L’articulació del govern i de la societat

L’estructuració de Catalunya per Ferran el Catòlic fou gairebé total. El país, que havia perdut l’empenta creadora dels segles XII, XIII i XIV i recordava espaordit el daltabaix revolucionari de 1462-1472, es deixà configurar com blana cera pel seu monarca. Salvats els principis —constitució i pactisme—, s’emmotllà en una societat jerarquitzada, regida per autoritats perfectament delimitades. Es gronxava ja en el panxacontentisme migrat i satisfet del segle XVI, del qual només el traurien les incompatibilitats mentals i les atzagaiades de governs incompetents cap allà al començament del Disset.

Els principals problemes governamentals discutits a la primera meitat del segle XV havien estat, com sabem, l’absentisme reial, l’organització de l’autoritat delegada del sobirà, la correcta administració de justícia i la constitució d’un consell específic que assessorés el monarca en els afers de govern. Com sia que durant el regnat de Ferran II el centre de la política es traslladà de Catalunya a Castella i l’absentisme reial es convertí en un fet gairebé permanent, calgué definir la institució que havia de representar el rei a Catalunya: la lloctinència general o virregnat català. Després de les lloctinències de la reina Maria, de Galceran de Requesens i de Joan de Navarra, més o menys estables, seguides pel període confús de les lloctinències de l’època de la guerra civil, la monarquia comptà amb una experiència, a la qual hem d’afegir l’assolida en els virregnats establerts a les Illes. El resultat fou la definició dels poders de la lloctinència general, que apareixen en el nomenament de l’infant Enric, comte d’Empúries, l’11 de novembre de 1479, i que es repeteixen en el dels seus cinc successors. El lloctinent o virrei era considerat com el «costat dret» i «alter ego» del monarca, i per tant disposava d’una completa jurisdicció civil i criminal i d’omnímodes facultats de govern, àdhuc les de convocar Corts i Parlament (a la qual cosa no accediren, però, mai, les autoritats catalanes). Aquesta autoritat interposada hauria de deformar en l’esdevenidor l’esperit polític dels catalans, ajupint-los al govern central o fent-los-en distanciar innecessàriament.

Al costat del virrei restaven el governador de Catalunya, les funcions del qual anaren minvant fins que foren engolides per aquell i el batlle general. Tenia també una petita cort composta pel tresorer i el mestre racional, ambdós dependents de les autoritats reials del mateix nom. Però el que donà caràcter a la institució virregnal és la Reial Audiència, companya seva en les vicissituds de la vida catalana fins al segle XVII i supervivent fins al XIX. Aquest tribunal de justícia fou reorganitzat completament per les Corts de 1493, que arrodoniren l’obra iniciada per les de 1481. Des de llavors fou el més alt organisme judicial català i ensems el consell de govern del virrei. Aquesta ampliació de funcions, que no estava prevista en la reforma de 1493, derivà de la creació del Consell d’Aragó, formalitzada el 19 de novembre de 1494. Aquell consell era una de les rodes de l’administració central, el lligam entre el país i la Corona a través de la lloctinència. Però, atès el seu allunyament, el virrei havia de confiar en altres persones la tasca d’aconsellar-lo en els afers urgents. La Reial Audiència resultà el cos elegit, perquè el seu president, el regent de la cancelleria, era a la vegada membre del Consell d’Aragó i, per tant, representava un nou vincle entre el poder central i el local.

Aquestes reformes haurien perfilat l’administració si la Corona hagués restat a Catalunya, formant una línia jeràrquica concreta: rei, consell, virrei, regent de la cancelleria, Reial Audiència, veguers. Però l’absentisme del monarca i del seu consell crearen un confusionisme funest, el resultat del qual havia de comprovar-se entre 1604 i 1640.

Respecte a la societat, Ferran II i els catalans marxaren d’acord en voler-la ben sistematitzada. Al capdamunt els «barons». No és cert que el rei pretengués castellanitzar l’alta noblesa catalana, la poca que restava després de la confiscació dels béns del comte de Pallars, l’últim aristòcrata pirinenc. La castellanització dels Cardona fou contrarestada per la catalanització dels Estúñiga-Zúñiga o dels comtes d’Empúries. En aquests fets familiars les coses marxen segons uns certs interessos directes que molt poques vegades es relacionen amb l’alta política. Després els «cavallers». D’aquesta classe hem de separar els cavallers urbans o militars, als quals tot seguit al·ludim. Els cavallers autèntics s’anaven marfonent enmig de privacions. El descontentament de la Catalunya del Barroc és obra d’aquesta noblesa de segona categoria, que a vegades lluitava pel rei i altres per compte propi, nodrint o emparant els bandolers. Tenia com a sortida vital els càrrecs de govern del Principat i les comandes religioses. Era ben poca cosa des de l’estabilització de la terra per la Sentència de Guadalupe. Quant als «militars», s’anaren equiparant als «ciutadans honrats», dels quals només els separava una qüestió de llinatge. Si s’acceptà els militars en el govern dels municipis, els ciutadans honrats reberen el cinyell militar per la pragmàtica donada per Ferran II a Montsó en 1510. A sota restaren els «mercaders, artistes i menestrals», tots convenientment reunits en gremis, confraries i cossos matriculats, i els «pagesos», que començaren a enriquir-se des que fou perceptible la puja de preus de 1488.

Tota la prohomenia de Catalunya estava insaculada: o bé en el gremi o bé en el municipi. La insaculació, triomfant a Barcelona en 1498, fou admesa a totes les escales socials. Estava de moda. Neutralitzava les passions i evitava mals-de-cap. Com sia que Ferran II donà per cancel·lada després de la seva mort la potestat reformadora reial, el sistema insaculatori romangué aferrat a la mentalitat catalana del Barroc. Cada català fou un nom que restà en un paper posat dins d’un rodolí de cera o aspirà que algú tingués prou influència per a fer-l’hi figurar. Atès el tarannà tradicionalista del país, aquesta organització de la cosa pública acabà deformant les aptituds polítiques de la terra i, no destriant entre homes d’acció i buròcrates, entre polítics i administradors, llançà els primers pel camí del bandolerisme, que esclatà amb una alenada ferotge cap a 1509.