3. La conquesta de Nàpols
La successió al Reialme napolità
Hem dit planes abans que la divisió entre les principals faccions que es disputaven el poder a la cort de Joana II de Nàpols obriren de bell nou les possibilitats d’Alfons el Magnànim per a assolir la corona d’aquell regne. En efecte, no podem dir que fos l’ambició del rei d’Aragó la que el portà a intervenir en els afers italians; al contrari, fou materialment xuclat per les circumstàncies que successivament es presentaren, lligant-lo per sempre més a les peripècies de la política d’aquella península. La crisi de la successió a la corona del Reialme fou tan intensa, que totes les potències de la ribera de la Mediterrània occidental en foren commogudes, replantejant en els termes primigenis la gran pugna que oposà els Anjou i els Aragó en els anys de pas del segle XIII al XIV. La Santa Seu d’un costat, el duc de Milà, Florència i Gènova, per l’altre, sense oblidar Sicília, que, en definitiva, fou la plataforma de la maniobra victoriosa d’Alfons sobre Nàpols, havien de dir llur mot davant del plantejament d’un problema que els afectava de manera directa en llurs interessos o en el descabdellament de llur diplomàcia.
Atret per les seguretats que li foren donades per Gianni Caracciolo, Alfons el Magnànim romangué més de dos anys a Sicília esperant recollir el fruit d’aquelles falagueres promeses. L’aventura tunisenca —l’atac a les illes de Gerba durant l’estiu de 1432— no fou segurament el graó de què parla Soldevila ni el «falso scopo» a que al·ludeix Dupré-Theseider.[187] Ambdós recorden massa la gesta de Pere el Gran. Ens sembla que tenen raó els historiadors sicilians quan parlen de la realització d’una política africana siciliana, el primer objectiu de la qual era amenaçar els Hafsins de Tunis per obligar-los a renunciar a la pirateria en aquells paratges i acceptar un tractat comercial favorable als interessos de l’illa.[188] En tot cas, l’atac diversiu contra Gerba s’aprofità com un compàs d’espera mentre maduraven els afers napolitans.
Al Reialme la situació era gairebé inextricable. Apropant-se la mort de Joana II, les ambicions personals es confabulaven amb les intrigues diplomàtiques per portar endavant o endarrere els noms dels angevins o dels aragonesos. L’assassinat de Giani Caracciolo (1432) esdevingué un revulsiu poderós. Els seus partidaris obligaren Joana II a reconèixer hereu Alfons el Magnànim (4 d’abril de 1433), malgrat l’oposició d’Eugeni IV i de la lliga que es concertà immediatament entre Venècia, Florència i el duc de Milà per oposar-se als plans del rei d’Aragó (juny de 1433). L’ànima d’aquesta coalició era Felip M. Visconti, senyor de Gènova i, per tant, rival eminent de l’expansió catalana a la Mediterrània.
Enfront d’aquesta coalició, Alfons hagué de recular discretament. De nou semblà que anava a ocupar-se de la política africana: l’expedició a Trípoli, que emprengué l’any següent, és ben bé un compas d’espera. Mentrestant, concertava naus, tropes i bastiments de tota mena en els ports sicilians. Però a darrera hora arribaren d’Espanya els infants Joan i Enric, a fi i efecte de convèncer-lo que desistís de l’atac a Nàpols davant l’actitud dels magnats italians. Sembla que el rei de Navarra tingué èxit, perquè el 23 de novembre de 1434 fou dada ordre a l’estol de retornar a Catalunya. L’atzar retingué Alfons a Itàlia: l’endemà, arribava a Sicília la nova de la mort de Lluís III d’Anjou, l’hereu designat per Joana II en substitució d’Alfons.
Traspàs que fou seguit al cap de pocs mesos pel de la mateixa reina (2 de febrer de 1435). Mentre a Nàpols es proclamava el testament de Joana II, deixant el tron a Reiner d’Anjou, aleshores presoner del duc de Borgonya, a Càpua, la facció Caracciolo es lliurava al rei d’Aragó i aquest a Messina disposava que salpés l’estol devers Gaeta per emprendre la conquesta de les terres que tantes vegades li havien estat promeses.[189]