La reialesa siciliana i el casament castellà

La derrota de Viladamat precedí de pocs mesos la mort de Joana Enríquez. En aquest moment, el xoc experimentat per Joan II fou tan gran que gairebé considerà perduda la seva causa. Però el mantingué l’afecte que professava al seu fill i les legítimes esperances que podia dipositar-hi. Mentre Ferran es trobava a Saragossa, insistint una vegada més perquè els aragonesos deposessin llurs parcialitats i l’ajudessin a expulsar els seus enemics de Catalunya, el pare, després de considerar atentament la situació dels seus regnes, decidí de prendre una mesura importantíssima: el nomenament del príncep com a rei corregent de Sicília. Trobant-se, doncs, a Saragossa, el 10 de juny de 1468, signà una pragmàtica en aquest sentit, l’efecte de la qual es traslluí immediatament en les relacions cancelleresques i, sobretot, en la situació a Sicília.

La idea del nomenament reial del príncep Ferran havia sorgit, en efecte, del virrei Lope Ximénez de Urrea, el qual no trobava millor argument per a desarmar la constant pressió dels sicilians a favor de llur autonomia. Encara que l’illa no havia seguit el príncep Carles de Viana, deixant-lo abandonat a la seva sort a canvi d’alguns avantatges assolits pels estaments privilegiats, diversos elements continuaven maldant per un govern separat d’Aragó. Els capitanejava, com sempre, Messina. Fou aquí on en 1463 esclatà una revolta popular, que perdurà durant un any i obligà a l’adopció de mesures excepcionals.^[237] El caliu d’aquest abrandament continuava en 1467, i és per aquest motiu que el virrei Urrea decidí d’aconsellar a Joan II la proclamació reial del príncep. Però el monarca, acollint la iniciativa, esguardà molt més lluny. La reialesa donaria prestigi a Ferran, l’equipararia en el terreny internacional al seu rival Reiner d’Anjou, esvairia les ambicions angevines a la Mediterrània i refermaria les amistats d’Aragó a Itàlia. I, a més, podria ésser aprofitada com a alçaprem en els afers castellans, que cada dia es veien més embolicats.

Joan II no perdia de vista Castella, en la qual tenia ancorades les seves darreres esperances per a frustrar els designis annexionistes de Lluís XI de França. Des de l’adveniment a la Corona d’Enric IV, el reialme veí havia estat escenari d’un considerable desplaçament de forces. La gran noblesa beneficiada per l’època de pertorbacions dels infants d’Aragó —i ara al·ludim tant als aragonistes declarats com a llurs rivals— es veia combatuda per l’ascensió al poder de l’important clan dels Mendoza, que obria el camí a la burgesia de les ciutats i a la cavalleria. Dels rangs d’aquesta procedia Beltran de la Cueva, que a poc a poc anà acaparant el valiment del monarca, amb gran gelosia del marques de Villena. Aquest, que havia estat àrbitre del reialme des de l’execució d’Álvaro de Luna, comença d’intrigar per foragitar del govern el seu èmul. La seva maniobra es féu patent des dels dies de la Sentencia Arbitral de Baiona de 1463, en la qual traí els interessos d’Enric IV. En saber que aquest, sense el seu consell, acabava de tractar el matrimoni de la infanta Isabel amb Alfons V de Portugal i, a més, que acabava de donar el mestral de Santiago a Beltran de la Cueva, decidí de posar la seva immensa influència al servei dels descontents de sempre: l’almirall de Castella, l’arquebisbe de Toledo, els ducs de Benavente i Plasencia, etc. Per aquesta raó, els mateixos magnats, laics i eclesiàstics, que a les Corts de Madrid de 1462 havien jurat com a hereva i successora la princesa Joana (9 de maig), es llançaren pel camí de la rebel·lió proclamant, el 28 de setembre de 1464, la seva il·legimitat i demanant, amb l’estranyament de la cort de Beltran de la Cueva, la proclamació de primogènit a favor d’Alfons, el germanastre d’Enric IV.

Home pacífic i tolerant, el monarca castellà volgué evitar la guerra civil i transigí en les reivindicacions de la Junta nobiliària de Burgos, amb la qual signa un pacte en què accedia a les seves pretensions, sempre que l’infant Alfons es casés amb la «princesa» Joana (destaquem el mot «princesa» perquè volia dir llavors hereva de la Corona). Malgrat això, el tractat de Cabezón fou una claudicació de la monarquia, perquè consentí el lliurament dels germans Alfons i Isabel al marquès de Villena i de la filla Joana al clan dels Mendoza. Amb aquests ostatges, els dos bàndols se sentien segurs respecte a l’actitud del tron i de llurs rivals.

La junta nobiliària no estigué satisfeta amb aquest triomf. Desitjava d’anorrear l’autoritat monàrquica a Castella, encara que amb menys contingut teòric i ideològic que a Catalunya. Quan Enric IV reaccionà contra aquest moviment revolucionari i es proposà de combatre’ls, els homes de la Junta respongueren organitzant la deposició del monarca a Àvila i proclamant en lloc seu el seu príncep Alfons (5 de juny de 1465). Fou per aquells dies que, per justificar llur acció, els encarregats de la propaganda nobiliària, humanistes i juristes a sou, començaren a propalar la fama de la impotència d’Enric IV.

La guerra civil castellana que inaugurà la farsa d’Àvila ni fou el brillant xoc cavalleresc del temps dels infants d’Aragó ni el dramàtic aixecament revolucionari de Catalunya. Brega de petites discòrdies, d’interessos immediats i pràctics, sense cap mena d’il·lusions. Per això anà deixant-se l’esforç dels rebels i creixent l’autoritat del monarca, al qual donà la raó la Santa Seu a començaments de 1467. Per evitar l’enfonsament del partit, el marquès de Villena i l’arquebisbe Carrillo corregueren a cercar l’ajut de Joan II, que, de fet, formava part de la lliga nobiliària des de 1465. Fou aleshores que es començà a parlar seriosament del matrimoni del príncep Ferran amb l’infanta Isabel. A una gestió del marquès de Villena, respongué Joan II enviant a Castella Pierres de Peralta, capitost dels agramontesos i home de la seva més absoluta fidelitat. Peralta retornà de Castella amb una bona nova: els alfonsins estaven decidits a passar a Catalunya per lluitar contra els francesos (novembre de 1467).

De moment no se sabia, però, si el príncep aragonès es casaria amb Beatriz Pacheco, filla del marquès de Villena, o amb la infanta Isabel. Fou l’apartament progressiu del marquès del bàndol alfonsí per refugiar-se en el d’Enric IV, que decidí la darrera solució, patrocinada a fons per l’arquebisbe de Toledo, l’almirall de Castella i el grup aragonès. Les coses s’acceleraren en el transcurs de 1468 per la urgent necessitat de Joan II de trobar ajut a Castella i per la crisi provocada en el si del bàndol alfonsí a conseqüència de la mort de l’anomenat Alfons XI a Cardeñosa (5 de juliol de 1468). Frustrada la temptativa de la infanta Isabel de proclamar-se reina a Àvila, no tingué més remei que doblegar-se davant del seu rei i germà Enric IV, el qual la rebé sota la seva protecció a l’entrevista de Toros de Guisando, comprometent-se a reconèixer-la com a «primera» hereva i successora (19 de setembre de 1468). Amb aquest inevitable sacrifici, el rei de Castella restaurava la unitat del país i posava fi a la revolta que havia esclatat tres anys abans. Diguem, entre parèntesis, que és absolutament fals l’anomenat tractat de Toros de Guisando, en el qual Enric IV hauria signat el seu deshonor reconeixent la il·legitimitat de la seva filla Joana.

El rei castellà s’havia compromès a donar marit a Isabel. I aquest no podia ésser altre, segons ell, que Alfons V de Portugal. Per evitar-ho, Joan II i l’arquebisbe Carrillo, els més interessats a no deixar fruitar l’acord de Toros de Guisando, insistiren prop de la infanta Isabel perquè rebutgés la mà del monarca portuguès i acceptés la del rei de Sicília. Isabel era persona d’un temperament singular i d’una psicologia encara més notable, mística i dinàmica alhora, sotmesa a grans crisis de consciència i a llampeguejants actes de violència, tot això explicable si tenim en compte l’herència psicopàtica materna. Com diu Ramón Menéndez Pidal, l’il·lustre historiador nacionalista castellà: «sobrecoge pensar que la reina católica, hija de loca, madre de loca, no debiera haber sido engendrada si las leyes de esterilización eugenésica hubieran regido entonces»^[238]. La princesa, doncs, fou convenientment ablanida per la intervenció dels emissaris de l’arquebisbe, pels espies aragonesos que pul·lulaven en la seva residència d’Ocanya i, sobretot, pels bons oficis del legat pontifici Antoni de Veneris, que no pogué resistir la temptació de les grans ofertes que li foren fetes pel rei d’Aragó. Aquest clima, acompanyat de les reticències d’Enric IV a presentar-la com a hereva davant de les Corts castellanes, decidiren la infanta a acceptar el marit aragonès. A començaments de febrer de 1469, la cosa era feta. Isabel contrauria matrimoni amb Ferran, sempre que aquest acceptés de traslladar-se a Castella i de lluitar per la seva causa com una mena de condottiero, sotmetent-se, de bon antuvi, a la voluntat dels nobles castellans i restant arraconat en un lloc de segon ordre en tot allò referent al govern de la Corona. Al signe de l’acceptació d’aquestes condicions, Isabel respondria fugant-se d’Ocanya.

Joan II i Ferran consentiren en la humiliació —era afer de mort o supervivència política. Els capítols matrimonials foren signats a Cervera el 5 de març de 1469. Tot seguit, oblidant els èxits assolits l’any anterior amb la presa del castell de Berga, deixant desemparada Girona davant de l’assalt dels francesos i enterrats els primers i abundosos amors (que li donaren dos fills en poc temps: Alfons, el futur arquebisbe de Saragossa, i Joana), Ferran es traslladà a València (25 de juny de 1469). Aquí desempenyorà un esplendorós collar de balaixos, que féu arribar, juntament amb una certa quantitat, a mans d’Isabel, la qual, mentrestant, ja havia donat el salto d’Ocanya, és a dir, se n’havia fugat devers Madrigal. Tot estava, doncs, preparat per a la cerimònia nupcial.

Poca gent coneixia els tractes entre Ferran i Isabel. Però es féu quelcom de llum quan aquesta rebutjà les proposicions de Lluís d’Amboise, bisbe d’Albi, enviat de Lluís XI, perquè es casés amb el seu germà Carles, duc de Güiena. Aleshores, Enric IV ordenà la detenció de la infanta. Però aquesta pogué defugir l’exèrcit que comandava l’arquebisbe de Sevilla i s’instal·là a Valladolid (31 d’agost). Calia, però, no perdre ni un instant. Cuita-corrents s’enviaren emissaris a Saragossa per demanar que el rei de Sicília es traslladés a Castella, a fi i efecte de consumar el matrimoni. Joan II els rebé amb la mort al cor. La jugada que se li proposava era molt més arriscada que mai no hauria suposat. Tot havia d’ésser posat a una carta: fill i regne, amor i espasa. Però hi consentí. A començaments d’octubre, el príncep-rei, disfressat de traginer, emprenia el camí cap a Castella. El dia 14 arribà a Valladolid. Quatre dies després, el 18, es celebraven les esposalles públiques i el 19 es consumava el matrimoni.