Les alteracions castellanes
Ferran I havia escrit al seu fill Joan, poc abans de traspassar, encomanant-li que anés a Andalusia per prendre «la parte de govierno que pudiesse en aquella provincia». Aquesta delegació de funcions sobiranes per a una persona que encara exercia la regència de Castella imposava al príncep un joc vital: defensar l’herència castellana de la família. Herència fabulosa, puix que en el testament del rei, fet a Perpinyà el 10 d’octubre de 1415, es llegava a Joan el ducat de Peñafiel, el comtat de Mayorga i les viles i senyories de Castrogeriz, Medina del Campo, Olmedo, Cuéllar i Villalón, a Castella, i Haro, Belorado, Briones i Cerezo, a la Rioja. Segons confessió pròpia, les rendes d’aquestes possessions li reportaven més que tot el regne de Navarra, bo i afegint-hi les d’Aragó i Catalunya.
Desembarcat a Morvedre el 21 de setembre de 1416, l’infant Joan es traslladà a Castella, segurament acompanyant la seva mare. Els trobem ambdós a Medina del Campo, pel maig de 1418. En aquest temps, la política castellana tombà favorablement cap al bàndol dels infants d’Aragó. L’1 de juny, morí la corregent Caterina de Lancaster i el govern passà a mans de l’arquebisbe de Toledo, Sancho de Rojas, home enlairat per Ferran I i, per tant, addicte a la seva família. Tant aquest com la reina vídua dona Elionor patrocinaren el projecte matrimonial entre l’infant Joan i Blanca de Navarra. Les negociacions foren llargues, perquè calgué assolir la dispensa de consanguinitat del Sant Pare i l’autorització d’Alfons el Magnànim. A més, calgué concertar les clàusules de les noces, importantíssimes perquè dona Blanca era l’hereva del reialme navarrès.
Els capítols matrimonials foren signats a Olite el 6 de novembre de 1419. El problema de l’herència es resolia fixant els drets a la corona en la descendència legítima de Joan i Blanca, la qual descendència hauria d’ésser educada en el país. Si el matrimoni es separava sense fills, l’hereu seria designat per Carles el Noble. Si Blanca moria sense successió, Joan havia d’abandonar la terra «como estrangero». Però no es preveié el cas de qui deuria governar Navarra si la reina premoria al seu espòs, deixant fills mascles majors d’edat. Això fou precisament el que s’esdevingué.
Les noces es celebraren el 10 de juny de 1420, a Pamplona. La lluna de mel durà escassament una setmana. Aprofitant l’absència del seu germà, l’infant Enric, mestre de Santiago, s’apoderà de la persona del monarca castellà a Tordesillas el 14 de juny. L’anomenat «atraco de Tordesillas» definia obertament la ruptura dels dos bàndols que s’havien format a la cort de Joan II tot just proclamat rei el 7 de març de 1419. Don Enric, jove impetuós i dinàmic, el més ambiciós dels Trastàmares, fou portat a l’acció per un grup de nobles als quals basquejava l’omnipotència de l’infant Joan. Això provocà una pregona divisió entre els infants d’Aragó; ambdós estigueren a punt d’escometre’s prop d’Àvila. Mentrestant, a la Cort ascendia el nou estel de la política castellana de la primera meitat del Quatre-cents, don Álvaro de Luna, privat de Joan II, que no havia estat absent en les intrigues que acabaren amb la concòrdia del clan aragonès.
Havent-se fet escàpol el monarca de les mans de l’infant Enric, fugint de Talavera de la Reina (29 de novembre de 1420), aquest contemplà com es marfonia la seva situació. Mentre el seu germà celebrava a Medina del Campo el naixement del príncep Carles (29 de maig de 1421), ell es trobava voltat d’enemics i traïdors. Per aquesta causa hagué d’accedir a l’ordre de Joan II de presentar-se a la seva Cort, ordre que es transformà, com sabem, en la seva detenció a Pinto, prop de Madrid.
En tot aquest afer, l’infant Joan tingué una participació molt tèrbola. Encara que està demostrat que l’autor de la trama fou Álvaro de Luna, imminent conestable de Castella, el fet que aquell deixés les mans lliures al darrer i que consentís a prendre part en el segrest dels béns del seu germà el deixa en molt mala posició davant de la Història. Àdhuc davant dels seus mateixos contemporanis, perquè, com hem dit, Alfons el Magnànim cregué que el culpable de l’esdevingut era el seu germà segon.
A conseqüència d’aquests fets sorgí una gran tibantor entre Aragó i Castella, que finalment desembocà en la guerra dels anys 1429-1430. Com hem escrit abans, Joan tingué un paper preponderant en tots aquests problemes i no es pot dir que fos massa brillant. Si a les entrevistes de Tarazona (agost de 1425), que havien de conduir a la signatura del tractat de Torre de Arciel, s’erigí per un moment en àrbitre entre Alfons el Magnànim i el seu cosí germà Joan II; si poc després, reconciliat amb l’infant Enric, fou capaç de desbancar Álvaro de Luna de la privança reial, fracassà tot seguit com a governant de Castella, inhàbil per a donar al poble l’acció ordenadora que demanava contra l’anarquia nobiliària, de la qual era el principal protagonista. Per aquestes raons, hagué d’abandonar aquella terra, que abrandà amb el foc de la impaciència o el temor dels seus partidaris. L’aixecament del bàndol dels infants d’Aragó (1428) desfermà la guerra entre Castella i Alfons el Magnànim, que havia d’acabar amb l’humiliant tractat de treves de Majano (16 de juliol de 1430).