3. Catalonia irredenta
L’afer dels comtats de Rosselló i Cerdanya i la lluita amb França
Sis anys i escaig sobrevisqué Joan II a la fi de la guerra de Catalunya. Malgrat que estava en la setantena, ni les fatigues personals ni les contrarietats espirituals no havien pogut reduir la seva vitalitat.[230] Semblava dominar les lleis de l’existència, surar sobre l’atuïment general, no acabar mai la corda. Continuà intrigant, guerrejant i caçant. Àdhuc s’enamorà de nou i les seves relacions amb una bella jove barcelonina, escandalitzaren tothom, poble i cort. Tanmateix, però, era una vitalitat malaltissa, anormal, fora de l’espontaneïtat i de l’abundància de recursos de la fadrinesa. Per aquesta causa, el seu regnat acabà entre les ombres més sinistres, sota la més feixuga angoixa mai sentida pels homes de la Corona d’Aragó. Solament l’esperança en el primogènit Ferran permeté a molts d’arrossegar la pesada cadena d’aquells sis negres i calamitosos anys.
La guerra havia acabat. Però Joan II semblava no haver-se’n adonat. El primer que calia fer era restaurar la terra catalana, eixugar les llàgrimes i dissipar els odis, procurar el redreçament econòmic, apedaçar la trossejada tela de la unitat espiritual del país. Al contrari. Exaltat per la victòria assolida, no parà a Barcelona més que els dies precisos per a organitzar l’exèrcit que havia d’alliberar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Certament, el patriotisme rossellonès s’havia palesat actiu durant la primavera de 1472, mentre del vessant empordanès eren foragitades les tropes de Lluís XI. Però, en lloc d’estimular-lo, era prudent de retenir-lo dintre d’uns certs límits, a fi i efecte de no comprometre’l en una aventura arriscada. Joan II prescindí d’aquestes consideracions, que li haurien estat tan pròpies trenta anys abans. Jugant-s’ho tot a una sola carta, empès per l’odi a Lluís XI, travessà els Pirineus a finals de gener de 1473. Una explosió de catalanitat s’endugué els rossellonesos. En molt pocs dies, sols restaven en poder dels francesos els castells de Perpinyà, Salses, Cotlliure i Bellaguarda. Joan II fou rebut a Perpinyà entre les aclamacions de la població d’aquella fidel ciutat el 1r de febrer de 1473.
Fou un mal pas. Perquè l’exèrcit de Lluís XI, curosament preparat per a la campanya, contraatacà el mes d’abril i posà setge a Perpinyà. La situació de Joan II fou tan compromesa, que, sense el seu heroisme personal, el valor dels perpinyanesos (que resistiren com lleons els assalts dels adversaris) i l’ajut dels nobles d’Aragó, Catalunya i València, hauria caigut presoner dels francesos. Sobretot fou decisiu el socors que vingué de Castella en la persona del príncep Ferran i de 400 llances d’aquell regne. Això restablí l’equilibri de forces. Joan II pogué assolir de Lluís XI la pau de Perpinyà (17 de setembre de 1473), per la qual el monarca francès reconeixia el tractat de Baiona de 1462, ço és, la sobirania de la casa reial d’Aragó sobre els comtats. Però, en canvi, aquell admetia la neutralització del Rosselló i la Cerdanya mentre no pagués el deute contret: 300.000 escuts, a pagar en termini d’un any.
Per bé que Joan II fos rebut com a triomfador a Barcelona, el fet era que una vegada més s’havia palesat la impotència de la Corona d’Aragó, desvertebrada Catalunya, que l’aguantava, per a fer front al potentíssim rival del Nord. El rei cercà de contrarestar Lluís XI negociant àmpliament amb Castella, Nàpols i Borgonya. Aquesta activitat durà tot un any. Però ni Ferrante I de Nàpols ni Carles el Temerari no li serviren de res: el primer, perquè sempre temia la resurrecció del partit dels barons, i el segon, perquè estava atret pel miratge de la creació d’un reialme renà. Així, doncs, només podia refiar-se de Castella. L’esclatament de la guerra civil en aquest reialme a la mort d’Enric IV, a la qual no fou aliè Lluís XI, deixà desemparat Joan II i els rossellonesos.
Desemmascarant el seu joc i afirmant que per a fer valer els seus drets a la Corona d’Aragó, Catalunya i València li bastaven exèrcit i diners, Lluís XI engegà una ofensiva general contra el Rosselló (juny de 1474). A poc a poc els francesos anaren apoderant-se de les principals ciutats i viles del comtat. Perpinyà resistí estrènuament l’envestida franca. Però no es podien fer miracles. El 10 de març de 1475 la capital del Rosselló es retia a Lluís XI i reconeixia la sobirania francesa.
Des d’aquesta data, el nord de Catalunya conegué una mala tongada. Com si no tinguessin ni rei ni senyor, els empordanesos foren periòdicament lliurats a les escomeses dels francesos i a la dels escamots —més que no pas exèrcits— que ben deficientment organitzaven com podien adés el rei adés la terra. Mentrestant creixia la puixança de Lluís XI, deslliurat per la mort de l’amenaça de Carles el Temerari de Borgonya (2 de març de 1476) i, per un hàbil pacte, de la d’Eduard IV d’Anglaterra (Picquigny, 29 d’agost de 1475). Les seves urpes afilades avançaven sense aturador cap a Itàlia, Portugal, Aragó i Castella. Només la victòria assolida pel príncep Ferran sobre Alfons V de Portugal a Toro (1r de març de 1476) permetia d’entreveure l’albada d’un nou astre en l’escenari internacional, capaç de mesurar-se amb França: la Castella dels Reis Catòlics. Però, mentrestant, àdhuc aquesta, baldada per la guerra civil, hagué de signar la pau amb Lluís XI i renovar la tradicional aliança franco-castellana (Sant Joan de Luz, 9 d’octubre de 1478).