enfocar tots aquells canvis. Hi havia dues maneres de construir una nau. O es feia intercolumni per intercolumni, començant pel creuer i treballant en direcció a l’oest, o bé filada a filada, bastint primer la base i després anar pujant. El segon sistema era més ràpid, però es necessitaven més paletes. Era el mètode que Jack havia pensat a fer servir. Però ara ho va reconsiderar. La construcció d’un intercolumni després de l’altre era el millor sistema per a un nombre reduït de treballadors. A més, tenia un altre avantatge: qualsevol modificació que introduís al seu pla inicial per solucionar el problema de la resistència al vent es podria posar a prova en un intercolumni abans d’aplicar-la a la totalitat de l’edifici.

També cavil·lava pel que feia als efectes a llarg termini de la crisi econòmica. Era possible que en el transcurs dels anys, cada vegada hi hagués menys feina. Apesarat, es veia ell mateix fent-se vell, canós i feble sense haver aconseguit l’ambició de la seva vida, i sent enterrat al cementiri del priorat a l’ombra d’una catedral inacabada.

Quan va tocar la campana del migdia, es va encaminar cap a la barraca dels paletes. Els homes seien menjant formatge i bevent cervesa. Jack es va fixar, per primera vegada, que n’hi havia molts que no tenien pa. Va demanar als paletes que normalment anaven a casa a dinar que es quedessin una estona.

—El priorat va malament de diners —els va dir.

—Mai no he vist cap monestir que tard o d’hora no li passi el mateix —va comentar un del homes de més edat.

Jack el va mirar. Li deien Edward Twonose, dos nassos, perquè tenia una berruga a la cara gairebé tan grossa com el nas. Era un bon tallador, amb un ull excel·lent per a les corbes exactes, i Jack sempre li havia donat la feina de tallar els fusts i les motllures sobre els capitells.

—Heu de reconèixer que aquí s’administren millor els diners que en la majoria de llocs —va dir—, però el prior Philip no pot evitar el mal temps i les males collites, i ara es veu obligat a reduir les despeses. Us en vull parlar abans de dinar. En primer lloc, no comprarem més subministraments de pedra ni de fusta.

Els artesans de les altres barraques hi anaven per saber què passava.

—La fusta que tenim no durarà tot l’hivern —va apuntar un dels fusters de més edat.

—Sí que durarà —li va explicar Jack—. Treballarem més a poc a poc perquè hi haurà menys artesans. Avui comença l’acomiadament temporal de l’hivern.

Es va adonar a l’acte que s’havia equivocat en la manera de plantejar l’assumpte. Es van elevar protestes de tot arreu mentre diversos homes parlaven a la vegada. «Ho hauria d’haver dit de mica en mica», va pensar. El problema era que no tenia experiència en aquesta mena de coses. Havia fet de mestre constructor set anys, però era la primera vegada que s’havia d’encarar a un assumpte com aquell. Per sobre de la cridòria es va sentir la veu de Pierre, un dels paletes que havia vingut de Saint-Denis. Al cap de sis anys de viure a Kingsbridge, parlava un anglès imperfecte i quan s’enfadava, com ara, era pitjor, però allò no va ser motiu perquè s’acovardís.

—No podeu despatxar ningú en dimarts —va reclamar.

—Això és veritat —li va donar suport Jack Blacksmith—. Els heu de donar temps fins al cap de setmana.

En aquell moment va intervenir Alfred, el germanastre de Jack.

—Recordo que quan el meu pare estava fent una casa per al comte de Shiring, William Hamleigh va arribar i va despatxar tota la colla. El meu pare li va dir que els havia de donar a tots la paga d’una setmana, i va subjectar la brida del cavall fins que Hamleigh va lliurar els diners.

«Gràcies per la teva ajuda, Alfred», va pensar Jack, i va continuar:

—Val més que ho sapigueu tot. D’ara endavant no es treballarà en les festes de sants i tampoc no hi haurà ascensos.

Allò va fer enfurismar els artesans encara més.

—És inacceptable —va dir algú.

Diversos artesans hi van estar d’acord, i van repetir la frase. Allò va provocar la ira de Jack.

—De què esteu parlant? Si el priorat no té diners, com us pagarà? A què treu cap aquesta cantarella d’«inacceptable, inacceptable», com si fóssiu una colla d’estudiants a la classe de llatí?

Edward Twonose va parlar de nou.

—No som estudiants, sinó un gremi de paletes —va dir—. Tenim dret que ens ascendeixin i ningú ens el pot treure.

—I si no hi ha diners per apujar-vos la paga? —va preguntar Jack, acalorat.

—Jo no m’ho crec —el va rebatre un del paletes joves.

Era Dan Bristol, un dels paletes temporals. No era un tallador gaire hàbil, però col·locava les pedres amb exactitud i rapidesa.

—Com pots dir que no t’ho creus? Què saps tu de la situació econòmica del priorat?

—Jo sé el que veig —va contestar Dan—. Que passen gana els monjos? No. Hi ha espelmes a la catedral? Sí. Hi ha vi al celler? Sí. Va descalç el prior? No. Doncs això vol dir que hi ha diners. El que no volen és donar-nos-els a nosaltres.

Uns quants homes van manifestar el seu acord amb molt d’enrenou. De fet, el noi no anava desencaminat, llevat del que feia referència al vi, però ara ningú ja no creuria a Jack, que s’havia convertit en el portaveu del priorat. I allò no era just. Ell no era responsable de les determinacions que prenia Philip.

—Mireu, jo no faig altra cosa que repetir-vos el que el prior m’ha dit a mi. No us puc garantir que sigui veritat, però si ell diu que no hi ha prou diners i nosaltres no el creiem, què hi podem fer?

—Podem deixar de treballar tots nosaltres —va proposar Dan—. Immediatament.

—Això mateix —va clamar una altra veu.

Jack va ser conscient, amb un cert pànic, que la cosa se li començava a escapar de les mans.

—Espereu un instant —va dir mentre intentava desesperadament de trobar algun argument—. Tornem ara a la feina i aquesta tarda intentaré convèncer el prior Philip que canviï d’opinió.

—No crec que hàgim de treballar —va insistir Dan.

Jack no se’n sabia avenir, del que estava passant. Havia previst moltes dificultats en la construcció de la catedral dels seus somnis, però mai no se li havia acudit que els artesans la poguessin sabotejar.

—Per què hauríem de deixar de treballar? —va preguntar desconcertat—. Amb quin propòsit?

—Tal com estan les coses, la meitat de nosaltres ni tan sols estem segurs que ens paguin la resta de la setmana —va al·legar Dan.

—La qual cosa va contra el costum i la pràctica —va afegir Pierre. L’expressió «el costum i la pràctica» s’utilitzava molt als tribunals.

—Treballeu almenys mentre intento parlar amb Philip —els va demanar Jack, desesperat.

—Si treballem, ens pots garantir que com a mínim tots cobrarem la setmana completa? —va preguntar Edward Twonose.

Jack sabia que, tenint en compte l’humor de Philip, no els podia donar aquella garantia. Tanmateix, va estar a punt de dir que sí i, si calia, posar els diners de la seva butxaca, però va comprendre que amb tots els seus estalvis no n’hi hauria prou per cobrir els salaris d’una setmana.

—Faré el que pugui per convèncer-lo, i estic segur que acceptarà —va ser tot el que va dir.

—Doncs amb això no en tinc prou —es va resistir Dan.

—I jo tampoc —va afegir Pierre.

—Sense cap garantia, no treballem —va declarar Dan.

L’acord va ser general, i Jack no hi va poder fer res.

Va arribar a la conclusió que, si s’hi seguia enfrontant, perdria la poca autoritat que li quedava.

—El gremi ha d’actuar com un sol home —va dir Dan, recorrent a una frase feta—. Estem tots d’acord a no treballar?

Va haver-hi un cor d’assentiment.

—Que així sigui —va concloure Jack, consternat—. Ho diré al prior.

El bisbe Waleran va entrar a Shiring acompanyat del seu seguici d’ajudants i assistents. El comte William l’esperava a la portalada de l’església, a la plaça del mercat. William va arrufar les celles, atònit. Creia que només es tractava d’una reunió al lloc de les obres, no d’una visita oficial. Què devia ordir aquell bisbe tan manipulador?

Acompanyava Waleran un foraster muntat en un cavall castany. L’home era alt i àgil, amb unes celles negres espesses i un nas aguilenc. Tenia una expressió de superioritat que semblava permanent. Cavalcava al costat de Waleran com si fos el seu igual, però no vestia com un bisbe.

Després d’haver desmuntat, Waleran va presentar-li el foraster.

—Comte William, us presento Peter de Wareham, ardiaca al servei de l’arquebisbe de Canterbury.

«És evident que no em vol explicar què hi fa aquí aquest tal Peter», va pensar William. «És clar que Waleran maquina alguna cosa».

—El vostre bisbe m’ha parlat de la generositat que mostreu envers la Santa Mare Església, comte William —va dir l’ardiaca després de fer una inclinació.

Abans que William pogués contestar, Waleran va assenyalar l’església parroquial.

—Aquest edifici s’ha d’enderrocar per deixar lloc al nou temple —va anunciar el bisbe.

—Ja heu trobat un mestre constructor? —va preguntar Peter.

William es preguntava per què un ardiaca de Canterbury estava tan interessat en la parròquia de Shiring. Tanmateix, va pensar que potser només es mostrava cortès.

—No, encara no tenim mestre —va contestar Waleran—. Hi ha molts mestres constructors que busquen feina, però no en puc trobar cap de París. Sembla com si tothom volgués construir temples com el de Saint-Denis, i tots els paletes que en coneixen l’estil estan molt sol·licitats.

—Podria ser un punt molt important —va comentar Peter.

—Hi ha un mestre constructor que ens espera després. És possible que sigui l’home que busquem —va afegir Waleran.

William es va sentir, una vegada més, confós. Per què Peter considerava tan important construir l’església a l’estil de Saint-Denis?

—Evidentment, el nou temple serà molt més gran. Ocuparà part de la plaça —va continuar Waleran.

A William no li va agradar l’aire de prepotència que Waleran estava adoptant.

—No puc deixar que l’església es fiqui a la plaça del mercat —va dir.

Waleran semblava empipat, com si William hagués parlat a deshora.

—Per què no? —va preguntar.

—Els dies de mercat, cada polzada de la plaça em dóna diners.

Waleran estava a punt de dir-hi la seva, però Peter va somriure.

—No podem matar la gallina dels ous d’or, oi que no?

—És clar que no —va convenir William.

Era ell qui pagava aquella església. Per sort, la quarta mala collita no havia influït en els seus ingressos. Els camperols menys importants havien pagat en espècies i molts havien lliurat a William el seu sac de farina i la seva parella d’oques, encara que ells estiguessin sobrevivint de sopa de glans. A més, el sac de gra en aquells moments tenia un valor deu vegades superior al de cinc anys enrere, i l’augment del preu compensava amb escreix les rendes que no havia cobrat i els serfs morts d’inanició. Tenia recursos de sobres per finançar la nova construcció.

Es van dirigir cap a la part de darrere de l’església. Aquella era una zona d’habitatges que generava uns ingressos mínims.

—Podem construir per aquesta banda i enderrocar totes aquestes cases —va proposar William.

—Però si gairebé totes són residències de clergues! —es va queixar Waleran.

—Ja trobarem unes altres cases per als clergues —va replicar el comte.

Waleran semblava contrariat, però no va dir res més sobre el tema.

Quan es trobaven a la part nord del temple, es va inclinar davant d’ells un home d’uns trenta anys, alt i cepat. Per la seva vestimenta, William va deduir que es tractava d’un artesà.

—Aquest és l’home de qui us he parlat, eminència. Es diu Alfred de Kingsbridge —va dir l’ardiaca Baldwin, l’acompanyant inseparable del bisbe.

A primera vista, l’home no tenia un aspecte gaire agradable. Era gros i fort com un bou, i feia la sensació que era més aviat curt. Però examinant-lo amb més atenció, se li percebia a la cara una expressió d’astúcia, com la d’una guineu.

—Alfred és el fill gran del primer mestre constructor que va tenir Kingsbridge, i ell mateix va ser-hi mestre durant un temps fins que el seu germà li va prendre el lloc.

«El fill de Tom», va pensar William. «Llavors aquest és l’home que es va casar amb Aliena, però que mai no va arribar a consumar el matrimoni». El va observar amb molt d’interès. Mai no hauria suposat que aquell home fos impotent. Semblava saludable i normal, tot i que, és clar, Aliena podia exercir poders estranys sobre un home.

—Has treballat a París i has après l’estil de Saint-Denis? —li va preguntar l’ardiaca Peter.

—No.

—Però volem una església que sigui del nou estil.

—Actualment, estic treballant a Kingsbridge, on el meu germà és el mestre constructor. Jack Jackson va portar el nou estil de París, i l’he après amb ell.

William es preguntava com el bisbe Waleran havia pogut subornar Alfred sense despertar sospites, però llavors va recordar que Remigius, el sotsprior de Kingsbridge, estava en mans de Waleran. Segurament havia estat Remigius qui havia fet de pont.

Va recordar una altra cosa sobre Kingsbridge.

—Però la teva teulada es va ensorrar —va dir William a Alfred.

—No va ser culpa meva. El prior Philip es va entestar a fer-me canviar el projecte.

—Ja el conec, ja, el prior Philip —va dir Peter, i la veu li destil·lava verí—. És un home arrogant i obstinat.

—Com és que el coneixeu? —va preguntar William.

—Fa molts anys vaig ser monjo a la cel·la de St-John-in-the-Forest, quan la regentava Philip —va explicar Peter amb amargor—. Vaig criticar-lo per negligència i em va nomenar almoiner per treure-se’m de sobre.

Era evident que Peter continuava alimentant ressentiment contra Philip. Sens dubte, era un factor en la trama que, amb tota seguretat, estava ordint Waleran.

—De tota manera, no penso contractar un mestre constructor que fa teulades que s’esfondren, encara que ell ho excusi —va declarar William.

—Sóc l’únic mestre constructor d’Anglaterra que ha treballat en una església del nou estil, a part de Jack Jackson.

—A mi, Saint-Denis tant me fa. Crec que l’ànima de la meva pobra mare serà igualment enaltida amb una església de l’estil tradicional. —L’opinió de William semblava inamovible.

El bisbe Waleran i l’ardiaca Peter van intercanviar una mirada de complicitat.

—Aquesta església podria arribar a ser un dia la catedral de Shiring —va dir Waleran a William en veu baixa al cap d’un moment.

Va ser llavors quan a William se li va fer la llum. Feia molts anys que el bisbe havia planejat el trasllat de la seu de la diòcesi de Kingsbridge a Shiring, però el prior Philip li havia guanyat la mà. I ara Waleran tornava a posar en funcionament el seu pla. Però semblava que aquesta vegada el bisbe tenia intenció de fer-ho d’una manera més recargolada. L’altra vegada s’havia limitat a demanar al bisbe de Canterbury que li concedís el que li demanava. Aquesta vegada, començaria construint una nova església, prou gran i prestigiosa per ser catedral, i, al mateix temps, buscaria aliats com Peter de Wareham a dintre del cercle de l’arquebisbe, abans de fer la seva sol·licitud. Tot allò estava molt bé. Però William l’únic que volia era construir una església en memòria de la seva mare, per tal de fer-li més lleu el pas de l’ànima pel foc purificador, i estava ressentit per l’intent de Waleran de fer servir el projecte per als seus propis objectius. Encara que, d’altra banda, per a Shiring suposaria un benefici enorme tenir-hi la catedral, i William, no hi havia dubte, en trauria profit.

—Hi ha una altra cosa —va dir Alfred.

—Sí? —va sondejar Waleran.

William va esguardar els dos homes. Alfred era més gran, més fort i més jove que Waleran, i l’hauria pogut tirar a terra només amb una empenta. Tanmateix, s’estava comportant com l’home dèbil. Anys enrere, a William l’hauria enfurismat veure un sacerdot de cara pàl·lida dominar un home fort, però aquestes coses ja l’havien deixat de trasbalsar.

—Puc portar amb mi tots els treballadors de Kingsbridge —va anunciar Alfred, abaixant la veu.

Va captar immediatament l’atenció dels tres homes.

—Torna-ho a repetir —li va demanar Waleran.

—Si em contracteu com a mestre constructor, portaré amb mi tots els artesans de Kingsbridge.

—Com podem saber que ens dius la veritat? —li va preguntar Waleran, amb recel.

—No us demano que us refieu de mi. Doneu-me la feina a condició que ho faci. Si no compleixo el que us he promès, me n’aniré sense cobrar.

Per diferents raons, els tres homes que l’escoltaven odiaven el prior Philip, i, de seguida, els va seduir la idea de poder-li fer aquella mala passada.

—La majoria dels paletes de Kingsbridge ha treballat a Saint-Denis —va afegir Alfred.

—Però, com pot ser que els puguis portar? —va preguntar-li Waleran.

—Que potser importa, això? Diguem que prefereixen treballar amb mi abans que amb Jack.

William va pensar que Alfred en aquell punt els enganyava, i Waleran era de la mateixa opinió, perquè va inclinar el cap i va dirigir una llarga mirada a Alfred per damunt del seu nas afilat. Ara bé, uns moments abans havia semblat que Alfred deia la veritat. Per algun motiu, feia la impressió que tenia els artesans de Kingsbridge de la seva banda.

—Si aconsegueixes fer el que ens has promès, a Kingsbridge les obres quedaran paralitzades —va assenyalar William.

—Justament —va assentir Alfred—. Això és el que passarà.

William va esguardar Waleran i Peter.

—És imprescindible que continuem parlant de tot això. Val més que vingui a dinar amb nosaltres.

Waleran va estar-hi d’acord.

—Vine amb nosaltres a casa meva. És a l’altra banda de la plaça del mercat.

—Ja ho sé —va contestar Alfred—. Us la vaig construir jo.

Durant dos dies, el prior Philip es va negar en rodó a discutir sobre les decisions que havia pres. La ira l’havia fet emmudir i cada vegada que veia Jack, girava cua i s’allunyava en direcció contrària.

El segon dia, van arribar tres carros carregats de farina que venien d’un dels molins que hi havia a prop del priorat. Arribaven custodiats per homes d’armes, perquè en aquells temps la farina era més valuosa que l’or. Va rebre el carregament el germà Jonathan, que era l’ajudant del cellerer, el vell germà Cuthbert Whitehead. Jack observava com Jonathan comptava els sacs. Va descobrir alguna cosa familiar a la cara del monjo jove, com si tingués una retirada a algun conegut de Jack. El germà Jonathan era alt i esprimatxat, i tenia els cabells de color castany clar. No s’assemblava gens a Philip, que era baix i prim i tenia els cabells negres. Però, deixant de banda els trets físics, Jonathan era exactament igual que l’home que li havia fet de pare. El noi era una persona de principis, apassionat, decidit i ambiciós. A la gent li queia bé, malgrat la seva actitud una mica rígida pel que feia a la moralitat, que també era més o menys el tarannà de Philip.

Com que el prior no estava disposat a parlar, l’única sortida que tenia era intercanviar unes paraules amb Jonathan.

Jack esperava mentre Jonathan pagava els homes d’armes i els carreters. Era tranquil i eficient. Quan els carreters li van demanar més diners dels que els corresponien, com sempre feien, va desestimar l’exigència amb calma, però també amb fermesa. Jack va pensar que una educació monàstica era una bona preparació per esdevenir capdavanter.

Capdavanter. Allò era el que a ell li faltava. Havia permès que un problema es convertís en una crisi per culpa de la seva actitud maldestra davant dels seus homes. Cada vegada que pensava en aquella reunió, maleïa la seva pròpia ineptitud. Estava decidit a trobar la manera de posar les coses al seu lloc.

Quan els carreters es van allunyar remugant, Jack es va acostar a Jonathan i li va dir:

—El prior està molt enfadat per l’aturada dels artesans i paletes.

Per un moment, va semblar com si Jonathan estigués a punt de dir alguna cosa desagradable, perquè era evident que ell també estava enfadat, però tot d’una va adoptar una actitud serena.

—Sembla enfadat, però en el fons està ferit.

Jack va assentir amb el cap.

—S’ho ha pres com un greuge personal.

—Sí. Té la sensació que tots els artesans li han fallat en un moment de necessitat.

—En certa manera, jo també ho veig així —va reconèixer Jack—, però Philip va cometre una greu equivocació en voler alterar les pràctiques de treball.

—I com ho havia d’haver fet? —va preguntar Jonathan.

—Podia haver-ho discutit primer amb ells. Potser ells mateixos li haurien fet alguns suggeriments. Però no estic en situació de donar les culpes a Philip, perquè jo he comès el mateix error.

Allò va despertar la curiositat de Jonathan.

—Què vols dir?

—Vaig fer saber als homes totes les mesures restrictives amb la mateixa brusquedat i manca de tacte que Philip va tenir amb mi.

Jonathan mirava d’ensenyar-li que estava tan ofès com el prior i que els treballadors havien actuat de mala fe, però s’adonava, a contracor, que no tot era blanc o negre. Jack va decidir deixar-ho tal com estava. Havia plantat una llavor.

Es va separar de Jonathan i va tornar als seus dibuixos. Mentre agafava els instruments, va pensar que la dificultat més greu la causava el fet que Philip era l’àrbitre de totes les qüestions de la ciutat. Normalment feia de jutge amb els malfactors i de mitjancer en les disputes. Resultava desconcertant que Philip fos part activa en una querella i que estigués furiós, amargat i es comportés de manera implacable. Aquesta vegada, hauria de ser algú altre qui restablís la pau. I l’única persona que se li acudia a Jack que ho pogués fer era ell mateix. En qualitat de mestre constructor, era el millor mitjancer possible capaç de dirigir-se a les dues parts. Els motius que tenia eren indiscutibles: volia seguir construint la catedral.

Es va passar la resta del dia reflexionant sobre com dur a terme aquella tasca. Barrinava quines devien ser les intencions de Philip.

L’endemà, es va sentir preparat per encarar-se amb el prior.

Era un dia fred i humit. A primera hora de la tarda, Jack vagarejava pel terreny de les obres, amb la caputxa de la capa posada per protegir-se de la humitat, fent veure que estudiava les esquerdes del trifori, la qual cosa era un problema que encara no havia resolt. Va anar fent temps fins que va clissar Philip que es dirigia amb molta pressa a casa seva des del claustre. Un cop Philip va haver entrat, Jack se n’hi va anar.

La porta del prior sempre estava oberta. Jack hi va picar i tot seguit va entrar. El monjo estava agenollat davant del petit altar que es trobava en un racó. Jack era de l’opinió que el prior ja havia resat prou a l’església, la major part del dia i la meitat de la nit, per haver-ho de seguir fent a casa. La llar de foc estava apagada. Philip estalviava. Jack va esperar en silenci fins que Philip es va aixecar i es va girar cap a ell.

—Això s’ha d’acabar —va dir Jack.

La cara de Philip, normalment amable, ara tenia una expressió dura.

—No hi veig cap problema —va respondre fredament—. Si volen, poden tornar a la feina tan aviat com els sembli.

—Sempre que acceptin totes les vostres condicions. —Philip es va limitar a esguardar-lo—. No tornaran si ho han d’acceptar tot —va dir Jack—. I tampoc no esperaran eternament que vós us mostreu raonable. —I va afegir apressadament—: El que ells consideren raonable.

—No esperaran eternament? —va preguntar Philip—. I, on aniran quan es cansin d’esperar? No trobaran feina enlloc. Que potser es pensen que aquí som els únics que patim fam? A tot arreu és igual. I a totes les obres en construcció hi ha hagut retallades.

—Així que esperareu fins que tornin arrossegant-se davant vostre i demanant-vos perdó —va concloure Jack. Philip va apartar la vista.

—Jo no obligo ningú que s’arrossegui —va replicar—. I no crec haver-te donat mai motius perquè esperis un comportament així per part meva.

—No. I aquesta és precisament la raó per la qual us he vingut a veure —va contestar Jack—. Sé que, de fet, no voleu humiliar aquests homes, ni és propi de vós voler-ho fer. I a més a més, si tornessin sentint-se ferits i ressentits, la seva feina en el futur no seria com caldria. Així que, des del meu punt de vista i també del vostre, els hem de deixar guardar les aparences. I això vol dir fer concessions.

Jack va contenir la respiració. Havia deixat anar el seu discurs i ara era el moment de la veritat. Si Philip no responia, a partir de llavors ell les passaria negres.

Durant un llarg moment, Philip va mirar Jack de fit a fit. El mestre constructor va ser conscient, per l’expressió del prior, de la lluita que es duia a terme en la seva ànima entre la raó i els sentiments. A la fi, va semblar que recuperava l’equilibri de sempre.

—Val més que en parlem asseguts —va dir.

Jack va contenir un sospir i es va acomodar. Tenia molt ben pensat el que havia de dir. No parlaria espontàniament i sense tacte com ho havia fet amb els artesans.

—No cal que modifiqueu la vostra decisió de no comprar més materials. I també es pot mantenir la negativa pel que fa als nous contractes. Tothom hi està d’acord. I crec que els podríem convèncer que no treballin en les festivitats de sants si els donem concessions en altres àmbits. —Va fer una pausa per deixar que ho assimilés. Fins aleshores estava cedint sense demanar res en canvi.

Philip va fer un gest d’assentiment.

—Molt bé. Quines concessions?

Jack va respirar fondo.

—Estan molt ofesos amb la proposta de suprimir els ascensos. Creuen que esteu intentant d’usurpar-los les prerrogatives tradicionals del gremi.

—Ja et vaig explicar que no és pas la intenció que tinc —va dir Philip, exasperat.

—Ja ho sé, ja ho sé —es va afanyar a dir Jack—. I tant que ho vau fer. I jo us vaig creure, però ells no.

Li va semblar que Philip s’ofenia. Com podia ser que algú no se’l cregués?

Jack seguia anant al gra:

—Però això ja és aigua passada. Els proposaré un acord que no us costarà res.

Allò va despertar l’interès del prior.

—Deixarem que continuïn aprovant les sol·licituds d’ascens, però direm que hem d’ajornar un any l’augment de salari que les acompanya —va continuar Jack mentre pensava que el prior no hi podia posar cap pega.

—I això, ho acceptaran? —va preguntar Philip en un to escèptic.

—No perdem res per intentar-ho.

—I què passarà si d’aquí a un any segueixo sense poder pagar els augments de salari?

—Això ja ens ho plantejarem d’aquí a un any.

—Vols dir que l’any que ve ho haurem de tornar a negociar?

Jack va arronsar les espatlles.

—Si cal, sí.

—Ja ho entenc —va murmurar Philip sense comprometre’s—. Alguna cosa més?

—L’inconvenient més greu amb què topem és l’acomiadament immediat dels treballadors temporals. —En aquest punt, Jack va ser absolutament franc, perquè es tractava d’un problema que no es podia defugir ni endolcir—. Mai no ha estat permès l’acomiadament immediat d’un paleta o un manobre en tota la Cristiandat. Sempre es fa al final de la setmana. —Per evitar que Philip se sentís com un ximple, Jack va afegir—: Us ho havia d’haver advertit.

—Així que tot el que he de fer és mantenir-los dos dies més.

—Ara no crec que amb això n’hi hagi prou —va reconèixer Jack—. Si des de bon començament ho haguéssim enfocat d’una altra manera ho podríem haver aconseguit, però ara voldran una altra mena de compromís.

—Deus estar pensant en alguna cosa en concret.

—Ara estem a primers d’octubre. Normalment prescindim dels temporers a principis de desembre. Podríem fer un conveni amb els treballadors, cedir una mica i acomiadar-los a primers de novembre.

—Amb això només tinc la meitat del que em cal.

—No, si us hi fixeu bé, veureu que n’obteniu més de la meitat. Us beneficieu de la paralització de les compres, de l’ajornament dels augments de salari i de no pagar les festes de sant.

—Això només són coses secundàries.

Jack es va desanimar. Havia fet tot el que li era humanament possible. No tenia més arguments per exposar, ni més recursos per persuadir Philip. No tenia res més a dir. I Philip no es deixava convèncer. Va esguardar el rostre impertorbable del prior i va esperar.

Es va fer un llarg silenci. Philip tenia la mirada fixa en l’altar que hi havia al racó. Al cap d’una mica va girar els ulls cap a Jack.

—Hauré de portar les teves propostes al capítol —va dir a la fi.

Jack es va sentir profundament alleujat. No era una victòria, però s’hi acostava. Philip mai no demanava als monjos que aprovessin res que no tingués el seu consentiment previ i el capítol aprovava gairebé sempre les propostes de Philip.

—Espero que ho acceptin —li va dir Jack, esgotat per la tensió.

Philip es va aixecar i va posar una mà a l’espatlla de Jack. Va somriure per primera vegada.

—Ho acceptaran si ho presento d’una manera tan persuasiva com ho has fet tu —va dir.

Jack estava sorprès per aquell canvi d’humor inesperat.

—I com més aviat acabi tot aquest enrenou, més lleu serà l’efecte que pugui tenir a la llarga —va comentar el mestre.

—Ja ho sé —va admetre el prior—. He estat molt enfadat, però no em vull barallar amb tu.

Sense que Jack s’ho esperés, li va allargar la mà. Jack l’hi va estrènyer i es va sentir content.

—Haig d’informar els paletes i artesans que demà hi haurà el veredicte del capítol?

—Sí, si et plau.

—Ho faré ara mateix. —Jack es va aixecar, a punt de marxar.

—Jack.

—Digueu-me.

—Gràcies.

Jack va assentir amb el cap en senyal d’agraïment i va sortir. Va caminar sota la pluja sense posar-se la caputxa. Se sentia feliç.

Aquella tarda va anar a casa de cadascun dels artesans i els va comunicar que hi hauria una reunió l’endemà. Als que no eren a casa, als solters i als temporers, els va trobar a la taverna. Però estaven serens, perquè el preu de la cervesa estava pels núvols, com tots els preus, i ningú no tenia calés per entrompar-se. L’únic paleta que no va poder trobar va ser Alfred, que no havia vist des de feia un parell de dies. No va aparèixer fins al capvespre. Va entrar a la taverna amb una estranya expressió triomfal a la seva cara de bou. No va dir d’on venia, i Jack tampoc no l’hi va preguntar. El va deixar bevent amb els altres homes, i se’n va anar a sopar amb Aliena i els nens.

L’endemà al matí, va començar la reunió abans que arribés el prior. Una vegada més, Jack havia preparat minuciosament tot el que havia de dir, per assegurar-se que no se n’aniria tot a rodar per falta de tacte per part seva. I un altre cop, va intentar portar les coses com ho hauria fet Philip.

Tots els artesans van arribar d’hora. S’hi jugaven el pa de les seves famílies. Un o dos dels més joves tenien els ulls vermells. Jack va suposar que, com que la taverna obria fins tard, alguns d’ells s’hi devien haver quedat per ofegar les penes. Segurament serien els joves i els temporers els qui oferirien més resistència. El punt de vista dels artesans vells tenia més en compte el llarg termini. Les dones artesanes eren una minoria reduïda, i sempre es mostraven conservadores i cauteloses. Donarien suport a qualsevol mena d’acord.

—El prior Philip ens vol demanar que tornem a treballar i ens vol proposar una mena d’entesa —va anunciar Jack—. Abans que no arribi, hem de discutir què és el que estem disposats a acceptar, què és el que volem rebutjar de totes passades i quins punts estaríem d’acord a negociar. Hem de fer pinya davant de Philip. Suposo que tots hi deveu estar d’acord.

Va haver-hi gestos d’assentiment.

Jack va fingir un punt d’indignació i va dir:

—Sóc del parer que hem de rebutjar sense contemplacions l’acomiadament immediat! —Va donar un cop de puny al banc per subratllar la seva actitud inflexible respecte a aquell punt. Uns quants paletes el van secundar amb molta cridòria. Jack sabia que el prior no ho exigiria. Volia que els que buscaven enrenou s’excitessin al màxim en la defensa d’un punt del vell costum i pràctica de manera que quan Philip l’acceptés es quedessin sense arguments—. I també hem de conservar el dret del gremi a concedir ascensos. Perquè els artesans són els únics que poden jutjar si un home és competent o no. —Una vegada més recorria a l’astúcia. Estava desviant l’atenció del gremi cap als aspectes no econòmics de les promocions, amb l’esperança que, quan haguessin obtingut allò, s’avinguessin a un acord en el pagament—. Pel que fa a les festes de sants, crec que hi ha dues maneres d’enfocar la qüestió. Normalment les festes es negocien, perquè no hi ha un costum i pràctica general, almenys que jo sàpiga. —Es va girar cap a Edward Twonose i li va preguntar—: I tu, què hi dius sobre això, Edward?

—La pràctica canvia d’una obra a l’altra —li va contestar Edward.

Se’l veia satisfet que l’haguessin consultat. Jack va fer que sí amb el cap per animar-lo a seguir parlant. L’home va començar a enumerar les diferents maneres de considerar les festes de sants. La reunió s’estava desenvolupant d’acord amb les expectatives de Jack. La discussió prolongada d’un punt que no oferia gaire controvèrsia acabaria avorrint els homes i els soscavaria les energies per a un enfrontament.

Tanmateix, una veu va interrompre el monòleg d’Edward:

—Tot això no té importància.

Jack va identificar l’amo de la veu. Era Dan Bristol, un dels treballadors temporals.

—Per torns, si us plau. Deixa que acabi Edward.

Però a Dan no se’l feia callar fàcilment.

—Tot això són collonades. El que volem és un augment de salari.

—Un augment? —Jack es va empipar per aquella ridícula exigència.

Tanmateix, es va quedar sorprès que els homes li fessin costat.

—Sí senyor, un augment —va dir Pierre—. Veuràs, un pa de quatre lliures costa un penic. Una gallina, que valia vuit penics, ara en val vint-i-quatre! Em jugo el coll que fa setmanes que cap dels que som aquí ha tastat la cervesa forta. Tot puja, però la majoria de nosaltres seguim cobrant el mateix salari amb què ens vau contractar, és a dir, dotze penics per setmana. I amb això hem de donar menjar a les nostres famílies.

A Jack li va caure l’ànima als peus. Tot anava de primera, però aquella intervenció li feia miques la seva estratègia. Malgrat tot, va decidir que no s’oposaria a Dan i a Pierre, perquè sabia que tindria més influència si adoptava una actitud conciliadora i oberta a totes les propostes.

—Estic d’acord amb vosaltres —va dir davant l’evident sorpresa de Dan i Pierre—. Però la qüestió que ens hem de plantejar és quines possibilitats tenim de convèncer Philip que ens doni un augment en un moment en què les arques del priorat són buides.

Ningú no va dir res.

—Necessitem vint-i-quatre penics per setmana per seguir vivint i encara així estarem pitjor del que estàvem —va insistir Dan.

Jack estava atabalat i desanimat. Com era que la reunió se li estava escapant de les mans?

—Vint-i-quatre penics per setmana —va repetir Pierre.

Molts dels seus companys van fer que sí amb el cap.

A Jack se li va acudir que potser no era l’únic que havia anat a la reunió amb una estratègia preparada.

—Que ja us ho heu parlat abans? —va preguntar, dirigint a Dan una mirada dura.

—Sí. Anit a la taverna —li va contestar el jove amb una actitud desafiadora—. Que vam fer mal fet, potser?

—No, en absolut. Però, ens en voldries fer cinc cèntims, de les conclusions a què vau arribar a tots els que no vam tenir el privilegi de ser-hi presents?

—Molt bé.

Els homes que no havien estat a la taverna semblaven ressentits. Tanmateix, feia la impressió que a Dan tant se li’n feia. En el moment en què es disposava a parlar, va entrar Philip. Jack li va dirigir una mirada escrutadora. Semblava content. Els ulls dels dos homes es van trobar i el prior va assentir d’una manera gairebé imperceptible. Jack va estar molt content. Evidentment, els monjos havien acceptat el compromís. Va obrir la boca per impedir que Dan parlés, però va arribar un instant massa tard.

—Volem vint-i-quatre penics per setmana per als artesans, dotze penics per als jornalers i quaranta-vuit penics per als mestres.

Jack va tornar a mirar Philip, a la cara del qual l’expressió de satisfacció havia deixat pas a una d’enuig que presagiava un enfrontament.

—Un instant —va dir Jack—. Aquesta no és l’opinió del gremi. És una petició sense cap ni peus que es van empescar només uns quants membres del gremi que havien begut una cervesa de més.

—No. No ho és —va respondre una altra veu, la d’Alfred—. Pots comprovar que la majoria d’artesans dóna suport a la petició de doblar la paga.

Jack el va mirar molt enrabiat.

—Fa uns pocs mesos vas venir-me a veure suplicant que et donés feina —li va dir—. Ara ja m’estàs exigint que et dobli la paga. T’havia d’haver deixat que et morissis de gana!

—I això és el que us passarà a tots vosaltres si no teniu seny! —va intervenir el prior Philip.

Jack havia desitjat amb desesperació evitar aquells comentaris punyents, però sabia que no tenia opció. Tota la seva estratègia se n’havia anat en orris.

—No tornarem a treballar per menys de vint-i-quatre penics. I no hi ha res més a dir —va sentenciar Dan.

—Això està fora de discussió. És una idea absurda —va assegurar el prior Philip.

—I nosaltres no treballarem per menys. I és indiscutible —va contestar Dan.

—Però això és una bestiesa. Com us podeu quedar aquí de braços plegats i dir que no treballareu per menys? El que passa és que no treballareu, imbècil. No teniu cap altre lloc on anar! —va dir Jack.

—Ah no? —el va desafiar Dan.

Tothom va callar.

«Déu del cel», va pensar Jack, sense ni un bri d’esperança. «És això, tenen un altre lloc on anar».

—Sí que podem anar a treballar en una altra obra —va corroborar Dan, posant-se dret—. I jo me n’hi vaig.

—De què parles? —va preguntar Jack.

L’expressió de Dan era triomfal.

—M’han ofert feina en una altra obra, a Shiring. Per construir l’església nova. Vint-i-quatre penics setmanals per a cada artesà.

Jack va mirar al voltant.

—Algú altre ha rebut la mateixa oferta?

Tots semblaven d’allò més avergonyits.

Jack estava desolat. Tot allò havia estat organitzat. L’havien traït. Se sentia com un ximple, però també estava ofès. El dolor es va transformar en ira i va mirar al voltant per trobar el culpable.

—Qui de vosaltres ha estat? —va cridar—. Qui de vosaltres és el traïdor?

Ben pocs van ser prou valents per aguantar-li la mirada. Però que estiguessin avergonyits no li servia de consol. Jack se sentia com un amant abandonat.

—Qui de vosaltres va venir amb aquest oferiment de Shiring? —va vociferar—. Qui serà el mestre constructor de la nova església?

Va recórrer amb la mirada tota la concurrència i els seus ulls es van aturar en Alfred. És clar. Se li va regirar l’estómac de fàstic.

—Alfred? —va dir amb menyspreu—. Em deixeu per anar a treballar amb Alfred?

Ningú no va contestar.

—Sí. Això mateix —va respondre Dan finalment.

Jack va comprendre que estava definitivament derrotat.

—Doncs que sigui així —va murmurar amb amargor—. Em coneixeu a mi i coneixeu el meu germanastre, i heu escollit Alfred. Coneixeu el prior Philip i coneixeu el comte William i heu escollit William. Tot el que puc dir és que us mereixeu el que us trobareu.