L’agonia de Catalunya

Restava, doncs, una Catalunya irredenta, en mans de gent estrangera: el Rosselló i la Cerdanya, «los quals», com havia dit el bisbe Margarit en les Corts de 1473, «són membres inseparables del cos del dit Principat»^[231]. Però restava també una Catalunya interior irredenta: la Catalunya agònica, rosegada per la malaltia que la guerra civil no havia fet sinó accentuar i que no trobava en la persona de Joan II el metge del bon remei.

Quines havien estat les causes de la guerra? La crisi econòmica, el desgavell de la societat, la revolució al camp, el desgovern de les oligarquies municipals, les contradiccions del cos constitucional de la terra entre la teoria i la pràctica, entre l’autoritat i la llibertat. I bé, què s’havia arranjat des de 1472, des de la Capitulació de Pedralbes? No res. Els afers mercantívols anaven de mal en pitjor. Les xifres del dret de periatge corresponents als anys 1473-1475 i 1476-1477, publicades per Smith i revisades adequadament per P. Vilar,^[232] palesen una mitjana anyal d’unes 180.000 lliures, o sia, tenint en compte la desvaloració de la moneda, el 21 per 100 menys que en el període 1448-1451. La moneda, efectivament, sofrí un retall considerable: els pacífics encunyats des de 1472 anaven perdent successivament or: dels 4,02 grams normals als 3,24 de 1472, i després, 3,17, 3,04, 2,915. Mentrestant el florí accentuava el seu avantatge sobre la moneda de compte i successivament anava enfilant-se de 13 a 15 sous, de 15 sous a 16,5. Què representava tot això? Ruïna i despoblació. Barcelona assolí llavors el seu mínim pes demogràfic des del segle XIII: uns 20.000 habitants. Emigrats blancs i negres, reialistes i antireialistes, havien deixat la ciutat camí de Nàpols i València. I darrere d’ells marxaven no pocs artesans i menestrals, generalment homes d’acció i d’empresa.

Dels remences, no cal parlar-ne. Joan II no podia ni tan sols intentar de resoldre una qüestió que sempre havia estat enverinada i que ara semblava irresoluble atès que tant els remences de Verntallat com els canonges de la Seu de Girona —per posar dos casos extrems i oposats— havien lluitat en el seu mateix camp. Només emprà algunes mesures polítiques, per tal d’apaivagar els capitostos camperols, entre les quals l’ennobliment de Verntallat i la concessió d’un reducte gairebé feudal a la Muntanya, on els remences descontents podien actuar amb llibertat (23 d’octubre de 1474).^[233] Quant a l’aspecte social, ni aconseguí de satisfer els senyors, que volien retornar a la situació anterior a les ordres d’Alfons el Magnànim, ni tampoc els pagesos, que continuaven reclamant un nou estatut personal. L’incident de Corçà, on s’oposaren violentament la Mitra de Girona i els seus vassalls (març de 1475), palesà que el foc de la rebel·lió social seguia cremant i que qualsevol mesura inoportuna l’estendria per tota la terra.

La mateixa indecisió del monarca es troba en la seva política respecte a les oligarquies municipals i institucionals. La revolució catalana havia estat una prova de força entre la Busca i la Biga, el patriciat i la menestralia. Calia fer conviure els uns i els altres en els mateixos organismes, en peu d’igualtat. El problema era ben difícil. Joan II preferí anar tirant, o sia que consentí que predominessin els interessos particulars sobre els generals i que algunes persones mercadegessin les eleccions per a llur profit. Les irregularitats comeses en les eleccions dels oficis de la ciutat de Barcelona eren tan patents, que la part més sana de la població, fora de les rivalitats de partit i de les conveniències de grup, protestava contínuament contra aquell estat de coses. Això mateix s’esdevenia en la Diputació del General. El rei havia decidit de fusionar la Diputació «rebel» amb la «lleial». El resultat havia estat una administració sense empenta, brutalment egoista, distanciada de Barcelona i de la terra, on uns pocs gaudien de les riqueses de la institució enmig de la misèria i del decandiment que eren generals.

Restava encara el problema constitucional. Joan II havia acceptat la tradició política del país per la Capitulació de Pedralbes, és a dir, havia jurat el manteniment de les lleis de Catalunya, tal com havien quedat expressades fins a les Corts de 1431. Però tot això, que s’havia discutit abans i després de la reunió d’aquesta assemblea (administració de la justícia, observació de les lleis, organització del govern reial), i que havia estat precisat en un sentit pactista radical per la Concòrdia de Vilafranca del Penedès, restava irresolt des del moment de la negativa del rei a admetre les clàusules signades en 1462. Malgrat el resultat de la guerra, Catalunya —volem dir la reialista i l’antijoanista, conjuntament— exigia unes garanties polítiques que fossin suficients per a resoldre la problemàtica constitucional plantejada des de feia un segle. Tampoc Joan II no hi portà el remei degut. La història de les Corts de 1473 a 1478 és un seguit de conflictes, on el neguit dels catalans davant el desconcert de la terra, la invasió francesa i el pansiment del comerç xocà amb la passivitat i la indiferència del monarca. Aquelles Corts, inaugurades a Perpinyà, prosseguides a Barcelona, Lleida, Balaguer, Cervera i de nou a Barcelona, arrossegaren les queixes dels estaments com el deixant de les sofrences de la Pàtria. Per l’agost de 1475 hi esclatà una topada entre el monarca i els braços, que s’increparen mútuament com en l’època pre-revolucionària. Ni el vell monarca ni les Corts no es tenien simpatia. Això no obstant, aquestes aprovaren un donatiu en 1476, i en 1477 nomenaren una comissió de Quaranta-cinc per a entendre en la reforma de la terra i liquidar definitivament el ròssec de l’època de les Torbacions.

Des de feia temps, els catalans no esperaven ja res de Joan II. Llurs esguards s’adreçaven al seu fill. Sabien que aquell no podia fer d’àrbitre en les discòrdies que encara cremaven, perquè al cap i a la fi havia estat l’home dels vencedors i això l’incapacitava per a posar terme als segrests, a les confiscacions i a les detencions de béns decretats durant la guerra. Després de quatre o cinc anys de pau, resultava que encara ningú no sabia ben bé allò que era seu, i mentre els més demanaven justícia i restitució de propietats, els altres, que en gaudien il·legalment, s’hi oposaven prevalent-se de llur influència sobre el monarca. Era un desori inoït, en el qual acabava de consumar-se la ruïna de Catalunya.

Per fi, la mort acudí també al capçal del llit de Joan II. Però encara calgué que aquella l’anés a cercar entre els aires gelats de les muntanyes de Garraf, on anà de cacera a les darreries de 1478. Tenia vuitanta anys. En retornà desfet i consumit. A poc a poc anà afeblint-se. Els metges no pogueren ajudar aquell cos que refusava viure. L’agonia es perllongà durant una setmana. Una agonia lúcida, terriblement dramàtica en els records, però sense sofriments corporals. Morí a Barcelona, «com un poll», a la matinada del 19 de gener de 1479.