El daltabaix de Ponça i la virada del duc de Milà
El setge de Gaeta, que s’esperava fàcil, tingué una sortida inatesa. Un estol genovès que portava queviures a la plaça s’oposà en aigües de Ponça a l’aragonès (5 d’agost de 1435). Com si es trobessin en una parada naval, les naus i galeres de Catalunya i Sicília portaven sobre coberta una munió de prínceps, barons i cavallers de tota mena, voltant la persona del propi monarca. S’havia de creure planera la victòria i hom volia assistir-hi a primer rengle. De fet les grosses carregues genoveses triomfaren sense dificultat de llurs contrincants. A darrera hora de la tarda, i amb la sola excepció de dues galeres que fugiren cap a Gaeta amb l’infant Pere, l’estol reial restà desbaratat i en poder dels genovesos. Alfons el Magnànim, els seus germans Joan i Enric i un centenar de barons de Catalunya, Aragó i València, Sicília, Nàpols i Castella, foren fets presoners i portats de bon antuvi a Gènova i després a Milà.
La nova del desastre commogué tot el món mediterrani. Però, al contrari d’allò que sovint s’assegura, no implicà la ruïna de la marina catalana davant de la genovesa. Fou, certament, un mal pas, però no irreparable. La prova és —i irrebatible— la prossecució ulterior de l’ofensiva d’Alfons a Nàpols, impensable sense el domini de la mar, la decisió dels catalans d’alliberar llur monarca a tot risc i la virada del duc de Milà en un sentit favorable als interessos de la casa d’Aragó a Nàpols.
Quina fou la causa d’aquest revirament? Per què el duc de Milà es convertí d’enemic en aliat d’Alfons, quan tothom a Itàlia li augurava obert el camí de la monarquia? Es tracta simplement d’un bel gesto de pomposa cavalleria, com escriví N. Valeri? Dupré-Theseider ha resumit exactament les darreres recerques, entre les quals una important troballa de T. de Marinis a Ginebra, en dir que l’alliberament d’Alfons fou resultat d’una doble convicció de Felip M. Visconti: que tindria en el rei d’Aragó un lleial aliat amb el qual repartir-se l’hegemonia a Itàlia i que rebria una bona indemnització pel seu reial presoner. La primera es concretà en el tractat de Milà (8 d’octubre de 1435), pel qual Alfons renunciava a Còrsega i a les bases de Portovenere i Ilica, es repartia amb Felip M. Visconti les conquestes d’Itàlia, reservant-se les que faria al sud de Bolònia, i es comprometia a lluitar amb el famós condottiero Francesc Sforza sempre que el duc li ho demanés. La segona es traduí en la promesa del pagament d’un rescat de 30.000 ducats, que, efectivament, foren girats a Gènova per les Corts d’Aragó, València i Catalunya.[190] Amb tot, el prof. Dupré-Theseider reté sempre com a possible mòbil del Visconti l’admiració d’un magnat novell italià pel rei aragonès de la més vella nissaga.
L’alliberament del monarca, en el qual tanta part tingueren els diners dels pobles de la Corona d’Aragó, coincidí amb la caiguda de Gaeta a mans de l’infant Pere. Aquesta notícia, que li arribà juntament amb la de l’aixecament de Gènova contra el duc de Milà i la de la propera sortida de les costes catalanes d’un estol d’onze galeres armades pel Principat, decidiren Alfons a restar a Itàlia. Amb la signatura del nomenament de Joan de Navarra com a lloctinent reial de València i Aragó (21 de gener de 1436), el Magnànim renunciava a tota política castellana. Ell restaria a Itàlia. Fou el gran tombant en la seva vida.[191]