Creació de la fortuna de la branca menor dels Trastàmares
Si la novella dinastia no hagués tingut prou preocupacions amb els problemes que li plantejaven el seu vici d’origen, les ambicions de l’aristocràcia i el desplegament de les noves forces que bullien sota la rígida crosta senyorial del país, heus ací que ella mateixa se’n crearia un de nou —i, per cert, gravíssim— en afavorir la creació de la prepotència de la branca secundogènita, precisament la de l’infant Ferran, germà petit del príncep d’Astúries Enric (el futur Enric III). Gravíssim, perquè donaria als ambiciosos i als descontents els caps que podrien menar-los al combat contra la pròpia reialesa.
Potser per contrarestar la situació assolida en els afers del país pel bastard reial Fadrique de Trastàmara, duc de Benavente,[87] Joan I, trobant-se a Guadalajara, on celebrava Corts als castellans, durant la primavera de 1390, manifestà la seva voluntat de donar armes i d’heretar amplament el fill Ferran. Efectivament, li féu donació del domini de Lara, de les viles de Cuéllar, San Esteban de Gormaz i Castrogeriz, i el creà duc de Peñafiel i comte de Mayorga, amb els castells i les possessions corresponents. Endemés, li afegí 400.000 maravedisos de renda anyal carregats sobre el tresor reial. Per palesar obertament el seu amor, en la mateixa sessió de Corts on anuncià la seva decisió, coronà la testa del minyó amb una garlanda de perles i li donà com a armes ducals un castell i un lleó, a la mà dreta, i les barres de Catalunya a l’esquerra, testimonis de la seva ascendència paterna i materna. Armes que serien un símbol pressentit de la comesa històrica de l’infant Ferran.[88]
Als deu anys, aquest gènere de cerimònies colpeixen l’esperit de qualsevol. Podem, doncs, estar segurs que l’infant Ferran en restà pregonament impressionat i que considerà aquell acte com una fita de partença per un camí al final del qual trobaria, sens dubte, una grandesa encara major. En tot cas, la decisió de Guadalajara de 1930 és transcendental en la història castellana del Quatre-cents i, de retop, en la de Catalunya.
La mort per accident de Joan I pocs mesos després d’aquest acte solemne (9 d’octubre de 1390) eixamplà encara més la riquesa del menor dels Trastàmares, car per testament patern, signat a Cellorigo de Beira, en 1385, rebé les viles de Medina del Campo i Olmedo una vegada morís dona Costança, filla de Pere el Cruel i esposa de Joan de Gant, príncep d’Anglaterra. Olmedo dominava els camins de Castella i Medina del Campo era la fira de la llana i de l’argent. Es deia que qui tenia Olmedo tenia Castella. S’ignorava que encara era més important posseir les cordes de la bossa castellana, que mantenien els marxants de la Mesta i els que traficaven amb els gèneres d’exportació i d’importació a Medina.
Per si això fos poc, l’infant Ferran féu un bell casament amb una aristòcrata pla més vella i més rica que ell: dona Elionor d’Alburquerque, anomenada pel seu fabulós patrimoni la ricahembra. En aquest matrimoni, com es lògic suposar, la política jugà el paper essencial. Tan bon punt mort Joan I, els magnats de Castella es disputaren la regència d’Enric III, encara menor d’edat. El principal, el ja al·ludit Fadrique de Trastàmara, duc de Benavente, intentà d’aprofitar l’avinentesa per a firar-se la ricahembra, «la señora mejor heredada que se fallaba en España». Però el seu astut rival, l’enèrgic conseller de Joan I don Pedro Tenorio, arquebisbe de Toledo, sabé parar l’estocada i contrarestar-la avançant la candidatura de l’infant Ferran per a la mà d’Elionor. El casament restà emparaulat des de 1390, però no fou confirmat sinó cinc anys més tard, després d’una gestió personal d’Enric III.[89] Aleshores Ferran tenia quinze anys i davant seu somreia el més bell esdevenidor.
Efectivament, Elionor d’Alburquerque, filla del comte Sanç, germà d’Enric II i, per tant, tia del seu joveníssim marit, li aportà un patrimoni extensíssim, que comprenia les terres d’Haro, Briones, Cerezo i Belorado, a la Rioja; Ledesma i les Cinco Villas, a la regió del baix Tormes; i, a Extremadura, Alburquerque, Medellín, La Cadesera i altres senyorius. Tot això sense comptar amb les possessions de Villalón i Uruena que Joan I li havia lliurat en signe de liberalitat. Reunint els dominis del matrimoni, es constituïa una faixa gairebé ininterrompuda de territoris que, migpartint la Corona castellana, s’estenien des de les fronteres d’Aragó i Navarra a les de Portugal.
En aquestes circumstàncies, es comprèn que Enric III nodrís certs recels respecte a les possibles activitats polítiques del seu germà. Si havia renunciat per a ell mateix a la mà de la ricahembra, ho havia fet perquè estava lligat pels compromisos internacionals amb la princesa Caterina de Lancaster, néta de Pere el Cruel, solució prevista des de l’època de Joan I per a cancel·lar la guerra civil castellana. Mentre no tingué successió directa —fins a l’any 1401, en què nasqué la princesa Maria—, el problema no tingué amplitud. L’hereu del tron era l’infant Ferran i, després d’ell, els fills que li prodigava abundosament dona Elionor: Alfons, primer, i després, Joan i Enric. Però, a partir d’aquella data, el germà petit es convertia en un rival poderós per als prínceps de la línia principal dels Trastàmares. El plantejament d’aquest problema coincidí amb el desfermament d’una forta crisi interna —entre els anys 1398 i 1400—, que somogué l’ordre institucional implantat pel monarca (les lleves d’homes i els corregidors de les viles) i promogué les crítiques dels procuradors de l’estament reial a les Corts de Tordesillas de 1401. Cercarien els descontents el favor del poderós infant Ferran, llavors en la plenitud de la jovenesa? Per evitar-ho, Enric III mantingué apartat dels afers públics el seu germà. No obstant això, des de la vila de Medina o des de l’alterós castell de Peñafiel, Ferran, robust i honest, voltat de fills i de nobles, de mercaders i poetes, s’anava convertint per a molts en una esperança per quan sobrevingués la mort del rei, la salut del qual minvava dia a dia. Fou per aquell temps, en data imprecisa, que Ferran instituí la divisa de la Jarra i del Grifo, vell orde de cavalleria els orígens del qual es feren remuntar a García de Navarra. Singular creació en què juguen, com observa exactament Suárez Fernández,[90] realitat política i idealisme cavalleresc. L’infant es revelava astut, hàbil i oportunista en la política interna castellana.
Els darrers anys del regnat d’Enric III veieren ascendir l’estrella de Ferran. Mentre el rei, malalt i malenconiós, assistia gairebé absent a la repetició de les escomeses contra els jueus (pogroms de 1406), el seu germà prenia de fet les regnes del govern. La mort del monarca (25 de desembre de 1406) el trobà dirigint les Corts reunides a Toledo per finançar la guerra contra els moros de Granada.[91] Un pas, i hauria estat rei. El sentiment de fidelitat a la dinastia el féu inclinar davant la persona del seu tendre nebot, Joan II, d’un any i escaig d’edat.