La intervenció reial en les institucions

1847, hem dit. Cinc anys després —1492— s’inicia la recuperació. Però aquesta ve precedida per dos cops d’efecte de la política de Ferran II a Catalunya: la intervenció reial en la Diputació del General i la Ciutat de Barcelona.

Aquests dos organismes havien sortit especialment malmenats de la guerra civil. Des de 1430 aproximadament l’un i l’altre havien estat escenari de les lluites entre la Biga i la Busca a l’objecte d’enderrocar l’oligarquia que els dirigia amb profit particular, sense consideració als interessos col·lectius. El municipi de Barcelona havia estat conquerit per la Busca, però la Generalitat havia resistit l’escomesa dels elements democràtics. Després de la guerra civil, buidats de l’impuls popular que havia mantingut l’esperit revolucionari, es trobaven encarats amb el govern d’una oligarquia de grup. Això era més evident al General que a la ciutat de Barcelona, perquè en el municipi seguia vigent el privilegi de 1455 sobre la modificació de les conselleries i del Consell de Cent. Però àdhuc ací el llast de la contesa pesava feixugament sobre l’esdevenidor de la institució. Una minoria de visió migrada s’havia apoderat dels ressorts de comandament i feia impossible els sacrificis necessaris perquè els afers marxessin bé. Tant la Generalitat com Barcelona passaven una època de vaques magres: eixugaven llur pressupost amb dèficit i deixaven impagats els deutes endarrerits amb perjudici dels rendistes i dels interessos de la Corona.

Ferran II, hereu de la política paterna, es trobà lligat al començament del regnat per una sèrie de compromisos que li calia respectar. Malgrat les acusacions que els consellers de Barcelona acumularen sobre els diputats, fent-los responsables del desgavell financer de la terra, no es decidí a canviar un sistema d’eleccions que les Corts precedents, amb tot llur prestigi, no s’havien atrevit a modificar. Així doncs, la seva ordre de 13 de juny de 1479 suspenent les eleccions de diputats i oïdors de comptes no tingué conseqüències. Tot restà com abans. En canvi, acollint un prec de la pròpia ciutat de Barcelona, concedí a aquesta el privilegi de 6 de novembre de 1481, pel qual es disposava que tots els electors que intervindrien en la designació de càrrecs municipals serien extrets a sort mitjançant el sistema dit del «bari» (o cubell d’aigua, en el qual suraven uns rodolins de cera), i que els escrutinis serien secrets. És ben evident que dintre del municipi existia un ambient propici a la regeneració del govern de la ciutat. Ferran II no feia més que ratificar els seus desigs.

Però la política de redreç urgida pel monarca no tingué endemà, malgrat la seriosa temptativa duta a terme per Pere de Conomines en 1483. El «pla Conomines» comprenia la reducció del deute públic municipal, la poda de la burocràcia municipal i la implantació de noves imposicions, comunes i generals. El Consell de Cent l’aprovà el 22 de juliol del dit any, però amb una esmena que, de fet, l’inutilitzava: només podria ésser aplicat si tots els caps del pla ho eren conjuntament. Els egoismes del patriciat i de la clerecia es revelaren aleshores sense engany. Per això, quan sobrevingué la crisi remença i la de l’establiment de la Inquisició, hom descurà els principis de 1483 i s’acontentà d’anar tirant, sense il·lusions de cap mena. El mateix s’esdevenia a la Diputació, on el dèficit anyal era de 3.000 lliures, mentre que determinades persones s’aprofitaven particularment i vivien grasses i riques, devorant la «substància» del General.

El monarca no podia consentir-ho. En primer lloc, perquè com a cap de la cosa pública havia de vetllar pel bon ordre de les dues institucions cabdals de Catalunya; en segon terme, perquè de la riquesa i crèdit d’ambdues depenia el benanar de la monarquia; i, darrerament, perquè les queixes que rebia de Barcelona eren tantes que bé havia d’actuar per posar aturador a aquella situació catastròfica. Així anà plegant-se a les iniciatives que li suggerí Jaume Destorrent, el principal protagonista de la vida catalana a les darreries del segle XV. Destorrent havia recollit les desferres de la Busca i se n’havia fet un partit personal. Era home hàbil i ambiciós, doctor en lleis, i aspirava a ocupar els més alts càrrecs del país, com la vicecancelleria (no pogué arribar-hi; el seu més alt graó administratiu fou la presidència de la Reial Audiència com a regent de la cancelleria catalana). Essent conseller en cap de Barcelona en 1479 havia criticat el govern de la Diputació del General (era un vell slogan buscaire); en 1485, novament elevat a la presidència de la ciutat, havia contribuït a esclafar l’aixecament de Pere Joan Sala. Representava la Busca moderada, reialista i reaccionària. Aquest Destorrent, doncs, proposà a Ferran II, trobant-se aquest a Saragossa a començaments de 1488, un projecte per a modificar la Diputació del General de Catalunya i, segurament, per a intervenir en la ciutat de Barcelona. L’objectiu era el mateix: el redreç d’ambdues institucions, fent-les inassequibles a l’oligarquia i preparant-les per a servir a la reconstrucció de la terra.

Ferran II acceptà aquest pla. El 6 de juliol de 1488 disposà la suspensió de les eleccions a diputats i oïdors i en nomenà de reial ordre. El cop d’Estat hi era, en el sentit que trencava una ordenació feta per les Corts catalanes. Però també hi era la voluntat de portar l’afer a les Corts i d’arranjar el General en benefici del bé universal i no del particular. En aquest sentit no es pot parlar d’absolutisme, quan el mateix monarca per la Constitució de l’Observança acabava de renovar en la institució la custòdia de les lleis del país. El que ell volia era «treball i fatiga» i que la Generalitat marxés avant. L’estudi de la gestió de les dues Diputacions que nomenà (1488 i 1491) palesa que no estigué content de l’obra realitzada per la primera, mentre que la segona féu prosperar realment la vida de l’organisme. Així s’arribà a les Corts de Barcelona de 1493, en les quals una comissió de cinquanta-quatre persones, on s’integraven totes les autoritats vives del país, acordà establir el regiment de matrícula o insaculació al General.

El mateix s’esdevingué al municipi de Barcelona. El desgovern municipal arribà al punt màxim entre 1488 i 1489. Aprofitant l’avinentesa, el 29 de novembre de 1490 Ferran II suspengué les eleccions de consellers i procedí al nomenament d’una conselleria de reial ordre. El conseller en cap fou, naturalment, Jaume Destorrent. Durant tres anys es repetí la designació reial, que era justificada, en primer terme, per l’obra del redreç de la ciutat. Un nou pla fou aprovat el 16 d’agost de 1491: era un desenvolupament del de Conomines de 1483. El mateix any, el 27 de novembre, el Consell de Cent dipositava en el rei la facultat d’ordenar definitivament el govern de Barcelona. Així ho féu pel privilegi de 1493, preparat per Destorrent i que afavoria el patriciat en detriment de les restants classes urbanes. En efecte, el nombre de jurats ciutadans en el Consell de Cent passava de 36 a 48, mentre que el de mercaders, artistes i menestrals romania inalterat. A la conselleria, els ciutadans honrats ocuparien tres llocs, un els mercaders i un altre els artistes i menestrals, a repartir-se cada any.

Aquest regiment no entusiasmà a ningú. El problema no era de nombre de llocs, sinó de persones. Així, doncs, Destorrent i els seus amics es veieren atacats pels ciutadans que no eren de llur grup, als quals nosaltres batejàrem amb el nom de «oposicionistes»: antics bigaires, patricis il·lustrats benamants de la terra, enemics personals, etc. Durant cinc anys, el privilegi de 1493 funcionà tan malament, les discòrdies sovintejaren tant, que els uns i els altres proposaren al monarca la concessió d’un regiment d’insaculació. Aquest fou atorgat el 13 de desembre de 1498. A més de l’ordenació de la matrícula i de les bosses per als respectius càrrecs municipals, s’hi disposà l’admissió dels «militars», o sia dels cavallers, en igualtat de condicions que els ciutadans honrats. De fet, ambdós grups del patriciat urbà eren tan iguals, que no es sabia on començava l’un i acabava l’altre. Successives interpretacions aclaridores completaren la reforma de l’Ajuntament de Barcelona.

La insaculació, doncs, havia acabat per imposar-se en les dues institucions cabdals de Catalunya. Era un pas en el camí de llur burocratització. Ferran II volia administradors, no polítics. I ho assolí. El decandiment de la vida política catalana fins a la crisi del segle XVII correspon a aquest nou factor: el de la tranquil·litat en el rutllament de la cosa pública aconseguida del desinterès col·lectiu i l’abúlia general. Prou discòrdies i prou projectes. Qui volgués barallar-se podia sortir al camp i escometre el seu adversari. De la inhibició sorgiria una de les grans deus que nodririen el bandolerisme del segle XVI.