La guerra civil catalana

L’entrada de l’infant Ferran a Barcelona fou celebrada amb solemnitat el 21 de novembre de 1461. Per darrera vegada figuraren en la seva comitiva els nobles i els burgesos, als quals ben aviat separaria l’abrandament de la guerra civil. Com si tota temptativa d’arranjar la situació ulcerés l’organisme ressentit del cos social de Catalunya, de novembre de 1461 a maig de 1462 s’esdevingueren una sèrie encadenada de fets,^[225] que convertiren les esperances de pau en malaventurades realitats de guerra.

Quins foren els culpables d’aquesta calamitat que havia de deixar engrunada i a la mercè del temporal de les passions la prosperitat de Catalunya? En el capítol inicial hem intentat d’escatir aquesta qüestió analitzant-la des d’un punt de vista sociològic. La nostra conclusió era que el desig de l’aristocràcia i del patriciat pactista de crear una monarquia constitucional a la moderna era molt superior a les possibilitats reals de la terra, corsecada per una perllongada crisi econòmica, escindida per les faccions polítiques i socials, devorada per les rivalitats de campanar. Això és ben cert. No em sap greu d’insistir en els mots que escrivírem en Notícia de Catalunya: «El triomf del moviment pactista comportà una reacció social al camp i a la ciutat: els senyors de la terra cregueren que era arribat el moment d’esclafar el sindicalisme camperol, i els patricis de la ciutat d’anorrear les conquestes de la menestralia i del sindicalisme gremial. Això era previsible. Calia negociar, saber negociar. Ben al contrari, els fets ens presenten els directors del moviment aristocràtic, burgès i eclesiàstic, presos d’un estrany complex d’orgull, suspicàcia i temença. Molt aviat, els mateixos que es mostraren serens durant la gran ofensiva revolucionària del febrer de 1461 no seran més que un feix de nervis, abocats a la demagògia. Exciten les passions més baixes, estimulen la reacció al camp, vigilen els gremis i preparen una onada de terror».

La culpa de la guerra civil fou ben bé dels catalans. Del grup del comte de Pallars que feia tant de temps anava romput amb el del comte de Cardona; de la Biga que havia topat tantes vegades amb la Busca; dels senyors que no volien acceptar les legitimes aspiracions del pagesos; i, encara, de l’estament eclesiàstic, que en lloc de pacificar llençà combustible al foc de les passions. No s’ha fet un estudi acurat de l’actitud de l’Església catalana en aquells moments. Bé seria hora d’intentar-ho. Tot allò que sabem ens permet d’assegurar que l’Església tingué una responsabilitat excepcional en el desenvolupament del clima de guerra civil. Si l’arquebisbe de Tarragona, un aragonès de la família Urrea, i la majoria dels bisbes, presidits per la figura del de Girona, Joan Margarit,^[226] eren reialistes i partidaris, per tant, d’una política de compromís amb Joan II, la immensa majoria del clergat català penjava del costat de la revolució. La política del monarca en la provisió dels beneficis eclesiàstics havia estat desencertada, i el mateix Margarit, en la seva obra Templum Domini, assegura que la guerra civil esclatà per la «injustícia» amb què aquell havia actuat en aquesta qüestió. Però, endemés, tots els eclesiàstics del nord de Catalunya, les rendes dels quals reposaven en la percepció dels censos sobre les remences, eren contraris als propòsits de reforma agrària de la cort. El canonge Alfonsello, un rossellonès establert a Girona, feia anys que protestava a les Corts contra l’entesa entre la reialesa i els remences. En principi, doncs, els canonges de Catalunya, molt més prepotents que els mateixos bisbes, molts dels quals residien a Roma, fomentaren l’aixecament contra Joan II. No és gens de meravellar que ocupés la presidència de la Diputació del General un canonge lleidatà, Manuel de Montsuar,^[227] i que els més actius elements del partit pactista fossin els canonges de Barcelona. Ultra això, i per arrodonir-ho, els eclesiàstics antireialistes comptaren amb dos homes d’acció: Cosme de Montserrat, bisbe de Vic, i Antoni Pere Ferrer, abat de Montserrat. Margarit acusa el primer d’ésser la causa de tots els mals esdevinguts a Catalunya. En efecte, Cosme es mogué a Barcelona com a casa seva, intrigant contra Joan II i acusant-lo dels més insignes delictes. No cal oblidar que, com a datari de Calixt III, havia heretat l’animadversió del Sant Pare a la família Trastàmara i que Joan II havia correspost a aquest sentiment desposseint-lo de la seu vacant de Girona i donant-li la més pobra entre les de Catalunya. L’odi personal atiava, també en aquest cas, el conflicte polític.

Tampoc la reina-tudriu no es pot considerar lliure de culpa. En lloc de mostrar-se serena, contribuí amb el seu dinamisme i el seu apassionament, amb les seves súpliques i les seves amenaces, els seus somriures i els seus plors, a comprometre l’edifici de la restauració monàrquica tal com es proposava d’acomplir-lo Joan II: que fossin els mateixos barcelonins, escaldats per llurs pròpies divisions, els qui sol·licitessin el refrigeri de l’arbitri reial. Joana Enríquez introduí en aquell ambient passional un element que és el detonant de les guerres civils: la por. Por d’un cop d’Estat monàrquic, amb les represàlies consegüents, per part dels pactistes; temença d’un aixecament aristocràtic, amb l’empresonament i la captivitat de la reina i del príncep per part dels reialistes.

Per aquesta raó, quan Joana Enríquez entrà en relacions amb els dirigents buscaires i del sindicat dels Tres Estaments per obtenir llur suport en el seu propòsit de fer demanar per la Generalitat la vinguda del seu espòs, la Biga parlà tot seguit de conjuració i es disposà a acabar amb els seus adversaris! Igualment, en produir-se en les comarques gironines l’alçament dels remences (febrer de 1462), motivat per la duresa de les reclamacions dels senyors de les terres, el Consell del Principat de Catalunya cregué que darrere dels capitostos camperols es bellugava la mà dels agents de la reialesa. Núria Coll ha demostrat de manera indubtable que la Cort no fomentà en cap moment els aldarulls remences, ans bé que hi fou contrària. Però aquest fet positiu no esvaeix la certesa de l’impacte psicològic que l’aixecament dels pagesos provocà en l’oligarquia pactista. Hom cregué que els escamots de Francesc Verntallat portarien a Catalunya l’odiat Joan II, si calia amb l’ajut dels exercits de Lluís XI de França.

Vegeu, doncs, si era complicada la situació. Sols un miracle podia evitar la guerra civil. I el miracle no s’esdevingué. El Consell del Principat de Catalunya acordà, el 5 de març, reclutar un exèrcit per a acabar amb el moviment remença. Sis dies després sortien de Barcelona Joana Enríquez i el príncep Ferran per instal·lar-se a Girona, fora del cop d’Estat que els amenaçava, i posar-se sota la protecció de les forces que Lluís XI anava preparant a la frontera d’acord amb Joan II. L’11 d’abril, els consellers de Barcelona descobrien una conjuració, relacionada amb unes peticions reialistes que els havien estat presentades el dia de Sant Maties (24 de febrer), i sense dubtar ni un moment condemnaren a mort els personatges més significats de la Busca moderada: Francesc Pallarès, conseller segon, Pere Destorrent, conseller en cap en 1458, i Bernat Torró, conseller en cap en 1455, entre alguns altres. Les execucions foren acomplertes el 19 i 21 de maig. La guerra civil ja no tindria aturador, perquè els sacrificats eren precisament els únics que podien servir de pont entre la reialesa i les institucions de Catalunya.

Durant aquests successos, Joan II caigué en la teranyina de l’aranya universal d’aquell temps: el nou rei de França, Lluis XI. Aquest esguardava el desenvolupament de la situació a Catalunya pensant que ja era arribada l’hora de França de reivindicar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Després de concentrar les seves tropes a Narbona durant els darrers mesos de l’any 1461, aprofità les negociacions que tenia entaulades amb el seu confrare aragonès sobre els sempre fluctuants problemes de Navarra i Castella (gener de 1462) per a oferir-li el seu ajut en cas que els afers del Principat marxessin de gairell. Això s’esdevenia a Bordeus a començaments de març de 1462. Desemparat, veient arrossegats pel vent de la revolta catalana els dos éssers més estimats, Joan II accedí al suggeriment del rei francès. A Salvatierra, on s’entrevistaren els dos monarques el 3 de maig, Lluís XI es comprometé a enviar a Catalunya 700 llances (4.200 homes), acompanyats dels corresponents ballesters i artillers, a canvi d’una obligació de 200.000 escuts, a la qual estarien afectades les rendes de Rosselló i Cerdanya. No fou, doncs, Joan II qui ideà aquella maniobra. Fou Lluís XI que sabé esprémer les angúnies i necessitats del rei d’Aragó. I, com que cada dia les circumstàncies li eren més difícils, se n’aprofità talment que el tractat que li presentà a la signatura pocs dies després —l’anomenat de Baiona (9 de maig)— li imposava la cessió dels drets sobirans sobre aquells comtats fins al pagament del deute i l’establiment de guarnicions franceses als castells de Perpinyà i Cotlliure. Joan II acotà el cap (21 de maig). Estava a la mercè del rei de França. Però amb el seu acte acabava de reblar l’antagonisme que per sempre més el separaria de bon nombre de catalans i de palesar que li importava més la defensa d’uns principis que el benestar d’una terra de la qual era príncep.

Comprensiblement humà, l’enfolliment de Joan II en aquell mes de maig. El dia 9 havien sortit tropes de Barcelona en direcció a Girona; el 29 n’eixia el gros de l’exèrcit sota el comandament del comte de Pallars. Girona, lleial a la terra,^[228] li obrí les portes el 6 de juny. Un dia abans el rei havia penetrat a Catalunya desatenent la Capitulació de Vilafranca del Penedès, i s’apoderava de Balaguer. La guerra s’estenia com una taca d’oli i mobilitzava grans i petits. Mentre a la Força de Girona uns quants nobles i uns quants pagesos es defensaven amb angúnies dels atacs de l’exèrcit del comte de Pallars, al Rosselló i a Lleida les operacions adquirien una gran envergadura. Les hosts de Lluís XI, enfonsant la resistència que se’ls oposà al coll de Panissars, arribaren a temps de salvar Joana Enríquez i el príncep de caure en poder de llurs adversaris. El mateix dia (23 de juliol de 1462), Joan II vencia l’exèrcit català a Rubinat i prenia Tàrrega. La derrota soferta pels pactistes fou gravíssima. A Rubinat moriren molts barcelonins, com Francesc Setantí, i foren fets presoners Lluc i Guillem de Cardona, Roger d’Erill i Jofre de Castro, els caps de l’oposició a la reialesa a les Corts. No cal dir que no foren perdonats. Moriren executats el mes de març de 1463.

Però ni l’aixecament del setge de Girona ni el desastre de Rubinat no reduïren la tenacitat de l’equip revolucionari. Joan II havia estat declarat enemic de la cosa pública el 9 de juliol i deposat de la Corona. Quan el seu exèrcit, que es reuní amb el francès a Montcada (12 de setembre de 1462), emprengué l’assalt de Barcelona, la ciutat se li mostrà esquerpa. Reduïts pel terror els buscaires i els sindicalistes, emmordassats els bigaires moderats —Dusay, Marquet, Conomines, Boscà i Santcliment—, els radicals, als quals feia costat la clerecia, beneficiant-se de l’exaltació vianista de les confraries i del poble menut, aguantaren la prova de força. I resistiren. Joan II hagué d’aixecar el setge de Barcelona (3 d’octubre).