ADVERTIMENT

És molt possible que algun lector trobi estrany que s’enceti en aquest volum l’estudi d’uns monarques que ni veieren les seves primeres llums a Catalunya ni tampoc, pel que podem deduir de la tradició historiogràfica clàssica, s’empeltaren de la mentalitat catalana. Sense cap mena d’excepció, ni tan sols la de Ferran el Catòlic, malgrat que parlava regularment i entenia bé el català, els quatre sobirans de la nissaga dels Trastàmares no es poden considerar com a personalitats distintives de la nostra terra. No obstant això, els problemes de Catalunya pesaren talment damunt llurs espatlles, la crisi del país els caragolà de tal manera, que solament se’ls pot entendre com a individualitats històriques d’una certa categoria en el pla dels fets gravíssims que teixiren la vida dels catalans de llur temps. Aquesta afirmació és vera no solament pel que fa referència a Joan II, que s’enfonsà fins al coll en el remolí de la gran revolució catalana del segle XV, sinó encara per a Alfons el Magnànim i el Rei Catòlic. Perquè si la biografia d’aquell sobirà seria inintel·ligible sense les coordenades mediterrànies que dibuixà anteriorment la política exterior dels grans prínceps de la Casa reial de Barcelona, la de Ferran II perdria tota solidesa històrica i psicològica, tot i que foren moltes les seves dedicacions com a monarca hispànic, sense explicar la seva formació jovenívola a Catalunya i la concepció del món i de les coses que va aprendre ací i procurà establir i fer florir a Castella. Quant a Ferran I, el fet del Compromís de Casp és massa important en el curs de la dialèctica peninsular de fa alguns segles perquè l’exonerem d’aquestes planes.

Aquesta justificació, potser innecessària, comporta una deducció que el lector ja deu haver establert pel seu compte: de fet, des de 1412 l’únic personatge biografiable és el mateix poble de Catalunya. Certament, no manquen en el nostre Quatre-cents figures singulars que siguin dignes d’estudi. Àdhuc n’hi ha massa. Jaume d’Urgell, el cardenal Margarit, el darrer comte de Pallars, Galceran de Requesens, Francesc Verntallat, entre molts d’altres, han estat objecte de treballs monogràfics i mereixerien d’ésser encabits en aquestes planes. Però solament ens donen una imatge fragmentària de les passions, angúnies i dificultats per les quals travessà l’home comú català en un segle de convulsions socials i d’esfondrament col·lectiu. Il·luminen parcel·les del quadre, no tot el quadre. Per aquesta causa, hem decidit d’ometre’ls i de donar més volada a la visió de conjunt de l’evolució històrica catalana d’aquells dies. D’aquesta manera intentem d’assolir d’un tret un doble objectiu: presentar degudament el primer protagonista de la història catalana del segle XV, ço és, el propi home català anònim, i plantejar de manera més comprensible els fets biogràfics dels sobirans que el regiren en aquells dificilíssims topants.

Hom trobarà en aquest llibre moltes novetats, no solament de detall, sinó també —i com particularment— d’estructura. Des que prenguérem en mans l’estudi del segle XV, ara fa uns vint anys, cap període de la història de Catalunya no ha sofert en tan poc temps una transformació tan decisiva en els seus elements documentals ni en el sentit de la seva reconstitució.

Això no hauria estat possible sense un treball col·lectiu, ni tampoc sense la confiança amb què sempre m’han distingit amics i deixebles. A cada instant he sabut el progrés de les recerques dels membres del compacte equip que s’ha bolcat sobre tal període. I així, connectant els resultats provisionals assolits, he pogut ajudar els uns i els altres i plantejar profitoses hipòtesis d’investigació. També m’han servit de gran ajut els dos darrers Congressos d’Història de la Corona d’Aragó: el IVè de la Ciutat de Mallorca (1955) i el Vè de Saragossa (1952).

Hauria, doncs, de dreçar una llista inacabable si volgués donar les gràcies als historiadors i erudits que han pres una participació tan directa en aquest llibre. La suprimeixo, pensant que tots són recordats en les «Notes» que segueixen al text. Però mancaria al meu deure de gratitud si no la feia expressament palesa als senyors Pierre Vilar, Jean Broussolle, Pierre Bonnassie i Santiago Sobrequés i a les senyoretes Núria Coll, Carme Batlle i Lluïsa Serra, que m’han permès d’utilitzar per a la redacció d’aquesta obra originals que estan en curs d’impressió.