Els primers efectes de la crisi econòmica a Catalunya i les dissensions intestines

L’apatia d’Alfons el Magnànim durant els darrers anys de la seva estada a les terres continentals, manifestada en l’afer de Castella, no correspon a l’apaivagament d’aquell esperit ambiciós i enèrgic. En realitat, si deixava esllavissar la política castellana cap a un carreró de claudicacions, gairebé desnonant l’esdevenidor dels seus germans, era perquè sotjava amb ull amatent les noves possibilitats que des de 1429 li obria la política napolitana. Els mots grandiloqüents amb què havia estimulat els infants Joan i Pere poc abans de reunir-se les Corts de Catalunya, escrivint-los que es preparava per assolir la victòria la primavera següent —«e nos e nosotros seremos relevados en una jornada de toda molestia de aquestos affers a gloria e honor de nosotros todos»^[174]— ocultaven un progressiu decandiment en el seu entusiasme pels negocis de Castella, que més endavant es transformà en antipatia i fàstic. S’acomplí llavors, ens sembla, el procés que féu d’Alfons un rei essencialment mediterrani, per no dir totalment itàlic. Sols pensava en Itàlia, i el camí de retorn a la península li fou aplanat per les desavinences dels bàndols napolitans i una destra acció diplomàtica que, baratant la sort del darrer papa cismàtic de Peníscola, Climent VIII (26 de juliol de 1429), donà lloc a una sorollosa reconciliació entre Roma i el rei d’Aragó. Poc després, emissaris de la reina Joana concertaven un acord amb els representants d’Alfons —el titular virrei de Nàpols, Dalmau Sacirera—, que inaugurava el darrer i llampegant capítol de la biografia italiana del Magnànim (juliol de 1430).^[175]

Des de començaments de 1431, el rei d’Aragó feia, doncs, preparatius per guerrejar de l’altra banda de la Mediterrània —Tunis o Nàpols, no es sabia de cert, però se sospitava que el darrer regne seria l’objectiu final. Amb aquest motiu, convocà de nou a Corts els catalans, assenyalant Barcelona com a lloc de reunió. Atesos els resultats de l’assemblea que acabava de tenir lloc a Tortosa, no sabem què n’esperava concretament, exceptuat un donatiu considerable per a la seva empresa italiana; però el descabdellament de les Corts resultà importantíssim, no tant per al monarca com per a l’historiador dels nostres dies, que hi troba reflectida la manifestació indubitada de la crisi econòmica catalana del Quatre-cents.

A Tortosa, pel març de 1430, les Corts havien registrat una vegada més les dissensions que dividien la noblesa; però, ultra això, i per primera vegada, la divisió del Braç eclesiàstic, sobre el qual havien reposat des de 1416 l’obra i el prestigi de l’assemblea. En un manifest llançat per l’estament reial el 15 d’aquell mes,^[176] els síndics de Barcelona, Lleida, Girona, Perpinyà, Tortosa, Manresa i Puigcerdà acusaren els dos estaments restants d’entrebancar els afers de la Cort. «En lo Braç de la Sgleya s’és més torp» i en el de l’aristocràcia lluitaven dos partits, els uns «volents sostenir actes per moltes gents honestes e d’honor reprovats e avorrits, sperants ésser sostenguts per complaure alguns los quals creen que els poden comportar en aquells altres per ambició de officis, creents complaurà al dit Senyor Rey e Príncep nostre».

Ben segur que l’escissió en el si dels braços eclesiàstics i militar tenia pregones arrels econòmiques. Si l’estatut raonat de preus i salaris ens ha permès de considerar el període que transcorre de 1420 a 1445 com el d’una possible recuperació de l’economia catalana després dels trasbals de la forta crisi dels quaranta anys precedents,^[177] el país no palpà les conseqüències financeres d’aquesta sinó des de 1427. Això pot semblar paradoxal; però és un fet evident. La «consciència de crisi» a la societat catalana és d’aquell temps. Llavors no hi havia tècnics economistes; però, com ara, la gent pagava impostos, dels quals es nodrien les corporacions que finançaven, amb llur paper de deute públic, les empreses reials i nacionals. Si les imposicions minvaven —senyal evident d’una refracció del consum i de la producció, del comerç estranger i interior— perillava tot l’edifici creditici, que afectava no solament aquelles institucions (Diputació, municipis) sinó també els particulars que havien comprat censals i violaris o bé s’havien empenyat acceptant-los. Doncs bé, el col·lapse de la percepció d’impostos es féu patent des de 1427. Broussolle ho ha establert per Barcelona.^[178] Basta consultar la informació presentada pels diputats a les Corts pel novembre de 1431^[179] per establir-ho per a tot Catalunya. Com palesa el gràfic següent, els drets del General sobre el comerç dels teixits i les duanes caigueren verticalment entre 1425 i 1428, perquè en l’arrendament d’aquest any el més-dient sols oferí 48.893 lliures anyals en lloc de les 53.380 de l’arrendament anterior. Després, en 1431, no es trobaren arrendadors sinó per 15.548 lliures; els drets no compresos en l’operació s’hagueren d’administrar directament pel General, els oficials del qual els avaluaren en 23.960 lliures. Fet i fet, en sis anys els ingressos de la Diputació sobre el comerç de Catalunya havien minvat en més de 13.000 lliures, o sigui la quarta part del total.

Gràfic dels arrendaments de drets del General de Catalunya entre 1400 i 1430. A l’esquerra, quantitats en lliures catalanes. La línia de punts indica les quantitats realment arrendades per al període 1431-1434. Vegeu-ne l’explicació en el text.

Xifra traduïble immediatament en desorganització financera, social i administrativa. Àdhuc començà a trontollar l’economia de la més poderosa i rica institució del país: la Diputació del General, el pressupost de la qual es veia obligat cada any al pagament de 23.600 lliures d’interessos, corresponent a un deute de 452.700 lliures de censals i violaris.^[180] Si les finances d’aquest organisme marxaven amb tantes dificultats, molt menys esperançadores eren encara les perspectives de les hisendes de Barcelona i altres municipis catalans i les dels particulars, eclesiàstics i burgesos (en general, creditors) i militars (en general, deutors).

Les Corts congregades el 18 d’agost de 1431 reflectiren aquest ambient d’angoixa i el desconcert que existia entre els estaments per a esclarir-lo. El principal problema polític continuà essent el de l’administració de justícia, que fou discutit llargament, sense arribar-se a un acord per l’oposició entre el rei i els braços sobre el nomenament i les responsabilitats dels càrrecs de canceller, vicecanceller, regent la cancelleria i, sobretot, d’uns consellers de tals oficials, que les Corts desitjaven designar.^[181] Però al costat d’aquesta discrepància, i superant-la ràpidament en intensitat i primacia, tres altres coses retingueren l’atenció de l’assemblea: el reconeixement de la Casa de la Diputació, la situació al camp i el pagament de censals i violaris. Nomenada una comissió investigadora, molt aviat hom s’adonà del favoritisme que, estès en època de vaques grasses, havia conduït la Generalitat, des del desfermament de la crisi econòmica, arran de l’abís.^[182] Peró l’oligarquia que menava l’organisme cabdal de Catalunya no doblegà el seu braç, i només s’aconseguí que els diputats es comprometessin a elegir llurs successors i els oïdors de comptes «ab puritat, libertat e franch arbitre» i que no escollissin els diputats i oïdors precedents sinó passats dotze anys d’exercir llur càrrec.^[183]

L’afer del camp es presentà com un bloc de reivindicacions que dimanaven d’un projecte elaborat per les Corts de 1429. Davant del moviment d’alliberament dels camperols, aristòcrates, eclesiàstics i patricis urgiren del monarca l’aprovació de diverses constitucions: en una es demanava que els remences no poguessin «provocar a llibertat alguna de les servituds o usos» i que es prohibissin, sota pena de presó perpètua, qualsevol mena de reunions dels pagesos amb tal finalitat; en altra, es sol·licitava que es declarés perfecta en el terreny civil i criminal (fora els casos de pena de mort i mutilació de membres) la jurisdicció del senyor de castell termenat; i en un grup darrer es pretenia estatuir la situació dels conreadors de masos rònecs, obligant-los a treballar les terres que posseïen en els alous senyorials o bé a vendre-les a persones no prohibides (o sigui a eclesiàstics i cavallers); en cas contrari, se’ls declararia desposseïts dels seus béns i restituïts llurs senyors directes en el domini útil dels masos i albergs.^[184] D’aquest conjunt de reivindicacions aristocràtiques, Alfons sols concedí la constitució «Commemorants», a la qual ja ens hem referit en la plana 30, com a signe de la intranquil·litat al camp i del triomf de la tesi dels senyors sobre la facultat de disposar de les terres en cas d’abandó per part de masovers i pagesos de remença.

Però quan els estaments de les Corts s’esbatussaren de valent fou en discutir-se la constitució sobre el pagament dels censals i violaris, que comprenia sota aquest títol no menys que divuit articles.^[185] Presentada i recolzada pels braços creditors (Església i patriciat urbà), aprovada pel rei davant la urgència de la seva marxa i el lliurament d’un donatiu de 80.000 florins (primerament, sols li n’havien estat concedits 15.000), disposava penes severíssimes contra tots els deutors endarrerits, que arribaven a la convocació d’host i sometent i a l’empresonament perpetu dels insolvents. Amb l’excepció d’alguns nobles i cavallers, tots el barons de Catalunya, seguits per llurs clans respectius, oblidaren per un moment llur antagonisme i protestaren amb energia d’aquella llei que anorreava llur potència econòmica i sotmetia llur poder al rei i als altres estaments i —parlant amb llurs pròpies paraules— «redundaria en gran periudici e lesió de lurs privilegis, jurediccions, libertats e drets». Encapçalaven la llista dels protestants els comtes de Cardona, Pallars, Mòdica i Prades, i els vescomtes d’Illa, Castellbò, Rocabertí, Perellós i d’Evol.^[186] Però el rei no volgué escoltar-los. Deixant encarregada a la reina Maria la dificilíssima missió de trobar un desllorigador a aquest problema —que no havia de tenir solució davant de l’entestament dels altres dos estaments—, Alfons s’allunyava definitivament de les terres catalanes el 29 de maig de 1432.