3. Ferran II, Catalunya i Castella

L’imperi de les Espanyes

El regnat de Ferran II comporta un fet importantíssim en la vida de la Corona d’Aragó: la seva vinculació a la Corona castellana. Des de la caiguda de la monarquia visigoda i malgrat totes les supervivències erudites i cancelleresques, que ha recollit escrupolosament el professor Maravall,^[254] els diversos nuclis polítics que es constituïren en la terra hispànica visqueren una existència separada. Només unes minories selectes conservaven la idea d’una comunitat primitiva, ensems que la certesa de pertànyer a una mateixa entitat geogràfica. Àdhuc aquesta ideologia començà a trontollar davant de la realitat política subsegüent a la mort d’Alfons VII de Castella. Però a mesura que s’aprimava el record d’una antiga hegemonia lleonesa, successora de l’unitarisme romano-visigot, s’anava desenvolupant una altra mena d’experiència comunitària, que es recolzava en el sentit de la mateixa brega contra els musulmans i en la multiplicació dels contactes culturals i mercantívols entre catalans i aragonesos, d’una banda, i castellans i andalusos, de l’altra. Amb l’adveniment dels Trastàmares al tron d’Aragó aquestes relacions es multiplicaren en tots sentits. A més, sorgí en el segle XV un fenomen que acabaria de lligar estretament aquestes noves fórmules de convivència hispànica: l’humanisme. El revifament de la consciència unitària des del doble punt de vista geogràfic i polític prengué sobre les cendres dels vells records, tant a Catalunya com a Castella.

Ferran II fou l’hereu d’aquest corrent cultural i d’aquella experiència quotidiana. Plançó d’una família castellana a la Corona d’Aragó, en el seu esperit no podia existir des de la infantesa res que pogués destriar una cosa de l’altra. A més, el seu casament amb Isabel de Castella acabà de precipitar la formació d’una consciència unitària. Aquesta tendència espiritual es veié reforçada per la lliçó dels fets: França era massa poderosa perquè Catalunya i Aragó li poguessin fer front sense el suport de Castella. Els vuit milions de castellans de la seva època, encara que anàrquics i indisciplinats, eren tanmateix quelcom a oposar als reis francesos. Sobre l’esperit de Ferran II pesà sempre la lliçó de Viladamat i, sobretot, la de Perpinyà, caiguda en poder de Lluís XI en 1475. «Ens en venjarem», escriví l’aleshores flamant rei de Castella als consellers de Barcelona. Però per a realitzar aquest vot l’un i els altres sabien que calia comptar amb l’aportació massiva de les forces castellanes als Pirineus.

Fou a la frontera pirinenca, en el cercle del cardenal Margarit, on es desplegà aquesta nova consciència. Margarit havia estudiat a Bolònia i passat llargues temporades a Itàlia. Allí aprengué que molta gent parlava d’Espanya en referir-se a Catalunya o Castella, indistintament. També ho llegí en els vells llibres de geografia clàssica. Aquesta seva mentalitat degué influir entre els qui el voltaven a Girona. Un dels canonges d’aquell capítol, Andreu Alfonsello, en 1473, saludà el príncep Ferran amb els següents mots: en aquella gesta —la de l’alliberament del seu pare del setge francès de Perpinyà— començava «el seu imperi de les Espanyes». Aquesta expressió havia de fer-se corrent entre els membres de la cort del príncep-rei, perquè és la mateixa que li escrivia des de València Diego de Torre en 1481: «Senyor emperador de Spanya»^[255]. El mateix Margarit resumia aquest ambient en la dedicatòria del seu Paralipomenon Hispaniae: endreço aquest llibre als Reis Catòlics —venia a dir— perquè amb llur casament feren possible la unió de les dues Hispànies, la Citerior i la Ulterior.

A l’humanisme catalano-aragonès responia l’humanisme castellà, i, encara més, el profetisme que es desplegava en aquest reialme des de començaments de segle. Gómez Manrique havia escrit, adreçant-se al príncep Alfons, que Déu li permetria de conquerir estranya gent «citara et ultramar». En el Doctrinal de príncipes, mossèn Diego de Valera assegurava que «es profetizado de muchos siglos acá que non solamente sereys señor de estos reynos de Castilla y Aragón, mas hauréis la monarquía de todas las Españas». I, si Ferran deixava de llegir Valera, podia escoltar les Coplas que li endreçava Iñigo de Mendoza, on, lloant Déu per haver decidit «soldar las quebraduras de nuestros reynos de España», aconsellava als Reis Catòlics que fessin justícia al poble per dar «plazer sin pena, a la espánica nación»^[256]. Certament, els Mendoza foren els homes que més ajudaren la causa dels Reis Catòlics des de 1475; però, malgrat saber-ho, continua impressionant la lectura de les peces amb què el bon Iñigo cercava d’aprofundir en el secret de la integració hispànica.

Definit aquest ambient, ateses la nissaga i l’experiència de Ferran II, és gairebé matemàtic que aquest reaccionés en un sentit unitari. El bé públic també ho exigia, i això, considerant el seu sever sentit de la responsabilitat històrica, era definitiu. Així s’expressa rodonament en les clàusules de la darrera voluntat que signa a Tordesillas el 14 de juliol de 1475, pocs mesos desprès de cenyir la corona castellana i dies abans d’emprendre l’ofensiva contra els portuguesos al Duero: la princesa Joana havia d’heretar-lo a la Corona d’Aragó «por el gran provecho que a los dichos reinos resulta y se sigue de ser assy unidos con éstos de Castilla y León. Y porque este bien público es cierto y notorio», etc.^[257] I al cap de quaranta anys, presoner ja de la mort, tornava a insistir sobre aquest concepte en la seva darrera voluntat: una sola persona regnaria sempre més a les Corones de Castella i Aragó.

Moltes coses s’esdevingueren en aquests quatre decennis: la conquesta de les terres granadines (1492), la recuperació del Rosselló (1493), l’annexió de Nàpols (1504), l’ocupació de Navarra (1512), sense parlar de la descoberta d’Amèrica (1492) i de l’expugnació de les places africanes, de Melilla a Trípoli. Cadascun d’aquests fets reblà en la consciència de Ferran II el sentiment que ell era l’autor de la nova monarquia hispànica. Amb aquests mots ho expressava en 1514: «Ha más de setecientos años que nunqua la corona de España estuvo tan acrecentada ni tan grande como agora, assí en Poniente como en Levante, y todo, después de Dios, por mi obra y trabajo»^[258]. Aquesta frase confirma la hipòtesi de treball de Ferran Soldevila que fou Ferran el Catòlic l’home de la visió hispànica de la monarquia, mentre que Isabel deixà endur-se per la correntia de la visió particularista castellana de l’Estat.^[259]

El lligam unitari només afectava el cim de la monarquia. Cada regne cooperava en la missió conjunta conservant les seves característiques pròpies. En això també era taxatiu el pensament polític de Ferran II. Quan Navarra restà annexada a Castella a les Corts de Burgos de 1515, conservà totes les institucions que li eren pròpies i, a més, li fou designat un virrei, els poders del quan estan calcats de les lloctinències catalanes.^[260] És un cas simptomàtic de l’aplicació d’una mentalitat de govern radicalment diversa de la castellana, la tendència assimiladora de la qual es palesà durant la Reconquesta i segles després d’haver acabat. Ferran entenia que la seva Corona unitària regís un imperi confederat, a l’estil del que havien concebut els reis i els governants de Catalunya.

Dintre d’aquest concepte de la monarquia, imaginada polifònicament, a Castella li fou reservat un lloc d’excepció. No escatim ara, perquè és impossible, si Ferran II tenia o no preferències envers aquesta o aquella terra. Ens sembla que això li era indiferent. Però Castella, que sorgia amb plenitud d’homes i de riqueses, de governants i de militars, de frares i mariners, a la vida del Renaixement, es convertí necessàriament en el suport principal de la política de Ferran II. Vuit milions de castellans i tres-cents mil catalans. Calculem la diferència, recordant encara que aquests darrers estaven convalescents d’una greu malaltia social i econòmica i que era molt difícil de mobilitzar-los per a les empreses que signifiquessin quelcom més que moure’s dels encontorns del Rosselló. Castella fou l’eina preferida del monarca, i no per castellana, sinó per poderosa i manejable.

Catalunya no fou ni abandonada ni arraconada. Ferran II, com hem vist, procurà de fer-la surar i de restituir-li un lloc en la vida econòmica. D’altra banda, l’admiració que experimentava envers les seves formes d’organització administrativa i gremial el feren decantar-se més d’una vegada per la implantació a Castella de procediments i figures jurídiques netament catalans. Hem al·ludit suara al cas de Navarra. Però hi ha una sèrie de fets que s’arrengleren en el mateix sentit: organització de la cancelleria castellana, concepció dels virregnats americans, difusió dels consolats mercantívols (a Burgos i a Bilbao), proliferació dels gremis (els reis castellans els havien combatuts sempre com a expressió de monopoli), reglamentació del treball (Ordenacions de Sevilla, de 1511). Ens imaginem la dinàmica Castella reorganitzada amb els motllos ben provats de l’imperialisme mediterrani catalano-aragonès. Potser aquest horitzó és encara insuficient per a explicar-nos per que els castellans atacaven Ferran II en 1506 amb els mots de «catalanote» i «viejo catalàn». Recordem que aleshores estigué a punt de dissoldre’s la unió monàrquica espanyola. Els qui provocaren la partença del Rei Catòlic de Castella només foren els nobles castellans, l’actitud dels quals, afeblint la posició internacional del monarca, l’obligà a entaular la pau amb França i a casar-se amb Germana de Foix. Si hagués sobreviscut el príncep Joan, ningú no pot dir què s’hauria esdevingut. Però, repetim-ho, l’arrel del mal estava en l’exclusivisme castellà, en els recels de l’aristocràcia i en la intolerància dels qui no volien reconèixer —perquè no els donava la gana— que ho devien tot a Ferran. Felip II els rectificà. «A aquest ho devem tot», deia el Prudent quan contemplava el retrat del seu besavi.

Respecte als catalans, la unió monàrquica no fou gens mal rebuda. Existia el que podríem anomenar un sentiment de confraternitat envers Castella nascut al caliu de les relacions mercantívoles. Bascos i andalusos freqüentaven el port de Barcelona i hi eren els traginers de la mar. A Barcelona arribaven carregaments de blat andalús en moments de privació de forments. També es somniava el mercat de Sevilla, on des del segle XIII una colònia catalana lluitava contra la genovesa en la vida comercial. Per això és comprensible que els consellers de Barcelona, adreçant-se a les autoritats sevillanes, encapçalessin una carta amb l’expressió: «Ara que tots som germans»^[261], i que lloessin Ferran II com el rei de més imperi que mai hagués conegut la Corona d’Aragó. Castella representava llavors per a Catalunya la seguretat i la pau, i els catalans no vacil·laren a adreçar les cartes a Ferran II titulant-lo «rei d’Espanya». Més d’una vegada ho feren, sobretot des de la presa de Granada.