1. La primera temptativa mediterrània
El nou monarca
A vint anys totes les il·lusions són permeses. A vint anys, com devia tenir el príncep Alfons en succeir el seu pare Ferran I en el tron d’Aragó, si és cert, com suposem, que hagués nat en 1396,[136] tots els camins de l’esdevenidor són àmpliament oberts, oimés si hom porta rere seu el record de la coronació de Saragossa de 1414, el paper brillantíssim exercit durant les entrevistes de Perpinyà de 1415 i l’activa ocupació en els afers de govern per causa de la malaltia paterna. Ferran I havia distingit amb particular afecte el seu hereu, i aquest no desmentí les esperances que es dipositaren sobre la seva testa.
Crescut a Medina del Campo juntament amb els seus germans petits, especialment Joan, fou educat en els esports i la guerra, les arts plaents i els llibres. La riquesa de la mare, a la qual s’afegí ben aviat la fortuna del pare, crearen al voltant de l’infant un ambient de magnificència, refinament i luxe. Alfons s’hi mostrà particularment sensible. Ardent afeccionat a la caça, a la qual restà sempre fidel, s’introduí de bon grat en el món de la cultura probablement a través dels ensenyaments del seu oncle Enric de Villena. No era encara, però, la cultura renaixentista la que rebé en la seva adolescència, sinó un ressò molt allunyat dels primers batecs d’aquell puixant moviment espiritual que havia de capgirar la mentalitat d’Europa. Amb tot, li era suficient per a la seva nissaga principesca. Adepte del bon vestir, que li plaïa, era home plegable a les influències de la moda. Elegantment abillat al gust francès, ballava amb desimboltura, junyia amb passió i risc i polsava amb delicadesa. No era doncs, un príncep qualsevol. Malgrat ésser de vella fusta i de nissaga tradicional, podia presentar-se com a home «modern», fent-se atractiu i simpàtic per la seva prudència i gentilesa. Un ambaixador francès, en 1416, observava que era greu com un home de cinquanta anys. Això vol dir que sabia dominar-se i que coneixia bé els viaranys de l’art diplomàtic.[137]
Per la seva qualitat de primogènit de la branca menor dels Trastàmares li fou imposat, des de molt jove, el casament amb la seva cosina germana Maria de Castella, filla d’Enric III. Decretades pel testament d’aquest monarca (1406), les noces no es celebraren fins el mes de juny de 1415, a la ciutat de València. Així s’encetà un dels temes capitals en la biografia íntima d’Alfons: el de les desavinences sentimentals del matrimoni,[138] les quals havien de tenir una fortíssima repercussió en els afers públics de la Corona d’Aragó, nodrint, de bracet amb el funest absentisme social, un dualisme de govern que faria inevitable la guerra civil.
Però, en 1415, l’esdevenidor romania encara ocult, malgrat les sotragades que, de tant en tant, eren reveladores de la proximitat del sismisme. En 1415 el que importava era la primogenitura d’Aragó, reconeguda a Saragossa, amb la reialesa paterna, el mes d’agost de 1412; la primogenitura de Catalunya, que, amb el principat de Girona, li fou jurada per les Corts de Barcelona el 1413; l’afalagadora cerimònia de la coronació dels Trastàmares, a Saragossa, l’11 de febrer de 1414, durant la qual Alfons lliurà al seu pare la corona d’or cisellada pels orfebres barcelonins; i la confiança amb què Ferran I l’havia deixat governar afers importants: el del Cisma, a Perpinyà, i el de determinats aspectes de la política mediterrània. Segons el pare, en efecte, mentre Alfons havia d’ésser el realitzador del somni marítim de la dinastia, Joan, el segon fill, deuria acabdillar els partidaris de la branca menor dels Trastàmares a Castella.