L’inici de la batalla per a un govern pactista

Des de feia quaranta anys l’aristocràcia i el partit urbà de Catalunya es trobaven en lluita amb la monarquia per a assegurar al país un règim constitucional basat en la idea pactista. Els darrers monarques de la Casa de Barcelona havien resistit la pressió d’aquestes dues forces socials com millor havien pogut, tenint en compte que el desvetllament de la menestralia i de la pagesia els exigia una actuació precisament contrària a aquells desigs, o sia un enfortiment del poder de la reialesa. Aquesta oposició política i social, que tant havia influït durant l’interregne, semblà resoldre’s a començaments del regnat de Ferran I, quan es trencà l’equilibri de forces entre la monarquia i l’aristocràcia. El novell monarca era rei elegit, sense prestigi ni arrels en el país, amenaçat, endemés, per la rebel·lió del comte d’Urgell. L’avinentesa era propícia a assolir d’un cop el programa del pactisme, per a convertir el govern reial a Catalunya en un sistema polític controlat per les Corts i llurs representants.

El desplegament de l’ofensiva pactista tingué lloc durant les Corts a Barcelona de 1412-1413. En primer lloc, l’Església i les ciutats, o sia la Biga, aconseguiren de Ferran I d’anul·lar els desigs dels cavallers, fonamentats en un privilegi de Joan I, de formar un nou estament a les Corts. Aquesta decisió convenia als burgesos perquè mantenia llur representació en el país en un terç de la potencialitat política i enverinava les relacions en el si de l’estament nobiliari, afeblint-lo. Durant les Corts sovintejaren les picabaralles entre burgesos i cavallers, palesant l’abís social que havia privat a Catalunya d’actuar a fons en els primers mesos de l’Interregne. Àdhuc en les darreres sessions, després de la decisió reial, l’ambient estava tan tibant que, en presentar els cavallers una reclamació contra aquella, els representants de l’Església i de les ciutats els apostrofaren exclamant: «No hi ha braç, no hi ha braç, que bones sentències n’hi ha». A la qual cosa respongueren els al·ludits vociferant: «Si hi ha braç, que també n’avem sentències»^[130].

Durant aquest conflicte jurídic i social, Ferran I tingué ocasió d’escoltar l’exposició d’una doctrina revolucionària. La descabdellaren eclesiàstics i patricis en una cèdula que es llegí davant seu en la sessió celebrada el 26 de gener de 1413. Es sostenia allí la nul·litat de qualsevol privilegi atorgat contra ús i observança de la Cort; de les disposicions reials referides a actes de Cort sense l’aprovació dels seus Braços; dels privilegis i rescriptes «tollent constitució, usatge o capítol de Cort». En definitiva, s’establia la teoria que «privilegi atorgat tollent ley paccionada de dret, no val» i que «privilegi atorgat contra ben públich és nul·le»^[131], frases que a Anglaterra no s’escoltarien fins el segle XVII i a França fins el XVIII. L’escomesa contra la monarquia —no contra Ferran I, que queia en aquell vesper polític més atònit que ben captingut— era notable.

Escomesa també —no cal ni dir-ho— contra la pagesia. El capítol setè del projecte d’ordinacions presentat per les Corts reclamava contra la política de redempció del patrimoni reial la constitució de sindicats remences i les torbacions al camp; el dotzè, es referia als sagramentals, arma d’acció de la menestralia. Tots els altres tendien a assegurar el pactisme constitucional, singularment el cinquè, on es demanava la confirmació dels capítols i les ordinacions del General de Catalunya.

No cal ni dir que la monarquia claudicà en tota la línia. Què podia fer tenint al darrere el comte d’Urgell aixecat a Balaguer? Així, doncs, a excepció de les Corts de 1421 i 1481, les de 1413 foren les més fructíferes per al pactisme català. Es pot dir que aleshores es féu el pas entre un sistema medieval de furs i un sistema constitucional a la moderna. Catalunya l’emprenia per dinamisme propi, no per recel devers la monarquia forastera. Qui havia de tenir-lo era, precisament, Ferran I, el qual, encara que acostumat al tracte amb les Corts castellanes (que, recordem-ho, llavors conegueren llur període d’apogeu), es sentiria desbordat per aquell règim de govern controlat.

En efecte, en les Corts de 1413 es definí la institució que devia controlar la monarquia: la Diputació del General de Catalunya. D’organisme financer es convertia en institució cabdal de Catalunya. Ferran I aprovà una constitució determinant la composició i elecció dels rectors del General i confirmant els seus capítols i ordinacions, o sia els textos legals que successivament havia anat assolint de la monarquia i consolidaven el seu poder.^[132] D’altra banda, es prengué una mesura complementària importantíssima: es disposà que es fes una versió catalana dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya i que els advocats poguessin utilitzar el català per a defensar llurs plets.

Els pactistes també aconseguiren d’introduir dues noves idees en el mecanisme constitucional català: l’una referent a l’exercici del poder pel monarca i l’altra a l’administració de la justícia. Coincidien, en el fons, en el desig de constituir entre el rei i el poble una capa «ministerial responsable» —perdoneu els mots moderns. Per això es disposà que el monarca no pogués dictar cap disposició en matèries subjectes a judici o bé incomplir els acords presos en justícia pel canceller i vicecanceller; i també, que es confiés l’administració de la justícia a un «regent», designat pel monarca a proposta del canceller i el vicecanceller. Així naixia una institució designada a tenir enorme transcendència a Catalunya: la Reial Audiència, sota el signe de separar l’administració judicial de la gestió ministerial.

Tot això aprovà Ferran I. I també la Constitució «Com a molts», favorable als senyors de la terra,^[133] i la qual, retallant els sagramentals, donava nous fums a cavallers i patricis. La reacció feudalitzant marxava a compàs del desenvolupament del règim pactista.

Aquest triomf dels aristòcrates no pogué repetir-se amb motiu de les Corts convocades a Tortosa i traslladades a Montblanc en 1413-1414. El comte d’Urgell havia caigut, i Ferran I i la monarquia trepitjaven terreny més ferm. Per això, quan els pactistes donaren una nova envestida per desplegar llur programa, toparen amb una ferma negativa del rei. Generalment han estat retretes aquestes Corts com a prova de la desconfiança dels catalans envers Ferran I i s’han exhibit una sèrie de greuges, la relació dels quals és gairebé ridícula,^[134] perquè figuraven a munts en les Corts catalanes anteriors. En canvi, s’ha negligit d’examinar les reivindicacions plantejades pels tres estaments en tant que afectaven el govern de la terra: dret de la Generalitat de jutjar els incompliments de les constitucions sense apel·lació (cap. XV), «franca llibertat» del canceller i vicecanceller i regent la cancelleria d’administrar justícia (capítol II); i organització sistemàtica de la Reial Audiència (cap. III). Tampoc no s’ha al·ludit als conflictes socials que oposaven la monarquia a l’aristocràcia: revocació de totes les comissions fetes per a la redempció i recuperació del patrimoni reial i prohibició de sindicats i ajustaments dels pagesos (capítol XXX).

Aquests problemes eren de tal magnitud, que només una evolució secular els podia encaminar a bon port. Malauradament, per a digerir-los calgueren una revolució i una guerra civil.

No ens referim a fons a la qüestió del vectigal, que tanta tinta féu rajar durant la Renaixença.^[135] La famosa escena entre Ferran I, burlador de les lleis de Barcelona, i del conseller Joan Fiveller està concebuda com un quadre d’història d’aquells que plaïen als nostres besavis. Això no vol dir que no tingués importància. La Biga, que tant havia afavorit Ferran I i de la qual tant s’havia beneficiat, no podia deixar passar, sense protestar, una infracció en el sistema d’impostos de la Ciutat de Barcelona, del qual depenia el pagament del deute públic municipal i, per tant, la confiança dels creditors. Per tant, els Fiveller, els Gualbes, els Desplà i els altres de la mateixa mà que havien rebutjat el comte d’Urgell s’hagueren d’imposar a un Ferran I, gairebé moribund, que anava a cercar a Castella, des de Perpinyà, millors aires. Ho feren sostinguts pels serveis prestats i per l’acció de les Corts de 1413. L’incident mancà d’importància, malgrat les amenaces que conté l’única acta documental que ens ha pervingut dels fets.

Poc després, a Igualada, el 2 d’abril de 1416, s’extingia la vida de Ferran d’Antequera, deixant sense definir la missió que l’havia dut al govern de Castella i Aragó. Darrere la seva figura s’aixecaria, ben aviat, l’espectre de la guerra civil.