Reialesa castellana i guerra civil
La primera topada que tingué Ferran a Segòvia no fou contra els adversaris de la seva muller, sinó contra aquesta i els seus consellers. Isabel s’havia proclamat reina de Castella tot seguit que s’assabentà del traspàs del seu germà (13 de desembre), emprant en la cerimònia mots i distintius que molestaren pregonament el seu marit, en particular perquè l’ignoraven en absolut. Calgueren els bons oficis del seu pare i les recomanacions de persones addictes perquè Ferran frenés la seva impaciència i s’avingués a esperar a Turégano el moment de la seva proclamació reial. Aquesta se celebrà a la mateixa Segòvia el 2 de gener de 1475.
Immediatament, delegats d’Isabel i de Ferran començaren a negociar els termes en què es faria el govern de Castella. De Castella i no d’Espanya, cal fixar-s’hi bé. Les bases de Cervera en constituïren el punt de partença, car és una faula, vinculada a la Crónica d’Alfonso de Palencia, que s’hi plantegessin els pretesos drets de Ferran a la corona castellana. Hom discutí tres capítols: la concessió de mercès, el nomenament de governadors de les fortaleses i l’administració de la hisenda reial. En aquests tres aspectes s’imposà el criteri dels castellans i es reservà a la reina l’absoluta competència quant a la distribució de favors, càrrecs i rendes. Era la garantia que cercaven els consellers d’Isabel per a fer front a la temuda influència aragonesa a la governació del país. Respecte a la intitulació dels documents i a l’administració de justícia, Ferran obtingué avantatges substancials. Seria anomenat en primer lloc i tindria tribunal propi si es separava de la seva muller. Respecte als títols i a les armes que s’havien d’utilitzar en la cancelleria, hom s’atingué a la situació del moment, de manera que la jerarquització es féu de la següent manera: Castella, Sicília i Aragó. Aquesta fórmula no fou modificada quan Ferran esdevingué rei d’Aragó, i això ha fet creure a molts historiadors que el rei supedità Aragó a Castella, la qual cosa no és certa. Tampoc no és ver que llavors comencés a estendre’s l’ús de la divisa del «Tanto monta», per a indicar l’equivalència en el govern de Ferran i Isabel. Com demostrà Pedro Bleye,[239] es tracta d’una divisa humanística personal de Ferran, en la qual es simbolitzava l’acció d’Alexandre el Magne desfent el nus gordià sense importar-li els mitjans emprats.
La concòrdia de Segòvia de 15 de gener de 1475 sobre el govern de Castella amb prou feines si tingué vigència tres mesos. El 28 d’abril Isabel conferia al seu marit pleníssims poders per a governar, regir i disposar a Castella amb completa autoritat. Certament no fou un acte gratuït, ans motivat per l’escomesa del rei de Portugal Alfons V i dels partidaris de la princesa Joana de Castella contra la nova parella reial castellana, tot mogut de sotamà per Lluís XI de França. El 30 de maig de 1475 la princesa Joana, promesa del rei portuguès, reivindicà els seus drets a la Corona i molt poc després esclatava a tot el reialme un aixecament contra Ferran i Isabel, ensems que les tropes de Portugal travessaren la frontera i avançaven devers Extremadura i el Duero.
La situació de Ferran i Isabel esdevingué compromesa. En l’aixecament a favor de Joana no sols intervingueren la facció dels marquesos de Villena, de l’arquebisbe de Toledo i dels ducs d’Arévalo (abans, comtes de Plasencia), sinó també moltes ciutats i viles i un gran nombre d’addictes a la política d’Enric IV. Gual Camarena ha publicat una estadística de les ordres dirigides pels qui serien anomenats Reis Catòlics contra llurs adversaris: més de cent vint, entre els quals es comprenen gents de tota mena.[240] Era ben bé una guerra civil, en la qual bona part d’Andalusia, gairebé tota Castella la Nova i Extremadura i moltes ciutats de Castella la Vella seguiren la causa joanista. Isabel comptà amb l’ajut dels Mendoza, sobretot del cardenal d’Espanya, dels clans dels Enríquez, Pimentel i Álvarez de Toledo (o sigui dels comtes de Benavente i Alba), i amb la decisió extraordinària i eficacíssima del seu marit. Ell realment donà la corona de Castella a la seva muller i aquesta ho tingué sempre present, àdhuc en els dies veïns a la mort. En el seu testament féu constar els treballs i perills que havia sofert Ferran II per a «cobrar estos reinos, que tan enajenados estaban al tiempo que yo en ellos sucedí».
Els fets corroboren aquests mots. Tan bon punt els portuguesos envaïren la regió del Duero i s’instal·laren a la ciutat de Toro, l’exèrcit isabelí, integrat per les hosts senyorials i les mainades municipals, es posà en moviment per contraatacar-lo. Ferran el comandava. Malgrat la brillant aparença d’aquella gent, ben poc profit se’n pogué treure. De fet, era la darrera supervivència de les milícies medievals. Barallats els caps per motius diversos i els nobles amb els menestrals que hi figuraven, desatès l’equip de guerra i l’aprovisionament, l’exèrcit hagué de fer marxa enrere (22 de juliol). Això irrità la reina. Però en una sessió oratjosa, en la qual Ferran parlà tan clar com sabé i àdhuc amenaçà la seva muller amb paraules no pas massa gentils, es féu amo de la situació (24 de juliol). Des d’aquell moment ell fou el veritable cap del partit isabelí tant en la negociació com en la guerra. El seu pla mestre fou confiar la direcció de les operacions a un general tan expert com el seu oncle Alfons d’Aragó i reclamar que passessin a Castella els tècnics catalans i aragonesos experts en els nous mètodes militars. Gràcies a aquest equip, la causa d’Isabel féu grans progressos en molt poc temps. A començaments de gener de 1476 capitulava la fortalesa de Burgos després d’un setge portat amb mà de mestre per Alfons d’Aragó; el 1r de març s’esdevenia l’acció de Paleagonzalo, vulgarment anomenada «batalla de Toro», en la qual restà paralitzada l’ofensiva portuguesa i definitivament afermat el tron dels Reis Catòlics. Això ho reconegueren les Corts que tot seguit es reuniren a Madrigal.
Encara mancaven tres anys, però, per a dur a terme la pacificació del país castellà. Altres tants en què dia a dia Ferran palesà la seva innegable capacitat d’home de govern, el seu esperit organitzador i la seva política d’apaivagament. Cal recordar que a més dels problemes de Castella tenia plantejat el de l’amenaça francesa sobre Catalunya, Navarra i Bascònia. Aquesta es concretà durant la primavera de 1476 en l’escomesa de les tropes de Lluís XI contra la plaça de Fuenterrabía. Cap allí marxà el rei de Sicília i Castella, amb l’esperança de poder passar també a Catalunya o almenys d’entrevistar-se amb el seu pare Joan II. Els resultats d’aquest viatge foren falaguers: Fuenterrabía resistí als invasors. Bascònia restà pacificada i molt més segura que abans a la Corona castellana i es posà treva entre els bàndols de Navarra. També s’aconseguí d’ordenar una mica l’estat de Catalunya en les converses que pare i fill celebraren primer a Vitòria i després a Logronyo (agost-setembre de 1476). El principal resultat que s’hi assolí fou ratificar la política definida a Pedralbes en 1472. Abans de respondre amb força als francesos calia restaurar Castella. Així ho comunicà Ferran als consellers de Barcelona: «Pues toda Castilla será llana…, toda la gente de armas nuestra cogerá en esas fronteras».
Així s’explica que el príncep-hereu de Catalunya-Aragó persistís en la idea de resoldre definitivament els afers castellans. A començaments de 1477, tota la conca del Duero obeïa la seva muller. Fou aleshores quan passà a Andalusia per heure-se-les amb els grans magnats d’aquell país, que l’havien convertit en teatre de llurs lluites i ambicions. Contràriament al que s’ha vingut sostenint, d’acord amb la versió del cronista Alfonso de Palencia, Ferran no palesà cap mena d’incúria ni de passivitat i actuà en primeríssim pla per reduir aquelles bandositats. Això no obstant, no es féu popular entre els medis burgesos de Sevilla per la doble raó de mantenir l’autorització de les tretes de blat cap a Catalunya —mesura que perjudicava el poble, a causa de l’esterilitat de l’anyada— i de negociar amb l’aristocràcia enlloc de capitanejar una revolució popular contra ella. El príncep d’Aragó havia viscut ja masses agitacions subversives perquè cregués en llur influència positiva sobre el benavenir del món.
El naixement d’un príncep hereu —30 de juny de 1478—, la reducció de l’arquebisbe de Toledo, la pacificació d’Extremadura i les paus amb França (Sant Joan de Luz, 9 d’octubre de 1478) i Portugal (Alcaçovas, 4 de setembre de 1479), coronaren un període brillant de la biografia de Ferran, al qual des d’ara podem anomenar «Segon», perquè el pare havia mort a Barcelona a començaments d’aquest darrer any.