La segona guerra entre Aragó i Castella

La batalla d’Olmedo hauria pogut ésser resolutiva si el partit que acabava d’assolir-la s’hagués presentat homogeni. Contràriament, la destrucció del bàndol dels infants d’Aragó era obra de dos grups ells mateixos antagònics: el del conestable don Álvaro i el del príncep d’Astúries, don Enric. Solament es posaven d’acord en llur odi comú contra Joan de Navarra i a no permetre la resurrecció del clan aragonès a Castella. En tots els altres afers es tractaven com a rivals. Malgrat la sèrie de pactes que es signaren entre ambdues parts per garantir una certa mena de govern equilibrat a Castella —i, sobretot, per no deixar escapar res de les propietats que havien confiscat després d’Olmedo—, ni la facció dels Luna ni la dels Pacheco (vers autors de la política del príncep d’Astúries) no s’atalaiaren mai amb gaire bons ulls. D’ací un persistent malestar, que es traduí, com deia Alfons el Magnànim, en una foguera que amenaçava amb incendiar les teulades dels veïns.

Aragó i Navarra patien, efectivament, les conseqüències de l’endèmica guerra civil castellana. Malgrat que Alfons el Magnànim feia tot el que podia per evitar que el mesclessin en les intrigues castellanes, aconsellant sempre al seu germà que deixés coure llurs enemics en la salsa de llurs pròpies passions, no pogué deslliurar-se de veure les fronteres dels seus regnes atacades i combatudes per Castella. Certament, aquesta segona guerra castellano-aragonesa del segle XV (1445-1454) fou d’un gènere molt particular. Hi sovintejaren més les treves que les accions militars, les accions particulars que les col·lectives. En realitat, ni Aragó ni Castella no sentien l’acció militar. Era, com la guerra precedent de 1429-1430, una discòrdia aristocràtica portada al pla internacional pel fet de la reialesa aragonesa dels infants Trastàmares. No obstant això, no hem d’oblidar que, en alguns moments de la contesa, Alfons i el seu germà Joan pensaren aprofitar-la per a eixamplar les fronteres de la Corona d’Aragó cap a Múrcia.

Fins a 1450, les principals operacions militars tingueren per teatre la zona muntanyenca entre Cuenca i Calataiud. En 1446, restà frustrada una escomesa de l’exèrcit de Joan II contra Atienza, el castell de la qual era dominat pels aragonesos. Això permeté un any llarg de treves, que fou coronat amb el casament del rei castellà amb Isabel de Portugal i el rei de Navarra amb Joana Enríquez, la filla de l’almirall de Castella (juliol-agost de 1447). Noces que foren interrompudes per una falconada dels castellans contra Calataiud, que sols els donà per resultat la presa del castell de Verdejo, situat en el camí de les incursions aragoneses devers l’Alcàrria. Aquest migrat èxit contribuí a empitjorar la situació governamental de don Álvaro, contra el qual s’inicià una acció sorda i tenaç. Tot l’any de 1448 fou constel·lat per una inacabable sèrie d’intrigues, que culminaren en l’ofrena del regne de Múrcia a la corona d’Aragó feta per Juan Pacheco, marquès de Villena, si Alfons el Magnànim l’ajudava a desbancar el conestable. Aquests suggeriments presidiren l’atrevit designi de Joan de Navarra d’apoderar-se de Cuenca. L’exèrcit aragonès, comandat per Alfons d’Aragó, fill bastard del monarca navarrès, fracassà en el seu intent (25 de febrer de 1449). Fou un cop molt dur per a les aspiracions dels infants d’Aragó, perquè no sols se’ls escapava el somni d’una Múrcia aragonesa, sinó també el d’acabar aviat amb llur implacable antagonista.

Refet quelcom el prestigi del conestable castellà, aquest passà a la contraofensiva elegint Navarra com a punt vulnerable del seu adversari. La darrera alenada de la prepotència de don Álvaro havia de portar la guerra i la fam al regne veí. Álvaro de Luna atià les rivalitats entre Joan de Navarra i Carles de Viana i precipità la lluita entre agramontesos i beaumontesos (1450). L’any següent, l’exèrcit castellà es mobilitzà amb la intenció aparent d’escometre Estella. De fet, el que assoliren Joan II i Álvaro de Luna fou atreure’s a llur bàndol el príncep de Viana. Després del pacte d’amistat signat a Puente la Reina i Pamplona a començaments de setembre de 1451, els castellans podien retirar-se tranquil·lament a casa: deixaven corrompuda Navarra per quaranta anys de guerra civil.

En aquestes condicions, l’escomesa d’Álvaro de Luna contra Joan de Navarra durant l’estiu de 1452 fou dura i activa. Realment, aquell fou un any durant el qual la sort de les armes es girà gairebé sempre del costat dels castellans. Després d’haver conquerit Villarroya i Villaluenga, prop de Calataiud, les hosts de Castella saquejaren la terra aragonesa fins a Daroca i Teruel, mentre els beaumontesos cremaven les collites de la regió de Sos, Tauste i Egea. A darrers d’any, trobant-se a Saragossa, sense l’auxili del seu germà i amb la indiferència de Catalunya i València, Joan de Navarra podia preguntar-se si l’any vinent podria resistir l’atac del seu rival.

Però, com hem anunciat, el poder d’Álvaro de Luna estava cada vegada més compromès. Entre les forces subterrànies que treballaven contra la tirania que havia imposat a Castella, figurava la pròpia reina Isabel. Això bastà per a desancorar el conestable del seu port de refugi: la submissió cega de Joan II de Castella. Després de cometre una darrera atzagaiada —l’assassinat d’Alonso Pérez de Vivero—, ja no pogué resistir la confabulació dels seus adversaris, des del príncep d’Astúries a les ciutats del regne. Pres per ordre reial, fou executat el 5 de juliol de 1453. Malgrat tots els seus pecats, havia acomplert una missió històrica. La monarquia no podia tornar enrere, a la vexant situació de 1421 a 1438.

La pau, però, era inevitable. Havia d’eixugar-se el ròssec de sang i violència dels vint anys darrers de la política del Luna. Així, doncs, la guerra declina després de l’execució de Valladolid. L’apaivagament dels ànims permeté a la reina Maria de negociar una treva amb el seu germà Joan II. Fou el darrer i assenyalat servei prestat a la causa de la concòrdia per aquella tan excel·lent senyora. La treva de Valladolid conduí a la signatura de les paus d’Agreda i Almazán (8 de setembre i 2 d’octubre de 1454). Es restituïen les conquestes fetes d’ambdues parts i es restablia la pau perpètua de 1436. Però Joan de Navarra perdia tots els seus territoris a Castella, una herència valorada en un milió de florins, àdhuc Medina del Campo i Peñafiel, l’orgull del llinatge. Es conformava a percebre anualment 3.500.000 maravedisos, més 500.000 per al seu fill bastard Alfons i altres tants per al seu nebot Enric Fortuna, fill pòstum de l’infant Enric.

Exclòs de nou de la vida castellana —no podia entrar a Castella sense permís del monarca—, Joan de Navarra degué acceptar a contracor les paus d’Agreda i Almazán. En definitiva era una humiliació. I això el feia girar-se, amb odi renovellat, contra el príncep de Viana, al qual acusava d’ésser el principal culpable del caire desfavorable pres per la seva política des de 1451.